dilluns, 31 de maig del 2021

L'assassí que estimava els llibres - Martí Domínguez

TítolL'assassí que estimava els llibres
Autor: Martí Domíngues
Llengua original: català
Editat per: Proa; La Butxaca
Any: 2017
"La primera frase pot ser decisiva, i en una d'aquestes cites mai no se sap per on pot arribar, quina peculiaritat, quin detall, pot donar peu a la primera temuda qüestió, quan has de trencar el gel i llançar-te a navegar, o com a molt a nadar una mica tu a soles. El món és ple a vessar de primeres preguntes mal contestades, de parelles trencades o de matrimonis fracassats per haver errat en la primera pregunta."
Aquest any les Biblioteques de Mataró han proposat un repte de lectures que consisteix a llegir 12 llibres de temàtiques diferents durant 12 mesos. Un dels reptes, el tercer, es titula "Què em regales per Sant Jordi" i ens anima a llegir una recomanació que ens hagin fet. Aprofitant que la meva tieta Eulàlia i la meva cosina Georgina em van deixar i recomanar aquest llibre, aquesta ha estat la meva lectura per al repte 3 de #matarodellibres.

L'assassí que estimava els llibres és una novel·la negra que ens presenta un mosaic de personatges de la burgesia valenciana, en què la hipocresia i la falsedat hi són ben presents. Domínguez ens presenta ja a la primera pàgina l'assassinat d'un crític literari, Guillem Gual, amb un llibre a la mà. A partir d'aquí, els dos inspectors, Tena i Espinosa, es veuen immersos en el món intel·lectual del País Valencià i en les enemistats entre crítics, traductors, filòsofs i professors universitaris.
La trama va més enllà de ser només una novel·la policíaca. De fet, el crim és una de les línies argumentals que Domínguez traça, però n'hi ha d'altres que permeten il·lustrar les "misèries morals dels personatges", com diu a la contraportada. 

Carregat de sarcasme, L'assassí que estimava els llibres és una crítica a la societat: a la societat benestant, carregada de cinisme i altivesa, però també a la classe mitjana, que es mira de reüll els de "més amunt".

Potser forma part de la crítica i és volgut, però pel meu gust hi ha un excés de cites i de referències a obres i autors. És innegable que reforcen els discursos dels personatges i encara ens fan sonar més pedants, insuportables i pesats, però en molts casos crec que no aporten res a la història.
D'altra banda, la xarxa de personatges m'ha resultat una mica confusa. Esperava que acabessin tots relacionats entre ells, però acabada la lectura, em falten lligams per fer o m'han passat per alt. La meva cosina em va dir que ella s'havia anat fent un esquema, així que potser hauria d'haver fet el mateix, però quan m'ho va dir i hi vaig pensar, ja estava a punt d'acabar-lo.

M'ha agradat la naturalitat i l'oralitat de la llengua emprada: l'ús de formes verbals ("Jo no llig llibres"), així com d'altres paraules pròpies del parlar valencià, que fan que els personatges sonin més reals. Sempre m'agrada sentir parlar els personatges al meu cap i que sonin com haurien de sonar segons el lloc d'on són.

Amb tot, tenia unes expectatives més altes en aquesta lectura després que dues persones me l'haguessin recomanat i, si bé volia conèixer la identitat de l'assassí i saber com acabaven les diverses històries, a voltes se m'ha fet pesat. El final m'ha sorprès molt i no me l'esperava gens, però em va deixar una mica desconcertada. 

Coneixem una mica més l'autor?

Martí Domínguez (1966) és un escriptor i professor d'universitat valencià. Ha estat guardonat amb el Premi Nacional de
Periodisme per la seva tasca com a director de la revista científica Mètode.
Com a novel·lista ha escrit Les confidències del comte de Buffon (1997), El secret de Goethe (1999), El retorn de Voltaire (2007), El fracassat (2013) i La sega (2015), novel·les que han rebut els principals premis de les nostres lletres.
També ha escrit assaig, entre els quals destaca El somni de Lucreci (2013), Premi Carles Rahola, i Històries naturals (2018).

"Les llàgrimes varen començar a córrer per les seues galtes, com una corrua de formigues albines. Els seus pares no se'n varen assabentar, i si ho feren, guardaren un silenci prudent, perquè en alguns moments sobren les paraules, o senzillament no les tens a mà."
Txell.Cat

dimarts, 25 de maig del 2021

Los Pazos de Ulloa. La madre naturaleza - Emilia Pardo Bazán

Títol
Los Pazos de Ulloa. La madre naturaleza
Autora: Emilia Pardo Bazán
Llengua original: castellà
Editat per: Alianza Editorial
Any: 1886 - 1887
"Y se le prendía el alma en el atractivo de aquella dulce soledad y silencio, tan de su gusto, que deseaba pasar allí la vida toda."
Resulta que això de participar en lectures conjuntes enganxa perquè et permet anar un pas més enllà en la lectura, compartir la lectura capítol a capítol i fer elucubracions en grup.
Aprofitant el centenari de la mort d'Emilia Pardo Bazán, la Maria de @gatos_y_letras va proposar la lectura de Los Pazos de Ulloa durant el mes de maig. Pardo Bazán era, per mi, una d'aquelles assignatures pendents: et sona el nom, l'has estudiat a l'institut, però fa mandra posar-s'hi, així que la possibilitat de llegir-la en grup m'hi va acabar d'animar.
"La aurora, que sólo tenía apoyado uno de sus rosados dedos en aquel rincón del orbe, se atrevió a alargar toda la manecita, y un resplandor alegre, puro, bañó las rocas pizarrosas, haciéndolas rebrillar cual bruñida plancha de acero, y entró en el cuarto del capellán, comiéndose la luz amarilla de los cirios."
Vaig comprar l'edició especial del centenari a càrrec d'Alianza Editorial i he de dir que no la recomano en absolut. D'entrada, perquè hi ha un error garrafal a la contraportada: si fas una edició especial pel centenari, no pots equivocar-te en les dates de naixement i mort de l'autora. D'altra banda, tot i que per fora a mi em va semblar una edició bonica, quan comences a llegir-la i a passar-ne les pàgines, el conjunt es va desenganxant i fent malbé. Vaja, una delícia...

Deixant de banda els aspectes físics de l'edició en qüestió, Pardo Bazán ha estat una grata sorpresa. M'ha agradat molt la seva manera d'escriure, irònica i divertida, amb unes imatges precioses i una de les preguntes que més m'ha rondat pel cap aquests dies ha estat: per què no l'havia llegit abans? per què ningú no me n'havia parlat?


Los Pazos de Ulloa narra les vicissituds de Julián, un jove sacerdot de ciutat que se'n va a Los Pazos de Ulloa, a la Galícia rural, a fer d'administrador. Allà haurà de conviure amb don Pedro -que ostenta el títol de marquès d'Ulloa-, Primitivo -que tot i ser el majordom és, realment, qui mana allà- i Sabel -la cuinera, que és la filla de Primitivo. Julián, que no podria trobar-se en un ambient més allunyat del seu, li tocarà adaptar-se a aquest món decadent i aïllat.
"Él era sencillo como la paloma; sólo que en este pícaro mundo también se necesita ser cauto como la serpiente..."
He de dir que els dos primers capítols em van costar una mica, i és que desconeixia molt vocabulari i els temps verbals utilitzats no em sonaven naturals, així que havia de posar-hi un plus de concentració. Ara bé, un cop dins la roda, gairebé acabaria sonant-te normal parlar dient "leyóse el libro y quedóse gratamente satisfecha".
L'últim capítol em va agradar especialment per la manera de tancar la història, molt elegant i una mica "com havia de ser".

Per posar-hi el contrapunt negatiu, per mi el final de Los Pazos de Ulloa és massa precipitat. El drama s'intueix i es respira en tot moment, però es desencadena tot plegat en un capítol que té un ritme més aviat frenètic.
Un altre dels elements que em va fer desinflar una mica (a mi i, pel que anàvem comentat, a la majoria dels qui participaven a la lectura conjunta) és un parell de capítols del mig en què Pardo Bazán s'embranca a parlar de la política i dels cacics de l'època. Aquells capítols són necessaris per la trama, però avui dia gran part del que s'hi explica ens resulta molt llunyà i poc atractiu.

Tanmateix, això no fa que Los Pazos de Ulloa sigui una gran novel·la que recomanaré a partir d'ara.

"- ¿Usted comprende el término?, porque usted lleva años de faltar de Galicia...
- Sí, ya sé qué quiere decir 'saudades'. Los catalanes llaman a eso 'anyoransa'. En castellano no hay modo tan expresivo de decirlo."

Aprofitant que la meva edició incloïa La madre naturaleza i que ja estava submergida en la narrativa de Pardo Bazán, vaig decidir llegir la continuació de Los Pazos de Ulloa directament.
No vull parlar massa de la trama de La madre naturaleza, perquè és precisament la continuació de Los Pazos i podria fer algun espòiler que us puc evitar 😅. En qualsevol cas, alguns dels personatges que coneixem a Los Pazos ens acompanyen en aquesta segona part i, tenint en compte que són novel·les breus, per mi ha estat un encert llegir-les seguides i acabar de conèixer la història dels habitants de Los Pazos.

El final de La madre naturaleza també és dramàtic com el de Los Pazos, si bé no és tan precipitat. Després de tantes pàgines acompanyant als personatges, potser com a lectors preferiríem un altre final per a ells, però realment el desenllaç de Pardo Bazán és el més encertat.
Les descripcions, comparant-les amb les de la primera part, són més extenses i detallades, amb unes imatges encara més definides. Convé agafar-s'ho amb calma, deixar la ment en blanc i anar-la pintant a mesura que la vista recorre les frases de Pardo Bazán.


Amb tot, Emilia Pardo Bazán ha resultat ser un personatge molt interessant que, fins al moment, m'era del tot desconegut. Una dona avançada al seu temps, feminista i defensora dels drets de les dones, que escrivia sense filtres (fet que li va costar detractors), clar exponent del naturalisme a Espanya i pionera en molts sentits. Una dona amb una ploma irònica, divertida i crítica.
Aquest últim mes, en motiu de la commemoració del centenari de la seva mort, se n'han publicat molts articles i se n'han fet molts programes, així que m'he fet un tip d'investigar per conèixer-la una mica millor.
Té una obra molt extensa, així que espero trobar el moment més endavant de seguir-la llegint.
"...callaba, arrancando uno tras otro los pétalos de una flor silvestre. La flor, que era una margarita, le contestó "mucho", pero la muchacha, que nada tenía de romántica, no le había preguntado cosa alguna."
Coneixem una mica més l'autora?
Emilia Pardo Bazán (1851 - 1921) va ser una escriptora, periodista, traductora, editora i catedràtica espanyola, i un dels màxims exponents del naturalisme a Espanya. Descendent de família benestant, era una persona d'una cultura molt vasta, ja que havia viatjat molt i era molt curiosa. 
Compromesa amb les seves creences, durant tota la seva vida va reivindicar el paper de les dones a la societat, però també va traficar amb armes per donar suport als carlistes.
Pardo Bazán va ser, també, la primera dona sòcia de l'Ateneo de Madrid.
El díptic de Los Pazos de Ulloa (1886) i La madre naturaleza (1887) van ser les seves obres de més èxit, que la van portar a ser una de les escriptores més importants de les lletres espanyoles del segle XIX.


Txell.Cat

dilluns, 10 de maig del 2021

Dones valentes - Txell Feixas Torras

Títol
Dones valentes
Autora: Txell Feixas Torras
Llengua original: català
Editat per: Ara llibres
Any: 2020

"Per als pares, tenir una nena suposa una inversió perduda de temps i diners." "Per als pares, tenir una nena suposa una inversió perduda de temps i diners."
Dones valentes de Txell Feixas és un recull d'històries de lluites feministes a l'Orient Mitjà que m'ha acompanyat durant les últimes setmanes. N'he allargat la lectura per deixar aire entre història i història, per pair-la i reflexionar-la amb calma.
En una mica menys de 200 pàgines, Txell Feixas ens explica més de 10 històries reals, històries que fan feredat i que sovint no ens arriben. I és per això, perquè no ens arriben, que cal posar-hi el focus, com ha fet Feixas. 

Dones valentes no és una lectura que enganxi o que t'atrapi; no és una lectura que no puguis deixar de llegir. Però és una lectura necessària. Incòmoda, però necessària. És incòmoda perquè retrata la vida de dones que viuen en una societat extremadament patriarcal, que, amb tot en contra, decideixen lluitar, i que l'"error" més gran que han comès és néixer dones. És incòmoda perquè ens enfronta a una realitat que sovint desconeixem i ens obliga a alçar la vista del propi melic i a mirar més enllà.

Escrita amb molta sensibilitat i molta cura, però sense caure en sensibleries, amb una llengua propera, però que no amaga res, Feixas ha escrit un llibre que remou i que et deixa tocadeta. Et fa pensar en la lluita feminista pròpia i t'obliga a revisar-la.

La Khadija, la Melissa, l'Alaà, la Fatma, la Hiyam, la Gulam, la Lara, la Maya, la Nancy, la Benchymer, la Majd, la Diala, la Joumana, la Samar, la Bushra i la Malak són les protagonistes de Dones valentes i, efectivament, són dones valentes. Elles són només una petita representació de totes les històries que podríem trobar si, simplement, ens hi fixéssim. Són la punta de l'iceberg, però convé albirar aquesta punta a fi que a poc a poc puguem anar reconeixent la resta del bloc de gel.

"«La maledicció del cromosoma X», que diuen a la regió. Les dones vistes com una alteració genètica, que les relega a ser ciutadanes de segona impossibilitades per prendre cap decisió."

Gràcies per la feina i per aquest llibre, Txell Feixas. Com escriu la Gemma Palà al pròleg, la Txell Feixas és una periodista valenta, que s'atreveix a fer allò que molts no fan: a donar veu a aquestes dones, a veure-les. "Perquè, a ella, les vides de totes aquestes dones valentes no se li han fet transparents, quan se les ha topades a Beirut, a Gaza, a Rojava, al Kurdistan iraquià, a Síria... És el que passa quan s'és una periodista total. I total no és pas un atac d'hipèrbole ni un adjectiu a l'atzar, no gens. Total, sinònim de completa; total, sinònim d'íntegra; total, sinònim de sencera: el que Feixas Torras és en aquesta professió.".

La meva recomanació? Llegiu-lo i recomaneu-lo. Que corri la veu, que es coneguin aquestes històries, que s'ampliï la xarxa de sororitat.

"La cultura i la tradició no ens tenen cap compassió ni respecte i som nosaltres, les dones, les que hem de trencar el silenci per defensar els nostres drets i llibertats. Ningú no ho farà per nosaltres. I menys els homes."

Coneixem una mica més l'autora?
Txell Feixas Torras (1979) és una periodista catalana. Actualment treballa com a corresponsal a l'Orient Mitjà des de Beirut. Dones valentes (2020) és el seu primer llibre.
L'any 2020 va rebre el Premi Bones Pràctiques en Comunicació no Sexista que atorga l'Associació de Dones Periodistes de Catalunya pel seu periodisme rigorós i per visibilitzar les dones en zones de conflicte.

Txell.Cat