diumenge, 27 de maig del 2018

Permagel - Eva Baltasar


Títol: Permagel
Autor: Eva Baltasar
Editorial: Club Editor
Any: 2018

"Morir en un racó estaria bé, hauria de ser possible llogar racons on ben morir, sense interferències, sense bombones d'oxigen autopropulsades despenjant-se per sobre teu just al darrer moment, on les mesures de seguretat et garantissin, t'asseguressin, una mort com cal."
Permagel va ser el regal d'aquest Sant Jordi. Vaig demanar explícitament aquest llibre després de sentir que en parlaven en una tertúlia a la ràdio. Després d'haver-lo acabat, no me'n penedeixo en absolut!

Permagel és la primera novel·la d'Eva Baltasar, que fins ara havia escrit poesia. Aquest és el primer llibre d'una trilogia, que continuarà amb Boulder i MamutPermagel també és un concepte geològic que designa aquella part de la terra que no es desglaça mai i en el llibre apareix un parell de vegades per fer referència a la capa protectora que envolta a la protagonista, una dona lesbiana, amb tendències suïcides i amb dificultats per trobar el seu lloc al món i relacionar-se amb els altres.

La novel·la no és lineal, sinó que va fent salts temporals al passat i al present i explicant episodis de la vida de la protagonista, una dona sense nom, però que té moltes coses de l’autora, segons afirmava ella mateixa en una entrevista.
A través de la lectura d’aquests episodis, el lector descobreix la relació que té amb la seva família, bàsicament amb la seva mare, amb qui té força diferències i una relació poc estreta, i amb la seva germana, una dona obsessionada amb la felicitat i una figa-flor.
També descobrim la manera que té de relacionar-se amb altres dones, a través del sexe, però evitant el compromís. Crec que en aquest punt és important destacar la presència que té el sexe en tota la novel·la, descrit de forma molt explícita i femenina. En diversos episodis, el lector assisteix al despertar sexual de la protagonista i a les diverses relacions que la porten a la maduresa.
"Hem follat tota la tarda com animals al límit de l’extinció, si fos un mascle segur que l’hauria prenyada."

Baltasar també relata la relació de la protagonista amb l’entorn i amb ella mateixa i l’angoixa que li provoca el fet de voler ser allò que no és. Es refugia en la lectura –sempre està llegint i l’època més feliç de la seva vida va ser aquella en què només llegia– i en el seu tarannà suïcida –busca el moment i la manera adequada de morir durant tot el llibre–. Malgrat tot, malgrat aquesta voluntat de morir, s’aferra a la vida amb el sexe.
"El sexe m’allunya de la mort. Tanmateix, no m’atansa a la vida."

El final de la novel·la és realment colpidor i, almenys a mi, em va agafar per sorpresa. Tot i això, quan vaig tancar el llibre, em vaig adonar que tot plegat era com la vida mateixa i que el final s’adeia perfectament al to de la novel·la, amb un punt d’humor fosc.
Em va cridar l’atenció un detall que em va passar per alt durant la lectura, i que vaig descobrir posteriorment, al llegir articles sobre Permagel. En aquesta novel·la no hi apareixen homes, només hi surten dones. Marina Porras la bateja com a “novel·la vaginal”: (1)“Permagel, lluny de les esquitxades inseminadores, és una novel·la vaginal, perquè la narradora veu i entén el món a partir de la seva sensibilitat sexual. És com si les experiències s’anessin introduint i acumulant a la seva vagina per processar-les. [...] El llibre és un intent de connectar el cervell amb el cos, de provar d’unir el sentiment i la raó en una narració que faci sentit. La gràcia d’aquesta narradora és que busca la seva veu a partir de totes les coses que ha guardat dins la seva vagina receptiva.”

Permagel és un monòleg interior de la protagonista; un monòleg molt ben aconseguit perquè no té cap mena de filtres, talment com quan parlem amb nosaltres mateixos, que ens diem tot allò que pensem sense pudor. L’estil de Baltasar és molt líric, però també molt cru, molt directe i té molta força. Es nota que ve d’escriure poesia, perquè la lectura evoca moltes imatges i les frases tenen molta musicalitat. Com ja ha dit molta gent en moltes ressenyes i comentaris, subratllaries totes les frases del llibre per l’impacte que causen.
Permagel, una novel·la construïda amb una narració directa, punyent, amb sarcasme i humor, un humor bastant negre que apareix en les escenes més crues per arrencar-te un somriure. Una novel·la en què les cites inicial i final són més que ben encertades i que lliguen molt bé amb el conjunt (i això que a vegades en altres lectures a mi em costa trobar la relació entre la cita i l’obra!). Fins i tot la dedicatòria mereix ser mencionada per anar tant carregada de veritat:
A la poesia, per permetre-ho

Acabo aquesta ressenya amb un avís als lectors. Els primers capítols no em van acabar d’agradar; em van semblar molt lírics, no acabava d’entendre de què parlava i em vaig espantar. Aquesta sensació es va acabar al cinquè capítol (són molt curts) i ja em vaig quedar enganxada fins al final. No podem dir que no estàvem advertits, amb aquesta nota a la contraportada: “Hi ha el dubte que obris el llibre, lector, però cap ni un que t’aguantàras el respir fins al final si el comences: el viatge és massa bell.
"Em ploro a sobre, sense voler-ho ni voler evitar-ho."

Coneixem una mica més l'autora?
Eva Baltasar (Barcelona, 1978) és una poeta i escriptora catalana. Ha escrit diversos poemaris des de l'any 2008 i ha rebut nombrosos premis de poesa. Permagel és la seva primera novel·la.


Altres ressenyes
A continuació us deixo els enllaços d'algunes ressenyes de Permagel d'Eva Baltasar que he trobat molt interessants:

"Hi havia un amor tan immens que excloïa de si mateix la paraula amor."


Txell.Cat

dijous, 17 de maig del 2018

Les filles de Hanna - Marianne Fredriksson


Títol: Les filles de Hanna
Autora: Marianne Fredriksson
Llengua original: suec
TraductorPep Julià
Editorial: Edicions 62
Any: 1994 (traducció 1998)

"He dedicat molt temps a la teva mare -li va dir-, i em penso que la començo a entendre. Trobo més difícil fer-me una idea de tu i de la teva vida, perquè et tinc tan a prop que no t'aconsegueixo veure amb prou perspectiva. És veritat això que diuen que els qui més estimem són els qui se'ns fa més difícil d'entendre. Però sí que m'he adonat que ets una persona molt misteriosa i plena de secrets. I per això mateix he pensat que n'havies de parlar tu mateixa. Al capdavall, mama, tu tens molta facilitat per explicar coses."

Fa una setmana vaig acabar de llegir Les filles de Hanna de Marianne Fredriksson, i m'ha agradat molt. 
La novel·la explica la història d'una família a través de la veu de tres dones que pertanyen a generacions molt diferents: l'àvia (Hanna), la mare (Johanna) i la filla (Anna). La història comença en l'actualitat de mà de la més jove, Anna, que mentre fa companyia a la seva mare al llindar de la mort, s'adona que coneixia molt poc a la seva mare i a la seva àvia i comença a investigar a partir de fotos i diaris personals. És amb aquesta investigació que Anna pot entendre les seves avantpassats i que s'hi pot reconciliar. 
La història que es narra passa a Suècia, i el lector pot seguir grosso modo en quina època ens trobem gràcies a les pinzellades històriques que l'escriptora introdueix. 

"Hi he pensat molt, en la tristesa. D'ella precisament neix la intuïció i el desig de canviar. Si a les nostres vides no hi hagués tristesa, al fons mateix del nostre ésser, no arribaríem mai a ser humans."

El llibre es divideix en cinc parts: una primera introducció que ens situa Anna en l'actualitat, la història de Hanna, un intermedi d'Anna que ens explica la seva història, la història de Johanna i, finalment, la conclusió, de nou, amb Anna.

M'ha agradat especialment veure com les tres dones viuen esdeveniments molt similars i com reacciona cadascuna d'elles, així com la manera de gestionar les relacions interpersonals segons l'època que viuen (especialment les relacions de parella). 
També m'ha semblat interessant veure com les tres es veuen molt diferents les unes de les altres i sovint no acaben d'entendre's ni d'entendre les seves reaccions, però lector coneix la versió de les tres dones i pot arribar a entendre perquè l'àvia és més esquerpa en segons quines situacions i perquè la néta ho viu de la manera que ho viu.

"Per primera vegada a la vida, va sentir desesperació de debò. Era pitjor que la vergonya, i Hanna es va adonar que hi ha esperances que fan vulnerables les persones."

La meva versió tenia força errors (faltaven paraules en frases, hi havia faltes), però suposo que ja els hauran corregit en les noves edicions :)

Vull acabar aquesta entrada amb un fragment de la sinopsi que podem llegir a la contraportada:
"Amb la societat de Suècia de teló de fons i a través de l'evolució de les condicions de vida del país al llarg del segle (l'emigració del camp a la ciutat, la guerra o la conscienciació feminista), Marianne Fredriksson ens ofereix no tan sols un retrat individual de cadascuna de les dones, amb les seves passions i contradiccions més intimes i amb les seves reaccions davant dels mateixos esdeveniments, sinó també una punyent reflexió sobre l'amor i sobre el paper de les dones al món."

Coneixem una mica més l'autora?
Marianne Fredriksson (1927-2007) ha estat una de les escriptores més llegides i més apreciades de Suècia, tot i que va començar a escriure als 53 anys. L'èxit va arribar amb Les filles de Hanna, la seva novena novel·la, que ha estat traduïda a moltes llengües.

Finalment, un fragment de la nota de l'autora:
"Els pecats dels pares persegueixen els fills fins a la tercera generació, o fins la quarta i tot. Això ho vam haver d'aprendre nosaltres mateixos, que quan anàvem a l'escola encara s'hi estudiava la Bíblia. Recordo molt bé que ho trobàvem terriblement injust, primitiu i fins i tot ridícul. I és que nosaltres pertanyíem a la primera generació engendrada per persones 'independents', és a dir, capaces de fer-se responsables del propi destí."

Txell.Cat