El feminisme és per a tothom - bell hooks

Títol: El feminisme és per a tothom
Autora: bell hooks
Llengua original: anglès
Traducció: Anna Llisterri
Editorial: Tigre de paper
Any: 2000 original, 2023 en català

"El pensament i l'acció sexistes són el problema, independentment de si les persones que el perpetuen són dones o homes, infants o adults."

bell hooks va ser una escriptora i activista feminista que es va interessar especialment per la relació entre raça, classe i gènere. 

El feminisme és per a tothom és un assaig que, després definir el moviment com “un moviment que vol posar fi al sexisme, l’explotació sexista i l’opressió”, que “no implicava que els homes fossin l’enemic” sinó que “implica que tot el pensament i l’acció sexistes són el problema, independentment de si les persones que el perpetuen són dones o homes, infants o adults”, recorre diversos àmbits de la vida: l'educació, la pressió estètica, el món laboral, la violència de gènere, la criança, el matrimoni, la política, la religió… Per a cada àmbit, hooks fa una breu repassada històrica de com ha anat canviant el discurs feminista i trenca mites sobre el moviment. hooks no romantitza, sinó que fa una repassada crítica als fracassos i els èxits del moviment. 

M'ha agradat molt veure i entendre com conflueixen la lluita feminista amb la lluita de classes i de raça. No m'havia plantejat que els primers moviments feministes que van liderar dones benestants blanques anaven en detriment d'altres dones amb menys recursos econòmics i bandejades pel color de pell. 

"El racisme i el sexisme combinats creen barreres perjudicials entre les dones."

Han calgut moltes lluites per trencar aquesta barrera, i ara toca continuar treballant perquè el feminisme no és vegi com un moviment de les dones, sinó transversal, i per assumir que el sexisme no només afecta negativament les dones, sinó que també ho fa als homes. 

Aquest llibre m'ha acompanyat molts mesos, l'he llegit a batzegades i el algun moment m'he vist superada. Però el tornaria a llegir perquè m'ha aportat (en alguns aspectes, consolidat) una visió que no tenia tan present: el feminisme no és una qüestió només de gènere, sinó també de raça i classe, i ha de ser inclusiu. Avui dia encara queda molta pedra per picar en aquest aspecte.

"Confrontar l'homofòbia sempre serà una dimensió del moviment feminista. Perquè no hi pot haver una sororitat sostinguda entre dones quan hi ha una manca de respecte i una subordinació constant de les dones lesbianes per part de dones heterosexuals."

Com passa amb molts llibres de capçalera, he subratllat moltes frases i fragments, tantes que citar-les aquí seria impossible, així que us n'he deixat quatre.

M'ha sorprès que després de 25 anys El feminisme és per a tothom encara sigui tan actual; en alguns aspectes sembla que hem avançat ben poc 😕. 

Una lectura per a tots aquells –homes i dones– qui vulguin indagar una mica més en el moviment feminista, però no la recomanaria com a porta d’entrada. 

"El moviment feminista progressa sempre que un home o una dona de qualsevol edat treballa per posar fi al sexisme. Aquesta tasca no suposa necessàriament que ens afiliem a organitzacions; podem treballar a favor del feminisme des de qualsevol lloc on siguem ara."

Txell.Cat

Hierba - Keum Suk Gendry-Kim

Títol: Hierba
Autora: Keum Suk Gendry-Kim

Llengua original: coreà

Traductora: Joo Hasun

Editorial: Reservoir Books

Any: 2017

"En esa estación de consuelo había una puerta principal y un pasillo. No "recibíamos" a los soldados. Ellos simplemente entraban cuando querían."

Hierba és una novel·la gràfica que narra la història real de Lee Ok-Sun, que durant l’ocupació japonesa de Corea va ser explotada com a “dona de confort”, un eufemisme per no dir “esclaves i captives sexuals”.

Lee Ok-Sun va néixer en el si d’una família molt humil i només volia anar a escola i aprendre com feien els seus germans grans, però ella era una nena i, per tant, havia de quedar-se a casa i ajudar a cuidar els altres germans més petits, anar a comprar, cuinar... La pobresa arrasava el país i a casa passaven molta gana, així que els pares van decidir donar-la en adopció (encara que realment la van vendre) amb la promesa d’un plat a taula i la possibilitat d’anar a escola. Res més allunyat de la realitat: Lee Ok-Sun va deixar la pobresa extrema per començar a treballar en condicions infrahumanes, i va anar canviant d’amos fins que, quan tenia 15 anys, la van segrestar per exercir de “dona de confort” per als soldats japonesos.

L’autora, Keum Suk Gendry-Kim, es va entrevistar amb la protagonista en una casa d’acollida gestionada per una ONG de víctimes d’abusos sexuals per part dels soldats japonesos. A partir d’aquestes entrevistes, que també s’entreveuen en les pàgines de Hierba, l’autora ens narra la vida de Lee Ok-Sun. No us enganyaré, la història és molt dura i pensar que és real fa posar els pèls de punta i encongeix el cor. L’ésser humà és capaç de fer coses meravelloses, però també és capaç de les pitjors atrocitats que ens podem arribar a imaginar.

A nivell visual Hierba és una meravella. A través de vinyetes en blanc i negre, les il·lustracions de Gendry-Kim t’absorbeixen i et transporten. La natura i els paisatges són espectaculars, i hi ha seqüències de vinyetes en què gairebé hi pots veure moviment, com si fos una pel·lícula i veiessis el blat gronxar-se amb el vent o els ocells volar. En algunes pàgines hi trobem bellesa, i en d’altres, contundència. El text i les il·lustracions es complementen d’una manera brutal: allò que no et diu el text, t’ho transmet el dibuix.

 

La vida de Lee Ok-Sun no va ser fàcil ni feliç en cap moment, però malgrat tot no va deixar de tirar endavant i, fins i tot en els últims anys, va ser activista i assistia a les manifestacions per exigir al Japó el reconeixement d’aquests crims de guerra i una indemnització. L’herba més forta reneix després d’un llarg hivern contra tot pronòstic, com va fer Lee Ok-Sun una i altra vegada.

S’estima que més de 200.000 dones van patir el mateix destí que Lee Ok-Sun: maltractaments, vexacions, violacions constants, fam, misèria i fred. Hierba es va publicar el 2017, mesos després que es signés un acord entre Japó i Corea del sud que no va tenir en compte la veu de les víctimes supervivents. Abans d’acabar el mateix any, l’acord es va anul·lar i es va deixar a mans de la justícia, que a principis de 2021 va sentenciar que Japó hauria d’indemnitzar les 12 víctimes supervivents que encara vivien.

Lee Ok-Sun va morir a finals de l’any passat als 94 anys, però la seva història i la de tantes altres dones que van patir el mateix destí ha quedat immortalitzada en aquesta novel·la gràfica tan dura, però alhora tan bonica visualment. Cal conèixer la història per no repetir-la, encara que sigui salvatge i dura.

Hierba val molt la pena. Tant de bo no hagués hagut d’existir aquesta novel·la gràfica i tant de bo ningú hagués patit el destí de Lee Ok-Sun, però això no ho podem canviar. Tanmateix, podem llegir Hierba per conèixer la història i per totes les víctimes a qui els van arrencar un tros de vida.

Coneixem una mica més l'autora? Keum Suk Gendry-Kim (Corea del sud, 1971) és llicenciada en Belles Arts. Va viure 17 anys a França, on va publicar les seves primeres novel·les gràfiques per al públic francès. També ha il·lustrat llibres infantils i ha exercit de traductora. Hierba (2017) va ser la seva primera obra en coreà i la que li ha donat més projecció internacional. S'ha traduït a més de 12 llengües i ha rebut nombrosos premis.

Txell.Cat

Negra. La vida desconocida de Claudette Colvin - Émilie Plateau

Títol: Negra. La vida desconocida de Claudette Colvin

Autora: Émilie Plateau. Basada en la novel·la de Tania de Montaigne

Llengua original: francès

Traductora: Sara Bourehiyi

Editorial: Duomo Ediciones

Any: 2019

"Eres una mujer, por lo tanto, menos que un hombre, y eres negra, por lo tanto, menos que nada."

Negra. La vida desconocida de Claudette Colvin és una novel·la gràfica d'Émilie Plateau, basada en la novel·la Negra de Tania de Montaigne.

Amb uns dibuixos minimalistes i jugant amb una paleta de tons marrons, negres i blancs, Émilie Plateau ens presenta la vida de Claudette Colvin. La coneixeu? Però Rosa Parks sí que us sona, no? I Martin Luther King probablement encara més.

Claudette Colvin va ser una jove de 15 anys que va negar-se a cedir el seient que ocupava a l'autobús a un ciutadà blanc quan tornava d'escola. Com a conseqüència la van detenir i processar amb els càrrecs d'alteració de l'ordre públic, infracció de la llei i agressió als cossos policials. Tot això va passar 9 mesos abans que Rosa Parks fes exactament el mateix.

 

La història ens resulta extremadament familiar, però per què no la coneixem? Probablement perquè els líders del moment no van considerar que fos la figura que volien que els representés. Era massa jove i, segons diuen, no tenia el caràcter temperat de Rosa Parks. A més, es va quedar embarassada als 16 anys i això, per descomptat, calia amagar-ho. 

Colvin, Parks, però també Aurelia Browder, Susie McDonald, Mary Louise Smith i Jeanetta Reese van fer trontollar les lleis segregacionistes del sud dels Estats Units. Cinc dones amb edats compreses entre els 15 i els 77 anys. Però els líders que decidien qui sortia a la foto i qui deia què eren homes.

Tot i tractar-se d'una biografia, la lectura és amena i àgil. Plateau, a més, convida el lector a viatjar fins a Montgomery, Alabama els anys 50 i a posar-se a la pell de Claudette Colvin. Dona, negra i jove.

Us recomano la lectura per descobrir la vida d'una dona més d'aquelles que no han passat a la història, malgrat ser-ne una desencadenant.

Si voleu conèixer més sobre la vida de Claudette Colvin, us recomano l'article "Before Rosa Parks, a teenager defied segregation on an Alabama bus".

Aquesta obra ha guanyat el Premi Andersen 2020 de literatura infantil, el Premi Simone Veil que premia obres escrites per dones per donar visibilitat a altres dones, i va tenir dues nominacions als Premis Eisner (premi de la indústria del còmic dels Estats Units).

Amb aquesta lectura supero un altre dels reptes proposats per les Biblioteques de Mataró a #MataróDeLlibres2022; el repte 5, que es titula Ficció dibuixada.

Txell.Cat

Thug. L'odi que dónes - Angie Thomas

Títol: Thug. L'odi que dónes

Autora: Angie Thomas

Llengua original: anglès

Traductora: Scheherezade Surià

Editorial: Fanbooks

Any: 2017 

"I deia que Thug Life volia dir...The Hate U Give Little Infants F*** Everybody, ja saps: L'odi que dónes als nanos ens perjudica a tots. [...] El Khalil em va dir que va sobre el que la societat ens ensenya quan som joves i com això retorna més tard per fer estralls."

Thug Life - The Hate U Give Little Infants Fucks Everybody. D'això va aquesta novel·la juvenil d'Angie Thomas, de com l'odi engendra odi, de com el racisme engendra racisme, de com la violència engendra violència. 

Starr Carter és una noia de 16 anys a qui als 12 anys els seus pares ja van explicar què havia de fer si mai es trobava en un control policial: fes tot allò que et demanin, tingues les mans sempre visibles i no facis cap moviment brusc. Ella ho té molt clar, però malauradament això no salva el seu amic Khalil de morir abatut per un policia blanc, tot i anar desarmat. A partir d'aquí, l'Starr cada vegada té més dificultats per separar els dos móns on es mou: el barri marginal de Garden Heights, on viu amb la seva família i que està sota el domini de les bandes, el narcotràfic i on la violència i els assassinats són molt presents, i l'escola de Williamson, cara, elegant i situada en barri majoritàriament blanc, on ha conegut el seu nòvio Chris (blanc, per cert).

Com a única testimoni del que realment va passar a en Khalil, ha de callar per no posar-se en perill (ni a ella ni a la seva família)? O ha de parlar, descobrir-se davant del món i lluitar per acabar amb la violència?

La narradora és la mateixa Starr Carter, que en primera persona i de manera col·loquial ens explica tota la història, com si fos amiga nostra. Thug. L'odi que dónes és d'aquells llibres que impacten perquè el que s'hi narra podria ser real i perquè n'hem sentit a parlar a les notícies. Com a adulta toca, però crec que si l'hagués llegit d'adolescent encara m'hagués impactat més.

Angie Thomas aborda el conflicte de les armes i la violència als Estats Units associada a l'estereotip dels negres i les classes marginals, però també al conflicte d'identitat de la protagonista entre mostrar-se tal com és sense rebutjar els seus orígens, o amagar-se'n, desentendre-se'n i començar de nou. Per més que l'Starr no ho vulgui i que procuri ser "menys negra" a l'institut per no semblar del gueto, o "menys blanca" al barri per no ficar-se en problemes, al final ha de conciliar els seus dos móns i trobar-s'hi bé, amb orgull i sense abaixar la veu. Aquest mateix conflicte el representen el pare i el tiet de l'Starr: Maverick, el pare, és ex-membre d'una banda i no vol deixar el barri ni la seva gent, no es refia de la policia ni dels blancs (de ningú, per definició). El tiet Carlos, en canvi, és membre del cos policial i creu que hi ha lloc per la reconciliació entre blancs i negres.

Els personatges estan ben construïts i les històries familiars són complexes, però il·lustren actituds i pensaments per retratar la nostra societat.

Thug. L'odi que dones, com veieu, té molt suc. Angie Thomas ha escrit una novel·la que és més que una crítica contra la violència policial contra els negres que sovint es lliura de la justícia. És una declaració d'orgull, una crítica a la manca de recursos per ajudar als infants i joves a trencar els cercles de violència i narcotràfic, és una crítica als prejudicis, un missatge d'acceptació d'un mateix. 

"Aquest és el problema. Deixem que la gent digui coses, i les diuen tantes vegades que ells ho acaben trobant acceptable i nosaltres ho trobem normal. Per a què serveix tenir veu si calles quan no ho hauries de fer?"

En Khalil Harris és ficció, però lamentablement la llista de víctimes de no ficció és massa llarga. Cal un canvi en la societat, i per provocar-lo potser cal sacsejar la consciència de la població amb llibres com aquest que ens fan sentir ràbia i impotència.

Llegiu aquest llibre i feu-lo llegir als vostres fills, nebots, cosins... Pot semblar que ens queda lluny, però no oblideu que la violència i l'odi engendren més violència i odi, i que amb la tecnologia d'avui en dia les distàncies són cada vegada més curtes. 

Coneixem una mica més l'autora?

Angie Thomas (Mississipí, setembre 1988) és autora de novel·les de ficció juvenil i adulta. Tot i que la seva obra és ficció, la finalitat és parlar de la lluita del Black Lives Matter i donar visibilitat als problemes que tenen els negres americans als Estats Units.

Txell.Cat

Rosa Parks. Mi historia - Rosa Parks

Títol: Rosa Parks. Mi historia

Autora: Rosa Parks

Llengua original: anglès

Traductora: Montserrat Asensio

Editorial: Plataforma Editorial
Any: 1992 (original); 2019 (traducció al castellà)

"Cuando me negué a ceder mi asiento en el autobús de Montgomery, no tenía la menor idea de que ese pequeño acto contribuiriá a poner fin a las leyes de segregación en el sur. Lo único que sabía era que estaba cansada de que me maltrataran. Era una persona normal, tan válida como cualquier otra. A lo largo de mi vida, unas cuantas personas blancas me habían tratado como una persona normal, por lo que conocía la sensación. Había llegado el momento de que el resto de personas blancas me trataran de esa misma manera."

Tothom coneix la història de la dona que es va negar a cedir el seu seient en un autobús, contradient les lleis de segregació racial que imperaven en aquell moment. Tot i això, Rosa Parks va ser més que aquest episodi i va lluitar anys abans que això passés per l'equiparació dels drets civils de blancs i negres als Estats Units.

"La gente siempre dice que no cedí el asiento porque estaba cansada, pero no es cierto. No estaba cansada físicamente o, al menos, no más cansada de lo que solía estar al salir del trabajao. No era mayor, aunque hay quien cree que entonces era mayor. Tenía cuarenta y dos años. No, de lo único que estaba cansada era de rendirme."

El Black History Month és una celebració anual que dura un mes en què s'organitzen diversos esdeveniments per homenatjar la història de la comunitat negra. Aquesta celebració es fa durant el mes d'octubre al Regne Unit i febrer als Estats Units.

Hi ha una iniciativa de @trotalibros que he descobert a les xarxes socials relacionada amb aquesta i que s'anomena Black History July. Aquesta iniciativa convida a llegir només autors negres durant el mes de juliol i a donar-los visibilitat compartint aquelles lectures que ens hagin agradat més. Encara ens arriba molt poca literatura d'autors negres i tan de bo un dia no faci falta aturar-nos un mes per llegir-los exclusivament, però enguany he decidit sumar-me a aquesta proposta i aquesta ha estat la meva primera lectura.

"Al igual que millones de niños negros antes y después de mí, me pregunté si el agua "blanca" sabría distinta a la "de color". Quería saber si el agua "blanca" era blanca y si la "de color" salía de distintos colores. Tardé un tiempo en entender que el agua era absolutamente la misma. Eran del mismo color y sabían igual. La diferencia era quién podía beber de la una y de la otra."

Rosa Parks. Mi historia és una autobiografia molt interessant des del punt de vista històric, però força fluixa des del punt de vista literari. L'estil amb què està escrit resulta poc atraient i, sovint, és repetitiu.

Tanmateix, m'ha permès conèixer més a fons la vida d'una nena, noia i dona negra del segle XX als Estats Units.

Ja de petita, Parks es va mostrar un punt rebel contra les diferències entre ella i els nens blancs, i més endavant, va ser secretaria de la NAACP (National Association for the Advancement of Colored People). Abans de l'incident que la va posar en el punt de mira el 1955, Parks ja havia estat expulsada d'un autobús l'any 1943, el mateix any que s'havia intentat registrar per votar per primer cop i que li van denegar. Rosa Parks era una persona molt activa en la lluita de les llibertats i drets i amb la NAACP estaven preparant una acció judicial per portar la segregació racial als autobusos de Montgomery al Tribunal Suprem dels Estats Units, però estaven buscant una persona per fer l'acusació particular. Parks, inconscientment, es va convertir en aquesta persona i va ser la gota que va fer vessar el got de les injustícies i que va mobilitzar la comunitat negra amb el boicot als autobusos i diverses marxes pels drets civils.

Una altra cosa que he après d'aquesta autobiografia és que Rosa Parks coneixia Martin Luther King Jr. i hi tenia relació.

Una vida realment interessant i sacrificada per la causa, lluitava des del convenciment d'un món millor i amb una gran determinació.

"También recuerdo que hablamos de que teníamos que acostarnos vestidos para poder salir corriendo si era necesario, porque los del Klan venían a casa."

Coneixem una mica més l'autora?

Rosa Parks (nascuda Rosa McCauley) va néixer a Alabama el 1913 i va morir el 2005. Va ser una activista per l'equiparació dels drets civils de blancs i negres, que va lluitar al costat del seu marit, Raimond Parks, i d'altres personalitats com Martin Luther King Jr.

"Todas esas leyes contra la segregación se han aprobado y todo ese progreso es real. Sin embargo, aún hay muchas personas blancas cuyos corazones no han cambiado."

Encara queda camí per recórrer.

Txell.Cat

Soc feminista i no ho sabia - Ariadna Oltra

Títol: Soc feminista i no ho sabia

Autora: Ariadna Oltra

Editorial: Rosa dels vents

Any: 2019

"Les nenes aprenem a estar alerta sempre, quan és fosc i tornem a casa. I seguim fent-ho quan som noies, i ho mantenim quan som dones. Fins a l'actualitat. Sempre mirant de reüll."

"Hi ha d'haver un reconeixement social del fet de tenir cura com a tasca imprescindible per assolir una societat avançada i donar-hi el valor que té perquè cap dona no hagi d'assumir el paper de cuidar els altres pel simple fet de ser dona."

Aquesta entrada probablement serà molt diferent de totes les que he publicat abans, bàsicament perquè Soc feminista i no ho sabia de l'Adriana Oltra m'ha fet reflexionar força i tinc moltes idees al cap que vull compartir, encara que només sigui amb mi mateixa. Jo també sóc feminista i tampoc no ho sabia o, més ben dit, no era un atribut que m'assignés quan algú em preguntava com era o què defensava. Ho donava per fet, però després d'aquesta lectura tinc molt clar que cal reivindicar-ho perquè encara queda molt camí per recórrer i perquè hi ha moltes maneres de ser feminista.

Em considero afortunada d'haver crescut i de viure en un entorn feminista, però no per això he deixat de viure moments amb actituds masclistes d'homes i dones que m'estimo i que, si els ho preguntessin, ens dirien que son feministes. No voldria que ningú s'ofengués o es molestés amb aquesta entrada, però si algú s'hi sent interpel·lat, potser és un moment per revisar-se en feminisme.

"Les dones manen a casa. A fora, és una altra cosa.Penso en les meves àvies. Però no només en elles. Penso també en el dia d'avui. Elles decidien quants quilos de patates, de cebes, quants talls de carn calien a la setmana per alimentar la canalla, quin dia es menjaria peix [...]. Elles controlaven si quedaven ous o no (una truita sempre era l'última opció per sopar). Elles portaven l'agenda de quan s'havia d'anar al metge i ho anotaven en un calendari gros, fent cercles al número del dia que tocava visita. Elles decidien quan calia canviar els llençols dels llits. Quanta estona havia d'estar la finestra oberta per ventilar la casa."

Soc feminista i no ho sabia no és cap teoria feminista ni cap obra alliçonadora, sinó un recull de reflexions de l'autora sobre el feminisme i el punt en què es trobem actualment escrit des del respecte. La majoria de reflexions són breus (una o dues pàgines) i passa bé. M'ha agradat perquè no és un llibre que no pretén sermonejar, sinó només exposar unes idees i uns fets i convidar a la reflexió. En el meu cas, objectiu assolit!

L'obra consta de tres parts. En la primera part, titulada "Ressignificant-me", Oltra exposa com ha arribat al punt on es troba actualment i fa un repàs de la seva vida des de la infància i va identificant comportaments i situacions masclistes assumides, algunes de les quals ens resulten sospitosament familiars. La segona part es titula "Ressignificant-nos" i aquí, l'autora amplia la perspectiva i parla de feminisme en la nostra societat. La tercera part és el contrapunt optimista al regust amarg que et deixa la crua realitat (que és que encara tenim feina per fer i que això ens implica a tots). Sota el títol "Soc optimista", Oltra parla del feminisme en el futur.

"Fins que vaig ser mare... i això va tenir un impacte en la feina. La maternitat com un agent precursor del que vindria. Que la gent et miri diferent, et pregunti si t'incorpores a jornada completa, un cop has acabat el permís de maternitat (pregunta que no es fa als homes que acaben de ser pares), i donin per fet que no pots rendir de la mateixa manera que abans, em va fer adonar de com les dones som percebudes per algunes persones -no totes- en el món laboral."

Aquesta lectura m'ha permès fixar-me en algunes actituds que jo mateixa perpetuava i tenia assumides i que ara tinc clar que vull canviar, així com alguns comentaris o l'ús d'algunes paraules que vull evitar. Sobretot, però, m'ha ajudat a decidir-me a ser més activa en la lluita per la igualtat entre dones i homes. Podem fer moltes coses en l'àmbit laboral, familiar, amb els amics..., però ens hi hem de posar. I posar-s'hi no implica anar a totes les manifestacions i passar als extrems; hi ha moltes maneres de militar en feminisme, com diu Oltra.
Tinc moltes ganes de llegir més sobre el tema i d'aquest recull ja n'he tret una llista de llibres que vull anar llegint, per anar fent camí.

"Reivindicar constantment és cansat. I el cansament que acumulem les dones per ser-ho, i que només les dones podem identificar perquè és un cansament lligar a les circumstàncies femenines, no desapareix amb una migdiada. M'ha costat entendre-ho, però és un cansament que surt de dins, de veure que ets dona i això et situa en inferioritat respecte als homes, perquè és un cansament que no té a veure amb res físic, sinó que és mental. Cansament de les idees masculines que han organitzat el món pensant en ells i no en elles."

"Hi ha factors socials, culturals i individuals que desencadenen violències a diferents nivells dins una parella, però en la base de tots hi ha la manera de socialitzar-nos. Com creixem. Com ens eduquen. Com ens informen. La construcció cultural que fa milers d'anys ens persegueix, també en això. Així s'explica la perspectiva de gènere que encara avui hi hagi dones assassinades per marits o ex i milers de maltractades per la parella."

Coneixem una mica més l'autora?
Ariadna Oltra (Barcelona, 1979) és periodista i presentadora de televisió. Ha treballat en diversos mitjans de comunicació fins arribar a Televisió de Catalunya, on ha presentat diversos programes.

"Quantes mirades hem hagut d'aguantar les dones per ser dones sense voler-les. Que no em mirin més així! Si jo no ho vull, que no em mirin ulls que molesten i que em volen d'objecte."

Txell.Cat

Adéu, Nadine Gordimer

Ahir va morir Nadine Gordimer, premi Nobel de l'any 1991, a l'edat de noranta anys. És per això que he decidit retre-li un petit homenatge a partir de fragments de les notícies que he llegit a El Periódico avui a l'autobús.

"És tan petita que es pot guardar a la butxaca del darrere dels pantalons, però és una gegant en tots els altres aspectes". Així va descriure el seu compatriota i Nobel de la pau Desmond Tutu la Nobel de literatura Nadine Gordimer, a qui li agradava definir-se com «una sud-africana de pell blanca» i afirmar que «el color de la pell no importa quan has d'escriure».

"Durant la lluita contra l''apartheid' hi va haver moments en què vaig arribar a sentir que no feia prou." 

Gordimer

"No vivíem la vida dels blancs. Infringíem la llei contínuament. La nostra casa estava plena de gent de tots els colors. En vam amagar molts..."

Gordimer

"Altres persones van sacrificar molt més que nosaltres. Tinc amics les famílies dels quals van quedar trencades. Gent que es va consumir a la presó. Jo crec que un verdader revolucionari deixa a un costat la seva vida, completament, i jo no ho vaig fer. Vaig acceptar les limitacions. Però crec que em vaig guanyar el dret de ser africana. I quan vam votar el 1994 tots junts, blancs i negres, ho vaig sentir com un triomf."

Gordimer

Adéu, Nadine Gordimer

Fragments extrets d'El Periódico