Del final de la soledat - Benedict Wells

Títol: Del final de la soledat
Autor: Benedict Wells
Llengua original: alemany
Traducció: Ramon Farrés
Editorial: Les Hores
Any: 2016 original, 2017 en català

"La vida no és una operació que suma zero. No ens deu res, i les coses succeeixen com succeeixen. De vegades merescudament, de manera que tot pren sentit, de vegades tan immerescudament que ens fa dubtar de tot."

Del final de la soledat de Benedict Wells és una novel·la intimista que narra la vida de tres germans des de la perspectiva d'en Jules, el més petit. En Marty, la Liz i en Jules viuen una infància força normal i feliç: tenen uns pares sans que s'estimen, passen els estius a França amb l'àvia, juguen i riuen. Malauradament, un accident de cotxe els deixa orfes i capgira del tot les seves vides. 

Tots tres passen de tenir una vida idíl·lica a viure en un internat, separats per l'edat i pel dol. 

Wells construeix tots els personatges lentament i amb molta cura, i retrata, a través dels tres germans, maneres diferents d'enfrontar-se a la pèrdua i al dol. En Marty s’aïlla del món i de les emocions, com si es recobrís d'una pell ben gruixuda per fer-se immune al dolor i mantenint una certa distància i fredor envers la vida. Se centra en els estudis i en tenir una vida professional exitosa, i se'n surt, tot i que amb molts rituals i obsessions que l'acompanyen sempre. La Liz es deixa portar per l'hedonisme, la festa, l'abús de substàncies i l'experimentació al màxim. En Jules s'amaga en un món fantasiós i viu instal·lat en la malenconia, la tristesa i la soledat. Se sent abandonat pels germans i és incapaç d'oblidar el passat i de preguntar-se com hauria estat la seva vida si… 

En Jules és el narrador de la història i no hi he acabat de connectar. He tingut la sensació que responsabilitzava massa els germans i amics de la seva tristesa i soledat en una visió molt egoista i esbiaixada, sense adonar-se que també ells vivien la seva tristesa i la seva soledat. M'ha semblat que era una perspectiva força injusta i còmoda, accentuada per una falta de comunicació entre germans i amics. Els problemes de comunicació provoquen malentesos, els malentesos ens aïllen dels altres, l'aïllament ens fa sentir sols per més gent que tinguem al voltant.

"L’Alva va assentir i em va mirar als ulls una estona llarga, insòlitament llarga, i mai no oblidaré com d’aquesta manera vam poder donar una ullada al món interior de l’altre. Durant un breu instant vaig veure el dolor que s’amagava darrere les seves paraules i els seus gestos, i al seu torn ella va intuir què guardava jo molt endins de mi mateix. Però no vam anar més enllà. Ens vam quedar aturats cadascun al llindar de l’altre i no ens vam fer preguntes."

Del final de la soledat parla de la pèrdua en un sentit molt ampli: de la pèrdua dels pares, però també de la pèrdua simbòlica dels germans, de la pèrdua de les amistats, dels distanciaments, de la pèrdua de la vida que no hem viscut, de l'amor i el dolor. El grup Manel diu que “la vida que ens hem perdut, simplement, no existeix”, així que val la pena fer-s'hi mal?
El final de la soledat el trobem quan ens deixem ajudar, quan acceptem que els altres també s’han pogut sentir sols, quan respectem la tristesa i la felicitat dels qui ens acompanyen. Bàsicament, quan comencem a acceptar.

I ara, el moment de l'opinió impopular. Més d'una vegada he tingut la sensació que buscava la llàgrima fàcil i, salvant les distàncies (força grans), m'ha recordat A little life de Hanya Yanagihara. En aquest cas, el cúmul de desgràcies no es concentren en una única persona, sinó que es reparteixen entre els personatges principals, però m'ha semblat que era estirar massa la goma del drama per poder seguir fent la croqueta en la tristor. 

No puc dir que m'hagi entusiasmat. He anat llegint i tenia ganes de saber com avançava la vida dels tres germans, però no m'ha emocionat i, un cop acabada la lectura, m'ha deixat força indiferent i freda.

"El somriure apareix de sobte, i és tan desarmant i bonic, que durant una estona deixo de preocupar-me per ell."

Txell.Cat

El somni del jaguar - Miguel Bonnefoy

Títol: El somni del jaguar

Autor: Miguel Bonnefoy

Llengua original: francès

Traducció: Carles Miró

Editorial: Les Hores

Any: 2024 original, 2025 en català

"Estudiava l’anatomia de l’amor com s’estudia un cos que es dissecciona. [...] ... i aquells testimonis van fer que es preguntés si hi havia cap història al món que no fos una història d’amor."

El somni del jaguar és una saga familiar que comença amb la vida de l’Antonio que, després de ser abandonat a les escales de l’església de Maracaibo quan només té tres dies de vida, l’acull una vella captaire muda, la Teresa. L’Antonio creix voltant del llac Maracaibo, entre deixalles, pobresa i indigència. Comença a treballar quan encara és un nen i, incansable, pica pedra per anar millorant les seves condicions de vida sense oblidar els seus orígens. 

L’Antonio és la primera peça d’aquesta saga, però Bonnefoy també ens presenta la història de la seva dona Ana María, que serà la primera metgessa de la seva regió, de la seva filla Venezuela i d’en Cristóbal. Totes les històries desemboquen en altres anècdotes i records del passat que es narren a partir d’objectes o moments clau de la història de Veneçuela. Hi ha una gran profusió de detalls i de personatges que afegeixen color a la novel·la, encara que potser en ocasions la narrativa no ho demana. El lector navega per les anècdotes com si estigués observant una gran pintura amb lupa i anés descobrint traços i matisos a mesura que s’amplien les diòptries de la lent. Si Bonnefoy fos pintor, diria que seria manierista 😅🤭. En algunes ocasions, aquests detalls no són rellevants per a la trama, però personalment no m’han fet nosa, sinó tot al contrari. El ritme de la novel·la és irregular, però tota la novel·la té una musicalitat i un tempo continu.

Bonnefoy barreja realitat i ficció; personatges històrics reals, efemèrides reals i s’inspira en la història de la seva família per construir els personatges d’Antonio, Ana María, Venezuela i Cristóbal. Alhora, hi afegeix un punt de realisme màgic, amb alguns personatges que viuen centenars d’anys i no canvien, o objectes que tampoc pateixen el pas del temps.

L’Antonio i l’Ana María són la imatge de la resiliència i la lluita durant els anys més convulsos del país, mentre que Venezuela neix en un entorn més estable, però desitja deixar enrere el seu país i descobrir Europa. Finalment, Cristóbal neix a Europa, però enyora el país de les seves arrels. A través d’aquesta nissaga, Bonnefoy fa un repàs a la història i la cultura de Veneçuela: des d’El Reventón o l’aparició sorpresa d’un pingüí en ple estiu, fins als diversos cops d’estat i dictadures, passant per les conseqüències del colonialisme espanyol i els poblats indígenes. 

El somni del jaguar és una novel·la rodona i ben escrita que atrapa de valent. La història de l’Antonio i la seva família m’ha absorbit, mentre descobria i aprenia moltíssimes coses sobre Veneçuela. Bonnefoy, fill de mare veneçolana i pare xilè, nascut a França, fa un homenatge a les seves arrels.

"Veient-lo allà, enfilat en aquell arbre, amagat i oblidat de tots en la desolació del món, li va venir una gran pena, perquè no podia pensar en cap altre futur per a l’Antonio que el d’un mala peça del carrer, nascut al lloc que no tocava, que arrossegaria la seva solitud fins a la mort per les tavernes miserables on només esperen els rufians i els delinqüents, els homes desesperats que no esperen res de la bellesa i que ja no saben per qui cal morir."

Txell.Cat

El jardí de vidre - Tatiana Tibuleac

Títol: El jardí de vidre
Autora: Tatiana Tibuleac
Llengua original: romanès
Traducció: Antònia Escandell
Editorial: Les hores
Any: 2018 original; 2021 en català
 

"Arrenglerades en caixons de ferro apilats fins al sostre, en contacte amb la llum, les ampolles ressuscitaven. Els seus colors senzills es barrejaven i en naixen d'altres d'inesperats.

Un reguitzell color granat, un reguitzell blanc: rosat.

Un reguitzell color beix, un reguitzell color marró: mel.

Un reguitzell color verd, un reguitzell blanc: turquesa.

Les blanques: argent. 

El meu jardí de vidre."

 
Després que El verano en que mi madre tuvo los ojos verdes fos la millor lectura de l'any passat tenia moltes ganes de seguir descobrint Tibuleac. Vam comprar El jardí de vidre el setembre de l'any passat, i aprofitant que l'autora venia a La Setmana del Llibre en Català, vam treure el cap i vam sortir amb una dedicatòria: "Per al Dídac i la Txell, un viatge meravellós al meu Chisinau".
 
El jardí de vidre narra la vida fragmentada de la Lastocika, una nena moldava que, després de ser abandonada en un orfenat pels pares i de viure-hi uns anys, és adoptada (o, més ben dit, comprada) per la Tamara Pavlovna. No es queixa, se sent agraïda per haver deixat enrere l'infern de l'orfenat, malgrat que la seva nova mare adoptiva també la maltracta i la fa treballar fins a l'extenuació, i és que darrere de la compra de la Lastocika només hi ha la voluntat de fer més diners recuperant, netejant i revenent ampolles de vidre.
La història la narra la mateixa Lastocika quan ja és gran i fa balanç de la seva dissortada vida, i ho fa com si es dirigís als seus pares.
 

"De vegades penso que si us odiés ni que fos un centímetre més, el meu odi faria una volta completa i arribaria a l'amor. Aquest centímetre el temo d'allò més, per culpa seva ho ajorno tot."

De rerefons tenim uns anys complexos de la història de Moldàvia, primer formant part de l’URSS i amb el rus imposat per sobre del moldau, la perestroika i, finalment, la desintegració de l'URSS i la recuperació del moldau. Amb aquest context històric Tibuleac parla de la recerca de la identitat pròpia del poble moldau a través de la Lastocika, amb un ball de llengües apreses a base de cops i insults, però també amb la sensació de no saber d'on ets ben bé. (Com a nota addicional he après que el moldau i el romanès són la mateixa llengua, però que la primera s'escriu en alfabet ciríl·lic i la segona amb el llatí).

"A Moldàvia soc la que va marxar, a Romania soc la nouvinguda."

 
La Lastocika és com el vidre que té la capacitat de tenir moltes vides, de trencar-se i tornar-se a moldejar, malgrat els cops i trencadisses. La vida de la protagonista és dura, amb pèrdues, violència, abusos, molts dubtes i sense amor. Malgrat tot, no perd l'esperança, no defalleix i s'obre camí, i ho fa des de la comprensió i el perdó.
 

"El cor, Lastocika, no és pas una ungla, fa mal. És ben cert que s'està millor sense cor, però com desfer-te'n? Si hom llencés tot allò que li fa mal, ens quedaríem per dintre buits com una beina. Dissecats de viu en viu."

 
La vida de la protagonista ens arriba en petits fragments desordenats, talment com si s'hagués trencat una ampolla de vidre i n'anéssim recollint els trossos per reconstruir-la. Molts d'aquests fragments són punxeguts i tallants, d'altres són llisos i brillen, alguns són aspres. Entre aquests fragments hi trobem records, anècdotes i retalls dels seus veïns, un conjunt d'allò més estrafolari, però on la nostra protagonista troba algun bri d'amor. Tibuleac, però, no ens deixa veure tots els trossos d'aquesta ampolla i deixa espai a la imaginació del lector per acabar d'omplir alguns buits i algunes històries.

"Aquell dia el porto amb mi a tot arreu, en qualsevol circumstància. No hi he trobat parangó ni en els diners, ni en l'amor. Mai ningú no m'ha estimat més. Ni vosaltres."

 
M'ha costat més entrar en aquesta lectura; al principi se'm feia una mica confusa i no acabava d'enganxar el fil, però els capítols són tan breus que vas passant pàgines i, quan menys t'ho esperes, ja ets dins la història.
L'estil de Tibuleac és el que coneixem d'El verano en que mi madre tuvo los ojos verdes, amb frases breus, imatges poètiques i boniques que contrasten amb algun cop de puny de tant en tant.
 
És cert que no m'ha fascinat com ho va fer la seva primera novel·la, però tinc clar que seguiré llegint i descobrint Tibuleac.

"Existeixen, al món, persones d'aquest tipus, que necessiten poder explicar històries per viure. Per a ells, per a aquesta gent, sempre bella i de vegades tocada del bolet, la vida ha de ser un conte. [...] Saben que en un conte no queden mai les coses sense resoldre. Un conte -fins i tot el més curt, fins i tot el més trist- té sempre la cura de retre justícia."

 
Altres entrades de la mateixa autora

• El verano en que mi madre tuvo los ojos verdes

 

Coneixem una mica més l'autora?

Tatiana Ţîbuleac (Chișinău, 1978) és una escriptora, periodista i traductora moldava i romanesa. Després de treballar com a periodista diversos anys, va debutar com a escriptora el 2014 amb un recull de contes. La seva novel·la, El verano en que mi madre tuvo los ojos verdes, es va publicar el 2017 i va ser guardonada amb diversos premis. El 2019 va publicar El jardí de vidre, amb què va guanyar el Premi de la Literatura de la UE.

Txell.Cat
 

L'últim amor de Baba Dúnia - Alina Bronsky

Títol: L'últim amor de Baba Dúnia

Autora: Alina Bronsky

Llengua original: alemany

Traductor: Ramon Farrés

Any: 2015 (original); 2019 (traducció al català)

Editorial: Editorial Les Hores

"Jo no tinc por de la mort. Però en moments com aquest, quan perdo la calma, torno a recordar què vol dir tenir por. No pels meus fills, sinó per mi mateixa. És una ximpleria aferrar-se a un cos que ja ha passat per tot. Però aquests segons m'ensenyen que encara no estic tan preparada com em pensava. Encara hi ha coses que cal resoldre. Paraules que s'han d'escriure."

L'últim amor de Baba Dúnia és d'aquelles novel·les boniques, amb uns personatges tan quotidians i reals, que podrien ser els teus veïns. Una novel·la d'aquelles que es llegeixen en un sospir, però que vols dosificar perquè no s'acabin; d'aquelles que et deixen el cor tendre i t'esbossen un somriure. Baba Dúnia, des d'aquí, una abraçada.

La Baba Dúnia és una velleta entranyable. Després d'anys treballant com a auxiliar d'infermeria, quan decideix que li ha arribat l'hora de retirar-se, ho fa tornant al seu poble, Txernobo. Txernobo és un indret situat a la zona d'exclusió de Txernòbil, abandonat pels qui hi vivien i pel govern després de la catàstrofe nuclear del 1986. Tanmateix, la Baba Dúnia decideix tornar a casa seva, vivint en comunió amb la natura, alimentant-se d'allò que cultiva al seu propi hort, vivint una vida tranquil·la. Una part del món se la mira entre amb recel i amb curiositat, mentre que uns altres s'hi sumen i tornen per habitar algunes de les altres cases del poble.

Per què tornar al centre de la radioactivitat? Per què posar en perill la salut? Perquè la Baba Dúnia ja és gran, té els fills que viuen lluny, no té res a perdre i vol viure els últims anys de la seva vida a casa seva, gaudint del ritme pausat de la vida lluny de les ciutats modernes. 

A Txernobo, a més, també hi viuen els morts, amb qui la Baba Dúnia de tant en tant parla. També es fa un tip de cartejar-se amb la Irina, la seva filla. I així, escrivint, cultivant, xerrant amb els veïns i amb els morts empeny els dies.

Tanmateix, l'arribada a Txernobo d'un home amb la seva filla capgiren la pau dels habitants del poble i posa en risc la comunitat. He de dir que sabia que passaria alguna cosa perquè la sinopsi de la contraportada ja ho avança, però també he de dir que no m'esperava pas un gir tan sorprenent.

"Ser vella té de bo que ja no et cal demanar permís a ningú, ni per viure a la teva casa d'abans ni per deixar-hi les teranyines."

Bronsky ens estova a través d'una prosa àgil i bonica, amb tocs d'humor i molta, molta sinceritat. Una història que cala perquè està narrada en primera persona i t'imagines aquella bona dona, amb el seu mocador al cap i mig encorbada explicant-te-la. Hi ha qui no entén les accions de la Baba Dúnia, però tan se val. Ja és massa gran perquè li diguin què ha de fer; massa gran per preocupar-se per segons què; massa gran per no gaudir de les petites coses i ser feliç i lliure. La Baba Dúnia és una àvia forta, segura i entranyable, com ho són la majoria de les àvies. 

I a mesura que avancen les pàgines, i salvant les diferències, s'apoderen de mi les ganes irremeiables de córrer a abraçar la meva àvia, la meva Baba Dúnia; forta, valenta, lliure, convençuda.

"La meva feina m'ha ensenyat que la gent fa sempre exclusivament el que vol. Demanen consell, però de fet no necessiten l'opinió dels altres. De cada frase en filtren tan sols el que els agrada i n'ignoren la resta. Jo he après a no donar consells si no m'ho demanen explícitament. A part d'això, he après a no fer preguntes."

Coneixem una mica més l'autora?

Alina Bronsky (1978) és una escriptora alemanya d'origen rus. La seva primera novel·la Scherbenpark (2008) va ser un èxit de vendes a Alemanya. Des d'aleshores ha publicat diverses novel·les, entre les quals destaquen Die schärfsten Gerichte der tatarischen Küche (2010) i Nenn mich einfach Superheld (2013), i contes infantils. L'últim amor de Baba Dúnia (2015) ha estat traduïda a més de 13 llengües i va ser preseleccionada al Premi del Llibre Alemany.

"Hi va haver una cosa sobre la qual no vam parlar. Quan les coses són especialment importants, no se'n parla."

Txell.Cat

La veïna del costat - Yewande Omotoso

Títol: La veïna del costat
Autora: Yewande Omotoso

Llengua original: anglès

Traductora: Àfrica Rubiés

Any: 2016 (original); 2019 (traducció al català)

Editorial: Editorial Les Hores

"La Marion va sentir una punxada de vergonya; s'estimava més no dir-ho en veu alta, però el fet era que no volia que els seus fills juguessin amb aquella nena negra, no volia que es toquessin. Però és clar, no ho podia dir perquè, si s'expressava en veu alta, aquest sentiment seria explícit i ja no podria ignorar-lo. La ignorància resultava infinitament més fàcil i, almenys de moment, factible."

Aquest any m'he volgut tornar a sumar a la iniciativa del Black History July, com ja vaig fer l'any passat. Si no coneixeu de què es tracta, en aquesta entrada de l'any passat us ho explico.

La veïna del costat de Yewande Omotoso ha estat la primera lectura del mes, una novel·la que protagonitzen dues veïnes octogenàries que viuen en un barri benestant (bàsicament habitat per blancs) de Ciutat del Cap, a Sud-àfrica. 

La Marion i l'Hortènsia són veïnes, però no són amigues: ni fan barbacoes plegades, ni es deixen sal quan una d'elles es queda sense. De fet, són rivals i no s'estan de manifestar-ho. 
La Marion és blanca i nascuda a Sud-àfrica de pares lituans jueus que fugint del nazisme s'hi instal·len. És una arquitecta d'èxit, amb una gran riquesa i mare d'una família nombrosa. L'Hortènsia també gaudeix d'una riquesa desbordant i d'una carrera professional d'èxit, en el seu cas com a dissenyadora tèxtil. Tanmateix, és negra, nascuda al Carib, des d'on se'n va al Regne Unit a estudiar. Allà coneix en Peter, un anglès blanc que es converteix en el seu marit i que la porta amunt i avall de país en país per la seva feina, fins que es jubilen i s'instal·len a Ciutat del Cap, a la casa del costat de la de la Marion. En un barri majoritàriament habitat per blancs, on els negres són els qui treballen per als blancs, l'Hortènsia és la peça discordant.

Totes dues tenen un caràcter fort i agre, estan insatisfetes i força amargades, i, ja jubilades, es dediquen a fer-se la punyeta i a intentar superar-se l'una a l'altra. Tanmateix, a causa d'un incident, es veuen obligades a començar a entendre's i a conèixer-se. I és aleshores quan descobreixen que, sota la capa de presumpta fortalesa, d'estatus social i d'antipatia, totes dues tenen força coses en comú: una vida plena de renúncies, de decepcions, sense marge per l'autoperdó.

He de dir que al principi la lectura se'm ha fet una mica lenta i que m'ha resultat poc atraient, ja que no sentia simpatia per cap de les dues protagonistes (són dos personatges que enviaries a pastar fang en més d'una ocasió!). Però arriba un punt en la novel·la, quan les protagonistes es veuen obligades a entendre's, que es dispara l'interès per les protagonistes i les seves històries. Pel meu gust, però, arriba una mica massa tard.

El que podria ser una història senzilla sobre les disputes veïnals de dues dones rivals és, en realitat, una novel·la molt més profunda, que amaga una reflexió, no sempre explícita, sobre el pes de la història que carreguem a les nostres espatlles, les disputes històriques que heretem i ens fem nostres, la identitat i el pes dels nostres orígens, l'apartheid i el que en queda (encara que s'intenti amagar), el paper de la dona (maternitat, èxit laboral, expectatives...), el racisme i els prejudicis racials...

Us deixo aquí un vídeo en què l'autora, Yewande Omotoso, parla de la novel·la i dels temes que hi aborda.

En definitiva, La veïna del costat és una lectura que, pel meu gust, va de menys a més, però que triga una mica massa en començar a anar a més. Tanmateix, val la pena llegir-la per tots els temes que tracta.

"Van seguir esmorzant i l'Hortènsia va pensar que compartir el menjar amb algú era un acte íntim. No arribes a conèixer realment una persona fins que no et prens la sopa amb ella i sents com la xarrupa (o com intenta no fer-ho), com se l'empassa."

Coneixem una mica més l'autora?

Yewande Omotoso (1980) és arquitecta, dissenyadora i escriptora. Va néixer a Barbados i va créixer a Nigèria, fins que va anar a viure a Sud-àfrica l'any 1992.

L'any 2011 va publicar Bom Boy, la seva primera novel·la, amb què va guanyar diversos premis literaris. La veïna del costat es va publicar el 2016 i també ha estat nominada a diversos premis internacionals.

Txell.Cat

Amor - Hanne Ørstavik

Títol: Amor
Autora: Hanne Ørstavik

Llengua original: noruec

Traductora: Blanca Busquets

Editorial: Les Hores

Any: 1997 (original); 2018 (en català)

"Li hauria agradat llegir tothora, seure al llit sota l'edredó, amb cafè, un munt de cigarretes i una camisa de dormir que l'abrigués bé."

Aquesta ha estat la segona lectura del mes de les escriptores, un llibre que vam descobrir a la Setmana del Llibre en Català d'enguany i que, just quan havia acabat la lectura de Tokarczuk, vaig trobar al catàleg de l'eBiblio.

Amor de Hanne Ørstavik ens narra un vespre nit d'hivern en un poble de Noruega d'una mare soltera, Vibeke, i el seu fill, Jon. Tot i ser mare i fill i viure junts, la Vibeke i en Jon estan molt lluny l'un de l'altre.

La Vibeke s'està integrant a la nova feina i busca agradar: agradar a la feina, però també trobar un home que l'estimi. En Jon, en canvi, espera un regal pel seu novè aniversari (que és l'endemà) i un pastís d'aniversari, però a banda d'això, és un nen curiós i molt independent.

Aquell vespre, la Vibeke després de sopar se'n va a la biblioteca municipal i després s'acosta a la fira ambulant, on coneix un home. En Jon, per altra banda, després de sopar surt a vendre loteria pel barri, passa per casa d'un veí i després per casa d'una nena que va a la seva escola, però que acaba de conèixer.

Ørstavik aborda la distància, la falta de comunicació i la solitud que hi pot haver entre dos éssers humans que, aparentment, es troben molt a prop l'un de l'altre, i ho fa de tal manera que genera un ambient carregat de tensió. Són mare i fill, però no saben on és l'un ni l'altra i no els preocupa. Amor és ben bé el que més es troba a faltar a Amor.

Si aquesta novel·la fos una pel·lícula segurament m'hauria tapat els ulls més d'una vegada per deixar de mirar, però seguir el fil amb la banda sonora. Crec que seria una pel·lícula amb molt pocs diàlegs. En una novel·la, però, això no ho podem fer. Malgrat l'angoixa i la tensió que es respira al llarg de tota l'obra, el lector ha de seguir llegint per saber com acabarà aquesta nit tan freda i fosca.

Amor no m'ha acabat de convèncer, potser perquè n'esperava una altra cosa, no sé ben bé perquè. Al meu parer, els fets que s'hi narren no són versemblants. Crec que m'hagués agradat i impactat més aquesta falta de comunicació i distància, si la història narrada hagués estat més realista. Em costa de creure que les situacions del nen es poguessin donar a la realitat.

Un punt a favor d'Amor és que el fet que la veu narradora sigui els dos protagonistes i que com a lectors anem saltant de la ment de la Vibeke a la d'en Jon per seguir el curs dels seus pensaments fa que la sensació de distància i d'angoixa ens absorbeixi. Alhora, crec que les imatges i els pensaments dels dos personatges estan molt ben pintats i que són perfectament el tipus de pensaments que tindrien un nen de 9 anys i una mare soltera que encara és jove i té ganes d'enamorar-se.

"S'ajeu al llit i tanca els ulls. Pensa que quan no està pensant en res hi deu haver una foscor absoluta dins el cap; com en una gran habitació quan els llums estan apagats."

Coneixem una mica més l'autora?

Hanne Ørstavik (1969) és una de les escriptores noruegues més rellevants i més admirades de la literatura contemporànica. Tot i que la seva primera obra va ser Hakk (1994), l'èxit li va arribar amb la publicació d'Amor l'any 1997. Ha escrit una tretzena de novel·les per les quals ha rebut nombrosos reconeixements.

La novel·la Amor ha estat traduïda a 23 idiomes i és considerada el 6è millor llibre entre els 25 millors llibres noruecs de 1980-2005.

"Sent l'anhel per un bon llibre, un dels gruixuts, d'aquells que fan la impressió de ser més forts i reals que la vida mateixa. Me'l mereixo, raona, després de com m'he esforçat a la feina i tot plegat."

Txell.Cat