Títol: Lluny a l'Àfrica
Autora: Isak Dinesen
"Un blanc que volgués dir-te una cosa bonica escriuria: «No t'oblidaré mai». Els africans diuen: «No creiem que puguis oblidar-nos mai»."
"La vida, al capdavall, no és una cosa sistemàtica i previsible."
La lectura de Lluny a l’Àfrica d’Isak
Dinesen se m’ha allargat quatre mesos perquè se m’ha fet lenta i pesada, però
estava determinada a acabar-lo. En Dídac me’l va regalar per Reis l’any passat basant-se
en la sinopsi que hi ha a la contraportada i, de fet, és aquesta mateixa
sinopsi la que m’ha portat a llegir-ne fins l’última frase. Atenció, spòiler:
la sinopsi de la contraportada no té res a veure amb el que trobareu dins. Si
el que busqueu és això, el que heu de fer és mirar la pel·lícula Memòries d’Àfrica
(que teòricament és una adaptació d’aquest llibre).
Lluny a l’Àfrica no és una novel·la, sinó que són unes memòries que va escriure l’escriptora danesa Karen Blixen quan va tornar a Dinamarca després viure a Kènia durant 17 anys. Esperava la història d’una dona blanca que es va trobar sola a l’Àfrica després que el seu marit l’abandonés i es quedés sense diners, que es va haver de reinventar i tirar endavant una plantació de cafè sense tenir-ne ni la més remota idea, que es va adaptar al ritme i a la vida de Kènia i que es va tornar a enamorar. Una història de superació, i amb un punt feminista, per què no? Bé, doncs no. El que hi he trobat és la vida d’una dona blanca i rica, que es lamenta perquè serveix cava en tasses en comptes d’en copes de cristall selecte, que en sap més que tothom, que se’n va de safari a matar girafes i lleons perquè és molt divertit, que s’encapritxa d’una polsera i li demana al seu servent negre que l’hi compri a la nadiua que el porta, i anar fent.
"La llengua suahili no va tenir forma escrita fins que els blancs no es van decidir a donar-n'hi; van prendre's la pena de fer que s'escrivís tal com es pronuncia, i no té una ortografia antiga que pugui fer entrebancar el lector."
Com deia, no és una novel·la, no hi ha una trama
que arribi a un punt àlgid (perquè potser així m’hi hauria enganxat), sinó que
són retalls de records, escenes, paisatges dels anys de l’escriptora a l’Àfrica.
En resum: que no hi passa res, i que les descripcions són molt boniques, però
quan n’has llegit tres ja n’estàs una mica cansat. Només falta sumar-hi el to.
"A l'Àfrica, l'aire té més pes com a element del paisatge que a Europa; és ple d'al·lucinacions i miratges i, fet i fet, és el lloc on de debò passen les coses."
Normalment quan llegeixo soc molt conscient de l’època
en què va ser escrit el llibre o en què s’emmarca i, tot i que no deixo de
llegir-los per aquest motiu, reconec conductes o comentaris que ara són
totalment inapropiats, ja sigui per masclistes, racistes, classistes, o el que
sigui. Però contextualitzo, situo l’obra i l’autor i continuo la lectura. En aquesta
ocasió les paraules d’Isak Dinesen m’han superat: classisme, supremacisme,
racisme que m’han posat molt, molt nerviosa.
L’he llegit a poc a poc, deixant-lo reposar després
de cada part per agafar aire i allunyar-me de tanta saviesa blanca i hi he anat
buscant aquesta història d’amor que no he trobat ni a l’última frase.
L’última part “Adéu a la plantació” és, amb
diferència, la que més m’ha agradat de tot el llibre (no sé si perquè sabia que
ja s’acabava o què), però aquí m’ha semblat trobar-hi una Dinesen més sincera,
menys prepotent i trista per haver de marxar.
"Quan finalment va arribar el dia que me n'havia d'anar, vaig aprendre una curiosa lliçó: que a vegades passen coses que no ens podem imaginar de cap manera, ni prèviament, ni en el moment en què tenen lloc, ni en acabat, quan les evoquem."
"L'única cosa que vaig pensar va ser que no havia vist cap vegada el país tan bonic com aleshores, com si el sol fet de contemplar-lo fos suficient per fer-te feliç per sempre més."
No us el puc recomanar, em sap greu. Ara només em falta veure la pel·lícula per conèixer la història d’amor entre Karen Blixen i Denys Finch Hatton i per confirmar que no té absolutament res a veure amb el llibre.
"A les persones a qui els prens la terra d'on són natives els prens alguna cosa més que la terra. També els prens el passat, les arrels, la identitat. Si els arrabasses les coses que sempre han vist, i que comptaven veure sempre, és una mica com si els traguessis els ulls [...] Els massais, quan els van traslladar del seu antic territori [...] a l'actual reserva massai, van conservar els noms de les serres, les planes i els rius que hi havia i els van donar a les serres, els plans i els rius de les seves noves terres. Per al foraster resulta un fet desconcertant: els massais es van emportar les seves arrels tallades, com si cossin un remei, i van intentar, en el seu exili, de conservar el passat per mitjà d'una fórmula."
Altres entrades de la mateixa autora
