Terres mortes - Núria Bendicho

Títol: Terres mortes
Autora: Núria Bendicho
Llengua original: català
Editorial: Llibres Anagrama
Any: 2021

"L’espera més llarga de totes, perquè era la mateixa espera que tots tard o d’hora hauríem de passar. I jo sabia que, mentre esperàvem la seva espera, tots esperàvem més que mai la nostra perquè la mort és la mort i la por de la mort és la mateixa quan li toca a un o li toca a un altre, perquè tots sabem que ens ha de tocar a tots."

Ja puc treure Terres mortes de la llista de lectures pendents i quin encert haver-lo agafat finalment. 

Terres mortes ens situa en un entorn rural indeterminat de Catalunya al segle passat, en un poble petit amb un nucli on tothom es coneix i alguns masos allunyats al mig de la muntanya.
L’assassinat brutal d’en Joan, fill d’un d’aquests masos, és el punt de partida de la novel·la a partir del qual es va reconstruint la història de la família. Les diferents peces ens arriben a través de 13 veus diferents, cada personatge té un capítol: els germans, el pare, la mare, el capellà… A poc a poc, a mesura que anem coneixent els relats dels diversos personatges, la història es torna més tèrbola i fosca, i com a lectors anem lligant caps. L'important, però, no és descobrir qui hi ha darrera de la mort d'en Joan, sinó la història de la família.

"Però li vaig contestar que ningú pot parlar amb un mort. Que intentar parlar amb un mort sempre és fer trampes, perquè només serveix per aplacar l’angoixa del viu que ha deixat que el mort s’endugui a la tomba la veritat que mai va atrevir-se a escoltar."

Terres mortes és un relat coral per la pluralitat de veus, però també per les diferents formes de violència, patiment i resistència que hi trobem. Tots els personatges es troben en un entorn hostil, ja sigui per la natura o per la família; tots s’enfronten a algun tipus de violència; la desconfiança i la solitud són aclaparadores; tots tenen l’opció de rebel·lar-se i partir peres amb el passat familiar que és com una llosa, però no tots tenen la fortalesa per fer-ho. Facin el que facin el pes de la nissaga és tan feixuc, que tots en paguen les conseqüències.

"I encara no havia passat prou temps quan em vaig adonar que tenia set i no duia aigua. Vaig voler esperar-me una estona abans d’anar a buscar-ne, però després vaig recordar que existeixen coses com la set, com la mort, com l’amor, de les quals no es pot fugir, i que tard o d’hora hi hauria d'anar."

Bendicho ha escrit una novel·la salvatge, agresta i fosca, que t’arrossega com ho fa la natura més salvatge, una torrentada, una allau o un diluvi. És molt intensa i, en algun moment, angoixant, però alhora totalment absorbent. M’ha generat una barreja de sensacions: ràbia, desesperació, però també compassió.

Terres mortes m’ha agradat molt. La trama està molt ben dosificada, l’estil i el domini del català de Bendicho m’han convençut del tot.

Txell.Cat

Què mou els morts - T. Kingfisher

Títol: Què mou els morts

Autora: T. Kingfisher (pseudònim d'Ursula Vernon)
Llengua original: anglès
Traducció: Marta Armengol
Editorial: Obscura Editorial
Any: 2022 original, 2024 en català

"Les orelles d’en Hob eren l’equivalent equí a una arronsada d’espatlles. Els cavalls no saben gran cosa del món, però he descobert que, de vegades, poden comprendre determinats humans amb una precisió esfereïdora. Les mules, en canvi, saben molt més del món però menys dels humans, o potser és que els és ben igual el que els humans pensin. Qualsevol de les dues explicacions em sembla plausible, la veritat."

M'he estrenat amb T. Kingfisher, a qui vam poder veure el novembre passat al Festival 42 de Barcelona i de qui m'han parlat meravelles, amb Què mou els morts. L'he llegit en una lectura conjunta organitzada des d'El Reducte Català, i la proposta ha estat llegir la novel·la de Kingfisher i, prèviament, el conte "La caiguda de la Casa Usher" d'Edgar Allan Poe, ja que Què mou els morts és un retelling d'aquest conte.

"La caiguda de la casa Usher" és un conte de terror gòtic en què un home visita la casa familiar d'uns vells amics, en Roderick i la Madeleine, i es troba una casa en decadència: esquerdes, falta de llum, fred... Els seus amics tampoc estan en les millors condicions: en Roderick està força desmillorat i malalt, i la Madeleine pateix atacs de catalèpsia.

El relat de Poe és força breu i, tot i que l'autor insisteix en l'ambientació i les sensacions de terror del narrador, no m'ha fet por especialment; suposo que en el seu moment, devia fer-ne més. El final m'ha semblat precipitat i el conjunt m'ha deixat força freda.

Kingfisher se serveix de la història principal de Poe, dels dos germans Usher i de la casa i en fa una relectura aprofundida que resol moltes qüestions que Poe deixava a l'aire, com ara l'origen del que sigui que els passa als habitants de la casa Usher. L'autora canvia el narrador i ens presenta un general, l'Alex Easton, provinent del país fictici de Ruràvia; una entranyable micòloga, l'Eugenia Potter, que està frustrada i molesta amb els homes que no la deixen participar del món científic; un cavall amb gran personalitat; un metge una mica pocapena i un ajudant de càmera rondinaire.

Què mou els morts es manté en la línia del terror, amb la mateixa ambientació gòtica, però, a més a més, hi afegeix tocs d'humor (que sembla que són la marca de l'autora) que en certs moments de tensió són com una vàlvula d'escapament. Kingfisher no desaprofita l'ocasió d'afegir-hi alguna crítica feminista i alguna altra reivindicació una mica més encoberta i menys evident, com el fet que el narrador no acabem de saber si és un home, una dona, no-binari... però tant li fa, perquè la història funciona perfectament sense aquest detall.

La lectura és molt àgil i agraïda; cap al final el ritme s'accelera, la intriga augmenta i el terror té més presència. Tot i que hi ha força referències (a banda de les evidents al conte de Poe), Què mou els morts és un llibre molt fresc que ens permet, a aquells qui hi estem acostumats, entrar al terreny del terror d'una manera molt amable.

"De vegades fa de mal dir si algú és desagradable o només americà."

Una de les coses que més m'ha agradat és que Kingfisher manté els elements i moments clau del conte original; d'alguna manera, tot i allunyar-se'n, la història de Poe sempre hi és present. Tinc la sensació que trobar el punt mig adequat per mantenir-ne l'essència però escriure una nova història atractiva ha de ser molt difícil. Chapeau, Kingfisher!

He gaudit molt de la lectura i m'ha agradat descobrir la ploma de T. Kingfisher, a qui vull seguir llegint més endavant. Crec que és un gran encert fer la lectura de Què mou els morts coneixent el conte d'Edgar Allan Poe, així que si encara no l'heu llegit, no perdeu l'oportunitat de fer-ne aquesta lectura doble. Ah, i no us oblideu de llegir la nota de l'autora que tanca l'edició; és una autèntica meravella!

Txell.Cat

Wuthering Heights - Emily Brontë

Títol: Wuthering Heights
Autora: Emily Brontë
Llengua original: anglès
Editorial: Penguin Classics
Any: 1847
 

"If all else perished, and he remained, I hsould still continue to be; and, if all else remained, and he were annihilated, the Universe would turn to a mighty stranger. I should not be a part of it."

 

Aquesta és d'aquelles ressenyes que costen d'escriure perquè després d'aquestes setmanes seguint una història d'amor turmentat fins a l'extrem no sé si estic fascinada per aquesta capacitat d'estimar més enllà de la vida o disgustada per unes relacions tan tòxiques i un desig de venjança inimaginable. Així que anem a pams.
 
En general m'ha agradat molt la història i m'ha atrapat del tot, no decau en cap moment. Probablement l'estructura que va triar Brontë per explicar-nos aquesta història hi té molt a veure, ja que hi ha dos narradors: Mr. Lockwood i la senyora Dean. El primer és el narrador de la història marc, i la segona és la criada que, al seu torn, li explica la història a Mr. Lockwood.
 
Posem-nos en situació: Mr. Lockwood lloga una casa (Thrushcross Grange), en una zona una mica aïllada de Yorkshire i un dia se'n va a visitar el seu arrendador a casa seva, Wuthering Heights. Allà coneix en Heathcliff, propietari de les dues cases, i una colla de personatges d'allò més estrafolaris i antipàtics entre ells. Quan torna a Thrushcross Grange -amb una galipàndria considerable- li demana a la senyora Dean, la criada que s'encarrega de la casa, que li expliqui la història de la família de propietaris. I aquí és on comencem a conèixer la història d'en Heathcliff, en Hindley, la Catherine, l'Edgar…
És aleshores que descobrim que els Earnshaw eren un matrimoni prou benestant que vivia a Wuthering Heights amb els seus dos fills, en Hindley i la Catherine. Un bon dia, però, el pare va tornar de la ciutat amb un altre nen que havia trobat vagarejant pel carrer i a qui estava disposat a adoptar i a tractar com un igual als seus fills, en Heathcliff. Mentrestant, a Thrushcross Grange vivia un altre matrimoni amb un fill i una filla, els Linton. I ho deixarem aquí, però les relacions entre uns i altres no tenen desperdici.
 
De fet, Emily Brontë es recrea en uns personatges que presenten les cares més fosques de la humanitat: enveges, malícia i un desig de venjança sense límits. Sí, també tenen coses bones, com les persones de carn i ossos, però és que aquests, quan volen ser dolents, ho són molt! En qualsevol cas, Cims borrascosos és una novel·la en què, per dir-ho fàcilment, no se salva ningú. Hi ha algun moment en què fins i tot l'estimada senyora Dean té alguna sortida reprovable, i per altra banda, fins i tot en alguns moments s'arriba a sentir pena, compassió i comprensió per en Heathcliff o la Catherine. De totes maneres, no intenteu entendre'ls… pitjor no ho poden fer (així en general), sempre prenen la pitjor decisió i sembla que en gaudeixin i tot.
 

"Because misery, and degradation, and death, and nothing that God or satan could inflict would have parted us, you, of your own will, did it. I have not broken your heart -you have broken it- and in breaking it, you have broken mine."

L'autora també se serveix de la llengua dels personatges per donar-los forma. Així, ens trobem amb una sèrie de personatges que parlen amb un grau alt de correcció perquè són de casa bona i d'altres, com Joseph, un altre criat de la casa, a qui no se li entén ni un borrall quan parla. Al text original això és molt evident i, si bé al cap d'unes quantes pàgines comences a enganxar alguna cosa, al principi és d'allò més inintel·ligible. Em consten dues traduccions al català, la primera de Montserrat de Gispert (1996) i una més recent de Ferran Ràfols (2022). A la primera traducció aquest detall es va perdre, però en la segona, sí que s'ha mantingut.
 
Tota la lectura és molt fosca i l'ambientació està molt ben aconseguida. Les descripcions de les habitacions, del paisatge, el temps que fa… tot plegat contribueix a crear una atmosfera gòtica i una mica esfereïdora, i en moltes ocasions trista i opressora.
 
Tot plegat per explicar-nos una història de l'amor més salvatge, apassionat, obsessiu i possessiu entre dues persones, però també de l'odi més profund i dels desenganys amorosos que van més enllà de la vida i la mort. Una història que il·lustra que la venjança és d'aquelles coses que es couen a foc lent, però que minen i deshumanitzen aquells qui la planegen. I tot amanit amb la determinació de la natura, la consciència de classes, morts i pseudoaparicions, la dicotomia raó - passió, violència verbal i física, i alguns devots molt devots.
Cims borrascosos és un bon còctel: molts elements, ben lligats i amb un acabat brillant.
 

"He shall never know how I love him; and that, not because he's handsome, Nelly, but because he's more myself than I am. Whatever our souls are made of, his and mine are the same."

 
El final m'ha agradat moltíssim. Podríem dir que el còctel s'assenta bé i no provoca acidesa ni malestar 🤭, i poc més diré per no aixafar-vos-en la lectura.

Coneixem una mica més l'autora?
Emily Brontë (Yorkshire, 1818 - 1848) va ser la segona de les tres germanes Brontë, filles d’un pastor protestant, que van viure isolades a la casa sacerdotal de Haworth. El 1946 va publicar un llibre de poemes amb el pseudònim d’Ellis Bell i l’any següent va aparèixer la seva única novel·la, Cims borrascosos.

Txell.Cat

Dràcula - Bram Stoker

Títol: Dràcula

Autor: Bram Stoker

Llengua original: anglès

Traductora: Anna Gasol

Any: 1897 (original); 2004 (traducció al català)

Editorial: Barcanova

"El seu perfil era molt afilat -moltíssim-, amb un pont pronunciat en el nas prim i uns narius singularment arquejats. [...] La boca fina, que podia veure a través de l'espès bigoti, era dura i semblava cruel, amb unes dents blanques esmolades d'una manera poc usual que sobresortien dels llavis, la duresa dels quals mostrava una sorprenent vitalitat en un home de la seva edat. [...] La impressió general era d'una pal·lidesa extrema."

Feia uns mesos que no participava en cap lectura conjunta de les que organitza la Maria de @gatos_y_letras, i quan vaig veure que durant les tres primeres setmanes d'octubre llegirien Dràcula de Bram Stoker, vaig decidir sumar-m'hi. Hi ha molts llibres que vull llegir, que s'han convertit en clàssics, però que mai trobo el moment de posar-m'hi i les lectures conjuntes sempre em donen l'empenta final que necessito.

Vaig endinsar-me a Dràcula a cegues (no, no he vist la pel·lícula), només sabent que el comte Dràcula és un vampir. Doncs bé, la novel·la ens explica que el comte Dràcula fa temps que té previst mudar-se a Londres des del seu castell a Transilvània i, per això, ha après la llengua, els costums, la història i ha adquirit una casa a Anglaterra. Per afinar la compra d’aquesta propietat, convida al jove advocat Jonathan Harker a visitar-lo al seu castell. Poc s’imagina Harker tot el que es trobarà allà.

En paral·lel, la seva enamorada, Mina Murray, es carteja i passa uns dies amb la seva amiga Lucy Westerna, que resulta que té enamorats tres amics: el noble Arthur Holmwood, l’americà Quincey Morris i el psiquiatra John Seward.

Tots ells, amb l’ajuda d’Abraham Van Helsing, hauran de treballar plegats per enfrontar-se a la foscor que el comte escamparà per Anglaterra amb la seva arribada.

Stoker ens explica aquesta novel·la, que barreja terror i aventures, a través dels diaris dels personatges, les cartes i telegrames que intercanvien i alguns retalls de premsa. Aquest és, per mi, un dels elements clau i més reeixits que expliquen l’èxit d’aquesta obra. El lector accedeix a uns documents (diaris personals i cartes) que, en principi, no van ser escrits per ser llegits per tercers; uns documents on s’hi aboquen els temors, les inquietuds i els sentiments. I és a través d’aquesta narració en primera persona que va canviant de veu que, com a lectors, quedem atrapats en la història i ens fem nostres les emocions dels personatges. En això, Stoker és brillant.

Ara bé, Dràcula va de més a menys. Els primers capítols, que es corresponen al diari de Jonathan Harker mentre està al castell de Dràcula, són exquisits i terrorífics. Stoker aconsegueix crear un ambient de terror i intriga que traspassa les pàgines del llibre i manté el lector en alerta. Vaig tenir malsons durant els primers capítols, així que vaig deixar de llegir abans d’anar a dormir i vaig passar a llegir durant les hores de llum.

"Les meves pors van quedar arraconades ben aviat davant la bellesa del paisatge que recorríem, malgrat que si hagués conegut la llengua, més ben dit, les llengües que parlaven els meus companys de viatge, tal vegada no haurien desaparegut amb tanta rapidesa."

Després d’aquesta primera part que et deixa amb l’ai al cor, Dràcula es converteix més en una novel·la d’aventures i de lluita contra el mal, amb els seus moments de terror puntual, però gens comparables amb els del principi. L’acció és contínua i la història, força trepidant, i de tant en tant apareixen algunes reflexions massa filosòfiques d’alguns personatges que, a mi, em feien més nosa que despertar-me interès.

També grinyolen alguns aspectes que hem comentat amb el grup de la lectura conjunta, com ara algunes inconsistències en els viatges continentals dels personatges (viatgen a la velocitat de la llum?), el domini de la matèria que tenen un dia i com ja no la dominen l’endemà, o certes actituds que no són creïbles tenint en compte el que estan vivint.

Tots aquests serrells són perdonables perquè Dràcula funciona i funciona molt bé: entreté i manté la intriga. No cal recordar que aquesta novel·la va suposar un abans i un després en el mite dels vampirs perquè va convertir el comte Dràcula en el paradigma de vampir. Així que probablement Stoker no buscava escriure una novel·la versemblant i científica, sinó entretenir i sembrar una mica de terror. Si així era, objectiu assolit.

"Era tot tan estrany i extraordinari que s'apoderà de mi una por terrible, i no gosava ni parlar ni moure'm."

"No pensi que no estic trist perquè ric. Ja ha vist que plorava mentre em trencada de riure. Però tampoc es pensi que estic molt trist quan ploro, perquè també em vénen les ganes de riure. Ha de tenir en compte que el riure que truca a la porta i pregunta "Puc entrar?" no és autèntic. No! És un rei i entra quan li ve de gust. No pregunta ni busca el moment més adient. Diu: "Sóc aquí". "

Coneixem una mica més l'autor?

Bram Stoker (1847 - 1912) va ser un escriptor irlandès, conegut per la seva novel·la Dràcula, tot i que va escriure nombrosos contes i novel·les de gènere gòtic i de terror.

Txell.Cat

Notre-Dame de París - Victor Hugo

Títol: Notre-Dame de París

Autor:  Victor Hugo

Llengua original: francès

Traductor: Rafael Folch i Capdevila

Editorial: Proa

Any: 1831 (Edició de juliol de 2019)

"És que l'amor fa com l'arbre, creix espontàniament, endinsa profundament les arrels dintre nostre i continua verdejant sobre el cor en runes.I l'inexplicable és que, com més cega es aquesta passió, més persistent és. No és mai tan sòlida com quan no té raó d'ésser."

L'incendi de Notre-Dame de l'abril d'aquest any, em va despertar la curiositat de llegir Notre-Dame de París d'Hugo. No l'havia llegit amb anterioritat i el meu company sempre me'n parlava meravelles, així que em vaig decidir a llegir-lo per homenatjar el símbol parisenc que tan sols dos anys abans havíem visitat. 

Malauradament, en el primer intent, l'edició que tenia entre mans era força antiga i l'estil de l'autor se'm va fer una muntanya,així que no vaig aconseguir arribar fins al segon capítol. A l'estiu, però, xafardejant llibres en una llibreria, ens vam trobar amb aquesta reedició de juliol, molt més agraïda de llegir. Així que vam arribar a l'acord que li donaria una segona oportunitat i que no s'hi valia rendir-se abans del cinquè capítol.

Ara que l'he acabat, estic satisfeta i contenta d'haver llegit Notre-Dame de París, però és innegable que en alguns passatges l'obra es fa una mica pesada. Hugo era un apassionat de l'arquitectura i hi ha diversos capítols molt descriptius de la catedral i de la ciutat de París. A més, l'estil general de la novel·la és força carregat i detallat, fet que alenteix la lectura.

Notre-Dame de París és una novel·la fosca que avança a ritme irregular i que retrata dues cares de l'amor a partir de tres personatges principals: Esmeralda, que representa la bellesa, Quasimodo, que simbolitza la lletjor i l'amor platònic, i Claude Frollo, l'ardiaca que representa l'amor carnal. Tot plegat molt romàntic...

A mesura que avançava en la lectura, em vaig anar enganxant a l'estil i la història d'Hugo, i no puc negar que l'obra m'ha agradat molt. Especialment el final, que és preciós, però que no revelaré en aquest bloc, per si algú el vol llegir.

Si hagués de descriure Notre-Dame de París en poques paraules, diria que és una novel·la fosca, tendra i bonica.

"- Sabeu què és l'amistat? - preguntà ell. 

- Sí - respongué l'egípcia -. És ésser germà i germana dues ànimes juntes sense confondre's, com dos dits de la mà. 

- I l'amor? - prosseguí Gringoire 

- Oh, l'amor! - digué ella, i la veu li tremolava, i els ulls se li encenien -. És ésser dos i no ésser més que un."

Coneixem una mica més l'autor? 

Victor Hugo (febrer 1802 - maig 1885) va ser un dels escriptors francesos més importants del Romanticisme. La seva obra és molt variada i comprèn teatre, novel·la, poesia, correspondència i articles. Entre les obres més destacades hi trobem Notre-Dame de París (1831) i Les Miserables (1862). A més, també va cultivar el dibuix.

Les obres d'Hugo han donat lloc a nombroses adaptacions al teatre i al cinema.

Txell.Cat