Títol: Mecanoscrit del segon origen
Autor: Manuel de Pedrolo
"I es va quedar cavil·losa, perquè encara no se li havia acudit que, si per atzar no restava ningú més, el món futur podia ésser totalment diferent."
El primer llibre d’aquest 2022 el vaig agafar de
casa els pares el dia 1, després del dinar d’Any Nou. Si m’ho haguessin preguntat
el 31 no hauria dit que aquesta hauria estat la primera lectura, però ja se sap
que a vegades els llibres et miren i et diuen: “em toca a mi”. Tenia el Mecanoscrit
del segon origen de Pedrolo molt pendent, ja que tot i ser un clàssic
juvenil de la literatura catalana que ha estat lectura obligatòria a molts
instituts, a mi no em va tocar llegir-lo en el seu moment. Tanmateix, és una
novel·la que és habitual que surti en converses de llibres, així que tocava
posar-hi remei per poder participar-hi amb coneixement de causa 😉.
La història del Mecanoscrit del segon origen
és molt simple: hi ha una hecatombe produïda per uns agents externs que
destrueixen tots els pobles i ciutats i anihilen el seus habitants, excepte una
parella de nens, l’Alba, de catorze anys, i en Dídac, de nou. A partir d’aquí,
se’ns explica les aventures d’aquests dos únics supervivents i el seu
creixement per construir un món nou. Potser és molt evident, però m’ha agradat la
tria dels noms dels dos personatges: Alba, que es relaciona amb el tornar a
començar, el renéixer, però també amb el blanc i la puresa; Dídac, que vol dir
l’instruït, que és bàsicament el que fa al llarg de tota la novel·la.
Com deia, la història és simple, però també té un
punt d’estranya. Ens trobem davant de dos nens (o d’un nen i d’una adolescent)
que es troben sols davant del món, amb tot i tothom que coneixien destruït o
mort i no s’ensorren, sinó que tiren endavant. I no només això, sinó que tenen
clar què és important, què cal conservar del món d’abans, són prou hàbils per
saber què necessiten aprendre, per sobreviure... Tot plegat amb un despertar
sexual força precoç.
La lectura és molt fluida i atrapa, malgrat no hi
hagi cap gir espectacular en la trama. Malgrat estar molt cuidat, el llenguatge
és molt accessible (probablement d’aquí surt la dèria de llegir-lo a les escoles...).
Pedrolo va estructurar aquesta novel·la en cinc
quaderns i un capítol final que, si us he de ser sincera, m’ha desconcertat una
mica. Per mi ja estava bé que acabés amb l’últim quadern i no em feia falta l’apunt
final, com si fes falta remarcar que estem parlant d’un llibre de ciència-ficció
perquè en la narració dels quaderns potser es perd una mica i es converteix en
un Bildungsroman.
El Mecanoscrit del segon origen es va
publicar el 1974 i trobo que té alguns elements força moderns: l’Alba, la noia,
és qui porta la veu cantant i qui dirigeix i acompanya el noi, en Dídac; hi ha
un rebuig al control a través de la por de la religió; un dels protagonistes és
negre; la sexualitat és molt evident...
En aquest sentit, entenc la petja que aquesta
novel·la pot provocar (o podia...) en joves lectors. D’una banda perquè és molt
explícita en certes descripcions que, potser fa uns anys, no estàvem tan
avesats a llegir. I de l’altra, pels missatges que se’n poden extreure: la
resiliència i l’esperit de superació, la importància de l’aprenentatge, la
cultura i el saber, el fet de construir un món amb noves normes on no hi hagi
discriminacions entre homes, dones, blancs i negres, el respecte per la natura,
la sexualitat efervescent, entre d’altres.
Crec que si l’hagués llegit d’adolescent m’hauria
impactat molt per tot això. Als 29 anys, tot i que no m’ha desagradat, tampoc m’ha
semblat brillant. Estic contenta d’haver-lo llegit i d’haver-me retrobat amb la
ploma de Pedrolo. Pedrolo va quedar encasellat amb aquest títol, però fou un
escriptor molt prolífic que va escriure novel·les molt més brillants, així que de
ben segur que continuaré llegint-lo.
Amb aquesta novel·la compleixo una de les premisses del repte de lectura d’El Reducte Català, una comunitat d’Instagram
que vol promoure la lectura en llengua catalana: la lectura d’un clàssic de la
literatura catalana.
"Ben cert que no podia amagar-li les runes, però volia que per a ell no fossin l'enderrocament d'un món vell, sinó els materials amb els quals construir-ne un de nou."
