Todos los fuegos el fuego - Julio Cortázar

Títol: Todos los fuegos el fuego

Autor: Julio Cortázar

Llengua original: castellà

Editorial: Alfaguara

Any: 1966

"A veces llegaba un extranjero, alguien que se deslizaba entre los autos viniendo desde el otro lado de la pista o desde la filas exteriores de la derecha, y que traía alguna noticia probablemente falsa repetida de auto en auto a lo largo de calientes kilómetros. El extranjero saboreaba el éxito de sus novedades, los golpes de portezuelas cuando los pasajeros se precipitaban para comentar lo sucedido, pero al cabo de un rato se oía alguna bocina o el arranque de un motor, y el extranjero salía corriendo, se lo veía zigzaguear entre los autos para reintegrarse al suyo y no quedar expuesto a la justa cólera de los demás."

He descobert Cortázar amb Todos los fuegos el fuego, amb calma i en companyia de la Gina, en Sergi i en Dídac. La lectura se'ns ha allargat una mica més de tres mesos, però així l’hem pogut assaborir bé. Com a anécdota, el primer relat que vam llegir va ser “La isla a mediodía” a Brussel·les, ciutat natal de l’escriptor.

Todos los fuegos el fuego és un recull de vuit relats molt diversos, però tots tenen en comú que estan tenyits per un deix de tristesa i envoltats per l’aura del realisme màgic. Situacions reals que s’estiren fins a portar-les a l’absurd i a l’impossible, però redactades de tal manera que te n’hi vas i et deixes arrossegar per aquesta fantasia. 

Cortázar té un domini espectacular de l’escriptura i alguns dels contes són artefactes literaris. De la mateixa manera que altres artistes exploren i experimenten amb la pintura o l’escultura, Cortázar ho fa amb la paraula escrita amb un resultat excel·lent.

No vull entrar massa en cada relat perquè (a banda que quedaria una ressenya massa llarga) una part del joc de llegir Todos los fuegos el fuego consisteix a sentir-se descol·locat inicialment, i a deixar-se arrossegar per la història i per la ploma de Cortázar. Si us hi animeu, hi trobareu un embús interminable a una autopista a París, una família que vetlla per la tranquil·litat i la mare, uns germans que lluiten en una guerra civil i que veuen com s’acosta l’enemic, una jove infermera que cuida i vetlla un noi a l’hospital, un assistent de vol que somnia en visitar una illa que veu des de la finestra de l’avió, un espectador al teatre que es converteix en actor, una història de desamor a cavall de Roma i França, i la història d’un jove promès que passeja per les galeries de París buscant companyia.

"... todo eso hubiera parecido absurdo, pero un teatro no es más que un pacto con el absurdo."

En el meu cas, ha sigut un encert llegir en companyia aquestes vuit històries per compartir interpretacions, detalls i símbols. L’univers màgic de Cortázar dona peu a diverses lectures d’una mateixa història i és molt enriquidor veure que un altre hi troba un matís que tu no havies trobat, o es fixa en algun detall que a tu t’havia passat desapercebut. 

D’entre els vuit relats, els que més m’han agradat són “La autopista del sur”, “La señorita Cora” i “La isla a mediodía”.

"Hasta lo inesperado acaba en costumbre cuando se ha aprendido a soportar."

Txell.Cat

Els núvols meravellosos - Françoise Sagan

Títol: Els núvols meravellosos

Autora: Françoise Sagan
Llengua original: francès
Traductor: Josep Maria Pinto
Editorial: Viena Edicions, col·lecció Petits Plaers
Any: 1960 original, 2024 traducció al català

"No perquè l’estimés massa, sinó perquè ell no estimava el món, i l’arrossegava darrere seu, en el seu vertigen personal, egocèntric… A ell, només a ell, només l’havia de veure a ell, perquè ell només la veia a ella."

Fa un parell d'estius vaig descobrir Sagan amb Bon dia, tristesa i em va agradar molt. Per això, quan remenant els petits plaers de la biblioteca vaig veure Els núvols meravellosos no vaig dubtar a agafar-lo. 

La Josée és una jove parisenca que s'acaba de casar amb l'Alan, un nord-americà atractiu, ben posicionat i adinerat, i amb qui viu a Amèrica. Porten una vida relaxada, ociosa, sense haver de treballar i sense preocupacions, com unes vacances perpètues. Passen els dies amb amics, fan bons àpats, van a pescar… però al cap d'un temps aquest ritme comença a avorrir la Josée, que no s'acaba de sentir còmoda ni satisfeta. A mesura que avancen les setmanes, la Josée també va coneixent el seu marit, que és possessiu, gelós, xantatgista i, quan beu, també és agressiu. Aquella no és la vida somniada, el matrimoni desitjat i comença a enyorar el seu París dels anys 60, amb gent refinada i artistes, i amb la seva llibertat. 

"Va retrobar l’olor de la ciutat, l’aire apressat de la multitud, la sensació de caminar amb talons alts, i va somriure amb franquesa quan va reconèixer en Bernard.

- Josée… et feia morta.

- Casada, solament."

La relació entre la Josée i l'Alan és tòxica i perillosa. Ella tem que algun dia un dels dos prengui mal a mans de l’Alan i, d'alguna manera, és conscient que se n'ha d'allunyar, però alhora no ho vol fer i juga a posar-lo gelós amb infidelitats confessades. Tots dos es manipulen, es controlen i es desitgen, en un matrimoni destructiu, obsessiu i asfixiant. 

Els núvols meravellosos és una novel·la breu que parla de la recerca de la llibertat i de la felicitat, de l'immobilisme i l’autocompassió, del desig i l'atracció que ho arrossega tot. 

No he connectat ni empatitzat amb cap dels dos personatges. Tant la Josée com l'Alan m'han semblat retorçats, manipuladors i estúpids (potser si haguessin de treballar i no estiguessin tan ociosos no trobarien gust a fer-se mal i a jugar al gat i la rata). La Josée se sent insatisfeta i a disgust amb la vida que porta i amb el seu matrimoni, i tot i que la seva voluntat de sortir-ne es va manifestant al llarg de la novel·la, no acaba de fer el pas. S’autocompadeix i es queixa, fa algun pas però de seguida recula cap a la vida acomodada i avorrida. L’Alan és un maltractador de manual: xantatges i amenaces cobertes. Ell també passa els dies avorrits i només busca saber on és la Josée, fer-li l'amor i beure alcohol, fins que un dia decideix iniciar-se amb la pintura, així, per passar l'estona i deixar-li una mica d'aire a la Josée. En fi, insofribles, tots dos. 

M'ha fastiguejat tant d'immobilisme i tanta lamentació, en un relat que inicialment em va atrapar i que em va fer pensar que hi havia la possibilitat que la Josée s'alliberés d'aquella presó, abans d'adonar-me que ella també en tenia les claus. A poc a poc, l’estira i arronsa de la Josée m’ha anat allunyant de la història.

Altres entrades del mateix autor

• Bon dia, tristesa (1954)

Txell.Cat

Els possessius - Jenn Díaz

Títol: Els possessius
Autora: Jenn Díaz
Llengua original: català
Editorial: Amsterdam Llibres
Any: 2021

"Et deixo aquesta carta sobre la taula que vam comprar nosaltres i que ara és la teva taula. Els possessius ho canvien tot."

M'agrada l'estil i les històries que explica Jenn Díaz, i Els possessius ho referma. M'he polit aquesta novel·la epistolar en tres dies i m'ha agradat molt (i això que la majoria de personatges són bastant insofribles!). 

A través de les cartes que s'adrecen entre onze personatges diferents anem descobrint les relacions familiars, amoroses, d'amistat que els uneixen. Al centre hi trobem una família benestant de ciutat: els pares, l’Helga i el Samuel, que viuen atrapats en les aparences, l'avorriment i la conveniència; l’Agneta, la filla gran que s'acaba de divorciar de l'Oliver inexplicablement i per sorpresa, i que no acaba de saber què vol; i l’Emma, la germana petita que fa repòs a la casa de poble de l'àvia per recuperar-se d'una malaltia. Al voltant hi tenim la Tina, una bona dona que sempre ha servit a la família amb discreció i sense fer soroll, i la seva amiga Camila que, com ella, ha deixat el poble i serveix a una altra família de la ciutat; la Sylvia i en Mattias, amics de l'Emma i parella que comença a trontollar; l’Oliver, recent separat de l'Agneta, i la seva mare. 

Com és habitual en l'obra de Díaz, la novel·la parla de les relacions familiars, d'amor i desamor, i de com les ruptures afecten els vincles entre familiars i amics. Les cartes a Els possessius són com fils que es van creuant per anar confeccionant un teixit de relacions i que alhora construeixen els personatges des de diferents prismes. Així, ens fem una imatge de l'Agneta amb les cartes que envia ella a diferents destinataris, les que rep, però també en les que se'n parla. 

A través de les cartes podem entreveure el caràcter de cadascun dels personatges, ja que hi trobem estils i tons diferents, com si els personatges parlessin i cadascú ho fes a la seva manera (com trobaríem si fossin cartes reals). 

La majoria de personatges, excepte la Tina, m’han semblat egoistes, pàmfils o massa cagadubtes. A alguns els hauria fet una bona sacsejada perquè reaccionessin, i a d’altres els hauria dit que així no es pot tractar a ningú, encara menys als qui en algun moment has estimat. Malgrat això, les seves històries m’han atrapat i, cap al final del llibre, alguns personatges comencen a fer un tomb i m’han caigut més simpàtics.

"…em pensava que eres feliç. Tot i que ja sé que no vol dir res, que molt sovint pensem que els altres són més feliços que nosaltres per martiritzar-nos i creure que les coses ens van malament i que els altres se’n surten i tu no. Reconec que jo sempre he estat així, he mirat les vides dels altres amb una certa enveja per no saber fer millor les coses."

M'ha agradat especialment trobar-hi la calma i el ritme pausat del correu postal i les cartes manuscrites, que s'allunya de la immediatesa de la missatgeria instantània que poques vegades deixa espai per a la reflexió. Hi ha cartes que es responen al cap d'uns mesos, i no passa res. Mentre que ara sovint esperem resposta a un missatge amb impaciència mirant la pantalla mentre ens surt que l'altre està escrivint, o ens fem un tip de refrescar la safata d'entrada del correu electrònic. 

Les cartes van datades, però sense indicar-ne l'any, i tampoc s'anomena una ciutat o un poble concret, fet que dota la història d'una certa atemporalitat. És cert que avui dia probablement no ens comuniquem mitjançant cartes (tot i que fa molta il·lusió rebre'n alguna de tant en tant), i que algunes de les situacions ens transporten uns anys enrere, però d'alguna manera, aquesta neutralitat en el temps i l'espai ens recorda que les relacions i els conflictes que hi trobem són atemporals. 

Els possessius és l'homenatge particular que fa Jenn Díaz a La ciutat i la casa de Natalia Ginzburg, una autora de qui no he llegit res encara però a qui, després d'aquesta lectura, tinc moltíssimes ganes de descobrir. 

Altres entrades de la mateixa autora

• Mare i filla (2015)

• Vida familiar (2017)

• Dona i poder (2020)

Txell.Cat

Carta d'una desconeguda - Stefan Zweig

Títol: Carta d’una desconeguda
Autor: Stefan Zweig
Llengua original: alemany
Traducció: Clara Formosa
Editorial: Viena Edicions, col·lecció Petits Plaers
Any: 1927

"«A tu, que no m’has conegut mai», hi posava com a capçalera, com a títol. Es va interrompre sorprès: anava dirigida a ell, anava dirigida a una persona imaginada? Tot d'una se li havia despertat la curiositat. I va començar a llegir:"

Si no recordo malament, Carta d’una desconeguda va ser la meva porta d’entrada a Zweig, però d’això ja fa bastants anys. De fet, quan el vaig llegir encara no tenia ni el blog de lectures! Recordava vagament la història, més enllà que es tracta d’una carta d’una desconeguda a un home que es queda al·lucinant (però vaja, això també es pot deduir del títol, no?).

Carta d’una desconeguda és un clam d’amor no correspost, una carta desesperada i apassionada d’una dona a un home, el seu veí, que no només no li ha correspost l’amor, sinó que no sabria reconèixer-la entre un grup de dones.

R. és un novel·lista d’èxit, atractiu i solter que, un dia, en tornar a casa es troba una carta manuscrita molt llarga sense remitent. Després de centrar-se en la correspondència esperada i coneguda, decideix llegir aquella carta tan estranya. El que es troba és la declaració i la confessió d’una dona que el coneix i l’ha estimat tota la vida. Havia estat la seva veïna i, al llarg dels anys, les seves vides es van creuar en més d’una ocasió. Tanmateix, per a ell és una desconeguda.

"Ara ja només et tinc a tu en aquest món, només a tu, que no saps res de mi, que mentrestant jugues desprevingut o t’encapritxes de coses i de persones. Només a tu, que no m’has conegut mai i a qui jo he estimat sempre. [...]

Només amb tu vull parlar, dir-t’ho tot per primera vegada; has de conèixer tota la meva vida, que ha estat sempre teva i de la qual no has sabut mai res."

Aquesta és una novel·la especialment breu, que en la meva edició tot just arriba a les 80 pàgines, i que es llegeix d’una volada. L’estil de Zweig és absorvent i, com a lectors, ens trobem com el novel·lista R, expectants davant aquella declaració sense precedents. A través d’aquella carta coneixem com neix, es cultiva i creix l’admiració, l’amor i l’obsessió d’aquesta desconeguda (de qui no en coneixem el nom) vers l’escriptor. És un passapàgines d'aquells que no es poden deixar per l'angoixa i el patetisme que ens desperten com a lectors. 

"Però encara recordo exactament, estimat meu, el dia i l’instant en què em vaig enamorar de tu completament i per sempre."

De la primera lectura que en vaig fer fa uns anys no en recordava la trama, però sí la sensació que em va deixar, i la recordava com una història d’amor bellíssima, intensíssima, però duríssima. Amb la lectura que n’he fet ara, m’he allunyat de l’amor romàntic i hi he vist més aviat una obsessió malaltissa, que m'ha despertat una certa tendresa davant de la incapacitat de comunicar-se d'una i de comprometre's de l'altre. La darrera pàgina, la darrera frase és l'estocada final després de 80 pàgines de dolor i desesperació. 

Zweig és un autor d'aquells als quals m'agrada tornar un cop a l'any, que sap evocar els sentiments més profunds i portar-los al límit, arrossegant els lectors fins als abismes més profunds del cor, però ho fa de manera magistral, sense que els seus relats semblin irreals i els sentiments, impossibles. 

Altres entrades del mateix autor

• L’amor d’Erika Ewald (1904)

• Por (1925)

• La impaciència del cor (1939)

Txell.Cat

Les noies de pagès - Edna O'Brien

Títol: Les noies de pagès
Autora: Edna O’Brien
Llengua original: anglès
Traducció: Aurora Ballester
Editorial: Edicions Sidillà
Any: 1960

"Llavors vaig ser conscient que era on volia ser. Per sempre més aniria atrafegada i m'envoltarien la gent, les llums i el brogit. Havia deixat enrere els sorolls tristos: la pluja solitària petant contra la teulada de zinc del galliner, els gemecs d'una vaca, de nit, parint un vedell sota un arbre."

He llegit Les noies de pagès d’Edna O’Brien mentre recorria els paisatges d’Irlanda i ha estat una delícia. Amb trets autobiogràfics, Les noies de pagès és la primera part d’una trilogia que ens transporta a la Irlanda rural dels anys 50 i retrata una relació d’amistat en el pas de la infància a la joventut. 

La Caithleen, la narradora, és la filla única d’una mare treballadora i assenyada i d’un pare alcoholic, violent i absent. A casa compten amb l’ajuda d’en Hickey, un personatge entranyable i bondadós que aporta un punt d’alegria a la llar i fa companyia a la Caithleen i a la seva mare. Un dia, una desgràcia capgira la vida de la jove Caithleen per sempre més. 

"...després d’allò ja no vaig sentir res més, perquè no sents res, ni ningú, quan tot el teu cos plora i plora per allò que ha perdut. Perdut. Perdut."

La Baba, en canvi, ve d’una família estable i amb recursos. Totes dues viuen en un poble rural, lluny de Dublín, i somien en anar a la capital.

Les noies de pagès és un retrat de la duresa de la vida rural dels anys 50 a Irlanda, però també d’una amistat llarga i canviant. La Baba i la Caithleen són ben diferents: la Baba és atrevida i desinhibida, amb un punt de mala llet que fa posar nerviosa, mentre que la Caithleen és bondadosa i càndida, patidora i somiadora. Se’n surt bé amb l’escola, així que la bequen per anar a estudiar d’interna a un convent a Limerick, on també l’acompanyarà la Baba. El pas pel convent i la seva duresa, reforça l’amistat entre les dues noies i el seu desig de marxar a Dublín, on esperen trobar un ambient més obert i modern. 

A Dublín, la Baba i la Caithleen experimenten amb la sensació de llibertat i amb la seva joventut, es converteixen en dones i mentre una estudia, l’altra s’ha de posar a treballar. 

"És l’únic moment en què estic agraïda de ser dona, aquell moment del vespre en què tiro les cortines, em trec la roba d’estar per casa i em preparo per sortir. L’emoció creix minut a minut. Em passo el raspall pels cabells sota la llum i surten els colors de les fulles de tardor al sol. Traço una ombra damunt de les parpelles amb perfilador d’ulls negre i quedo parada de la mirada de misteri que m’apareix als ulls. Detesto ser una dona. Presumida, frívola i superficial. Digues a una dona que l’estimes i et demanarà que ho escriguis per poder-ho ensenyar a les amigues. Però en aquella hora de la nit soc feliç. Sento tendresa pel món, toco el paper de la paret amb les puntes dels dits com si fossin pètals de rosa blanca amb la vora tenyida de rosa; agafo les meves sabates velles i fatigades i són flors de plata que algun home m’ha deixat a la porta."

O’Brien també parla del despertar sexual femení, dels primers enamoraments i desitjos. A la Caithleen no li falten pretendents, però tots són considerablement més grans que ella, pràcticament de l’edat del seu pare. La novel·la parla explícitament de l’encandilament d’homes grans amb les adolescents, i de l’emmirallament de les dues joves en aquests homes ben plantats i amb recursos. Alguns passatges que parlen d’aquestes relacions en què clarament hi havia una voluntat d’abús de poder per part d’ells i en què veia la innocència de la Caithleen, m’han incomodat. Quan es va publicar, el 1960, la novel·la no va deixar indiferent al públic irlandès de l'època, que la van considerar obscena i fins i tot hi va haver algú que en va cremar exemplars! 

Les noies de pagès és un homenatge a les amistats imperfectes, que passen per moments de distanciament, però també una crítica a la societat tancada i aïllada de la Irlanda rural dels anys 50.

M'ha agradat molt l’estil d’O’Brien i poder seguir les passes de la Caithleen i la Baba des del poble fins a Dublín, passant per Limerick. He sentit el vent i el fred dels camps i les torberes, la cruesa i la duresa de la vida al camp, la severitat i la repressió de les monges, la il·lusió dels nous començaments i la bogeria i la intensitat de l'adolescència i de l'aventura. 

"La vida era maca si tenies la sort de conèixer gent maca. La vida era bella i plena de promeses. Com la promesa que senties quan miraves un jardí d’estiu amb flors blaves envoltades de boirina al peu d’una font preciosa. I a l’aire flotava un núvol d’aigua platejada dispersa que regava les flors blaves assedegades."

Txell.Cat

Notícies fresques - Evelyn Waugh

Títol: Notícies fresques
Autor: Evelyn Waugh
Llengua original: anglès
Traducció: Ferran Ràfols
Editorial: Comanegra
Any: 1938
 

"Una notícia és el que vol llegir l’home del carrer, que no té gaire interès per res. I només és notícia fins que ho ha llegit. Després ja és tema mort. Ens paguen per enviar notícies. Evidentment, també hi ha les notes de color. Les notes de color són molt de fum sobre no res. Són fàcils de llegir i fàcils d’escriure, però els telegrames surten cars, o sigui que ens ho hem de prendre amb calma. M’entens?"

 

Lord Copper és un magnat de la premsa londinenca i propietari del The Beast que, per error, envia un articulista especialitzat en botànica al país fictici d’Ismaèlia, des d'on arriben rumors d'una guerra imminent. Ningú sap on és aquest país, però tan se val, si la notícia és allà, cal ser-hi. Així, William Boot ha d'abandonar la seva estimada casa de camp i anar-se'n a l'aventura (precisament l'últim que li ve de gust). Allà coincideix amb altres corresponsals d'altres mitjans i alguns s'alien per aconseguir alguna notícia, ja que tot sembla indicar que a Ismaèlia no hi passa absolutament res. En Boot, inepte i encantat com és, es topa amb una sèrie de personatges estrambòtics i amb un punt hilarant a qui segueix i que li fan viure diverses aventures.
 
Ferran Ràfols, traductor al català, escriu al pròleg que “Notícies fresques no és ni pretén ser una anàlisi del colonialisme, com tampoc és un estudi psicològic per més que es parli de les motivacions dels personatges ni una novel·la sentimental encara que hi aparegui una esquemàtics història d'amor i desamor. És una comèdia sobre periodistes ignorants i sense escrúpols, sobre personatges en entorns estranys i incomprensibles”. Crec que és una molt bona descripció del que es pot trobar en aquesta novel·la de Waugh.
 
Waugh, sense fer-ne una anàlisi profunda, il·lustra la batalla entre els diferents mitjans per aconseguir l'exclusiva, la foto perfecta, la millor cobertura dels esdeveniments que es couen a base de rumors. També parla de la immediatesa i la caducitat de les notícies, que avui en dia encara és més exagerat. Subtilment també fa mofa del colonialisme, ja que els indígenes d'Ismaèlia aconsegueixen enganyar i despistar tots els periodistes europeus i enviar-los en direcció contrària; però també se'n riu una mica del món rural i dels costums de les famílies mitjanament benestants que vivien en mansions rurals (com la de William Boot).
Notícies fresques d’Evelyn Waugh és una sàtira sobre el periodisme de guerra, la desinformació i les fake news.
 
Sense fer-me petar de riure, m'ho he passat bé seguint les peripècies d'en Boot per Ismaèlia i tots els embolics surrealistes que van passant. Notícies fresques m'ha semblat una lectura amable per a l'estiu.

 

"De manera que quan diem negres de fet ens referim als rojos, però quan ens referim als rojos diem els blancs, i quan el partit que s’anomena a si mateix negre parla dels traïdors es refereix als que nosaltres en diem els negres; ara bé, a qui ens referim nosaltres quan parlem dels traïdors, això sí que no l’hi sabria dir del cert. Però per a vostè serà molt senzill. Lord Copper només vol victòries dels patriotes, i tots dos bàndols s’anomenen a si mateixos patriotes i evidentment tant l’un com l’altre es proclamaran vencedors de totes les batalles. [...] Espero haver-me sabut explicar."

Txell.Cat

Ara no miris - Daphne du Maurier

Títol: Ara no miris
Autora: Daphne du Maurier
Llengua original: anglès
Traducció: Lluís-Antoni Baulenas
Editorial: Viena Editorial
Any: 1971

"El canal era estret, les cases semblaven inclinar-se al seu damunt. A la llum del dia, amb el reflex del sol a l’aigua, les finestres de les cases obertes, els llençols estesos als balcons i un canari cantant a la gàbia, havia tingut una sensació càlida, de recer acollidor. Ara, mal il·luminat, gairebé a les fosques, amb les finestres tancades, les aigües negroses, l’escena semblava del tot diferent, abandonada i pobra, i les barques llargues i estretes, amarrades als relliscosos graons de les entrades dels soterranis, semblaven taüts."

El meu primer encontre amb Du Maurier amb La cosina Rachel no va ser tan reeixit com esperava i he de confessar que, tot i voler retornar a l'autora per descobrir-hi el que els fans tant li lloen, em feia una mica de mandra. És per això que el relat breu Ara no miris, publicat dins de la col·lecció de Petits Plaers de Viena, em va semblar una bona opció: una nova oportunitat de conèixer Du Maurier però en un format breu per si tampoc no m'apassionava. 

En John i la Laura s'estan uns dies a Venècia de vacances, on miren de refer-se després de la mort de la seva filla petita, Christine. A poc a poc sembla que la Laura comença a recuperar-se i a deixar enrere la tristesa per tirar endavant, fins que coneixen dues senyores grans, germanes, que diuen tenir poders sobrenaturals i veure la petita Christine. A partir d'aquest moment l'escapada a Venècia comença a torçar-se i la tensió s'apodera del relat.

Aquesta vegada sí que he gaudit de la ploma de Du Maurier. I encara que el final m'ha semblat una mica sorprenent i que els elements sobrenaturals no són el meu fort, el conjunt m'ha agradat, m'ha mantingut atrapada i quan he arribat a l'última pàgina m'he dit: “ara sí”.

No negaré que el final m'ha sorprès i m'ha deixat una mica parada, però crec que és una bona manera de tancar la història i m'ha agradat la sensació que m'ha deixat. 

Du Maurier excel·leix a transformar l'aire romàntic, relaxat i lluminós de Venècia en una atmosfera tenebrosa, fosca i inquietant, i això ho va fent al llarg del relat, com si aquest ambient fosc i angoixant fos com núvols passatger que van cobrint la ciutat a intervals. Així, Ara no miris es manté en el terreny del suspens sense creuar al terror (que això no sé si ho hauria encaixat tan bé 🙃), i com a lector sents aquella calma tensa de saber que està a punt de passar alguna cosa que capgirarà el curs de la història, però de no saber exactament per on sortirà. 

Ara no miris és un relat breu de suspens amb molt bon domini del ritme i del to, així que si no us heu estrenat amb Du Maurier o, com jo, no heu tingut una bona estrena amb ella, us el recomano!

Altres entrades de la mateixa autora

• La cosina Rachel

Txell.Cat