La sang de les promeses - Wajdi Mouawad

Títol: La sang de les promeses
Autor: Wajdi Mouawad
Llengua original: francès
Traducció: Cristina Genebat i Raimon Molins 
Editorial: Edicions del Periscopi
Any: 2009 original, 2017 en català

"No puc anar més enllà, però la història encara es podria resseguir fins molt de temps abans, d’una cosa a l’altra, de ràbia en ràbia, de pena en tristesa, de violació en assassinat, fins als orígens del món." (Incendis)

La sang de les promeses és un recull de quatre obres teatrals de Wajdi Mouawad que, tot i que són totalment independents, comparteixen temàtica i estil. 

Totes quatre són històries de violència i terror, on s'hi expliquen fets horribles. El mal, la guerra, la mort i el pes de la història del món i la memòria familiar (i com ens condiciona com a individus) sempre hi són presents, però també l'amor. Malgrat tot l’horror que es presenta i commou el lector (o l'espectador), Mouawad no provoca rebuig, sinó que t’absorbeix totalment. 

A La sang de les promeses hi ha molta sang vessada en el passat, el present i el futur, però també hi ha moltes promeses trencades. Són quatre tragèdies que ens recorden a la tradició grega clàssica, amb nissagues estroncades per la violència, però també amb un feix d'esperança, algun personatge que, després d'un viatge de descobriment, vol canviar les tornes. 

Les quatre comencen o fan referència a entorns que ens són propers i ens interpel·len per transportar-nos a realitats que ens semblen remotes i que sovint, des de la nostra posició privilegiada, volem ignorar. Totes comencen amb una mort -la mare a “Incendis” i “Boscos”, el pare a “Litoral” i un suïcidi a “Cels”- que enceten un camí de descobriment del protagonista o de qui ha mort.

“Litoral” és el text que encapçala la tetralogia i m'ha sorprès perquè el dramatisme de Mouawad queda camuflat en escenes oníriques, en què el somni i la imaginació és barregen amb la realitat, i en què diferents capes temporals de superposen. M'ha costat més entrar-hi i m'ha sorprès trobar-hi moments graciosos que no m'esperava. En aquest cas, després de la mort del seu pare, Wilfrid torna al seu país d’origen per intentar-lo enterrar, després de topar amb una negativa per part de la família materna.

"T’estimo, no diguis res! Soc boig perquè soc aquí, amb tu, davant del mar, per dir-te el meu amor, la meva amistat, per dir-te el meu amoristat." (Litoral)

“Incendis” és la història brutal que han de descobrir dos germans bessons a partir de les cartes que els deixa la mare en morir. L’un ha de trobar el pare, i l’altre el germà, però poc esperen que la veritat els destrossarà. A mesura que l’anava llegint em tornava el record de la posada en escena que vam veure el 2012.

“Boscos” té la intensitat d’”Incendis” i una trama densa i complexa. La mort de la mare de la Loup la porta a resseguir l’arbre genealògic de les dones de la seva família, des de 1871 fins al 2006, recorrent la història d’Europa.

"Perquè jo també tinc una pena que tu no te la pots ni imaginar i que, al contrari de tu, la detesto, aquesta pena, i voldria treure-me-la de sobre! Perquè jo també vaig fer una promesa i, per la més horrible de les coincidències, resulta que tu tens a les teves mans la clau que em permetria saldar un compte personal que tinc amb la meva pròpia vida!" (Boscos)

“Cels” m’ha semblat trepidant i m’ha atrapat des del principi. M’ha semblat diferent de les altres, ja que deixa de banda el drama generacional de les guerres però posa sobre la taula el terror per un conflicte internacional. Els integrants d’una cèl·lula d’investigació han de resoldre el motiu que ha portat a un dels companys, en Valéry, a suïcidar-se i esbrinar la data i lloc d’uns atemptats propers.

"Si no t’arrisques a equivocar-te en els instants que exigeixen més prudència, mai no estaràs a l’altura de poder dirigir els homes. Facis el que facis, Vincent, un dia o altre et tacaràs les mans de sang. El poder és això. La desobediència al poder és l’únic sabó eficaç per treure les taques, encara que no tregui la pudor." (Cels)

La força del text de Mouawad és brutal i punyent, però en escena ha de ser espectacular. Personalment només he vist “Incendis” al teatre, però si en algun moment tornen a fer “Boscos” o “Cels” m'agradarà anar-les a veure. 

Altres entrades del mateix autor:

• Ànima

Txell.Cat

Un mes al camp - J. L. Carr

Títol: Un mes al camp
Autor: J. L. Carr
Traducció: Dolors Udina
Llengua original: anglès
Editorial: Viena Edicions
Any: 1980 original, 2025 en català

"El més meravellós era trobar-me en aquest refugi d'aigües tranquil·les i, durant una temporada, no haver-me de preocupar de res més que de desvelar la pintura del mur. I, després, potser podria començar de nou, oblidar el que m'havien fet la guerra i les baralles amb la Vinny i començar de nou. Això és el que necessitava: un nou començament i potser després deixaria de ser un ferit de guerra."

Un mes al camp de J. L. Carr és una novel·la breu ideal per llegir quan s’acaba l’estiu o, més ben dit, les vacances.

Som al 1920 i en Tom Birkin, després de tornar de la Primera Guerra Mundial amb clars signes d’estrès posttraumàtic, se’n va al poble de Oxgodby, a Yorkshire, a restaurar un fresc medieval que creuen que hi ha a l’església. El salari que cobra és una misèria, i s’ha d’allotjar al campanar mateix de l’església, però la fascinació que sent per descobrir què s’amaga darrere la paret és més forta que les condicions.

Mentre treballa, el protagonista es creua amb alguns habitants del poble amb qui va teixint vincles i establint rutines. La gent d’Oxgodby és hospitalària i bondadosa, i se’n desprèn una germanor bonica, conseqüència de la guerra. També es fa amb en Charles Moon, un arqueòleg que també ha estat a la guerra i que treballa en un altre encàrrec de la mateixa família, la recerca d’una tomba familiar, mentre avança en el seu propi projecte.

Els dies passen i Tom Birkin, a banda de restaurar el mural de l’església, restaura la seva ànima i la seva tranquil·litat. Els matins a la bastida treballant en el mural ens ofereixen descripcions de la pròpia pintura, però també de com es devia fer, així com què s’hi representa: el judici final. Tanmateix, Birkin també té temps de descansar sota l’ombra dels arbres, contemplar la bellesa del camp anglès i conversar a bastament amb Charles Moon.

Un mes al camp és un relat sobre la superació i la sanació, sobre la recerca de la felicitat quan has estat a l’infern, sobre els estius que semblen eterns. En Tom Birkin que arriba a Oxgodby, amb un abric que li va gran, que pesa i que li permet camuflar-se, no és el mateix que se’n va un cop enllestida la feina.

Aquesta lectura és com aquells estius en què s’està a gust sense fer res de l’altre món, en què els dies semblen estirar-se, en què hi ha temps per treballar, fer la migdiada i enamorar-se per després tornar a la vida real d’una altra manera. Una mena d’idil·li com aquells estius que, al cap dels anys, sembla que els hagis somiat.

"Si m'hi hagués quedat, hauria estat feliç per sempre? No, suposo que no. La gent se'n va, es fa gran, es mor, i el convenciment lluminós que hi haurà una nova meravella a la cantonada es va fonent. És ara o mai; hem d'arreplegar la felicitat quan ens passa per davant."

Txell.Cat

Summer - Ali Smith

Títol: Summer
Autora: Ali Smith
Llengua original: anglès
Editorial: Penguin Books 
Any: 2020

"The briefest and slipperiest of the seasons, the one that won't be held to account - because summer won't be held at all, except in bits, fragments, moments, flashes of memory of so-called or imagined perfect summers, summers that never existed."

Doncs ja està, he acabat el quartet estacional d’Ali Smith amb Summer, l'estació que em recorda a la infància, els dies llargs de sol i jocs amb els meus germans i cosins. 

A Summer també hi trobem algunes parelles de germans, però no passen l'estiu -o l'agost- feixuc i mandrós, que dirien Els Pets, com nosaltres. 

"Funny [...] like, how we overload summer most out of all the seasons, I mean with our expectations of it.

Nah, Summers can take it. That's why they're called summers."

D'una banda tenim la Sacha i en Robert, que viuen amb la seva mare, Grace, a Brighton. El seu pare viu a la casa del costat amb la seva nova parella, l’Ashley, més jove que ell i que ha deixat de parlar. La Sacha té setze anys i una gran preocupació pel canvi climàtic i per als refugiats. En Robert és més petit, però té una intel·ligència prodigiosa que el fa conversar com si fos un adult, tot i que encara té moltes coses infantils.

"It's truly terrible. But this new generation of responsible young people will sort it out, his mother says. Thank God for the young people. I trust them.

Yeah, that's it. Give us the responsibility for everything you've all messed up but don't give us any power with which to change anything, his sister says."

"At which point the two kids, who’d been fiercely arguing about everything, both fell about laughing at the joke with a pleasure, an infectious delight, the kind that made everyone in that restaurant turn towards their table, not in a way that meant they wished they'd be quieter or were finding something intrusive, but in that way where something warm happening will unite a room of strangers."

D’altra banda, tenim en Daniel i la Hannah, dos germans que es troben separats per la Segona Guerra Mundial. En Daniel es troba internat en un camp d’estrangers anglès a l’Illa de Man, i la Hannah decideix combatre el règim des d’Alemanya. 

Finalment, l’Art i la Charlotte, que eren parella, però després de la ruptura han aconseguit refer la relació d’amistat fins al punt que es consideren com germans.

"Sometimes he hears the hooves of the horses on the roads of the cities he grew up in on the road outside this window.

That's not horses, they tell him here in his neighbour's house. That's people from the Airbnb studio along the road. It's the wheels of their suitcases going over the cracks in the pavement."

"...the people left behind after someone has died are liable to become inhabitants of Grief Island and must be sure to carry an inflatable life jacket with them to help them swim away if the weather roughens and they haven’t got access to a boat."

En Daniel, l’Art i la Charlotte són personatges que retrobem d’altres llibres, igual que la Iris o l’Elizabeth. M’hi han faltat alguns personatges de Spring.

Després de quatre llibres, a ningú li sorprendran els salts temporals i espacials d’Ali Smith, ni el fet que la narració vagi canviant de perspectiva: de la Sacha a en Robert, d’en Daniel a la Hannah, i fins i tot la Grace o la Charlotte.

Smith torna a posar sobre la taula les conseqüències del Brexit i el canvi climàtic, però a més aborda l’aïllament (irònicament en l’estació més social de totes) des de diferents perspectives. D’una banda trobem l’aïllament en un camp de civils anomenats “enemy aliens” durant la Segona Guerra Mundial, de l’altra l’internament dels presos polítics com en Hero, un vietnamès que busca asil, però també l’aïllament dels confinaments de la pandèmia i els centres d’internament d’immigrants actuals.

No hi falten artistes i personalitats reals: Einstein, la directora de cinema Lorenza Mazzetti, Fred Uhlman, Kurt Schwitters o Barbara Hepworth. Els personatges i algunes escenes s’allunyen del realisme per acabar conformant un trencaclosques en què totes les estacions encaixen, en que les històries s’entrecreuen.

"He now knows a pure and inarguable thing about the infrastructure of everything. When two particles are entangled then a change to one no matter where the other particle is in the universe will mean there's a change in the other.

But how do the particles know? How do they know whether entanglement has or hasn't taken place?"

Summer tanca el quartet estacional i l’aparició de personatges d’altres estacions harmonitza el conjunt. Perquè arribi l’estiu cal que hagi sigut hivern i que haguem passat la primavera, i cal abraçar el fet que l’estiu acabarà i tornarà la tardor. 

Al llarg de tota la tetralogia les referències artístiques a obres i persones són moltes, com també les referències socials (a Summer hi apareix una menció a George Floyd). Tots quatre llibres s’inauguren amb diverses cites, tots tenen una estructura similar: amb grans blocs dividits en seccions sense numerar i encapçalats per un text més poètic que és com un mantra. Però estic segura que hi ha molts altres detalls que m’han passat per alt que interconnecten els quatre volums. Ali Smith no és fàcil, però val molt la pena.

M’ha agradat molt com es tanca el cicle, com les peces encaixen en una obra més gran que la individualitat de cada llibres, com si Smith volgués de nou emfatitzar que l’egocentrisme ens aïlla, que l’immobilisme1 no és la solució i que cal pensar en la col·lectivitat.

"She is a person on a pavement in a city in a country on a planet, seen from above by so many satellites that aren't there so we can see how fine and beautiful our planet is from space but so the people who control the satellites can zoom in on people for all sorts of reasons that are nothing to do with what almost everybody and everything on the planet actually needs."

Altres entrades de la mateixa autora

• Autumn

• Winter

• Spring

---

1 Us deixo un fragment del primer capítol.

“Everybody said: so?

As in so what? As in shoulder shrug, or what do you expect me to do about it? or I so don’t really give a fuck, or actually I approve of it, it’s fine by me.

Okay, not everybody said it. I’m speaking colloquially, like in that phrase everybody’s doing it. What I mean is, it was a clear marker, just then, of that particular time; a kind of litmus, this dismissive note. It got fashionable around then to act like you didn’t care. It got fashionable, too, to insist the people who did care, or said they cared, were either hopeless losers or were just showing off.”

Txell.Cat

La conca dels àngels. Sis dones i massa guerres - Berta Cusó

Títol: La conca dels àngels. Sis dones i massa guerres
Autora i il·lustradora: Berta Cusó
Llengua original: català
Editorial: Pagès Editors
Any: 2025

La conca dels àngels, o Engelbecken en alemany, és un estany situat a Berlín que dona lloc a aquesta novel·la gràfica de Berta Cusó que repassa els conflictes bèl·lics dels últims anys a través de sis protagonistes.

Sis històries breus -a vegades voldries saber-ne més- de sis dones amb nacionalitats i moments històrics diferents, però totes atravessades per la guerra i situades a Berlín en algun moment.

Cusó ha fet un retrat de la guerra al món al llarg del segle XX per evidenciar que la guerra no acaba mai, es trasllada en l’espai, però no s’ha extingit mai. 

La Micaela, una alemanya que viu l’entrada dels russos a Berlín l’any 45; l’Angelina, una noia russa que forma part d’un regiment nocturn d’avions bombarders sobre territori alemany; la Serafina, maqui que s’ha d’exiliar al final de la Guerra Civil espanyola; la Tuyen, que quan acaba la Guerra del Vietnam arriba a Berlín com a refugiada econòmica; la Lucy, una jove alemanya que se’n va a Síria amb Estat Islàmic; i la Gabriela, refugiada ucraïnesa que fuig amb l’inici de la Guerra amb Rússia.

L’encreuament de les històries de les sis protagonistes a La conca dels àngels evidencia que la guerra provoca una mena d’efecte papallona: afecta el món i no és un fet aïllat.

A La conca dels àngels es retrata la figura de les dones en les guerres allunyant-se de l’idea generalista que tothom té. Cusó retrata l’altra cara de la guerra: les violacions i la violència sexual dels vencedors a les vençudes, dones que lluiten en tots dos bàndols, aviadores, dones en camps de concentració (preses i guardes), o refugiades. 

M’ha agradat veure com anaven encaixant les històries entre si. Això sí, se m’han fet curtes i m’hauria agradat aprofundir-hi, però crec que no era l’objectiu de l’autora. En aquest sentit, m’ha fet pensar en Hierba de Keum Suk Gendry-Kim, en què sí que s’aprofundeix en una de les conseqüències de la guerra per a les dones.

Les il·lustracions m’han agradat molt i porten un gran pes narratiu en la història, tot i que també hi ha espai per algunes pàgines didàctiques com la que explica el significat dels pedaços i combinacions que portaven les preses dels camps de concentració.
La col·lecció Dobletinta es caracteritza per utilitzar només dos colors. En aquesta ocasió, totes les vinyetes són amb tons vermellosos i lilosos, ja que vaig sentir que l’autora explicava que el lila li permetia defugir el negre i aportava més profunditat en les escenes nocturnes, mentre que el vermell evocava directament la sang i s’associa ràpidament a les guerres.

Altres novel·les gràfiques sobre conflictes bèl·lics

• L'art de volar - Antonio Altarriba, Kim

• Hierba - Keum Suk Gendry-Kim

• Persépolis - Marjane Satrapi

Txell.Cat

Morir a la primavera - Ralf Rothmann

Títol: Morir a la primavera

Autor: Ralf Rothmann

Llengua original: alemany

Traducció: Ramon Monton

Editorial: L’Altra Editorial

Any: 2015 original, 2016 en català

"- Treballo a la finca d’aquí, de munyidor. [...] Només tinc disset anys. Aquí som importants per al manteniment de la guerra.
- Importants per al manteniment de la guerra -, va grunyir l’oficial. - El que s’ha de sentir! Jove i sa i s’amaga entre vaques a la rereguarda."

Fa uns dies vam visitar la biblioteca de Manresa amb uns quants membres del Reducte Català i tenien una selecció de llibres que portaven la paraula “primavera” al títol. Vaig decidir endur-me aquest que em va cridar l'atenció.

Al principi, em va agradar molt com s'explicava la història d'en Walter i els seus amics, que treballen de munyidors en una granja mentre la guerra arrasa Alemanya. Son joves, tenen ganes de viure l'amor i sembla que la guerra els toqui però de lluny. Poc s'esperen que un vespre els obliguin a allistar-se a l'exèrcit per participar en les últimes campanyes de la guerra. 

Així, en Walter i en Fiete, amb disset anys i sense cap mena de formació, aniran avançant en la rereguarda, traslladant ferits i encarregant-se de la intendència. 

"Ai, pobre soldadet fuster, què deus saber, tu! ¿Has ajudat mai una vaca a vedellar? ¿I quan té còlics perquè se li ha torçat la matriu? ¿O quan la palangana és massa estreta i el vedell es posa del revés i no vol sortir? [...] Portar una nova vida al món, aquesta és la feina més dura. Destruir i matar, pot fer-ho qualsevol idiota."

M'ha agradat llegir un llibre sobre la Segona Guerra Mundial amb una perspectiva diferent: la d’uns joves que s'hi afegeixen quan ja és tard i que no combreguen amb el que defensa el seu país, encara que no puguin dir-ho en veu alta. 

Rothmann retrata la cruesa de la guerra fora del camp de batalla, la crueltat i l'egoisme dels homes, l'omnipresència de la mort sense recrear-se en escenes escabroses, i la pèrdua de la innocència dels joves que tenien grans somnis de futur. 

La novel·la no té cap mena de divisió en capítols ni episodis, i això ha fet que cada vegada se'm fes més pesada i lenta de llegir. 

Malgrat això, si us l'agafeu amb calma, és una novel·la amb un retrat sobre l'amistat molt bonic, lluny de la imatge idealitzada de l'amic perfecte. 

Txell.Cat

El viatge al passat - Stefan Zweig

Títol: El viatge al passat

Autor: Stefan Zweig

Llengua original: alemany

Traducció: Ramon Monton

Editorial: Edicions de 1984

Any: 1929 original, 2025 aquesta edició en català

"I, en aquell segon inesperat de descontrol, tota l’estructura artificial de dissimulació que havia anat bastint es va ensorrar damunt del seu cor i, amb un moviment convulsiu, el múscul cardíac va experimentar un dolor quasi mortal només d’imaginar-se que hauria de prescindir d’ella."

En Ludwig és un jove d'orígens humils molt treballador que aviat es guanya la confiança d'un empresari ric que li ofereix una molt bona feina. De fet, l'empresari el té en tanta estima que, quan una malaltia comença a condicionar-lo en el seu dia a dia, li demana que es traslladi a viure a casa seva amb la seva família i el converteix en la seva mà dreta. 

A mesura que passen els mesos, en Ludwig cada vegada se sent més captivat per la dona del seu benefactor, però ho viu en silenci, discreció i culpa. Un dia, li encomanen una feina molt important a Mèxic que el mantindrà lluny de la que s'ha convertit en casa seva durant dos anys. És una gran oportunitat, però també un daltabaix perquè implicarà no veure la seva estimada durant tots aquests mesos. És en aquest moment que ella també li confessa el seu amor i es fan una promesa de futur per quan torni.

El viatge al passat és el retrobament d'aquests dos personatges nou anys després d'haver-se vist per última vegada. El retorn del Ludwig es fa esperar per l'esclat de la Primera Guerra Mundial, però quan ho fa, en tots dos rebrota el sentiment que havien deixat aparcat. 

Però es pot recuperar el temps perdut? Es pot reprendre la vida i una relació després de nou anys com si no hagués passat res? Què passa amb el temps que no hem compartit, les experiències viscudes que no hem compartit? I si el temps ens ha convertit en dos desconeguts que teníem idealitzats? Podem sentir nostàlgia d'allò que no hem viscut? (Intentar fer veure que el temps no ha passat, seria allò que avui en diuen FOMO portat a l’extrem?)
El viatge al passat narra precisament això i, a partir del retrobament, construeix tota la història passada: l'enamorament, la passió, la separació, el patiment i l'espera (narrat amb la mestria que ja coneixem de Zweig). M’ha sorprès descobrir que el títol original era Widerstand der Wirklichkeit, que vol dir “Resistència a la realitat” i que crec que trasllada molt bé el tema principal d’aquest relat, ja que el retrobament, nou anys més tard, provoca un xoc entre el record idealitzat i la realitat.

El narrador ens comparteix el món interior d’en Ludwig, que es despulla i comparteix els seus sentiments i pensaments, i que parla de la dona de qui està enamorat sense dir-ne mai el nom. D'aquesta manera, la figura femenina es converteix en un ideal, una imatge no terrenal, sense nom. 

Aquest és un altre relat en què Zweig explora l'ànima humana i els sentiments més profunds i forts. M'agrada que Zweig faci parlar els personatges masculins de l'amor, el patiment i tot el que podem sentir, allunyant-nos de la idea que som només les dones les que vivim intensament les emocions. Personalment, El viatge al passat és un dels relats que més m'han agradat dels que li he llegit. Una història breu, però molt ben construïda i narrada 👌. 

Altres entrades del mateix autor:

• L’amor d’Erika Ewald (1904)

• Por (1925)

• Carta d'una desconeguda (1927)

• La impaciència del cor (1939)

Txell.Cat

Fill d'un malparit - Sorj Chalandon

Títol: Fill d’un malparit
Autor: Sorj Chalandon
Llengua original: francès
Traducció: Josep Alemany
Editorial: Edicions de 1984
Any: 2021 original, 2023 en català

"... no havia fet altra cosa que pronunciar els seus noms. Quaranta-quatre noms santificats, l’un rere l’altre, recitats enmig d’un silenci de mort. De mort, veritablement. La calma negra de la tomba. I també, encara més dolorós, havia llegit algunes cartes que ells havien escrit als seus pares, abans del 6 de juliol de 1944."

“Ets fill d’un malparit” és la frase que l’avi de Sorj Chalandon li va deixar anar quan només tenia 10 anys. En aquell moment no ho entén, i abans d’anar a dormir escolta les històries de la guerra que li explica el pare. 

Anys més tard, el 1987 Chalandon cobreix el judici a Klaus Barbie, que va ser cap de la Gestapo i oficial de les SS, conegut com el “carnisser de Lió”. És un esdeveniment històric amb molta pressió mediàtica, i el seu pare li demana poder assistir al judici com a públic. Durant les setmanes que s’allarga el procés, Chalandon també investiga el seu pare, necessita conèixer la veritat sobre ell durant la Segona Guerra Mundial. Amb qui va lluitar? On? Sempre que ha intentat parlar-hi ha obtingut una resposta diferent, una riallada, un comentari sarcàstic.

Chalandon no busca culpar ni condemnar el pare, només vol entendre’l, conèixer-lo i acceptar-lo. L’autor descobreix que va arribar a portar fins a quatre uniformes diferents, i que va ser desertor de fins a quatre exèrcits. Un home fantasiós, mentider, agressiu i imprevisible. 

"“Aquest individu és un mentider, dotat d'una imaginació fabulosa. Cal considerar-lo molt perillós i tractar-lo com a tal.”

Nota confidencial sobre el meu pare, redactada pel comissari Victor Harbonnier, cap de la Policia Nacional de Lilla (19 de desembre de 1944)."

Fill d’un malparit és un exercici documental brutal, una novel·la íntima i propera, molt ben escrita. Pot semblar feixuga en algun moment perquè hi ha molts noms propis, molts escenaris, molts fets i molts testimonis. No diria que és una novel·la amena ni lleugera, però és que no podia ser-ho de cap manera.

Chalandon intercal·la capítols en què relata el judici contra Klaus Barbie i capítols en què narra la descoberta de la veritat sobre el seu pare a base de declaracions, cartes, records, documents oficials…

Aquest és un llibre basat en fets reals i amb un vessant personal molt clar, que permet aproximar-se a la Segona Guerra Mundial des d’un escenari que he trobat menys en llibres: deixem enrere les trinxeres i el camp de batalla per anar-nos-en als jutjats.

Txell.Cat