dilluns, 30 de juny del 2014

Perfils de Nora - Margarida Aritzeta

Títols de l’obra: Perfils de Nora
Autora: Margarida Aritzeta
Editorial: Proa
Data edició: 2003

"El vi és com la vida, se li ha de donar temps però s’ha de saber consumir en la seva plenitud”, va dir Nora Dorrego. I això és el que sempre ha fet la pintora: beure a grans glops la vida, la passió i risc, deixant que el most fermenti i consumeixi els secrets més paorosos. El segle XX, ferit de guerres i exilis, ha vist com els artistes lluitaven per travessar els confins dels llenguatges de l’art. Va arribar Nora a empenyorar l’ànima al diable? No es fàcil saber-ho. Ella mateixa reconeix que la seva pintura s’alimenta de la vida dels qui l’han estimada i que mai no li ha dolgut el preu de solitud que li ha costat. Ara, al cap dels anys, passa comptes amb els records mentre assaboreix una copa de vi, i l’ombra de l’amant llueix al fons de la copa mentre n’anem desgranant els secrets.

Aquesta obra molt ben estructurada, ambiciosa i amb una narrativa extraordinària, ens transporta a la Barcelona dels any 20, a través d’Eleonora Font, des del seu naixement en el si d’una família burgesa, passant per l’exili, que l’autora escenifica esplèndidament, primer a França i posteriorment a Argentina , en companyia del seu amant, en Cortés, un músic casat i molt més gran que ella, la seva conversió en Nora Dorrego, una prestigiosa artista, les seves estades als EUA i Berlín i el seu retorn a Catalunya.

L’autora posa en joc personatges reals, fets reals posats en boca de personatges ficticis, amb tanta mestria que en fa dubtar si Nora Dorrego és un personatge fictici o si realment ha existit.

Crec que Margarida Aritzeta és una de les nostres escriptores més prestigioses.


Coneixem una mica més l'autora? Neix a Valls 1953. És escriptora i professora de Teoria de la Literatura a la Universitat Rovira i Virgili. El 1980 obté el premi Víctor Català de contes i narracions per Quan la pedra es torna fang a les mans, el 1982 guanya el Sant Joan de novel·la per Un febrer a la Pell.
Ha publicat nombroses obres, algunes de les quals adreçades al públic infantil i juvenil. El 2013 rep el Premi Barcanova de literatura infantil i juvenil amb l’obra El vol de la papallona.
Ha publicat estudis de literatura catalana i literatura comparada i ha format part del col·lectiu “Ofèlia Dracs”. 
Entre els seus darrers títols cal destacar: L’Herència de Cuba (1997), El verí (2002), i El joc intertextual (quatre itineraris per la "Sala de les nines”),2002.

MAC

divendres, 27 de juny del 2014

Adéu, Ana María Matute

Avui no parlaré de cap llibre en concret però si d’una de les millors escriptores de la llengua castellana que acaba de morir, Ana Maria Matute.
Dies enrere feia referència a ella i a un dels seus llibres que més m’ha fascinat, Olvidado Rey Gudú, pels contrastos que en ell s’hi barrejaven i per la facilitat amb què et podia fer entrar en aquests móns d’universos imaginaris. 

Per motius de feina, vaig estar algunes vegades a prop seu i sempre li vaig veure aquell somriure amable, el posat una mica murri i a la vegada fràgil, tot i que darrere de tot això s’hi amagava una dona amb caràcter, que sabia el que volia i que compaginava la fantasia amb les vivències de la guerra que va patir. Com molt bé ha dit el poeta Antonio Colinas “era la reina de la faula, la llegenda, la fantasia i la imaginació"


Adéu, Ana María Matute


MAC

dimecres, 4 de juny del 2014

Cien años de soledad - Gabriel García Márquez

"La sensibilidad de Amaranta, su discreta pero envolvente ternura habián ido urdiendo en torno al novio una telaraña invisible, que él tenía que apartar materialmente con sus dedos pálidos y sin anillos para abandonar la casa a las ocho."


"Escarbó tan profundamente en los sentimientos de ella, que buscando el interés encontró el amor, porque tratando de que ella lo quisiera terminó por quererla."


Títol: Cien años de soledad
Autora: Gabriel García Márquez            
Any: 1967

Vaig agafar aquesta obra amb la intenció de retre homenatge a García Márquez, poc després que ens deixés. Mai no havia llegit res d'aquest autor i tenia certa curiositat. A més, a la meva mare m'havia comentat que li encantava Cien años de soledad i que l'havia llegit tres vegades i no se'n cansava. Que alguns erudits la considerin una de les obres més difícils de llegir em feia una mica enrere, però finalment vaig decidir endinsar-m'hi. 


Cal dir que en el moment que decideixes descobrir el món de García Márquez, el poble de Macondo i els personatges d'una família ben curiosa, ja no en pots sortir. L'obra és totalment tancada i cíclica, d'aquí que Vargas Llosa la consideri una novel·la total. Cito literalment Vargas Llosa a l'article "Cien años de soledad. Realidad total, novela total" on diu:
"esta totalidad se manifiesta ante todo en la naturaleza plural de la novela, que es, simultáneamente, cosas que se creían antinómicas: tradicional y moderna, localista y universal, imaginaria y realista. Otra expresión de esa totalidad es su accesibilidad ilimitada, su facultad de estar al alcance [..] del lector inteligente y del imbécil, del refinado que paladea la prosa, contempla la arquitectura y decifra los símbolos de una ficción y de impaciente qye solo atiende a la anécdota cruda". 

El cert és que considero que aquestes afirmacions són ben certes ja que el món de Cien años de soledad i tota l'atmosfera està carregada de detalls ben teixits que són mel al paladar del lector selecte, però que no carreguen al lector que prefereix anar a la història pròpiament dita. 
A més, és una novel·la total perquè és una novel·la de fantasia, d'amor, d'aventures, que et fa somriure i que et fa patir. Cito, de nou, Vargas Llosa en el mateix article:
"Se trata de una novela total por su materia, en la medida que describe un mundo cerrado, desde su nacimiento hasta su muerte y en todos los órdenes que lo componen -el individual y el colectivo, el legendario y el histórico, el cotidiano y el mítico-, y por su forma, ya que la escritura y la estructura tienen, como la materia que cuaja en ellas, una naturaleza exclusiva, irrepetible y autosuficiente."

De nou, no podria estar-hi més d'acord. Quan acabes la lectura de Cien años de soledad no t'empara aquella sensació de buit que et provoquen alguns llibres que fan que et preguntis: i ara què? Cien años de soledad està tan ben teixit que acaba i no hi pot haver continuació, però alhora, tampoc hi té cabuda una història prèvia.


"Ella lo dejó terminar, rascándose la cabeza con la yema de los dedos, y sin que él le hubiera revelado que estaba llorando de amor, ella reconoció de immediato el llanto más antiguo de la historia del hombre."


És, doncs, més que evident que ens trobem davant d'una obra mestra i que em sap greu no haver-la agafat abans per llegir. Per fer una breu sinopsi del llibre, es tracta de les peripècies vitals d'una família (fins a la setena generació) que comet constantment els mateixos errors. La família s'estableix i funda un nou poble, anomenat Macondo, i passa per diverses guerres. Com tot imperi, Macondo, i també la família que no deixa de ser-ne un reflex, té una època d'esplendor i una època de decaiguda. Entrar més en detall trencaria la màgia de la novel·la que va dosificant la informació en el moment adequat mitjançant feedbacks i fashforwards. 

Crec que és una lectura que val molt la pena perquè pot atraure lectors molt diferents, precisament per la diversitat que comprèn. Tanmateix, el lector que s'hi atreveixi més val que tingui a la vora paper i llapis per dibuixar-se un arbre genealògic de la família dels Buendía o, si més no, que el busqui a internet. L'edició que jo he llegit el tenia incorporat a davant de tot de la novel·la, però no sé si és així a totes les versions. Ara, cal deixar clar que sense arbre genealògic, estem perduts! Tots els descendents de la família es diuen igual i tenen una vida tan longeva que conviuen en la mateixa època, així que es possible que en un capítol es parli de tres Arcadios de generacions diferents i de dos Aurelianos.

Us deixo un arbre genealògic extret d'Internet.


"Estaba escrito que en cien años desolados la estirpe de los Buendía -después de buscarse por los más intrincados laberintos de la sangre-, junto con la legendaria ciudad de los espejismos, debía desaparecer. Pasaron cuarenta y pasarán cien años desde su alumbramiento, y otros cien, pero ni los más pavorosos remolinos de polvo y tiempo harán que la obra de Márquez, escrita desde siempre y para siempre en los irrepetibles pergaminos de la historia americana, sea desterradade la memoria de los hombres." 
Natacha Ramírez en motiu del 40è aniversari de la publicació.


Alguns enllaços:
- El realismo virtual de 100 años de soledad. Aquesta pàgina és molt recomanable. Per celebrar el quarantè aniversari de la publicació de l'obra Cien años de soledad es va crear aquesta pàgina web on podreu trobar fragments, informació sobre alguns personatges, biografia de l'autor... Val la pena entrar-ho només per la presentació! 
- Realismo mágico (Definició i exemple)

"Porque las estirpes condenadas a cien años de soledad no tenían una segunda oportunidad sobre la tierra."

Txell.Cat 

dimarts, 3 de juny del 2014

Olvidado Rey Gudú - Ana María Matute

 "Y se amaron de tal forma, que en mucho tiempo -antes y después de ellos y en tierras aún más lejanas a las suyas o en siglos más remotos, a ambas orillas del tiempo- no llegarán a amarse dos criaturas humanas."

Títol: Olvidado rey Gudú 
Autora: Ana María Matute            
Editorial: Planeta
Any: 1996

           
Aquest llibre és un dels meus preferits de l’Anna Maria Matute. L’he rellegit un parell de  vegades i no em cansa mai., crec que és un dels seus millors llibres. Amb una narrativa culta, poètica i aparentment senzilla, l’autora recrea l’ambient d’un castell medieval en aquella època grisa i bruta, en què reina el desordre, l’engany, la brutalitat, la traïció, la guerra i on, quan menys t’ho esperes, apareixen les ondines i altra fauna màgica, plena de llum, de colors, de fantasia.
És un contrast brutal d’imatges. Passem de l’ambientació medieval (grisor i immundícia) a la literatura fantàstica de la claror i els jocs d’aigua de les ondines per endinsar-nos en els llibres de cavalleria  i el contes de fades. 
Els grisos i negres que sempre estan presents en el tractament de les emocions, gairebé sempre doloroses i tràgiques, es veuen de cop i volta  envaïts pels colors blaus, verds,  roses, etc.

És la història del regne d’Olar, un regne  brutal, governat per homes violents i ambiciosos. L’esplendor del regne vindrà de la mà del  rei Volodosio i sobretot de la seva esposa, anomenada Ardid. D’aquesta unió naixerà el rei Gudú  que dóna nom a la novel·la.


De fet, la protagonista és la reina Ardid que ens acompanya durant tota l’obra, des de la seva infantesa fins a la senectut. És un personatge intel·ligent, astut, que patirà una metamorfosis en la seva manera de ser com gairebé tots els personatges de la novel·la. Al seu costat trobarem en Trasgo, un ésser màgic que l’ajudarà en els moments més  difícils i turbulents de la seva vida. Almibar, germà del rei Volodosio i la princesa Tontina.


"Ten por seguro que nada ni nadie nos separará, y mientras vida me aliente, y aún después, estaremos unidos por todos los que en la tierra sepan lo que es amar, y llorar, y aborrecer, y gozar, y acongojarse, y pelear y, en suma, sentirse el más feliz, afortunado, valiente, solitario y cobarde entre los hombres nacidos y por nacer."


Coneixem una mica més l'autora? Ana Maria Matute (Barcelona 1925) és una de les escriptores en llengua castellana  més  destacada  de la postguerra. Ha estat guardonada  amb nombrosos premis al llarg de la seva vida literària, entre ells, el Premi Planeta (1954), el  Premi Nadal (1959) i el Premi Cervantes (2010). És membre de la Real Academia Española, i l’any 2009 es va convertir en la primera  dona  en deixar un exemplar a la Caja de las Letras de l’Institut Cervantes, precisament la primera edició de Olvidado rey Gudú


MAC