Títol: L’habitació d’en Giovanni
Autor: James Baldwin
Llengua original: anglès
Traducció: Dolors Udina
Editorial: Trotalibros Editorial
Any: 1956 original, 2024 en català
"- Penses que la meva vida és indigna perquè ho són les meves trobades. I és veritat, però t’hauries de preguntar tu mateix per què ho són.
- Per què són indignes? - vaig preguntar-li.
- Perquè no hi ha afecta ni joia. És com endollar un aparell en un endoll sense corrent. Els cables es toquen, però no hi ha contacte. Tot es toca, però sense contacte ni llum."
París, anys 50. En David és un jove estatunidenc que fa un temps que viu a la capital francesa, on ha conegut la Hella i a qui ha proposat matrimoni. Ella, però, no ho té clar i decideix anar-se’n una temporada a Espanya per aclarir-se les idees. En David, a qui això de treballar sembla que no li va, s’ha quedat sense un duro i sense qui el mantingui, així que mentre espera que el seu pare (que tampoc neda en l’abundància) li enviï diners, aprofita per tirar de contactes. Una nit, mentre acompanya un vell amic de festa, coneix en Giovanni, un jove cambrer italià que li desperta una atracció i un desig que no pot evitar. Fins la tornada de la Hella, en David i en Giovanni viuen un idil·li apassionat a l’habitació del cambrer italià.
"Esperava que, en veure-la, em passés alguna cosa instantània, definitiva, una cosa que em fes saber on havia de ser i on era, però no em va passar res. [...]
Jo l’estimava tant com sempre, i continuava sense saber quant l’estimava."
He devorat aquesta novel·la de James Baldwin, que està teixida amb un domini del temps magistral. La narració en primera persona li dona molta força i contribueix a crear una atmosfera angoixant i tensa. Aquesta sensació claustrofòbica ens la transmet, sobretot, l’habitació d’en Giovanni, cap on es veu arrossegat el protagonista com si l’engolís. L’habitació és petita i atapeïda, està plena de trastos, sembla poc salubre i cau a trossos, i és un espai que, com en David, té dues cares: és l’escenari del desig i la passió d’en David i en Giovanni, de les setmanes de felicitat compartida; però també és on es troba la desesperació i el turment del protagonista, i tot el món que es fa a miques quan decideix, perquè no pot fer altra cosa, que ell no hi pertany.
"No oblidaré mai l’última mirada que em va fer. [...] Vaig voler suplicar-li que em perdonés, però hauria estat una confessió excessiva: qualsevol cessió en aquell moment m’hauria tancat en aquella habitació amb ell per sempre. I, en certa manera, això era el que jo volia. [...] El seu cos, que havia arribat a conèixer tan bé, resplendia sota la llum i carregava i espessia l’aire entre nosaltres. Llavors es va obrir una porta secreta i silenciosa en el meu cervell que em va esgarrifar: fins aquell moment no se m’havia acudit que, fugint del seu cos, confirmava i perpetuava el poder que el seu cos exercia sobre mi. Ara, com si fos marcat amb ferro, el seu cos quedava inscrit en el meu cervell, en els meus somnis."
L’habitació d’en Giovanni és una història sobre la vergonya i la negació de ser un mateix, de lgtbifòbia contra un mateix. En David no pot suportar la seva pròpia homosexualitat i es debat constantment entre el desig i la passió que sent, i la raó i les convencions socials. L’autoodi que sent és tan gran que el combat actuant amb crueltat i menyspreu cap als seus amics i companys.
"Hi ha tantes maneres de ser menyspreable que quedaries sorprès, però la pitjor manera de ser-ho és tractar despectivament el dolor dels altres. Hauries d’entendre que l’home que tens al davant una vegada va ser més jove tot que tu ara i que només amb passes imperceptibles va anar arribant a la seva misèria actual."
No és casualitat que en David decideixi embarcar-se cap a París en un moment en què als Estats Units ser homosexual té conseqüències i es viu amb molta repressió, però a la capital francesa hi ha certa llibertat. Aquesta és la primera fugida d'en David, del seu pare, la primera joventut a l'espera de trobar-se un mateix. Malauradament, el que troba a París no és el que vol i això el portarà a tornar a fugir de l'amor, d'ell i dels amics.
"Ara penso que, si hagués tingut un indici que el que jo descobriria seria el mateix del qual havia dedicat tant de temps a fugir, m'hauria quedat a casa. Però em sembla que, en el fons del meu cor, sabia exactament què feia quan vaig pujar al vaixell per anar a França."
Tot i que Baldwin la va escriure fa gairebé 70 anys, aquesta novel·la encara és molt actual: la lluita constant contra un mateix, la por de no pertànyer a allò que està més acceptat socialment, o la violència i rebuig contra allò que realment t’interpel·la com a forma d’autoprotecció, ens demostren que a vegades el pitjor enemic som nosaltres mateixos.
La traducció de la Dolors Udina és fantàstica; ens ofereix una narració en primera persona que llisca amb total naturalitat per als lectors en llengua catalana.
Altres novel·les del mateix autor:
Txell.Cat
.jpg)