Intermezzo - Sally Rooney

Títol: Intermezzo
Autora: Sally Rooney
Llengua original: anglès
Traducció: Ferran Ràfols

Editorial: Edicions del Periscopi

Any: 2024 original, 2024 en català

"Va bé visualitzar les coses per endavant, el moment de desembolicar la xocolatina, el gust que tindrà el cafè, si l’hi duran en un platet o només la tassa i prou. Són les coses adequades per pensar en un moment així: coses tangibles, plenes de detalls sensorials. I després començaran les partides."

Un intermezzo és, entre d'altres, un interludi, un temps mort, un impàs per agafar aire i continuar. I també és una jugada d'escacs inesperada que obliga el contrincant a replantejar l'estratègia definida. 

En aquesta novel·la de Sally Rooney ens trobem amb dos protagonistes que són germans i nois. Fins ara, Rooney tendia a presentar-nos protagonistes femenines i els conflictes amb les parelles i amistats. 

Així doncs, l'Ivan i en Peter són germans però són pols oposats. L’Ivan té 22 anys, és un geni dels escacs, és més aviat tímid, porta bràquets, i té una manera de relacionar-se que no coincideix amb allò més socialment acceptat (no es diu, però sembla força evident que pugui tenir algun tipus de trastorn de l’espectre autista). En Peter és deu anys més gran, un advocat de renom i èxit, femeller i extravertit, que navega entre dues relacions. No és d'estranyar que cadascú visqui de manera molt diferent el dol per la mort recent del pare, després d'anys de patir un càncer.

El dol és un catalitzador per als dos protagonistes, però no diria que la novel·la parli del dol, més enllà de la contradicció que senten en alguns moments els protagonistes entre les ganes de viure i la tristesa i enyor del pare. Rooney torna a explorar els problemes de comunicació i les relacions afectives, però ho fa explorant l'expressió de sentiments en el món masculí i les expectatives i rols fraternals.  

M'ha agradat especialment el focus en la relació entre els germans, en com navega entre la incomprensió, la distància i la ràbia, i l'amor i la cura. També en la pressió dels rols: I si en Peter necessita desfer-se temporalment del rol de protector de l'Ivan, de germà gran? I si l'Ivan necessita desfer-se de l’emmirallament cap en Peter? I si només necessiten ser germans i punt, sense jerarquies ni assumpcions prèvies?

Com dèiem, també hi ha amor i parelles. Rooney torna a explorar les relacions que defugen les convencions socials. L'Ivan comença a veure's amb la Margaret, amb qui hi ha una diferència d'edat de més de deu anys. Tenen una relació molt bonica, honesta i sana; m'ha encantat. En Peter, en canvi, trontolla entre dues relacions i no sap quin camí ha de seguir. D'una banda hi ha la Sílvia, la seva exparella, actual amiga i amor platònic, i per l'altra hi ha la Naomi, una noia deu anys més jove amb qui manté un vincle de certa dependència econòmica i amb qui satisfà moltes de les seves fantasies. És possible estimar dues persones alhora? És possible mantenir-hi una relació sense enganyar ningú?

Intermezzo és la novel·la més extensa de Rooney i també la que té uns personatges més complexos i desenvolupats. Les primeres pàgines em van desconcertar una mica per l'estil, encara més fragmentat de l'habitual. Els capítols es construeixen a partir de frases breus que expressen els pensaments dels personatges en tercera persona, però també diàlegs. La perspectiva va canviant en els diferents capítols, de manera que cada vegada he anat entenent més els personatges i sentint més empatia i tendresa per tots ells. Els capítols centrats al voltant d’en Peter són més caòtics i angoixants, mentre que els de l’Ivan són més lògics i estructurats. Ja absorbida pels personatges i amb l'estil enganxat, la novel·la és un passa-pàgines.

Personalment el final m'ha semblat massa feliç i, fins i tot, ensucrat, però a Sally Rooney l'hi perdono i l'hi compro, que ja han patit prou en Peter i l'Ivan. I per què no podem imaginar i creure en una societat més oberta, més lliure de judicis, on guanyi l'amor. 

Altres entrades de la mateixa autora

• Gent normal

• On ets, món bonic?

• Converses entre amics

Txell.Cat

Notícies fresques - Evelyn Waugh

Títol: Notícies fresques
Autor: Evelyn Waugh
Llengua original: anglès
Traducció: Ferran Ràfols
Editorial: Comanegra
Any: 1938
 

"Una notícia és el que vol llegir l’home del carrer, que no té gaire interès per res. I només és notícia fins que ho ha llegit. Després ja és tema mort. Ens paguen per enviar notícies. Evidentment, també hi ha les notes de color. Les notes de color són molt de fum sobre no res. Són fàcils de llegir i fàcils d’escriure, però els telegrames surten cars, o sigui que ens ho hem de prendre amb calma. M’entens?"

 

Lord Copper és un magnat de la premsa londinenca i propietari del The Beast que, per error, envia un articulista especialitzat en botànica al país fictici d’Ismaèlia, des d'on arriben rumors d'una guerra imminent. Ningú sap on és aquest país, però tan se val, si la notícia és allà, cal ser-hi. Així, William Boot ha d'abandonar la seva estimada casa de camp i anar-se'n a l'aventura (precisament l'últim que li ve de gust). Allà coincideix amb altres corresponsals d'altres mitjans i alguns s'alien per aconseguir alguna notícia, ja que tot sembla indicar que a Ismaèlia no hi passa absolutament res. En Boot, inepte i encantat com és, es topa amb una sèrie de personatges estrambòtics i amb un punt hilarant a qui segueix i que li fan viure diverses aventures.
 
Ferran Ràfols, traductor al català, escriu al pròleg que “Notícies fresques no és ni pretén ser una anàlisi del colonialisme, com tampoc és un estudi psicològic per més que es parli de les motivacions dels personatges ni una novel·la sentimental encara que hi aparegui una esquemàtics història d'amor i desamor. És una comèdia sobre periodistes ignorants i sense escrúpols, sobre personatges en entorns estranys i incomprensibles”. Crec que és una molt bona descripció del que es pot trobar en aquesta novel·la de Waugh.
 
Waugh, sense fer-ne una anàlisi profunda, il·lustra la batalla entre els diferents mitjans per aconseguir l'exclusiva, la foto perfecta, la millor cobertura dels esdeveniments que es couen a base de rumors. També parla de la immediatesa i la caducitat de les notícies, que avui en dia encara és més exagerat. Subtilment també fa mofa del colonialisme, ja que els indígenes d'Ismaèlia aconsegueixen enganyar i despistar tots els periodistes europeus i enviar-los en direcció contrària; però també se'n riu una mica del món rural i dels costums de les famílies mitjanament benestants que vivien en mansions rurals (com la de William Boot).
Notícies fresques d’Evelyn Waugh és una sàtira sobre el periodisme de guerra, la desinformació i les fake news.
 
Sense fer-me petar de riure, m'ho he passat bé seguint les peripècies d'en Boot per Ismaèlia i tots els embolics surrealistes que van passant. Notícies fresques m'ha semblat una lectura amable per a l'estiu.

 

"De manera que quan diem negres de fet ens referim als rojos, però quan ens referim als rojos diem els blancs, i quan el partit que s’anomena a si mateix negre parla dels traïdors es refereix als que nosaltres en diem els negres; ara bé, a qui ens referim nosaltres quan parlem dels traïdors, això sí que no l’hi sabria dir del cert. Però per a vostè serà molt senzill. Lord Copper només vol victòries dels patriotes, i tots dos bàndols s’anomenen a si mateixos patriotes i evidentment tant l’un com l’altre es proclamaran vencedors de totes les batalles. [...] Espero haver-me sabut explicar."

Txell.Cat

Els amants de Coney Island - Billy O'Callaghan

Títol: Els amants de Coney Island
Autor: Billy O’Callaghan
Llengua original: anglès
Traducció: Ferran Ràfols
Editorial: L’Altra Editorial
Any: 2019

"En la majoria d’aspectes encaixen millor ara que no quan es van conèixer. Una mica com el jersei vell que sempre s’imposarà a una peça nova en termes de comoditat. Segurament és aquest, el millor regal que els ha fet el temps, la il·lusió de la comoditat. Poder-se obrir a algú altre té un punt preciós, el fet de poder dir en veu alta la mena de coses -somnis, pors, desitjos- que no t’havia semblat mai que es poguessin parlar amb ningú. L’amor és superar aquesta por i entrar al camp obert que hi ha al darrere. Un cop hi arribes, el fracàs ja no té cap importància, però no s’hi arriba mai fàcilment."

La Caitlin i en Michael són dos amants de mitjana edat que, des de fa vint-i-cinc anys, s’escapen una vegada al mes a Coney Island per trobar-se i fugir dels seus matrimonis i vides. Els amants de Coney Island narra una d’aquestes trobades, un dia fred de gener en què s’acosta una tempesta de neu i els dos amants, després de passejar una estona pugen a l'habitació d’hotel que tenen reservada. Allà els esperen unes hores plegats que intentaran esprémer al màxim, deixant de banda el càncer de la Barb, la dona d’en Michael, o el trasllat imminent d’en Thomas, el marit de la Caitlin. I així, un mes més, com des de fa un quart de segle, s’estimaran en secret i somniaran tot el que mai no seran, i ignoraran la tempesta que sacseja l'exterior i l'interior.

Les escenes a l’hotel de Coney Island del present es van intercalant amb anècdotes i moments clau de la vida dels dos amants, des de la infància i la joventut fins a l’actualitat. Així, els personatges de la Caitlin i en Michael es van definint fins a convertir-se en els adults que són ara. Hi tenim una mica de tot: un pare absent, un padrastre idealitzat abusador, el sentiment de culpa de l’emigrant, la pèrdua dels vincles amb el país d’origen, el dol perinatal, una malaltia terminal…

Els amants de Coney Island és un drama romàntic, una història d’amor trista, però càlida a la vegada. Trista perquè la Caitlin i en Michael s’estimen i és molt evident que és un amor sincer, però no fan el pas de consolidar la relació més enllà de la relació d’amants, i càlida perquè hi trobem aquell confort de l’amor assentat pel pas dels anys. Tots dos han après i acceptat viure així, però m’és inevitable sentir certa compassió per ells, que no han trobat el moment o la manera de vèncer pors i sentiments de culpa.

"No recorda haver plorat mai per la fugida d’en Pete, però sí que recorda una sensació aclaparadora de desplaçament, com si el cor li hagués caigut físicament als peus i li hagués deixat un forat immens al pit. Una sensació estranya que li va durar molt de temps, i que potser encara li dura."

La narració és molt poètica i pausada, gairebé sense diàlegs i amb paràgrafs força llargs. L’he llegit en una època que em costava concentrar-me i això ha fet que en alguns moments perdés el fil i hagués de retrocedir algunes pàgines. Que això no us tiri enrere; aquest és un llibre per llegir sense pressa i deixant que passin les hores com fan la Caitlin i en Michael a Coney Island, perquè quan arribeu a les últimes pàgines desitjareu tenir-ne unes quantes més.

"Hi ha records que se’t fiquen ben bé sota la pell i queden a recer de qualsevol canvi."

"L’amor és un idioma que sovint desafia tota traducció."

Txell.Cat

Resum #BlackHistoryJuly 2022

Aquest és el viatge literari que he fet aquest mes de juliol 🤗.

La qualitat del vídeo no és òptima, així que millor que no el mireu a pantalla completa 😅

Una benedicció - Toni Morrison

Títol: Una benedicció

Autora: Toni Morrison

Llengua original: anglès

Traductors: Ernest Riera i Ferran Ràfols

Editorial: Amsterdam Llibres

Any: 2008 (original), 2009 en català

"...va resultar que el sachem s'havia equivocat de mig a mig. Els europes no van fugir ni van extingir-se. [...] El sachem s'havia disculpat per l'error de profecia i havia reconegut que, encara que se'n morissin molts d'ignorància o malaltia, sempre en vindrien més. Vindrien amb idiomes que sonaven com clapits de gos, amb una fam infantil per les pells dels animals."

Seguint amb la iniciativa del Black History July m'he estrenat amb Toni Morrison, una de les escriptores afroamericanes més destacades, guanyadora del Premi Nobel de Literatura el 1993.

Una benedicció em va cridar l'atenció especialment perquè s'allunyava una mica de les trames que acostumo a llegir per al Black History July, que acostumen a ser contemporànies. Aquesta novel·la, en canvi, està ambientada a mitjan segle XVII quan tot just acaba de néixer l'esclavisme.

Per mi aquesta lectura ha anat de menys a més i he de confessar que al principi em vaig perdre una mica amb l'estil de l'autora, però vaig decidir rellegir les primeres pàgines i seguir endavant i ha estat una molt bona decisió!

Morrison narra dues línies d'una mateixa història des de la perspectiva de diversos personatges. Hi va haver una època en què els Estats Units eren un indret per construir i explotar: rom, or... Però, és clar, feia falta mà d'obra i l'anaven a buscar a l'Àfrica, però també la prenien entre els condemnats que no entraven a presó. En aquest context, les persones eren una mercaderia més amb què es feia negoci, es traficava, es devaluava, es revaloritzava... I la diferència més important entre uns i altres era la propietat; qui tenia què (o qui) en un món on el més poderós era qui més tenia.

"I, no per primera vegada, havia constatat que allò que els separava no era la sang ni el caràcter, sinó només les coses."

La trama ens presenta el senyor i la senyora Vaark que miren de viure a la seva manera, sense esclaus i convivint amb tres noies negres amb tolerància. Malauradament, una malaltia posa en risc l'estabilitat d'aquesta comunitat atípica i per això la senyora Vaark envia a la Florens, una de les joves negres, a buscar un personatge que les podria ajudar. 

La narració no és lineal i a través de les diverses veus dels personatges anirem reconstruint els fets per entendre d'on ve cada personatge i quina és la seva història personal. Entremig d'aquesta narració tenim els capítols de la Florens, en primera persona, que ens narren un episodi molt concret: la recerca d'aquest personatge misteriós a qui la noia sembla admirar profundament.

 

La història en si és molt simple, però m'ha agradat molt com està bastida i com Morrison ens l'explica a través de diverses veus. A mesura que avancen els capítols els personatges van agafant més i més cos i es tornen complexos i reals. Amb un elenc de personatges prou reduït i una prosa un punt poètica Morrison reconstrueix els inicis de l'esclavisme als Estats Units, i ho fa amb elegància però sense deixar de parlar de les atrocitats que es van començar a fer en aquella època. 

"Es van eliminar, exclusivament per als negres, els drets de manumissió, de reunió, de viatjar i de portar armes; es va garantir als blancs llicència per matar qualsevol negre per qualsevol motiu; es va compensar els propietaris per la mutilació o la mort d'un esclau, separant i protegint per sempre més els blancs de tota la resta."

Una lectura molt recomanable. No negaré que al principi em va costar entrar en la història, però un cop dins, m'hi he deixat anar i he deixat que me l'expliquessin la Florens, la Sorrow, la Lina i tota la resta. 

Coneixem una mica més l'autora?

Toni Morrison va ser el pseudònim de Chloe Anthony Wofford (Estats Units 18/02/1931 - 05/08/2019). Morrison va ser la escriptora afroamericana que va guanyar el Premi Nobel de Literatura el 1993. També va guanyar el Premi Pulitzer el 1988. La seva obra parla de la vida de la població negra, especialment de les dones. Al llarg de la seva vida va treballar per als drets civils i va lluitar contra la discriminació racial. Entre les seves obres més conegudes trobem Beloved (1987), The bluest eye (1970) o Sula (1973).

Txell.Cat

El gran Gatsby - Francis Scott Fitzgerald

Títol: El gran Gatsby

Autor: Francis Scott Fitzgerald

Llengua original: anglès

Traductor: Ferran Ràfols

Any: 1925 (original); 2021 (traducció al català)

Editorial: LaBreu Edicions

"La música de casa del veí m'omplia les nits d'estiu. Homes i noies anaven i venien com papallones nocturnes als seus jardins blaus, entre xiuxiuejos, xampany i estrelles."

Aquesta ha estat la meva primera lectura del pont de desembre: un clàssic modern força breu que l’editorial LaBreu ha publicat amb una nova traducció a càrrec de Ferran Ràfols. L’obra es va publicar originalment el 1925, però els fets que s’hi narren passen l’any 1922 (d’aquí menys d’un mes farà 100 anys!).

Ai, els anys 20 del segle XX. Ai, els feliços anys 20, aquell període entre guerres, aquella pau convulsa, aquella bonança, aquella aparent felicitat, aquells anys d’extrema vitalitat que s’estroncarien amb el crac del 29. Bé, però no ens anticipem, que El gran Gatsby no arriba tan lluny, sinó que s’emmarca en aquesta època d’ostentació i superficialitat.

Jay Gatsby és un home que aparentment ho té tot: és ric, està ben posicionat, és influent i organitza les millors festes de Long Island. Gatsby és també un personatge molt misteriós. D’on ve? On ha amassat tota aquesta fortuna? Quins negocis té entre mans? No cal ni dir que la seva figura no està exempta de rumors. Tanmateix, Jay Gatsby no ho té tot i li falta, potser, allò més essencial: amor i amistat.

"...va saber que quan li fes un petó i unís per sempre més les seves visions inexpressables amb l'alè perible d'ella, el seu cap ja no tornaria mai a córrer alegrement d'una banda a l'altra com si fos el cap de Déu."

El seu veí, en Nick Carraway, és qui ens explica aquesta història que passa, majoritàriament, durant els mesos d’estiu. A través d’en Nick, Jay Gatsby recupera el contacte amb Daisy Buchanan, el seu amor de joventut que resulta que és, precisament, cosina d’en Nick. I al llarg de la narració i de festes, jazz, alcohol, infidelitats i el que vindria a ser el “postureig” de l’època, el narrador ens parla de diversos personatges i de les seves vides creuades que culminen amb una tragèdia inesperada.

El gran Gatsby és un retrat de l’Amèrica benestant de principis del XX i, malgrat que em trobo molt lluny d’aquell estil de vida i de tot aquell món, i malgrat que la majoria de personatges són detestables i artificials en certa mesura, he gaudit de la lectura.

M’ha agradat l’estil de Fitzgerald (i aprofito per remarcar la traducció de Ràfols, gens artificiosa) i, especialment, el punt d’ironia fina i crítica a tot aquest món.

"...em va agafar la un moment la mà mentre em mirava als ulls amb la promesa que no hi havia ningú més al món que tingués tantes ganes de veure. Era una cosa que sabia fer."

Si bé és cert que el primer capítol em va costar i que el vaig haver de llegir dues vegades per entrar en l’estil descriptiu, a partir del segon no se m’ha fet pesat i he gaudit de la lectura. Fitzgerald se serveix de poques paraules per traslladar-nos a aquella època, presentar-nos els diferents personatges i descriure l’acció. Podria haver-se recreat més en les festes i en la psicologia dels personatges, però no li fa falta. El gran Gatsby és breu, però funciona sense necessitar res més i et porta a reflexionar sobre les relacions humanes, la superficialitat i el que necessitem per ser feliços. 

Us el recomano! Hi ha clàssics que a vegades fan més bola, però aquest és un clàssic modern que es llegeix ràpidament, amb una trama que atrapa, uns personatges un punt detestables i un bon retrat d’aquella època.

Amb aquest llibre he superat el repte número 7 del repte de lectura que proposen les Biblioteques de Mataró (#matarodellibres). En aquesta ocasió, amb el títol “Nous horitzons” ens conviden viatjar a algun indret on voldríem anar a través de la lectura. En el meu cas, els feliços anys 20 a Nova York 😊

Finalment, vull agrair a LaBreu Edicions l’enviament d’un exemplar d’aquesta obra. 

"Va fer un somriure comprensiu, molt més que comprensiu. Era un dels pocs somriures capaços de transmetre una tranquil·litat eterna, d'aquells que et trobes quatre o cinc cops a la vida. Un somriure que mirava -o que semblava que mirés- un moment el món exterior i que després se centrava en tu amb un prejudici irresistible a favor teu. Que t'entenia només fins allà on volies ser entès, que creia en tu com tu mateix voldries poder-hi creure i que et confirmava que la impressió que s'havia format de tu era exactament la que esperaves causar en els teus millors dies."

Coneixem una mica més l'autor?

Francis Scott Fitzgerald (St. Pau, 1896 - Hollywwod, 1940) va ser un novel·lista estatunidenc. De fet, se'l considera un dels escriptors nord-americans més importants del segle XX i el portaveu de l'anomenada "generació perduda". La generació perduda són els nord-americans que van néixer a finals del segle XIX i que van passar a l'edat adulta durant la Primera Guerra Mundial. 

Va escriure cinc novel·les i diverses narracions breus, on destaca el tractament de les emocions. La seva primera novel·la, En aquest costat del paradís es va publicar l'any 1920. Es va casar amb Zelda Sayre, amb qui va viure un estil de vida opulent en diversos països. Cap als anys 30 se'n va anar a Hollywood per escriure relats i guions, ja que passava dificultats financeres, però no volia renunciar al seu tren de vida. 

Va morir alcoholitzat d'un atac de cor als quaranta-quatre anys. 

"La tarda els havia assossegat una estona, com si els volgués regalar un record profund de cara a la llarga separació que els reservava l'endemà. En tot el seu mes d'amor no havien estat mai tan units ni s'havien comunitat mai tan profundament com quan la Daisy va fregar-li el colze de l'abric amb els llavis silenciosos o quan ell li va tocar molt suaument els capcirons dels dits, com si estigués adormida."

Txell.Cat