Ànima - Wajdi Mouawad

Títol: Ànima
Autor: Wajdi Mouawad
Llengua original: francès
Traducció: Anna Casassas
Editorial: Edicions del Periscopi
Any: 2012 original, 2014 en català

"Les vibracions de la pena no són propietat de ningú i cada animal té el seu cant de dolor."

Abans de llegir Ànima coneixia l'obra de Wajdi Mouawad del teatre. Fa uns anys vam anar al veure Incendis, i l'any passat, Tots els ocells. Podia imaginar-me que a Ànima hi trobaria una història dura, carregada de violència, sobre la pròpia identitat que em sacsejaria, però no esperava tot l'univers que m'hi he trobat. 

Ànima narra el viatge interior i exterior que emprèn en Wahhch Debch després de descobrir la seva dona brutalment assassinada i violada al menjador de casa. És una aventura èpica que el porta a recórrer el Canadà i bona part dels Estats Units, i a recordar, a poc a poc, el seu poble natal, Sabra i Xatila al Líban. No busca venjança, només vol trobar l'assassí de la seva dona i mirar-lo als ulls. Una força l'empeny a sortir de casa i a fugir d'uns records molt llunyans i difuminats que el fan sentir culpable. 

La màgia de la novel·la i el que la fa molt especial són els diferents narradors que ens expliquen el viatge d'en Wahhch. La història ens arriba al través del testimoni dels animals que es va trobant el protagonista: gats, gossos, coloms, però també rates, aranyes o cuques. Mouawad construeix una xarxa de narradors testimonis que, en major o menor mesura estableixen un vincle especial amb el protagonista. Després de llegir Ànima em miro els animals d'una altra manera 😅. 

"Els humans estan sols. Malgrat la pluja, malgrat els animals, malgrat els rius i els arbres i el cel i malgrat el foc. Els humans es queden a fora. Han rebut la pura verticalitat en present, i tanmateix van, tota la vida, encorbats sota un pes invisible. Alguna cosa els esclafa."

L'originalitat dels narradors no camufla la brutalitat i la violència, sinó tot el contrari. La barbàrie despersonalitzada, en boca dels animals, és narrada de manera molt explícita. Paradoxalment, Ànima també és un llibre bonic i poètic en les descripcions dels paisatges i de l'ànima humana. 

Aquesta novel·la és la comunió entre l'home i la natura portada a l'extrem. El protagonista s'endinsa en boscos, muntanyes, i es creua amb molts animals, però el més salvatge no és la natura, que l'acompanya, sinó els homes, la violència i els records. 

"La llum del dia, de to en to, es va retirar del pis, aspirada pel moviment general del món a través dels dos grans finestrals com pel fons d’un embut. Era l’hora que el cel, en la seva límpida bellesa, conservava una lluminositat blavenca similar als vitralls de la catedral per on de vegades m’agrada rondar."

Al llarg de la trama hi ha diversos girs, però hi trobem els temes habituals de l'obra de Mouawad: violència, conflictes humans que porten mort i misèria, conviure amb un trauma, el desarrelament de la terra natal, la soledat i l'assimilació o, més ben dit, l'anihilació de cultures minoritzades. 

Mouawad ens recorda que l'ésser humà és un animal salvatge; potser el més salvatge de tots els éssers vius, capaç de matar per plaer, venjança i ràbia. La novel·la encadena diverses trames en què la violència és present, com un gran pla seqüència cinematogràfic que va canviant els ulls de qui enfoca.

Ànima és una novel·la diferent al que llegim habitualment, una obra mestra que surt de qualsevol marc, original i devastadora. 

"S’ha ajupit, m’ha abraçat, m’ha agafat el coll entre els braços i ha enganxat el seu front al meu front, i ha plorat. M’he empassat l’escalfor del seu alè, he tastat la sal dels seus ulls. La seva pena s’ha convertit en la meva. Un abisme em separa de la paraula. Com puc consolar un humà. Li he ofert el meu silenci, té, és teu, escolta’l i digues a qui he de devorar, quin mal, quina pena."

Txell.Cat

La gran caminada - Stephen King / Richard Bachman

Títol: La gran caminada
Autor: Stephen King amb pseudònim de Richard Bachman
Traducció: Martí Sales
Llengua original: anglès
Editorial: Males Herbes
Any: 1978 original; 2020 traducció al català

"La certesa de la mort, tan clara i indiscutible com una fotografia, volia ficar-se-li dins i aclaparar-lo. Volia paralitzar-lo. Va foragitar-la amb una fredor desesperada. La cuixa li feia un mal atroç, era una agonia, però estava tan concentrat que quasi no la notava. Li quedava un minut. No, ara cinquanta segons, no, quaranta-cinc, se m’esmuny, el temps se m’acaba."

Cada any, voluntàriament, un centenar de joves participen a la gran caminada, un esdeveniment macabre que és televisat i seguit pels habitants dels Estats Units. Un cop comença la caminada, no poden aturar-se ni baixar del ritme autoritzat si no volen rebre un avís dels escamots, que els acompanyen ben armats en tancs pel lateral de la carretera. Tres avisos i moren. Si intenten escapar, moren. Si es posen malalts, moren. És la llei del més fort, del més resistent, i el qui guanyi la caminada, només un, podrà tenir tot allò que desitgi. 

"T'obsessiones amb una cosa, t'hi capfiques i al final no ho vols. Oi que és una merda que les grans veritats siguin unes mentides així?"

Tots els joves s'hi presenten voluntàriament, ja sigui per superar una ruptura, per demostrar-se (a ells mateixos o als seus amics) que ho poden fer, o en un moment d’insensatesa adolescent. Sigui com sigui, tots són allà i miren de trobar l'equilibri entre la soledat que els manté aïllats de la resta de contrincants i l'amistat incipient que neix en saber-se tots condemnats a mort. Pluja, fred, calor, nit, gana, esgotament, llagues, rampes, febre… i als laterals de la carretera, centenars de persones de públic que els animen i que no s’esgarrifen al so d'un rifle i d'un cos que cau contra l'asfalt. A mesura que avança la caminada, es van creuant grups d'amics i es van definint rols en el col·lectiu. 

La gran caminada és un d'aquells llibres que ja saps d'entrada que massa bé no poden acabar. El final és el que havia de ser, però m'ha deixat una mica desangelada; potser, després de tants passos sobre l'asfalt, esperava alguna cosa diferent. 

El ritme de la novel·la és un punt lent, és una caminada molt llarga i amb un paisatge monòton. Al final sí que, a mesura que queden menys caminants, s'accelera una mica. 

"Qualsevol joc sembla net si s'enganya tothom alhora."

Es diu que King, amb el pseudònim de Richard Bachman, va escriure una crítica a la guerra del Vietnam, on milers de joves es van allistar a l'exèrcit sense saber ben bé perquè ho feien. La gran caminada parla de les conseqüències de les decisions que prenem, que poden arribar a ser una condemna, de l'amistat i qüestiona durament la inèrcia de la societat, la falta d'esperit crític i la pèrdua de sensibilitat que ens porta a acceptar com a “normals” algunes imatges i fets esfereïdors. 

"En Garraty es va posar les mans a la cara i es va haver de doblegar per seguir caminant. Els sanglots el destrossaven, el mal que li feien estava molt més enllà de qualsevol dolor que la Caminada li hagués pogut infligir. 

Tant de bo no senti els trets, va pensar. Però els va sentir."

Txell.Cat

Ara no miris - Daphne du Maurier

Títol: Ara no miris
Autora: Daphne du Maurier
Llengua original: anglès
Traducció: Lluís-Antoni Baulenas
Editorial: Viena Editorial
Any: 1971

"El canal era estret, les cases semblaven inclinar-se al seu damunt. A la llum del dia, amb el reflex del sol a l’aigua, les finestres de les cases obertes, els llençols estesos als balcons i un canari cantant a la gàbia, havia tingut una sensació càlida, de recer acollidor. Ara, mal il·luminat, gairebé a les fosques, amb les finestres tancades, les aigües negroses, l’escena semblava del tot diferent, abandonada i pobra, i les barques llargues i estretes, amarrades als relliscosos graons de les entrades dels soterranis, semblaven taüts."

El meu primer encontre amb Du Maurier amb La cosina Rachel no va ser tan reeixit com esperava i he de confessar que, tot i voler retornar a l'autora per descobrir-hi el que els fans tant li lloen, em feia una mica de mandra. És per això que el relat breu Ara no miris, publicat dins de la col·lecció de Petits Plaers de Viena, em va semblar una bona opció: una nova oportunitat de conèixer Du Maurier però en un format breu per si tampoc no m'apassionava. 

En John i la Laura s'estan uns dies a Venècia de vacances, on miren de refer-se després de la mort de la seva filla petita, Christine. A poc a poc sembla que la Laura comença a recuperar-se i a deixar enrere la tristesa per tirar endavant, fins que coneixen dues senyores grans, germanes, que diuen tenir poders sobrenaturals i veure la petita Christine. A partir d'aquest moment l'escapada a Venècia comença a torçar-se i la tensió s'apodera del relat.

Aquesta vegada sí que he gaudit de la ploma de Du Maurier. I encara que el final m'ha semblat una mica sorprenent i que els elements sobrenaturals no són el meu fort, el conjunt m'ha agradat, m'ha mantingut atrapada i quan he arribat a l'última pàgina m'he dit: “ara sí”.

No negaré que el final m'ha sorprès i m'ha deixat una mica parada, però crec que és una bona manera de tancar la història i m'ha agradat la sensació que m'ha deixat. 

Du Maurier excel·leix a transformar l'aire romàntic, relaxat i lluminós de Venècia en una atmosfera tenebrosa, fosca i inquietant, i això ho va fent al llarg del relat, com si aquest ambient fosc i angoixant fos com núvols passatger que van cobrint la ciutat a intervals. Així, Ara no miris es manté en el terreny del suspens sense creuar al terror (que això no sé si ho hauria encaixat tan bé 🙃), i com a lector sents aquella calma tensa de saber que està a punt de passar alguna cosa que capgirarà el curs de la història, però de no saber exactament per on sortirà. 

Ara no miris és un relat breu de suspens amb molt bon domini del ritme i del to, així que si no us heu estrenat amb Du Maurier o, com jo, no heu tingut una bona estrena amb ella, us el recomano!

Altres entrades de la mateixa autora

• La cosina Rachel

Txell.Cat

La carta - William Somerset Maugham

Títol: La carta
Autor: William Somerset Maugham
Llengua original: anglès
Traducció: Yannick Garcia
Editorial: Viena Editorial
Any: 1926 original; 2022 en català

 

"Aleshores va semblar que la seva calmosa intel·ligència s'adonava d'alguna cosa. El seu pensament era una foscor on de cop i volta va esclatar un rellampec i, si bé la foscor successiva era igual de pregona, hi quedava el record d'una cosa no vista, però potser albirada."

La carta de Somerset Maugham ha estat el segon petit plaer que he llegit a l’estiu i un dels que més m’han agradat dels que he llegit.

És un llibre especialment curt -90 pàgines amb uns marges generosos- que es llegeix literalment d’una asseguda i que ens transporta a Singapur, on viu i treballa el senyor Joyce, un advocat anglès.

El jove advocat està treballant en la defensa de la Leslie, la dona d’un bon amic seu propietari d’unes importants plantacions de cautxú, en Robert Crosbie. La Leslie es troba en presó preventiva acusada de l’assassinat de Geoffrey Hammond, propietari d’una altra plantació veïna. Ella al·lega que l’assassinat va ser en defensa pròpia i, a priori, el cas no presenta massa dificultats… fins que apareix una carta que fa canviar el rumb de la història.

No vull explicar massa més perquè ja és prou curt, però us en recomano la lectura. Es llegeix molt fàcil i atrapa des de la primera pàgina. La tensió va en augment i no el pots deixar fins que arribes al final; un final amb un gir que es va insinuant al llarg de la lectura, però que et deixa corglaçada.

En resum: malgrat com de curt és, l’ambientació és brillant, el ritme va in crescendo des del principi sense ni un moment de caiguda i està molt ben escrit. Potser part de l’èxit rau en una de les ocupacions de l’autor, que va fer d’espia per als serveis secrets britànics…

He vist que hi ha una adaptació cinematogràfica de 1940 de 91 minuts (ai, mira… com les pàgines del llibre!). Si bé és una lectura molt adaptable a la pantalla -l’autor també va fer de guionista-, em resulta graciós que en poguessin fer un llargmetratge essent una història tan curta 😂.

Coneixem una mica més l’autor?
William Somerset Maugham (París, 1874 - Niça, 1965) va ser un novel·lista, dramaturg i contista britànic i un dels escriptors més populars de la dècada del 1930 (i el més ben pagat!). Va compaginar la seva carrera literària amb ocupacions curioses com ara la de fer d’espia per als serveis secrets britànics o de guionista a Hollywood.

Txell.Cat

El subhastador - Joan Samson

Títol: El subhastador
Autora: Joan Samson
Llengua original: anglès

Traducció: Joana Castells
Editorial: Males Herbes
Any: 1975 original; 2022 en català

"-Recordeu només això -va dir amb una veu profunda que es va fer sentir entre tot l’enrenou-. Sigui el que sigui que he fet, vosaltres m’ho heu permès."

En Perly Dunsmore és un foraster que s’ha instal·lat en una casa que havia quedat buida al poble de Harlowe, a New Hampshire. És un home ben plantat, carismàtic i amb molta làbia. Amb el pretext de millorar el poble, comença a organitzar subhastes benèfiques per millorar i contractar més membres al cos policial i per atraure gent de la ciutat els caps de setmana. Les subhastes es fan amb objectes que els veïns ja no necessiten i a canvi dels quals reben alguns calerons. Tanmateix, amb el pas de les setmanes la participació deixa de ser voluntària i comencen les coaccions i els accidents i desgràcies d’aquells qui no volen seguir participant-hi.
Els protagonistes de la novel·la són la família Moore, que viuen en una granja una mica allunyada del centre del poble. És a través de la seva experiència que el lector va descobrint què passa a Harlowe, com creix la desconfiança i la por entre els veïns.

El subhastador és un thriller que parla de l'abús de poder, dels discursos populistes i de com la societat es deixa portar per la inèrcia i el carisma dels líders, de la manipulació en massa. Però també parla de l'especulació immobiliària al món rural i de la destrucció d'espais naturals en favor de grans complexos i urbanitzacions.

Tot i que Joan Samson va escriure aquesta novel·la el 1974, és de rabiosa actualitat. Potser per això té tanta força i impacta tant. Les subhastes d'en Perly Dunsmore arriben fins a límits que al principi del llibre resultarien impensables (uns límits, per cert, que en alguns països són ben reals).

La narració és molt fluïda i enganxa, és d'aquells llibres que no pots deixar de llegir. La tensió i la sensació d'opressió i impotència va en augment des de la primera pàgina fins gairebé la darrera.

És una lectura crítica en molts aspectes i que ens fa reflexionar com a lectors perquè, com deia més amunt, existeixen persones com el subhastador. Grans oradors que, amb un somriure, et prometen millores i més tranquil·litat i estabilitat; i potser tu no te'ls creus, però sí que ho fan els teus veïns que, quan s'adonen que no tot són flors i violes, tenen massa por per desenganxar-se de la massa. Samson ho porta a l'extrem a El subhastador, o potser no tant?

Si us ve de gust un thriller en què no s'hagi de resoldre cap crim i en què no calen elements fantàstics per atemorir el lector, aquest és llegeix molt ràpid i té aquest punt crític per anar més enllà.

Coneixem una mica més l'autora?
Joan Samson (Pennsilvània, 1937 - Cambridge, 1976) va ser una escriptora estatunidenca i professora de primària. El subhastador és la seva única novel·la, que es va publicar pocs mesos abans de la seva mort a causa d'un càncer cerebral. 

Txell.Cat 

La carretera - Cormac McCarthy

Títol: La carretera

Autor: Cormac McCarthy

Llengua original: anglès

Traductora: Rosa Borràs

Editorial: Edicions 62

Any: 2006 original, 2007 traducció al català 

"Caminava gairebé arrossegant-se. Llardós, esparracat, desesperat. S'aturava i es repenjava al carretó i el nen continuava un moment i llavors s'aturava per mirar enrere i en alçar els ulls somicant el veia a la carretera, tornant-li la mirada des d'un futur inimaginable, brillant entre tota aquella desfeta com un tabernacle."

No sé si hauria llegit mai La carretera de Cormac McCarthy si no fos perquè en Dídac el va escollir per mi i perquè se’n feia una lectura conjunta (que he de reconèixer que ha estat molt enriquidora).

La carretera és un llibre que s’allunya de la meva zona de confort lectora, una distopia que ens situa en un món apocalíptic en què la Terra ha quedat arrasada per una catàstrofe que no s’esmenta mai del tot, però que ho ha deixat tot gris i cobert de cendra. I en aquest món gris, en què costa respirar, un pare i un fill caminen per una carretera perseguint l’esperança. Neu, pluja, fred, terror i alguns supervivents deshumanitzats que també lluiten per la seva supervivència a costa dels altres.

"El nen estava absort. L'home va pensar que semblava una criatura trista i solitària que anunciava l'arribada d'un espectacle itinerant a la zona, a la vila, sense saber que a tots els músics que venien al darrere se'ls havien menjat els llops."

El lector acompanya els protagonistes sense nom en aquest viatge llarg, monòton i gris. Les imatges són explícites i dures. En una narració poètica que intercala diàlegs breus i directes, McCarthy aconsegueix crear un clima tens, desolador, desesperant i trist i planteja una sèrie de dilemes ètics i morals. Val la pena seguir vivint en un món en què només hi regna la por i no hi queda vida? Qui són els bons i qui són els dolents? Què faries, lector, si et trobessis en aquesta situació: posaries fi a la teva vida? I a la del teu fill? Queda lloc per l’esperança i la bondat? Tot s’hi val en un món sense futur? Què ens queda, quan no queda res?

"Recorda que les coses que t'entren al cap són per sempre, va dir. Hauries de pensar en això que et dic.
Però s'obliden coses, oi?
Sí. S'oblida allò que es vol recordar i es recorda allò que es vol oblidar."

Un dels aspectes que més hem comentat durant la lectura conjunta és el contrast entre el pare i el fill. L’adult que ja ha viscut, que coneix el món anterior i que va perdent l’esperança i la fe en la humanitat a mesura que avança per la carretera, que va deixant pas a l’egoisme com a eina de supervivència, i que té com a únic motor la vida del seu fill. I el nen, que ha crescut en un món desfet, que no ha pogut conèixer massa humans, però que manté la innocència dels petits i vol ajudar i confiar en els possibles supervivents que es puguin trobar.

"Va caure que havia donat per fet el cop de sort, però llavors es va reafirmar en el que deia sempre: que la bona sort potser no era tal. Poques eren les nits en què ajagut en la foscor no desitgés la mort."

Amb La carretera m’ha passat una cosa ben curiosa: la història em resultava repetitiva i monòtona, i té algunes escenes de sort sobtada poc creïbles en un món tan desfet, però alhora volia continuar acompanyant aquest pare i el seu fill en el seu periple cap a l’esperança. Suposo que una part de mi volia creure, com el fill, que per més fosc que sigui el món, hi ha d’haver lloc per una espurna de vida, llum i bondat.

"De vegades, quan s'asseia a mirar el nen mentre dormia, començava a sanglotar incontroladament, però no era per la mort. No sabia per què era, però creia que era per la bellesa o per la bondat. Coses en les quals ja no tenia possibilitat de pensar."

 

Coneixem una mica més l’autor?
Cormac McCarthy (1933-2023) va ser un escriptor nord-americà guanyador del Premi Pulitzer. Es considera un dels autors canònics de la literatura americana contemporània. A banda de La carretera (2006), també ha escrit Meridià de sang (1985), No és país per a vells (2005) i El passatger (2022).

Txell.Cat

La cosina Rachel - Daphne du Maurier

Títol: La cosina Rachel
Autora: Daphne du Maurier

Traductora: Marta Pera Cucurell
Llengua original: anglès
Editorial: Viena Edicions
Any: 1951

"El cas és que la vida s'ha de suportar, i viure-la. Però com viure-la, vet aquí el problema."

Ja se sap que les expectatives a vegades poden jugar males passades. No sé si ha estat això, aquestes ganes de llegir La cosina Rachel per totes aquelles ressenyes entusiastes que n’havia llegit, o si tampoc m’hauria entusiasmat si l’hagués llegit sense la “pressió” de les expectatives (ja m’enteneu).
L’he llegit en una lectura conjunta amb El Reducte Català, la comunitat lectora i ressenyaire en llengua catalana d’Instagram, i tot i que no se m’ha fet insofrible, tampoc m’ha encantat. Si no hagués estat una lectura conjunta i no fos perquè tenia ganes de saber què era el que havia fascinat a tants lectors, potser l’hagués deixat a mitges o l'hauria deixat reposar... Tampoc crec que el fet que l’hagués de llegir amb la pressió d’haver-lo de retornar a la biblioteca perquè algun altre usuari l’havia reservat hagi ajudat (i per cert, l’usuari en qüestió va acabar anul·lant la reserva quan ja l’havia acabat, gràcies! 😂😅).
Sigui com sigui, la Rachel i jo no ens hem acabat d’entendre.
 
La cosina Rachel és una novel·la psicològica i de suspens narrada pel jove Philip Ashley. En Philip, orfe des de ben petit, s’ha criat amb el seu cosí Ambrose, vint anys més gran i que li ha fet de pare. La seva relació és molt especial i viuen feliços i contents fent de terratinents en un casalot sense presència femenina. Tanmateix, l’Ambrose ha de viatjar a Itàlia per salut i allà coneix la cosina (llunyana i vídua) Rachel, una dona encantadora i atractiva amb qui s’acaba casant al cap de poc. Una carta de l’Ambrose alarma en Philip, que decideix marxar de seguida cap a Itàlia per retrobar-se amb ell. Malauradament, quan hi arriba ja és massa tard.

La novel·la està ben escrita i traduïda, carregada de detalls i matisos d’aquells que amb una segona lectura segur que enganxes (una segona lectura que no faré 😄). Suposo que la gràcia de la novel·la psicològica i de suspens és aquest ambient inquietant i tens, aquest veure que hi ha coses que no encaixen, aquest pensar que en qualsevol moment tot es pot tòrcer... però què voleu que us digui, a mi se m’ha fet lent i repetitiu i necessitava una mica més d’acció. Mentre llegia m’ho imaginava com una pel·lícula i tinc la sensació que com a tal m’hauria enganxat i m’hauria agradat més. Sí, tenia curiositat i notava la tensió, però no em treia el son i podia deixar de llegir perfectament.

Reconec que Du Maurier aconsegueix fer-nos ballar el cap i fer que no ens refiem ni de la Rachel ni d’en Philip. De fet, a mi cap dels dos personatges m’ha caigut bé. En Philip és misogin, prepotent i immadur, però la Rachel és manipuladora i tèrbola. L’autora se’n surt tan bé alhora de construir uns personatges carregats de clarobscurs que fa que augmenti la sensació de desconcert i d’intriga i que el lector no sàpiga per on tirar. La sensació és com la de caminar per una teranyina fina que es pot trencar en qualsevol moment.

Amb tot, he de dir que he gaudit de la lectura conjunta en si, i m’ha semblat que havíem escollit molt bé el llibre, ja que el debat ha estat molt ric i divertit. 
 
La cosina Rachel és el meu primer Du Maurier i, tot i que no descarto que pugui llegir-la de nou en un futur, ara mateix no correré a les llibreries ni biblioteques a buscar-la 🙃.

"...trobo que no hi ha res tan autodestructiu, ni cap emoció tan menyspreable, com la gelosia."

Coneixem una mica més l'autora?

Daphne du Maurier (Londres, 1907 - Cornualla, 1989) va ser filla d'una família benestant anglesa. Es va educar a casa i després en internats a París. Va començar a escriure contes el 1928, i tres anys després va publicar la seva primer novel·la, The loving spirit. Tanmateix, no va ser fins la publicació de Rebecca el 1928 que es va convertir en una de les escriptores més reconegudes del reu temps. Diverses novel·les seves han estat adaptades al cinema, com ara Rebecca, Els ocells o La cosina Rachel. El 1969 va ser nomenada Dama de l'Orde de l'Imperi Britànic.

"Vaig sentir una mena de commoció estranya al cor, com la que sents quan ets petit i de cop descobreixes la mort, o el mal, o la crueltat."

Txell.Cat