diumenge, 28 de febrer del 2021

Creix un arbre a Brooklyn - Betty Smith

Títol
: Creix un arbre a Brooklyn
Autora: Betty Smith
Llengua original: anglès
Traductor: Josep Alemany
Editat per: L'Altra Editorial
Any: 1943
"-Perquè -va explicar, convençuda, la Mary Rommely- la nena ha de tenir una cosa molt valuosa que es diu imaginació. La nena ha de tenir un món secret on visquin coses que no han existit mai. És necessari que hi cregui. Cal que comenci creient en coses que no són d'aquest món. Així, quan el món es torni massa lleig per viure-hi, ella podrà fugir i viure a la seva imaginació."
Creix un arbre a Brooklyn de Betty Smith és una meravella, un llibre d'aquells que a mi m'agraden, on no hi passa res, però alhora hi passa tot. Un llibre on hi passa la vida. 
Amb una trama senzilla, la novel·la explora la quotidianitat i les dificultats dels Nolan, una família pobra que viu a Brooklyn a principis del segle XX. A Williamsburg, un barri d'immigrants que marxen a Amèrica seguint el somni americà (com fan els avis de la protagonista), els Nolan viuen les grans revolucions de principi del segle passat: l'arribada de l'electricitat a les cases, els cotxes i, malauradament, la guerra. 
Després de la publicació de la novel·la, l'any 1943, Betty Smith va reconèixer que hi havia alguns elements autobiogràfics. 

Al llarg de la novel·la, narrada com si un nen t'expliqués el seu dia a dia, el lector acompanya la Francie i en Neeley en la seva innocència i la seva maduresa forçada a mesura que es van fent grans. Al seu voltant, Smith ens presenta uns personatges entranyables, amb les seves virtuts i defectes, les il·lusions i els desenganys, els somnis que tenen i les desgràcies que els toca viure. 
A Creix un arbre a Brooklyn els lligams familiars juguen un paper clau. El pare, en Johnny, és un somniador que té el cap ple de pardals, mentre que la mare, la Katie, és una dona determinada que lluita per tirar endavant la família i perquè els seus fills tinguin una vida millor que la seva. La Francie és una barreja de tots dos: somniadora i amb grans il·lusions, però alhora és conscient de les dificultats de la família i fa tot el que pot per ajudar. En aquest mosaic familiar les dones de la família Rommely tenen una parcel·la molt destacada: l'àvia, les dues tietes (Sissy i Evy) i, per descomptat, la mare. Cadascuna encarna una manera d'enfrontar-se a les dificultats i sobreviure, amb determinació i tossuderia.

Part de l'encant d'aquesta novel·la és la Francie lletraferida, que llegeix per sentir-se acompanyada i escriu per expressar el que no diu. Crec que moltes lletraferides som una mica (o en algun moment hem sigut) una Francie.

La lectura avança fluidament a mesura que acompanyem la Francie i en Neeley al llarg de la seva infantesa i joventut, i quan acaba tens aquella buidor que et deixen els bons llibres i els grans personatges, i desitjaries poder seguir llegint per saber què els oferirà la vida.
El final és tendre i rodó, d'aquells que et deixen el cor encongit. Un final que ens recorda que la vida segueix; que la vida, malgrat tot, és senzilla i que cal assaborir-ne les petites coses del dia a dia. 

Nota addicional: El capítol 22 és una autèntica joia 😍
"Quin moment més màgic quan un nen s'adona que sap llegir les paraules impreses! [...] A partir d'aquell moment, el món era seu gràcies a la lectura. No estaria mai més sola, no trobaria a faltar la companyia d'amigues íntimes. Ara els llibres eren els seus amics, i n'hi havia un per a cada estat d'ànim. Llegia poesia quan volia companyia tranquil·la. Els llibres d'aventures li venien de gust quan estava cansada d'hores i hores de silenci. Si volia conèixer algú íntimament, llegia biografies. Quan fos adolescent, seria l'època de les històries d'amor."
Coneixem una mica més l'autora?
Betty Smith (1896 - 1972) va ser el pseudònim d'Elisabeth Wehner, una novel·lista nord-americana que va fer-se famosa arran de la publicació de Creix un arbre a Brooklyn (1943). 
Va créixer al barri de Williamsburg en condicions de pobresa extrema i als 14 anys va haver de deixar els estudis per treballar. Quan tenia 19 anys va poder reprendre els estudis.
La publicació de la seva primera novel·la va ser un èxit i posteriorment va escriure Tomorrow will be better (1947), Maggie-Now (1958) i Joy in the morning (1963).
"La Francie tenia deu anys quan va trobar en l'escriptura la manera de desfogar la fantasia. L'important no era el que escrivia, sinó que el fet d'escriure històries la mantenia en la línia divisòria entre la veritat i la ficció.
Si no hagués trobat en l'escriptura una sortida per a la fantasia, hauria estat una gran mentidera durant tota la vida."
Txell.Cat

diumenge, 14 de febrer del 2021

L'illa dels tresors - Diversos autors

Títol: L'illa dels tresors
Autors: Maria Barbal, Sebastià Bennasar, Xavier Bosch, David Cirici, Najat El Hachmi, Martí Gironell, Pau Joan Hernàndez, Francesc Miralles, Núria Pradas, Llucia Ramis, Albert Sánchez Piñol, Care Santos, Màrius Serra, Sílvia Soler, Coia Valls
Editat per: Diputació de Barcelona (Edició no venal)
Any: 2019

L'illa dels tresors és un recull de contes inèdits escrits per commemorar el centenari de la xarxa de biblioteques de Catalunya. Tots els contes, que són d'aproximadament 10 pàgines, comparteixen un element comú: les biblioteques. A banda de les biblioteques, que són el punt d'unió d'aquestes històries tan dispars, en molts contes hi trobem escriptors i filòlegs, un fet que m'ha fet reflexionar sobre la connexió directa que tendim a fer entre les biblioteques i aquestes dues professions, com si un enginyer en telecomunicacions o una perruquera no pogués protagonitzar una història en una biblioteca.

Reflexions a banda, el vaig agafar perquè tenia ganes de llegir algun escriptor en català i quan em vaig posar davant del prestatge d'autors catalans, aquest va ser el primer llibre amb què em vaig topar i que encara no havia llegit. No acostumo a llegir contes perquè sovint em queda la sensació que em falta alguna cosa, però aquesta vegada em venia de gust 😊.
Les valoracions a Goodreads no eren massa encoratjadores, però l'he gaudit més del que em pensava i, contra tot pronòstic, els contes que més m'han agradat no han estat els que estaven més ben valorats. Alguns m'han fet reflexionar, d'altres m'han despertat tendresa i uns altres repulsió i indignació. En global, en valoro molt positivament la iniciativa i l'originalitat de la majoria, així com la diversitat: hi ha contes futuristes, de fantasia, realistes, històries d'amor...

'Clarianes' de Maria Barbal 
'Clarianes' és el primer conte del recull i ens presenta la vida de la Rita  a través de les biblioteques de la seva vida: la del poble quan era petita, la de la universitat i la de la ciutat on viu d'adulta. Aquí hi veiem l'evolució de les biblioteques que també hem viscut nosaltres: des de la foto de carnet que havies de portar per fer-te el carnet fins al catàleg Aladí.
És un conte que m'ha despertat tendresa i m'ha ressonat per la meva pròpia experiència, tot i que alguns elements m'han semblat massa buscats i algunes imatges descrites no les he sabut visualitzar.

'Rates de biblioteca' de Sebastià Bennasar
No havia llegit res de Bennasar i he de dir que m'ha agradat molt l'estil narratiu del seu conte i m'han entrat ganes de llegir-lo. De fet, aquest és un dels contes que més m'ha agradat.
'Rates de biblioteca' ens explica una història d'amor en una biblioteca, però també l'amor pels llibres. La història salta de personatge a personatge, però està molt ben teixida i lligada. Un dels personatges, en Petros Dexter, m'ha semblat un personatge força histriònic, però molt atraient.

'Testament' de Xavier Bosch ✩
Amb l'obra de Xavier Bosch he tingut una experiència molt bona (Nosaltres dos) i una altra de més descafeïnada (Paraules que tu entendràs). De 'Testament' en destaco l'originalitat a l'hora d'incloure les biblioteques, però per la resta no m'ha acabat de convèncer. 
Hagués estat rodó si el relat hagués complert el que es diu a l'última frase del conte.

'Tres negres' de David Cirici ✩
'Tres negres' és el conte que més bones valoracions tenia de tot el recull, però per mi no és dels millors. La història o, més aviat, el protagonista, m'ha despertat repulsió i no he acabat de connectar amb el relat. Tot i això, aborda temes molt actuals com la immigració i els prejudicis racistes. 
El final és interessant, però tinc la sensació que el conte és massa llarg per a aquest final, és a dir, que faria el mateix efecte sense donar-hi tantes voltes.

'Dos amants com nosaltres' de Najat El Hachmi ✩
Amb aquesta referència a Vicent Andrés Estellés, Najat El Hachmi ens explica una història d'amor o, més ben dit, de passió, de dos joves adolescents de comunitats diferents (una mica a l'estil Romeu i Julieta) que recorren a la biblioteca per trobar-se d'amagat. 
'Dos amants com nosaltres' té un punt divertit.

'El tresor de Mingana' de Martí Gironell ✩
No he llegit res de Gironell, però crec que 'El tresor de Mingana' s'adiu a la temàtica que acostuma a abordar a les seves novel·les. Situada en diferents èpoques històries, aquest conte parla de les biblioteques com llocs on amagar coses i dels descobriments que s'hi poden fer.
Potser li van faltar pàgines, però la sensació que vaig tenir en acabar la lectura és que si fos una novel·la s'hagués pogut desenvolupar molt més la història i que hi havia massa informació i detalls encabits en poques línies i poc espai per desenvolupar tota la trama.

'L'ombra del coronel Durana' de Pau Joan Hernàndez ✩
'L'ombra del coronel Durana' és un conte curiós. M'ha semblat interessant i tenia ganes de saber què passaria, però he de dir que el final m'ha desinflat una mica. Els dos personatges són interessants i desperten curiositat: tant la bibliotecària com l'usuari que visita la biblioteca. L'usuari també em despertava una certa desconfiança.
Entremig de la història s'hi introdueixen retalls de diaris del passat que generen certes expectatives, massa pel que acaba sent...

'El conte de la biblioteca' de Francesc Miralles ✩
Tenia una idea preconcebuda del que em podria trobar en un conte de Francesc Miralles i potser no anava tant desencaminada. Amb una certa moralitat, aquest conte explora la metatextualitat, fet que el situa entre un dels més interessants del recull.
Té un final molt original i trobo que encaixa perfectament amb la idea d'aquest recull.


'El llibre fosc' de Núria Pradas ✩
Aquest és un altre dels relats que m'han despertat més curiositat. La història gira al voltant d'un llibre misteriós que es guarda en biblioteques. Situat en tres èpoques històriques diferents, 'El llibre fosc' narra els encontres de tres dones amb aquest llibre.
De la manera com està escrit, Pradas aconsegueix atrapar al lector i generar intriga per descobrir què s'amaga a l'interior de la coberta fosca d'aquest llibre, així que pel meu gust és un conte molt reeixit.

'Qui és qui' de Llucia Ramis ✩
'Qui és qui' m'ha agradat perquè està escrit amb el parlar de Ses Illes i m'agrada molt quan llegeixo un llibre i mentalment sento altres parlars. És un conte que m'ha despertat una certa tristesa, fet que valoro positivament perquè crec que és bonic que en un recull de contes de la biblioteca també hi hagi aquest contrapunt i no tot siguin flors i violes.
Ramis parteix del clàssic joc de taula "qui és qui" per situar-nos en una escena que m'ha resultat molt familiar i m'ha transportat a la biblioteca del meu poble: dos amics que esperen que acabi una xerrada per vendre exemplars dels autors que fan de ponents.
Tanmateix, no m'ha acabat d'agradar que a partir de la meitat el conte acabés divagant en preguntes massa filosòfiques. 

'L'home que va cremar l'última biblioteca' d'Albert Sánchez Piñol ✩
Aquest és, per mi, el millor conte del recull. Un relat futurista en què un Avi i el seu Net, que són del segle XXV parlen del passat (del segle XXI). La del segle XXV és una societat sense guerres i totalment tecnològica. 
Aquest conte és una crítica àcida a les condicions laborals dels escriptors, entre d'altres. Fa reflexionar de valent i fa canviar el prisma a través del qual ens mirem les biblioteques.

De Sánchez Piñol n'he llegit La pell freda i també em va generar sensacions contradictòries, però, en qualsevol cas, també em va fer reflexionar.

'L'incendi del somni de Bukowksi' de Care Santos ✩
'L'incendi del somni de Bukowksi' parla del poder de salvació de les biblioteques i de la lectura a través d'un personatge situat a Califòrnia que hi troba refugi. Tot i que el missatge és ben cert i bonic, aquest relat no m'ha atret gens.

La meva àvia ha llegit Habitacions tancades de la mateixa autora. 

'Biblioteca oral' de Màrius Serra ✩
He de dir que aquest conte m'ha desconcertat una mica perquè no té una relació tan evident amb les biblioteques. El protagonista de la història explica una situació desagradable en què es troba a Moçambic i ens explica com ha arribat allà.
Tot i que la història està escrita amb gran versemblança, no acabo de trobar-ne l'encaix en aquesta antologia.

En aquest blog també trobareu la ressenya de Plans de futur que en va fer la meva àvia.

'Sota els mateixos cels' de Sílvia Soler ✩
Soler explica una història ben senzilla, però molt tendra. L'Aleix és un jove que té la sensació que no encaixa en la seva família perquè és l'únic lletraferit i sovint ha d'aguantar comentaris dels seus familiars sobre la seva passió per la lectura. Fugint de tot això troba refugi a la biblioteca del poble, on topa amb un tresor ben especial.

'Blanc' de Coia Valls ✩
De 'Blanc' em quedo amb el final, ja que el principi no acabava d'atreure'm. Una protagonista trasbalsada per alguna cosa que el lector pot intuir es perd i encara no sé ben bé perquè, acaba entrant en un edifici que d'entrada no identifica. Allà coneix un senyor gran, l'Ernest, i la seva gossa Viola, que canviaran el curs de la seva vida.
Un final bonic i amb un missatge d'amor a les biblioteques ideal per tancar aquesta antologia.

Txell.Cat

diumenge, 7 de febrer del 2021

Belleza dorada - Laurie Lico Albanese

Títol: Belleza dorada (Stolen Beauty)
Autora: Laurie Lico Albanese
Llengua original: anglès
Traductor: Josep Escarré
Editorial: Duomo
Any: 2017
"Si la gente es un color, Klimt era turquesa profundo."

Vaig saber de l'existència d'aquesta novel·la gràcies al compte d'Instagram @elsaspis que en va fer una ressenya i de seguida em vaig convèncer que l'havia de llegir i que segur que m'agradaria. Viena és una ciutat que m'encanta i l'obra de Gustav Klimt sempre m'ha semblant preciosa, així que no vaig dubtar ni un instant i vaig anar a la biblioteca a agafar-la aquella mateixa setmana.

Belleza dorada de Laurie Lico Albanese és una novel·la basada en fets reals que gira al voltant del retrat Adele Bloch-Bauer I de Gustav Klimt.
Amb un estil fresc i àgil i amb gran versemblança, les poc més de 400 pàgines es llegeixen molt ràpidament i fluïda i et transporten a Viena i a les diferents èpoques que es van succeint. La novel·la s'emmarca en 120 anys d'història, des de 1886, en què llegim el primer passatge d'Adele Bloch-Bauer, fins el 2006, en què es tanca la història de Maria Altmann.

La novel·la intercala capítols d'Adele i de Maria, narrats en primera persona i en femení, amb alguns passatges en cursiva que resituen alguns esdeveniments des d'una veu externa. Des del punt de vista formal, el lector no té pèrdua: els capítols es titulen amb el nom de la veu que narra, ja sigui Maria o Adele, i amb l'any dels fets per situar-nos.

La història explica com Adele Bloch-Bauer coneix Gustav Klimt i, meravellada per la seva obra i per tot el que hi comunica, hi fa amistat i es converteix en mecenes i protectora del pintor. Per encàrrec del seu marit, Ferdinand Bloch-Bauer, Klimt pinta el retrat d'Adele, una obra que es converteix en un símbol de Viena, en la "Mona Lisa" de la ciutat. Maria Altmann, neboda d'Adele i Ferdinand, que creix en un entorn on l'art és sempre present, veu com Viena és envaïda pels nazis i com el llegat de la seva tieta perilla. 

Adele i Maria són dos personatges amb molts elements en comú (a banda de ser tieta i neboda). Totes dues provenen de l'aristocràcia vienesa, tenen una gran passió per l'art i són força modernes per l'època. A més, totes dues viuen el nazisme a Viena i el rebuig als jueus, però en dos moments diferents.
Adele és un personatge que em va atrapar des del principi. Ja des de petita mostra grans inquietuds de coneixement, i més endavant es qüestiona el rol de la muller, participa en la vida social de la ciutat independentment del seu marit... En la història d'Adele apareixen les primeres dones que porten pantalons i que fumen, un element més que farà que  la protagonista es qüestioni els rols i cànons imposats a les dones a finals del segle XIX. 
Per altra banda, Maria al principi no em va semblar un personatge tan potent com la seva tieta, però a mesura que va avançant la lectura, cada vegada agafa més i més força. Maria al principi sembla un personatge amb unes idees més clàssiques que Adele, però l'esclat de la guerra fa que es destapi tota la seva fortalesa i determinació.
Totes dues són un retrat de dones fortes, amb ideals i que els va tocar viure els anys de la història més fosca d'Europa.
"Karl escribió las letras de su nombre, y cuando el gatito gimoteó junto a mi pierna, escribió la palabra K-A-T-Z-E. Todo encajó en seguida, y estaba perdida en el remolino de letras y símbolos y en la posibilidad de que palabras y frases enteras aparecieran como un bote en una orilla lejana cuando mamá y los demás aparecieron en el porche. [...] Me encantaban las letras que se juntaban con otras, como 'tsch': la 'c', suave, arrimada a la estilizada 'h', producía un sonido que podía avanzar como un tren por la página o un susurro lo bastante suave como para que un gatito se quedara dormido."
He gaudit molt de la lectura i m'ha semblat molt interessant poder conèixer la història darrere d'un dels quadres més icònics de Klimt. 
A més, mentre llegia he anat buscant informació sobre altres artistes que apareixen a l'obra i que no coneixia, així com altres obres d'artistes cèlebres que tampoc tenia presents perquè, simplement, no els havia treballat a escola. Així que a banda d'aprofundir en Klimt, he après moltíssim! De fet, tinc ganes de seguir llegint sobre Klimt i la seva obra, i he vist que hi ha un parell de pel·lícules que també tinc ganes de veure i que expliquen aquesta mateixa història (Klimt (2006) i La dama de oro (2015)).

És una història realment fascinant, que m'ha transportat i m'ha captivat, que m'ha despertat unes ànsies de saber i una curiositat que poques lectures m'han despertat, així que us la recomano encaridament.
"El arte es un bálsamo incluso en los momentos más tristes. [...] Todo el mundo tiene momentos tristes, y el arte es uno de los mejores remedios contra un ataque de melancolía. El arte te habla pero tú no tienes que contestarle nada."
Algunes de les obres de Klimt que apareixen a Belleza dorada
Un dels aspectes que m'ha agradat més d'aquesta lectura és poder posar algunes pinzellades d'història a alguns dels quadres de Klimt que coneixia i conèixer-ne alguns de nous.
Klimt va retratar moltes dones de l'aristocràcia vienesa, dones que apareixen com a personatges d'aquesta novel·la, com ara Emilie Flöge (1902), Fritza Fiedler (1906), Margaret Wittgenstein (1905), Serena Lederer (1899), Amalie Zuckerkandl (1917, inacabat), Friederike Maria Beer (1916) o Mada Primavesi (1912). 
També apareixen alguns paisatges com ara Bosc de faigs I i Bosc de faigs II, el Pomer (1912) o Schloss Kammer (1909).
Dànae (1908), L'arbre de la vida (1909), Palas Atenea (1898), Judith amb el cap d'Holofernes (1901) o Les tres edats de la dona (1905) també apareixen a la novel·la, així com Filosofia (1907) i el Fris de Beethoven (1902).

I, per descomptat, el retrat d'Adele Bloch-Bauer I (1907) i II (1912), i El petó (1907-1908).


Coneixem una mica més l'autora?
Laurie Lico Albanese (1959) és una periodista i artista visual estatunidenca que ha publicat ficció, poesia, memòries i no ficció creativa. 
"¿Acaso no quiere todo el mundo que lo abracen como es debido durante el tiempo que sea necesario? Si no tenemos eso, nos ponemos tristes, pero si nos retienen demasiado tiempo, nos sentimos atados."

Txell.Cat