La conca dels àngels. Sis dones i massa guerres - Berta Cusó

Títol: La conca dels àngels. Sis dones i massa guerres
Autora i il·lustradora: Berta Cusó
Llengua original: català
Editorial: Pagès Editors
Any: 2025

La conca dels àngels, o Engelbecken en alemany, és un estany situat a Berlín que dona lloc a aquesta novel·la gràfica de Berta Cusó que repassa els conflictes bèl·lics dels últims anys a través de sis protagonistes.

Sis històries breus -a vegades voldries saber-ne més- de sis dones amb nacionalitats i moments històrics diferents, però totes atravessades per la guerra i situades a Berlín en algun moment.

Cusó ha fet un retrat de la guerra al món al llarg del segle XX per evidenciar que la guerra no acaba mai, es trasllada en l’espai, però no s’ha extingit mai. 

La Micaela, una alemanya que viu l’entrada dels russos a Berlín l’any 45; l’Angelina, una noia russa que forma part d’un regiment nocturn d’avions bombarders sobre territori alemany; la Serafina, maqui que s’ha d’exiliar al final de la Guerra Civil espanyola; la Tuyen, que quan acaba la Guerra del Vietnam arriba a Berlín com a refugiada econòmica; la Lucy, una jove alemanya que se’n va a Síria amb Estat Islàmic; i la Gabriela, refugiada ucraïnesa que fuig amb l’inici de la Guerra amb Rússia.

L’encreuament de les històries de les sis protagonistes a La conca dels àngels evidencia que la guerra provoca una mena d’efecte papallona: afecta el món i no és un fet aïllat.

A La conca dels àngels es retrata la figura de les dones en les guerres allunyant-se de l’idea generalista que tothom té. Cusó retrata l’altra cara de la guerra: les violacions i la violència sexual dels vencedors a les vençudes, dones que lluiten en tots dos bàndols, aviadores, dones en camps de concentració (preses i guardes), o refugiades. 

M’ha agradat veure com anaven encaixant les històries entre si. Això sí, se m’han fet curtes i m’hauria agradat aprofundir-hi, però crec que no era l’objectiu de l’autora. En aquest sentit, m’ha fet pensar en Hierba de Keum Suk Gendry-Kim, en què sí que s’aprofundeix en una de les conseqüències de la guerra per a les dones.

Les il·lustracions m’han agradat molt i porten un gran pes narratiu en la història, tot i que també hi ha espai per algunes pàgines didàctiques com la que explica el significat dels pedaços i combinacions que portaven les preses dels camps de concentració.
La col·lecció Dobletinta es caracteritza per utilitzar només dos colors. En aquesta ocasió, totes les vinyetes són amb tons vermellosos i lilosos, ja que vaig sentir que l’autora explicava que el lila li permetia defugir el negre i aportava més profunditat en les escenes nocturnes, mentre que el vermell evocava directament la sang i s’associa ràpidament a les guerres.

Altres novel·les gràfiques sobre conflictes bèl·lics

• L'art de volar - Antonio Altarriba, Kim

• Hierba - Keum Suk Gendry-Kim

• Persépolis - Marjane Satrapi

Txell.Cat

L'artefacte - Josep Ortiz

Títol: L'artefacte
Autor: Josep Ortiz
Llengua original: català
Editorial: Edicions de 1984
Any: 2022

"Jo sempre havia cregut que acabem conservant dins la memòria tot allò que prèviament ha passat pel nostre cor. Recordem el que ens ha impressionat, el ens ha fet plorar i el que ens ha omplert de remordiments; recordem els èxits i els fracassos, els desenganys i les traïcions, els instants de felicitat i els de ràbia. En canvi, oblidem els fets quotidians, les converses superficials, les lectures intranscendents i les rutines del dia a dia. Sí, les emocions són els cisells que graven els senyals més profunds en la memòria. [...] Ara sé, però, que de vegades alguns fets ens mostren veritats tan doloroses, tan punyents, que l'única manera que tenim de poder continuar endavant és oblidant-los."

András Éber (o Andrew Ever) és un físic hongarès i jueu que, després de participar en el Projecte Manhattan a Los Álamos per construir l’“artefacte” (és a dir, la bomba atòmica), es refugia a Austràlia i comença una nova vida allunyat de l’Europa de postguerra i, sobretot, del seu passat. Amb la jubilació decideix escriure unes memòries i repassar tota la seva vida des de la infància a Budapest amb els seus pares i amics fins a la fi de la guerra i la construcció als Estats Units de la bomba atòmica, passant per una joventut difícil que el porta a anar amunt i avall fugint del nazisme. Poc s’imagina, però, el nostre protagonista, que aquestes memòries destaparan una part de la seva vida que tenia completament oblidada fruit de l’estrès post-traumàtic i que, Ari Sonne, el seu gran amor, no va morir a la guerra, sinó que encara és ben viva.

"La bellesa més trasbalsadora, la que et toca directament el cor, és la inconscient, és la que no és volguda, és la que no ha estat buscada."

András s’haurà d’enfrontar al dolor de redescobrir un passat que havia quedat soterrat en el seu cervell, i haurà de passar un procés d’acceptació, compassió i d’autoperdó. Només coneixent la seva vida i el seu passat, es podrà reconciliar amb ell mateix i seguir endavant amb la vida. András, al mudar-se a Austràlia tanca una porta del seu cervell, es canvia el nom i trenca amb els lligams del vell continent, però les ferides no es poden tapar i prou, s’han de curar perquè cicatritzin bé.

"La infància és l'època en què les coses són eternes i immutables; en què et penses que viuràs a casa dels pares i jugaràs al carrer amb els amics pels segles dels segles. Però les coses tard o d'hora canvien, i si quan ho fan no estàs una mica preparat, et pots emportar una bona trompada."

L’artefacte és un tres en un: història, ciència i psicologia, en una novel·la de gairebé 500 pàgines que no es fa feixuga en cap moment, més aviat tot el contrari!

La història comença als anys 20, poc després de la Primera Guerra Mundial, i acaba als anys 70, en època de postguerra europea, amb Berlín dividit i Budapest sota un règim comunista. L’aparició i l’ascens del nazisme, l’establiment d’un discurs d’odi i rebuig contra els jueus que va calant i estenent-se per tot Europa, els camps de concentració, els estralls de la guerra... Malgrat ser una història que s’ha explicat (i es continuarà explicant moltes vegades), m’ha agradat que Ortiz se centri en una part que sovint no s’explica tant: la construcció de la bomba atòmica. Es parla del Projecte Manhattan, del llançament i les conseqüències de les bombes d’Hiroshima i Nagasaki, però no es parla tant dels científics que hi van participar, de com van treballar contrarellotge sota l’amenaça que Hitler també estigués construint un artefacte similar, dels petits avanços i dels fracassos que van haver d’anar superant, de les motivacions que els van dur a construir-la. Eren científics, més d’un jueus, i hi havia una voluntat de recerca i investigació. Alguns van anar abandonant el projecte a mesura que s’adonaven de l’abast i el potencial d’aquella bomba; molts altres es van oposar a l’ús de l’artefacte, un cop construït i quan es van adonar de la magnitud del que havien creat.

Tant l’ambientació com la documentació són excel·lents a nivell històric, però també la part científica de l’obra, quan s’explica el descobriment de la fissió nuclear i les diferents vies per intentar construir la bomba atòmica. Ortiz ha trobat l’equilibri perfecte entre crear una novel·la versemblant, afegint detalls històrics i científics, però sense caure en l’excés d’informació. Al final de la novel·la, però, hi ha unes pàgines complementàries molt interessants sobre els personatges reals que apareixen a la història, així com les diferents fonts amb què s’ha documentat.

"Les frases que tenia preparades em van fugir del cap, i només podia pensar en les disculpes que encara et devia. De vegades, però, les paraules no volen sortir. O potser és que ´no saben ben bé com fer-s'ho, per no sonar falses. Tot el que vaig ser capaç de dir-te és un perdona, seguit d'un ho sento, i després un altre cop silenci."

 

Josep Ortiz ha escrit una primera novel·la extensament documentada i completa, amb ciència, psicologia i història. És una gran novel·la, molt trepidant i ben lligada. Enhorabona!

Finalment vull agrair a l’autor que me'n fes arribar un exemplar amb dedicatòria inclosa. Gràcies i endavant amb l’escriptura!

Amb aquesta lectura supero una premissa més del repte de lectura d’#ElReducteCatalà: la de llegir un dels llibres pendents.

Coneixem una mica més l'autor? Josep Ortiz (Barcelona, 1967) és llicenciat en Informàtica. Apassionat de la literatura, la història i la psicologia, ha escrit una novel·la que aplega les tres disciplines: L'artefacte, que a més, és la seva primera novel·la.

Txell.Cat

Animal trist - Monika Maron

Títol: Animal trist

Autora: Monika Maron

Llengua original: alemany

Traductora: Carlota Gurt

Editorial: El Club Editor

Any: 1996 original, 2022 traducció al català

"A la vida, l'únic que no es pot deixar perdre és l'amor. Aquesta va ser la resposta, i molt abans de pronunciar-la jo ja la devia saber."

El 3 de setembre vaig fer 30 anys i vaig passar el dia de llibreria en llibreria. Animal trist de Monika Maron és una de les adquisicions que vaig fer, en concret a la Llibreria Ona, després de deixar-me recomanar pels llibreters d’allà. Quan vaig llegir-ne la sinopsi a la contracoberta vaig tenir clar que l’havia de comprar, ja que la història d’amor que s’hi explica comença als peus de l’esquelet de braquiosaure que hi ha al Museu de Ciències Naturals de Berlín, on vam ser fa poc més d’un mes. Aquí en teniu una prova:

Animal trist no és una novel·la trepidant de passar pàgines sense parar, sinó que és una mena de monòleg d’una protagonista sense nom que t’embolcalla i t’arrossega com una rierada. La protagonista, una dona d’edat incerta (ni ella mateixa sap l’edat que té) i que viu aïllada del món voluntàriament després de l’abandonament del seu amant, ens narra una història d’amor i passió folla. Malgrat no ser joves, la protagonista viu aquest amor boig com si fos un amor de joventut, però amb el fantasma de l’edat darrere l’orella.

"Un amor de joventut no és només un amor que una persona té en la seva joventut. És una cosa incomparable, perquè la persona a qui colpeix encara no ha viscut res amb què poder mesurar el seu amor. És allà només per ell mateix. Encara no ha de sobreposar-se a cap desengany, no ha de superar cap felicitat anterior, no ha de refutar res, corregir res, substituir res."

Els records del que va ser realment es barregen amb el desig del que podria haver estat en una relació que no sabem exactament quan va durar. De fet, ella viu tan ancorada en el record que com a lectora m’he arribat a preguntar si ell realment havia existit o era fruit de la seva imaginació. A partir dels records, la protagonista ens presenta personatges força pintorescos i ens contextualitza la trama al Berlín dividit pel mur.

"L'oblit és la inconsciència de l'ànima. Recordar no té absolutament res en comú amb no oblidar."

La lectura, com deia, no és especialment àgil, malgrat que el text flueix perfectament en la traducció catalana que n’ha fet Carlota Gurt. Tanmateix, aquest fil de pensament, que va a la deriva i s’embranca en idees més profundes requereixen una lectura atenta.

Com deia, la protagonista i el seu amant es coneixen als peus de l’esquelet d’un braquiosaure i m’ha agradat especialment el símbol dels dinosaures relacionat amb l’amor: quelcom que imposa, que és poderós, però que alhora es pot extingir i desaparèixer per sempre.

"Amb l'amor passa com amb els dinosaures, que el món sencer es recrea en la seva mort: Tristany i Isolda, Romeu i Julieta, Anna Karénina, Pentesilea, sempre només la mort, sempre aquesta voluptuositat de l'impossible. Jo no crec que les persones siguin tan incapaces d'estimar com aparenten. Es deixen convèncer per ànimes infelices sense amors de joventut que, per por de morir, van expulsar l'amor a crits tan aviat que ni recorden quan."

Animal trist val la pena de llegir perquè està molt ben escrit. Les imatges i els símils amb l’amor són espectaculars; com ens fa canviar, com canvia el significat de les coses i objectes a mesura que hi passa el tsunami de l’amor, com es pot convertir en un sentiment malaltís i com ens pot aïllar. Aquest és un d'aquells llibres que pràcticament podries subratllar sencers, especialment al principi. He marcat pàgines senceres, però en aquesta entrada he fet una "petita" selecció que no volia deixar de compartir-vos.

"L'època de la gratitud pura és la primera fase de l'amor, segurament de qualsevol amor. Una persona aconsegueix transformar-nos. Qualitats que desitjàvem tenir o que sabíem que amagàvem a dins, sepultades o per descobrir, desplacen des del primer segon de l'enamorament les altres qualitats amb què estàvem acostumats a viure. No ens reconeixem. Som més guapos, més dolços, savis. Ens hem redimit de la pusil·lanimitat i el ressentiment. Ens sentit disposats a perdonar el pitjor enemic. La felicitat fa resplendir tots els arbres, tots els carrers, tots els minuts, i ens meravellem de la bellesa que no hi havíem sabut veure fins llavors."

Confesso que no coneixia Monika Maron fins que aquest llibre em va arribar a les mans, però entenc que sigui una de les escriptores més importants d’Alemanya. Animal trist és una novel·la amb un estil peculiar, que s’hi ha d’entrar (potser no tothom hi connectarà), però amb una força narrativa que t’arrossega llibre endins. Ai, l’amor!

"Per no saber, no sé si l'amor se'ns fica a dins o si ens esclata de dins cap enfora. De vegades crec que se'ns fica a dins com una criatura aliena que ens sotja durant mesos, o anys i tot, fins que en algun moment, assetjats pels records o pels somnis, obrim amb ànsia els porus, pels quals penetra en pocs segons, i se'ns barreja amb tot allò que la pell envolta. O si se'ns fica a dins com un virus que nia i perviu quiet dins nostre, fins que un dia ens troba prou predisposats i indefensos per esclatar com una malaltia incurable. Però també em puc imaginar que ens viu a dins des que naixem, com un presoner. Només de vegades aconsegueix alliberar-se i escapar de la presó que li som. Quan me l'imagino com un presoner de per vida que s'ha escapat és quan millor puc entendre per què en els rars moments de llibertat s'esvalota tant, per què ens turmenta d'una manera tan despietada, per què ens aboca a totes les promeses i alhora a totes les desgràcies, com si ens volgués mostrar què estaria disposat a donar-nos si l'hi permetéssim, i quin càstig mereixem per no deixar-lo mamar."

Coneixem una mica més l'autora?

Monika Maron (Berlín 1941) és una escriptora alemanya. Acabats els estudis de teatre, es va establir com a periodista a Berlín Est. Va ser membre activa de les joventuts del Partit Socialista Unificat i entre 1976 i 1978 va treballar per la Stasi. A partir d'aleshores va viure sota vigilància de la policia secreta. El 1981 apareix a Frankfurt la seva primera novel·la Flugasche, que la va situar com a una autora de primer nivell. Tanmateix, les crítiques que contenia el llibre van impedir que es publiqués. El 1988 va emigrar a Hamburg i, des de llavors, ha publicat més de vint novel·les, reculls de contes i llibres de memòries i assaig. Animal trist és la primera obra seva que s'ha traduït al català.

"Tot i que les mostres d'amor en públic eren contingudes i tímides, buscaven qualsevol ocasió per fer-se una carícia furtiva o per recolzar-se un segon l'un en l'altre, com qui no vol la cosa, com si els calgués convence's contínuament de la corporalitat de l'altre, com si no es poguessin creure aquella felicitat seva, immensa i inesperada."

Txell.Cat

Sol a Berlín - Hans Fallada

Títol: Sol a Berlín

Autora: Hans Fallada

Llengua original: alemany

Traductor: Ramon Monton

Editorial: Edicions de 1984

Any: 1947 original, 2011 en català

"«Els pensaments són lliures», deien, però haurien d'haver sabut que en aquell estat ni tan sols els pensaments eren lliures.

Per això es refugiaven cada cop més en la felicitat del seu amor. Eren com dos amants que, enmig d'un temporal, entre les onades, enmig de cases ensorrant-se i bestiar que s'ofegava, s'aferraven l'un a l'altre i pensaven que, mentre estiguessin junts i s'estimessin, podrien salvar-se de la ruïna general. Encara no havien entès que, en aquella Alemanya en guerra, ja no existia la vida privada. Per molt que un intentés tancar-se en si mateix, no podia evitar ser alemany i, com a tal, compartir el destí col·lectiu de tots els alemanys, com també la destrucció provocada per les bombes cada cop més nombroses que queien indiscriminadament damunt dels culpables i els innocents."

Fa un temps vaig iniciar una mena de tradició pròpia i, en la mesura del possible i sense forçar-me, m'agrada endur-me alguna lectura ambientada al lloc on viatjo. La setmana passada vam ser a Berlín i em vaig endur aquesta novel·la de Hans Fallada.

Aquesta novel·la coral, basada en fets reals, narra què feien els alemanys que no feien costat al règim hitlerià durant aquells anys. Els protagonistes principals són Otto i Anna Quangel, un matrimoni vell que, després de perdre el fill al front, decideixen actuar contra les monstruositats del règim nazi i ho fan a través de postals amb missatges dissidents que van deixant per tota la ciutat de Berlín. La novel·la també ens parla de la veïna jueva del matrimoni, dels policies de la Gestapo i les SS que s’encarreguen del cas, dels obrers i els treballadors, dels joves i nens... Tot un ventall de personatges que transporten al lector al Berlín de 1940, al terror, la desconfiança i el recel envers els conciutadans, veïns i companys de feina. Fallada va escriure una història de la gent corrent d’Alemanya en plena Segona Guerra Mundial, de què passava a la ciutat mentre els soldats lluitaven al front.

Fallada no amaga les atrocitats i la barbàrie en paraules boniques, sinó que és clar i punyent, especialment en les escenes on hi ha violència. No l’amaga i te la descriu de tal manera que se’t fa un nus a l’estómac.

Sol a Berlín no és només una novel·la més sobre la Segona Guerra Mundial; és una història sobre les conviccions, la justícia i la decència; una història per recordar que, malgrat tot, fins i tot en els pitjors escenaris, hi ha bondat.

"No vivim per a nosaltres, sinó per als altres. I allò en què ens convertim no només ens beneficia a nosaltres, sinó també als altres."

Fallada va escriure aquesta novel·la en només 24 dies i es va publicar a Berlín el 1947, però va patir una retallada considerable per la "desnazificació". En aquesta edició actual en català, però, podem llegir-ne la versió íntegra, a més de documentació addicional com un article del mateix autor en què parlava d’Otto i Elise Hampel, els noms reals d’aquesta història, i del transcurs de la investigació policial.

Als apèndixs també hi ha fotos del matrimoni, d’algunes postals i de fragments de l’original de la novel·la. Aprofitant que érem a Berlín ens vam acostar al Carrer Amsterdam número 10, on va viure el matrimoni Hampel: un matrimoni que va voler desafiar el règim des de la seva humil i desigual posició. Malauradament hi ha una tanca i no ens hi vam acostar per fer una bona foto...

Amb aquesta lectura supero una premissa més del repte de lectures #MataróDeLlibres que proposen les Biblioteques de Mataró. En aquest cas, el repte 9, que ens convida a llegir històries prohibides, que hagin estat censurades en algun moment.

"Enno tremolava sota la mirada d'aquells ulls despietats i maliciosos. Sabia que aquells ulls li farien dir qualsevol cosa, que ho xerraria tot de seguida, i que llavors estaria perdut per sempre, d'una manera o una altra..."

Coneixem una mica més l'autor?

Hans Fallada (Greifswald, 1893 - Berlín, 1947) és el pseudònim de Rudolf Ditzen. Fallada va ser un dels escriptors alemanys més famosos del segle XX, malgrat que no va tenir massa èxit mentre era viu. Durant el nazisme va ser un autor no desitjat, però no va haver d'abandonar Alemanya. La seva vida va estar marcada per les nombroses depressions que va patir i els diversos intents de suïcidi, que el van convertir en un addicte als fàrmacs. 

Txell.Cat