L'inevitable home blanc - Jack London

Títol: L'inevitable home blanc 
Autor: Jack London 
Llengua original: anglès
Traducció: Jaume Creus 
Editorial: Comanegra 
Any: 1903-1916, recull en català del 2023

"Ho sabem. Ens ho han dit els nostres pares i els pares dels nostres pares. Van arribar com xaiets, amb bones paraules. I ja podien dir bones paraules, ja, perquè nosaltres érem molts i forts, i totes les illes eren nostres. Com dic, van venir amb bones paraules. N'hi havia de dues menes. Uns van demanar el nostre permís, el nostre amable permís, per predicar-nos la paraula de Déu. Els de l'altra mena van demanar el nostre permís, el nostre amable permís, per comerciar amb nosaltres. Allò va ser el començament." 

A principis d'any vaig acabar Lluny a l'Àfrica d'Isak Dinesen, un llibre que se'm va allargar més de l'esperat i desitjat perquè se'm feia molt pesat i incòmode de llegir. Arran d'aquest llibre, vam parlar amb en Sergi Purcet d'@elsbookhunters de llibres que són fills d'una època i d'un pensament i que, avui dia, poden semblar antiquats ja sigui per racisme, masclisme o el que sigui. Alguns envelleixen millor que altres, i és normal que al lector d'avui hi hagi certs punts de vista que no comparteixi, però també com a lectors crec que hem de saber contextualitzar l'obra en l'època. Ja és bo que arrufem el nas i detectem tot allò que no ens agrada, però sense lapidar els seus autors.

Bé, doncs si bé en general soc capaç de fer-ho, Lluny a l'Àfrica em va superar. Aleshores, en Sergi em va parlar de L'inevitable home blanc de London, i de com, malgrat que l'autor era un supremacista blanc sense disfressa, havia gaudit amb la lectura. I un dia que vam trobar-nos amb ell i la Laia, me'l va regalar (i així segur que el llegiria 😜). 

Finalment, aquest mes de setembre l'he llegit i comentat amb la Gina (com ja vam fer fa uns mesos amb El llano en llamas de Rulfo). 

"Aquell home no coneixia el fred. Probablement, totes les generacions dels seus ancestres havien ignorat el fred, el fred real, el fred de cent set graus per sota del punt de congelació. Però el cos sí que el coneixia; tots els seus ancestres el coneixien, i ell n'havia heretat el coneixement. Sabia que no era pas bo caminar a camp obert amb un fred tan espantós."

L'inevitable home blanc és una antologia de contes seleccionats per Jaume Creus. Al recull hi trobem 10 relats que conformen una barreja molt interessant de temes i ubicacions. London va tenir una vida molt intensa, va fer tot tipus de feines i ben diferents i va viatjar moltíssim; i de tota aquesta experiència en van sortir un munt de relats.

Si hi ha una cosa en què London i excel·leix és en les ambientacions. Les descripcions, sense fer-se feixugues, et transporten allà on vol: al Canadà amb un fred que traspassa les pàgines i et congela els peus, en una taverna en què gairebé t'arriba l'olor d'alcohol, a Hawaii amb l'oceà ben present, en un vaixell o en un futur alternatiu. En algunes de les històries la tensió va en augment de manera progressiva i London en controla el ritme de manera magistral, en d’altres alguns personatges i animals et desperten un sentiment de tendresa i pena, però també n’hi ha alguns que fan esbossar un somriure.

Tractat de diferents maneres, London aborda el conflicte de l'home amb la natura, una natura imparable i salvatge. Una altra qüestió recurrent en tots els relats és la supremacia de l'home blanc, ja sigui per raça, sexe o estatus. L'home blanc contra altres races i contra salvatges, l'home blanc per sobre de la dona, l'home lliure contra els esclaus. En tot plegat s'hi intueix una preocupació per la condició humana i per tot allò que el pot portar a la perdició i extinció. 

D'alguna manera algunes de les històries es poden aparellar i funcionen com a dues cares d'una moneda. "Encendre un foc" i "Llei de vida" comparteixen un escenari gèlid i remot, la solitud de l'home davant la vastitud de la natura i el foc com a símbol de la vida i, en la seva absència, de la mort. "Avergonyit" i "L'inevitable home blanc" són dues històries de violència i massacre, que mostren la victòria de la raça blanca, ja sigui moral o física. "Koolau el Leprós" i "Mauki" aborden de nou el xoc entre blancs i altres races, en aquest cas de les illes del Pacífic, mostrant la perseverança i resiliència dels no blancs, i amb dos finals oposats: una victòria i una derrota. "Un fragment curiós" i "Una invasió sense precedents" són dos relats especulatius que proposen una història alternativa. Aquí és on es veu més clarament el temor que l'home blanc perdi la seva hegemonia davant d'esclaus o dels xinesos. Aquests dos són els que m'han agradat menys, tot i que no ha deixar de sorprendre'm la capacitat narrativa i els recursos literaris de London. Hi ha un parell de relats, "A la salut de l'home del camí" i "A l'estora de makaloa" que no tenen (per mi) una parella tan evident. Són dues històries molt cinematogràfiques i, de nou, amb una ambientació excel·lent.

He gaudit molt de les històries de London, dels seus paisatges i les seves reflexions. Compartir la lectura ha estat, un cop més, un encert, ja que hem pogut aprofundir una mica més en cada història, en alguns símbols que es repetien i intercanviar opinions. Hi ha molts detalls i si us interessa i rasqueu, hi trobareu matisos i moltes capes. 

No conec massa l'obra de London, però crec que L'inevitable home blanc pot ser una bona porta d'entrada a l'autor, ja que us durà a fer un tomb per diversos continents i diverses etapes de l'autor. Si el llegiu, feu-ho amb la ment oberta i deixeu-vos portar per sentir el fred, l'olor de mar o el vent entre les fulles. 

Moltes gràcies, Sergi, per la recomanació!

 "Una certa por de morir, ombriva i opressiva, s'emparà d'ell. La por es va fer de seguida abassegadora quan va comprendre que ja no es tractava senzillament de la congelació dels dits de les mans i els peus, ni de perdre mans i peus sencers, sinó que era qüestió de vida o mort, i amb les oportunitats en contra."

Coneixem una mica més l'autor?

Jack London (1876-1916) va ser un dels autors més influents de la literatura americana i un dels millors contistes. La seva obra realista explora l'enfrontament entre l'ésser humà i la seva supervivència. Es va autoeducar llegint llibres a la biblioteca i durant la seva joventut va viatjar molt i va treballar de moltes feines (mariner, escombriaire, buscador d’or, articulista…). La seva etapa productiva és breu però prolífica. Va morir als 40 anys d’una sobredosi de morfina (no se sap si deliberada o accidental), però deixà un llegat de més de cinquanta obres entre novel·les, relats… Destaca La crida del bosc (1903) o Ullal blanc (1906).

Txell.Cat

Les nits blanques - Fiódor Dostoievski

Títol: Les nits blanques
Autor: Fiódor Dostoievski
Llengua original: rus
Traductor: Miquel Cabal
Editorial: Angle Editorial
Any: 1848 original, 2015 traducció al castellà

"Feia una nit meravellosa, d'aquelles que potser només es donen quan som joves, estimat lector. El cel era tan estrellat, estava tan il·luminat que, en veure'l, no quedava més remei que preguntar-se: com pot ser que sota un cel com aquest pugui viure-hi gent capritxosa i enrabiada per tota mena de coses?"

Les nits blanques és una novel·la breu de Fiódor Dostoievski amb la qual he tingut una relació poc estable. Feia temps que li tenia l’ull posat i n’havia llegit prou bones crítiques, així que finalment me la vaig endur en préstec de la biblioteca. Fa uns dies vaig decidir començar la lectura i, com que està dividida en cinc petits capítols (quatre nits i un matí), vaig pensar que llegiria una nit (i un matí) cada dia.

La lectura de la primera nit em va encantar; la manera com el narrador presenta els fets, els personatges i la intriga que et deixa aquell primer encontre. Però la segona nit, quin turment! Vaig estar tres dies per superar la segona nit, més llarga que la primera. No hi havia manera de passar pàgina sense caure en un sopor que em feia perdre el fil i l’interès, així que quan agafava el llibre havia de tornar enrere i arribava, si fa no fa, fins al mateix punt. En aquesta segona nit el narrador t’explica la seva vida amb un to magnificent i pompós, amb frases d’aquelles que no entens res de tan filosòfiques que són. Arribats en aquest punt vaig decidir abandonar la lectura, però una bona amiga em va animar a continuar, ja que a ella li havia agradat força, així que vaig decidir-me a donar-li una darrera oportunitat (aprofitant que havia d’agafar el tren i que els llibres lleugers sempre van bé). No us enganyaré: per superar la segona nit vaig tirar de lectura en diagonal, però per fi vaig arribar a la tercera i quarta nit, i finalment al matí. M’alegro d’haver acabat la lectura, però no és un llibre que recordaré especialment.

Les nits blanques és la història de dos joves –el narrador i la Nàstenka– que es coneixen a Sant Petersburg en una d’aquelles nits d’estiu en què gairebé no es fa fosc. Ell és un home solitari i somiador, que vagareja per la ciutat emmirallant-se en els seus conciutadans. Ella és una jove òrfena, que viu lligada a la seva àvia i que s’evadeix a través de la lectura. Tots dos somnien a trobar l’amor i la felicitat. Al llarg de quatre nits, després de conèixer-se per atzar, compartiran la història de la seva vida, teixiran un lligam que farà créixer l’amor, però també desil·lusions. Ell, sol·lícit, ajudarà la jove Nàstenka a fi que, almenys un dels dos, pugui ser feliç.

"Un minut sencer de benaurança! Que potser és poc per a tota la vida d'un home?"

Dostoievski, que ens arriba a través d’una traducció magistral de Miquel Cabal, ens narra els sentiments i pensaments dels personatges d’una manera totalment exaltada i intensa. L’evolució dels sentiments dels personatges és exageradament ràpida, gairebé impossible. Aquesta novel·la, de fet, és una de les primeres obres de l’autor i per això hi trobem aquests elements que fan pensar en el Romanticisme.

Les nits blanques de Dostoievski no és el millor llibre de l’autor, però sí que permet descobrir els seus inicis com a escriptor. La trama és senzilla, però la psicologia dels personatges està ben treballada. Les nits blanques és un exemple que no calen 200 pàgines per escriure una bona història. De fet, trobo que si Dostoievski hagués escurçat la segona nit encara li hauria quedat molt millor 😜!

Salvant les distàncies –n’hi ha molta i a favor d’Zweig– m’ha recordat a les novel·les breus de l’autor austríac: poques pàgines per a narrar històries molt intenses i carregades de sentiment. La diferència, però, és que Zweig em resulta més creïble i passador😅.

"L'alegria i la felicitat fan tan boniques les persones! Com bullen els cors amb l'amor! Sembla que vulguis fondre el teu cor amb el de l'altre, vols que tot sigui alegre, que tot rigui."

Altres entrades del mateix autor

• Dos cuentos de Navidad

Coneixem una mica més l'autor?

Fiódor Dostoievski (Moscou, 1821 - Sant Petersburg, 1881) va ser un dels escriptors russos més importants. Va iniciar la carrera d'escriptor molt aviat i, després de treballar 20 anys de traductor a Sant Petersburg, va publicar Pobra gent  (1846), novel·la que va tenir cert èxit. Tanmateix, les següents obres no van tenir la mateixa acollida i l'any 1849 va participar en un acte literari prohibit pel qual va ser condemnat a vuit anys de treballs forçats a Sibèria. Va tenir una vida molt convulsa i la mort de la seva dona i el seu germà el 1864, seguides per la seva passió pel joc, un nou matrimoni i la pèrdua d'una filla el van conduir a una vida nòmada i tràgica. La publicació de Crim i càstig (1866) el van tornar a posar al centre de la literatura russa i les novel·les posteriors el van acabar de situar com un dels autors més importants de la literatura russa. 

Va escriure nombroses novel·les i relats, entre les quals destaquen (a banda de les dues mencionades anteriorment): El jugador (1867), L'idiota (1868), L'adolescent (1875) i Els germans Karamàzov (1879-1880).

Txell.Cat

Anna Karènina - Lev Tolstoi

Títol: Anna Karènina 

Autor: Lev Tolstoi

Llengua original: rus

Traductor: Andreu Nin

Editorial: Proa

Any: 1878 (original); edició en català de 1985

"Per l'agilitat dels moviments i la frescor i la vivacitat del rostre, que es manifestava adés en el somriure, ara en la mirada, Anna no s'assemblava a una dama de la bona societat o a la mare d'un noi de vuit anys, ans a una noia de vint, si no hagués estat una expressió dels ulls, seriosa i de vegades malenconiosa, que corprenia i atreia Kitty. Aquesta veia que Anna era d'una senzillesa absoluta i que no amagava res, però que hi havia a la seva ànima un altre món superior d'interessos, complicats i poètics, inaccessibles per a ella."

La història d'Anna, de Vronsky, de Levin, de Kitty, de Dolly, d'Stepan i de tots els personatges que habiten aquesta novel·lassa m'han acompanyat des de principis de gener fins ara en una lectura conjunta amb La Caravana Lectora. Al llarg d’aquests mesos també els he acompanyat  jo en la recerca de l’amor i la felicitat.

Anna Karènina, a banda de ser un clàssic dels clàssics, és una història complexa perquè va més enllà de les històries de (des)amor dels dos protagonistes, Anna i Levin. Tolstoi aborda qüestions molt més profundes com la religió, els canvis socials, la política o el sentit de l’existència, tot plegat a la Rússia noble del segle XIX.

Tolstoi és un mestre del realisme i excel·leix alhora de descriure algunes escenes i el fluir dels sentiments dels personatges, de tal manera que és ben bé com si fossis allà mateix i, de fet, quina angoixa i quin patir, en alguns moments! Això que en alguns passatges és magistral, en d’altres es fa una mica feixuc (i és que els embolics mentals que es fa el bo d’en Lev són dignes de mal de cap...). Per posar un exemple, hi ha una escena que narra una cursa de cavalls on realment acabes sentint que estàs galopant i competint amb els altres genets; i hi ha una altra escena de caça (generalment força avorrides) en què entres dins la ment del gos. Per contra, les dissertacions sobre la fe i l’educació (o la no educació) dels pagesos són força indigeribles...

"La mort, la inevitable fi de tot, se li apareixia per primera vegada amb una força inexorable. [...] La mort, la portava també dintre seu, en tenia la sensació. Si no ara, demà; si no demà, d'aquí a trenta anys. És que per ventura no era igual? I no solament no sabia el que era aquesta mort inevitable, no solament mai no hi havia pensat, sinó que no sabia ni gosava pensar-hi. [...] Però, com més intensament pensava amb més claredat veia que, efectivament, era així, que se n'havia oblidat, que no havia vist en la vida una petita circumstància: que vindria la mort i tot s'acabaria, que no valia la pena de començar res i que no hi havia remei. Era terrible, però era així."

Em feia respecte enfrontar-me a la lectura d’aquest clàssic pel gruix i perquè no sabia com de feixuga seria la història, però ara, vist amb perspectiva, crec que és un clàssic força assumible i intentaré explicar-me. Crec que hi ha moltes maneres de llegir Anna Karènina: la lectura de salseo, menys profunda però molt divertida; la lectura més social i filosòfica, fixant-se en els detalls de la societat i en els monòlegs filosòfics que hi apareixen; la lectura hiperprofunda, que permet relacionar els diferents personatges (sobretot masculins) amb el mateix autor... I segur que n’hi ha moltíssimes més, però el lector pot triar fins on vol aprofundir i, tot i que es podria arribar ben al fons, també es pot passar de puntetes pels passatges més pesats i centrar-se en l’acció.

He llegit la traducció d’Andreu Nin, però s’ha de dir que ha quedat un punt antiga. A mi és que ja m’agrada llegir els clàssics amb traduccions més aviat clàssiques, però si us fa respecte l’obra, potser és millor que trieu una altra traducció.

Ha estat tot un plaer compartir aquesta lectura en grup perquè hem pogut desgranar força totes les capes de l’obra i relacionar alguns pensaments amb el propi autor. Ha estat molt interessant!

En general l’obra m’ha agradat, però no puc negar que al llarg de tota la lectura hi ha hagut episodis en què hi he connectat més i episodis que menys. De totes maneres, és un gran llibre, amb una amalgama de personatges ben diferents i de gran profunditat psicològica, tots amb clarobscurs. Anna és qui fa de nexe d’unió entre tots els personatges de l’obra (d’aquí que probablement es tituli així), però també representa la lluita de l’amor verdader contra les convencions socials i la moral.

Com no s’havia de convertir en un clàssic una novel·la que parla d’allò més clàssic: de l’amor? L’amor romàntic, el carnal, el platònic, l’amor que perdura, el que s’esvaeix i el que et destrueix.

"Sentia que l'amor l'havia salvat del desesper i que, sota l'amenaça del desesper, l'amor esdevenia encara més fort i més pur."

"Va saber que ella era allí per la joia i per la por que garfi el seu cor. [...] Aparentment, no hi havia res de particular ni en el seu vestit ni en el seu posat; per a Levin, però, era tan fàcil de reconèixer-la entre aquella multitud com una rosa entremig d'unes ortigues. Ella ho il·luminava tot. Era un somriure que ho feia resplendir tot al seu redol."

No temeu Tolstoi i atreviu-vos amb Anna Karènina, feu-ne la lectura amb la profunditat que vulgueu, però doneu una oportunitat a l’obra de l’amor.

Amb aquesta lectura supero una premissa més del repte de lectura d'El Reducte Català: llegir un clàssic de la literatura universal.

"Després, al cap d'uns quants anys, aquesta mirada plena d'amor amb la qual l'esguardava i a la qual ell no corresponia li garfia el cor amb una vergonya punyent." 

Coneixem una mica més l'autor?

Lev Tolstoi (Iàsnaia Poliana 1828 – 1910) fou un escriptor rus, un dels grans novel·listes clàssics de tots els temps, especialment distingit per obres com ara Guerra i pau i Anna Karènina, dues grans obres realistes. A més d'escriptor i filòsof, va ser un anarquista cristià, pacifista, reformador de l'educació i vegetarià. Al llarg de la seva vida va patir diverses crisis espirituals, que el van portar a l’ascetisme i a aïllar-se de la seva família.

Txell.Cat

Dos cuentos de Navidad - Fiódor Dostoievski

Títol: Dos cuentos de Navidad

Autor: Fiódor Dostoievksi

Llengua original: rus

Traductora: Bela Martinova

Any: 1848 i 1876 (originals); 2012 (traducció al castellà)

Editorial: Editorial Flash

"Los niños son unas personitas un tanto particulares."

Era la tarda del 24 de desembre quan vaig descobrir l'existència d'aquest recull de contes de Dostoievski. "Dos contes de Nadal” sonava fantàstic i més que adient, i ja em veia arraulida al sofà, amb la meva manteta i una llar de foc que no tinc, llegint unes històries boniques i tendres i màgiques. Bé, doncs no va ser ben bé així.

Aquest recull publicat per Flash, un segell editorial digital de textos breus, reuneix dos contes força curts de Dostoievski. El primer es titula “El Árbol de Navidad y una boda”, publicat l’any 1848; el segon, “El niño con la manita”, de l’any 1876.

El primer que faré és confessar que em vaig enfonsar en aquests contes sense haver llegit mai res de Dostoievski, i des de la meva més profunda innocència/ignorància lectora (com deia abans) i el meu esperit nadalenc extremadament aguditzat, esperava finals feliços, retrobaments, molta decoració nadalenca i màgia. En menys de 20 pàgines Dostoievski m’ha provocat curiositat, aversió i tristesa, amb unes històries protagonitzades per infants que són víctimes de la seva condició social.

Al primer conte, “El Árbol de Navidad y una boda” coneixem una nena de la societat russa benestant a qui els seus pares prometen amb només 11 anys a un home més gran. A “El niño de la manita”, el protagonista és un nen sense llar i extremadament pobre que intenta buscar alguna cosa per menjar. I què tenen de nadalencs aquests contes? Doncs que passen el Dia de Nadal, bàsicament.

El primer conte és el que em va despertar rebuig i aversió: Dostoievski retrata un jove bavós davant d’una nena que juga. Buf, quina mala estona vaig passar. Ara bé, cal treure’s el barret per la manera de narrar i traslladar aquesta sensació al lector (potser quan el va escriure no volia despertar això?). 

El segon conte, en canvi, és trist i dur, però m’ha resultat més proper i és el que ha estat un bany de realitat (un bany molt fred). Malauradament, estic segura que el conte d’”El niño de la manita” podria ser real avui dia (i no només el dia 25 de desembre).

M’encanta el Nadal i m’encanta passar-lo amb la família i, encara que aquests últims dos Nadals han estat estranys i diferents, no puc oblidar que el celebro des del privilegi. Dostoievski m’ho ha recordat i m’ha fet tenir un pensament per aquells qui no tenen tanta sort. Així que us recomano que llegiu, almenys, el segon conte d’aquest recull, però que no hi busqueu una història endolcida perquè el que hi trobareu és la crua realitat.

"Como no jugaba a las cartas y nadie le había ofrecido un cigarro, ni entraba en conversación con él -probablemente al reconocer ya a distancia al pájaro por su pluma-, y por no saber qué hacer con las manos, se vio el caballero obligador a atusarse las patillas durante toda la tarde. Éstas eran verdaderamente hermosas. Pero se las atusaba con tanta insistencia que, al mirarle, resultaba difícil no pensar que en el mundo fueron primeramente creadas las patillas, y que sólo después se les añadió el hombre para que se las atusara."

Coneixem una mica més l'autor?

Fiódor Dostoievski (Moscou, 1821 - Sant Petersburg, 1881) va ser un dels escriptors russos més importants. Va iniciar la carrera d'escriptor molt aviat i, després de treballar 20 anys de traductor a Sant Petersburg, va publicar Pobra gent  (1846), novel·la que va tenir cert èxit. Tanmateix, les següents obres no van tenir la mateixa acollida i l'any 1849 va participar en un acte literari prohibit pel qual va ser condemnat a vuit anys de treballs forçats a Sibèria. Va tenir una vida molt convulsa i la mort de la seva dona i el seu germà el 1864, seguides per la seva passió pel joc, un nou matrimoni i la pèrdua d'una filla el van conduir a una vida nòmada i tràgica. La publicació de Crim i càstig (1866) el van tornar a posar al centre de la literatura russa i les novel·les posteriors el van acabar de situar com un dels autors més importants de la literatura russa. 

Va escriure nombroses novel·les i relats, entre les quals destaquen (a banda de les dues mencionades anteriorment): El jugador (1867), L'idiota (1868), L'adolescent (1875) i Els germans Karamàzov (1879-1880).

Txell.Cat

La casa del propósito especial - John Boyne

Títol: La casa del propósito especial

Autor: John Boyne

Llengua original: anglès

Traductora: Patricia Antón de Vez

Editorial: Salamandra

Any: 2009

"Nunca había experimentado las noches blancas, y fue idea de Anastasia que las viese por primera vez con ella. Lo cierto es que ni siquiera había oído hablar antes del fenómeno y pensé que me volvía loco cuando, al despertar inquieto en plena noche, abrí los ojos y vi la luz del día en mi habitación. Creyendo que se me había pegado las sábanas, me lavé y vestí rápidamente. Crucé corriendo el pasillo hacia el cuarto de juegos, donde solía encontrarse Alexis a esas horas, leyendo uno de sus libros militares o entreteniéndose con algún juguete nuevo."

Aquí em teniu amb el llibre que he escollit a la Biblioteca Municipal d’Horta. Un llibre escollit a l’atzar, l’autor del qual n’és també del llibre El nen del pijama de ratlles. Es tracta doncs d’un llibre que està relacionat amb la història, tal com el seu autor ens té acostumat. En aquesta obra trobem personatges que a l’inici del segle XX tenien un paper rellevant en la història de la Rússia tsarista. Ens mostra també com la cort del tsar i el mateix emperador no van ser conscients de la misèria i la injustícia que patia el poble, la qual cosa va desencadenar la revolució bolxevica.

Mentre acompanya a la seva esposa Zoya, que agonitza en un hospital de Londres, Georgi Danilovich Yáchmenev rememora la vida que han compartit durant seixanta-cinc anys, una vida marcada per un gran secret que mai ha sortit a la llum. Els records se li amunteguen en una successió d’imatges inesborrables, a partir d’aquell dia llunyà en que Georgi va abandonar el seu miserable poble natal per anar a formar part de la guàrdia personal d’Alexis Romanov, únic fill baró del tsar Nicolàs II. Així, la fastuosa vida en el Palau de l’ hivern, les intimitats de la família imperial, els fets que van precedir a la revolució bolxevica i. finalment, la reclusió i posterior execució dels Romanov, es barregen amb el duríssim exili a Paris i Londres en una bonica història d’un amor improbable, al mateix temps un apassionant relat històric i una commovedora tragèdia íntima. Amb un domini absolut del ritme i el suspens, John Boyne manté viu l’interès fins a la darrera pàgina, on un inesperat desenllaç deixarà, una vegada més, una marca profunda en el lector.

L’autor demostra un do especial per descriure els grans esdeveniments històrics, des de perspectives desconegudes, mostrant-nos fets coneguts sota una llum nova i sorprenent. És un llibre que a mesura que els vas llegint, et vas involucrant, malgrat que ja saps quin final va tenir la família Romanov.

"Y entonces resonaron los disparos. Primero fue uno, repentino, inesperado. Me estremecí. Abrí los ojos. Me incorporé y me quedé paralizado. Instantes después hubo una segunda detonación, que me dejó sin aliento. Luego sonaron tiros y más tiros, como si los bolcheviques estuviesen vaciando todas sus armas. El ruido fue tremendo. Restallaron destellos, una y otra vez, cientos, una y otra vez, cientos, a la izquierda de la escalera y al son de las armas. Fue tan inesperado que no pude hacer más que quedarme donde estaba, preguntándome si el mundo entero habría llegado a su fin."

Coneixem una mica més l'autor?

John Boyne va néixer  a Dublín, Irlanda l’any 1971, on va estudiar Literatura Anglesa  al Trinity College. La seva novel·la El noi del pijama de ratlles es va convertir  ràpidament en un best-seller  mundial: es va traduir  a més de quaranta-cinc llengües, va vendre més de  sis milions d’exemplars  i va rebre multitud de premis, entre els quals dues vegades, l’Irish Book Award. També va quedar finalista del prestigiós British Book Award. Durant més d’un any va estar a totes les llistes de més venuts del nostre país. 

Altres entrades del mateix autor:

• El noi de la casa de la muntanya 
• En Noah Barleywater fuig de casa

MAC 

Hi havia una vegada una noia que va seduir el marit de la seva germana, i ell es va penjar d'un arbre - Liudmila Petruixévskaia

Títol: Hi havia una vegada una noia que va seduir el marit de la seva germana, i ell es va penjar d'un arbre 

Autora: Liudmila Petruixévskaia

Llengua original: rus

Traductor: Miquel Cabal

Editorial: Edicions del Periscopi

Any: 2013 (traducció: 2015)

"Encara que sembli estrany, qualsevol proesa, acte de santa abnegació o feliç coincidència no s'acaben just després de tenir lloc, com quan una novel·la o una obra de teatre acaben amb casament. La vida també continua després d'una feliç coincidència com, per exemple, la de l'home que va fer tard a embarcar en un vaixell que es deia Titanic."(Del conte: Dos déus)

Avui he acabat de llegir una joia que feia temps que tenia a la tauleta de nit. Es tracta del recull d'històries d'amor de Liudmila Petruixévskaia titulat Hi havia una vegada una noia que va seduir el marit de la seva germana, i ell es va penjar d'un arbre. 

El recull el vam comprar perquè em va cridar molt l'atenció la portada i el títol, però tan bon punt vaig haver acabat la lectura del primer conte (Un destí tèrbol), vaig ser conscient del tresor que tenia entre mans.

He anat dosificant la lectura de Petruixévskaia al llarg d'uns quants mesos (de fet,vaig començar el setembre), no perquè la lectura no es pugui fer seguida, sinó perquè també tenia ganes d'intercalar algun altre gènere entre conte i conte.

El llibre és un recull de 17 contes on les protagonistes són dones, com ja anuncia Xènia Dyakonova al pròleg: (1) "Els personatges centrals dels seus contes acostumen a ser dones esquerpes, fràgils, pobres fins a la misèria, desemparades i mancades d’amor; són mares solteres o divorciades amb fills problemàtics, supervivents tímides de famílies desestructurades, amants abandonades i sumides en la desesperació. El seu caràcter, o la seva mala sort, o potser la combinació de totes dues coses, fa que se sentin soles al món i desencaixades, enmig d’una pugna heroica per trobar un habitatge digne i algú que els faci costat. El rerefons permanent d’aquestes històries són les sòrdides condicions de vida a la Unió Soviètica en estat de putrefacció i tots els conflictes que això implicava."

La lectura de cada conte és diferent perquè cadascun és molt diferent, però sí que trobem en tots un estil sarcàstic i amarg. (1) "Sigui com sigui, és precisament aquest estil col·loquial, impulsiu, sincopat i alhora estranyament eufònic, i un to despietadament naturalista, el que exerceix una fascinació especial sobre el lector, colpit per una barreja de repulsió, atracció i llàstima que li susciten els personatges." I és que, realment, els personatges femenins que protagonitzen les històries et fan llàstima com a lector, i hi ha vegades que quan arribes al final de la història tens la sensació que t'han buidat una galleda d'aigua freda al damunt.

En vull destacar també la traducció al català que en fa Miquel Cabal. Ell mateix confessa en un article a Núvol que la traducció no va ser fàcil degut als canvis d'estil d'un conte a l'altre, (2) pels girs sobtats que fan alguns arguments, pels canvis de punt de vista, per la impossibilitat de situar l’acció de molts relats en un moment històric concret, etc. 

Cabal també escriu que (2) "els originals de la Petruixévskaia estan plens dels maldecaps clàssics: dialectalismes molt dialectals, arcaismes molt arcaics, col·loquialismes molt col·loquials, etc. A això s’hi suma una puntuació capritxosa. Una varietat de registres molt àmplia. I el fet que l’autora fa servir expressions tretes de la seva llibreteta de notes, on fa anys que apunta coses que sent pel món rus i que troba interessants per motius diversos. Aquestes expressions no sempre resulten comprensibles en una primera lectura de l’original rus." Crec que aquest últim paràgraf sobre la llengua de l'autora, diu molt de la seva manera de ser (no oblidem que és cabaretista) i aquesta personalitat es veu totalment reflectida en el punt tragicòmic dels diferents contes.

"La cua és la justícia personificada, i el torn de la cua va acabar-li arribant a la nena que la mare havia apuntat a la llista per al dispensari antituberculós de l'Escola del Bosc (el sanatori es deia així)."(Del conte: Baies verdes d'agrassó)

Coneixem una mica l'autora?

Liudmila Petruixévskaia va néixer a Moscou l'any 1938. És pintora, dramaturga i cantant en cabarets.

Durant molts anys la seva obra va estar prohibida i no va ser fins al 2002, a l'edat de 64 anys, que va rebre el guardó independent Triumf al mèrit literari i el Premi Nacional de les Lletres i les Arts.

La seva narrativa s'ha traduït a més de trenta llengües i les seves obres teatrals han estat representades arreu del món.

Petruixévskaia és considerada una de les autores més representatives de la literatura russa contemporània.

"En el fons, les persones són animals i no els calen les paraules per entendre tot el que passa, no hi ha moviment a l'ànima que es quedi sense resposta, sobretot quan es tracta d'indiferència." (Del conte: Pel camí d'Eros)

Altres ressenyes

A continuació us deixo els enllaços d'algunes ressenyes d'Hi havia una vegada una noia que va seduir el marit de la seva germana, i ell es va penjar d'un arbre de Liudmila Petruixévskaia que he trobat molt interessants:

• Hi havia una vegada Liudmila Petruixévskaia per Miquel Cabal (2)
• Pròleg del llibre per Xénia Dyakonova (1)
• Les històries d'amor de Liudmila Petruixévskaia per Ignasi Mena

"En ell no hi podia haver res de senzill i els seus defectes, que tothom coneixia a la perfecció, eren la mena de defectes que només provoquen dolor quan els mostra un ésser estimat. També provocava decepcions que conduïen a l'odi i a les baralles i que també semblaven les decepcions que es tenen amb una persona que s'ha estimat alguna vegada."(Del conte: Les aventures de Vera)

Txell.Cat