Manual de defensa del català - Òscar Andreu

Títol: Manual de defensa del català
Autor: Òscar Andreu
Llengua original: català
Editorial: Univers
Any: 2026

"Ara mateix hi ha una droga que ho peta en tots els territoris de parla catalana: de Salses a Guardamar i de Fraga a l’Alguer; una droga dura, que no deixa ressaca i que és gratuïta. Per això la recomano. Per això, i perquè proporciona algunes de les experiències més al·lucinants que he viscut a la vida. Aquesta droga es diu “mantenir el català”. Us la recomano."

El 26 d’abril de 2024 vam anar a veure el monòleg “Crida als ocells de colors llampants” de l’Òscar Andreu, així que la lectura d’aquest Manual de defensa del català ha estat una mena de relectura, ja que es basa en el text que interpretava en aquell espectacle.

Més que un manual, sembla un manifest de defensa del català amb humor i a partir de l’experiència d’Òscar Andreu. A partir de la seva biografia lingüística ens explica algunes anècdotes que ens sonaran familiars i que ens evoquen a escenes similars que tots hem viscut.

No és una lectura acadèmica ni seriosa, i és fàcil sentir-li la veu mentre el llegeixes i imaginar-te’l en escena. No descobreix la sopa d’all, però comparteix algunes reflexions i pensaments que són molt evidents, però que convé recordar. A vegades, allò més evident és el que tenim menys present. 

Aquest manual de defensa del català té un missatge clar: parlem-lo!

"Per cert, parlant de llengües: sabeu que totes les llengües existeixen perquè els humans es comuniquin els uns amb els altres, menys el català, que existeix només per tocar els collons a milions de castellanoparlants?"

El decàleg del Manual de defensa del català està amagat a la sobrecoberta, però seria digne de ser emmarcat:

1. La llengua pròpia dels territoris de parla catalana és (el nom ja en dona pistes) el català

2. El català rep altres noms depèn del lloc on es parli perquè és una llengua unida, diversa i vibrant.

3. El parlem perquè ens arrela al passat, ens connecta al present i ens projecta al futur, però sobretot perquè ens dona la gana.

4. I perquè és de justícia! Els drets lingüístics són drets humans.

5.  Si nosaltres no el parlem, ningú el parlarà per nosaltres.

6. El bilingüisme social és una trampa dels qui t'exigeixen que siguis bilingüe perquè així poden continuar sent monolingües.

7. Amagar-lo o renunciar a parlar-lo és fer-li la feina a Lluís XIV, a Felix V, a Franco, als seus hereus i als que durant més de tres segles han intentat esborrar-nos del mapa.

8. Per què hauríem de gastar un sol cèntim en un negoci, plataforma, subscripció, partit o entitat que menysprea la llengua?

9. Sense llengua perdem identitat, sense identitat perdem sobirania, i sense sobirania no som res.

10. Compartim-lo. Reclamem-lo Rebel·lem-nos! Parlem català!

Txell.Cat

Prometeu de mil maneres - Carles Rebassa

Títol: Prometeu de mil maneres
Autor: Carles Rebassa
Llengua original: català
Editorial: Univers
Any: 2026

"Palma també és això: un lloc per a viure-hi i ser un mateix mentre els mesos es van instal·lant en les estacions."

Prometeu és el nom del protagonista d'aquesta novel·la que, com en el mite clàssic, està encadenat a l'autodestrucció. Per més inri, es diu Dolors de cognom. Prometeu Dolors, doncs. 

Prometeu de mil maneres és una novel·la coral que ens transporta a Palma de Mallorca, però no a la imatge de la ciutat que tenim de l'estiu, el sol i els turistes, sinó a la que sobreviu durant la resta de mesos de l'any. El Cafè de la família Antich és el nucli que uneix tots els personatges d'aquesta història que s'estén com una teranyina. A la novel·la trobem moltes veus que es van barrejant, de manera que la perspectiva del narrador va canviant. 

Però no només canvia la veu del narrador, sinó que la història ens arriba fragmentada i en el conjunt és un exercici literari complex i lleugerament experimental pel que fa a la forma. 

Rebassa construeix una amalgama de personatges i ambients que xoquen entre ells. D'una banda, tenim l'ambient dels treballadors del Cafè, que és el caprici de Donya Kiss, la filla de l'oligarca mallorquí Don Lluís Salvador Antich i Romaní. De l'altra, l'ambient familiar benestant dels Antich, amb tot el patrimoni que tenen, la importància de mantenir les aparences, però on també hi ha qui se surt de la norma, com el jove Carles, que inicia una relació clandestina i força tòxica amb en Prometeu. 

"Quan baixa, tots dos anam d’uniforme. Jo, de drap, i ell, de seda. [...] Quin dia agafaré el jove Carles i li diré que abandonem aquest món que ens classifica, que ens col·lecciona? Quin dia em mirarà a la cara i serà per a dir-me sí?"

Se'm fa difícil resumir la trama d'aquesta novel·la sense aixafar-vos-la. Hi passen moltes coses, hi ha molts personatges i molts detalls. 

Prometeu de mil maneres és una història fosca que explora les relacions humanes entre treballadors, dins la família, però també entre amos i assalariats, rics i pobres. La lluita de classes, la falta d'amor, la destrucció i la soledat acompanya tots els personatges i els aboca a una espiral de desig –sexual, de ser estimat i acceptat, de poder– de la qual no saben sortir. 

M'ha semblat una novel·la amb una porta d'entrada difícil. La lectura dels primers capítols em requeria força concentració per entrar en la cadència i la veu narrativa de l'autor. Una vegada dins la teranyina de relacions que envolten el Cafè, la segona part m'ha semblat més assequible. Salvant les distàncies, m'ha fet pensar en quan llegeixo Ali Smith, que em costa entrar, però m'atrapa brutalment i tota la novel·la és una mena d'experiment. 

Rebassa fa gala d'un català literari i viu, a voltes poètic, amb un lèxic riquíssim que m'ha portat a fer més d'una consulta al diccionari Alcover-Moll (i m'encanta quan em passa això, especialment en autors que escriuen en català). 

Prometeu de mil maneres és un viatge que no és de plaer, sinó més aviat el contrari. Maria-Mercè Marçal ja ho deia, que «L’escala fosca / del desig / no té barana.»

"De vegades sembla que Palma no sap reconstruir-se, rehabilitar-se, sobreviure a la pròpia mortor."

Txell.Cat

Expectatives - Anna Hope

Títol: Expectatives

Autora: Anna Hope

Llengua original: anglès

Traductora: Esther Roig

Editorial: Univers

Any: 2019 (original); 2020 (Edició en català)

"No hi ha un futur per témer, ni un passat per lamentar, només això, una sèrie de moments, lligats com globus il·luminats en una corda."

Vaig arribar a aquest llibre a través de les ressenyes que en vaig llegir i la veritat és que la lectura ha valgut la pena. 

Expectatives d'Anna Hope ens explica la història de  l'amistat entre tres noies, la Hanna, la Cate i la Lissa, i de com va evolucionant aquesta amistat, però també la vida individual de cadascuna d'elles.

Es coneixen quan són joves i gaudeixen dels anys d'universitat plegades. Són inseparables, comparteixen pis i tenen el cap ple de somnis i desitjos. Tanmateix, la vida no sempre és com ens l'imaginem quan tenim 20 anys i amb el pas dels anys i l'arribada als 30 ens ve tota la pressió social que sovint s'associa a aquesta edat, com si als 30 ja passéssim a ser oficialment adulta de veritat. D'això ens parla Hope en aquesta novel·la, i ho fa amb salts entre el passat i el present, on ens va mostrant com van evolucionant les protagonistes i els seus lligams.

La Hanna, la Cate i la Lissa són força diferents de caràcter i tampoc busquen el mateix, però les tres tenen en comú que arribades als trenta-pocs, no viuen la vida que s'havien imaginat pel que fa a les relacions, la maternitat, la feina... La seva amistat tampoc és la que era fa uns anys i viuen en la comparació constant amb els altres. Hope probablement l'encerta apostant per tres personatges tan diferents, ja que és fàcil trobar-t'hi reflectida en algun aspecte d'alguna d'elles.

Per posar-hi un apunt negatiu, les protagonistes representen alguns clixés i algunes de les escenes em semblen massa novel·lesques i poc versemblants, però per això és ficció, no? 😊

"Els dies següents se sent com si patinés, com si la felicitat fos una dansa de la qual hagués oblidat els passos. Compta les respiracions. Compta les coses bones de la seva vida, intenta racionalitzar-ho. Quina importància té el que facin les seves amigues? Per què la seva felicitat ha de dependre de la dels altres? Però és així. D'alguna manera és així, no pot evitar fer inventari de la seva vida; la falta, amb trenta-tres anys, de cap dels marcadors que constitueixen l'edat adulta de debò."

Personalment no sé si tothom connectaria igual amb aquesta lectura. Jo, dona i a la vora dels 30, m'he sentit a prop d'aquestes tres protagonistes i he gaudit d'aquesta novel·la.

Expectatives ens parla, al cap i a la fi, de les expectatives que ens fem (valgui la redundància) i de la importància que té gestionar-les bé, d'acceptar la realitat sense caure en el conformisme, de tirar endavant i d'entendre que les amistats, igual que la vida, tenen alts i baixos. I ho fa posant el focus en tres dones.

Suposo que no li passa a tothom, però n'hi ha que som expertes a pensar i donar voltes excessivament a les nostres preocupacions i a tot en general. Crec que hi ha un moment a la vida que prenem consciència de la responsabilitat que tenim de la pròpia felicitat, quan acceptem i deixem anar, i aquell moment és màgic perquè entomem les regnes de la nostra vida i la comencem a gaudir de veritat.

Coneixem una mica més l'autora?

Anna Hope (Manchester, 1974) va estudiar a Oxford i a la Royal Academy of Dramatic Art. És autora de tres novel·les: The Ballroom (2016), Wake (2014) i Expectatives (2019). 

Txell.Cat