Del final de la soledat - Benedict Wells

Títol: Del final de la soledat
Autor: Benedict Wells
Llengua original: alemany
Traducció: Ramon Farrés
Editorial: Les Hores
Any: 2016 original, 2017 en català

"La vida no és una operació que suma zero. No ens deu res, i les coses succeeixen com succeeixen. De vegades merescudament, de manera que tot pren sentit, de vegades tan immerescudament que ens fa dubtar de tot."

Del final de la soledat de Benedict Wells és una novel·la intimista que narra la vida de tres germans des de la perspectiva d'en Jules, el més petit. En Marty, la Liz i en Jules viuen una infància força normal i feliç: tenen uns pares sans que s'estimen, passen els estius a França amb l'àvia, juguen i riuen. Malauradament, un accident de cotxe els deixa orfes i capgira del tot les seves vides. 

Tots tres passen de tenir una vida idíl·lica a viure en un internat, separats per l'edat i pel dol. 

Wells construeix tots els personatges lentament i amb molta cura, i retrata, a través dels tres germans, maneres diferents d'enfrontar-se a la pèrdua i al dol. En Marty s’aïlla del món i de les emocions, com si es recobrís d'una pell ben gruixuda per fer-se immune al dolor i mantenint una certa distància i fredor envers la vida. Se centra en els estudis i en tenir una vida professional exitosa, i se'n surt, tot i que amb molts rituals i obsessions que l'acompanyen sempre. La Liz es deixa portar per l'hedonisme, la festa, l'abús de substàncies i l'experimentació al màxim. En Jules s'amaga en un món fantasiós i viu instal·lat en la malenconia, la tristesa i la soledat. Se sent abandonat pels germans i és incapaç d'oblidar el passat i de preguntar-se com hauria estat la seva vida si… 

En Jules és el narrador de la història i no hi he acabat de connectar. He tingut la sensació que responsabilitzava massa els germans i amics de la seva tristesa i soledat en una visió molt egoista i esbiaixada, sense adonar-se que també ells vivien la seva tristesa i la seva soledat. M'ha semblat que era una perspectiva força injusta i còmoda, accentuada per una falta de comunicació entre germans i amics. Els problemes de comunicació provoquen malentesos, els malentesos ens aïllen dels altres, l'aïllament ens fa sentir sols per més gent que tinguem al voltant.

"L’Alva va assentir i em va mirar als ulls una estona llarga, insòlitament llarga, i mai no oblidaré com d’aquesta manera vam poder donar una ullada al món interior de l’altre. Durant un breu instant vaig veure el dolor que s’amagava darrere les seves paraules i els seus gestos, i al seu torn ella va intuir què guardava jo molt endins de mi mateix. Però no vam anar més enllà. Ens vam quedar aturats cadascun al llindar de l’altre i no ens vam fer preguntes."

Del final de la soledat parla de la pèrdua en un sentit molt ampli: de la pèrdua dels pares, però també de la pèrdua simbòlica dels germans, de la pèrdua de les amistats, dels distanciaments, de la pèrdua de la vida que no hem viscut, de l'amor i el dolor. El grup Manel diu que “la vida que ens hem perdut, simplement, no existeix”, així que val la pena fer-s'hi mal?
El final de la soledat el trobem quan ens deixem ajudar, quan acceptem que els altres també s’han pogut sentir sols, quan respectem la tristesa i la felicitat dels qui ens acompanyen. Bàsicament, quan comencem a acceptar.

I ara, el moment de l'opinió impopular. Més d'una vegada he tingut la sensació que buscava la llàgrima fàcil i, salvant les distàncies (força grans), m'ha recordat A little life de Hanya Yanagihara. En aquest cas, el cúmul de desgràcies no es concentren en una única persona, sinó que es reparteixen entre els personatges principals, però m'ha semblat que era estirar massa la goma del drama per poder seguir fent la croqueta en la tristor. 

No puc dir que m'hagi entusiasmat. He anat llegint i tenia ganes de saber com avançava la vida dels tres germans, però no m'ha emocionat i, un cop acabada la lectura, m'ha deixat força indiferent i freda.

"El somriure apareix de sobte, i és tan desarmant i bonic, que durant una estona deixo de preocupar-me per ell."

Txell.Cat

Els amants de Coney Island - Billy O'Callaghan

Títol: Els amants de Coney Island
Autor: Billy O’Callaghan
Llengua original: anglès
Traducció: Ferran Ràfols
Editorial: L’Altra Editorial
Any: 2019

"En la majoria d’aspectes encaixen millor ara que no quan es van conèixer. Una mica com el jersei vell que sempre s’imposarà a una peça nova en termes de comoditat. Segurament és aquest, el millor regal que els ha fet el temps, la il·lusió de la comoditat. Poder-se obrir a algú altre té un punt preciós, el fet de poder dir en veu alta la mena de coses -somnis, pors, desitjos- que no t’havia semblat mai que es poguessin parlar amb ningú. L’amor és superar aquesta por i entrar al camp obert que hi ha al darrere. Un cop hi arribes, el fracàs ja no té cap importància, però no s’hi arriba mai fàcilment."

La Caitlin i en Michael són dos amants de mitjana edat que, des de fa vint-i-cinc anys, s’escapen una vegada al mes a Coney Island per trobar-se i fugir dels seus matrimonis i vides. Els amants de Coney Island narra una d’aquestes trobades, un dia fred de gener en què s’acosta una tempesta de neu i els dos amants, després de passejar una estona pugen a l'habitació d’hotel que tenen reservada. Allà els esperen unes hores plegats que intentaran esprémer al màxim, deixant de banda el càncer de la Barb, la dona d’en Michael, o el trasllat imminent d’en Thomas, el marit de la Caitlin. I així, un mes més, com des de fa un quart de segle, s’estimaran en secret i somniaran tot el que mai no seran, i ignoraran la tempesta que sacseja l'exterior i l'interior.

Les escenes a l’hotel de Coney Island del present es van intercalant amb anècdotes i moments clau de la vida dels dos amants, des de la infància i la joventut fins a l’actualitat. Així, els personatges de la Caitlin i en Michael es van definint fins a convertir-se en els adults que són ara. Hi tenim una mica de tot: un pare absent, un padrastre idealitzat abusador, el sentiment de culpa de l’emigrant, la pèrdua dels vincles amb el país d’origen, el dol perinatal, una malaltia terminal…

Els amants de Coney Island és un drama romàntic, una història d’amor trista, però càlida a la vegada. Trista perquè la Caitlin i en Michael s’estimen i és molt evident que és un amor sincer, però no fan el pas de consolidar la relació més enllà de la relació d’amants, i càlida perquè hi trobem aquell confort de l’amor assentat pel pas dels anys. Tots dos han après i acceptat viure així, però m’és inevitable sentir certa compassió per ells, que no han trobat el moment o la manera de vèncer pors i sentiments de culpa.

"No recorda haver plorat mai per la fugida d’en Pete, però sí que recorda una sensació aclaparadora de desplaçament, com si el cor li hagués caigut físicament als peus i li hagués deixat un forat immens al pit. Una sensació estranya que li va durar molt de temps, i que potser encara li dura."

La narració és molt poètica i pausada, gairebé sense diàlegs i amb paràgrafs força llargs. L’he llegit en una època que em costava concentrar-me i això ha fet que en alguns moments perdés el fil i hagués de retrocedir algunes pàgines. Que això no us tiri enrere; aquest és un llibre per llegir sense pressa i deixant que passin les hores com fan la Caitlin i en Michael a Coney Island, perquè quan arribeu a les últimes pàgines desitjareu tenir-ne unes quantes més.

"Hi ha records que se’t fiquen ben bé sota la pell i queden a recer de qualsevol canvi."

"L’amor és un idioma que sovint desafia tota traducció."

Txell.Cat

L'esdeveniment - Annie Ernaux

Títol: L’esdeveniment
Autora: Annie Ernaux
Llengua original: francès
Traducció: Valèria Gaillard
Editorial: Angle Editorial
Any: 2000 original; 2022 en català

"La llei. Aquesta era per tot arreu. En els eufemismes i en les lítotes de la meva agenda, en els ulls protuberants de Jean T., en els casaments dits forçats, a Els paraigües de Cherbourg, en la vergonya de les que avortaven i en la reprovació dels altres. En la impossibilitat total d'imaginar que un dia les dones podrien decidir avortar lliurement. I, com de costum, era impossible determinar si l'avortament estava prohibit perquè era dolent, o si era dolent perquè estava prohibit. Es jutjava en relació amb la llei, no es jutjava la llei."

Vaig descobrir Annie Ernaux a finals de l'any passat amb Una mujer i em va commoure i agradar molt la seva manera de narrar, així que tenia clar que volia seguir llegint-la. 

L'esdeveniment és una narració que l'autora va escriure més de 35 anys després d'un dels fets més transcendentals de la seva vida: un avortament clandestí. 

Ernaux es va quedar embarassada als 23 anys i tenia clar que no volia tirar endavant aquell embaràs no desitjat. Tanmateix, a principis dels anys 60 a França era il·legal interrompre l'embaràs, així que no li va ser fàcil i ho va haver de fer sola i posant en risc la seva pròpia vida. 

"Ja no estava al mateix món. Hi havia les altres noies, amb els ventres buits, i jo."

Ernaux recorre les notes de la seva agenda i del seu diari d'aquells mesos per reconstruir aquells fets, en una narració que és un exercici terapèutic per a l'autora. Mentre escriu vol tornar a sentir allò que va sentir en el seu moment per transitar-ho de manera sana. I és que encara que la decisió d'avortar fos seva, el procés no va ser fàcil i va haver de fer-ho sola i enfrontant-se a violència obstètrica i cares llargues per part dels seus companys "progres" d'universitat. 

Els records que va reconstruint s'intercalen amb les sensacions que tenia l'autora al reviure aquells mesos. Hi apareixen persones reals amb qui va interactuar, però se'n preserva l'anonimat. 

Ernaux escriu per convertir la seva vida en escriptura i ho fa obrint-se en canal per parlar-nos dels moments de més soledat, duresa i tristesa de manera sincera i transparent. Ho fa amb una prosa directa que en alguns moments pot arribar a ser desagradable de tant explícita que és, però que remou el lector. 

Darrere del testimoni d'Annie Ernaux hi ha altres dones que van viure (i que viuen encara avui) situacions semblants: la prohibició per decidir sobre el seu cos, l'estigma i violència física i emocional. 

Tot i que m'agrada com escriu, ha sigut una lectura que m'ha fet estremir i que no recomano a tothom. Es llegeix d'una asseguda, però en alguns moments cal agafar aire i és extremadament explícita (del nivell que si fos una imatge sortiria aquell anunci dient que pot ferir sensibilitats). 

Així que si us voleu estrenar amb l'autora i tenint en compte que té moltíssims llibres publicats i traduïts, potser és millor que comenceu amb un altre 😅.

"He acabat posant en paraules el que em sembla una experiència humana total, de la vida i de la mort, del temps, de la moral i d'allò prohibit, de la llei, una experiència viscuda d'un extrem a l'altre a través del cos."

Amb aquesta lectura supero la premissa de llegir un Premi Nobel del repte de lectura d'El Reducte Català, i també faig parada a la literatura francesa amb el repte de La Caravana Lectora.

Altres entrades de la mateixa autora:

• 
  Una mujer

Coneixem una mica més l’autora?

Annie Ernaux (Lillebone, 1940) és una escriptora i professora francesa. La seva obra és essencialment autobiogràfica i amb un fort contingut sociològic. Ha estat guardonada amb diversos premis, entre els quals destaca el Premi Nobel de Literatura (2022).

Txell.Cat

Una mujer - Annie Ernaux

Títol: Una mujer
Autora: Annie Ernaux
Llengua original: francès
Traductora: Lydia Vázquez
Editorial: Cabaret Voltaire
Any: 1987 original, 2020 traducció al castellà

"Me parece que ahora escribo sobre mi madre para, a mi vez, traerla al mundo."

Vaig agafar Una mujer d’Annie Ernaux en préstec a la biblioteca per complir l’última premissa que em feia falta per acabar el repte de lectura #MataróDeLlibres que proposen les Biblioteques de Mataró. En aquest cas, el repte 12, que es titula "Vides escrites", i que ens convida a introduir-nos a la vida d’una persona real. El vaig agafar sense expectatives, sense tenir-ne referències i quina sorpresa més agradable.

Una mujer és un llibre breu, que no es pot considerar novel·la, en què l’autora repassa la vida de la seva mare després de la seva mort. Al llarg de poc més de 100 pàgines, Ernaux construeix i narra la infància, joventut i maduresa de la seva mare, fins a l’arribada de l’Alzheimer que, a poc a poc, la va anar fent desaparèixer tal com la coneixia.

Ernaux parla de com era la seva mare a partir de fotografies i records, de com era la seva relació amb ella i com va anar canviant a mesura que l’autora es feia gran. El retrat que en fa no és bucòlic ni idealitzat, sinó que la descriu amb les seves virtuts i defectes, la fa humana.

"Intento no considerar la violencia, los desbordamientos de ternura, los reproches de mi madre como simples rasgos de su personalidad, sino situarlos también en su historia y su condición social. [...] Pero siento que algo en mí resiste, querría conservar de mi madre imágenes puramente afectivas, calor o lágrimas, sin darles un sentido."

La prosa d’Ernaux és senzilla; la sensació que he tingut mentre el llegia era que una amiga, mentre preníem un cafè amb llet ben calent, em parlava de la seva mare per recordar-la i acomiadar-se’n, per acceptar-ne la pèrdua i començar a passar el dol. M’ha emocionat i m’ha fiblat el cor imaginar-me el dolor i el buit que deuen deixar les mares i els pares quan se’n van.

"Ya no volveré a oír su voz. Es ella, con sus palabras, sus manos, sus gestos, su manera de reír y de caminar, la que unía a la mujer que sou con la niña que fui. Perdí el último nexo con el mundo del que salí."

Una mujer m’ha sorprès i emocionat molt. És un llibre sobri, sense floritures, però carregat de veritat, és la vida d’una dona narrada des de l’amor. És d’aquells llibres que de tan breus com són, et sorprenen per la força que tenen.

"Para todos, era mejor que se hubiera muerto. Es una frase, una certeza, que no entiendo."

Coneixem una mica més l’autora?

Annie Ernaux (Lillebone, 1940) és una escriptora i professora francesa. La seva obra és essencialment autobiogràfica i amb un fort contingut sociològic. Ha estat guardonada amb diversos premis, entre els quals destaca el Premi Nobel de Literatura (2022).

Txell.Cat

I la vida va d'això - Ester Invernon

Títol: I la vida va d'això
Autora: Ester Invernon
Llengua original: català
Any: 2022
Editorial: Autopublicat

"La Marina els contempla en silenci. Tot el seu món l'envolta, i se sent feliç."

I la vida va d’això és la segona novel·la d’Ester Invernon, amb què continua la història que vam a conèixer a Un estiu per estimar. Tornem a Albons, a la Costa de Brava, per acompanyar la Marina, l’Àlex i tota la família en una nova entrega d’embolics familiars.

I la vida va d’això arrenca quan la Marina rep una notícia que torna a remoure el passat d’en Pau, el seu difunt marit, quan ja començava a superar-ne el dol. A partir d’aleshores, la Marina, de nou a Albons amb tota la família, ha de prendre una decisió i assumir-ne les conseqüències.

No vull allargar-me massa més parlant de la trama de la novel·la perquè probablement revelaria alguna cosa del primer llibre, però sí que us diré que Invernon, de nou, parla de l’amor, el desamor, les relacions familiars i de parella, de les decepcions i els enganys, de la importància de la sinceritat i de saber perdonar.

El llenguatge d’aquesta segona novel·la m’ha semblat un punt més artificial i elevat. Els personatges parlen amb una correcció poc natural i potser això m’ha fet agafar un punt de distància amb ells.

La trama d’aquesta segona part m’ha semblat més farcida de clixés que la primera. La història en si és més hollywoodenca que la d’Un estiu per estimar, menys versemblant pel meu gust i potser més previsible. Però tampoc no us enganyaré, si I la vida va d’això fos una pel·lícula, seria d’aquelles que miro per passar una estona amable.

No negaré que em va agradar més el primer volum de la trilogia, Un estiu per estimar, que em va sorprendre molt gratament. No obstant això, I la vida va d’això és una lectura fresca i recomanable per als dies d’estiu, sobretot si els passeu a la platja (a la Costa Brava, encara millor!). És una lectura ràpida, estructurada en capítols força breus, un llibre d’aquells de passar pàgines sense parar per passar una bona estona. L’Ester Invernon, tot i no comptar amb el suport d’una editorial i haver-se autopublicat les dues primeres novel·les, té talent, sap crear històries, lligar-les i fer que t’atrapin.

Ara ja només ens falta esperar la tercera part de la trilogia per conèixer el desenllaç d’aquesta història familiar.

Finalment vull agrair a l’Ester Invernon que me'n fes arribar un exemplar. En aquesta ocasió vam poder asseure’ns a una terrassa de Mataró i fer un beure plegades per comentar una mica el procés creatiu i els nous reptes que té per endavant. Gràcies i endavant amb l’escriptura!
Si voleu llegir-lo, el podeu trobar a Amazon o podeu contactar amb l’autora directament per comprar-lo.

Amb aquesta lectura supero una premissa més del repte de lectura d’#ElReducteCatalà: la de llegir un llibre publicat el 2022.

Altres entrades de la mateixa autora:

• Un estiu per estimar (2021)

Coneixem una mica més l'autora?

Ester Invernon (Mataró 1973) decideix publicar la seva primera novel·la als 47 anys, després d'una vida apassionada per la literatura. 

Txell.Cat

El verano en que mi madre tuvo los ojos verdes - Tatiana Tibuleac

Títol: El verano en que mi madre tuvo los ojos verdes

Autora: Tatiana Ţîbuleac

Llengua original: romanès

Traductora: Marian Ochoa de Eribe

Editorial: Impedimenta

Any: 2016 original, 2019 traducció al castellà 

"Callábamos ambos casi gritando, y nuestro silencio era más pesado que cualquier ruido. Sabía que lo que sucediera más adelante ese día y ese verano sería para siempre."

Aquest és un dels millors llibres que he llegit des que ha començat l'any. És un llibre cru i devastador, però també bonic i tendre. Uf, quin llibre.

El verano en que mi madre tuvo los ojos verdes és el relat dels records d'Aleksy de l'últim estiu que va passar amb la seva mare en un poblet de França. Aleksy és ara adult i un pintor d'èxit i, seguint el consell del seu psiquiatra, escriu tot el que recorda d'aquells mesos que va passar amb la seva mare, a qui odiava profundament i que el repugnava, des que ella el recull a l'acabar el curs del centre psiquiàtric on viu.

No vull aprofundir massa en la trama perquè si m'ha agradat tant crec que ha estat també per no saber-ne massa coses i m'ha anat sorprenent a mesura que avançava.

Ţîbuleac explora l'impacte de les relacions maternofilial i de la manca d'afecte, així com les malalties mentals. El verano en que mi madre tuvo los ojos verdes és una història increïble, bonica, dura i punyent. És l'intent i el desig de perdonar i estimar, de reconciliar-se i curar-se les ferides; és la transformació d'una relació entre un fill i la seva mare que malgrat tot el ressentiment, troben una escletxa per on tornar a l'amor.

La narració no és lineal, sinó que Aleksy, a través dels records d'aquell estiu que va evocant, ens parla també d'altres moments anteriors i posteriors: un conjunt de pinzellades que ens fan anar endavant i endarrere en el temps, amb detalls i elements recurrents que arrodoneixen la història a la perfecció.

M'ha recordat a Los asquerosos de Santiago Lorenzo per com està escrit: hi ha bellesa, poesia i imatges molt potents, hi ha un vocabulari cuidat i ric, però també hi ha la fluïdesa de l'escriptura a raig i sense filtres.

El verano en que mi madre tuvo los ojos verdes m'ha remogut i m'ha fet sentir un batibull d'emocions: tristesa, incomoditat, tendresa i pena. L'inici és salvatge i directe com un cop de puny a la boca de l'estómac, però és que a mesura que avances pàgines se't va encongint i esprement el cor com quan s'escorre una baieta. El final brutal, el cop final per deixar-te descol·locada i sacsejada. 

Sens dubte aquest llibre es quedarà amb mi una temporada i, de tant en tant, quan pensi en l'Aleksy i la seva mare, notaré darrere els ulls aquella coïssor que precedeix l'emoció.

"...pero los recuerdos, como todas las cosas buenas, son caros. Y nosotros fuimos siempre unos tacaños y preferimos siempre invertir en nosotros mismos antes que en recuerdos."

Amb aquesta lectura supero un repte més dels que proposen les Biblioteques de Mataró a #MataróDeLlibres2022; el repte 8, que es titula En femení, i que busca una lectura que aprofundeixi en la relació entre mares i fills.

Coneixem una mica més l'autora?

Tatiana Ţîbuleac (Chișinău, 1978) és una escriptora, periodista i traductora moldava i romanesa. Després de treballar com a periodista diversos anys, va debutar com a escriptora el 2014 amb un recull de contes. La seva novel·la, El verano en que mi madre tuvo los ojos verdes, es va publicar el 2017 i va ser guardonada amb diversos premis. El 2019 va publicar El jardí de vidre, amb què va guanyar el Premi de la Literatura de la UE.

Txell.Cat

El llibre de l'estiu - Tove Jansson

Títol: El llibre de l'estiu

Autora: Tove Jansson

Llengua original: suec

Traductora: Montserrat Vallvé

Editorial: Angle Editorial

Any: 1972 (original)

"De vegades ens adonem de les coses quan ja és massa tard i no tenim forces per tornar a començar. Altres vegades les anem deixant pel camí i ni tan sols en som conscients."

El llibre de l’estiu de Tove Jansson ha estat la meva segona lectura per a la iniciativa d’@elsbookhunters per al mes de juny: el Juny Nòrdic (aquí us explicava molt breument de què va la cosa).

Vaig llegir la sinopsi de la contracoberta d’aquesta novel·la i em va cridar especialment l’atenció perquè parla d’una relació molt especial entre una àvia i la seva neta, la Sophie, que acaba de perdre la seva mare. Tinc una relació molt especial amb la meva àvia (amb qui compartia aquest blog fa uns anys) i em va semblar que era ideal per mi. Situada a Finlàndia, un indret que he explorat poc amb la lectura, vaig agafar-lo amb ganes.

Però he de confessar que aquesta lectura no ha estat, ni de bon tros, el que esperava. El llibre de l’estiu m’ha semblat molt avorrit i no hi he connectat en absolut. Si us pregunteu per què l’he acabat és bàsicament perquè me'l vaig endur de viatge i el primer dia entre aeroport i vol ja me n'havia llegit la meitat, així que vaig decidir fer una empenta final per acabar-lo (malauradament l’empenta final es va anar allargant perquè em feia moltíssima mandra posar-m'hi...).

A El llibre de l’estiu trobem diverses escenes que podrien ser independents, en què l’àvia i la seva neta exploren l’illa, passen l’estiu i el dol. També el pare de la Sophie està passant el dol i cadascú el passa a la seva manera (de fet, el pare és una presència que apareix de tant en tant, però amb poca profunditat). Està escrit amb un punt d’innocència que ens acosta una mica més a la Sophie, tot i que he de dir que és un punt malcarada i insuportable a voltes...

La natura de les illes del golf de Finlàndia és màgic, un indret solitari on sembla que el temps passi a una altra velocitat.

No m’allargaré massa més. Hi ha qui parla del subtext (que de ben segur que hi és) en què s’aborda el dol, les relacions intrafamiliars, i de la comunió amb la natura i la descripció excel·lent de la natura. A mi m’ha faltat alguna cosa i estava tan lluny de la lectura que havia de fer un esforç perquè no se me n’anés el cap en altres pensaments...

Si l’heu llegit, m’agradarà compartir opinions.

"L'olor és molt important, perquè et recorda tot el que has viscut, i és un embolcall de records protectors."

Coneixem una mica més l'autora?

Tove Jansson (Finlàndia, 1914 - 2001) és coneguda arreu del món per ser la creadora dels Mumin, una saga de personatges bohemis, amants de la natura i tolerants amb les diferències, que han captivat lectors i espectadors de totes les edats. Va ser il·lustradora i autora de reculls de relats breus i novel·les, entre les quals destaquen Solstaden (1974) i Den ärliga bedragaren (1982). El llibre de l'estiu va ser la seva primera novel·la per a adults.

Txell.Cat

Un estiu per estimar - Ester Invernon

Títol: Un estiu per estimar

Autora: Ester Invernon

Llengua original: català

Any: 2021

Editorial: Autopublicat

"Quan algú mor, les paraules que fan més mal són les que mai no es van dir. I que ja punyiran per sempre més."

Aquest estiu estic llegint lectures fresques, de les de no pensar, deixar-se portar i gaudir. Feia temps que veia Un estiu per estimar rondant per les xarxes socials i em cridava força l'atenció, així que vaig contactar amb l'autora per fer-me amb un exemplar per les vacances. D’entrada, vull agrair l’oportunitat de llegir aquest llibre a l’Ester, així com la seva predisposició a acostar-me’l a casa (casualment les dues vivim a Mataró) perquè el pogués gaudir durant les vacances.

La Marina, una barcelonina de mitjana edat, viu a Albons, un poble de l’Empordà, on es recupera del dol per la pèrdua del seu marit, en Pau. Una mala entrebancada fa que la seva mare, la Carme, amb qui té una relació distant, se n’hagi d’anar a viure amb ella fins a recuperar-se. En aquesta casa d’Albons, la Marina i la Carme hi passaran la tardor, l’hivern, la primavera i un estiu deliciós, amb anades i vingudes dels fills de la Marina, en Jordi i el Marcel, i de la Paula, la néta de la Marina. La Paula, com sovint fan els nens, serà l’excusa, el nexe d’unió (o de reunió) de mare i filla. En aquest panorama també hi van apareixent altres personatges igual d’entranyables: l’Alex, la Joana i la Manuela.

A través d’uns capítols força breus, Invernon ens presenta una història ben escrita, amb unes descripcions delicioses, àgil i amb uns diàlegs força naturals que flueixen perfectament, fins al punt que tens ganes de seguir llegint fins a acabar-la.

Un estiu per estimar està ambientada a l’Empordà i a la Costa Brava, i crec que per mi ha sigut un plus llegir-lo precisament quan passava uns dies allà, ben a prop d’Albons, perquè mentre llegia gaudia dels mateixos paisatges, sentia els mateixos sons, olors i la mateixa pau.

M’ha agradat especialment la manera de construir els personatges, ja que tots tenen un rerefons que es va desgranant al llarg de la novel·la, sense abocar-t’ho tot al principi ni deixar-t’ho tot al final, molt ben dosificat. Les seves històries estan molt ben teixides i tots els personatges, absolutament tots, són tendres i propers. Tots tenen els seus defectes i la seva “motxilla”, i al llarg de la novel·la miren d’enfrontar-se a les seves pors. Sempre m’agraden les històries que tenen personatges que són humans, que expliquen vides que podrien ser la nostra o la dels nostres veïns. Podria esplaiar-me amb tots els personatges, però ho deixaré aquí perquè vosaltres mateixos els descobriu 😊.

Si bé tira d’algun clixé, és d’aquells que encaixen a la perfecció amb el relat. És com quan mires una pel·lícula romàntica absurda i saps des del minut u que en algun moment els dos protagonistes s’enfadaran per reconciliar-se més endavant i que tot sigui meravellós. Hi són, però no fan nosa i t’arrenquen un somriure.

Un estiu per estimar parla de l’amor, l’amistat i les relacions familiars, però sobretot parla del perdó i de les segones oportunitats. Us el recomano per passar una bona estona que, de ben segur, us dibuixarà un somriure a la cara.

A mi ja me’l va dibuixar la dedicatòria. Quina tendresa! Invernon el dedica a la seva iaia, “per no haver deixat mai de llegir, quan la teva mare et deia que era de dona gandula.”

Endavant, Ester, amb aquest llibre i tots els que puguin venir! L’enhorabona!

Si voleu llegir-lo, podeu trobar-lo a Amazon o podeu contactar directament amb ella per comprar-li.

Amb aquesta lectura he superat el repte número 8 del repte de lectura que proposen les Biblioteques de Mataró (#matarodellibres). En aquesta ocasió, amb el títol “Noves Veus” ens conviden a descobrir alguns dels nous noms que arriben a la literatura catalana. Ester Invernon, que a més és mataronina, és una d'aquestes noves veus del panorama català.

"No pot evitar que totes les llàgrimes guardades li omplin els ulls. I vessa llàgrimes molt antigues. I també moltes de recents. Plora pel pare i per la mare, pels avis, per tots aquells moments que no va saber entomar i que la vida adulta li ha adjectivat."

Coneixem una mica més l'autora?

Ester Invernon (Mataró 1973) decideix publicar la seva primera novel·la als 47 anys, després d'una vida apassionada per la literatura. 

"M'he adonat que el dolor inhumà que et fa sentir morir quan perds una persona és totalment proporcional a l'amor que has sentit per aquella persona i a la felicitat que heu sentit plegats."

Txell.Cat