dimecres, 27 de gener del 2021

La néta del senyor Linh - Philippe Claudel

Títol: La néta del senyor Linh
Autor: Philippe Claudel
Llengua original: francès
Traductora: Lourdes Bigorra Cervelló
Editorial: La Magrana
Any: 2005
"És un home gran dempeus a la part del darrere d'un vaixell. Estreny entre els braços una maleta lleugera i un nadó, més lleuger encara que la maleta. L'home gran es diu senyor Linh. És l'únic que sap que es diu així, perquè tots els que ho sabien van morir al seu voltant."
Així comença La néta del senyor Linh de Philippe Claudel, una novel·la breu que parla dels estralls de la guerra, els refugiats, l'enyor i els records, el valor de l'amistat i el poder de la comunicació no verbal.

He gaudit molt de la lectura i, tot i que és una novel·la que es podria llegir amb una o dues tardes, he preferit allargar-la i assaborir-ne cada pàgina, cada imatge i cada metàfora. En aquest sentit, aprofito per apuntar que no he llegit l'original francès, sinó la traducció que n'ha fet Lourdes Bigorra, però trobo que ha creat una autèntica delícia. La novel·la està plena d'imatges i metàfores molt boniques i potents que traslladen el lector a la pell del protagonista. Molt bona traducció!
"La dona li etziba encara unes quantes paraules que volen cap a ell com pedres llançades. Els riures són ganivets, ganivets afilats que li encerten el cor i l'escorxen."

La néta del senyor Linh narra l'arribada del senyor Linh (també anomenat Tao-Laï) a un país estranger com a refugiat, fugint del seu poble que ha quedat devastat per la guerra i després d'haver perdut la seva família. Tot i que no es diu explícitament, sembla relativament clar que el país d'on marxa el senyor Linh és Vietnam. El senyor Linh se'n va amb tot el que té: la seva néta Sang Diû, un sac de terra i poc més. 
Arribats al destí, el senyor Linh es troba una ciutat amb un ritme completament diferent al que està acostumat, amb uns colors, unes olors (o, més ben dir, unes "no olors"), i una temperatura diferent de la que coneix, amb un idioma que li és totalment incomprensible. 
"El senyor Linh respira l'olor del nou país. No sent res. No hi ha cap olor. És un país sense olor. Estreny el nadó encara més contra el pit, li canta la cançó a l'orella. En realitat, la canta per a si mateix, per sentir la seva veu i la música de la seva llengua."
Amb el pas dels dies, el senyor Linh es va situant i coneix el senyor Bark, un home solitari i amable, amb qui comença a compartir hores i a teixir una amistat ben especial. No parlen el mateix idioma, així que s'entenen amb gestos, mirades i intencions.

Claudel traça una història senzilla amb què ens parla de la soledat, del racisme de la societat (amb aquelles mirades de reüll), de la vellesa (i de com ens mirem la gent gran), de l'amistat, dels gestos que poden dir tantes coses. El senyor Linh s'aferra a la seva néta per tirar endavant i per no defallir. Sang Diû es converteix en el seu motor de vida, ja que sense ella no hauria abandonat el seu país, ni tindria cap motivació per seguir vivint.


El desenllaç és aclaparador. És una clatellada que reafirma que l'obra està perfectament teixida, plena de detalls que val la pena rememorar quan acabes la lectura. El final trasbalsa perquè el senyor Linh és un personatge entranyable, presentat de tal manera que és fàcil que el lector hi empatitzi.
Ara, acabada la lectura i paït el final, entenc tots els qui em van dir que el final era espectacular i confirmo que mereix una relectura.
"Li somriu. S'esforça per posar moltes coses en aquest somriure, més coses de les que cap paraula podrà contenir mai."

Coneixem una mica més l'autor?
Philippe Claudel (1962) és un escriptor, guionista i director de cinema francès. És autor de nombroses novel·les i reculls de relats.
El 2008 va dirigir la seva primera pel·lícula, Il y a longtemps que je t'aime, amb què va guanyar un premi Cèsar a la millor òpera prima.
"L'home gran s'adona que quan, dins seu, parla del poble, ho fa en passat. I això li fa un pessic al cor. Realment nota com li pessiga el cor, llavors es prem el pit amb la mà lliure, al costat del cor, perquè la pessigada s'aturi."
Txell.Cat

dijous, 21 de gener del 2021

La Ciudad de las Damas - Christine de Pisan

Títol
: La Ciudad de las Damas
Autora: Christine de Pisan
Llengua original: francès mitjà
Traductora: Marie José Lemarchand
Editorial: Siruela Ediciones
Any: 1405
"-Te creo, querida Cristina -me contestó-. Si la gente se molestara en buscarlas, encontraría muchas mujeres extraordinarias."

No coneixia l’obra ni l’autora fins que els Reis d'enguany em van sorprendre amb aquest llibre. El vaig començar aquell mateix dia i em va fascinar des del primer moment. Els primers dies no deixava de preguntar-me: Com és que mai ningú no m'havia parlat de Christine de Pisan? Com és que mai no m’hi havia topat navegant per les xarxes socials?

Christine de Pisan va viure entre 1364 i 1430, i en aquesta obra sembra la llavor del pensament en femení partint de la pregunta: per què els homes de la societat on visc insulten i odien les dones?
Partint d'aquesta pregunta, l'autora construeix una ciutat perquè totes les dones hi puguin viure lliures, lluny de prejudicis i blasfèmies. 

La Ciudad de las Damas s'estructura en tres llibres, en què tres distingides dames acompanyen i ajuden Cristina a construir la ciutat. L'obra comença amb l'autora al seu estudi que, cansada d'hores d'estudi (valgui la redundància), decideix agafar algun llibre per entretenir-se i gaudir. El llibre que agafa a l'atzar és una obra misògina del segle XIII, que fa que es plantegi quins motius duen els homes a parlar tan malament de les dones. 
"Me preguntaba cuáles podrían ser las razones que llevan a tantos hombres, clérigos y laicos, a vituperar a las mujeres, criticándolas bien de palabra bien en escritos y tratados. No es que sea cosa de un hombre o dos, [...] sino que no hay texto que esté exento de misoginia. Al contrario, filósofos, poetas, moralistas, todos -y la lista sería demasiado larga- parecen hablar con la misma voz para llegar a la conclusión de que la mujer, mala por esencia y naturaleza, siempre se inclina hacia el vicio."
Mentre navega entre aquests pensaments apareixen tres dames que li expliquen que ha de construir la ciutat de les dames i que elles l'ajudaran a desmuntar els mites, prejudicis i històries que corren sobre les dones. La primera dama és la Dama Raó, que l'ajuda a fixar els fonaments de la ciutat i amb qui conversa durant el Primer Llibre. El Segon Llibre conté la conversa amb la Dama Rectitud, amb qui construeix els palaus i edificis, i amb qui comença a poblar la ciutat. Finalment, les converses amb la Dama Justícia centren el Tercer Llibre, que acaba de poblar la ciutat amb santes i beates.
"Debes saber que existe además una razón muy especial, más importante aún, por la cual hemos venido, y que vamos a desvelarte: se trata de expulsar del mundo el error en el que habías caído, para que las damas y todas las mujeres de mérito puedan de ahora en adelante tener una ciudadela donde defenderse de tantos agresores. [...] En su ingenua bondad, siguiendo en ello el precepto divino, las mujeres han aguantado, paciente y cortésmente, todos los insultos, daños y perjuicios, tanto verbales como escritos, dejando en las manos de Dios todos sus derechos."

Al llarg de l'obra, apareixen nombroses dones bíbliques, mítiques, històriques i contemporànies a Cristina, que serveixen d'exemple per anar desmuntant totes les crítiques dels homes: des de la idea que les dones no són tan intel·ligents com els homes fins que gaudeixen de les violacions, passant per que les dones són les culpables dels fracassos matrimonials o que no saben guardar secrets. 

La Ciudad de las Damas és una lectura recomanable als lectors d'obres de caire feminista i a aquells qui es vulguin deixar sorprendre per un clàssic del segle XV tan modern per l'època en què es va escriure. És una lectura sorprenent per diversos motius: pel to, per les idees i per haver passat desapercebut durant tants anys.
Convé no oblidar que es tracta d'una obra que es va escriure entre 1404 i 1405 i que, per tant, hi ha certs elements que poden considerar-se retrògrads, amb una forta presència de la religió cristina i amb un estil narratiu propi de l'època, amb frases i construccions que avui ens sonen pomposes i poc naturals.
Malgrat tot, curiós i molt interessant.

Coneixem una mica més l'autora?
Christine de Pisan (Venècia, 1364 - França, 1430) va ser una poeta i filòsofa que es va convertir en la primera escriptora professional de França, ja que vivia de les obres que escrivia. La seva obra es considera protofeminista, ja que encara lluny del feminisme tal com el coneixem avui, aborda temes com la violació, l'accés de les dones al coneixement o la igualtat de sexes. 
Va ser molt prolífica i entre les seves obres, a banda de Le Livre de la Cité des Dames, destaca L'Avision Christine (1405) i Le Livre des Trois Vertus (1405).
"-Verdaderamente, Señora, Razón y Vos habéis contestado todas mis preguntas y resuelto todas mis dudas. De ambas he aprendido algo muy importante: todo lo que es posible hacer y aprender está al alcance de las mujeres, en cualquier campo, material e intelectual, requiera fuerza física, inteligencia u otra facultad. Todo lo pueden abarcar, y además, pueden hacerlo fácilmente."
Txell.Cat

dimecres, 6 de gener del 2021

La reina al palau dels corrents d'aire - Stieg Larsson

Títol: La reina al palau dels corrents d'aire (Millenium III)
Autor
Stieg Larsson
Llengua original: suec
Traductor: Pau Joan Hernàndez
EditorialColumna
Any: 2009 (edició en català)

Aquesta nit no podia dormir. Això no és cap novetat i em passa cada Nit de Reis, però aquest any se m'ha ajuntat un final de novel·la trepidant que no podia deixar de llegir. La reina al palau dels corrents d'aire de Stieg Larsson és la tercera i darrera novel·la de la trilogia de Millennium.

Aquest darrer volum m'ha tornat a atrapar força. Si he de fer una valoració global diria que el primer em va enganxar moltíssim, el segon no em va enganxar massa i el tercer queda a mig camí (menys que el primer, però força més que el segon). La lectura d'aquesta novel·la és gairebé obligatòria per als qui n'han llegit la segona part, ja que es narra el desenllaç del mateix cas.

És difícil explicar lleugerament la trama sense fer espòilers als qui no hagin llegit la segona part, així que en aquesta ocasió m'abstindré d'escriure una breu sinopsi. En canvi, sí que exposaré que té els elements clau perquè sigui un thriller d'èxit: uns personatges que cauen bé, malgrat no ens recordin a ningú en concret; una trama complexa, però molt ben lligada, i un estil fresc i lleuger.

El vaig agafar perquè em trobava en un punt en què no em venia de gust llegir res i tenia ganes de distreure'm i enganxar-me a un llibre fins que l'acabés. En aquest sentit, va ser una molt bona tria :)

Coneixem una mica més l'autor?
Stieg Larsson (1954 - 2004) va ser un periodista i escriptor suec que es va fer famós pòstumament arran de la publicació de la trilogia Millennium. Larsson va morir d'un atac de cor inesperat tres mesos després de lliurar la tercera novel·la i no va poder veure com la seva obra es convertien en un fenomen a escala mundial.

Altres entrades del mateix autor

Txell.Cat