Pura passió - Annie Ernaux

Títol: Pura passió
Autora: Annie Ernaux
Llengua original: francès
Traducció: Valèria Gaillard
Editorial: Angle Editorial
Any: 1991 original, 2022 en català

"Tot aquest temps he tingut la impressió de viure la meva passió en mode novel·lesc, però no sé, en aquests moments, en quin mode l’escric, si és en el de testimoni, a l’estil de la confidència tal com es practica en les revistes femenines, en el del manifest o l’al·legat, o fins i tot com un comentari de text."

Podia passar i ha passat, he trobat un llibre d’Annie Ernaux que no m’ha convençut. Bé, de fet, podria dir que he hagut de fer un esforç per acabar-lo i això que només eren 72 pàgines.

Ernaux sempre escriu sobre la seva vida, els records i les experiències que més l’han marcat. Una de les coses que més m’agraden d’ella és que la seva escriptura és honesta, no busca l’acceptació social i sempre m’ha semblat molt real. Ernaux agafa un conjunt de records i els dissecciona davant del lector fins arribar al detall més petit.

A Pura passió m’he trobat una Ernaux que descriu una relació passional amb un diplomàtic de l’Est que li fa perdre el nord. A L’home jove Ernaux ens parla d’un idil·li amb un noi força més jove que ella, però ni de bon tros trobem una Ernaux  tan alienada com la que trobem a Pura passió. 

Pura passió narra la desesperació de l’autora en el temps d’espera entre una trobada i una altra, com condiciona la seva vida a l’espera del seu misteriós amant: quina roba compra, quina roba es posa, si surt de casa o no per si la truca… El nivell de dependència a què arriba és realment asfixiant. En un moment, Ernaux verbalitza el seu desig d’escapar d’aquesta passió que la condiciona tant. Ja ho diu el títol, és passió en estat pur: irracional, incontrolable i desmesurada.

"Res no tenia sentit, llevat del moment en què estàvem junts fent l’amor. I encara així estava obsessionada pel moment de després, en què se n’hauria anat. Vivia el plaer com un dolor profund."

A diferència de les altres obres que li he llegit, aquí no hi trobem empoderament femení ni un clam per a la llibertat de les dones; ni tan sols el desig de trencar les normes. Ernaux no espera que l’amant trenqui amb la seva família i comenci una relació estable amb ella, però no pot escapar d’aquesta passió eròtica que la té segrestada.

"Des del mes de setembre de l'any passat no he fet res més que esperar un home: que em truqués i vingués a casa meva."

"M'hauria agradat no tenir res més a fer que esperar-lo."

He de dir que el final m’ha agradat notablement més que tot el conjunt del llibre, però tot i així, no m’ha acabat de fer el pes.

Si voleu començar amb l’autora, us recomano que ho feu amb algun dels altres llibres que trobareu ressenyats en aquest blog.

Altres entrades de la mateixa autora:

• Una mujer

• L’esdeveniment

• L’home jove

• Memòria de noia

Txell.Cat

Fill d'un malparit - Sorj Chalandon

Títol: Fill d’un malparit
Autor: Sorj Chalandon
Llengua original: francès
Traducció: Josep Alemany
Editorial: Edicions de 1984
Any: 2021 original, 2023 en català

"... no havia fet altra cosa que pronunciar els seus noms. Quaranta-quatre noms santificats, l’un rere l’altre, recitats enmig d’un silenci de mort. De mort, veritablement. La calma negra de la tomba. I també, encara més dolorós, havia llegit algunes cartes que ells havien escrit als seus pares, abans del 6 de juliol de 1944."

“Ets fill d’un malparit” és la frase que l’avi de Sorj Chalandon li va deixar anar quan només tenia 10 anys. En aquell moment no ho entén, i abans d’anar a dormir escolta les històries de la guerra que li explica el pare. 

Anys més tard, el 1987 Chalandon cobreix el judici a Klaus Barbie, que va ser cap de la Gestapo i oficial de les SS, conegut com el “carnisser de Lió”. És un esdeveniment històric amb molta pressió mediàtica, i el seu pare li demana poder assistir al judici com a públic. Durant les setmanes que s’allarga el procés, Chalandon també investiga el seu pare, necessita conèixer la veritat sobre ell durant la Segona Guerra Mundial. Amb qui va lluitar? On? Sempre que ha intentat parlar-hi ha obtingut una resposta diferent, una riallada, un comentari sarcàstic.

Chalandon no busca culpar ni condemnar el pare, només vol entendre’l, conèixer-lo i acceptar-lo. L’autor descobreix que va arribar a portar fins a quatre uniformes diferents, i que va ser desertor de fins a quatre exèrcits. Un home fantasiós, mentider, agressiu i imprevisible. 

"“Aquest individu és un mentider, dotat d'una imaginació fabulosa. Cal considerar-lo molt perillós i tractar-lo com a tal.”

Nota confidencial sobre el meu pare, redactada pel comissari Victor Harbonnier, cap de la Policia Nacional de Lilla (19 de desembre de 1944)."

Fill d’un malparit és un exercici documental brutal, una novel·la íntima i propera, molt ben escrita. Pot semblar feixuga en algun moment perquè hi ha molts noms propis, molts escenaris, molts fets i molts testimonis. No diria que és una novel·la amena ni lleugera, però és que no podia ser-ho de cap manera.

Chalandon intercal·la capítols en què relata el judici contra Klaus Barbie i capítols en què narra la descoberta de la veritat sobre el seu pare a base de declaracions, cartes, records, documents oficials…

Aquest és un llibre basat en fets reals i amb un vessant personal molt clar, que permet aproximar-se a la Segona Guerra Mundial des d’un escenari que he trobat menys en llibres: deixem enrere les trinxeres i el camp de batalla per anar-nos-en als jutjats.

Txell.Cat

Memòria de noia - Annie Ernaux

Títol: Memòria de noia
Autora: Annie Ernaux
Llengua original: francès
Traducció: Valèria Gaillard
Editorial: Angle Editorial
Any: 2016
 

"Ell va molt ràpid, no està preparada per a tanta rapidesa, tanta fogositat. Ella no experimenta res. Se sent subjugada per aquest desig d’home incontenible, salvatge, sense cap relació amb el del seu flirt pausat i prudent de la primavera. Ella no es pregunta on van. En quin moment va entendre que ell la portava a una habitació, potser li ho ha dit?"

Des de fa uns anys, Annie Ernaux s'ha convertit en un clàssic anual i aquest ja és el quart llibre que li llegeixo. Sovint són lectures breus, però molt intenses, en què l'autora desgrana algun fet de la seva vida i es despulla davant dels lectors: ens narra un avortament a L'esdeveniment, ens parla de la relació amb la seva mare, malalta d'Alzheimer a Una mujer, ens explica la seva relació amorosa amb un home més jove a L'home jove. I a Memòria de noia rememora l'impacte que va tenir una relació amb un home durant dues nits, l'estiu de 1958, quan tenia 18 anys i va anar a fer monitora en unes colònies.

"A la matinada, com que ell no venia, va anar a picar a la seva porta. Li va respondre el silenci. Es va pensar que encara dormia. Hi va tornar diverses vegades. (He oblidat el nombre.) La darrera, després d’haver picat, va intentar obrir. Estava tancat amb pestell. Va mirar pel forat del pany. Ell estava just al seu camp de visió, d’esquena en pijama, estirant-se. No va obrir."

Aquelles dues nits amb el cap dels monitors, més gran i experimentat que ella, mestre d'educació física, es converteixen en la seva obsessió i condicionen les decisions que pren a partir d'aquell moment sobre el seu futur i la seva manera de relacionar-se amb els altres: escollirà uns estudis que detestarà només per poder-s'hi acostar, caurà en un trastorn de la conducta alimentària per aconseguir un cos perfecte, entre d'altres… i tot per un home que després d'utilitzar-la, li farà el buit i no la recordarà. Aquesta obsessió malaltissa m'ha recordat a la de la protagonista de Carta d'una desconeguda d’Zweig.

"No havia vençut la gana. Només l’extenuava treballant. No penso en res més que en el menjar. He entrat en un mode d’existir marcat pel que podria menjar el proper àpat, segons el poder calòric del contingut del plat. La descripció d’un menjar, en una novel·la, em trasbalsa igual que una escena sexual. [...] ¿Quan tindria dret jo també de berenar? Com si la decisió no depengués de mi, sinó d’una altra noia."

 
Han de passar 50 anys perquè Annie Ernaux es vegi en cor d'enfonsar-se en la memòria d'aquella noia que va ser i ho farà per “explorar l'esvoranc entre la realitat esbalaïdora del que passa, en el moment en què passa, i l'estranya irrealitat que revesteix, anys després, el que ha passat”.

"¿Com som presents en l’existència dels altres, la seva memòria, les seves maneres de ser, els seus actes fins i tot? Desproporció inaudita entre la influència sobre la meva vida de dues nits amb aquest home i el no-res de la meva presència en la seva.
No l’envejo gens, soc jo qui escriu."

 
Memòria de noia és el llibre a què m'ha costat més d'entrar dels que he llegit fins ara de l'autora. Per endinsar-se en la memòria de la noia que era l'any 58, Ernaux recupera cartes enviades a amigues, algunes fotografies, fragments del seu diari personal i va reconstruint els records i sentiments d'aquell estiu i els anys que el van seguir. La narració m'ha semblat més confusa i fluida que en altres ocasions, ja que aquí, Ernaux es dissocia de la noia que havia sigut 50 anys enrere i parla d'ella mateixa com si fos una tercera persona, però a més barreja aquest personatge que crea amb el seu ‘jo’ d’escriptora.
 
La prosa d'Ernaux m'agrada per la vulnerabilitat i la humanitat que em transmet. L'autora transforma la vergonya, el pudor i l'estigma que envolten alguns episodis de la seva vida en acceptació i veritat, sense revestiments ni floritures. Quan la llegeixo tinc la sensació d'estar descobrint una part molt íntima de l'autora i vull pensar que per ella és sanador (suposo que si no, no hauria escrit tants llibres…). Però s'ha de ser molt valent per fer-ho. Crec que tots tenim històries que no expliquem, que no ens agrada recordar i que ens provoquen sentiments desagradables i preferim deixar guardades en un racó. A mi Ernaux, a les seves històries, em transmet pau i serenitat, i em fa sentir que fins i tot la història més terrible que tenim per explicar i digerir, després de desgranar-la, pot deixar de fer nosa. 

Altres entrades de la mateixa autora

• Una mujer
• L'esdeveniment 
• L'home jove

Txell.Cat

L'art de volar - Antonio Altarriba, Kim

Títol: L’art de volar
Autor: Antonio Altarriba
Il·lustració: Kim
Llengua original: castellà
Traducció: Neus Canyelles
Editorial: Norma Editorial
Any: 2009

L'art de volar és una novel·la gràfica del guionista Antonio Altarriba i l'il·lustrador Kim que narra la vida del pare de l'autor, Antonio Altarriba. 

El punt de partida és el suïcidi, l'any 2001, d'Antonio Altarriba en una residència de gent gran de Lardero, des d'on va saltar per la finestra. El guionista, a partir d'aquest fet, reconstrueix la vida del seu pare des que era nen i vivia al camp, a Peñaflor de Gállego, amb els seus pares i germans fins a la mort, passant per la Guerra Civil, els camps de refugiats republicans a França, la tornada a l'Espanya franquista amagant els seus ideals i sobrevivint amb diferents feines.  

La vida del protagonista no va ser fàcil ni, durant molts anys, feliç. Antonio Altarriba era un somiador i tenia uns ideals que el van portar a lluitar al bàndol anarquista durant la Guerra Civil espanyola. Malauradament, les circumstàncies el van portar a viure en contra d’allò en què creia i va continuar vivint, però cada vegada més trist i allunyat de si mateix. Cada vegada més allunyat de la seva dona i més enfonsar en una depressió profunda, va decidir ingressar en una residència a Lardero. 

L'art de volar és un homenatge al pare, però també a una generació sencera, als anhels de llibertat i als ideals truncats. Antonio Altarriba es va passar tota la vida perseguint el somni de la llibertat, i no va ser fins que va saltar per la finestra de la residència que va poder volar lliure. 

Altarriba fill, amb les il·lustracions de Kim, ha escrit una altra novel·la gràfica, L'ala trencada, que repassa la vida de la seva mare. Tinc ganes de llegir-lo per conèixer l'altra perspectiva de la història, la d'una dona filla d'un falangista que es va casar amb un anarquista que ho amagava, que va trobar en la religió una via d'escapament, i que va veure com el seu home s'allunyava i s'apagava. Aquesta també és part de la història d'Espanya que van viure els meus besavis i avis. 

Txell.Cat

L'home jove - Annie Ernaux

Títol: L’home jove
Autora: Annie Ernaux
Llengua original: francès
Traductora: Valèria Gaillard
Editorial: Angle Editorial
Any: 2021

"De vegades, de lluny, amb discreció, demanant-me que no em girés, m’assenyalava un professor de la seva facultat de Lletres. M’allunyava de la meva generació, però tampoc formava part de la seva."

 
Hi ha molta veritat en les obres d’Annie Ernaux, i suposo que per això m'agrada tant, alhora que m'incomoda en alguns moments. De moment li he llegit tres llibres: Una mujer, L’esdeveniment i L’home jove. En tots tres llibres Ernaux evoca records del passat i es despulla davant dels lectors per descriure, sense embuts, com se sentia en aquell moment. D'alguna manera és com si, anys després, volgués rememorar i assentar el passat a través de l'escriptura. Ernaux escriu que “si no les escric, les coses no arriben a tocar fons, només les he viscudes”. Tan se li'n dóna si el que escriu està socialment acceptat o no, Ernaux parla del passat des de la serenitat i la capacitat d'anàlisi del present; mira enrere i en fa un retrat. En alguns moments fins i tot arriba a ser freda la manera com parla de la seva mare amb Alzheimer a Una mujer, del seu avortament clandestí a L'esdeveniment o del seu jove amant a L'home jove.
 
L'home jove és un llibre de menys de 40 pàgines en què Ernaux recorda la relació amorosa que va mantenir amb un jove estudiant, gairebé trenta anys més jove que ella. Amb aquesta relació, d'una banda, Ernaux, reconnecta amb la seva joventut i els seus anys universitaris; pisos d'estudiants, sexe sense preocupacions, posar-se un vestit provocatiu… De l'altra, explora el rol dominant amb un noi que la té en un pedestal, a qui introdueix en bons restaurants i obres de teatre que, per la seva condició d'estudiant de classe mitjana, no pot accedir tan fàcilment.
També li serveix per reafirmar-se com a dona lliure, davant les mirades acusadores que li fan en restaurants per sortir amb un noi tan jove. Ernaux, en comptes d'amagar-se, en fa bandera tal com faria un home que sortís amb una noia més jove, o observa juganera com noies de l'edat del seu amant intenten, sense èxit, seduir-lo davant d'ella. 

"El meu cos no tenia edat. Calia la mirada feixugament condemnatòria dels clients que teníem al costat en un restaurant per recordar-me-la. Una mirada que, lluny de fer-me vergonya, reforçava la meva determinació de no amagar l’aventura que estava vivint amb una home “que podria haver estat el meu fill”, quan qualsevol tipus de cinquanta anys podia desfilar amb la que òbviament no era la seva filla sense despertar cap condemna."

 
En general Ernaux torna sempre als mateixos temes (almenys en els tres llibres que li he llegit), però ho fa des de records i vivències diferents: la llibertat de les dones en una societat eminentment masclista, els seus orígens humils, el desig de viure noves experiències i de trencar amb les convencions socials. 

"Cada vegada més, em semblava que podia anar acumulant imatges, experiències, anys, sense sentir altra cosa que la repetició en si mateixa."

 
M'ha agradat trobar mencions precisament als altres dos llibres que li he llegit. És com si a poc a poc anés muntant un trencaclosques en què totes les peces estan relacionades entre si.
 
L'home jove és tan curt que l'he llegit dues vegades, la lectura no us prendrà massa més de 40 minuts. No us enganyaré, l'he llegit dues vegades perquè de tant curt que és, m'hi va faltar substància.
 
Si no heu llegit res de l'autora, no us recomanaria que us hi inicieu amb L'home jove, que per mi és el més fluix dels que he llegit. Personalment no m'ha desagradat llegir-lo, però crec que hi fa el fet de veure l'obra d’Ernaux com un tot que es va complementant.

Altres entrades de la mateixa autora

• Una mujer
• L'esdeveniment 

Txell.Cat

El invencible verano de Liliana - Cristina Rivera Garza

Títol: El invencible verano de Liliana
Autora: Cristina Rivera Garza
Llengua original: castellà
Editorial: Random House
Any: 2021
 

"El feminicidio no se tipificó en México sino hasta el 14 de junio de 2012, cuando el Código Penal Federal lo incorporó como un delito. [...] A gran parte de los feminicidios que se cometieron antes de esa fecha se les llamó crímenes de pasión. Se le llamó andaba en malos pasos. Se le llamó ¿para qué se viste así? Se le llamo luna mujer siempre tiene que darse su lugar. Se le llamó algo debió haber hecho para acabar de esta forma. Se le llamó sus padres la descuidaron. Se le llamó la chica que tomó una mala decisión. Se le llamó, incluso, se lo merecía."

 
El invencible verano de Liliana no és una novel·la ni tampoc un assaig; és un llibre de no ficció en què l'autora, Cristina Rivera Garza, reconstrueix la vida, i concretament els anys de joventut, de la seva germana Liliana, que va ser assassinada als 20 anys a mans de la seva exparella.
 
L'autora se serveix dels diaris personals de la seva germana, així com també de les cartes que va enviar i rebre, esborranys, notes en els marges dels apunts d’Arquitectura, i del testimoni dels seus amics i companys, per reconstruir la història de Liliana. Més de 30 anys després de la tragèdia, Cristina Rivera Garza es va veure en cor d'obrir les caixes que contenien tots aquests records de la seva germana. D'una banda, volia retre un homenatge a la germana assassinada, però per l'altra buscava una reconciliació amb ella mateixa per allò que no va saber veure i no va poder evitar.
 
La Liliana se'ns presenta carinyosa i reservada, sensible i intel·ligent, ambiciosa i vital. Els testimonis dels companys d'institut i de carrera la descriuen amb un món interior molt complex, magnètica, bromista i divertida. Tenia grans plans i somnis, com qualsevol jove de 20 anys.
 

"La libertad, me lo recordaba a cada momento, era lo más importante en la vida."

 
El invencible verano de Liliana és un llibre dur perquè ens parla d'un feminicidi, però no cau en el sentimentalisme ni en la morbositat, sinó tot el contrari. Reconstrueix per reconciliar-se, per acomiadar-se, per homenatjar-la. La mateixa autora escriu que “este libro es para celebrar su paso por la tierra y para decirle que, claro que sí, lo vamos a tirar. Al patriarcado lo vamos a tirar.”

"Mujeres siempre a punto de morir. Mujeres muriendo y, sin embargo, vivas. Con pañuelos atados a la cara y tatuajes sobre antebrazos y hombros, las mujeres reclamaron el derecho a seguir vivas sobre este suelo tan manchado de sangre, tan desgajado por el espasmo de los terremotos y la violencia. [...] Somos ellas en el pasado, y somos ellas en el futuro, y somos otras a la vez. Somos otras y somos las mismas de siempre. Mujeres en busca de justicia. Mujeres exhaustas, y juntas. Hartas ya, pero con la paciencia que sólo marcan los siglos. Ya para siempre enrabiadas."

 
Liliana va conèixer Ángel González Ramos quan encara anava a l'institut i des d'aleshores i fins als 20 anys es van anar veient de manera intermitent en una relació tòxica i possessiva. El 16 de juliol de 1990 Ángel va matar a Liliana, poques setmanes després que ella hagués decidit trencar amb la relació per sempre ja que, tal com ella mateixa citava, “en lo más profundo del invierno aprendí al fin que había en mí un invencible verano” [Camus].
 
A mesura que avança la lectura i tal com està estructurat el trencaclosques, i vist des de fora, el lector pot detectar senyals d'alarma, comportaments i actituds perillosos que ens podrien posar en alerta. Malauradament, l'any 1990 a Mèxic, quan el feminicidi no estava tipificat com a delicte, ni Liliana ni els seus amics i familiars coneixien tots aquests senyals. El invencible verano de Liliana és, doncs, també una crònica de tot allò que ara, amb perspectiva, es podria haver detectat. No és una crítica ni busca l'autoinculpació, sinó que és o pot ser un llibre per fer obrir els ulls a altres dones.

"Si un oso te ataca, ¿lo atacas a su vez, sabiendo que puede herirte con facilidad, o te haces el muerto y cedes? [...] Las víctimas se quedan porque saben que cualquier movimiento súbito va a provocar al oso. Se quedan porque con el tiempo han podido desarrollar algunas herramientas capaces de calmar, a veces con éxito, a la pareja furiosa: ruegan, suplican, prometen, adulan, demuestran públicamente su afecto por el depredador y su alianza contra la gente que, como la policía o los licenciados o los amigos o la familia, podría salvar sus vidas. Las mujeres maltratadas se quedan porque ven que el oso se aproxima. Y quieren vivir."

Coneixem una mica més l'autora?

Foto extreta de wikipedia.cat

Cristina Rivera Garza (Mèxic, 1964) és una escriptora mexicana i professora d'escriptura creativa. Entre les seves novel·les destaquen Nadie me verá llorar i La muerte me da, totes dues guardonades amb el Premi Internacional Sor Juana. 
 

Txell.Cat 

L'home a la recerca de sentit - Viktor E. Frankl

Títol: L’home a la recerca de sentit
Autor: Viktor Frankl
Llengua original: alemany
Traducció: Francesca Martínez
Editorial: Labutxaca
Any: 1946, traducció al català del 2010

"Nietzsche: El qui té un perquè per viure és capaç de suportar gairebé qualsevol com. Calia, doncs, conscienciar els presos del camp, en la mesura en què es presentés l'ocasió, del "perquè" de la seva vida, de l'objectiu de la seva vida, per tal d'aconseguir que interiorment també fossin capaços de superar i resistir aquell "com" esborronador de la seva existència, aquell horror de la vida al camp. I viceversa: pobre del qui ja no veia cap raó per viure, per al qual la vida ja no tenia sentit i que no albirava cap objectiu en la vida, per a qui el sentit de la seva existència s'havia esvaït, i amb ell qualsevol sentit que el fes perseverar."

Al llarg de la meva adolescència i joventut m'he plantejat en més d'una ocasió quin era el sentit de la vida. La idea que vivim una existència en un món tan gran i que acabem desapareixent quan morim és una qüestió que m'ha preocupat en major o menor mesura, però sovint arribant a la conclusió que això no tenia ni cap sentit ni cap gràcia. En una ocasió ho vaig parlar amb la psicòloga que em visitava, que em va recomanar que em llegís aquest llibre. El vaig comprar quan m'ho va dir, però no em venia de gust llegir un llibre que parlava d'una de les atrocitats més ferotges de la humanitat i de com, malgrat això, l'autor havia trobat el sentit de la vida si jo, i perdoneu la sinceritat, no l'hi trobava pas. Així que l'he tingut al prestatge fins ara, que m'he vist en cor de llegir-lo. 

L'home a la recerca de sentit és un llibre en què l'autor, Viktor Frankl, exposa el procés psicològic dels presos en un camp de concentració nazi. Frankl escriu des de l'autobservació de la seva pròpia experiència i la dels companys, i divideix el text en tres etapes: l'arribada al camp, la vida al camp i l'alliberament. 

Al principi és més descriptiu i exposa moltes escenes del dia a dia al camp, records concrets, evitant els judicis i sense entrar en detall de les massacres i tortures perquè sap que se n'ha parlat molt en d'altres documents. Després, més cap al final el to es torna una mica més científic i parla amb la visió de psicòleg. 

M'ha cridat molt l'atenció la serenor amb què descriu comportaments humans i escenes que es vivien als camps de concentració, el sofriment, la presència constant de la por i de la mort. El text, sense ser fred, té un punt de distància científica sense ser un assaig teòric. 

En general no es fa feixuc perquè el text està dividit en moltes seccions en què es combinen anècdotes amb explicacions i conceptes de psicologia.

No considero que sigui un llibre d'autoajuda per se ni m'ha semblat un text pretenciós, més aviat és una anàlisi dels canvis i el procés psicològic que van viure els presos dels camps de concentració, així com les diferents actituds i conseqüències que se'n van derivar. El valor del llibre rau en el retrat dels interns i de les seves actituds, i de com s'ho va fer ell per tirar endavant, no suïcidar-se i buscar un motiu o un sentit a la vida quan semblava que menys en tenia. De fet, podríem arribar a dir que ell mateix es feia autoteràpia. 

"Sigui com sigui el sofriment (tant se val que sigui gran com petit), omple l'ànima de l'ésser humà, la consciència de l'home. Es dedueix, doncs, que la "grandària" del sofriment humà és una cosa absolutament relativa, i a partir d'aquí podem continuar deduint que fins i tot una fotesa pot produir la més gran de les alegries."

El missatge global del llibre és lluminós. Malgrat tot i malgrat el patiment la vida té sentit, encara que no sigui un sentit universal que serveixi per a tothom ni per sempre, sinó que depèn de cadascú i de cada moment. 

"El sentit de la vida humana no es podrà formular mai de manera general, mai no es podrà donar una resposta general a la pregunta pel sentit de la vida."

Havent llegit el llibre entenc que el sentit de la vida del qual parla Viktor Frankl és la pastanaga per tirar endavant. Si m'hi capfico gaire segueixo pensant que els meus dubtes sobre el sentit de la vida, entès com el fet inevitable de la mort i la nostra desaparició, segueixen sense haver-se resolt. Però vaja, que ara veig molt més clares les meves pastanagues 😊. 

"Al camp de concentració t'ho poden prendre tot menys una cosa: l'últim vestigi de llibertat per adoptar una actitud o una altra davant determinades condicions."

Coneixem una mica més l'autor?

Viktor Frankl (Viena, 1905 - 1997) va ser un neuròleg, psiquiatre i filòsof austríac d’origen jueu. L’any 1942 va ser deportat a un camp de concentració, on va estar tancat fins a l’abril de 1945. Supervivent de l’Holocaust, va escriure el best-seller L’home a la recerca de sentit (1946) i és el fundador de la logoteràpia, que és un mètode terapèutic que es basa en la voluntat del sentit. 

Txell.Cat