Madame Bovary - Gustave Flaubert

Títol: Madame Bovary
Autor: Gustave Flaubert
Llengua original: francès
Traducció: Ramon Xuriguera
Editorial: Proa
Any: 1856
 

"Quant a Emma, ella mai no s'havia preguntat si l'estimava. Segons creia, l'amor havia d'arribar de cop i volta amb fulguracions i esclats, com un huracà dels cels que cau damunt de la vida, trasbalsant-la, arrencant les voluntats com unes tristes fulles i portant-se'n a l'abisme el cor sencer."

 
Madame Bovary de Flaubert és un clàssic realista de la literatura universal protagonitzat per una heroïna romàntica; és també una tragèdia escrita amb un to satíric que arrenca més d'un somriure.
 
Emma Bovary és una dona que, tot i venir de família modesta, s'emmiralla en les novel·les que llegeix i vol tenir una vida com la que s'hi descriu de luxes, festes i amors apassionats. Emma no encaixa en les convencions de l'època, així que decideix trencar el motlle i escapar de la rigidesa social que l’oprimeix. Fins aquí podríem arribar a entendre i empatitzar amb ella, però la qüestió és que ho fa malament i és un personatge bastant detestable. 

"Abans de casar-se, Emma creia que estava enamorada; la felicitat, però, que havia de fer néixer aquell amor no s'havia manifestat; era de creure, doncs, que havia comès un error. I cercava la manera de saber quin sentit exacte tenien a la vida les expressions "felicitat", "passió", "embriaguesa", que tan belles li havien semblat als llibres."

 
Charles Bovary, el seu marit, és el pol més oposat que pugui existir. Sense sang a les venes, conformista, feliç amb la seva existència senzilla, en té prou amb la seva família per anar tirant. Una bona sacsejadeta no li faria cap mal, sigui dit, perquè és d'aquells personatges que de tan bons que són, són ximples. Primer sota l'ala dels pares, i després sota la d’Emma, si li diguessin de saltar d'un pont, s'hi llançaria de cap. I, sincerament, tampoc el voldria per marit 😂.
 
Flaubert construeix dos personatges ben diferents que és impossible que s'entenguin i que siguin feliços junts. I malgrat que Emma representa l'alliberament femení (almenys d'allò que li imposa la societat), no hi he connectat en absolut. Perquè a diferència d'ella, en Charles Bovary no hi ha ni una mica de maldat; és tot cor i bondat, i l'estima tant que li consenteix tot perquè sigui feliç. Per això, veure com Emma el manipula fa peneta i desperta compassió.
De fet, aquests rols van més enllà del matrimoni Bovary. Emma es converteix en una titellaire magistral, si bé alguns personatges de li resisteixen; i Charles és un ninot a mans de tothom qui en pot treure un profit. 

"Haver denigrat, però, aquells que encara continuem estimant ja és deslligar-se'n una mica. Més val no tocar els ídols, car els dits s'emporten el daurat."

 
En general, el ritme de la novel·la és força lent i hi ha alguns passatges descriptius que se m'han fet una mica farragosos i avorrits. No sabria dir si ha estat pel realisme de Flaubert o per la traducció, que ja té uns anys i algunes expressions són arcaiques.
Flaubert és agut i les va deixant caure. Aquest contrapunt que en alguns moments arriba a l'humor i al ridícul va impulsant el ritme de la lectura a trompicons.
Cap al final el ritme s'accelera notablement, a mesura que el drama es va fent més evident (perquè durant més de la primera meitat de drama n'hi ha poc; més aviat tenim salseo del bo…).
 
Emma Bovary i Anna Karènina tenen moltes coses en comú, més enllà de ser les dues dones adúlteres més conegudes de la literatura. Es porten molt poc temps, ja que Emma va aparèixer el 1856 i Anna el 1878, i les dues busquen l'amor i la passió fora del matrimoni i trenquen amb les convencions socials. Tanmateix també hi ha diferències substancials entre aquestes dues heroïnes: en Anna no hi ha maldat, hi ha un enamorament real que se li escapa de les mans i que la fa patir; Emma, en canvi, disfressa d'amor el desig de fugir de la seva vida familiar i rarament demostra cap mena de penediment. Les seves accions s'acaben fent una gran bola que les condueix a la fatalitat, però aquí de nou les maneres com s'hi enfronten són ben diferents. No me n'amago, Anna em cau millor 🤭. 

"Es preguntava si no hi hauria hagut manera de fer la coneixença d'un altre home per alguna combinació de l'atzar; i tractava d'imaginar-se com haurien estat aquells esdeveniments que no havien tingut lloc, aquella vida diferent, aquell marit que no coneixia. [...] Mentre la seva vida era freda com una golfa encarada al nord, i l'enuig, aranya silenciosa, teixia a l'ombra i emplenava de teranyines tots els racons del seu cor."

 
Madame Bovary no és una lectura que m'hagi apassionat i, en algun moment, com ja he dit, se m'ha fet pesada perquè tampoc acabava de veure quin desenllaç podia tenir tot plegat. Crec que ha estat un encert llegir-la en una lectura conjunta per mantenir-m'hi enganxada i per acabar d'entendre detalls que a mi m'havien passat per alt entre tanta descripció i tant realisme.
Entenc que en el seu moment va ser un llibre trencador i atrevit, que va obrir la porta a noves heroïnes i a qüestionar les convencions socials, i per tant és clarament un clàssic de la literatura universal. Li reconec els mèrits, però a mi no m'ha canviat la vida.
 
En el seu moment Madame Bovary va causar un gran enrenou, ja que se la va considerar una obra escandalosa i Flaubert va haver d'anar a judici i tot! 

"-A mi em passa igual -replicà Léon-; per ventura hi ha res millor, en arribar al vespre, que estar-se a la vora del foc amb un bon llibre, recollit a la claror del llum mentre el vent fueteja els vidres?...

- És cert -digué Emma embolcallant-lo amb els seus grans ulls oberts.

- Les hores passen sense pensar en res -prosseguí l'escrivent-. Un hom es pot passejar immòbil pels països que li dicta la imaginació, i el pensament, entrelligant-se amb la ficció, pren part en els detalls o segueix el fil de les aventures. Es barreja amb els personatges; i fins sembla que sigui un mateix el qui batega sota llurs vestits."

Coneixem una mica més l’autor?
Gustave Flaubert (Rouen, 1821 - Croisse, 1880) va ser un escriptor francès, considerat un dels millors novel·listes universals. És especialment conegut per ser l’autor de Madame Bovary, tot i que també va escriure altres obres com Salambó (1862) o L’educació sentimental (1869). Flaubert va ser un escriptor molt exigent i perfeccionista, que passava hores i hores buscant la paraula exacta per a les seves novel·les. La publicació de Madame Bovary va suposar un gran escàndol que el va portar a ell i a l’editorial a judici per haver publicat un llibre immoral; finalment van ser absolts.

Txell.Cat 

Terra baixa - Àngel Guimerà

Títol: Terra baixa

Autor: Àngel Guimerà
Llengua original: català
Editorial: Proa
Any: 1897

"- El món diuen que és molt dolent. ¿Que ho creus tu, que ho siga, de dolent, el món?

- El món de la terra baixa, prou: que no ho era, no, el de la muntanya. Sinó que potser no ho era perquè allà dalt no hi havia homes!"

Feia que no llegia teatre des que vaig deixar enrere l’institut. Allà cada any llegíem com a mínim una obra de teatre, un recull poètic i alguna novel·la o recull de narrativa. Les propostes de l’institut per llegir teatre em van fer descobrir La casa de Bernarda Alba de Lorca, Maria Rosa del mateix Guimerà, Allò que tal vegada s’esdevingué de Pere Quart, Somni d’una nit d’estiu de Shakespeare, entre d’altres. En tinc bon record, però mai més he agafat teatre per llegir-lo. M’agrada molt anar al teatre i gaudeixo tant d’obres contemporànies com de clàssics, però llegir-lo, com veieu, no ho havia fet mai per decisió pròpia. Els reptes de lectura em serveixen, en part, per això mateix, per sortir una mica de la zona de confort lectora i explorar nous gèneres i temàtiques. Enguany estic seguint dos reptes: el del Reducte Català i el de les Biblioteques de Mataró, i tots dos inclouen una premissa que ens convida a llegir una obra de teatre. Mireu si m’ha agradat l’experiència que he decidit llegir-ne una per a cada repte 😊.
Així doncs, i sense més dilacions, vet-ho aquí la primera ressenya del blog d’una obra de teatre. I ja que ho fem, fem-ho amb un dels grans dramaturgs de Catalunya: Àngel Guimerà.

Terra baixa, juntament amb Mar i cel, és una de les obres de teatre més conegudes de Guimerà. Tant és així que ha estat traduïda a nombroses llengües, i se n’han fet moltíssimes representacions i més d’una versió cinematogràfica.

L’obra, dividida en tres actes, presenta el triangle amorós entre la Marta, l’amo Sebastià i en Manelic. L’amo Sebastià sempre ha gaudit i s’ha aprofitat del poder que té sobre la gent que viu i treballa a les seves terres, entre les quals la Marta, la filla del difunt moliner. Tanmateix, per a poder-se casar amb una bona pubilla cal fer callar les enraonies i decideix fer casar la Marta amb en Manelic, un pagès que viu a la muntanya, a la terra alta, i que és innocent i confiat. A partir d’aquí, es teixeix la trama del triangle amorós amb dos maneres d’estimar ben contraposades: l’amor pur i el possessiu.
Terra baixa també parla del conflicte del poder i de com reacciona el poble davant d’aquest poder que sotmet. Guimerà fa una crítica a aquest temor a les represàlies, a l’immobilisme del poble davant les injustícies, i al fet de sumar-se al més fort contra el més dèbil.

L’obra està carregada de simbolismes, alguns més evidents que d’altres. D’entrada trobem la famosa dicotomia entre la terra alta i la terra baixa, en què la primera és la més pura perquè és més propera el Cel i està més aïllada de tot el mal dels homes. A la terra baixa, en canvi, hi ha la corrupció, les relacions tòxiques i tot el mal. En aquest sentit, en Sebastià, que és l’amo de la terra baixa, també es troba simbolitzat pel llop, un animal ferotge i nocturn.
Hi ha molta documentació sobre l’obra de Guimerà i sobre Terra baixa, així que no entraré en detalls. M’ha semblat molt interessant llegir sobre tots els simbolismes que hi ha a l’obra i veure que la gran majoria són força evidents.

Terra baixa és una obra d’impàs en la trajectòria de Guimerà, ja que té elements realistes (com ara l’ambientació al molí, on veiem els personatges treballant), però també romàntics (com tota la trama i l’exaltació constant dels sentiments).

La lectura és molt ràpida i el ritme de l’acció és força trepidant, especialment al final.

Coneixem una mica més l'autor?

Àngel Guimerà (Santa Cruz de Tenerife, 1845 - Barcelona, 1924) va ser l'únic dramaturg català del segle XIX de nivell europeu, que va traspassar fronteres. Va començar la seva carrera literària cultivant la poesia i l'any 1877 va ser proclamat Mestre en Gai Saber. La seva primera tragèdia en vers va ser Gala Placídia (1879). L'any 1888 va escriure Mar i cel, obra amb què va obtenir un èxit sense precedents i que va iniciar la seva projecció internacional. A partir d'aleshores es va iniciar l'època de plenitud de l'autor, en què va escriure Maria Rosa (1894), Terra baixa (1897) i La filla del mar (1900), entre d'altres.

Txell.Cat

Anna Karènina - Lev Tolstoi

Títol: Anna Karènina 

Autor: Lev Tolstoi

Llengua original: rus

Traductor: Andreu Nin

Editorial: Proa

Any: 1878 (original); edició en català de 1985

"Per l'agilitat dels moviments i la frescor i la vivacitat del rostre, que es manifestava adés en el somriure, ara en la mirada, Anna no s'assemblava a una dama de la bona societat o a la mare d'un noi de vuit anys, ans a una noia de vint, si no hagués estat una expressió dels ulls, seriosa i de vegades malenconiosa, que corprenia i atreia Kitty. Aquesta veia que Anna era d'una senzillesa absoluta i que no amagava res, però que hi havia a la seva ànima un altre món superior d'interessos, complicats i poètics, inaccessibles per a ella."

La història d'Anna, de Vronsky, de Levin, de Kitty, de Dolly, d'Stepan i de tots els personatges que habiten aquesta novel·lassa m'han acompanyat des de principis de gener fins ara en una lectura conjunta amb La Caravana Lectora. Al llarg d’aquests mesos també els he acompanyat  jo en la recerca de l’amor i la felicitat.

Anna Karènina, a banda de ser un clàssic dels clàssics, és una història complexa perquè va més enllà de les històries de (des)amor dels dos protagonistes, Anna i Levin. Tolstoi aborda qüestions molt més profundes com la religió, els canvis socials, la política o el sentit de l’existència, tot plegat a la Rússia noble del segle XIX.

Tolstoi és un mestre del realisme i excel·leix alhora de descriure algunes escenes i el fluir dels sentiments dels personatges, de tal manera que és ben bé com si fossis allà mateix i, de fet, quina angoixa i quin patir, en alguns moments! Això que en alguns passatges és magistral, en d’altres es fa una mica feixuc (i és que els embolics mentals que es fa el bo d’en Lev són dignes de mal de cap...). Per posar un exemple, hi ha una escena que narra una cursa de cavalls on realment acabes sentint que estàs galopant i competint amb els altres genets; i hi ha una altra escena de caça (generalment força avorrides) en què entres dins la ment del gos. Per contra, les dissertacions sobre la fe i l’educació (o la no educació) dels pagesos són força indigeribles...

"La mort, la inevitable fi de tot, se li apareixia per primera vegada amb una força inexorable. [...] La mort, la portava també dintre seu, en tenia la sensació. Si no ara, demà; si no demà, d'aquí a trenta anys. És que per ventura no era igual? I no solament no sabia el que era aquesta mort inevitable, no solament mai no hi havia pensat, sinó que no sabia ni gosava pensar-hi. [...] Però, com més intensament pensava amb més claredat veia que, efectivament, era així, que se n'havia oblidat, que no havia vist en la vida una petita circumstància: que vindria la mort i tot s'acabaria, que no valia la pena de començar res i que no hi havia remei. Era terrible, però era així."

Em feia respecte enfrontar-me a la lectura d’aquest clàssic pel gruix i perquè no sabia com de feixuga seria la història, però ara, vist amb perspectiva, crec que és un clàssic força assumible i intentaré explicar-me. Crec que hi ha moltes maneres de llegir Anna Karènina: la lectura de salseo, menys profunda però molt divertida; la lectura més social i filosòfica, fixant-se en els detalls de la societat i en els monòlegs filosòfics que hi apareixen; la lectura hiperprofunda, que permet relacionar els diferents personatges (sobretot masculins) amb el mateix autor... I segur que n’hi ha moltíssimes més, però el lector pot triar fins on vol aprofundir i, tot i que es podria arribar ben al fons, també es pot passar de puntetes pels passatges més pesats i centrar-se en l’acció.

He llegit la traducció d’Andreu Nin, però s’ha de dir que ha quedat un punt antiga. A mi és que ja m’agrada llegir els clàssics amb traduccions més aviat clàssiques, però si us fa respecte l’obra, potser és millor que trieu una altra traducció.

Ha estat tot un plaer compartir aquesta lectura en grup perquè hem pogut desgranar força totes les capes de l’obra i relacionar alguns pensaments amb el propi autor. Ha estat molt interessant!

En general l’obra m’ha agradat, però no puc negar que al llarg de tota la lectura hi ha hagut episodis en què hi he connectat més i episodis que menys. De totes maneres, és un gran llibre, amb una amalgama de personatges ben diferents i de gran profunditat psicològica, tots amb clarobscurs. Anna és qui fa de nexe d’unió entre tots els personatges de l’obra (d’aquí que probablement es tituli així), però també representa la lluita de l’amor verdader contra les convencions socials i la moral.

Com no s’havia de convertir en un clàssic una novel·la que parla d’allò més clàssic: de l’amor? L’amor romàntic, el carnal, el platònic, l’amor que perdura, el que s’esvaeix i el que et destrueix.

"Sentia que l'amor l'havia salvat del desesper i que, sota l'amenaça del desesper, l'amor esdevenia encara més fort i més pur."

"Va saber que ella era allí per la joia i per la por que garfi el seu cor. [...] Aparentment, no hi havia res de particular ni en el seu vestit ni en el seu posat; per a Levin, però, era tan fàcil de reconèixer-la entre aquella multitud com una rosa entremig d'unes ortigues. Ella ho il·luminava tot. Era un somriure que ho feia resplendir tot al seu redol."

No temeu Tolstoi i atreviu-vos amb Anna Karènina, feu-ne la lectura amb la profunditat que vulgueu, però doneu una oportunitat a l’obra de l’amor.

Amb aquesta lectura supero una premissa més del repte de lectura d'El Reducte Català: llegir un clàssic de la literatura universal.

"Després, al cap d'uns quants anys, aquesta mirada plena d'amor amb la qual l'esguardava i a la qual ell no corresponia li garfia el cor amb una vergonya punyent." 

Coneixem una mica més l'autor?

Lev Tolstoi (Iàsnaia Poliana 1828 – 1910) fou un escriptor rus, un dels grans novel·listes clàssics de tots els temps, especialment distingit per obres com ara Guerra i pau i Anna Karènina, dues grans obres realistes. A més d'escriptor i filòsof, va ser un anarquista cristià, pacifista, reformador de l'educació i vegetarià. Al llarg de la seva vida va patir diverses crisis espirituals, que el van portar a l’ascetisme i a aïllar-se de la seva família.

Txell.Cat

El roig i el negre - Stendhal

Títol: El roig i el negre

Autor: Stendhal

Llengua original: francès

Traductor: Just Cabot (1930); Ferran Toutain (2004)

Editorial: Proa; Destino
Any: 1930 (original)

"Els grans ulls negres i plens de llàgrimes de Julien es trobaren fit a fit dels ullets grisos i dolents del vell fuster, que tenia l'aire de voler llegir fins al fons de la seva ànima."

Tenia ganes de llegir un clàssic i poc abans havia vist que algú havia llegit El roig i el negre, així que me'n van venir ganes. Va resultar que a casa teníem dues traduccions diferents al català, i va resultar també que a les xarxes socials les recomanaven les dues per igual. Solució: com que la novel·la està dividida en dues parts, he llegit una part de cada traductor i així he pogut comparar-les una mica.

La primera part l'he llegit amb la traducció de Just Cabot de 1930, editada per Proa (l'edició que tinc és de 1984); i la segona part amb la traducció de Ferran Toutain de 2004, editada per Destino.

Efectivament, les dues traduccions són molt bones, però a data d'avui, van dirigides a un tipus de lector diferent. La traducció de Toutain (2004) és molt més fluida i resulta més natural al llegir, ja que fuig de l'estil ampul·lós i farragós de la literatura realista. Toutain acompanya el lector amb nombroses notes a peu de pàgina per situar personatges i referències històriques. Per altra banda, la traducció de Cabot (1930) és més espessa perquè probablement s'apropa més a l'estil de l'època, amb frases llargues i que sonen poc naturals al parlar. Ara bé, en la traducció de Cabot trobem autèntiques perles de la llengua catalana, paraules genuïnes que ja no s'estilen, un lèxic tan concret que s'ha de buscar al diccionari.

"No agradar a una dona tan encisadora li semblà la més gran de les desgràcies. No respongué als seus retrets sinó llançant-se-li als peus, abraçant-se-li als genolls. Com que ella li parlava amb una extrema duresa es desféu en llàgrimes."

Pel que fa a la lectura, El roig i el negre m'ha agradat molt i no m'ho esperava. El vaig agafar pensant que la història seria interessant, però que seria d'aquelles lectures en què has de fer un petit esforç per entrar-hi. No ha estat el cas en absolut. De seguida vaig entrar en la trama i l'he devorat. La vida de Julien Sorel em va captivar des del primer dia.

El roig i el negre narra la vida de Julien Sorel, un jove fill d'un fuster i extremadament ambiciós i diferent dels seus coetanis, que s'esforça per fugir dels seus orígens humils i fer-se un lloc en l'alta societat francesa del segle XIX. Julien Sorel detesta aquesta alta societat perquè hi regna la hipocresia i la necessitat constant d'aparentar, però entra en aquest mateix joc per anar escalant.

El llibre s'estructura en dues parts ben diferenciades. La primera part té lloc a Verrières, on Julien treballa de preceptor dels fills de l'alcalde, Monsieur de Rênal, i on de seguida es guanya la confiança i l'estima dels fills i de la mare, Madame de Rênal. La segona part, en canvi, passa a París, quan Julien ja ha aconseguit ascendir en l'escala social. A París viu i treballa d'ajudant del Marquès de La Mole, un personatge molt influent en l'escena parisenca del moment. A poc a poc, Julien es guanya la confiança del Marquès i l'admiració de la seva filla, Mathilde, que acostumada als joves de l'alta societat que veu tots iguals, troba en Julien un personatge de novel·la.

Tal com pertoca al realisme, Stendhal vesteix l'evolució del protagonista amb moltíssims detalls de la política del moment, així com personatges. Tanmateix, jo també he trobat un punt de romanticisme en aquesta novel·la per la potència dels sentiments descrits. De fet, la descripció dels sentiments que fa  Stendhal m'ha recordat a Stefan Zweig.

"Se sentia penetrat per l'amor fins als replecs més íntims del cor."

Com a curiositat, Stendhal va basar la trama d'El roig i el negre en un cas real, però no vull desvetllar res més per als qui no en coneixen els detalls.

 

És un clàssic que recomanaria i que em sorprèn que ningú mai ho hagi fet. 

Això sí, en cas de no poder llegir-ne l'original, convé fer una ullada a les traduccions que hi ha i triar-ne una que s'adeqüi al lector. Que les referències no us espantin, parlem de realisme i hi ha un excés d'informació per contextualitzar que avui resulta sobrer, però que forma part del moviment literari dins del qual s'emmarca l'obra.

"Aquesta idea es va convertir en l'obsessió de Julien; ja no podia pensar en cap altra cosa. Els dies li passaven com hores.

A cada instant, quan intentava ocupar-se d'algun assumpte seriós, el seu pensament ho abandonava tot, i es despertava un quart d'hora més tard, amb el cor bategant, el cap emboirat i una idea fixa: 'M'estima?'"

Coneixem una mica més l'autor?

Stendhal és el pseudònim de Henri Beyle (Grenoble, 1783 - París, 1842).

Va ser soldat de l'exèrcit de Napoleó i, fruit de la seva caiguda, es va haver d'exiliar a Itàlia, on va publicar les primeres obres.

Assagista i novel·lista, va tenir molt poca estima en vida, però posteriorment se l'ha considerat una de les figures cabdals del realisme i de la novel·la psicològica.

És conegut sobretot per ser l'autor d'El roig i el negre (1830) i La cartoixa de Palma (1839), tot i que també fou el biògraf de Rossini.

"Aquells ulls preciosos, on s'intuïa el tedi més profund, i, encara pitjor, la desesperança de trobar mai el plaer, es van fixar en Julien. Almenys, ell no era exactament igual que els altres."

Txell.Cat