Títol: Les nits blanques
Autor: Fiódor Dostoievski
Llengua original: rus
Traductor: Miquel Cabal
Editorial: Angle Editorial
Any: 1848 original, 2015 traducció al castellà
"Feia una
nit meravellosa, d'aquelles que potser només es donen quan som joves, estimat
lector. El cel era tan estrellat, estava tan il·luminat que, en veure'l, no
quedava més remei que preguntar-se: com pot ser que sota un cel com aquest
pugui viure-hi gent capritxosa i enrabiada per tota mena de coses?
Les nits blanques és una
novel·la breu de Fiódor Dostoievski amb la qual he tingut una relació poc
estable. Feia temps que li tenia l’ull posat i n’havia llegit prou bones
crítiques, així que finalment me la vaig endur en préstec de la biblioteca. Fa
uns dies vaig decidir començar la lectura i, com que està dividida en cinc
petits capítols (quatre nits i un matí), vaig pensar que llegiria una nit (i un
matí) cada dia.
La lectura de la primera nit em va encantar; la manera com el narrador
presenta els fets, els personatges i la intriga que et deixa aquell primer
encontre. Però la segona nit, quin turment! Vaig estar tres dies per superar la
segona nit, més llarga que la primera. No hi havia manera de passar pàgina
sense caure en un sopor que em feia perdre el fil i l’interès, així que quan
agafava el llibre havia de tornar enrere i arribava, si fa no fa, fins al mateix
punt. En aquesta segona nit el narrador t’explica la seva vida amb un to magnificent
i pompós, amb frases d’aquelles que no entens res de tan filosòfiques que són.
Arribats en aquest punt vaig decidir abandonar la lectura, però una bona amiga
em va animar a continuar, ja que a ella li havia agradat força, així que vaig
decidir-me a donar-li una darrera oportunitat (aprofitant que havia d’agafar el
tren i que els llibres lleugers sempre van bé). No us enganyaré: per superar la
segona nit vaig tirar de lectura en diagonal, però per fi vaig arribar a la
tercera i quarta nit, i finalment al matí. M’alegro d’haver acabat la lectura,
però no és un llibre que recordaré especialment.
Les nits blanques és la
història de dos joves –el narrador i la Nàstenka– que es coneixen a Sant Petersburg
en una d’aquelles nits d’estiu en què gairebé no es fa fosc. Ell és un home
solitari i somiador, que vagareja per la ciutat emmirallant-se en els seus
conciutadans. Ella és una jove òrfena, que viu lligada a la seva àvia i que s’evadeix
a través de la lectura. Tots dos somnien a trobar l’amor i la felicitat. Al
llarg de quatre nits, després de conèixer-se per atzar, compartiran la història
de la seva vida, teixiran un lligam que farà créixer l’amor, però també
desil·lusions. Ell, sol·lícit, ajudarà la jove Nàstenka a fi que, almenys un
dels dos, pugui ser feliç.
"Un minut sencer de benaurança! Que potser és poc per a tota la vida d'un home?"
Dostoievski, que ens arriba a través d’una traducció magistral de Miquel
Cabal, ens narra els sentiments i pensaments dels personatges d’una manera
totalment exaltada i intensa. L’evolució dels sentiments dels personatges és
exageradament ràpida, gairebé impossible. Aquesta novel·la, de fet, és una de
les primeres obres de l’autor i per això hi trobem aquests elements que fan
pensar en el Romanticisme.
Les nits
blanques de Dostoievski no és el millor llibre de l’autor,
però sí que permet descobrir els seus inicis com a escriptor. La trama és
senzilla, però la psicologia dels personatges està ben treballada. Les nits blanques és un exemple que no calen
200 pàgines per escriure una bona història. De fet, trobo que si Dostoievski
hagués escurçat la segona nit encara li hauria quedat molt millor 😜!
Salvant les distàncies –n’hi ha molta i a favor d’Zweig– m’ha recordat a les novel·les breus de l’autor austríac: poques pàgines per a narrar històries molt intenses i carregades de sentiment. La diferència, però, és que Zweig em resulta més creïble i passador😅.
"L'alegria i la
felicitat fan tan boniques les persones! Com bullen els cors amb l'amor! Sembla
que vulguis fondre el teu cor amb el de l'altre, vols que tot sigui alegre, que
tot rigui.
Txell.Cat
