dissabte, 1 de novembre del 2014

El cel és blau, la terra és blanca - Hiromi Kawakami

Títol: El cel és blau, la terra és blanca
Autora: Hiromi Kawakami
Llengua original: japonès
Traducció: Marina Bornas Montaña
Editorial: Quaderns Crema
Any: 2009


Tsukiko té 38 anys i porta una vida solitària. Considera que no està dotada per a l’amor. Fins que un dia, en una taverna, es troba el seu vell mestre de japonès. Entre tots dos s’estableix un pacte tàcit per tal de compartir la solitud. Trien els mateixos plats, busquen la companyia de l’altre i els costa separar-se, tot i que de vegades intenten defugir-se: el mestre, a  través del record de la dona que el va abandonar temps enrere; Tsukiko, a través d’un antic company de classe. Amb una prosa sensual i nua, Kawakami ens explica una història d’amor molt especial: el subtil apropament  de dos amants, en tota la seva íntima bellesa, tendresa i profunditat. Tota una descoberta literària.


El llibre ha rebut moltes crítiques, totes elles favorables:
“El que explica Hiromi Kawakami és tan carnal, bonic i estimulant per mal lector, que no li cal  ser més explicita. El seu misteri  radica en l’extraordinari poder al·lusiu de l’escriptura, llegat dels grans artistes de la narrativa japonesa moderna. Sens dubte”.    Robert Saladrigas, La Vanguardia

“El relat té una cadència completament nova, una autenticitat esborronadora i una subtil frescor”.  Frankfurter Allgemeine Zeitung

“Lluny del que és obvi i ensucrat, sorprèn per la seva originalitat i la profunditat de camp”  Jacobo de Arce, Marie Claire.

"Estranyament commovedor”. Ignacio Carrión, Le Monde Diplomatique.


És una història d’amor poc convencional, una amistat entre dues persones de dues generacions diferents, la d’una persona sàvia, tendre a vegades, desconcertant en altres i una dona en la plenitud de la vida, indecisa, que no troba el que espera de les persones que entren a la seva vida. 
Aquesta amistat que mantenen a intervals els conduirà mica en mica a una tendre relació d’amor, fora de convencionalisme.  
He gaudit molt al llegir-la perquè la seva narrativa és natural però a la vegada poètica. Els personatges amb els seus alts i baixos es fan estimar. 



Coneixem una mica més l'autora? 

Hiromi Kawakami ( Tòquio,1958) va estudiar Ciències naturals i va ser professora de Biologia fins que el 1994 aparegué la seva primera novel·la. Els seus llibres han estat guardonats amb els premis literaris més prestigiosos, que l’han convertida en una de les escriptores japoneses més llegides. Aquesta novel·la és el seu primer llibre traduït al català i va rebre el premi Tanizaki. Fou adaptada al cinema amb gran èxit.


MAC  

divendres, 26 de setembre del 2014

Tigres en un cel vermell - Liza Klaussmann

Títol:  Tigres en un cel vermell
Autor:  Liza Klaussmann
Llengua original: anglès
Traductors: Albert Torrescasana
Editorial: Empúries


Tigres en un cel vermell, de Liza Klaussmann, és una història que m'ha anat captivant a mesura que anava passant pàgines.

Ens explica la història d'una família benestant dels Estats Units al llarg de 25 anys, des del final de la Segona Guerra Mundial fins als anys 70. La gràcia està en que situa el lector en diferents moments cronològics a la vegada que ho fa des de la perspectiva dels cinc protagonistes, de manera que és com anar endavant i endarrere en el temps observant-ho des de diferents òptiques. I això és el que et dóna al final la visió global de la història.

L'eix sobre el qual gira la novel·la és la relació entre dues cosines, la Nick i l'Helena, que de fet són com germanes, i bàsicament les trobades a la mansió familiar, Tiger's House. També un assassinat no resolt que descobreixen els fills de les dues cosines.

Si bé al principi la història em semblava una mica superficial i poc interessant, a partir del segon i tercer capítols, quan tornes a llegir la mateixa història des d'una altra òptica i les peces van encaixant soles, l'interès va augmentant a cada pàgina i es fa necessari seguir llegint per aconseguir tancar el cercle i veure-ho tot en conjunt.

En definitiva, una novel·la molt recomanable per als que volen gaudir d'una història ben escrita que es va desplegant a mesura que s'avança en la lectura.



Coneixem una mica més l'autora? Liza Klaussmann és descendent de l’autor de Moby Dick, Herman Melville. Va créixer a Nova York, al si d’una família lectora.
Per això, va aprendre a llegir i a estimar els llibres de ben petita. Durant més de deu anys, va treballar com a periodista al New York Times, i també de corresponsal de The International Herald Tribune a París. Es va graduar al Barnard College amb estudis d’escriptura creativa, on va rebre el guardó Howerd M. Teichman Prize for Prose. Recentment, ha obtingut el màster en escriptura creativa del Royal Holloway de Londres, on viu. Tigres en un cel vermell és la seva primera novel·la.
(extret d'Edicions 62)


Teresinha

dimecres, 24 de setembre del 2014

La marca de l'aigua - Joseph Brodsky



"La felicitat, em sembla, és aquell moment en què t'adones com els elements que et componen s'alliberen."


Títol:  La marca de l'aigua
Autor:  Joseph Brodsky
Llengua original: anglès
Traductors: Marcel Riera
Editorial: El Cercle de Viena
Any: 1992



La marca de l'aigua no és una novel·la ni tampoc és ben bé un assaig. És un llibre de petites reflexions carregades de poesia que l'autor, Joseph Brodsky, fa sobre la ciutat de Venècia, un indret que ha visitat en nombroses ocasions.

Les reflexions s'emmarquen en el transcurs d'un viatge a la ciutat italiana des de l'arribada amb la vaporetto i van entrellaçant-se amb records d'altres viatges, persones, anècdotes.

"
Havent escodrinyat el rostre d'aquesta ciutat durant disset hiverns, ara m'hauria de veure amb cor d'encetar una feina tan plausible com la de Poussin: pintar el retrat d'aquest indret, si no durant les quatre estacions, almenys en quatre moments del dia.
Aquesta és la meva ambició. Si me'n desvio és perquè aquí desviar-se és literalment una rutina, de tanta aigua com hi ha. El que ve tot seguit, en altres paraules, potser no equival a una història sinó a un corrent d'aigua fangonosa "en la pitjor època de l'any". A vegades sembla blava, a vegades, grisa o marronosa; invariablement és freda i mai no és potable. Si m'he escarrassat a filtrar-la és perquè conté reflexos, entre els quals hi ha els meus."

Brodsky, doncs, pretén fer un retrat de una ciutat que per ell està carregada de màgia i records, sobretot, perquè com diu "la ciutat mateixa conté els seus propis reflexos". A partir d'aquest fragment podem entendre el títol de l'obra. Venècia és una ciutat plena de canals i on l'aigua és molt present. Així, doncs, la marca de l'aigua, l'element més important de Venècia, la marca de la ciutat en el record de les persones.


La lectura no se m'ha fet gens pesada, tot i que a vegades aquest tipus de lectura pot ser feixuga. L'obra s'estructura en petites reflexions que permeten una lectura pausada, si es prefereix així. D'altra banda, el llenguatge és molt poètic i està carregat de bellesa (en aquest sentit el traductor, Marcel Riera, es mereix una menció especial!)
A més, he de dir que la ciutat de Venècia era, per mi, un al·licient més per devorar aquesta lectura, ja que és una ciutat que sempre m'ha captivat i que considero preciosa.


"Inanimats per naturalesa, els miralls de les habitacions d'hotel són més deslluïts encara de tantes coses que han vist. El que ens retornen no és la nostra identitat sinó el nostre anonimat, sobretot en aquesta ciutat. Perquè aquí l'última cosa que tens ganes de veure ets tu mateix."


Per què aquest llibre? El cert és que no hagués agafat aquest llibre de la biblioteca si no fos perquè una autora i traductora croata me'l va recomanar en persona. Tinc l'oportunitat de fer pràctiques a la Institució de les Lletres Catalanes i una de les activitats que vaig fer va ser acompanyar Jadranka Pintaric durant la Setmana del Llibre en Català. Allà vaig tenir ocasió d'entrevistar-la i de xerrar amb ella una mica (podeu llegir-ne la crònica aquí). "Fora de càmeres" que dirien els periodistes de la tele, vaig demanar-li que em recomanés algun llibre dels que ella deia que li havien canviat la vida o que l'havien marcada. Pintaric em va anomenar un parell de poetes, entre els quals hi havia Brodsky i em va comentar que els assaigs i narratives que tenia també li havien agradat molt. Així, doncs, vaig anar a la biblioteca i vaig agafar el que tenien de Brodsky, La marca de l'aigua.
Gràcies Jadranka!


Coneixem una mica més l'autor? Joseph Brodsky va néixer a Leningrad el 1940 i fou poeta i assagista molt prolífic. Va ser acusat i condemnat a cinc anys de treballs forçats. Va estar-se a Viena i Londres i posteriorment es va exiliar a Nova York, on va adquirir la nacionalitat nord-americana el 1980.Va ser guardonat l'any 1987 amb el Premi Nobel de Literatura pels seus textos en rus i en anglès. 
L'any 1996 va morir als Estats Units a causa d'un atac de cor. El seu amor incondicional per la ciutat de Venècia el va portar a demanar que l'enterressin en aquesta ciutat.



"La boira és espessa, enlluernadora i immòbil. Aquest darrer aspecte, però, és favorable si surts a fer un encàrrec -diguem que a comprar un paquet de tabac- perquè pots trobar el camí de tornada pel túnel que el teu cos ha barrinat en la boira; el túnel acostuma a romandre obert durant mitja hora."

Txell.Cat

dilluns, 15 de setembre del 2014

L'analfabeta que va salvar un país - Jonas Jonasson

Títol:  L'analfabeta que va salvar un país
Autor:  Jonas Jonasson
Llengua original: suec
Traductors: Lluís Solanes i Imma Falcó
Editorial: La Campana
Any: 2013


"Allà l'Ingmar va aprendre tot el que es pot aprendre sobre trastorns de l'ovulació, anomalies cromosòmiques i espermatogènesi. Furgant més profundament en els arxius fins i tot va trobar informació d'un valor científic més qüestionable.
Això explica que hi hagués dies, per exemple, que corria amunt i avall per casa, despullat de cintura en avall, des que arribava de la feina (normalment un quart d'hora abans de plegar) fins a l'hora d'anar-se'n a dormir. Així se li mantenia l'escrot fresc, i, segons havia llegit, anava molt bé per millorar la capacitat natatòria dels espermatozoides."


Aquest fragment il·lustra perfectament la tònica que predomina en tota la novel·la, ironia i humor d'allò més absurd.
A partir d'una història aparentment senzilla, Jonasson porta totes les situacions a l'extrem més ridícul i impensat possible. 

La Nombeko és una noia que neix a Sud-Àfrica i que es dedica a buidar latrines, però ja de ben petita demostra tenir un do pels números i curiositat pel coneixement. És així com aconsegueix aprendre a llegir i com ràpidament aprèn a parlar xinès o suec. 
Amb el rerefons històric del tancament de Mandela a la presó i el seu posterior alliberament, la Nombeko es atropellada per un conductor alcohòlic i acaba condemnada a treballar set anys per aquest conductor, que resulta ser un enginyer encarregat de fabricar sis bombes atòmiques. L'enginyer, però, resulta ser un talòs i és gràcies a la Nombeko que es construeixen les bombes. 
La resta de la novel·la narra les peripècies de la jove Nombeko amb un parell de bessons anomenats Holger i Holger (un dels quals no existeix oficialment), d'una àvia que es creu comtessa, d'una jove antisistema i dels agents secrets d'Israel per desfer-se (o fer-se) d'una bomba atòmica.

L'analfabeta que va salvar un país és, sens dubte, una obra brillant i divertida, que s'empassa fàcilment i que et fa somriure constantment. 
No sabria dir si la segona novel·la de Jonasson m'ha agradat més que la primera, L'avi de cent anys que es va escapar per la finestra, ja que totes dues són molt bones i permeten passar una estona fantàstica. 

I no ens deixem enganyar, Jonasson amaga rere una història irònica i humorística, com ja feia a L'avi de cent anys que es va escapar per la finestra, una crítica intel·ligent a algunes accions i esdeveniments que han marcat la història recent del món.



Coneixem una mica més l'autor? Jonas Jonasson és un periodista i escriptor suec que es va donar a conèixer l'any 2009 (2012 en català) amb la novel·la L'avi de cent anys que es va escapar per la finestra, que va tenir una acollida bestial entre la crítica i els lectors.
L'any 2013 va publicar la seva segona novel·la, L'analfabeta que va salvar un país, i es va estrenar la pel·lícula basada en la seva primera novel·la.

Jonasson, ja espero la teva tercera novel·la!



"La diferència entre l'estupidesa i la genialitat és que la genialitat té les seves limitacions."

Txell.Cat

dijous, 11 de setembre del 2014

Homenatge a Montserrat Abelló

"Estimo tant la vida que la faig meva moltes vegades"

Ahir va ens va deixar Montserrat Abelló i Soler, una gran poeta i traductora catalana que optava per la senzillesa i la força de la paraula en si mateixa.

Vaig saber de la seva existència en el XX Seminari de Traducció de Vilanova i la Geltrú, on Francesc Parcerisas va entrevistar-la juntament amb Feliu Formosa (un altre dels grans). En aquell moment em va captivar. Vaig veure una dona gran, amb el cap ben serè i que no havia sigut capaç de deixar d'escriure ni de traduir malgrat el pes dels anys. En aquest seminari Montserrat Abelló va afirmar: “A mi m’encanta traduir. No he de buscar les solucions, em vénen soles”, i això em va fer reflexionar si arribarà un dia que a mi també m’arribaran soles les solucions.

Abelló va traduir grans poetes del segle XX com Sylvia Plath o Anne Sexton, i les va donar a conèixer a Catalunya. Deia que l'havien fet ser feminista a la força i que "el meu feminisme només ha estat promocionar les dones que són bones. No pel fet que siguin dones, sinó perquè són bones."
Com a poeta, ha escrit nombrosos reculls de poesia entre els que destaquen Vida diària (1963), Paraules no dites (1981) o Antologia Poemes d'Amor (2010).

Enguany se li va retre un homenatge sense pensar que seria l'última oportunitat de fer-ho. Va ser la poeta d'Honor de la Institució de les Lletres Catalanes del Dia Mundial de la Poesia i va escriure un poema inèdit per la ocasió.


Tan sols la paraula nua
la teva, mai la d’un altre,
la que reflecteix  una vida
dins d’una solitud
curulla de promeses,
on tot és possible.

S’esvaneixen els dubtes
la foscor claror es torna
i els sols variants i múltiples
cauen damunt cada mot,
el cobreixen i donen força.

Enllà d’aquest ser-hi
tan precís que
s’allarga en el contingut
de cada  paraula clara.
Com  ho és la poesia


Se n'ha anat una dona enamorada del català, de la poesia i de les paraules. De la seva sonoritat i de la seva forma. Se n'ha anat un somriure preciós.


T'he estimat

amb massa
paraules.

Voldria

poder tornar
a estimar-te
amb una
sola paraula.



Altres enllaços molt recomanables
Montserrat Abelló a (S)avis
En aquest programa del 33, Sílvia Cóppulo conversa amb Montserrat Abelló.
Conversa entre Montserrat Abelló i Joana Raspall
15 minuts plens de saviesa, de tendresa, de lucidesa i, és clar... de poesia!
Ens ha deixat Montserrat Abelló, article de Laura Borràs de la ILC
Enllà del viure concís, article de Xavier Montoliu de la ILC


Escric el teu nom
i et sé tan a prop
que, en tancar els ulls,
és com si et toqués
amb la punta dels dits.

Et duc en cada
paraula que dic,
en tot el que penso.

Adéu, Montserrat Abelló

diumenge, 7 de setembre del 2014

Olvidado Rey Gudú - Ana María Matute



"
Porque nadie en el mundo, ni después del mundo ni más allá del apagado polvo del mundo, podría ya cerrar sus párpados ante el infinito asombro que produce el descubrimiento del amor."


Títol:
 Olvidado rey Gudú 
Autora: Ana María Matute            
Editorial: Planeta
Any: 1996


Feia molts anys que la meva mare i la meva àvia insistien que aquest llibre era meravellós, que els havia encantat i que l'havia de llegir sí o sí. No és que jo m'hi negués, simplement no trobava mai el moment perquè sempre tenia altres llibres entre les mans. Finalment, però, aquest estiu l'he agafat per retre-li homenatge a Ana María Matute, que ens va deixar aquest juny passat.

La lectura, no us enganyaré, va ser lenta i a vegades pesada. No pas pesada per la manera en què està escrit, sinó pel fet de llegir i llegir i tenir la sensació que sempre estava a la mateixa pàgina (és gruixut i les pàgines fines!).  El que sí que és cert, és que quan l'agafava i m'hi posava no podia deixar de llegir-lo.

La història està ambientada en un espai medieval amb castells, prínceps, traïcions, amor i guerra on apareix, de tant en tant, la màgia amb bruixots i ondines. I és que al cap i a la fi, no deixa de ser una història d'aventures fantàstiques per adults. Una història grisa on predomina la tendència cap a la foscor, malgrat els intents de la reina Ardid de portar-la cap als colors vius. Una història en què l'amor i l'amistat són presents amb el destí més amarg.

La llengua que utilitza Matute és increïblement polida i majestuosa, amb temps verbals que et transporten directament a l'època medieval i amb un ventall amplíssim d'adjectius i qualificadors que demostren el gran domini que tenia de la llengua. És un plaer llegir-lo perquè està ben escrit, però també perquè totes les imatges són precioses.


Una de les coses que més em va sobtar és el fet que el títol del llibre fa referència al personatge de Gudú, però que la protagonista real de la història és la seva mare, la reina Ardid, un personatge viu, intel·ligent i que es fa estimar. Al seu costat trobarem altres personatge entranyables com el Trasgo, que serà víctima dels sentiments humans, el Bruixot, que es contaminarà de la màgia, Almíbar, Dolinda, la princesa Tontina...


"Y lloró. Lloró tanto y con tal sentimento, y con tan súbito y dulce, y desconocido e inmenso amor como jamás -ni en tiempos de Volodioso ni en la Isla de Leonia- había llegado a gustar- Pues era tan vasto y singular sentimiento que, si tales cosas fueran posibles -que no lo son-, hubiera podido abarcar la corteza entera de la tierra."

"Y sentían o sabían que el mundo tal vez fue, o podía ser, o sería hermoso."


Coneixem una mica més l'autora? 
Ana Maria Matute (Barcelona 1925) és una de les escriptores en llengua castellana  més  destacada  de la postguerra. Ha estat guardonada  amb nombrosos premis al llarg de la seva vida literària, entre ells, el Premi Planeta(1954), el  Premi Nadal (1959) i elPremi Cervantes (2010). És membre de la Real Academia Española, i l’any 2009 es va convertir en la primera  dona  en deixar un exemplar a la Caja de las Letras de l’Institut Cervantes, precisament la primera edició de Olvidado rey Gudú


Podeu llegir una altra ressenya d'aquesta novel·la aquí.

Txell.Cat

diumenge, 31 d’agost del 2014

El bon assassí - Antoon Coolen


TítolEl bon assassí
Autor:  Antoon Coolen
Llengua original: holandès
Traductors: Marcel·la Schlomer i Ferran Canyameres
Editorial: El Club Editor
Col·lecció: El club del novel·listes
Any: 1957


Aquest estiu, he tornat a agafar un llibre d’un dels prestatges de la meva biblioteca que feia molts anys que havia llegit i recordava que m’havia agradat molt: El bon assassí, de la prestigiosa col·lecció “El club dels novel·listes” que, cap a la meitat de la dècada dels anys 50 es va  crear per promocionar sobretot escriptors catalans, sense renunciar, però a escriptors estrangers, entre ells l’holandès Antoon Coolen. Malgrat el temps transcorregut des que el vaig llegir per primera vegada, m’ha tornat a encisar perquè tot i tractar-se d’una trama molt crua, està escrita amb elegància  i senzillesa.   

El bon assassí, descriu l’ambient camperol del Brabant del Nord, sobretot la vida dels pagesos i proletaris del Peel. En aquest llibre es remouen els motius ocults del bé i del mal en les naturaleses primitives, amb el reflex de la bondat humana en personatges com l’Ermità. Aquesta bondat humana és el que constitueix el motiu principal en què es basa l’obra de l’autor.

Aquesta novel·la és escrita amb la senzillesa plena de gràcia que caracteritza tots els llibres d’aquest autor, utilitzant amb preferència la frase curta que copsa amb encert les impressions vives, directes dels seus personatges, gent amb problemes potser petits en aparença, però en el fons no gens mancats d’una autèntica projecció universal.  

El bon assassí és la revelació d’un dels millors novel·listes amb què compta la literatura holandesa.


Coneixem una mica més l'autor? Antoon Coolen va néixer a Wylre, província de Limburg, al sud d’Holanda, l’any 1897. Uns anys més tard la seva família es trasladà al Brabant septentrional, i l’any 1903 passà a Deurne, poble del  Peel on l’escriptor va rebre la seva primera ensenyança. Completà els estudis al Gimnasi Norbertí de Heeswijk.
Alternà els seus estudis treballant com a voluntari en una impremta de Helmond, i molt jove encara, es dedicà al periodisme. L’any 1933, en tornar a viure a Deurne, ingressà a la redacció de la publicació d’avantguarda De gemeenschapp, fins que van prohibir-la els alemanys en ocupar el país el 1940. 
Té una producció important de títols, molts dels quals han estat traduïts al txec, a l’alemany, al danès, al noruec, al suec, al finès, a l'hongarès, a l’anglès, al francès i al portuguès.
 Antoon Coolen  va guanyar gran fama amb llibres com El bon assassí, La torba de Peel. Molts dels seus temes s’han extret de la realitat. Va  morir el 1961 en un accident de tren. 


MAC

diumenge, 17 d’agost del 2014

Los imperfeccionistas - Tom Rachman

Títol: Los imperfeccionistas
Autor: Tom Rachman
Llengua original: anglès
Traductor: Juan Quesada Navidad
Editorial: Ediciones Plata
Any: 2010


"De todos modos, no le tengo miedo a la muerte. Ni el más mínimo. Uno no puede temer lo que no puede vivir. La única muerte que vivimos es la de los demás. Es lo peor que se puede vivir. Y ya es lo bastante malo, ciertamente. [...] Lo que quiero decir, es que la muerte se suele malinterpretar. La pérdida de la propia vida no es la peor pérdida posible. Tal vez lo sea para los demás, pero no para uno mismo. Desde la perspectiva de la propia persona, lo que pasa es que las experiencias simplemente se detienen. No hay pérdida alguna, ¿sabe?"


Per què aquest llibre? Los imperfeccionistas ha estat, sense cap mena de dubte, la sorpresa d'aquest estiu (del que portem d'estiu, si més no).
El vaig descobrir a la biblioteca, a la secció de novetats, i em va cridar l'atenció pel títol: Los imperfeccionistas. Un títol ben curiós que, donada la meva condició de perfeccionista fins l'ansietat, em va animar a girar el llibre i a llegir-ne la sinopsi de la contraportada. La contraportada ens presenta l'escenari frenètic d'una redacció d'un diari amb seu a Roma però escrit en anglès que va fundar un milionari americà cinquanta anys enrere.

I què tal? La lectura és amena i planera, estructurada en capítols que són titulars de diari de les diverses seccions que componen un diari qualsevol. Darrere d'aquests titulars s'hi amaguen les històries crues i amargues dels qui les redacten, les corregeixen o porten la batuta perquè el diari no tanqui l'edició amb retard. Cada capítol és un món a part, l'univers personal d'un personatge que intenta mantenir les aparences i que mai no és com es mostra a la redacció del diari.
Totes les històries són diferents, però totes et deixen amb un mal sabor a la boca. Una de les més dures és la d'Arthur Copal, el redactor de necrològiques que l'envien de viatge a entrevistar una dona que es troba als seus últims dies i en plena entrevista rep una de les pitjors notícies que et poden comunicar. És una història colpidora i molt trista que no deixa indiferent.
Les altres històries passen per infidelitats, enganys, desesperació, humiliacions... 

Entre aquests capítols que componen el gruix de la novel·la hi ha també breus episodis que narren la història del diari des de la seva fundació i creació. 
No m'agradaria aixafar la novel·la a cap lector interessat, així que no revelaré massa coses més. Només vull dir que entre tanta amargor, també hi trobem una història d'amor que, malauradament, també és amarga.

Quin sentit té el títol? El títol és un dels elements més irònics d'aquesta novel·la de Tom Rachman. Tots els personatges lluiten per la perfecció: la perfecció en els continguts del diari, la perfecció en la llengua emprada, la perfecció en una carrera d'èxit. Malgrat tot, cap d'ells ho aconsegueix en el terreny personal. Tots s'esforcen per mantenir una façana de cara als companys de feina i fins i tot als familiars, però en el fons, tots són (i som) imperfectes i naveguen en unes vides mediocres i plenes de tristesa i amargor.


En recomano la lectura a tots aquells que tinguin ganes de llegir sobre l'absurditat de buscar la perfecció en tot, a aquells que tinguin ganes d'esbossar un somriure amarg al llarg de 350 pàgines i a aquells que encara no han trobat, aquest estiu, una lectura que els enganxés i els sorprengués.



Coneixem una mica més l'autor? Tom Rachman va néixer a Londres el 1974, però es va criar a Vancouver. Va estudiar cinema i periodisme i ha treballat de periodista en diverses publicacions. Ha viscut en molts llocs fent de corresponsal de diversos diaris i Los imperfeccionistas és la seva primera novel·la. Aquest any s'ha publicat la seva segona novel·la que encara no ha estat traduïda.

Com ja hem dit, ha passat molts anys veient els budells de molts diaris i per això considero que la seva definició de diari (que apareix al llibre) és d'allò més encertada. 

"El periódico, ese informe diario de la estupidez y la brillantez de la especie"

I és que és així, els diaris recullen què ha passat al món i deixant de banda les catàstrofes naturals que no ocupen mai tota la publicació, la resta de notícies sobre guerres, tractats, política, economia o societat són fruit de l'ésser humà i de la seva estupidesa o brillantor.



"Lo que de verdad me atemoriza es el tiempo. Ése es el verdadero demonio: nos atiza con el látigo cuando nos gustaría no hacer nada. Y así, el presente pasa junto a nosotros a toda velocidad, imposible de aprehender, y todo se vuelve de reprente pasado;un pasado que no se queda quieto, que se introduce en todas estas historias que carecen de autenticidad."

Txell.Cat

dimarts, 12 d’agost del 2014

Aferrada a la vida - Giovanna Valls Galfetti

Títol: Aferrada a la vida
Autor: Giovanna Valls Galfetti
Editorial: RBA La Magrana
Any: 2014


Em varen proposar d’esnifar un ratlla , com una branca  que s’estirava. Era heroïna i  jo no sabia res de res... Així vaig començar la destrucció de la meva vida.


Aquesta és la història d’un renaixement. La batalla personal i íntima de Giovanna Valls contra l’addicció més terrible, mostrada a través de les cartes que escrivia i rebia i del seu diari durant el llarg període de recuperació que va  començar el 2004. Resultat d’una mirada dura i gens autocomplaent, Aferrada a la vida és un relat punyent, sense concessions, escrit a batzegades, amb un ritme a voltes ràpid, a voltes serè i poètic, com la vida que s’escapa, com la vida que reneix. I en cadascuna de les seves pàgines, en cadascuna de les seves pauses, en cadascuna de les seves acceleracions, podem sentir l’alè profund i veure la mirada  sempre neta i clara d’una dona  que, coneixedora dels abismes més foscos, lluita contra els seus propis dimonis, els venç i reneix per fitar la vida amb un somriure que ens convida a compartir  amb ella els fruits saborosos de la seva victòria.

Un llibre singular i emotiu, escrit des de dins i amb la força de la immediatesa, i que ens porta des de l’abisme més fosc fins a la superació definitiva. Un llibre inspirador i ple d’esperança.

Impacta veure com la droga pot acabar amb la persona, com aquesta ja no és mestressa de si mateixa, com pateix i fa patir el seu entorn, les persones que l’estimen. La Giovanna va tenir la sort de tenir uns pares que  sempre li van demostrar amor, disposats al diàleg, fent-li costat en tot moment. Una mare que va ser el seu puntal en les hores baixes i en la recuperació. Un equip de gent que van creure en ella i li van donar suport. Crec que és digna d’admiració per la seva valentia, per les seves ganes de viure i per la seva sinceritat en explicar tots els seus  sentiments i sensacions. Aquests  sentiments que afloren  en cadascuna de les cartes que ella escriu. 


Coneixem una mica més l'autora?
Neix a Paris el 1963, filla del pintor Xavier Valls i Subirà i de Lluïsa Galfetti, italiana. Amb  estudis superiors  en turisme i  idiomes, treballa molts anys com a assistent de turisme a Europ Assistent. El 1985 marxa de París  per instal·lar-se a viure a Barcelona. Després d’un llarg parèntesi entre l’exuberància de la selva amazònica i dels suaus turons del Maresme, torna per instal·lar-se definitivament a la casa familiar del barri d’Horta el 2007.

MAC