Resum #JunyNòrdic

Aquest any he participat al #JunyNòrdic, una iniciativa consisteix a llegir llibres d'autors de països nòrdics o en els que el fred i el gel hi tinguin un paper important, independentment d’on sigui l’autor.

He llegit dues novel·les:

• De pedra i os de Bérengère Cournut
• El llibre de l'estiu de Tove Jansson

El llibre de l'estiu - Tove Jansson

Títol: El llibre de l'estiu

Autora: Tove Jansson

Llengua original: suec

Traductora: Montserrat Vallvé

Editorial: Angle Editorial

Any: 1972 (original)

"De vegades ens adonem de les coses quan ja és massa tard i no tenim forces per tornar a començar. Altres vegades les anem deixant pel camí i ni tan sols en som conscients."

El llibre de l’estiu de Tove Jansson ha estat la meva segona lectura per a la iniciativa d’@elsbookhunters per al mes de juny: el Juny Nòrdic (aquí us explicava molt breument de què va la cosa).

Vaig llegir la sinopsi de la contracoberta d’aquesta novel·la i em va cridar especialment l’atenció perquè parla d’una relació molt especial entre una àvia i la seva neta, la Sophie, que acaba de perdre la seva mare. Tinc una relació molt especial amb la meva àvia (amb qui compartia aquest blog fa uns anys) i em va semblar que era ideal per mi. Situada a Finlàndia, un indret que he explorat poc amb la lectura, vaig agafar-lo amb ganes.

Però he de confessar que aquesta lectura no ha estat, ni de bon tros, el que esperava. El llibre de l’estiu m’ha semblat molt avorrit i no hi he connectat en absolut. Si us pregunteu per què l’he acabat és bàsicament perquè me'l vaig endur de viatge i el primer dia entre aeroport i vol ja me n'havia llegit la meitat, així que vaig decidir fer una empenta final per acabar-lo (malauradament l’empenta final es va anar allargant perquè em feia moltíssima mandra posar-m'hi...).

A El llibre de l’estiu trobem diverses escenes que podrien ser independents, en què l’àvia i la seva neta exploren l’illa, passen l’estiu i el dol. També el pare de la Sophie està passant el dol i cadascú el passa a la seva manera (de fet, el pare és una presència que apareix de tant en tant, però amb poca profunditat). Està escrit amb un punt d’innocència que ens acosta una mica més a la Sophie, tot i que he de dir que és un punt malcarada i insuportable a voltes...

La natura de les illes del golf de Finlàndia és màgic, un indret solitari on sembla que el temps passi a una altra velocitat.

No m’allargaré massa més. Hi ha qui parla del subtext (que de ben segur que hi és) en què s’aborda el dol, les relacions intrafamiliars, i de la comunió amb la natura i la descripció excel·lent de la natura. A mi m’ha faltat alguna cosa i estava tan lluny de la lectura que havia de fer un esforç perquè no se me n’anés el cap en altres pensaments...

Si l’heu llegit, m’agradarà compartir opinions.

"L'olor és molt important, perquè et recorda tot el que has viscut, i és un embolcall de records protectors."

Coneixem una mica més l'autora?

Tove Jansson (Finlàndia, 1914 - 2001) és coneguda arreu del món per ser la creadora dels Mumin, una saga de personatges bohemis, amants de la natura i tolerants amb les diferències, que han captivat lectors i espectadors de totes les edats. Va ser il·lustradora i autora de reculls de relats breus i novel·les, entre les quals destaquen Solstaden (1974) i Den ärliga bedragaren (1982). El llibre de l'estiu va ser la seva primera novel·la per a adults.

Txell.Cat

Flors per a l'Algernon - Daniel Keyes

Títol: Flors per a l'Algernon

Autor: Daniel Keyes

Llengua original: anglès

Traductor: Pep Verger i Fransoy

Editorial: Les Altres Herbes

Any: 1966 (original); 2020 (Edició de Les Altres Herbes)

"Comet el mateix error que els altres quan miren una persona deficient i riuen perquè no entenen que entren en joc sentiments humans."

En Charlie Gordon és un home de 32 anys que és com un nen. Té una discapacitat intel·lectual, però treballa en un forn i sembla feliç. Se sent estimat i tres cops per setmana va a classes per aprendre a escriure i llegir. Vol ser llest com la gent del seu voltant perquè té el convenciment que així tindrà més amics que l’estimaran. Un dia li proposen convertir-se en el subjecte d’un estudi científic que s’ha estat fent amb ratolins i ha funcionat força bé amb el ratolí Algernon. Amb una petita intervenció quirúrgica al cervell es podrà tornar molt més intel·ligent. En Charlie no s’ho pensa dues vegades: sempre ha volgut ser llest per complaure la seva família, especialment la seva mare.

"El prufeso Nemur diu que si va be i es definitiva faran que altras personas com jo sigin llestas tanbe. Putse gen de tot el mon. I a dit que axo significa que jo estic fen una gran cosa per la siensia i sare famos i el meu nom sortira als llibres. No minporta gaire se famos. Numes vui se llest com laltra gen par pude tani mols amics que mestimin."

Flors per a l’Algernon està escrita en primer persona, com un dietari d’en Charlie (o informes de progrés, com diria ell), on el protagonista ens relata els últims esdeveniments que ha viscut i els records del passat que se li van despertant després de l’operació.

La novel·la està escrita amb un realisme colpidor que, d’una banda, es trasllada al lector amb la manera d’escriure del protagonista, com si fos un nen que tot just comença a escriure, amb faltes d’ortografia i gramàtica. En aquest punt, em trec el barret davant del traductor, Pep Verger, perquè puc imaginar-me que la tasca de traduir aquesta obra no va ser gens senzilla!

Sense perdre de vista que estem davant d’una obra de ciència ficció, l’ús de la primera persona i d’un dietari personal aporta certa versemblança al text. Tot el que ens arriba als lectors és a través de la mirada d’en Charlie i és aquesta mirada la que va canviant al llarg de les pàgines. Al principi, però la innocència, la puresa i la docilitat d’en Charlie estoven el cor quan llegim algunes escenes i com les interpreta ell, però alhora som conscients que no és ben bé com ell ens ho explica.

Un dels temes centrals de la novel·la i un dels aspectes més durs per a mi és el judici constant i el fotre-se’n dels discapacitats mentals, especialment d’aquells qui no ho perceben com una burla. Aquests passatges m’han esquerdat el cor i m’han fet molta ràbia perquè hi he vist clarament la nostra societat, i els qui se’n burlen i els de qui se’n burlen. Els famosos estàndards d’allò que és normal o normatiu i allò que no, el riure’s del més feble. Aquest any he llegit un altre llibre que aborda un tema similar des d’una altra perspectiva, però també interessant: La dependienta de Sayaka Murata.

Però... és que la intel·ligència o el coeficient intel·lectual ho és tot? Tots volem ser intel·ligents, no necessàriament brillants, però sí que ens agrada poder seguir una conversa, llegir un llibre i entendre de què va i que no ens enganyin quan anem a comprar. Però també volem emocionar-nos, sentir, enamorar-nos i relacionar-nos amb altres persones. Un altre dels temes que planteja Keyes en aquesta novel·la és la relació entre la intel·ligència del saber i l’emocional, els conflictes que poden sorgir quan les dues no es desenvolupen si fa no fa en paral·lel. De què serveix ser brillant si no sóc feliç perquè no em sé relacionar amb els altres?

En Charlie Gordon, als seus informes de progrés, també ens explica records que es van desbloquejant amb el pas de les setmanes i que li serveixen per descobrir el seu passat i alhora poder entendre una mica millor el seu present. Aquest camí no sempre és agradable, però cal conèixer-se i acceptar que el passat és amb nosaltres, com un noi que ens observa des d’una finestra, per entendre qui som, quina és la nostra identitat.

 

Molts temes, moltes reflexions, molta moral i filosofia en una novel·la de menys de 300 pàgines que val molt la pena i que es llegeix molt ràpid. Flors per a l’Algernon m’ha fet somriure, però també m’ha fet sentir tristesa i ràbia, impotència i vergonya. He volgut agafar en Charlie de la mà i dir-li que no li fa falta ser llest per tenir amics i que l’estimin, però com podria dir-li això si la majoria de la societat li demostra el contrari?

"Si ets llest pots teni la tira damics par parlar i mai estas sol com un musol tota la estona."

Flors per a l’Algernon ens interpel·la perquè a tots ens ve al cap algú tan franc i tendre com en Charlie, però també la manera com el tractem nosaltres i la resta de la societat. Un relat colpidor i impactant.

Amb aquesta lectura marco un repte més de la #MataróDeLlibres del 2022, el número 7, que ens convida a fer una lectura empàtica.

"Que estrany que persones sensibles i honestes que no s'aprofitarien d'un home que ha nascut sense braços, o cames, o ulls, que aquestes persones no s'ho pensin dues vegades a l'hora de maltractar un home que ha nascut amb poca intel·ligència."

Coneixem una mica més l'autor?
Daniel Keyes (1927 - 2014) va ser un psicòleg i escriptor estatunidenc. Flors per a l'Algernon va ser la seva primera novel·la, amb la qual va rebre el premi Nebula, considerat el més important de la literatura de ciència ficció. Aquesta novel·la s'ha convertit en un clàssic modern.

Txell.Cat

De pedra i os - Bérengère Cournut

Títol: De pedra i os

Autora: Bérengère Cournut

Llengua original: francès

Traductora: Marta Marfany

Editorial: Més Llibres

Any: 2019

"N'hi ha que porten a dins una brutalitat absurda i afligeixen els altres, i sovint no s'hi oposa ningú."

Vaig començar el mes de juny amb la lectura de De pedra i os de Bérengère Cournut, una novel·la molt especial amb la qual m’he sumat a una nova iniciativa lectora d’@elsbookhunters: el Juny Nòrdic. Aquesta iniciativa consisteix a llegir llibres d'autors de països nòrdics o en els que el fred i el gel hi tinguin un paper important, independentment d’on sigui l’autor.

De pedra i os és una història que ens parla del creixement d’una jove inuit, l’Uqsuralik, després que una nit es trenqui la banquisa on es troba i quedi separada per sempre més dels seus pares i germans. A partir d’aquell moment, l’Uqsuralik empren un viatge físic per la seva terra de gel i tundra, i un viatge simbòlic d’autoconeixement i creixement personal. Al llarg d’aquest trajecte s’haurà d’enfrontar i conviure alhora amb el fred, la fam, la natura i altres grups d’inuits.

La narració és en primera persona i es combina amb cants que diversos personatges i éssers dediquen a la protagonista. Personalment al principi em va costar una mica entrar en la història i encaixar aquests cants, però a mesura que avançava en les pàgines de la novel·la la història de l’Uqsuralik i l’estil de Cournut m’abraçaven més i més i tots aquests cants em semblaven d’allò més integrats. Aquests cants acaben d’omplir la història que ens narra l’Uqsuralik en primer persona amb altres perspectives i fets.

De pedra i os és una obra particular i força diferent del que havia llegit fins ara, però té una bellesa especial per la manera que està escrita i pel paisatge on ens transporta. Un paisatge que és erm i hostil, però bell i pur, on els inuits viuen en comunió amb la natura més verge. Amb un estil reposat i oníric coneixem els costums i tradicions inuits, com viuen, com cacen i com es relacionen amb els animals, les seves creences, supersticions i rituals, com es relacionen entre ells i com conceben les famílies... Un món fascinant! Cournut aconsegueix que el lector s’endinsi en aquesta cultura amb una prosa detallada i amb un vocabulari precís que inclou força termes desconeguts en cursiva; prou per recordar-nos que allò ens és remot, però perquè no se’ns faci feixuc.

En aquest sentit en alguns moments em va fer pensar en Aigua dolça d’Akwaeke Emezi, un llibre que també és molt especial i que costa entrar-hi fins que no et deixes bressolar pel folklore que s’hi desprèn. Irònicament, totes dues novel·les ens acosten a unes tradicions i uns mons espirituals que ens queden molt allunyats.

Tornant a De pedra i os, la història no té grans girs argumentals, sinó que és una novel·la de creixement i aprenentatge on la sorpresa rau en l’inconegut del Pol Nord. I malgrat les dificultats que la protagonista ha d’anar superant, el drama no es desencadena en cap moment. La sensació al llarg de tota la lectura és de pau i harmonia, d’acceptar els fets tal com són i capejar-los per tirar endavant.

Al final del llibre hi ha un recull d’imatges reals d’inuits que acaben d’il·lustrar les imatges mentals que el lector es forma a mesura que avança pàgines. També hi ha un cant que es va descartar de la novel·la, però que m’ha agradat moltíssim. Com s’apunta: “...recorda el temps en què homes i animals compartien el mateix llenguatge, la mateixa percepció del món. El Cant de la femella Ovibos està dedicat al món animal, a la nostra memòria antiga, així com als poders incommensurables de les dones”. No voldria deixar d’apuntar en aquesta ressenya l’aura feminista que engloba la novel·la, que de manera subtil però constant ens presenta uns personatges femenins extremadament valents, forts i resilients.

I mentre passejava pel gel i acompanyava l'Uqsuralik per la seva terra en quatre dies de lectura, a la meva florien els balcons i feia una calor que espantava. Quin contrast, però que bonic (i refrescant) ha estat.

Amb aquesta lectura, a més, marco una casella més del repte de lectura d'#ElReducteCatalà: la de llegir un llibre recomanat per algú del Reducte Català.

"He trobat l'energia per arribar fins a aquesta illa esforçant-me per no pensar en res, però, ara que hi soc, m'adono de fins a quin punt estic sola. La meva supervivència ja no s'aferra a gaire cosa. Soc massa jove per haver trobat un esperit que em pugui salvar. Estirada al meu costat, la Ikasuk és l'única protecció que tinc contra la mort-i només és un gos."

Coneixem una mica més l'autora?
Bérengère Cournut (París, 1979) és editora i escriptora. La seva obra es caracteritza per la seva mirada ecofeminista a través de personatges femenins forts. Els seus primers llibres exploraven territoris onírics (L'Écorcobaliseur (2008), Nanoushkaïa (2009), Wendy Ratherfight (2013)). L'any 2017 va escriure Vaig néixer contenta a Oraibi, que explorava la vida de la tribu hopi d'Arizona. De pedra i os (2019) va guanyar el Premi Fnac 2019.

Txell.Cat