Transicions: El diari d'Anne Marbot - Élodie Durand

Títol: Transicions: el diari d’Anne Marbot
Autora: Élodie Durand
Llengua original: francès
Traductora: Alba Coma 
Editorial: Comanegra
Any: 2021

Transicions: el diari d'Anne Marbot és una novel·la gràfica molt didàctica que parla del procés de canvi en un trànsit. La peculiaritat que fa especialment interessant aquest llibre, però, és que la protagonista no és la persona que transita de Lucie a Alex, sinó la seva mare, l'Anne. 

La història que s'hi narra està basada en els diaris de l’Anne, on explica com va viure aquest procés. A banda dels diferents estadis que van des de la negació fins a l'acceptació, s'hi incorporen referències a d'altres obres i persones trans de diferents moments històrics. 

M'ha semblat un llibre molt sincer, ja que l'Anne explica com es va sentir inicialment, com la seva incomprensió lluitava amb el seu discurs de ment oberta (i aquí que tiri la primera pedra qui estigui lliure de prejudicis), i com es va anar deteriorant la relació amb la seva criatura (i així és com la psicòloga transpositiva es referia al seu fill quan l'Anne encara no sabia referir-s'hi en masculí). 

No ens enganya: no va ser fàcil, com tampoc ho va ser per l'Alex. Ara bé, l'entorn en general va acompanyar al canvi (en Mat, la parella de l'Anne; els germans i els pares de l'Anne…) i probablement aquest no sigui, a dia d'avui, l'escenari més habitual. 

En qualsevol cas, és un bon llibre per parlar del procés de trànsit des d'una altra perspectiva. És un llibre d'aquells que tothom podria llegir per ampliar una mica la mirada, però que és especialment interessant per a aquelles persones que tinguin un familiar, amic o conegut en procés de trànsit, més que per als qui fan el procés (que normalment ja s'han documentat i han deixat enrere prejudicis). 

El format de novel·la gràfica també fa que el contingut sigui més distès i sigui més digerible, i és que a ningú no li agrada que li diguin que no és tan tolerant o obert de ment com es pensava, i això és el que pot passar sovint. Perquè tots som molt oberts i tolerants amb les persones trans fins que es tracta dels nostres fills, no?

Coneixem una mica més l'autora?

Foto extreta de wikipedia.cat

Élodie Durand (1973) és una dibuixant i guionista de còmic francesa. Inicialment va treballar per a produccions infantils i col·leccions juvenils. El seu àlbum de còmics La Parenthèse (2010) va rebre nombrosos premis. En aquest llibre recull la seva experiència personal amb un tumor cerebral que va patir durant set anys. El còmic Transicions, sobre la transidentitat des del punt de vista d’una mare, es va publicar el 2021.

Txell.Cat

Si una tarda de juliol un borinot - Pep Puig

Títol: Si una tarda de juliol un borinot
Autor: Pep Puig
Llengua original: català
Editorial: L’Altra Editorial
Any: 2023

"A la guerra, el cel és un company constant. Els soldats tenen molt de temps de mirar el cel i veure passar els núvols. El color del cel mai és el mateix, i de tant mirar-lo de cop i volta es va tornar com un mirall. El cel ens reflectia."

Si una tarda de juliol un borinot de Pep Puig és una novel·la tendra i molt breu que es pot llegir d'una asseguda. En poc més de 100 pàgines l'autor construeix i alimenta una il·lusió que ens arriba a través del narrador, en Ferran, un adolescent de catorze anys que passa les vacances d'estiu al poble de l'àvia. 

En Ferran i la seva germana Júlia són al Serrall, on passen alguns dies d'estiu a Cal Sabater, fent companyia a la seva àvia, que regenta la sabateria del poble. Al menjador, damunt d'un moble, hi ha fotos dels néts, fills i dels avis, tots dos difunts. I és que l'àvia Teresa es va casar dues vegades, primer amb en Valentí, que va haver d'anar a la guerra i no em va tornar, i després amb l'avi Josep. La imatge de l'avi Valentí, desaparegut prematurament, va quedar congelada en el temps com la d'un jove carregat d'il·lusions. 

Una tarda de juliol un foraster, que curiosament es diu Valentí, entra a la sabateria a comprar un parell de sabates, però l'àvia ha sortit i el rep en Ferran. Hi ha alguna cosa en la mirada d'aquell vell que li recorda al seu avi Valentí, aquell a qui no va conèixer però a qui té tant present pel retrat del menjador. I si realment el seu avi no va morir a la guerra? 

El fantasieig d'en Ferran va augmentant i es trasllada al lector, que també es debatrà entre la nostàlgia d'allò gairebé impossible que és que sigui ell, l’avi Valentí, i la certesa que no ho pot ser. Personalment he connectat molt amb aquest sentiment del protagonista, amb aquest enyor i aquesta estima cap a algú a qui no has conegut, però que d’alguna manera ha estat present a la teva vida. Pot semblar estrany, però jo també he sentit aquesta nostàlgia i aquest enyor, i m'he imaginat com hauria estat conèixer els meus avis paterns, compartir aniversaris, celebracions i que ens veiessin créixer als meus germans i a mi. La imatge que en tinc és sempre la mateixa: jo em faig gran, però ells segueixen sent les persones de la fotografia que hi ha al moble de l'habitació dels pares. 

Pep Puig l'encerta de valent a l'hora de donar veu a en Ferran, que es troba en aquella edat a mig camí de la infància i l'edat adulta. El mateix Ferran alimenta la seva imaginació infantil i alhora la va frenant, vol sortir amb els amics de la seva edat, però també s'emmiralla amb els joves més grans que ell i amb els adults. D'alguna manera és com si en Ferran es fes gran en el transcurs d'aquella trobada amb aquell foraster, una mena de despertar al món adult després d'apaivagar i aterrar la imaginació i el joc després del somni d’una nit d’estiu.

"La soledat d'un adolescent no s'assembla a cap altra soledat."

Si una tarda juliol un borinot és una història d'aquelles que et deixen una escalfor agradable al cor. I si de debò tornessin aquells qui van marxar abans d'hora i sense poder-se acomiadar? Puig ha escrit una novel·la antibel·licista que parla de les ferides que deixen les guerres i que triguen més d'una i de dues generacions a sanar. Si una tarda de juliol un borinot és també un record a tots els qui van haver de fer la guerra sense voler-ho i als qui hi van morir, però també als qui, com l'àvia Teresa, van haver de continuar vivint malgrat la incertesa. 

Aprofito per agrair l’enviament de l’exemplar a L’Altra Editorial.

Coneixem una mica més l’autor?

Pep Puig (Terrassa, 1969) és autor de diverses novel·les, entre les quals destaquen L’home que torna (2005), que va ser la meva primera novel·la, o La vida sense la Sara Amat (2016), amb què va guanyar el Premi Sant Jordi de novel·la i que ha estat adaptada a la gran pantalla. L’any 2020 es va estrenar amb la literatura juvenil amb Caminant junts per la lluna.

Txell.Cat

La meva planta de taronja llima - José Mauro de Vasconcelos

Títol: La meva planta de taronja llima
Autor: José Mauro de Vasconcelos
Llengua original: portuguès
Traducció: Carles Sans
Editorial: Libros del Asteroide
Any: 1968, traducció al català del 2014
 

"Al pit em va esclatar una ferida enorme.

- Et juro que te'l compraré. Encara que hagi de matar i robar...

Per dins no era el meu ocelles el que deia allò. Devia ser el cor.

Només podia ser això. Per què no li agrado al nen Jesús? Si fins i tot li agraden l'ase i el bou del pessebre. Però jo no. Es venjava de mi perquè era el fillol del dimoni. Es venjava de mi negant-se a donar-li regals al meu germà, però en Luís no s'ho mereixia, perquè era un àngel. Cap angelet del cel podia ser millor que ell... Llavors les llàgrimes em van sortir covardament.

- Zezé, estàs plorant...

- Ja em passarà. Jo no sóc un rei com tu. Només sóc una cosa que no serveix per a res. Un nen molt dolent, molt i molt dolent... només això."

 
En Zezé és un nen brasiler de cinc anys que creix en el si d'una família molt nombrosa i molt pobra. A través de la seva narració, coneixem la seva història i la de la seva família, en què els germans més grans han de créixer abans d'hora per tenir cura dels més petits. També en Zezé, amb només cinc anys, s'encarrega d'en Luís per distreure'l, estimar-lo i procurar que les preocupacions per la falta de recursos i de feina no li arribin i li estronquin la infància.
En Zezé és un nen amb una intel·ligència i una imaginació desbordant que el fan parlar amb els arbres (el seu estimat Minguinho, el seu arbret de taronja llima) i els animals, aprendre paraules difícils precoçment i inventar-se els millors jocs sense tenir joguines, però no deixa de ser un nen de només 5 anys. I sovint fa trapelleries que porten de corcoll els seus pares, germans i germanes grans, que el renyen, el peguen i li repeteixen per activa i per passiva que és dolent i que té un dimoniet dins. I l'hi repeteixen tantes vegades que ell mateix se n'acaba convencent, que ell és dolent, que Déu no l'estima i que per això les coses no li van gaire bé.
 
La història d'en Zezé i dels seus germans està basada en els records del mateix autor, i creieu-me que és dura, trista i molt conmovedora. A la dedicatòria inicial de l’autor hi apareixen alguns dels personatges de la novel·la: la Glória, en Luís i en Manuel Valadares.
En Zezé és un nen entranyable i la manera com t'explica la seva història traspua la innocència dels nens i una tristesa que se t'instal·la al pit a mesura que vas llegint. En Zezé era ben viu al meu cap mentre l'acompanyava a escola, a l'hora de fer alguna malifeta, però també quan s'inventava els millors jocs per al seu germanet, quan sortia a enllustrar sabates per guanyar uns calerons i poder fer una sorpresa al seu pare o quan es convertia en l'ase dels cops de casa, un blanc fàcil que rebia la ràbia i la impotència de saber-se pobre i desgraciat.
I malgrat tot, en Zezé va fent, s’aferra a la vida i no deixa de preguntar-se per què el nen Jesús no l'estima. En Zezé descobreix el significat de la tendresa i l'amistat amb en Portuga, un senyor ric que té el cotxe més bonic del poble, i amb en Minguinho, el seu arbret. Amb ells comparteix confidències, preocupacions i reflexions, i sembla que hi troba la comprensió i l’amor que qualsevol nen de 5 anys hauria de tenir.
 
La innocència infantil que cobreix tot el llibre accentua la sensació d'impotència i tristesa davant d'una vida dura i injusta. L’escena del dia de Nadal o dels dies que va a escola descalç, amb les sabates a la mà per no gastar-les i posar-se-les a l’últim moment són contundents. I tota aquesta bola que va niant a la gola i al pit acaba esclatant al final, en uns tres capítols finals devastadors, en què no vaig poder aguantar-me les llàgrimes. Ara escrivint aquesta ressenya, hi penso i se'm neguen els ulls 🥺.
 

"Una barreja de tot se'm va crear a l'ànima. Era odi, revolta i tristesa. Sense poder contenir-me, vaig exclamar:

- Que dolent que és tenir un pare pobre!

Vaig desviar els ulls de les vambes a uns esclops que hi havia quiets davant meu. El Papa estava dret mirant-nos. Tenia els ulls enormes de tristor. Semblava que li haguessin crescut tant, però tant, que omplien tota la pantalla del cinema Bangu. Tenia una pena tan dolorosa als ulls que si hagués volgut plorar no hauria pogut."

 
La meva planta de taronja llima m'ha agradat molt, m'ha commogut com feia temps que no em commovia un llibre. Cada cop que torno a pensar en en Zezé em venen al cap tots els Zezés que existeixen, nenes i nens petits que s'han de fer grans abans d'hora perquè la vida no els ha sabut tractar millor. I voldria abraçar-los i dir-los que, a vegades, la vida és injusta i dura, però que no és culpa seva, encara no han tingut temps de fer-la malbé. 
 
En Zezé m'ha fet pensat en la Gaia, de L'aigua del llac no és mai dolça de Giulia Caminito; un altre país, una altra edat i una altra dècada, però una història molt similar.
 

"La Dindinha un cop va dir que l'alegria és un «sol brillant dins del cor». I que el sol ho il·luminava tot de felicitat. Si era veritat, el meu sol dins del pit ho embellia tot..."

 

Coneixem una mica més l’autor?

Foto extreta de librosdelasteroide.com

José Mauro de Vasconcelos (1920 - 1984) va ser un novel·lista brasiler. Fill d’una família molt pobra, va traslladar-se a viure amb uns parents quan era un nen. Va començar a estudiar Medicina, però ho va deixar i va exercir nombrosos oficis i ben diversos: entrenador de boxejadors, jornaler, pescador o cambrer. La seva obra es caracteritza pel respecte a la natura i una mirada compassiva cap als més desafavorits. Entre les seves obres destaquen Rosinha, minha canoa (1962) i, sobretot, La meva planta de taronja llima (1968).

Txell.Cat