dilluns, 25 de novembre del 2013

Quo vadis, Sànchez? - Francesc Trabal

Títol: Quo vadis, Sànchez?
Autor: Francesc Trabal
Any: 1931

"No ens passa una mica a cadascú, de seguir inconscients l’embalament de la vida, sense reflexionar, sense aturar-nos a examinar on som, què fem, i el per què de la nostra embranzida? Qui podria acusar únicament d’aquesta falla a En Sànchez? Qui gosaria tirar la primera pedra?
Per ventura, tot el que fem no és més pròpiament “el que ens passa”, en lloc de fer-ho nosaltres? No vivim més per inèrcia que no pas per un ordre per nosaltres creat i orientat? Es més aviat una pell de banana, que precipita una relliscada, qui ens governa, que no pas la nostra intel·ligència, els nostres pensaments, la nostra voluntat."


Quo vadis, Sànchez?, per dir-ho breument i no desvetllar secrets, narra les peripècies d'en Sànchez.El narrador va jugant amb el personatge, afegint elements d'atzar a la seva vida que li capgiren la rutina cada vegada que la restableix i que el fan viure experiències ben estranyes.
D'entrada, el llibre pot semblar un recull d'anècdotes absurdes, però una lectura profunda de la novel·la ens fa adonar que Trabal està categoritzant un tipus de persona en concret. Sànchez personifica els somiatruites, aquelles persones que tenen grans somnis, però que a l'hora de la veritat no s'atreveixen a fer pas, i que per més que els facilitis els mitjans per fer realitat els seus somnis no seran capaç de fer-los realitat. Aquella gent que passa desapercebuda, que tot i que poden tenir alts càrrecs, si els treus de la seva rutina es perden i no saben on van. Sànchez és un barret de rialles, un vet-ho aquí.

Crec que és un llibre molt interessant, però sóc conscient que pot no agradar a tothom. El considero interessant perquè Trabal aconsegueix que un personatge tan grotesc com Sànchez, que seria l'exemple més clar d'antiheroi, que el narrador maltracta constantment (verbalment, és clar), es faci entranyable i que vulguis fer-li una abraçada.
De fet, m'atreviria a dir que fins i tot el narrador acaba agafant-li un cert afecte i li permet triomfar. És un triomf, és clar, que correspon a la seva persona; un triomf petit, diguem, però un triomf!


Per què aquest llibre? Aquest any curso una assignatura de Literatura Catalana que m'està encantant. No fem teoria sobre tota la història de la Literatura Catalana, sinó que a través de l'estudi d'algunes novel·les anem aprenent les característiques d'alguns moviments literaris.
La primera novel·la que vam llegir va ser Sol·litud de Víctor Català (que, sens dubte, es mereix una entrada al blog!). Jo ja l'havia llegit a batxillerat i fer-ne una segona lectura no va perjudicar la visió i el record que en tenia.
La segona novel·la va ser aquesta que ara ens ocupa: Quo vadis, Sànchez? de Francesc Trabal, novel·lista sabadellenc que va escriure diverses obres que destaquen per recórrer a l'humor absurd i a la introspecció psicològica per arrencar una rialla al lector. Trabal va rebre el Premi Joan Crexells l'any 1936 per la novel·la Vals.

"D’altres Sànchez, pastats amb la mateixa pasta, corren prou abundosament entre nosaltres: però un fet casual els haurà situat més aviat que al nostre home, i això els fa passar més desapercebuts a la turbamulta. Quants Sanchez trobaríem sota l’aurèola inexplicable d’un excel·lent comptable, d’un famós general, d’un popular futbolista, d’un repòrter de moda, d’un metge il·lustre, d’un dramaturg sensacional...?" 


Txell.Cat

divendres, 22 de novembre del 2013

El vuit - Katherine Neville



Títol: El vuit
Autora: Katherine Neville
Llengua original: anglès
Traductor: Melcion Mateu
Any: 1988
 
  
Ja fa uns anys, vaig llegir El vuit que em va enganxar des del principi. Conté els elements necessaris per fer atractivala seva lectura. Combina a la perfecció la fantasia, la intriga i la història, tot i que en alguns punts trobo que flaquegen una mica. 
Amb tot, crec que és un bon llibre.
Es tracta de la recerca d'un mític joc d'escacs que té una fórmula que proporciona un gran poder a qui aconsegueixi totes les peces. La història passa entre l'època moderna i els temps convulsos de la Revolució Francesa. En aquesta segona part apareixen personatges històrics com ara Marat, Robespierre, Napoleó o Catalina La Gran, entre d'altres. La protagonista del llibre, una dona de l'època actual, es veu atrapada, sense voler-ho, en la recerca d'aquest llegendari joc d'escacs.




Títol: El foc 
Autor: Katherine Neville
Any: 2008


Ara fa un parell d'anys vaig veure que havia sortit a la venda el segon llibre d'aquesta història, sota el nom d'El foc i el vaig comprar, encara que amb una certa reserva, perquè normalment les continuacions no acostumem a ser millor que les primeres parts.
I per mi així ha sigut. L'argument d'El foc l'he trobat enrevessat, avorrit i lent, i se m'ha fet feixuc.

Coneixem una mica més l'autora? Katherine Neville va néixer a Missouri el 1945. Durant anys va ser vicepresidenta del Banc d'Amèrica i més tard, assessora tècnica d'instal·lacions informàtiques a IBM i Deutsche Bundesbank.
A partir dels 80, es va convertir en una de les novel·listes més llegides del món, gràcies a la seva novel·la El vuit.

MAC

dilluns, 18 de novembre del 2013

Redescobrint Pearl S. Buck

Avui us deixaré amb una ressenya que ha fet una de les persones més lletraferides que conec: la meva àvia. Ha llegit moltíssim al llarg de la seva vida i estic convençuda que ens podrà aportar moltíssim a tots els qui la llegim. El cert és que no hi ha dia que vagi a visitar-la que no acabem xerrant de llibres, així que vaig considerar que proposar-li participar en aquest bloc de llibres no només la faria feliç a ella i a mi, sinó que seria la manera de donar a conèixer el seu bagatge lectoral.
Així, doncs, em fa molt feliç poder comptar amb ella per redactar aquest blog.

A continuació us deixo el seu escrit:



Sempre hi ha alguns llibres que, amb el pas dels anys,  m'agrada tornar a assaborir i descobrir amb més profunditat el que l'autor volia transmetre't .
Acabo de redescobrir una autora que feia anys que no havia tornat a llegir, Pearl S. Buck.

He tornat a reviure amb La buena tierra, La estirpe del dragon o Viento del este, viento del oeste. Aquestes novel·les narren les tradicions de la cultura xinesa de finals del segle XIX i principi del XX que es contraposen amb la nostra cultura i com de difícil se'ns fa als occidentals entendre les seves costums, al mateix temps que ens sobta la manera com ens veuen.
Tot això em fa pensar que les nostres maneres de fer o pensar potser ja ens venen predeterminades abans de néixer.

File:Pearl Buck 1972.jpgConeixem una mica més l'autora? Pearl S. Buck va néixer al Hillsboro, West Virginia el 1892. Era filla de missioners americans a la Xina, on va viure durant molts anys. Això li va permetre conéixer a la perfecció les costums i la cultura xinesa.
Més endavant va tornar als EEUU on va desenvolupar la seva carrera literària.
Al 1932 va guanyar el Premi Pulitzer per la seva segona novel·la La buena tierra, que narra la història d'un pagès honrat (Wang-Lung), de la seva dona (O-Lang) i de la seva família al llarg de tres generacions. La novel·la posa de manifest el patiment, les pors, les passions, les ambicions i les alegries del món rural de la Xina pre-revolucionària del darrer emperador.
Pearl S. Buck va guanyar el premi Nobel de Literatura el 1938.
Va morir a Vermont el 1973.

MAC

dimecres, 6 de novembre del 2013

Cartes des de l'illa de Skye - Jessica Brockmole


 
Títol: Cartes des de l'illa de Skye
Autora: Jessica Brockmole
Llengua original: anglès
Traductora: Esther Roig
Editorial: Edicions 62

"Oh, Davey, necessito que m'escriguis. Necessito una bona paraula, necessito una paraula divertida, necessito una foto teva amb una americana de quadres absurda. Necessito oblidar que tot això està passant."



Ahir a la nit vaig acabar de llegir aquesta novel·la. Encara em quedaven força pàgines per llegir, però ahir a la nit, la història em va acabar d'absorbir i no vaig poder deixar-la fins que la vaig acabar.

Es tracta d'una novel·la epistolar que narra una història d'amor entre Elspeth Dunn i David Graham. Podríem dir que hi ha dos grups de cartes, situats en espais de temps diferents. El primer grup són les cartes que s'envien l'Elspeth i en Davey (tal com ella l'anomena) i que se situen en la Primera Guerra Mundial. El segon grup són les cartes que s'envien la filla de l'Elspeth, la Margaret, i la seva parella, Paul, durant la Segona Guerra Mundial.

És a través de les cartes que el lector va descobrint el passat de l'Elspeth i  va entrant en la seva vida. De fet, jo hi vaig entrar tant, que ahir a la nit, al llit, mentre llegia les últimes pàgines de la novel·la em vaig emocionar i els ulls se'm van omplir de llàgrimes. Sí, sí. Jo, sola al llit, llegint un llibre i patint pels personatges de la novel·la. Sens dubte, això diu molt de l'obra. És un llibre que emociona i que, realment, et fa entrar en els personatges, i et fa esperar rebre la següent carta per saber que la història continua.

Per què aquest llibre? La setmana passada vaig anar a comprar i el vaig veure a la llibreria. Quan vaig llegir-ne el títol vaig decidir que me'l volia llegir.
L'any passat vaig anar d'Erasmus a Edimburg i durant la meva estada allà vaig aprofitar per viatjar pel país. Escòcia és preciós i l'illa de Skye és increïble. A través les pàgines d'aquest llibre he tornat a recórrer indrets d'Escòcia que vaig visitar l'any passat: els Borders, Edimburg, Portree,... A més, he tornat a sentir aquell fred hivernal i aquell vent que semblava que se't volia endur volant.

"Epistolar? Jo passo!" No passis. Aquest estiu vaig llegir La societat literària i de pastís de pela de patata de Mary Ann Shaffer, que també és epistolar, i em va sorprendre molt. El fet que la novel·la s'estructuri en cartes fa que el lector entri més en la història perquè és com si fos ell el qui va rebent les cartes.
En el cas concret de Cartes des de l'illa de Skye crec que s'ha de valorar la dificultat d'escriure una obra així. L'autora no escrivia cartes esperant rebre la resposta d'algú altre (que és el que fem tots quan escrivim cartes o correus electrònics...), sinó que ella mateixa n'escrivia la resposta. En aquest sentit, val la pena remarcar que la novel·la està molt ben teixida i les cartes molt ben plantejades, ja que és talment com si estiguessis espiant la correspondència de quatre persones.


"Eres tu, Davey. Ets tu. No hi ha poesia a la meva vida sense tu. Sempre has estat la meva inspiració. Abans de coneixe't, escrivia poesia amb la ploma, i als meus lectors els agradava. Significava alguna cosa per a ells. Però després de coneixe't, vaig escriure poesia amb l'ànima, i m'agradava a mi. Per a mi ho significava tot."


Txell.Cat

La meva primera vegada

Avui és la meva primera vegada. 
És la primera vegada que obro un blog (i, per tant, la primera vegada que escric una entrada). És la primera vegada que m'assec a escriure sobre els llibres que llegeixo, sobre per què els llegeixo, sobre per què m'agraden. És la primera vegada que m'aturo a pensar: per què no puc deixar de llegir? Per què sempre tinc un llibre a la bossa o a la tauleta de nit?
La respota d'aquesta última pregunta l'he trobada: perquè m'agrada llegir. Perquè llegir em fa viatjar per llocs que no he estat, em fa viure vides que no viuria.

Des de petita que llegeixo i sempre he llegit molt. Els pares em van inculcar el costum de llegir una estona abans de tancar el llum per anar a dormir. I tant és així que ara no puc tancar el llum sense haver llegit, almenys, una pàgina.

Pot semblar pretensiós dir-ho, però llegeixo de tot: novel·la, assaig, poesia... Tot i que és ben cert que sobretot em dedico a la novel·la.

No sé ben bé què espero treure'n, d'aquest blog. Sé que ho faig per mi, perquè m'agrada escriure i llegir, i és una manera de reflexionar sobre tot el que llegeixo. No sé si duraré gaire per aquí, ni si seré constant, però espero aportar alguna cosa als qui decidiu llegir les meves entrades  

I fins aquí la meva primera vegada. Ja m'he estrenat.


Txell.Cat