La catastròfica visita al zoo - Joël Dicker

Títol: La catastròfica visita al zoo
Autor: Joël Dicker
Llengua original: francès
Traducció: Imma Falcó
Editorial: La Campana
Any: 2025 original, 2025 en català

"Diuen que l’infern és empedrat de bones intencions: o sigui, que de vegades fas una cosa amb la intenció d’ajudar i en realitat no ajudes gens. Val més que cadascú es preocupi només de les seves coses."

En Dídac va llegir aquesta novel·la a finals de l'any passat, ja que li va recomanar un company de feina. Un cop enllestida, em va convidar a llegir-la jo també, ja que era molt àgil i molt divertida. Estant de vacances vaig pensar que era un bon moment per descobrir quina catàstrofe havia passat durant la visita al zoo. Un cop enllestida, me n'alegro d'haver-lo llegit; m'ho he passat molt bé. 

La catastròfica visita al zoo és una novel·la per a tots els públics que, d'una manera molt amable i entranyable, narra una successió de desgràcies que desemboquen en la catàstrofe que dóna títol al llibre. 

Tot comença quan un matí la Joséphine i els seus companys no poden entrar al la seva escola d'educació especial perquè s'ha inundat. Aquesta és la primera catàstrofe. Tanmateix sembla que no ha estat un accident, sinó un acte vandàlic del tot intencionat. És per això que els sis nens i nenes s'embarquen en una investigació per descobrir el culpable (ja que sembla que els adults no se n'acaben de sortir). Durant aquesta investigació, els protagonistes toparan amb alguns adults que, des de la perspectiva infantil, tenen comportaments que no tenen massa sentit. A més, amb la intenció de solucionar la catàstrofe anterior, es produirà una nova catàstrofe. I entre tanta catàstrofe també hi ha espai per parlar de la democràcia, la censura, l'intrusisme parental a l'escola o la diversitat. 

La narradora d'aquestes aventures és la Joséphine, que té 10 anys, i fa una descripció entranyable dels seus amics i de la seva diversitat sense caure en el sentimentalisme. Tota la novel·la traspua innocència i tendresa, però també hi ha moments molt còmics per riure de valent. Dicker se serveix d'una veu innocent per fer una crítica a la societat actual. 

Els capítols són força breus i encadenen una catàstrofe rere una altra, així que una vegada dins la roda, costa deixar de llegir. El llenguatge és molt accessible i planer. 

En aquest sentit, mentre el llegia vaig pensar en la feina de traducció d'Imma Falcó, ja que hi ha diversos jocs de paraules força enginyosos que són clau per mantenir el to de la lectura. 

La catastròfica visita al zoo és una novel·la molt llegidora i fresca que us farà passar una molt bona estona i us deixarà amb un somriure i bon sabor de boca. 

Txell.Cat

Guia màgica d'autodefensa amb galetes - T. Kingfisher

Títol: Guia màgica d’autodefensa amb galetes
Autora: T. Kingfisher
Llengua original: anglès
Traducció: Elena Ordeig
Editorial: Indòmita
Any: 2020 original, 2023 en català

"En el racó més fosc i càlid del soterrani, una galleda amb un líquid bombollejava lentament. De tant en tant, una de les bombolles esclatava i exhalava una aroma humida de llevat.
-Va, Bob… -vaig dir, fent servir el to ensucrat que triaries per acostar-te a un animal imprevisible-. Va, que et porto farina bona…
En Bob va fer esclatar unes quantes bombolles, que era la seva manera de saludar-me amb entusiasme. En Bob és la meva massa mare. És la primera màgia important que vaig fer, i com que no sabia què feia, em vaig passar."

Feia temps que tenia aquest llibre a la pila de pendents mentals, després de llegir-ne molt bones ressenyes i d'estrenar-me gratament amb l'autora a principi d'any, però probablement no hagués caigut tan aviat si no fos perquè uns amics el tenien a casa i ens l'han deixat. L'excusa perfecta per fer-lo passar al davant d'altres lectures.

Guia màgica d'autodefensa amb galetes és una novel·la juvenil de fantasia, amb aventures, màgia i el tocs d'humor (com els que vam trobar a Què mou els morts). En aquest cas, la protagonista és la Mona, una magiciana de 14 anys que té poders amb el pa i les galetes, i que els aprofita per treballar a la fleca amb la seva tia. La Mona matina per fer la massa, donar-li forma i enfornar-la abans que arribin els primers clients. Un matí, però, es troba un cadàver a la fleca que ho farà capgirar tot. A partir d'aquell moment, es veurà forçada a fugir, amagar-se, farà nous amics i haurà de fer créixer l'enginy per defensar-se amb la seva màgia. 

A Guia màgica d'autodefensa amb galetes la Mona, la seva galeta de gingebre, en Fuset i la Molly Llevamorts han de salvar la ciutat, però són nens i adolescents, i han de respondre i actuar perquè els adults no ho han sabut fer quan tocava. 

En general m'ha agradat força, però la primera mitja part se m'ha fet una mica lenta i no ha acabat de despertar el meu interès fins que realment la Mona comença a fer servir la seva màgia per defensar-se (que és el que esperava que passés pel títol del llibre). L'últim terç de la novel·la m'ha semblat molt trepidant i l'he gaudit moltíssim. 

M'agrada l'estil de l'autora que ja vaig descobrir a Què mou els morts. És àgil com una conversa, com si algú t'estigués explicant una història, però sense deixar les notes còmiques i crítiques. 

T. Kingfisher troba el punt d'equilibri entre escriure una novel·la juvenil d'aventures i amb màgia i una novel·la amb violència i morts. Sí, sí, és juvenil però hi ha un setge i una guerra i, per tant, hi ha projectils, morts i una massa mare, en Bob, que quan s'enfada es torna agressiva. 

L'autora fa un apunt al l'epíleg sobre les novel·les juvenils que s'acostumen a publicar, que sovint s’edulcoren perquè no siguin massa fosques, ni tinguin massa violència ni facin massa por. Tanmateix, els joves sovint ja consumeixen aquest tipus de continguts de forma molt més explícita en videojocs o formats audiovisuals. Crec que el resultat final troba el punt just per interessar els joves sense renunciar a fer una obra tan infantilitzada. 

Guia màgica d'autodefensa amb galetes té un punt dolç, és divertida i us farà passar una bona estona, però després de llegir-la us mirareu les galetes i els pans de massa mare d'una altra manera…😂🤭. 

Si voleu llegir una altra novel·la juvenil amb màgia i aventures, us recomano Bitter d’Akwaeke Emezi. 

Altres entrades de la mateixa autora:

• Què mou els morts

Txell.Cat

El màgic d'Oz - L. Frank Baum

Títol: El màgic d’Oz
Autor: L. Frank Baum
Traducció: Ramon Folch i Camarasa
Il·lustracions: Jesús Gabán
Llengua original: anglès
Editorial: La Galera
Any: 1900 original; 1983 traducció al català

"El cicló havia dipositat la casa, molt suaument -per ser un cicló- enmig d’un país d’una bellesa meravellosa. Pertot es veien delicioses clapes de gespa verda, amb arbres imponents, tots carregats de fruita apetitosa. A dreta i esquerra hi havia rengles de magnífiques flors, i tot d’ocells de plomatge rar i de vius colors cantaven i saltironaven entre els arbres i els arbusts."

Feia temps que tenia ganes de rellegir El màgic d’Oz, que vaig llegir quan era petita i en tenia un record dolç. Patia una mica pel regust que em deixaria una relectura d’un llibre que tenia idealitzat en el record, però he de dir que malgrat el pas dels anys, ha envellit prou bé. 

He llegit el mateix exemplar que vaig llegir aleshores, amb la traducció de Ramon Folch i Camarasa, amb un català genuí i deliciós, d’aquell que avui en dia costa de trobar als llibres, però que quan el llegeixes no pots evitar pensar que tenim una llengua rica i preciosa.

El màgic d’Oz narra les aventures de la Dorothy, una nena òrfena que viu amb els seus oncles i el seu gos Totó en una casa de pagès a Kansas. Un bon dia, un cicló s'endu la casa pels aires amb la nena i el gos a dins, que no han tingut temps d’amagar-se al refugi. Durant hores i hores, la casa fa giragonses amb el cicló fins que la Dorothy s’adorm amb el balanceig, mentre espera que amaini. Quan es desperta, descobreix meravellada que està en un lloc molt diferent i llunyà de casa seva, lluny dels seus oncles i només acompanyada pel seu inestimable Totó. Malgrat la bellesa d’aquell indret, la Dorothy vol tornar cap a casa, així que, seguint les indicacions que li donen els primers habitants amb qui es creua, s’encamina cap a la ciutat d’Oz per conèixer el gran màgic d’Oz que semblar ser l’única persona que la pot ajudar.

De camí cap a la Ciutat de les Maragdes, la Dorothy coneix tres personatges que l’acompanyaran a veure el gran màgic, cadascun amb un desig diferent. L’espantaocells vol demanar-li un cervell; el llenyataire de llauna vol demanar-li un cor, i el lleó vol coratge. Plegats recorreran paisatges molt diversos, s’enfrontaran a tota mena de perills, coneixeran els micos alats, bruixes bones i bruixes dolentes… aconseguiran arribar a la Ciutat de les Maragdes i reunir-se amb el Gran Oz? 

Amb El màgic d’Oz, tal com apuntava a la introducció, Frank Baum va voler escriure una història “exclusivament per agradar als infants d’avui. Vol ser una rondalla meravellosa modernitzada, que conserva de les velles l’element meravellós i joiós, però en deixa de banda les angoixes i malsons”. Per a ell, calien històries per als infants que no tinguessin cap ensenyament ni moralina, ja que de l’educació ja se n’encarregaven les escoles; volia fer una història absolutament per al gaudi dels nens. I així va néixer El màgic d’Oz.

M’ha agradat tornar al país d’Oz i acompanyar la Dorothy i els seus amics en les seves aventures, però sobretot m’ha agradat tornar-hi amb el català de Folch i Camarasa. 

Txell.Cat

Notícies fresques - Evelyn Waugh

Títol: Notícies fresques
Autor: Evelyn Waugh
Llengua original: anglès
Traducció: Ferran Ràfols
Editorial: Comanegra
Any: 1938
 

"Una notícia és el que vol llegir l’home del carrer, que no té gaire interès per res. I només és notícia fins que ho ha llegit. Després ja és tema mort. Ens paguen per enviar notícies. Evidentment, també hi ha les notes de color. Les notes de color són molt de fum sobre no res. Són fàcils de llegir i fàcils d’escriure, però els telegrames surten cars, o sigui que ens ho hem de prendre amb calma. M’entens?"

 

Lord Copper és un magnat de la premsa londinenca i propietari del The Beast que, per error, envia un articulista especialitzat en botànica al país fictici d’Ismaèlia, des d'on arriben rumors d'una guerra imminent. Ningú sap on és aquest país, però tan se val, si la notícia és allà, cal ser-hi. Així, William Boot ha d'abandonar la seva estimada casa de camp i anar-se'n a l'aventura (precisament l'últim que li ve de gust). Allà coincideix amb altres corresponsals d'altres mitjans i alguns s'alien per aconseguir alguna notícia, ja que tot sembla indicar que a Ismaèlia no hi passa absolutament res. En Boot, inepte i encantat com és, es topa amb una sèrie de personatges estrambòtics i amb un punt hilarant a qui segueix i que li fan viure diverses aventures.
 
Ferran Ràfols, traductor al català, escriu al pròleg que “Notícies fresques no és ni pretén ser una anàlisi del colonialisme, com tampoc és un estudi psicològic per més que es parli de les motivacions dels personatges ni una novel·la sentimental encara que hi aparegui una esquemàtics història d'amor i desamor. És una comèdia sobre periodistes ignorants i sense escrúpols, sobre personatges en entorns estranys i incomprensibles”. Crec que és una molt bona descripció del que es pot trobar en aquesta novel·la de Waugh.
 
Waugh, sense fer-ne una anàlisi profunda, il·lustra la batalla entre els diferents mitjans per aconseguir l'exclusiva, la foto perfecta, la millor cobertura dels esdeveniments que es couen a base de rumors. També parla de la immediatesa i la caducitat de les notícies, que avui en dia encara és més exagerat. Subtilment també fa mofa del colonialisme, ja que els indígenes d'Ismaèlia aconsegueixen enganyar i despistar tots els periodistes europeus i enviar-los en direcció contrària; però també se'n riu una mica del món rural i dels costums de les famílies mitjanament benestants que vivien en mansions rurals (com la de William Boot).
Notícies fresques d’Evelyn Waugh és una sàtira sobre el periodisme de guerra, la desinformació i les fake news.
 
Sense fer-me petar de riure, m'ho he passat bé seguint les peripècies d'en Boot per Ismaèlia i tots els embolics surrealistes que van passant. Notícies fresques m'ha semblat una lectura amable per a l'estiu.

 

"De manera que quan diem negres de fet ens referim als rojos, però quan ens referim als rojos diem els blancs, i quan el partit que s’anomena a si mateix negre parla dels traïdors es refereix als que nosaltres en diem els negres; ara bé, a qui ens referim nosaltres quan parlem dels traïdors, això sí que no l’hi sabria dir del cert. Però per a vostè serà molt senzill. Lord Copper només vol victòries dels patriotes, i tots dos bàndols s’anomenen a si mateixos patriotes i evidentment tant l’un com l’altre es proclamaran vencedors de totes les batalles. [...] Espero haver-me sabut explicar."

Txell.Cat

Nicolau - Antoni Veciana

Títol: Nicolau
Autor: Antoni Veciana
Llengua original: català
Editorial: La Segona Perifèria
Any: 2022

"La culpa és un invent macabre, una cadena de ferro que se t'embolica al cos i t'enfonsa avall. Aquella dona va decidir de carregar-se aquesta cadena de culpes pel que va passar. Fet i fet, la culpa en les dones era una bijuteria que portaven des que deixaven de ser unes xiquetes."

He llegit Nicolau, d’Antoni Veciana, de cara al mar, sentint-ne les onades i notant-ne el vent salat i, creieu-me, ha estat un encert.

Nicolau és una novel·la breu que explica la llegenda del Peix Nicolau, una llegenda que desconeixia però que pel que he vist després, és prou coneguda i arrelada a la nostra terra. En Nicolau és un nen que viu a un poble costaner i que sempre vol estar en remull. A terra ferma només hi troba el rebuig d’una mare enfeinada, un pare que sempre va begut i d’una germana que li fa la guitza, mentre que sota la pressió del mar se sent lliure i viu. Neda i s’hi passa hores. Tant és així que a poc a poc el seu cos va patint una metamorfosi fins a convertir-se en un home-peix. En aquesta condició, viatjarà per les ciutats submergides que formen part, també, del folklore, i coneixerà altres éssers de llegendes nostres i de més enllà.

Més enllà de la història, que és una rondalla popular versionada, el que fa especial i interessant aquest llibre és la manera com està escrit. Veciana plasma un llenguatge oral i viu en el paper, de manera que el lector té la sensació que algú li està explicant la història, i que aquest algú té el parlar de les terres de Tarragona. “Dingú, “fenya” o “dumenge” són algunes de les paraules escrites que ens transporten cap al sud i a mi m’encanta quan llegeixo parlars que s’allunyen del central, perquè em transporten.
Enmig d’aquesta oralitat també hi ha lloc per a un vocabulari ric i popular sobre la pesca i la vida al mar. Durant la lectura m’he aturat en més d’una ocasió a buscar alguna paraula al glossari final o al diccionari. Entenc que això pot no agradar a tothom i pot entorpir la lectura, però crec que en el cas de Nicolau serveix per bastir encara millor l’esquelet d’una història del poble.

"Que un patró reconegui que s'ha equivocat i demani ajuda al ximple del poble no passa sovint. Amb aquelles paraules mig dites i mig callades em posaven a prova per al ritu de pas. Ni comunions ni hòsties consagrades, quan per primera vegada un adult t'encomana una fenya que hauria de fer ell, és que estàs a punt de fer-te gran i has de passar la prova. Els pobles de treballadors ho fan així, i no amb festes i posant-se vestits que no podrien pagar."

Nicolau és una novel·la fantàstica, una novel·la d’aventures i una novel·la d’aprenentatge, però també un homenatge a la cultura i la llengua popular. Llegir-la ha estat com quan fas el mort al mar i, amb les orelles dins l’aigua i els ulls tancats, et deixes bressolar i portar pel ritme de l’aigua.
A mi m’ha enganxat i m’ha agradat molt com està escrita: tradició i oralitat, però també poesia. No crec que sigui una lectura per tothom. Pot arribar a ser massa poètica i la llengua pot fer tirar enrere, però si us crida una mica, doneu-li una oportunitat.

"Les ideies s'aferren amb força, si vols fer net has de trencar el peu per on se t'han clavat, i això acostuma a fer mal, i per això no ho fem."

Amb aquesta lectura supero la premissa del repte d’El Reducte català de llegir un llibre recomanat per algú del Reducte.

Coneixem una mica més l’autor?
Antoni Veciana (Reus, 1977) és filòleg, dramaturg i actor de teatre amateur. Ha escrit una obra de teatre que s’ha estrenat a Reus, Barcelona i Madrid i en té una altra pendent d’estrenar. L’any 2020 va fundar la productora teatral Lo Nostro juntament amb Pau Ferran i l’any 2021 van estrenar un espectacle a partir de textos de Gabriel Ferrater. Nicolau és la seva primera novel·la.

Txell.Cat 

Junil a les terres dels bàrbars - Joan-Lluís Lluís

Títol: Junil a les terres dels bàrbars

Autor: Joan-Lluís Lluís

Llengua original: català
Editorial: El Club Editor
Any: 2021

"La por ha crescut i és ara matèria densa, opaca, com un tros de gel negre, i Junil la porta dintre seu. Matèria densa que s'expandeix, com si s'alimentés d'ella mateixa i fes que Junil esdevingués de mica en mica una noia de pedra."

Junil és una noia que, després de perdre la mare i els germans, viu sola amb el seu pare, que la menysprea. Viuen a Nyala i treballen en una llibreria de rotlles de papir, entre les paraules dels autors més destacats de la Roma antiga. D’amagat Junil aprèn a llegir i en la lectura troba una via d’escapament de la seva vida. Un dia, però, Junil es veu obligada a abandonar la ciutat, a fugir amb tres esclaus de les terres de l’Imperi Romà i endinsar-se cap a les terres dels bàrbars. Al llarg d’aquest viatge cap a tot allò desconegut hauran de confiar els uns en els altres, vèncer la por i ajudar-se per superar obstacles, a fi que cadascú arribi allà on vol arribar.

"Tantes pors pesen massa. Quan m'entra una por nova, una altra ha de sortir, diu en veu baixa mentre camina rere un mul. Ho aconseguiré? El que no pot ser, pensa, és que totes aquestes pors acabin en una gran barreja, perquè llavors no se n'extingirà mai cap, i el magma que formen dintre meu s'anirà engruixint i m'acabarà ofegant. Quan m'entra una por nova, una de vella ha de sortir."

Junil a les terres dels bàrbars és una novel·la d’aventures, molt amable i distesa. M’ha semblat una proposta original, amb uns personatges molt diferents, però que es complementen. Junil dona títol a la novel·la, potser perquè és la líder del grup sense ni saber-ho, qui ho inicia tot. Tanmateix, hi ha altres personatges que estan molt treballats, com Dirmini, Lafàs Tresdits o Arbre.

Darrere d’aquesta història d’aventures, però, hi trobem un homenatge preciós a la lectura, a la poesia i la traducció, a l’art d’explicar històries. Com no pot agradar-nos aquesta novel·la que posa en valor allò que els lletraferits estimem tant? Com no podem sentir-nos una mica Junil i desitjar conèixer aquell autor que ens ha fet sentir tantes coses?

"És molt estrany que escriure sigui un afer humà, pensa tot sovint Junil, a qui res no sembla més divinal que aquesta manera de fer néixer, viure i morir persones i mons mitjançant les paraules."

Junil a les terres dels bàrbars també parla de la coneixença d’altres llengües i cultures, del respecte i del desig de llibertat, de no perdre l'esperança.

"I quan en parlen, doncs, riuen, i el seu riure tot sovint és nostàlgic, però la nostàlgia que senten no és del passat sinó d'un futur possible i d'una terra que no coneixen, on potser no arribaran, o que no existeix, però en la qual han pensat tant que els sembla una terra mare que un dia van abandonar i cap on tornen."

El llenguatge és ric però en cap moment es fa farragós. Dividida en capítols força breus i amb un narrador que ens parla en present, la lectura flueix molt àgil. És un llibre d’aquells passa-pàgines que no pots parar. 
Us en recomano la lectura perquè no és un llibre que faci bola, és bonic l'homenatge que fa als llibres i perquè és senzill, però amaga grans missatges.

És el primer llibre que llegeixo de Joan-Lluís Lluís però m’ha agradat molt el seu estil, així que de ben segur que hi tornaré.

Amb aquesta lectura he superat una premissa més del repte de lectures #MataróDeLlibres que proposen les Biblioteques de Mataró. En aquest cas, el repte 3, que es titula "Llars de paper", i és que aquesta novel·la és un cant d'amor a la paraula dita i escrita, a la literatura, a les biblioteques.

Coneixem una mica més l'autor?

Joan-Lluís Lluís (Perpinyà, 1963) és novel·lista, poeta, traductor, assagista i columnista català. Ha rebut diversos premis literaris, entre els quals destaquen el premi Sant Jordi per Jo sóc aquell que va matar Franco (2018) i el Premi Òmnium a la millor novel·la de l’any per Junil a les terres dels bàrbars (2021). És activista de la llengua catalana a la Catalunya Nord i ha denunciat a través de xerrades el lingüicidi del català per l’Estat francès.

Txell.Cat

El llibre de l'estiu - Tove Jansson

Títol: El llibre de l'estiu

Autora: Tove Jansson

Llengua original: suec

Traductora: Montserrat Vallvé

Editorial: Angle Editorial

Any: 1972 (original)

"De vegades ens adonem de les coses quan ja és massa tard i no tenim forces per tornar a començar. Altres vegades les anem deixant pel camí i ni tan sols en som conscients."

El llibre de l’estiu de Tove Jansson ha estat la meva segona lectura per a la iniciativa d’@elsbookhunters per al mes de juny: el Juny Nòrdic (aquí us explicava molt breument de què va la cosa).

Vaig llegir la sinopsi de la contracoberta d’aquesta novel·la i em va cridar especialment l’atenció perquè parla d’una relació molt especial entre una àvia i la seva neta, la Sophie, que acaba de perdre la seva mare. Tinc una relació molt especial amb la meva àvia (amb qui compartia aquest blog fa uns anys) i em va semblar que era ideal per mi. Situada a Finlàndia, un indret que he explorat poc amb la lectura, vaig agafar-lo amb ganes.

Però he de confessar que aquesta lectura no ha estat, ni de bon tros, el que esperava. El llibre de l’estiu m’ha semblat molt avorrit i no hi he connectat en absolut. Si us pregunteu per què l’he acabat és bàsicament perquè me'l vaig endur de viatge i el primer dia entre aeroport i vol ja me n'havia llegit la meitat, així que vaig decidir fer una empenta final per acabar-lo (malauradament l’empenta final es va anar allargant perquè em feia moltíssima mandra posar-m'hi...).

A El llibre de l’estiu trobem diverses escenes que podrien ser independents, en què l’àvia i la seva neta exploren l’illa, passen l’estiu i el dol. També el pare de la Sophie està passant el dol i cadascú el passa a la seva manera (de fet, el pare és una presència que apareix de tant en tant, però amb poca profunditat). Està escrit amb un punt d’innocència que ens acosta una mica més a la Sophie, tot i que he de dir que és un punt malcarada i insuportable a voltes...

La natura de les illes del golf de Finlàndia és màgic, un indret solitari on sembla que el temps passi a una altra velocitat.

No m’allargaré massa més. Hi ha qui parla del subtext (que de ben segur que hi és) en què s’aborda el dol, les relacions intrafamiliars, i de la comunió amb la natura i la descripció excel·lent de la natura. A mi m’ha faltat alguna cosa i estava tan lluny de la lectura que havia de fer un esforç perquè no se me n’anés el cap en altres pensaments...

Si l’heu llegit, m’agradarà compartir opinions.

"L'olor és molt important, perquè et recorda tot el que has viscut, i és un embolcall de records protectors."

Coneixem una mica més l'autora?

Tove Jansson (Finlàndia, 1914 - 2001) és coneguda arreu del món per ser la creadora dels Mumin, una saga de personatges bohemis, amants de la natura i tolerants amb les diferències, que han captivat lectors i espectadors de totes les edats. Va ser il·lustradora i autora de reculls de relats breus i novel·les, entre les quals destaquen Solstaden (1974) i Den ärliga bedragaren (1982). El llibre de l'estiu va ser la seva primera novel·la per a adults.

Txell.Cat

De pedra i os - Bérengère Cournut

Títol: De pedra i os

Autora: Bérengère Cournut

Llengua original: francès

Traductora: Marta Marfany

Editorial: Més Llibres

Any: 2019

"N'hi ha que porten a dins una brutalitat absurda i afligeixen els altres, i sovint no s'hi oposa ningú."

Vaig començar el mes de juny amb la lectura de De pedra i os de Bérengère Cournut, una novel·la molt especial amb la qual m’he sumat a una nova iniciativa lectora d’@elsbookhunters: el Juny Nòrdic. Aquesta iniciativa consisteix a llegir llibres d'autors de països nòrdics o en els que el fred i el gel hi tinguin un paper important, independentment d’on sigui l’autor.

De pedra i os és una història que ens parla del creixement d’una jove inuit, l’Uqsuralik, després que una nit es trenqui la banquisa on es troba i quedi separada per sempre més dels seus pares i germans. A partir d’aquell moment, l’Uqsuralik empren un viatge físic per la seva terra de gel i tundra, i un viatge simbòlic d’autoconeixement i creixement personal. Al llarg d’aquest trajecte s’haurà d’enfrontar i conviure alhora amb el fred, la fam, la natura i altres grups d’inuits.

La narració és en primera persona i es combina amb cants que diversos personatges i éssers dediquen a la protagonista. Personalment al principi em va costar una mica entrar en la història i encaixar aquests cants, però a mesura que avançava en les pàgines de la novel·la la història de l’Uqsuralik i l’estil de Cournut m’abraçaven més i més i tots aquests cants em semblaven d’allò més integrats. Aquests cants acaben d’omplir la història que ens narra l’Uqsuralik en primer persona amb altres perspectives i fets.

De pedra i os és una obra particular i força diferent del que havia llegit fins ara, però té una bellesa especial per la manera que està escrita i pel paisatge on ens transporta. Un paisatge que és erm i hostil, però bell i pur, on els inuits viuen en comunió amb la natura més verge. Amb un estil reposat i oníric coneixem els costums i tradicions inuits, com viuen, com cacen i com es relacionen amb els animals, les seves creences, supersticions i rituals, com es relacionen entre ells i com conceben les famílies... Un món fascinant! Cournut aconsegueix que el lector s’endinsi en aquesta cultura amb una prosa detallada i amb un vocabulari precís que inclou força termes desconeguts en cursiva; prou per recordar-nos que allò ens és remot, però perquè no se’ns faci feixuc.

En aquest sentit en alguns moments em va fer pensar en Aigua dolça d’Akwaeke Emezi, un llibre que també és molt especial i que costa entrar-hi fins que no et deixes bressolar pel folklore que s’hi desprèn. Irònicament, totes dues novel·les ens acosten a unes tradicions i uns mons espirituals que ens queden molt allunyats.

Tornant a De pedra i os, la història no té grans girs argumentals, sinó que és una novel·la de creixement i aprenentatge on la sorpresa rau en l’inconegut del Pol Nord. I malgrat les dificultats que la protagonista ha d’anar superant, el drama no es desencadena en cap moment. La sensació al llarg de tota la lectura és de pau i harmonia, d’acceptar els fets tal com són i capejar-los per tirar endavant.

Al final del llibre hi ha un recull d’imatges reals d’inuits que acaben d’il·lustrar les imatges mentals que el lector es forma a mesura que avança pàgines. També hi ha un cant que es va descartar de la novel·la, però que m’ha agradat moltíssim. Com s’apunta: “...recorda el temps en què homes i animals compartien el mateix llenguatge, la mateixa percepció del món. El Cant de la femella Ovibos està dedicat al món animal, a la nostra memòria antiga, així com als poders incommensurables de les dones”. No voldria deixar d’apuntar en aquesta ressenya l’aura feminista que engloba la novel·la, que de manera subtil però constant ens presenta uns personatges femenins extremadament valents, forts i resilients.

I mentre passejava pel gel i acompanyava l'Uqsuralik per la seva terra en quatre dies de lectura, a la meva florien els balcons i feia una calor que espantava. Quin contrast, però que bonic (i refrescant) ha estat.

Amb aquesta lectura, a més, marco una casella més del repte de lectura d'#ElReducteCatalà: la de llegir un llibre recomanat per algú del Reducte Català.

"He trobat l'energia per arribar fins a aquesta illa esforçant-me per no pensar en res, però, ara que hi soc, m'adono de fins a quin punt estic sola. La meva supervivència ja no s'aferra a gaire cosa. Soc massa jove per haver trobat un esperit que em pugui salvar. Estirada al meu costat, la Ikasuk és l'única protecció que tinc contra la mort-i només és un gos."

Coneixem una mica més l'autora?
Bérengère Cournut (París, 1979) és editora i escriptora. La seva obra es caracteritza per la seva mirada ecofeminista a través de personatges femenins forts. Els seus primers llibres exploraven territoris onírics (L'Écorcobaliseur (2008), Nanoushkaïa (2009), Wendy Ratherfight (2013)). L'any 2017 va escriure Vaig néixer contenta a Oraibi, que explorava la vida de la tribu hopi d'Arizona. De pedra i os (2019) va guanyar el Premi Fnac 2019.

Txell.Cat