dissabte, 27 de juny del 2020

Soc feminista i no ho sabia - Ariadna Oltra

Títol: Soc feminista i no ho sabia
AutoraAriadna Oltra
EditorialRosa dels vents
Any: 2019
"Les nenes aprenem a estar alerta sempre, quan és fosc i tornem a casa. I seguim fent-ho quan som noies, i ho mantenim quan som dones. Fins a l'actualitat. Sempre mirant de reüll."
"Hi ha d'haver un reconeixement social del fet de tenir cura com a tasca imprescindible per assolir una societat avançada i donar-hi el valor que té perquè cap dona no hagi d'assumir el paper de cuidar els altres pel simple fet de ser dona."

Aquesta entrada probablement serà molt diferent de totes les que he publicat abans, bàsicament perquè Soc feminista i no ho sabia de l'Adriana Oltra m'ha fet reflexionar força i tinc moltes idees al cap que vull compartir, encara que només sigui amb mi mateixa. Jo també sóc feminista i tampoc no ho sabia o, més ben dit, no era un atribut que m'assignés quan algú em preguntava com era o què defensava. Ho donava per fet, però després d'aquesta lectura tinc molt clar que cal reivindicar-ho perquè encara queda molt camí per recórrer i perquè hi ha moltes maneres de ser feminista.

Em considero afortunada d'haver crescut i de viure en un entorn feminista, però no per això he deixat de viure moments amb actituds masclistes d'homes i dones que m'estimo i que, si els ho preguntessin, ens dirien que son feministes. No voldria que ningú s'ofengués o es molestés amb aquesta entrada, però si algú s'hi sent interpel·lat, potser és un moment per revisar-se en feminisme.
"Les dones manen a casa. A fora, és una altra cosa.Penso en les meves àvies. Però no només en elles. Penso també en el dia d'avui. Elles decidien quants quilos de patates, de cebes, quants talls de carn calien a la setmana per alimentar la canalla, quin dia es menjaria peix [...]. Elles controlaven si quedaven ous o no (una truita sempre era l'última opció per sopar). Elles portaven l'agenda de quan s'havia d'anar al metge i ho anotaven en un calendari gros, fent cercles al número del dia que tocava visita. Elles decidien quan calia canviar els llençols dels llits. Quanta estona havia d'estar la finestra oberta per ventilar la casa."
Soc feminista i no ho sabia no és cap teoria feminista ni cap obra alliçonadora, sinó un recull de reflexions de l'autora sobre el feminisme i el punt en què es trobem actualment escrit des del respecte. La majoria de reflexions són breus (una o dues pàgines) i passa bé. M'ha agradat perquè no és un llibre que no pretén sermonejar, sinó només exposar unes idees i uns fets i convidar a la reflexió. En el meu cas, objectiu assolit!

L'obra consta de tres parts. En la primera part, titulada "Ressignificant-me", Oltra exposa com ha arribat al punt on es troba actualment i fa un repàs de la seva vida des de la infància i va identificant comportaments i situacions masclistes assumides, algunes de les quals ens resulten sospitosament familiars. La segona part es titula "Ressignificant-nos" i aquí, l'autora amplia la perspectiva i parla de feminisme en la nostra societat. La tercera part és el contrapunt optimista al regust amarg que et deixa la crua realitat (que és que encara tenim feina per fer i que això ens implica a tots). Sota el títol "Soc optimista", Oltra parla del feminisme en el futur.
"Fins que vaig ser mare... i això va tenir un impacte en la feina. La maternitat com un agent precursor del que vindria. Que la gent et miri diferent, et pregunti si t'incorpores a jornada completa, un cop has acabat el permís de maternitat (pregunta que no es fa als homes que acaben de ser pares), i donin per fet que no pots rendir de la mateixa manera que abans, em va fer adonar de com les dones som percebudes per algunes persones -no totes- en el món laboral."

Aquesta lectura m'ha permès fixar-me en algunes actituds que jo mateixa perpetuava i tenia assumides i que ara tinc clar que vull canviar, així com alguns comentaris o l'ús d'algunes paraules que vull evitar. Sobretot, però, m'ha ajudat a decidir-me a ser més activa en la lluita per la igualtat entre dones i homes. Podem fer moltes coses en l'àmbit laboral, familiar, amb els amics..., però ens hi hem de posar. I posar-s'hi no implica anar a totes les manifestacions i passar als extrems; hi ha moltes maneres de militar en feminisme, com diu Oltra.
Tinc moltes ganes de llegir més sobre el tema i d'aquest recull ja n'he tret una llista de llibres que vull anar llegint, per anar fent camí.
"Reivindicar constantment és cansat. I el cansament que acumulem les dones per ser-ho, i que només les dones podem identificar perquè és un cansament lligar a les circumstàncies femenines, no desapareix amb una migdiada. M'ha costat entendre-ho, però és un cansament que surt de dins, de veure que ets dona i això et situa en inferioritat respecte als homes, perquè és un cansament que no té a veure amb res físic, sinó que és mental. Cansament de les idees masculines que han organitzat el món pensant en ells i no en elles."

"Hi ha factors socials, culturals i individuals que desencadenen violències a diferents nivells dins una parella, però en la base de tots hi ha la manera de socialitzar-nos. Com creixem. Com ens eduquen. Com ens informen. La construcció cultural que fa milers d'anys ens persegueix, també en això. Així s'explica la perspectiva de gènere que encara avui hi hagi dones assassinades per marits o ex i milers de maltractades per la parella."

Coneixem una mica més l'autora?
Ariadna Oltra (Barcelona, 1979) és periodista i presentadora de televisió. Ha treballat en diversos mitjans de comunicació fins arribar a Televisió de Catalunya, on ha presentat diversos programes.



"Quantes mirades hem hagut d'aguantar les dones per ser dones sense voler-les. Que no em mirin més així! Si jo no ho vull, que no em mirin ulls que molesten i que em volen d'objecte."

Txell.Cat

dimarts, 23 de juny del 2020

L'integrista reticent - Mohsin Hamid

Títol: L'integrista reticent
AutorMohsin Hamid
Llengua original: anglès
Traductor: Carles Miró
EditorialEdicions del Periscopi
Any: 2015 (publicat en català)

"Se't nota molt de casa teva, saps? Aquesta impressió que fas de venir d'una família molt gran. És bonic, això. Et fa sentir arrelat."

De nou, després de llegir Stieg Larsson necessitava una lectura més introspectiva i pausada, i em va semblar que L'integrista reticent em donaria el que buscava. En un moment en què el racisme està a l'ordre del dia, vaig tenir la sensació que era el moment ideal per llegir-lo i em vaig adonar que he llegit molt pocs autors asiàtics (i encara menys de l'Àsia Central).

L'integrista reticent no és, en cap cas, una lectura pausada. Més aviat tot el contrari, és una novel·la trepidant i absorbent. I, de fet, m'ha sorprès especialment perquè no s'hi narra cap crim ni cap misteri, però tot el relat està envoltat per una aura misteriosa que t'atrapa des del començament i no pots deixar de llegir.

La novel·la m'ha semblat molt interessant per diversos motius. D'una banda, per la manera com està narrada: es tracta d'un monòleg i el lector té la sensació que el narrador i protagonista, en Changez, li està explicant tota la història directament a ell. D'altra banda, també em sembla molt captivador el fons de la novel·la, la crítica que s'hi amaga i el punt de vista que ens brinda l'autor, ja que realment ens permet posar-nos a un altre costat de la mateixa història que hem escoltat i llegit tantes vegades, i sentir-ho d'una altra manera.

I de què va? L'integrista reticent ens situa en un cafè de Lahore, a Pakistan, on el jove Changez explica la seva vida a un nord-americà, de qui ho desconeixem absolutament tot. Changez explica la seva joventut als Estats Units com a brillant estudiant de la Universitat de Princeton, com es converteix en la jove promesa d'una empresa de Nova York i la seva història d'amor amb l'Erika, una jove nord-americana benestant. Changez és la imatge del somni nord-americà d'abans dels atemptats de l'11S, però també és la imatge de la fractura entre Orient i Occident fruit d'aquests atemptats. Arran dels atemptats de l'11S, Changez veu com la vida que ha anat construint als Estats Units trontolla i com aflora el racisme, que el fa sentir-se estrany i estranger en una societat que s'havia sentit seva.
Com a lectora he sentit una empatia molt profunda amb el protagonista i m'he plantejat com de malament devien passar-ho els habitants d'origen oriental en països occidentals durant els mesos posteriors a l'11S, en què se'ls mirava de reüll per la barba que duien, el color de pell o l'idioma que parlaven. No dubto que moltes persones encara deuen patir racisme en una mirada, però em faig càrrec que en aquell moment devia ser especialment dur i que, probablement, molts van fer la reflexió que fa el protagonista d'aquesta novel·la.

I entre tot aquest terratrèmol d'identitat, l'enamorament i la relació de Changez i Erika encaixa perfectament, narrada amb molta tendresa i sinceritat.

He llegit diverses ressenyes d'aquesta obra i voldria compartir algunes paraules amb què l'han descrit perfectament: un terratrèmol literari, un acte de coratge, discretament furiosa, lúcida i pertorbadora, valenta.

Us recomano aquesta novel·la breu i us convido a reflexionar sobre el distanciament entre Orient i Occident que molts suscitem (potser inconscientment) amb una mirada al metro. Revisem-nos i canviem-nos les ulleres de veure el món.

"Ja sé que és dir una cosa evident, però vostè no hauria de pensar que els pakistanesos som tots uns terroristes en potència, igual com nosaltres no hauríem de pensar que els nord-americans són tots uns assassins infiltrats."

Coneixem una mica més l'autor? Mohsin Hamid (1971) és un escriptor pakistanès. La seva obra ha estat traduïda a més de trenta llengües de tot el món i gaudeix d'un reconegut èxit de crítica. Ha viscut entre Pakistan i els Estats Units i va estudiar a la Universitat de Princeton. L'integrista reticent (2007) va ser seleccionada com una de les millors novel·les de la dècada i de l'any per diversos mitjans.
La seva darrera novel·la és Com fer-se fastigosament ric a l'Àsia emergent (2013).

Txell.Cat

divendres, 19 de juny del 2020

La noia que somiava amb un llumí i un bidó de gasolina - Stieg Larsson

Títol: La noia que somiava amb un llumí i un bidó de gasolina (Millenium II)
AutorStieg Larsson
Llengua original: suec
Traductor: Albert Vilardell
EditorialColumna
Any: 2008 (edició en català)


Fa un parell de dies que vaig acabar de llegir La noia que somiava amb un llumí i un bidó de gasolina, la segona part de la trilogia Millennium de Stieg Larsson.

En comparació amb el primer volum, m'ha costat més entrar la història d'aquest llibre i durant la primera meitat he tingut la sensació que li sobraven moltes pàgines i que la història no acabava de fluir al ritme que jo esperava. Malgrat tot, he persistit en la lectura perquè els dos protagonistes, en Mikael Blomkvist i la Lisbeth Salander, em resultaven interessants i volia saber com acabaria tot plegat.

A grans trets, en aquest cas els protagonistes es troben immersos en una investigació policial per assassinat i en una investigació periodística sobre el tràfic de blanques i la prostitució infantil. Ara bé, la trama es complica i s'entortolliga de manera exagerada, potser un pèl massa i tot.

No puc negar que les últimes pàgines de la novel·la són trepidants, d'aquelles que no pots deixar el llibre. I tampoc no puc negar que llegiré la última part per acabar de descobrir la història de la Lisbeth Salander i en Mikael Blomkvist.


Coneixem una mica més l'autor?
Stieg Larsson (1954 - 2004) va ser un periodista i escriptor suec que es va fer famós pòstumament arran de la publicació de la trilogia Millennium. Larsson va morir d'un atac de cor inesperat tres mesos després de lliurar la tercera novel·la i no va poder veure com la seva obra es convertien en un fenomen a escala mundial.

Altres entrades del mateix autor


Txell.Cat

dissabte, 6 de juny del 2020

Canto jo i la muntanya balla - Irene Solà

Títol: Canto jo i la muntanya balla
AutoraIrene Solà
Editorial: Llibres Anagrama
Any: 2019
"Hi havia vingut a provar versos, en Domènec, cap a aquest voral de muntanya. Per veure quin gust i quin so tenien, i perquè quan hom està sol no fa falta dir versos en veu baixa."
Canto jo i la muntanya balla d'Irene Solà ha estat un dels grans descobriments d'aquest any (i m'atreveixo a dir-ho quan falten més de 6 mesos per acabar-lo).
En nombrosos articles havia llegit que aquesta novel·la havia guanyat diversos premis i que era una obra mestra, però per més que llegia la sinopsi per saber de què anava, no acabava de veure si m'interessaria i m'agradaria. Finalment, el vaig agafar al servei de préstec de llibres electrònics de la biblioteca i l'he gaudit molt.

Canto jo i la muntanya balla és un tresor i un experiment d'èxit. És molt bonic de llegir i he hagut d'esforçar-me a llegir-lo a poc a poc per assaborir-lo i allargar-lo el màxim de temps possible. No volia que s'acabés mai.

És difícil de dir de què va. Al cap i a la fi, la novel·la narra la vida i la mort, l'amor i l'amistat de diversos personatges que viuen entre els Pirineus i Prats de Molló, tot barrejat amb rondalles i faules del territori. En menys de 200 pàgines, el lector recorre la vida de les muntanyes i la natura, com si anés descobrint capes i capes d'història: la formació de les muntanyes, la vida dels animals, la guerra civil, i la vida rural a dia d'avui.
La màgia d'aquesta novel·la rau, d'una banda, en les múltiples veus que narren els passatges, ja que cada capítol té un narrador diferent i cadascú va donant la seva perspectiva de la història. A Canto jo i la muntanya balla, a part dels humans, també hi tenen veu els núvols, les bruixes, els animals, els bolets i els fantasmes. És un calidoscopi literari.
"Vam arribar amb les panxes plenes. Doloroses. Els ventres negres, carregats d'aigua fosca i freda i de llamps i de trons. Veníem del mar i d'altres muntanyes, i ves a saber de quins llocs més, i ves a saber què havíem vist. [...] Aleshores ens vam replegar. Extenuats. I ens vam mirar l'obra feta. Les fulles i les branques gotejaven, i nosaltres vam anar, vacus i laxos, cap a una altra banda."
D'altra banda, la novel·la és un tresor perquè Irene Solà realment aconsegueix que les veus que ha donat als seus narradors realment facin creure al lector que qui parla és un núvol, un cabirol o una dona d'aigua. Amb un llenguatge ric i perfectament adaptat i una narrativa que canvia en funció del narrador, la novel·la té espai per a molts parlars i maneres d'explicar diferents.
"A una li fan voler una vida petita. Una vida esquifida com una pedreta bonica. Una vida que càpiga en una butxaca. Una vida com un anell, com una avellana. A una no li diuen que es poden triar coses que no siguin petites. No li diuen que les pedres petites es perden. S'escapen pel forat d'una butxaca. I que si perden, ja no en pot triar cap altra. Que a pedreta perduda, pedreta perduda."

En general, la prosa és molt poètica i plena d'imatges molt boniques, però a més, l'obra també té alguns poemes i il·lustracions (no podia ser d'altra manera, si l'autora ve de la poesia i de Belles Arts).
Crec que no és una novel·la per a aquells a qui no agrada llegir i els costa agafar novel·les, però, sens dubte, és molt recomanable per als qui els agrada la natura, la muntanya, la poesia, les històries petites o els llibres de lectura lenta.

M'he quedat amb ganes de llegir-ne més. M'hauria agradat seguir a la muntanya amb totes aquelles veus i saber què més ha de passar al Pirineu. 
Per sort he descobert que Irene Solà té un altre relat publicat, Els dics, a banda d'un poemari.

Aprofito per enllaçar una entrevista que van fer a l'autora al programa Més324.


"Vaig plorar sola. Vaig plorar d'una tirada totes les llàgrimes que Déu m'havia donat. I em vaig quedar seca com una feixa erma."

Coneixem una mica més l'autora?
Irene Solà (1990) és poeta i narradora, llicenciada en Belles Arts per la Universitat de Barcelona.
Tot i que havia escrit alguns relats anteriorment, la seva primera obra publicada va ser Bèstia (2012), un poemari amb què va guanyar el Premi Amadeu Oller per a poetes inèdits. L'any 2018 va publicar Els dics, guardonat amb el Premi Documenta de narrativa.
Canto jo i la muntanya balla és la seva última obra publicada i la seva primera novel·la, guardonada amb el Premi de Literatura de la Unió Europea i el Premi Anagrama de novel·la en català.

"I ara dirà algunes coses. Les que es poden dir seguides, com una corda. Les que recorda, les que s'encenen com bengales quan toca dir-les i les pots dir. Les que s'han d'arrencar, com cebes. Les que s'han de dir fluix i les que s'han de dir a poc a poc. Les que cremen. Les que s'han de dir mirant els arbres, i les que s'han de dir mirant l'herba i les que s'han de dir mirant les nostres mans, l'una damunt de l'altre, i després mirant-me a mi. Jo l'escoltaré. Després diré algunes coses. Les que pugui. I llavors es farà de dia. Primer de color gris, després de color blau i després de color groc."

Txell.Cat