dilluns, 17 de desembre del 2018

Abans ningú deia t’estimo - Francesc Orteu


Títol: Abans ningú deia t'estimo
Autor: Francesc Orteu
Editorial: Catedral
Any: 2018

Aquest llibre s’ha fet a partir de converses mantingudes amb les filles i fills de presos polítics: Anna Forn, Beta Forn, Laura Turull, Marta Turull, Oriol Sànchez. Potser per això, l’exposició d’aquest llibre es mereix un tractament diferent. Abans de continuar fora bo fa una presentació de cadascuna de les persones que han estat testimoni i part del que ha succeït.

Anna Forn: 23 anys. Graduada en Dret. Viu a Londres on ha fet un màster de Relacions Internacionals. Ara comprèn que si hagués fet l’examen d’accés a l’advocacia, hauria pogut visitar al seu pare com a advocada i sense límit de temps. Li agrada observar, escoltar i entendre.

Beta Forn: 20 anys, estudia 2 n d’infermeria. Li agraden les persones, les emocions fortes i voldria treballar en el servei d’urgències d‘un hospital. De tant en tant fuig a la muntanya perquè el seu pare li va ensenyar a estimar-la.

Laura Turull: 21 anys. Estudia 3r de Dret i vol dedicar al Dret Penal i al Dret Sanitari. L’empresonament del seu pare ha fet que es plantegi la possibilitat d’especialitzar-se en Drets Humans. Creu en la justícia, li encanta caminar, la música de bandes sonores i conversar sobre política.

Marta Turull: 17 anys Estudia 1er de Batxillerat, modalitat Humanística. Es proposa estudiar alhora Periodisme i Filologia Catalana. L’apassiona llegir i vol ser escriptora i editora. Un dia escriurà sobre tot això que li ha tocat viure.

Oriol Sànchez: 20 anys. Estudia 1er d’Economia i creu que encara que encara hi ha masses coses al món que cal millorar, com ara respectar-nos més els uns als altres. Li agrada l’esport, estar amb amics i té previst començar a seguir un consell habitual del seu pare: Facis el que facis, fes-ho amb totes les ganes.
"El primer cop que et passen coses no saps què sentir, no saps com t’afectaran i, a poc a poc, tot se’t va fent familiar. Quan saps què pots esperar, encara que sigui dur, una part de l’angoixa desapareix. Una de les coses més dures és la incertesa, estar esperant sense saber si el teu pare quedarà en llibertat o no." (O. Sànchez)
 "Algú va dir: «que mirin els bancs, a veure si s’han endut diners». Des de petita m’he acostumat a sentir comentaris despectius dels polítics, però aquell dia em va doldre especialment. Qui va fer la broma no tenia ni idea que un d’aquells de qui se’n reia era el meu pare. Tampoc vaig dir-li res.(Anna Forn)
 "A sobre el llit hi havia una maleta oberta, amb roba seva. «He de marxar» em va dir.Vaig veure que allò era molt seriós i, de cop, em vaig posar a plorar. «Ara no has de plorar», em va dir i em va abraçar. «No vull que pateixis, has d’estar tranquil·la, però no pots explicar res a ningú. Eixuga’t les llàgrimes i surt i que no se’t noti res."(Beta Forn).
 "Al final del passadís hi havia les càmeres. Vam passar pel davant i vam baixar les escales principals, amb el cor bategant. Tot era soroll. Hi havia molta adrenalina, molta tensió. Veia el pare i sentia que estàvem junts però que també estàvem sols. Què passaria amb el meu pare? Què passaria a la meva família?"(Laura Turull).
 "Em van donar la carta del papa i la vaig llegir moltes vegades. La llegia i plorava. És que ja m’emocionava amb la primera frase. La tinc gravada. «Des del mòdul 4 de la presó d’Estremera, us voldria fer arribar tres missatges que es resumeixen en tres paraules: «dignitat, gratitud i unitat»."(Marta Turull).

Aquest llibre que es pot llegir amb poc temps, m’ha costat molt d’acabar-lo perquè et deixa amb la sensibilitat a flor de pell. Cada pàgina, cada situació dels protagonistes es veuen reflectides en la incomprensió, la ràbia, l’abús de poder de les persones que regeixen el destí del país. Penso que estaria bé que tothom el llegís per adonar-se que la llibertat de manifestar-se o simplement d’exercir els nostres drets, es paguen molt car.


MAC 

dimarts, 4 de desembre del 2018

El cel no és per a tothom - Marta Rojals


Títol:  El cel no és per a tothom
Autor: Marta Rojals
Editorial: Llibres Anagrama
Any: 2018
"Les bessones ja han après que, quan parlen d'elles, tot s'ho han de repartir per la meitat. En canvi el Pep tot ell és eixerit, tot ell és ros com un sol, tot ell és un trasto. Bo o dolent, dolent o dolent, ho és ell sencer; tan petit i ja és 'tot un' per a les mirades dels altres."

Marta Rojals ho ha tornat a fer: ha escrit una altra obra mestra que de ben segur no us deixarà indiferents i que és diferent de les seves obres anteriors.

El cel no és per a tothom és un drama més complex i més madur que les novel·les anteriors de Rojals, i si ja destacava per remoure'ns amb les seves històries, amb aquesta ens sacseja de tal manera que costa tornar-se a posar a lloc.

La trama explica les relacions entre tres germans --dues bessones, l'Eva i la Sara i un germà més petit, en Pep-- que s'han de retrobar després d'un distanciament agre i voluntari. L'Eva i la Sara són unes bessones que detesten ser bessones i ser iguals als ulls dels altres, i en Pep s'ha trobat al mig de les diputes familiars durant tota la vida.
La història es dilata molt en el temps i hi ha salts temporals constantment que ens permeten anar entenent la complexitat de tots els personatges i per què actuen com actuen. Al llarg de gairebé 600 pàgines, el lector assisteix a la infància, adolescència i maduresa d'uns germans que n'han passat de tots colors i l'autora aconsegueix que el lector vagi canviant el seu favor en un o en altra segons el moment.

Crec que aquest fragment d'una crítica de l'obra publicada a Vilaweb descriu molt bé els temes principals de la novel·la: "Marta Rojals ha construït una història en què furga en elements troncals del nostre sistema, com la família –i les relacions de poder i dominació que pot allotjar en el seu si–, el paper de la dona –la maternitat, les relacions de parella, el sostre laboral en un món dominat pels homes, la discriminació social, l’autoestima o el rol de tenir cura dels familiars de més edat– i el preu que hem de pagar per disposar de plena llibertat de decisió sobre les nostres vides. No són pas problemes trivials i, en aquest sentit, he de remarcar que la mirada de l’autora, directa a barraca, és implacable i no es perd en divagacions ni mitges tintes." (Marta Rojals: volar al cel, volar a la terra - Vilaweb)

Hi ha dues coses que he trobat curioses de la meva lectura d'El cel no és per a tothom. D'una banda, tot i estar molt enganxada a la història narrada, l'he llegit molt a poc a poc. De l'altra, acabar-lo em va produir un sentiment de buidor més marcat que amb altres lectures. Tant és així que he estat gairebé un mes intentant llegir altres novel·les sense acabar d'enganxar-me a cap, sense acabar de trobar el moment d'escriure aquesta ressenya i gairebé sense ganes de llegir!
No hi ha cap mena de dubte, que Rojals ens toca, i ens toca ben endins.

Lectura amarga, però molt recomanable!

"Quantes vegades no es construiran mentalment, sense voler, la criatura feta de l'una amb el millor de l'altra? I amb aquesta criatura de referent -el monstre, el Frankenstein- les germanes se sentiran incompletes per sempre, condemnades a reconèixer en l'altra les gràcies que els haurien pogut ser concedides per un atzar diferent."
Coneixem una mica més l'autora?
Marta Rojals (1975) és Llicenciada en Arquitectura, escriptora i articulista. Va debutar com a escriptora l'any 2011 amb Primavera, estiu, etcètera i de seguida es va fer evident el seu talent com a creadora d'històries. L'altra (2014) també va ser molt ben acollida per la crítica i els lectors.

"Sempre que el Miquel li ofereix la lluna, a quarts, a terços, a meitats, a l'Eva li agafen ganes de plorar. Si la felicitat és això, és ben estranya."

Txell.Cat

dijous, 22 de novembre del 2018

Ciutat de llops - Andreu Carranza

Títol: Ciutat de llops
Autor: Andreu Carranza
Editorial: Columna
Any: 2017

Quan la Meritxell va anomenar aquest bloc «Llegir en permet viure altes vides», ho va encertar de ple. A través d’alguns llibres he pogut sentir la desolació del desert, la calor asfixiant, el poder de la sorra en les mutacions constants de les dunes, aquell sol impertorbable que pot arribar a crear miratges, i enmig de tot això, els oasis, font de vida i descans per la gent del desert. Acabo de llegir un llibre, on el protagonista principal és el riu. El totpoderós Ebre, al seu pas per la Ribera d’Ebre, el Priorat, la Terra Alta i el Baix Ebre. Un riu contaminat per les fàbriques i les centrals nuclears.

Ciutat de llops és un viatge inquietant per la Ribera en què el lector remuntarà les aigües a sobre d’un llagut amb l’oncle Passarius, l’Eban, l’Albiner, la Baikar, l’Ager i l’Aranko. Serà una ruta emocionant a la recerca de respostes, una travessia plena de misteris, de dubtes, de fets fantàstics, de velles llegendes, d’éssers mítics, d’històries de l’Ebre. Una boira aclaparadora ens submergirà en les profunditats de les històries del riu, perquè el que amaga el riu no ho saben ni els mariners. 

"El van trobar a la vora del riu. Aparegué nu, el cos tintat de fang negre i pudent, voltat de fantasmagòriques cendres que la brisa de l’alba aixecava entre arbres fumejants. Subjectava contra el ventre un corn: una gran cargola de mar d’un blanc immaculat.
En posició fetal, acabat de néixer de les entranyes de la mare Terra. El pare Ebre llepava les vores socarrades, les arrels del canyar consumit pel foc i corria avall indiferent, entonant la cantarella de l’aigua"

Es nota que l’autor coneix molt bé tota aquella contrada. Hi apareixen el noms de les ciutats (Flix, Mora d’Ebre, Miravet, Ascó, etc.). L’autor fa una crítica ferotge contra la nuclear d’Ascó, les centrals elèctriques, els residus que deixen anar i que contaminen i enverinen les aigües del riu, la fauna, la flora. Descriu d’una manera magistral la boira aclaparadora, espessa i duradora que fa que els tripulants de la nau no es puguin veure entre ells, les innombrables algues que apareixen per tot arreu, els bancs de peixos morts que suren sobre l’aigua, aquell aïllament de la civilització i la terrible quietud trencada únicament pel so de la cargola del patró.

Tota aquesta atmosfera opressiva, tenebrosa, enmig del riu, sense cap punt d’orientació, provoca que cadascun dels tripulants del llagut deixin aflorar les seves pors, les seves supersticions, les seves ràbies, els seus sentiments i els seus records de temps passat. Capitanejats per un patró obcecat per la mort del germà, amb esperit de venjança, fa preveure un desenllaç dramàtic.

A mesura que et vas endinsant en la lectura del llibre, arribes a sentir la fortor de l’aigua putrefacta, les ganes de sortir d’aquella foscor, la humitat que es cala fins als ossos.

Coneixem una mica més l'autor? 
Andreu Carranza va néixer a Ascó i viu a Flix. Com a novel·lista ha assolit una àmplia projecció internacional. La Clau Gaudí, escrita a quatre mans amb  Esteban Martin, està traduïda a més de trenta llengües, i la seva obra Impremta Babel ha estat editada en català, castellà, holandès i xinès. També és autor de L’hivern del Tigre (Planeta) i de la novel·la Anjub (Edicions 62, Premi Sant Joan). El 2015 va guanyar el Premi Josep Pla amb El poeta del poble. És membre del grup Lo Gitano Blanc. 


MAC 

diumenge, 11 de novembre del 2018

L'hereu - Prudenci Bertrana

Títol: L'hereu
Autor: Prudenci Bertrana
Editorial: Ela geminada
Any: 1931


He anat a la biblioteca d’Horta i he escollit un llibre una mica a l’atzar. El darrer llibre que vaig llegir era de molta acció, tan trepidant que no em va permetre aprofundir en el context del llibre. Vaig decidir doncs, buscar algun llibre que fos totalment diferent d’aquell i a fe que l’he trobat. No pot ser més oposat.

L’hereu, primera de les tres novel·les que formen la trilogia autobiogràfica Entre la terra i els núvols, representa la consagració literària de Prudenci Bertrana. Publicada l’any 1931, guanyadora del Premi Crexells d’aquell any i reeditada en versió definitiva el 1933. L’hereu narra el període vital d’Innocenci Aspriu (alter ego de Bertrana), que va des de la seva infantesa, fortament lligada a l’escenari rural del mas familiar de l’Esparra (La Selva), fins al seu matrimoni i establiment a la ciutat de Girona. 

"Un jorn, recorrent les andrones del mas, enlleït i somniador, trobà un lloc deliciós: la riera.  
Calia seguir un tirat de camí descobert, ple de sol, en ràpida davallada per un gran xaragall, gairebé un trencacolls; però, un cop éreu a baix, el cos i l’esperit es revenien i s’amaraven de pau i de dolcesa.
Hi havia marges amples, ombrejats, atapeïts d’herba blana; arenys suaus, planers i humits; còdols de totes dimensions i colors; rabeigs amb guixes ambresines ; embassaments abrigats de fronda, somoguts per generacions de peixos minúsculs i capgrossos, i un petit corrent cristal·lí que feia torterols d’una riba a l’altra. El perfum de xuclamel i de vidiella saturava l’aire fresc que circulava per aquells paratges."

En aquesta novel·la, l’autor fa una descripció minuciosa del paisatge, dels camperols i de les bèsties. La seva descripció és tan afinada i precisa que sembla que ho hagi pintat. Si es tanca els ulls podem fer-nos una composició exacta de cada cosa, lloc o manera de ser de cada personatge. Aquesta descripció, però, fa que, al menys en el primer volum, el principal protagonista surti desdibuixat, amb una presència dèbil.

Falta llegir els altres dos volums per veure quina importància adquireix l’hereu. En els temps actuals en que en molts casos l’acció predomina a l’escriptura, no sé si aquesta narrativa pot satisfer a alguns lectors. Personalment m’ha agradat moltíssim.


Coneixem una mica més l'autor? 
Va néixer a Tordera el 1867 i va morir a Barcelona el 1941. Casat i pare de 4 fills, tres dels quals van morir joves, la seva filla Aurora, esdevindrà escriptora. Després d’estudiar Batxillerat a Girona i un any d’enginyeria industrial a Barcelona, s’instal·la a Barcelona a partir del 1911, Dirigeix L’Esquella de la Torratxa i La Campana de Gràcia. Col·labora amb El Poble Català, La Publicitat, Revista de Catalunya i La Veu de Catalunya.

Prosista prolífic, escriu la seva primera novel·la, Violeta, el 1899, i diversos relats breus durant els primers anys del segle XX. El 1906 publica Josafat, obra reconeguda unànimement com una peça cabdal de la literatura catalana contemporània, que en el seu moment provoca un escàndol considerable pel seu contingut eròtic i sacríleg. Més tard, veuran la llum les novel·les Nàufrags (1907), Jo! Memòries d’un metge filòsof (1925), Tieta Claudina (1929), L’Illa perduda (1935) i, sobretot la trilogia autobiogràfica Entre la terra i els núvols, formada per les novel·les L’Hereu (1931), El vagabund (1933), i L’impertinent (1939.

MAC 

diumenge, 14 d’octubre del 2018

Carrie - Stephen King

Títol: Carrie
Autor: Stephen King
Llengua original: anglès
Traducció: Gregorio Viastelica
Editorial: De Bolsillo
Any: 1974

He acabat de llegir Carrie, un llibre que probablement no hauria llegit mai si no hagués estat a la caixa de llibres preferits dels meus amics que em van regalar pels 25. 

"Y él le hizo el amor, y esta vez fue distinto, esta vez pareció que finalmente había espacio y no hubo una pesada fricción, sino un roce delicioso que subía y bajaba. (...) había desaparecido ese sabor amargo, cada célula parecía alcanzar su propio clímax, el cuerpo lleno de sol, música en sus oídos, mariposas detrás de la cabeza en la jaula de su mente."

Quan vaig veure que m'havien regalat Carrie, em vaig espantar directament perquè tenia una idea preconcebuda (i, val la pena dir-ho, totalment equivocada) de què s'hi amagava dins. L'Alícia em va assegurar que no era una història de terror, sinó més aviat d'intriga i de dolor.

I així és, Carrie és una novel·la que parla del dolor que pot arribar a sentir una adolescent quan tothom la rebutja i de com la set de venjança ens pot arriba a encegar i se'ns pot escapar de les mans. 
Carrie White és una noia de 17 anys que és víctima de burles i d'assetjament a l'institut per part dels seus companys de classe, especialment per les companyes. Aquesta situació ja és complicada per si sola, però se li suma que la seva mare és una fanàtica religiosa, que l'ha tractat sempre amb molta severitat i pudor. Carrie, doncs, és una adolescent que encara està més sola i se sent més incompresa del que se senten tots els adolescents normalment, però amb un poder telecinètic que no tenen la resta d'adolescents i que anirà polint al llarg de la novel·la per convertir-lo en una arma contra els qui es riguin d'ella.

El que més m'ha cridat l'atenció és l'estil d'Stephen King, que ens explica la història combinant la narració dels fets amb entrevistes a supervivents i experts i informes sobre la telecinesi. Crec que és una manera molt curiosa i interessant d'anar revelant els fets. Tot i que ja des de ben al principi el lector sap que alguna desgràcia passarà, la intriga es manté al llarg de tota l'obra perquè no se sap què és exactament.
També m'ha cridat l'atenció que l'acció principal de la novel·la es concentra en molts pocs dies: des de l'escena de les dutxes que podríem dir que "activa" el poder telecinètic de Carrie, fins el dia del ball.


"Y, de repente, ya nada pareció importar, nada importaba si sólo conseguía darse vuelta, darse vuelta, darse vuelta y mirar las estrellas, darse vuelta, mirar una vez y morir."

Coneixem una mica més l'autor? 
Stephen King (1947) és un escriptor nord-americà conegut per les seves novel·les de terror, intriga, ciència-ficció i fantasia. 
Les històries de Stephen King tenen com a protagonistes personatges de classe mitjana, un nen, o la majoria de vegades, un escriptor. Els personatges viuen la seva vida normal, però els fets sobrenaturals i circumstàncies estranyes canvien el curs de la història.
Entre les seves obres podem destacar El resplandor (1977), IT (1986) o La Cúpula (2009). Moltes de les seves obres s’han portat al cinema i s’han convertit en grans èxits, com ara The Shining, Children of the Corn o Carrie.

Stephen King té una senzilla fórmula per poder escriure bé: "Llegeix quatre hores al dia i escriu quatre hores al dia. Si no trobes temps per fer-ho no et podràs convertir en un bon escriptor".

Txell.Cat

dissabte, 13 d’octubre del 2018

La elegancia del erizo - Muriel Barbery


Títol: La elegancia del erizo
Autora: Muriel Barbery
Llengua original: francès
Traducció: Isabel González Gallarza
Editorial: Seix Barral
Any: 2006 (original)


He escollit aquest llibre de la meva biblioteca perquè no té massa volum, és manejable i perquè m’ha intrigat el títol del llibre. La seva lectura m’ha deixat una agradable sensació. La casualitat ha fet que m’he assabentat que se’n va fer una pel·lícula que acabo de veure, tot just he acabat avui de llegir l’obra. Tot i que la pel·lícula m’ha agradat, m’he sentit més properes a les protagonistes a través de les pàgines del llibre. No hi ha una traducció al català, per tant l’he llegit en castellà.

Al número 7 del carrer Grenelle, un immoble burgès de París, res és el que sembla. Dos dels seus habitants amaguen un secret. Renée, la portera, una dona que ha entrat a la cinquantena, porta molt temps fingint ser una dona insignificant. Paloma té dotze anys i amaga una intel·ligència extraordinària. Ambdues porten una vida solitària, mentre s’esforcen per sobreviure i vèncer la desesperança. L’arribada d’un home japonès, culta, educat i savi a l’edifici facilitarà la trobada d’aquestes dues ànimes bessones. Només ell s’adonarà de la seva bellesa interior.
Juntes, Renée i Paloma descobriran la bellesa de les petites coses, invocaran la màgia dels petits plaers efímers i inventaran un món millor. Aquest llibre és un petit tresor que ens ensenya com aconseguir la felicitat, gràcies a la amistat, l’amor i l’art. Mentre passem les pàgines amb un somriure, les veus de Renée i Paloma teixeixen amb un llenguatge melodiós, un himne captivador a la vida.

"Me llamo Renée. Tengo cincuenta y cuatro años. Desde hace veintisiete, soy la portera del número 7 de la calle Grenelle, un bonito palacete con patio y jardín interiores, dividido en ocho pisos de lujo, todos habitados y gigantescos. Soy viuda, bajita, fea, rechoncha, tengo callos en los pies y también, a juzgar por ciertas mañanas que a mí misma me incomodan, un aliento que tumba las espaldas. No tengo estudios, siempre he sido pobre, discreta e insignificante. Vivo sola con mi gato, un animal grueso y perezoso, cuya única característica notable es que le huelen las patas cuando está disgustado. Ni uno ni otro nos esforzamos apenas por integrarnos en el círculo de nuestros semejantes."


Renée és una dona fora del comú; una gran lectora, que té a casa seva una biblioteca molt extensa de llibres d’autors clàssics, moderns, filosòfics. Una enamorada de la lectura, de l’art, de la música i del cinema japonès. Una dona que amaga els seus coneixements sota la disfressa d’una portera insignificant davant dels llogaters de l’edifici. Mentre s’està morint, recorda una frase que li va dir Paloma: “¿Cómo se decide el valor de la vida ? Lo que importa no es morir, sino lo que uno hace en el momento en que muere.” “¿Qué hacía yo en el momento de morir?, es pregunta.

Paloma està a punt de fer 13 anys. Observadora i super intel·ligent, lluita per no sobresortir a l’escola. Molt crítica amb la seva família per la seva manera de fer, decideix que quan arribi el seu aniversari es suïcidarà, per això cada dia sostreu una pastilla de dormir a la seva mare. Entretant, decideix anotar en un quadern, les seves grans idees. En un moment donat fa una descripció de la portera amb una frase que dóna peu al títol del llibre. 

"La Sra. Michel tiene la elegancia del erizo, por fuera está cubierta de púas, una verdadera fortaleza, pero por dentro es como ellos, tiene el mismo refinamiento, tremendamente solitario i terriblemente elegante."

La narració té un alt contingut filosòfic que generen els dos personatges principals, sostingudes per la presència del Sr. Kakuro Ozu, aquell cavaller meravellós pel qual Renée estaria disposada a enamorar-se. L’escriptora intercala sentiments de cadascuna de les protagonistes. La realitat i la ironia en una, i la sagacitat en l’altra.

Com a punt final, la darrera nota de Paloma, terriblement afectada per la desgràcia de la seva amiga, que acaba amb aquest paràgraf.

"No tema, Renée, no me suicidaré y no le prenderé fuego a nada de nada. Pues, por usted, a partir de ahora buscaré los siempres en los jamases. La belleza en este mundo."

Coneixem una mica més l'autora? 

Muriel Barbery (1969), escriptora francesa nascuda a Casablanca i professora de filosofia. Va estudiar a l’Escola Normal Superior i després fou professora a la UIMP de Saint-Lô. Actualment, resideix al Japó. L’any 2000 va aparèixer la seva primera novel·la Una Llaminadura, que és una crítica a la recerca del gust desconegut, guardonada amb el Premi Meilleur Livre de Litérature Gourmande i reeditada en tot el món sota el títol Rapsodia Gourmet (Seix Barral 2000). La elegancia del erizo, publicada en més de trenta països, i amb més d’un milió d’exemplars venuts, es va mantenir en el primer lloc de vendes durant 30 setmanes consecutives. La elegancia del erizo ha sigut un fenomen editorial a França. El seu tercer llibre és La vida de los elfos (2015). 

MAC 

dijous, 11 d’octubre del 2018

Vida privada - Josep Maria de Sagarra


Títol:  Vida privada
Autor: Josep Maria de Sagarra
Editorial: Cercle de Lectors (edició 1991)
Any: 1932


De fet, Edicions Proa va cedir la llicència editorial d’aquest llibre al Cercle de Lectors només per als seus lectors. Nosaltres ja feia alguns anys que estàvem subscrits al Cercle i per tant vam poder gaudir d’aquest exemplar. Com molts altres llibres, fa molts anys que el tinc i no sabria dir el perquè fins ara no m’he decidit a llegir-lo.

"Leocàdia! Aquella grassa flor romàntica, inexpressiva, però plena de totes les virtuts com una ratafia antiga que ell va conèixer en un ball famós que es va donar a Barcelona quan el primer casament d’Alfons XII. Aleshores Leocàdia duia una cotilla estranguladora i un vestit de setí rosa amb polisson i cua de volantets, i entre la combinació de punts i repunts i cortines de castedat, respirava la pell del pit de Leocàdia, tota feta de camèlies blanques, fada, inodora, sense promeses, limitada per l’escot discretíssim i per un gran llaç de vellut blau-cel, ajustat com un collar de gos."


L’autor fa una descripció de la burgesia catalana de finals del segle XIX i primer terç del segle XX amb una prosa molt rica en vocabulari i matisos. Ens presenta una societat que viu dels èxits i dels esforços dels seus avantpassats. L’acció transcórrer des del casament d’ Alfons XII, passant per la dictadura de Primo de Rivera, i acabant per la República. L’autor fa una crítica ferotge del comportament d’aquests membres, sempre disposats a adular les altes esferes polítiques, siguin com siguin les tendències del poder. En una paraula, una societat hipòcrita que no dubta en canviar de camisa al so que els interessa més.
En el conjunt dels personatges principals, trobem la família de Lloberola: Don Tomàs de Lloberola, marquès de Sitjar i de Vallromana. Descendent de la pagesia rica, ostenta el títol nobiliari de marquès des de fa dues generacions anteriors, pràcticament arruïnat, però intentant mantenir el seu estatus a tota costa. La seva esposa, Leocàdia, que al contraure matrimoni va aportar una dot suculenta. Tenen dos nois. Frederic, l’hereu, fluix, vanitós i sense conviccions, casat amb una dona que avorreix i que sempre va mancat de diners. Cada dos per tres ha de demanar ajut econòmic al seu pare, la qual cosa crea sempre situacions molt tenses. El segon, en Guillem, solter, simpàtic però amb una doble personalitat. És cruel: no li fa res recórrer al xantatge per aconseguir el que vol. Gaudeix veient la seva víctima acorralada que acaba suïcidant-se. Per obtenir diners però també perquè és un degenerat, manté relacions sòrdides a casa d’una modista que fa servir el seu taller de costura, per concertar trobades immorals.
No hi falta la tercera generació, és a dir Maria Lluïsa, la neta de Don Tomàs. Una noia aparentment moderna, que treballa i que vol emancipar-se. Una noia plena de contradiccions, que queda embarassada i davant la indiferència del pare de la criatura, decideix avortar. Portarà a terme aquest pla a casa d’una dona on es fan aquest tipus d’interrupcions que, sense saber-ho, és l’amant del seu pare.

També hi ha altres personatges que tenen un paper en la trama del llibre. L’autor destaca els fets important que va marcar Barcelona, com l’Exposició Universal que va canviar la imatge de la ciutat, les visites del Rei i de Primo de Rivera, la proclamació de la República. Uns fets que ens porten al principi del segle XX. 


Coneixem una mica més l'autor?
Josep Maria de Sagarra i Castellarnau (Barcelona 1894 - 1961), va ser escriptor i traductor. Descendent d’una antiga família de la noblesa catalana. És autor d’una obra extensa i variada, amb un estil ric, acolorit i precís. Tot i que va conrear la narrativa, amb molt èxit, és en el camp de la poesia i del teatre on trobem la part més creativa de l’autor. Una de les seves novel·les més exitoses, Vida privada (1932), constitueix una crònica meitat costumista, meitat proustiana, de la decadència de l’aristocràcia barcelonina. Per diverses raons, de tipus més econòmic o literari que ideològic, Sagarra es distancià a poc a poc dels grups catalans de la resistència i comença a col·laborar amb els més o menys oficials. Morí d’un carcinoma bronquial, després d’una llarga agonia. Una bona part de les seves obres han estat traduïdes a diverses llengües, i algunes han estat dutes al cinema (El Cafè de la Marina, La ferida lluminosa).
Entre la seva extensa producció literària, destaquen: El comte Arnau (1928); La Llúcia i la Ramoneta (1928); La filla del Carmesí ( 1929); La rosa de cristall (1933); La rambla de les floristes (1935); L’Hostal de la Glòria (1931); El Cafè de la Marina (1933); La ferida Lluminosa (1954).

MAC 

dimecres, 26 de setembre del 2018

Anatomia de les distàncies curtes - Marta Orriols


Títol:  Anatomia de les distàncies curtes
Autora: Marta Orriols
Editorial: Edicions del Periscopi
Any: 2016

"Més enllà, sobre la llibreria, fotografies de nadons i viatges, allò que alguns reconeixen com a felicitat. [...] Conscient que el món li havia regalat l'oportunitat de recompondre el guió de la seva vida, es deixà seduir pel ritme i la improvisació i per la seva tendència a l'oblit. Al capdavall, va dir-se, potser viure era tan fàcil com allò." (Del conte: Kind of blue)

Anatomia de les distàncies curtes és un recull de 19 contes (tots força breus) que parlen de l'amor, la tristesa, el dol i el desig a través d'uns personatges la mar de normals, que podríem ser qualsevol de nosaltres. Marta Orriols aborda les relacions humanes en un recull que, pel meu gust, va de més a menys, però en conjunt acaba creant una estampa d'historietes que podrien passar als veïns d'un mateix bloc de pisos.

Orriols parteix d'una escena quotidiana a partir de la qual desenvolupa un conflicte (també força quotidià) que sempre acaba deixant el lector amb regust amarg. Si són tan punyents és perquè el conflicte és inesperat i es desplega a poc a poc. En aquest sentit, crec que els títols dels contes estan molt ben triats, ja que tots apareixen en algun moment dins del relat i sovint representen una síntesi del conflicte narrat. És inevitable que el lector faci un "clic" al llegir el títol entre les ratlles del conte i al comprendre el significat d'aquell element.

Els cinc contes que més m'han agradat són els següents: (1) "Princesa", és el primer conte del recull i en tres pàgines es condensa la primera bufetada al lector amb una història ben trista. (2) "Emmagatzemar muntanyes", (3) "Dècimes de segon", (4) "Kind of blue" i (5) "Sísif a la novena planta".

M'han agradat especialment el pròleg de Jenn Díaz i l'epíleg de Tina Vallès, que permeten fer una lectura més profunda dels relats i analitzar amb més deteniment algunes imatges.

"Li havia regalat només un somriure sorneguer per sobre el llibre que llegia concentrada, però quan ell es va girar per dir-li bona nit, els peus es van entrellaçar sense voler, després s'embriagaren les llengües i tots els mots del llibre van anar caient a terra molt lentament.(Del conte: Emmagatzemar muntanyes)
Coneixem una mica més l'autora? 

Marta Orriols (1975) és una escriptora catalana que, després d'estudiar Història de l'Art a la universitat, es va formar en escriptura creativa a l'Escola d'Escriptura de l'Ateneu Barcelonès. Col·labora en diversos mitjans de comunicació culturals com Catorze.cat o la revista Núvol. Anatomia de les distàncies curtes (2016) és la seva primera obra, però també la podem llegir al seu blog "No puc dormir".

"Hi ha notícies que et deixen astorat, hi ha accidents irreversibles, hi ha un món paral·lel fornit de desgràcies i de girs inesperats que passen cada dia, però continuen sonant rialles de fons de tots els vagons. És sempre així. Ineludible.(Del conte: La bona nova)

Txell.Cat

dimarts, 11 de setembre del 2018

Magnòlia - Marina Miralles


Títol: 
 Magnòlia
Autora: Marina Miralles
Editorial: Editorial Alpina
Any: 2018

"Les partícules de pols que havien aixecat fent l'amor i que encara flotaven harmonioses en cada raig de llum van caure sobtadament, com si de cop la llei de la gravetat hagués entrat a aquella habitació i hagués fet que tot pesés, fins i tot allò més lleuger, i la Sira va tenir la sensació que la pols li entrava fins als pulmons i li tapiava la tràquea."

Aquesta setmana he acabat de llegir Magnòlia, la primera novel·la de la Marina Miralles, que va sortir aquest any per Sant Jordi. El vaig comprar de casualitat (i curiositat) un dia que passejava per Granollers i m'ha agradat força.
Magnòlia és una novel·la gens pretensiosa i molt sincera, que narra l'episodi d'angoixa de la Sira, una noia de 25 anys que tot i tenir-ho tot, no és feliç. Al llarg de la novel·la, veiem com la Sira entra en aquest estat d'angoixa i depressió, i com a poc a poc comença a sortir-ne.

Em va sorprendre força descobrir que la Marina s'ha servit d'un episodi d'angoixa que va patir fa un parell d'anys (segons explica a la notícia de VOTV que trobareu més avall). Això explica que es descriguin tan bé les sensacions que es tenen quan es passa per un quadre d'ansietat. 
En aquest sentit, també crec que és molt valent abordar un tema amb tants tabús i amb tant estigma social, ja que hi ha moltes persones que s'hi troben i que se'n surten, però que no ho expliquen a ningú (més que a la família més propera). Ja és hora que comencem a trencar el silenci!

Enhorabona, Marina, per la valentia i per la novel·la!

"Tenia la sensació que ja ho havia plorat tot i que no podia vomitar més tristesa. Malgrat tot, tot i els mesos d'enfonsament dels qual li va costar tant sortir, en el fons, molt al fons, alguna cosa la feia contenta. La feia contenta pensar que per sempre més es podria resseguir cada traç i cada plec de la pell i es podria dir a si mateixa que per allà... Per allà hi havia passat ell."
Enllaços relacionats amb l'obra


Coneixem una mica més l'autora?
Marina Miralles (Granollers, 1992) és filòloga catalana i pianista. Actualment ofereix serveis lingüístics i editorials i ho compagina amb la composició musical. Magnòlia és la seva primera novel·la.

Txell.Cat

divendres, 31 d’agost del 2018

El cuc de seda - Robert Galbraith


Títol:  El cuc de seda
Autora: Robert Galbraith
Llengua original: anglès
Traducció: Laia Font
Editorial: Proa
Any: 2015

"Cada naixement era, pensant-hi bé, pura casualitat. Amb cent milions d'espermatozoides nedant a ulls clucs per la foscor, les probabilitats que una persona es convertís en ella mateixa eren sorprenents."

He tancat aquest mes d'agost amb la lectura d'El cuc de seda de J.K.Rowling, escrita sota el pseudònim de Robert Galbraith. Podeu llegir-ne la ressenya que la meva mare va fer el 2015 aquí.

El cuc de seda és la segon llibre de les aventures del detectiu privat Cormoran Strike i de la seva ajudant Robin. En aquest cas, el detectiu intenta trobar l'escriptor Owen Quine a petició de la seva dona, Leonora, i el que inicialment sembla un cas de desaparició voluntària s'acaba convertint en un crim escabrós i macabre. A mesura que Strike i Robin vagin estirant fils per descobrir la veritat, s'aniran trobant amb un món editorial carregat d'enveges, ressentiment i secrets.

La lectura se m'ha fet una mica pesada i feixuga al principi, si bé a partir de la meitat del llibre no podia deixar de llegir perquè tenia curiositat per saber qui havia comès el crim. La trama ja em va semblar molt rocambolesca des de l'inici i això també ha fet que no m'atragués tant. El final i la resolució del cas es precipita de mala manera en les últimes 20 pàgines, i tot el nivell de detall de l'inici, desapareix per acabar, en la meva opinió, sense que el lector se n'adoni.
Personalment em va agradar més el primer llibre, El cant del cucut, que narra el cas d'assassinat d'una model.

"No ens estimem els uns als altres; estimem la idea que tenim els uns dels altres."

Altres entrades sobre el mateix autor:

Txell.Cat

divendres, 24 d’agost del 2018

Ho sé tot de tu - Clare Mackintosh


Títol: Ho sé tot de tu
Autora: Clare Mackintosh
Llengua original: anglès
TraductoraImma Falcó
Editorial: La Campana
Any: 2017

"Tinc el concepte, la tecnologia i una cartera de clients interessats en els tipus de servei que jo els puc oferir.
I també et tinc a tu, esclar.
A tu i a centenars de milers com tu, que fan el mateix cada dia.
T’estic veient, però tu a mi no.
Fins que jo decideixi que em vegis."

Has tingut mai la sensació que algú et vigila? O que et persegueix algú pel carrer però quan et gires no hi ha ningú? Potser no només ha estat una sensació teva, i realment hi ha algú que et vigila o et segueix.
Amb l’arribada d’internet, va tenir molt èxit un nou negoci per conèixer gent a través de la pantalla, aspecte que facilitava conèixer-se sense haver de passar per la vergonya dels primers moments a l’hora de trobar-se amb algú desconegut i a qui pretenies agradar. Fins i tot també es va vendre molt com una eina per facilitar l’amor a aquells que no tenien temps per buscar-lo.
El que no t’imaginaries mai, és que a algú se li acudís la idea de fer negoci venent a un mercat selecte, disposat a pagar qualsevol xifra, les dades bàsiques de dones juntament amb els moviments rutinaris per la ciutat. Això permet que el client pugui simular una trobada casual, quan en realitat sap perfectament com aniràs vestida, per on passaràs, quan hi passaràs, etc. En definitiva, sap tots els detalls necessaris per fer veure que aquella trobada ha estat una casualitat.

Fins aquí ja és una mica surrealista i, fins i tot, podríem dir il·legal, pel fet de proporcionar dades personals sense el consentiment de la pròpia persona. El problema s’agreuja encara més quan alguns homes utilitzen aquesta eina per abusar sexualment o, fins i tot, arribar a matar les dones a qui han seguit.
La web està molt protegida i els propietaris tenen en compte qualsevol aspecte que els pugui delatar davant la policia, per tant mesuren cada moviment fent que sigui molt complicat detectar qui hi ha realment darrere aquest negoci.

Al llarg del llibre, s’aniran enllaçant diferents casos de manera que portaran a la policia a investigar-ho acuradament i des d’una mateixa investigació. Qui hi haurà darrere del negoci? Aquesta resposta, només la sabràs quan arribis al final del llibre, i quan et pensis que ja ho saps tot i que el cas està resolt, et quedaràs gelada en descobrir qui és veritablement el propietari d’aquesta idea tan recargolada.
Una novel·la que, tenint en compte que l’autora ha treballat 12 anys al cos de policia i que deu haver vist i investigat molts casos, fa que en tot moment et mantinguis en alerta, et plantegis fins i tot canviar les teves rutines per despistar si és que algú t’està observant o seguint. L’autora aconsegueix que en algun moment de la novel·la, et recorri un calfred per l’esquena i se’t posin els pèls de punta.

Marta Català