Novel·la d'escacs - Stefan Zweig

Títol: Novel·la d’escacs

Autor: Stefan Zweig

Llengua original: alemany

Traducció: Manuel Lobo

Editorial: Quaderns Crema

Any: 1942 original, 1987 català

"Quan m’assec una estona davant el tauler no és pas per trencar-m’hi el cap, sinó justament per tal de distreure’m. Jugo als escacs en tot el sentit de la paraula, mentre que els altres, els autèntics jugadors d’escacs, seriosegen als escacs, si m’és permès d’introduir aquest neologisme descarat a la nostra llengua."

Novel·la d'escacs ens situa a bord d'un transatlàntic que va de Nova York a Buenos Aires, on viatja Mirko Czentovicz, campió mundial dels escacs. 

El narrador és un altre passatger del vaixell que, en descobrir la identitat i la història de Czentovicz, frisa per poder-lo conèixer personalment i veure'l jugar. Mitjançant un pacte econòmic amb un altre passatger molt orgullós, se citen per a la partida, que genera una gran expectació. Tanmateix, Czentovicz és el vigent campió mundial dels escacs per algun motiu, així que els seus contrincants amateurs no aconsegueixen fer-lo dubtar ni un moment. Fins que arriba el misteriós senyor B. 

Zweig construeix el personatge i la història de Czentovicz primer, i la del senyor B després. La part centrada en cada personatge està molt descompensada, i la història del senyor B està molt més desenvolupada i se m'ha fet un pèl llarga, i, en canvi, m'hauria agradat aprofundir més en la de Czentovicz. En el moment en què la història recupera la partida d'escacs del vaixell, el ritme s'accelera fins a l'última pàgina.

El senyor B serveix per parlar del nazisme que no s'acostuma a retratar, de les tortures dels nazis lluny dels camps de concentració, de l'aïllament total i absolut i els interrogatoris repetits com una gota malaia. Quan tots els dies són iguals, quan ja no saps si estàs despert o somiant, quan no tens més que quatre parets, l'únic que et queda és la teva pròpia ment. I la ment humana és meravellosa però també pot ser terrible.

Zweig retrata la construcció d'una obsessió que es converteix en una malaltia, la lluita d'un mateix contra la seva ment, i la facilitat de tornar-hi a recaure. 

"Aviat és dit: quatre mesos. Quatre síl·labes. En dos mots s'escriu. En un quart de segon els llavis els poden articular: quatre mesos. Però ningú no podria descriure, ni mesurar, ni representar als altres ni a si mateix quant dura el temps fora del temps."

Novel·la d'escacs m'ha semblat una mica diferent de les novel·les breus que li he llegit fins ara, en què potser no m’ha estat tan evident quin sentiment predominava en la història, mentre que en altres novel·les seves és més evident des del principi o ja pel títol. En aquesta ocasió els sentiments no t’arrosseguen com una rierada, sinó que com a lectors assistim al naixement d’aquesta obsessió fins a la darrera jugada.

Comentant-ho amb les amigues, ens va semblar que hi ha coses inversemblants, com ara que Mirko Czentovicz sigui completament llec en tot i de sobte resulti ser un geni dels escacs, o la manera com el senyor B posa a prova la seva pròpia ment, però vam coincidir que és la manera de construir dos personatges totalment antagònics. Czentovicz és fred, impassible i no té cap mena d’empatia, mentre que el senyor B és un home culte i turmentat. 

Altres entrades del mateix autor

• L’amor d’Erika Ewald (1904)

• Por (1925)

• Carta d'una desconeguda (1927)

• Viatge al passat (1929)

• La impaciència del cor (1939)

Txell.Cat

Morir a la primavera - Ralf Rothmann

Títol: Morir a la primavera

Autor: Ralf Rothmann

Llengua original: alemany

Traducció: Ramon Monton

Editorial: L’Altra Editorial

Any: 2015 original, 2016 en català

"- Treballo a la finca d’aquí, de munyidor. [...] Només tinc disset anys. Aquí som importants per al manteniment de la guerra.
- Importants per al manteniment de la guerra -, va grunyir l’oficial. - El que s’ha de sentir! Jove i sa i s’amaga entre vaques a la rereguarda."

Fa uns dies vam visitar la biblioteca de Manresa amb uns quants membres del Reducte Català i tenien una selecció de llibres que portaven la paraula “primavera” al títol. Vaig decidir endur-me aquest que em va cridar l'atenció.

Al principi, em va agradar molt com s'explicava la història d'en Walter i els seus amics, que treballen de munyidors en una granja mentre la guerra arrasa Alemanya. Son joves, tenen ganes de viure l'amor i sembla que la guerra els toqui però de lluny. Poc s'esperen que un vespre els obliguin a allistar-se a l'exèrcit per participar en les últimes campanyes de la guerra. 

Així, en Walter i en Fiete, amb disset anys i sense cap mena de formació, aniran avançant en la rereguarda, traslladant ferits i encarregant-se de la intendència. 

"Ai, pobre soldadet fuster, què deus saber, tu! ¿Has ajudat mai una vaca a vedellar? ¿I quan té còlics perquè se li ha torçat la matriu? ¿O quan la palangana és massa estreta i el vedell es posa del revés i no vol sortir? [...] Portar una nova vida al món, aquesta és la feina més dura. Destruir i matar, pot fer-ho qualsevol idiota."

M'ha agradat llegir un llibre sobre la Segona Guerra Mundial amb una perspectiva diferent: la d’uns joves que s'hi afegeixen quan ja és tard i que no combreguen amb el que defensa el seu país, encara que no puguin dir-ho en veu alta. 

Rothmann retrata la cruesa de la guerra fora del camp de batalla, la crueltat i l'egoisme dels homes, l'omnipresència de la mort sense recrear-se en escenes escabroses, i la pèrdua de la innocència dels joves que tenien grans somnis de futur. 

La novel·la no té cap mena de divisió en capítols ni episodis, i això ha fet que cada vegada se'm fes més pesada i lenta de llegir. 

Malgrat això, si us l'agafeu amb calma, és una novel·la amb un retrat sobre l'amistat molt bonic, lluny de la imatge idealitzada de l'amic perfecte. 

Txell.Cat

Del final de la soledat - Benedict Wells

Títol: Del final de la soledat
Autor: Benedict Wells
Llengua original: alemany
Traducció: Ramon Farrés
Editorial: Les Hores
Any: 2016 original, 2017 en català

"La vida no és una operació que suma zero. No ens deu res, i les coses succeeixen com succeeixen. De vegades merescudament, de manera que tot pren sentit, de vegades tan immerescudament que ens fa dubtar de tot."

Del final de la soledat de Benedict Wells és una novel·la intimista que narra la vida de tres germans des de la perspectiva d'en Jules, el més petit. En Marty, la Liz i en Jules viuen una infància força normal i feliç: tenen uns pares sans que s'estimen, passen els estius a França amb l'àvia, juguen i riuen. Malauradament, un accident de cotxe els deixa orfes i capgira del tot les seves vides. 

Tots tres passen de tenir una vida idíl·lica a viure en un internat, separats per l'edat i pel dol. 

Wells construeix tots els personatges lentament i amb molta cura, i retrata, a través dels tres germans, maneres diferents d'enfrontar-se a la pèrdua i al dol. En Marty s’aïlla del món i de les emocions, com si es recobrís d'una pell ben gruixuda per fer-se immune al dolor i mantenint una certa distància i fredor envers la vida. Se centra en els estudis i en tenir una vida professional exitosa, i se'n surt, tot i que amb molts rituals i obsessions que l'acompanyen sempre. La Liz es deixa portar per l'hedonisme, la festa, l'abús de substàncies i l'experimentació al màxim. En Jules s'amaga en un món fantasiós i viu instal·lat en la malenconia, la tristesa i la soledat. Se sent abandonat pels germans i és incapaç d'oblidar el passat i de preguntar-se com hauria estat la seva vida si… 

En Jules és el narrador de la història i no hi he acabat de connectar. He tingut la sensació que responsabilitzava massa els germans i amics de la seva tristesa i soledat en una visió molt egoista i esbiaixada, sense adonar-se que també ells vivien la seva tristesa i la seva soledat. M'ha semblat que era una perspectiva força injusta i còmoda, accentuada per una falta de comunicació entre germans i amics. Els problemes de comunicació provoquen malentesos, els malentesos ens aïllen dels altres, l'aïllament ens fa sentir sols per més gent que tinguem al voltant.

"L’Alva va assentir i em va mirar als ulls una estona llarga, insòlitament llarga, i mai no oblidaré com d’aquesta manera vam poder donar una ullada al món interior de l’altre. Durant un breu instant vaig veure el dolor que s’amagava darrere les seves paraules i els seus gestos, i al seu torn ella va intuir què guardava jo molt endins de mi mateix. Però no vam anar més enllà. Ens vam quedar aturats cadascun al llindar de l’altre i no ens vam fer preguntes."

Del final de la soledat parla de la pèrdua en un sentit molt ampli: de la pèrdua dels pares, però també de la pèrdua simbòlica dels germans, de la pèrdua de les amistats, dels distanciaments, de la pèrdua de la vida que no hem viscut, de l'amor i el dolor. El grup Manel diu que “la vida que ens hem perdut, simplement, no existeix”, així que val la pena fer-s'hi mal?
El final de la soledat el trobem quan ens deixem ajudar, quan acceptem que els altres també s’han pogut sentir sols, quan respectem la tristesa i la felicitat dels qui ens acompanyen. Bàsicament, quan comencem a acceptar.

I ara, el moment de l'opinió impopular. Més d'una vegada he tingut la sensació que buscava la llàgrima fàcil i, salvant les distàncies (força grans), m'ha recordat A little life de Hanya Yanagihara. En aquest cas, el cúmul de desgràcies no es concentren en una única persona, sinó que es reparteixen entre els personatges principals, però m'ha semblat que era estirar massa la goma del drama per poder seguir fent la croqueta en la tristor. 

No puc dir que m'hagi entusiasmat. He anat llegint i tenia ganes de saber com avançava la vida dels tres germans, però no m'ha emocionat i, un cop acabada la lectura, m'ha deixat força indiferent i freda.

"El somriure apareix de sobte, i és tan desarmant i bonic, que durant una estona deixo de preocupar-me per ell."

Txell.Cat

El viatge al passat - Stefan Zweig

Títol: El viatge al passat

Autor: Stefan Zweig

Llengua original: alemany

Traducció: Ramon Monton

Editorial: Edicions de 1984

Any: 1929 original, 2025 aquesta edició en català

"I, en aquell segon inesperat de descontrol, tota l’estructura artificial de dissimulació que havia anat bastint es va ensorrar damunt del seu cor i, amb un moviment convulsiu, el múscul cardíac va experimentar un dolor quasi mortal només d’imaginar-se que hauria de prescindir d’ella."

En Ludwig és un jove d'orígens humils molt treballador que aviat es guanya la confiança d'un empresari ric que li ofereix una molt bona feina. De fet, l'empresari el té en tanta estima que, quan una malaltia comença a condicionar-lo en el seu dia a dia, li demana que es traslladi a viure a casa seva amb la seva família i el converteix en la seva mà dreta. 

A mesura que passen els mesos, en Ludwig cada vegada se sent més captivat per la dona del seu benefactor, però ho viu en silenci, discreció i culpa. Un dia, li encomanen una feina molt important a Mèxic que el mantindrà lluny de la que s'ha convertit en casa seva durant dos anys. És una gran oportunitat, però també un daltabaix perquè implicarà no veure la seva estimada durant tots aquests mesos. És en aquest moment que ella també li confessa el seu amor i es fan una promesa de futur per quan torni.

El viatge al passat és el retrobament d'aquests dos personatges nou anys després d'haver-se vist per última vegada. El retorn del Ludwig es fa esperar per l'esclat de la Primera Guerra Mundial, però quan ho fa, en tots dos rebrota el sentiment que havien deixat aparcat. 

Però es pot recuperar el temps perdut? Es pot reprendre la vida i una relació després de nou anys com si no hagués passat res? Què passa amb el temps que no hem compartit, les experiències viscudes que no hem compartit? I si el temps ens ha convertit en dos desconeguts que teníem idealitzats? Podem sentir nostàlgia d'allò que no hem viscut? (Intentar fer veure que el temps no ha passat, seria allò que avui en diuen FOMO portat a l’extrem?)
El viatge al passat narra precisament això i, a partir del retrobament, construeix tota la història passada: l'enamorament, la passió, la separació, el patiment i l'espera (narrat amb la mestria que ja coneixem de Zweig). M’ha sorprès descobrir que el títol original era Widerstand der Wirklichkeit, que vol dir “Resistència a la realitat” i que crec que trasllada molt bé el tema principal d’aquest relat, ja que el retrobament, nou anys més tard, provoca un xoc entre el record idealitzat i la realitat.

El narrador ens comparteix el món interior d’en Ludwig, que es despulla i comparteix els seus sentiments i pensaments, i que parla de la dona de qui està enamorat sense dir-ne mai el nom. D'aquesta manera, la figura femenina es converteix en un ideal, una imatge no terrenal, sense nom. 

Aquest és un altre relat en què Zweig explora l'ànima humana i els sentiments més profunds i forts. M'agrada que Zweig faci parlar els personatges masculins de l'amor, el patiment i tot el que podem sentir, allunyant-nos de la idea que som només les dones les que vivim intensament les emocions. Personalment, El viatge al passat és un dels relats que més m'han agradat dels que li he llegit. Una història breu, però molt ben construïda i narrada 👌. 

Altres entrades del mateix autor:

• L’amor d’Erika Ewald (1904)

• Por (1925)

• Carta d'una desconeguda (1927)

• La impaciència del cor (1939)

Txell.Cat

Carta d'una desconeguda - Stefan Zweig

Títol: Carta d’una desconeguda
Autor: Stefan Zweig
Llengua original: alemany
Traducció: Clara Formosa
Editorial: Viena Edicions, col·lecció Petits Plaers
Any: 1927

"«A tu, que no m’has conegut mai», hi posava com a capçalera, com a títol. Es va interrompre sorprès: anava dirigida a ell, anava dirigida a una persona imaginada? Tot d'una se li havia despertat la curiositat. I va començar a llegir:"

Si no recordo malament, Carta d’una desconeguda va ser la meva porta d’entrada a Zweig, però d’això ja fa bastants anys. De fet, quan el vaig llegir encara no tenia ni el blog de lectures! Recordava vagament la història, més enllà que es tracta d’una carta d’una desconeguda a un home que es queda al·lucinant (però vaja, això també es pot deduir del títol, no?).

Carta d’una desconeguda és un clam d’amor no correspost, una carta desesperada i apassionada d’una dona a un home, el seu veí, que no només no li ha correspost l’amor, sinó que no sabria reconèixer-la entre un grup de dones.

R. és un novel·lista d’èxit, atractiu i solter que, un dia, en tornar a casa es troba una carta manuscrita molt llarga sense remitent. Després de centrar-se en la correspondència esperada i coneguda, decideix llegir aquella carta tan estranya. El que es troba és la declaració i la confessió d’una dona que el coneix i l’ha estimat tota la vida. Havia estat la seva veïna i, al llarg dels anys, les seves vides es van creuar en més d’una ocasió. Tanmateix, per a ell és una desconeguda.

"Ara ja només et tinc a tu en aquest món, només a tu, que no saps res de mi, que mentrestant jugues desprevingut o t’encapritxes de coses i de persones. Només a tu, que no m’has conegut mai i a qui jo he estimat sempre. [...]

Només amb tu vull parlar, dir-t’ho tot per primera vegada; has de conèixer tota la meva vida, que ha estat sempre teva i de la qual no has sabut mai res."

Aquesta és una novel·la especialment breu, que en la meva edició tot just arriba a les 80 pàgines, i que es llegeix d’una volada. L’estil de Zweig és absorvent i, com a lectors, ens trobem com el novel·lista R, expectants davant aquella declaració sense precedents. A través d’aquella carta coneixem com neix, es cultiva i creix l’admiració, l’amor i l’obsessió d’aquesta desconeguda (de qui no en coneixem el nom) vers l’escriptor. És un passapàgines d'aquells que no es poden deixar per l'angoixa i el patetisme que ens desperten com a lectors. 

"Però encara recordo exactament, estimat meu, el dia i l’instant en què em vaig enamorar de tu completament i per sempre."

De la primera lectura que en vaig fer fa uns anys no en recordava la trama, però sí la sensació que em va deixar, i la recordava com una història d’amor bellíssima, intensíssima, però duríssima. Amb la lectura que n’he fet ara, m’he allunyat de l’amor romàntic i hi he vist més aviat una obsessió malaltissa, que m'ha despertat una certa tendresa davant de la incapacitat de comunicar-se d'una i de comprometre's de l'altre. La darrera pàgina, la darrera frase és l'estocada final després de 80 pàgines de dolor i desesperació. 

Zweig és un autor d'aquells als quals m'agrada tornar un cop a l'any, que sap evocar els sentiments més profunds i portar-los al límit, arrossegant els lectors fins als abismes més profunds del cor, però ho fa de manera magistral, sense que els seus relats semblin irreals i els sentiments, impossibles. 

Altres entrades del mateix autor

• L’amor d’Erika Ewald (1904)

• Por (1925)

• La impaciència del cor (1939)

Txell.Cat

L'home a la recerca de sentit - Viktor E. Frankl

Títol: L’home a la recerca de sentit
Autor: Viktor Frankl
Llengua original: alemany
Traducció: Francesca Martínez
Editorial: Labutxaca
Any: 1946, traducció al català del 2010

"Nietzsche: El qui té un perquè per viure és capaç de suportar gairebé qualsevol com. Calia, doncs, conscienciar els presos del camp, en la mesura en què es presentés l'ocasió, del "perquè" de la seva vida, de l'objectiu de la seva vida, per tal d'aconseguir que interiorment també fossin capaços de superar i resistir aquell "com" esborronador de la seva existència, aquell horror de la vida al camp. I viceversa: pobre del qui ja no veia cap raó per viure, per al qual la vida ja no tenia sentit i que no albirava cap objectiu en la vida, per a qui el sentit de la seva existència s'havia esvaït, i amb ell qualsevol sentit que el fes perseverar."

Al llarg de la meva adolescència i joventut m'he plantejat en més d'una ocasió quin era el sentit de la vida. La idea que vivim una existència en un món tan gran i que acabem desapareixent quan morim és una qüestió que m'ha preocupat en major o menor mesura, però sovint arribant a la conclusió que això no tenia ni cap sentit ni cap gràcia. En una ocasió ho vaig parlar amb la psicòloga que em visitava, que em va recomanar que em llegís aquest llibre. El vaig comprar quan m'ho va dir, però no em venia de gust llegir un llibre que parlava d'una de les atrocitats més ferotges de la humanitat i de com, malgrat això, l'autor havia trobat el sentit de la vida si jo, i perdoneu la sinceritat, no l'hi trobava pas. Així que l'he tingut al prestatge fins ara, que m'he vist en cor de llegir-lo. 

L'home a la recerca de sentit és un llibre en què l'autor, Viktor Frankl, exposa el procés psicològic dels presos en un camp de concentració nazi. Frankl escriu des de l'autobservació de la seva pròpia experiència i la dels companys, i divideix el text en tres etapes: l'arribada al camp, la vida al camp i l'alliberament. 

Al principi és més descriptiu i exposa moltes escenes del dia a dia al camp, records concrets, evitant els judicis i sense entrar en detall de les massacres i tortures perquè sap que se n'ha parlat molt en d'altres documents. Després, més cap al final el to es torna una mica més científic i parla amb la visió de psicòleg. 

M'ha cridat molt l'atenció la serenor amb què descriu comportaments humans i escenes que es vivien als camps de concentració, el sofriment, la presència constant de la por i de la mort. El text, sense ser fred, té un punt de distància científica sense ser un assaig teòric. 

En general no es fa feixuc perquè el text està dividit en moltes seccions en què es combinen anècdotes amb explicacions i conceptes de psicologia.

No considero que sigui un llibre d'autoajuda per se ni m'ha semblat un text pretenciós, més aviat és una anàlisi dels canvis i el procés psicològic que van viure els presos dels camps de concentració, així com les diferents actituds i conseqüències que se'n van derivar. El valor del llibre rau en el retrat dels interns i de les seves actituds, i de com s'ho va fer ell per tirar endavant, no suïcidar-se i buscar un motiu o un sentit a la vida quan semblava que menys en tenia. De fet, podríem arribar a dir que ell mateix es feia autoteràpia. 

"Sigui com sigui el sofriment (tant se val que sigui gran com petit), omple l'ànima de l'ésser humà, la consciència de l'home. Es dedueix, doncs, que la "grandària" del sofriment humà és una cosa absolutament relativa, i a partir d'aquí podem continuar deduint que fins i tot una fotesa pot produir la més gran de les alegries."

El missatge global del llibre és lluminós. Malgrat tot i malgrat el patiment la vida té sentit, encara que no sigui un sentit universal que serveixi per a tothom ni per sempre, sinó que depèn de cadascú i de cada moment. 

"El sentit de la vida humana no es podrà formular mai de manera general, mai no es podrà donar una resposta general a la pregunta pel sentit de la vida."

Havent llegit el llibre entenc que el sentit de la vida del qual parla Viktor Frankl és la pastanaga per tirar endavant. Si m'hi capfico gaire segueixo pensant que els meus dubtes sobre el sentit de la vida, entès com el fet inevitable de la mort i la nostra desaparició, segueixen sense haver-se resolt. Però vaja, que ara veig molt més clares les meves pastanagues 😊. 

"Al camp de concentració t'ho poden prendre tot menys una cosa: l'últim vestigi de llibertat per adoptar una actitud o una altra davant determinades condicions."

Coneixem una mica més l'autor?

Viktor Frankl (Viena, 1905 - 1997) va ser un neuròleg, psiquiatre i filòsof austríac d’origen jueu. L’any 1942 va ser deportat a un camp de concentració, on va estar tancat fins a l’abril de 1945. Supervivent de l’Holocaust, va escriure el best-seller L’home a la recerca de sentit (1946) i és el fundador de la logoteràpia, que és un mètode terapèutic que es basa en la voluntat del sentit. 

Txell.Cat