Metafísica dels tubs - Amélie Nothomb

Títol: Metafísica dels tubs
Autora: Amélie Nothomb
Llengua original: frances
Traducció: Antoni Dalmau
Editorial: Columna Editorial
Any: 2000

"Caminar era d’una utilitat innegable. Permetia avançar tot veient el paisatge molt millor que no pas de quatre grapes. I qui diu caminar diu córrer: córrer era aquella troballa fabulosa que feia possibles totes les evasions. [...] Parlar, en canvi, plantejava un problema de protocol: quina paraula triar com a primera? Jo hauria elegit sens dubte un terme tan necessari com “bombó” o “pipí”, o bé tan bonic com “nyam” o “patxoc”, però m’adonava que hauria ferit algunes sensibilitats. Els pares són una espècie susceptible: cal servir-los aquells grans clàssics que els donen la sensació de la seva importància."

Llegint Metafísica dels tubs he navegat entre la perplexitat i la hilaritat. Quina anada d'olla, però que ben escrita (i traduïda) que està. 

El meu debut amb Amélie Nothomb ha sigut aquesta novel·la breu que hem comentat amb les amigues. A Metafísica dels tubs Nothomb dona veu a un nadó (amb molts trets autobiogràfics) des del naixement fins als 3 anys, i ho fa magistralment. La veu narrativa no és infantil, però sí que és la veu de la descoberta i l’observació, encara lliure de judicis externs. Hi ha alguns fragments força filosòfics que, sens dubte, no atribuiríem a un nadó, però formen part del joc que ens proposa Nothomb.

"Fa molt temps que existeix una immensa secta d’imbècils que oposen sensualitat i intel·ligència. És un cercle viciós: es priven dels plaers per enaltir les seves capacitats intel·lectuals, cosa que té com a resultat el seu empobriment. [...] Trobem fent a la societat que es vanagloria ben alt i ben fort d’haver-se privat de tal o tal altra delícia des de fa vint-i-cinc anys. Trobem també alguns magnífics idiotes que fan ostentació de no escoltar mai música, de no obrir mai cap llibre o de no anar mai al cinema. També hi ha aquells que esperen suscitar l’admiració per la seva castedat absoluta. Ja està bé que se’n sentin vanitosos: és l’única satisfacció que tindran a la vida."

L'inici és espectacular i és impossible que us deixi indiferents. Nothomb compara el nadó amb un tub que no fa res, però que és Déu i per això tothom li presta totes les atencions possibles. És un símil brillant, que ens ha fet molts gràcia a totes, perquè realment els bebès en les primeres setmanes de vida no fan massa més que menjar, defecar i dormir… però alhora tothom es desviu per ells. 

Arriba un moment que el tub decideix deixar enrere l'apatia, té ganes de veure-hi més enllà de l'esquerda del sostre. Comencen els plors, les interaccions amb els germans, les primeres paraules, les preguntes…

De fet, la metafísica és la branca de la filosofia que estudia allò que va més enllà de la física i d’allò empíric, com Déu, l’existència o el temps. I tot això és el que trobem a Metafísica dels tubs, una nena que encara no entén el pas del temps, que aprèn què és la mort i la vida, que es descobreix els braços…

"Els ulls dels éssers vivents posseeixen la propietat més sorprenent de totes: la mirada. No hi ha res de tan singular. No es diu pas de les orelles de les criatures que tenen una “orellada”, ni del seu nas que té una “olorada” o una “ensumada”. [...] Quina és la diferència entre els ulls que tenen mirada i els ulls que no en tenen cap? Aquesta diferència té un nom: és la vida. La vida comença allí on comença la mirada."

Nothomb, que va viure part de la infància al Japó, on el seu pare treballava de diplomàtic, situa en aquest escenari els primers anys del seu alter ego. L'autora reflecteix la barreja de cultures nipona i europea en la vida de la protagonista, l'impacte de la religió cristiana i les tradicions japoneses. Aquesta barreja la veiem especialment en la relació que la protagonista té amb la seva mainadera Nishio-san, qui li demostra un amor incondicional.

M'ho he passat molt bé amb Metafísica dels tubs, però la novel·la, a banda de fer-nos riure, també té moments foscos i cínics, plantejats amb una ploma molt fina.

Cal que supereu el xoc inicial, però després us ho passareu d’allò més bé!

"Decididament, tenir tres anys no aportava res de bo. Els nipons feien bé de situar en aquesta edat el final de l’estat diví. Alguna cosa -ja!- s’havia perdut, la més preciosa de totes, i ja no es recuperaria: una forma de confiança en la perennitat benèvola del món."

Txell.Cat

La catastròfica visita al zoo - Joël Dicker

Títol: La catastròfica visita al zoo
Autor: Joël Dicker
Llengua original: francès
Traducció: Imma Falcó
Editorial: La Campana
Any: 2025 original, 2025 en català

"Diuen que l’infern és empedrat de bones intencions: o sigui, que de vegades fas una cosa amb la intenció d’ajudar i en realitat no ajudes gens. Val més que cadascú es preocupi només de les seves coses."

En Dídac va llegir aquesta novel·la a finals de l'any passat, ja que li va recomanar un company de feina. Un cop enllestida, em va convidar a llegir-la jo també, ja que era molt àgil i molt divertida. Estant de vacances vaig pensar que era un bon moment per descobrir quina catàstrofe havia passat durant la visita al zoo. Un cop enllestida, me n'alegro d'haver-lo llegit; m'ho he passat molt bé. 

La catastròfica visita al zoo és una novel·la per a tots els públics que, d'una manera molt amable i entranyable, narra una successió de desgràcies que desemboquen en la catàstrofe que dóna títol al llibre. 

Tot comença quan un matí la Joséphine i els seus companys no poden entrar al la seva escola d'educació especial perquè s'ha inundat. Aquesta és la primera catàstrofe. Tanmateix sembla que no ha estat un accident, sinó un acte vandàlic del tot intencionat. És per això que els sis nens i nenes s'embarquen en una investigació per descobrir el culpable (ja que sembla que els adults no se n'acaben de sortir). Durant aquesta investigació, els protagonistes toparan amb alguns adults que, des de la perspectiva infantil, tenen comportaments que no tenen massa sentit. A més, amb la intenció de solucionar la catàstrofe anterior, es produirà una nova catàstrofe. I entre tanta catàstrofe també hi ha espai per parlar de la democràcia, la censura, l'intrusisme parental a l'escola o la diversitat. 

La narradora d'aquestes aventures és la Joséphine, que té 10 anys, i fa una descripció entranyable dels seus amics i de la seva diversitat sense caure en el sentimentalisme. Tota la novel·la traspua innocència i tendresa, però també hi ha moments molt còmics per riure de valent. Dicker se serveix d'una veu innocent per fer una crítica a la societat actual. 

Els capítols són força breus i encadenen una catàstrofe rere una altra, així que una vegada dins la roda, costa deixar de llegir. El llenguatge és molt accessible i planer. 

En aquest sentit, mentre el llegia vaig pensar en la feina de traducció d'Imma Falcó, ja que hi ha diversos jocs de paraules força enginyosos que són clau per mantenir el to de la lectura. 

La catastròfica visita al zoo és una novel·la molt llegidora i fresca que us farà passar una molt bona estona i us deixarà amb un somriure i bon sabor de boca. 

Txell.Cat

El màgic d'Oz - L. Frank Baum

Títol: El màgic d’Oz
Autor: L. Frank Baum
Traducció: Ramon Folch i Camarasa
Il·lustracions: Jesús Gabán
Llengua original: anglès
Editorial: La Galera
Any: 1900 original; 1983 traducció al català

"El cicló havia dipositat la casa, molt suaument -per ser un cicló- enmig d’un país d’una bellesa meravellosa. Pertot es veien delicioses clapes de gespa verda, amb arbres imponents, tots carregats de fruita apetitosa. A dreta i esquerra hi havia rengles de magnífiques flors, i tot d’ocells de plomatge rar i de vius colors cantaven i saltironaven entre els arbres i els arbusts."

Feia temps que tenia ganes de rellegir El màgic d’Oz, que vaig llegir quan era petita i en tenia un record dolç. Patia una mica pel regust que em deixaria una relectura d’un llibre que tenia idealitzat en el record, però he de dir que malgrat el pas dels anys, ha envellit prou bé. 

He llegit el mateix exemplar que vaig llegir aleshores, amb la traducció de Ramon Folch i Camarasa, amb un català genuí i deliciós, d’aquell que avui en dia costa de trobar als llibres, però que quan el llegeixes no pots evitar pensar que tenim una llengua rica i preciosa.

El màgic d’Oz narra les aventures de la Dorothy, una nena òrfena que viu amb els seus oncles i el seu gos Totó en una casa de pagès a Kansas. Un bon dia, un cicló s'endu la casa pels aires amb la nena i el gos a dins, que no han tingut temps d’amagar-se al refugi. Durant hores i hores, la casa fa giragonses amb el cicló fins que la Dorothy s’adorm amb el balanceig, mentre espera que amaini. Quan es desperta, descobreix meravellada que està en un lloc molt diferent i llunyà de casa seva, lluny dels seus oncles i només acompanyada pel seu inestimable Totó. Malgrat la bellesa d’aquell indret, la Dorothy vol tornar cap a casa, així que, seguint les indicacions que li donen els primers habitants amb qui es creua, s’encamina cap a la ciutat d’Oz per conèixer el gran màgic d’Oz que semblar ser l’única persona que la pot ajudar.

De camí cap a la Ciutat de les Maragdes, la Dorothy coneix tres personatges que l’acompanyaran a veure el gran màgic, cadascun amb un desig diferent. L’espantaocells vol demanar-li un cervell; el llenyataire de llauna vol demanar-li un cor, i el lleó vol coratge. Plegats recorreran paisatges molt diversos, s’enfrontaran a tota mena de perills, coneixeran els micos alats, bruixes bones i bruixes dolentes… aconseguiran arribar a la Ciutat de les Maragdes i reunir-se amb el Gran Oz? 

Amb El màgic d’Oz, tal com apuntava a la introducció, Frank Baum va voler escriure una història “exclusivament per agradar als infants d’avui. Vol ser una rondalla meravellosa modernitzada, que conserva de les velles l’element meravellós i joiós, però en deixa de banda les angoixes i malsons”. Per a ell, calien històries per als infants que no tinguessin cap ensenyament ni moralina, ja que de l’educació ja se n’encarregaven les escoles; volia fer una història absolutament per al gaudi dels nens. I així va néixer El màgic d’Oz.

M’ha agradat tornar al país d’Oz i acompanyar la Dorothy i els seus amics en les seves aventures, però sobretot m’ha agradat tornar-hi amb el català de Folch i Camarasa. 

Txell.Cat

Claus i Lucas - Agota Kristof

Títol: Claus i Lucas
Autora: Agota Kristof
Llengua original: francès
Traducció: Sergi Pàmies
Editorial: Amsterdam Llibres
Any: 1991

"-Estimats meus! Amors meus! Reis meus! Petits i adorats meus!

Quan recordem aquestes paraules, els ulls se'ns omplen de llàgrimes.

Hem d’oblidar aquestes paraules perquè, actualment, ningú no ens en diu de semblants i perquè el record que en tenim és una càrrega massa pesada per portar. [...] A força de repetir-les, les paraules perden a poc a poc el seu significat i el dolor que sentim s’atenua."

Claus i Lucas realment no és una novel·la, sinó que en són tres (El gran quadern, La prova i La tercera mentida), que ens han arribat publicades en un únic volum. Situats en un país que no s'anomena i en unes ciutats sense nom, acompanyem els bessons Claus i Lucas des de la seva infància fins a l'edat adulta amb la Segona Guerra Mundial, la guerra freda i la postguerra com a escenari (tot i que realment mai no es diu de quina guerra es tracta, ja que l'important no és el conflicte en si, sinó l'impacte en els qui els pateixen). 

La lectura és molt àgil, amb capítols breus i un estil molt planer i directe, i extremadament impassible. Es narren abusos, violència i morts amb una fredor aclaparadora que fa encongir el cor. 

Un dels aspectes que més m'han agradat són els finals de cada part, que m'han descol·locat totalment. La sensació és similar a la que se sent en un espectacle de màgia quan acaba el truc: ho has estat seguint atentament, però s'han quedat amb tu. En aquest cas, però, acompanyat d'una gerra d'aigua freda. 

No vull entrar massa en el detall de la trama perquè jo l'he anat descobrint sense saber-ne res i m'ha sorprès i captivat molt. 

Des del punt de vista formal, Kristof  va escriure una trilogia molt complexa i treballada. A tall d'exemple, juga amb la veu narradora i amb el to en cadascuna de les parts. A El gran quadern els narradors són els dos bessons quan encara són nens, així que està escrit en primera persona del plural, amb una narrativa més senzilla i amb un punt d'innocència. La prova, en canvi, està escrita en tercera persona i això, com a lectors, ens fa agafar un punt de perspectiva i ja no coneixem els fets a partir de la veu dels protagonistes, sinó d'algú que els observa de ben a prop. Finalment, La tercera mentida, combina la visió subjectiva i personal dels protagonistes amb l'ús de la primera persona combinada amb alguns passatges en tercera persona.

 

Claus i Lucas és una novel·la complexa i amb moltes capes que m'ha emocionat molt i m'ha deixat el cor ben petit: a cada final, una mica més. 

A El gran quadern, sense descriure què passa al front d'una guerra ni grans batalles, Kristof parla de les conseqüències devastadores que tenen els conflictes bèl·lics en la societat. Nens que deixen de jugar per treballar, que deixen de riure per desconfiar, pobresa, abusos, soledat… els exercicis que fan els bessons a la primera part per endurir el cos i l'ànima i preparar-se pel que hagi de venir són corprenedors. En Claus i en Lucas són molt intel·ligents, amables i treballadors, però també són cruels i calculadors. Malgrat l'ús de la primera persona, defugen els judicis i les emocions i busquen la supervivència a qualsevol preu. Aquesta fredor en boca de dos nens encara m'ha captivat més com a lectora. 

La prova i La tercera mentida exploren altres qüestions com la soledat, la identitat, la mentida, els traumes, l'amor, la mort, la memòria i el dolor profund. La segona part és més grisa i trista que El gran quadern, i La tercera mentida és el colofó, en què es barregen la veritat i la mentida, els records i la ficció. Aquesta part és la que més desorienta a mesura que es va desplegant, però al final arrodoneix tot el conjunt.  

Claus i Lucas és una gran lectura que remou i que et fa estimar uns personatges que es mouen constantment entre el bé i el mal, que no són perfectes, però que busquen sobreviure malgrat que la vida els ho posa difícil. I cada sacsejada que pateixen ells, també la patim nosaltres com a lectors fins arribar a un final dur, probablement dels més durs que he llegit. Claus i Lucas és una crítica a les conflictes bèl·lics i als règims totalitaris a través del dolor que provoquen en les persones; una història devastadora sobre viure quan la vida és massa dura per ser viscuda. 

Txell.Cat

Els nens són reis - Delphine de Vigan

Títol: Els nens són reis

Autora: Delphine de Vigan

Llengua original: francès

Traducció: Jordi Martín Lloret

Editorial: Edicions 62

Any: 2021

"Big Brother havia estat acollit amb els braços oberts i el cor afamat de m'agrades, i cadascú s'havia avingut a ser el seu propi botxí. Les fronteres de la intimitat s'havien desplaçat. Les xarxes censuraven les imatges de pits o de natges. Però a canvi d'un clic, d'un cor o d'un polze aixecat, la gent mostrava els nens i la família, explicava la seva vida. Cadascú s'havia convertit en l'administrador de la seva pròpia exhibició, i aquesta exhibició s'havia convertit en un element indispensable per a la realització personal."

La Mélanie sempre ha somiat a fer-se famosa. Ja de petita s’emmirallava als realities de la televisió i es preguntava si ella no podria ser una d’aquelles noies que hi surtien i que després es feien famoses. La seva participació en un d’aquests shows televisius, però, és un absolut fracàs. Anys més tard, comença a publicar imatges i vídeos curts dels seus fills, en Sammy i la Kimmy, i de seguida comença a guanyar seguidors, així que decideix obrir el compte Happy Esbarjo a Youtube. L’èxit és aclaparador i tota la família acaba vivint dels ingressos que suposen les visualitzacions dels vídeos i la col·locació de certs productes que inunden casa seva. La vida de la família de la Mélanie se sustenta amb els likes i els comentaris a Instagram i a Youtube, la vida d’en Sammy i la Kimmy és pràcticament retransmesa en directe i el seu temps lliure totalment monopolitzat per la creació de continguts (unboxings, challenges…) i per les trobades amb els seus fans.

Però… realment en gaudeixen, en Sammy i la Kimmy? On ha quedat la seva voluntat com a infants? I si només volen jugar? On ha quedat la seva intimitat?

Un dia, mentre juguen al pati del complex residencial on viuen, la Kimmy desapareix. El cas deriva en un segrest i arriba a mans de la Brigada Criminal, on coneixem la Clara, una jove investigadora que és l’antístesi de la Mélanie.

Els nens són reis és una novel·la d’intriga amb una trama policíaca per aclarir la desaparició de la Kimmy, però no es queda aquí, ja que la resolució del cas no culmina la història. El segrest és una manera de mostrar una de les cares fosques de la sobreexposició de menors a les xarxes, però no és l’única. La novel·la planteja la falta de legislació per protegir els infants exposats a les xarxes socials per part dels pares, així com les conseqüències psicològiques d’una exposició constant des de ben petits a un gran públic internacional, en què fins i tot el primer pipí a l’orinal es monetitza.

Nens i nenes que són estrelles, però que també són víctimes; titelles a mans d’uns pares incapaços de copsar els perills en una societat que busca la validació constant a base de likes i reaccions, en què la cultura de l’ego ho és tot i en què el consumisme desbocat ho engoleix tot. 

"A ella li agradava la idea d'un públic que calia satisfer i complaure; un públic que calia tenir content. Li agradava aquella recompensa immediata, tan calorosa, tan entusiasta, que li donaven cada cop que es manifestava. Necessitava la seva atenció. Els seus elogis. La feien sentir única. Que es mereixia que s'hi fixessin. I allò no havia de ser cap motiu de vergonya."

Delphine de Vigan ha escrit una novel·la incòmoda i esfereïdora; una novel·la que molts adults haurien de llegir abans de publicar la primera foto dels seus fills a la xarxa. Llegir, reflexionar i després decidir: entre penjar-ho tot i no penjar res, hi ha molts matisos, però almenys actuem amb consciència.

Txell.Cat

La meva planta de taronja llima - José Mauro de Vasconcelos

Títol: La meva planta de taronja llima
Autor: José Mauro de Vasconcelos
Llengua original: portuguès
Traducció: Carles Sans
Editorial: Libros del Asteroide
Any: 1968, traducció al català del 2014
 

"Al pit em va esclatar una ferida enorme.

- Et juro que te'l compraré. Encara que hagi de matar i robar...

Per dins no era el meu ocelles el que deia allò. Devia ser el cor.

Només podia ser això. Per què no li agrado al nen Jesús? Si fins i tot li agraden l'ase i el bou del pessebre. Però jo no. Es venjava de mi perquè era el fillol del dimoni. Es venjava de mi negant-se a donar-li regals al meu germà, però en Luís no s'ho mereixia, perquè era un àngel. Cap angelet del cel podia ser millor que ell... Llavors les llàgrimes em van sortir covardament.

- Zezé, estàs plorant...

- Ja em passarà. Jo no sóc un rei com tu. Només sóc una cosa que no serveix per a res. Un nen molt dolent, molt i molt dolent... només això."

 
En Zezé és un nen brasiler de cinc anys que creix en el si d'una família molt nombrosa i molt pobra. A través de la seva narració, coneixem la seva història i la de la seva família, en què els germans més grans han de créixer abans d'hora per tenir cura dels més petits. També en Zezé, amb només cinc anys, s'encarrega d'en Luís per distreure'l, estimar-lo i procurar que les preocupacions per la falta de recursos i de feina no li arribin i li estronquin la infància.
En Zezé és un nen amb una intel·ligència i una imaginació desbordant que el fan parlar amb els arbres (el seu estimat Minguinho, el seu arbret de taronja llima) i els animals, aprendre paraules difícils precoçment i inventar-se els millors jocs sense tenir joguines, però no deixa de ser un nen de només 5 anys. I sovint fa trapelleries que porten de corcoll els seus pares, germans i germanes grans, que el renyen, el peguen i li repeteixen per activa i per passiva que és dolent i que té un dimoniet dins. I l'hi repeteixen tantes vegades que ell mateix se n'acaba convencent, que ell és dolent, que Déu no l'estima i que per això les coses no li van gaire bé.
 
La història d'en Zezé i dels seus germans està basada en els records del mateix autor, i creieu-me que és dura, trista i molt conmovedora. A la dedicatòria inicial de l’autor hi apareixen alguns dels personatges de la novel·la: la Glória, en Luís i en Manuel Valadares.
En Zezé és un nen entranyable i la manera com t'explica la seva història traspua la innocència dels nens i una tristesa que se t'instal·la al pit a mesura que vas llegint. En Zezé era ben viu al meu cap mentre l'acompanyava a escola, a l'hora de fer alguna malifeta, però també quan s'inventava els millors jocs per al seu germanet, quan sortia a enllustrar sabates per guanyar uns calerons i poder fer una sorpresa al seu pare o quan es convertia en l'ase dels cops de casa, un blanc fàcil que rebia la ràbia i la impotència de saber-se pobre i desgraciat.
I malgrat tot, en Zezé va fent, s’aferra a la vida i no deixa de preguntar-se per què el nen Jesús no l'estima. En Zezé descobreix el significat de la tendresa i l'amistat amb en Portuga, un senyor ric que té el cotxe més bonic del poble, i amb en Minguinho, el seu arbret. Amb ells comparteix confidències, preocupacions i reflexions, i sembla que hi troba la comprensió i l’amor que qualsevol nen de 5 anys hauria de tenir.
 
La innocència infantil que cobreix tot el llibre accentua la sensació d'impotència i tristesa davant d'una vida dura i injusta. L’escena del dia de Nadal o dels dies que va a escola descalç, amb les sabates a la mà per no gastar-les i posar-se-les a l’últim moment són contundents. I tota aquesta bola que va niant a la gola i al pit acaba esclatant al final, en uns tres capítols finals devastadors, en què no vaig poder aguantar-me les llàgrimes. Ara escrivint aquesta ressenya, hi penso i se'm neguen els ulls 🥺.
 

"Una barreja de tot se'm va crear a l'ànima. Era odi, revolta i tristesa. Sense poder contenir-me, vaig exclamar:

- Que dolent que és tenir un pare pobre!

Vaig desviar els ulls de les vambes a uns esclops que hi havia quiets davant meu. El Papa estava dret mirant-nos. Tenia els ulls enormes de tristor. Semblava que li haguessin crescut tant, però tant, que omplien tota la pantalla del cinema Bangu. Tenia una pena tan dolorosa als ulls que si hagués volgut plorar no hauria pogut."

 
La meva planta de taronja llima m'ha agradat molt, m'ha commogut com feia temps que no em commovia un llibre. Cada cop que torno a pensar en en Zezé em venen al cap tots els Zezés que existeixen, nenes i nens petits que s'han de fer grans abans d'hora perquè la vida no els ha sabut tractar millor. I voldria abraçar-los i dir-los que, a vegades, la vida és injusta i dura, però que no és culpa seva, encara no han tingut temps de fer-la malbé. 
 
En Zezé m'ha fet pensat en la Gaia, de L'aigua del llac no és mai dolça de Giulia Caminito; un altre país, una altra edat i una altra dècada, però una història molt similar.
 

"La Dindinha un cop va dir que l'alegria és un «sol brillant dins del cor». I que el sol ho il·luminava tot de felicitat. Si era veritat, el meu sol dins del pit ho embellia tot..."

 

Coneixem una mica més l’autor?

Foto extreta de librosdelasteroide.com

José Mauro de Vasconcelos (1920 - 1984) va ser un novel·lista brasiler. Fill d’una família molt pobra, va traslladar-se a viure amb uns parents quan era un nen. Va començar a estudiar Medicina, però ho va deixar i va exercir nombrosos oficis i ben diversos: entrenador de boxejadors, jornaler, pescador o cambrer. La seva obra es caracteritza pel respecte a la natura i una mirada compassiva cap als més desafavorits. Entre les seves obres destaquen Rosinha, minha canoa (1962) i, sobretot, La meva planta de taronja llima (1968).

Txell.Cat

El jardí de vidre - Tatiana Tibuleac

Títol: El jardí de vidre
Autora: Tatiana Tibuleac
Llengua original: romanès
Traducció: Antònia Escandell
Editorial: Les hores
Any: 2018 original; 2021 en català
 

"Arrenglerades en caixons de ferro apilats fins al sostre, en contacte amb la llum, les ampolles ressuscitaven. Els seus colors senzills es barrejaven i en naixen d'altres d'inesperats.

Un reguitzell color granat, un reguitzell blanc: rosat.

Un reguitzell color beix, un reguitzell color marró: mel.

Un reguitzell color verd, un reguitzell blanc: turquesa.

Les blanques: argent. 

El meu jardí de vidre."

 
Després que El verano en que mi madre tuvo los ojos verdes fos la millor lectura de l'any passat tenia moltes ganes de seguir descobrint Tibuleac. Vam comprar El jardí de vidre el setembre de l'any passat, i aprofitant que l'autora venia a La Setmana del Llibre en Català, vam treure el cap i vam sortir amb una dedicatòria: "Per al Dídac i la Txell, un viatge meravellós al meu Chisinau".
 
El jardí de vidre narra la vida fragmentada de la Lastocika, una nena moldava que, després de ser abandonada en un orfenat pels pares i de viure-hi uns anys, és adoptada (o, més ben dit, comprada) per la Tamara Pavlovna. No es queixa, se sent agraïda per haver deixat enrere l'infern de l'orfenat, malgrat que la seva nova mare adoptiva també la maltracta i la fa treballar fins a l'extenuació, i és que darrere de la compra de la Lastocika només hi ha la voluntat de fer més diners recuperant, netejant i revenent ampolles de vidre.
La història la narra la mateixa Lastocika quan ja és gran i fa balanç de la seva dissortada vida, i ho fa com si es dirigís als seus pares.
 

"De vegades penso que si us odiés ni que fos un centímetre més, el meu odi faria una volta completa i arribaria a l'amor. Aquest centímetre el temo d'allò més, per culpa seva ho ajorno tot."

De rerefons tenim uns anys complexos de la història de Moldàvia, primer formant part de l’URSS i amb el rus imposat per sobre del moldau, la perestroika i, finalment, la desintegració de l'URSS i la recuperació del moldau. Amb aquest context històric Tibuleac parla de la recerca de la identitat pròpia del poble moldau a través de la Lastocika, amb un ball de llengües apreses a base de cops i insults, però també amb la sensació de no saber d'on ets ben bé. (Com a nota addicional he après que el moldau i el romanès són la mateixa llengua, però que la primera s'escriu en alfabet ciríl·lic i la segona amb el llatí).

"A Moldàvia soc la que va marxar, a Romania soc la nouvinguda."

 
La Lastocika és com el vidre que té la capacitat de tenir moltes vides, de trencar-se i tornar-se a moldejar, malgrat els cops i trencadisses. La vida de la protagonista és dura, amb pèrdues, violència, abusos, molts dubtes i sense amor. Malgrat tot, no perd l'esperança, no defalleix i s'obre camí, i ho fa des de la comprensió i el perdó.
 

"El cor, Lastocika, no és pas una ungla, fa mal. És ben cert que s'està millor sense cor, però com desfer-te'n? Si hom llencés tot allò que li fa mal, ens quedaríem per dintre buits com una beina. Dissecats de viu en viu."

 
La vida de la protagonista ens arriba en petits fragments desordenats, talment com si s'hagués trencat una ampolla de vidre i n'anéssim recollint els trossos per reconstruir-la. Molts d'aquests fragments són punxeguts i tallants, d'altres són llisos i brillen, alguns són aspres. Entre aquests fragments hi trobem records, anècdotes i retalls dels seus veïns, un conjunt d'allò més estrafolari, però on la nostra protagonista troba algun bri d'amor. Tibuleac, però, no ens deixa veure tots els trossos d'aquesta ampolla i deixa espai a la imaginació del lector per acabar d'omplir alguns buits i algunes històries.

"Aquell dia el porto amb mi a tot arreu, en qualsevol circumstància. No hi he trobat parangó ni en els diners, ni en l'amor. Mai ningú no m'ha estimat més. Ni vosaltres."

 
M'ha costat més entrar en aquesta lectura; al principi se'm feia una mica confusa i no acabava d'enganxar el fil, però els capítols són tan breus que vas passant pàgines i, quan menys t'ho esperes, ja ets dins la història.
L'estil de Tibuleac és el que coneixem d'El verano en que mi madre tuvo los ojos verdes, amb frases breus, imatges poètiques i boniques que contrasten amb algun cop de puny de tant en tant.
 
És cert que no m'ha fascinat com ho va fer la seva primera novel·la, però tinc clar que seguiré llegint i descobrint Tibuleac.

"Existeixen, al món, persones d'aquest tipus, que necessiten poder explicar històries per viure. Per a ells, per a aquesta gent, sempre bella i de vegades tocada del bolet, la vida ha de ser un conte. [...] Saben que en un conte no queden mai les coses sense resoldre. Un conte -fins i tot el més curt, fins i tot el més trist- té sempre la cura de retre justícia."

 
Altres entrades de la mateixa autora

• El verano en que mi madre tuvo los ojos verdes

 

Coneixem una mica més l'autora?

Tatiana Ţîbuleac (Chișinău, 1978) és una escriptora, periodista i traductora moldava i romanesa. Després de treballar com a periodista diversos anys, va debutar com a escriptora el 2014 amb un recull de contes. La seva novel·la, El verano en que mi madre tuvo los ojos verdes, es va publicar el 2017 i va ser guardonada amb diversos premis. El 2019 va publicar El jardí de vidre, amb què va guanyar el Premi de la Literatura de la UE.

Txell.Cat