Josafat - Prudenci Bertrana

Títol: Josafat
Autor: Prudenci Bertrana
Llengua original: català 
Editorial: Edicions de la ela geminada
Any: 1906

"El vestit i la mantellina de la bagassa influïren en l’esperit del campaner d’una manera estranya i complicada. Idees contradictòries sorgiren en son magí contorbat."

D’església a església sense haver-ho previst. Josafat, de Prudenci Bertrana, també ens presenta un protagonista, homònim al títol, que viu al campanar d’una església, talment com el protagonista de la meva darrera lectura, Un mes al camp. Les històries, això sí, són molt diferents.

Josafat és un home molt primitiu, sovint comparat amb animals, i força agressiu que viu a la Catedral de Girona, fa de campaner i s’encarrega del manteniment de l’església. És extremadament devot i hauria volgut ordenar-se, però el seu fanatisme religiós el porta al desig de convertir a tothom mitjançant la violència, així que troba una altra manera de servir al Senyor. Tanmateix, de tant en tant se li desperta el desig per les dones i aleshores cau en una espiral de culpa i pecat que el tortura profundament.

"Dues passions tan sols li daven molèsties: la ira i la luxúria. De la ira, havia trobat manera de servir-se’n a major honra i glòria del Senyor; però per la luxúria no hi trobava arreglo."

Dues dones li ocupen la ment: la Pepona, amb qui voldria compartir la vida però que no li correspon l’amor, i la Fineta, una prostituta que busca experiències violentes i s’obsessiona amb en Josafat. 

És inevitable trobar-hi un cert paral·lelisme amb Notre-Dame de París, amb un campaner que representa la lletjor i certa brutalitat, que viu al propi temple que li serveix de refugi, però que no evita, en el cas de Josafat, que la luxúria hi entri.
En aquest sentit, Bertrana rebla el clau. No deixa de presentar un personatge masculí amb desitjos sexuals, però en aquest cas, és la prostituta qui tempta i persegueix el campaner, i ho fa vestida de beata i en un espai sagrat.

L’estil de Bertrana és molt descriptiu i detallat, tant de l’espai, que recrea un ambient fosc, opressiu i laberíntic, una mica com si fos una presó; com dels personatges. Al llarg de la lectura, m’ha acompanyat un cert sentiment claustrofòbic i angoixant que crec que és el que devia sentir el protagonista i, tot i que és violent i bestial, Josafat m’ha fet pena. La culpa el tortura i no sap fer-ho d’una altra manera.

Josafat és una novel·la breu amb un ritme àgil malgrat la densitat descriptiva i l’edició que he llegit és original sense adaptar. Bertrana critica el fanatisme religiós i explora la lluita de l’individu amb l’entorn, però també contra si mateix i els propis desitjos. 

Altres entrades del mateix autor:

• L’hereu (ressenya de MAC)

Txell.Cat

Middlemarch - George Eliot

Títol: Middlemarch
Autora: George Eliot, pseudònim de Mary Ann Evans
Llengua original: anglès
Traducció: Xavier Pàmies
Editorial: La Casa dels Clàssics
Any: 1872, traducció al català 2024

"Una circumstància imprevista pot fer que ens comportem, tots nosaltres, d’una manera completament diferent de com som; hi ha situacions en què ni tan sols l’individu més solemne pot evitar esternudar, i els nostres sentiments estan subjectes a reaccions igual d’incongruents."

Uau 🥹❤️. Em serà difícil escriure una ressenya breu si vull fer justícia al aquesta gran obra de la literatura anglesa, Middlemarch de George Eliot, pseudònim de l'escriptora Mary Ann Evans. 

Middlemarch és el nom d'una contrada fictícia d'Anglaterra i un culebrot victorià en tota regla amb diverses trames que es van entrellaçant. Hi trobem històries d'amor i desenganys, testaments, fantasmes del passat, la xarxa social que teixeixen els diners i els vincles matrimonials, amb una reforma política i mèdica de rerefons. Hi ha moments de drama, moments en què la narradora et fa somriure i espai per fer una crítica a la societat de les aparences, la situació de les dones i la dels treballadors rurals. No hi falta una dosi de politiqueig que no es fa pesada i que queda perfectament entramada.

"I trobo que una de les coses més carregoses en la vida d’una dona jove és que sempre es pensi que hi ha d’haver un enamorament entre ella i qualsevol home que la tracti amb deferència i ella li estigui agraïda."

La figura de la narradora (que ens hem imaginat com una dona) es mereix un paràgraf per si sola. No és només una narradora omniscient, sinó que coneix profundament els personatges i al llarg de la novel·la condueix el lector per tots els personatges sense emetre un judici contundent contra ningú. És una veu intel·ligent, atenta i perspicaç, que es dirigeix al lector en més d'una ocasió. Hem gaudit moltíssim de les seves percepcions, dels apunts mordaços que va fent i de les imatges que descriu. Tant és així, que en alguns moments l'hem trobat a faltar. 

"Els mortals, tant homes com dones, ens empassem molts desenganys entre l’hora d’esmorzar i la de sopar; contenim les llàgrimes mentre els llavis se’ns empal·lideixen una mica, i quan se’ns interroga diem: «No és res!» L’amor propi ens hi ajuda; i l’amor propi no és una mala cosa quan només ens empeny a ocultar les nostres ferides, i no a ferir els altres."

Al llarg de 1000 pàgines i tres anys hem acompanyat uns personatges que tenen llums i ombres, molt ben retrats i que han anat adquirint capes de complexitat. Fins i tot els personatges secundaris i terciaris estan ben construïts!

La Dorothea Brooke és una jove idealista que vol transformar el món i dedicar-se al ajudar els altres, amb una gran ànsia per aprendre coses. En Tertius Lydgate és un metge que arriba de fora i que vol modernitzar la medicina, però que haurà d'esquivar les crítiques. Edward Casaubon és un erudit solitari, la viva imatge del patetisme. En Will Ladislaw és un esperit romàntic, cosí segon d'en Casaubon, que es troba mig expulsat de la societat perquè la seva àvia va fer un mal casament. La Rosamund Vincy és el contrapunt de la Dorothea: vol casar-se, deixar Middlemarch i ser una noia refinada que toca el piano i fa d'esposa i mare. En Fred Vincy és el seu germà gran i està una mica desubicat. No sap ben bé a què dedicar la seva vida, tot i que sí que sap amb qui es vol casar. Entretant, porta una vida una mica desimbolta… La Mary Garth és la tercera noia jove de la història, d'origen més humil, molt sensata i acostumada a treballar i a mostrar un perfil baix. En Nicholas Bulstrode és el banquer de Middlemarch, amb un gran esperit religiós, que va arribar de fora però la va clavar casant-se amb la Harriet Vingut (tieta d'en Fred i la Rosamund). El rector Farebrother és un dels molts rectors que surten i, sens dubte, el meu preferit: emana bondat per tot arreu. I podríem seguir amb en Caleb i la Susan Garth, els pares de la Mary; la família Vincy al complet; la Celia Brooke, la germana de la Dorothea, i el seu oncle, el senyor Brooke.

"Si la joventut és el temps de l’esperança, sovint ho és tan sols per l’esperança que els grans de la família posen en nosaltres; perquè no hi ha cap edat que sigui més propensa que la joventut a pensar que els seus sentiments, comiats i determinis són els últims de la seva espècie. Qualsevol daltabaix sembla definitiu, però simplement perquè és nou."

L'obra està dividida en vuit llibres, ja que originalment es va publicar per parts i cada capítol està encapçalat per una cita (i en són 86!). Aquestes cites són una meravella i val la pena rellegir-les en acabar el capítol. Però és que no és només això, sinó que tot el llibre està bastit de referències sense que sigui molest. Una autèntica crac, George Eliot 🙌

La traducció és magnífica, amb un català que flueix i no sona encarcarat, però que manté la presència d'època. Xavier Pàmies posa al disposició del lector un glossari invers amb les investigacions i decisions preses al llarg de la traducció, molt interessant. 

Etimològicament, a més, hi ha molts detalls interessants en els noms dels personatges i dels llocs que he descobert al finalitzar la lectura amb el prefaci de Núria Perpinyà (que us recomano encaridament que llegiu després de la novel·la).

L'escriptura de George Eliot es detallada, amb frases que semblen obra d'una orfebre, però alhora llisca i és molt amena. 

"Cal que el dolor passi a viure en el santuari del record perquè pugui transformar-se en compassió."

"Va estirar-se sobre el terra nu i va deixar que la nit l'anés embolcallant amb la seva fredor mentre el seu noble cos de dona s'estremia pels sanglots com si fos una nena desconsolada."

Poder-ne compartir la lectura amb en Dídac i la Gina ha estat un altre gaudi que ha sumat a l'experiència. El calendari original ens emplaçava a acabar-ne la lectura a mitjan setembre, però des del segon llibre ja no l'hem respectat perquè no ens en podíem estar de seguir llegint, d'enviar-nos notes de veu diàriament, fent càbales sobre qui es casaria amb qui, qui es moriria, a qui li passaria això i allò. 

Segur que em deixo coses per escriure, perquè són 1000 pàgines i gairebé un mes llegint-lo i comentant-lo. No us espanteu pel volum que ocupa, val molt la pena i m'ho he passat fenomenal!

"Ho va recordar sempre més amb la vivesa amb què tots recordem moments de la nostra vida en què mor una dolça esperança o neix un nou anhel."

"Havia tingut de cop la sensació que eren dues persones que s’estaven tornant de marbre mica en mica l’una davant de l’altra mentre el cor se n’adonava sense fer-hi res i els ulls es delien per fer-hi alguna cosa."

Temia que les pàgines acabessin atrapant Eliot i que no ens pogués oferir un bon final, però no és així en absolut. Brillant final amb un epíleg meravellós que és com una abraçada. George Eliot sap que se'ns ha guanyat amb els seus personatges quan a l'epíleg escriu: “¿Qui és capaç d'acomiadar-se d'uns joves amb qui ha passat molt de temps en companyia sense tenir el desig de saber què els passarà de més grans?”. Aquest és el buit que deixen els llibres meravellosos quan els acabes. I ara, què?

"Van acostar-se l’un a l’altre; [...] es van mirar als ulls, i la consciència de la realitat va quedar eclipsada per una cosa que els va travar la llengua. El que els reduïa al silenci no era torbació, perquè tots dos sabien que era l’hora d’acomiadar-se, i la timidesa no té cabuda en un comiat trist. [...] Sentia cap a ell la confiança i el deseiximent que neixen de l’entesa entre dues persones; i el que pogués dir altra gent no era capaç d’impedir aquest efecte així com així. Que la música que s’apodera de la nostra persona i ens omple de joia soni una vegada més, sense que ens importi que mentre no la sentíem se'ns hagi dit que era imperfecta."

Txell.Cat

Llibre de les bèsties - Ramon Llull

Títol: Llibre de les bèsties
Autor: Ramon Llull
Llengua original: català
Editorial: Sembra Llibres
Any: 1288

"En una plana bellíssima, per on saltironejava l’aigua, hi havia un grup de bèsties que volien elegir rei. Discutien amb vehemència, i al cap d’una bona estona, la majoria va arribar a l’acord que el lleó fos declarat monarca."

Aquesta edició del Llibre de les bèsties de Ramon Llull a càrrec de Roc Casagran és una bona oportunitat per fer un tast de l’obra d’una figura cabdal per a la llengua catalana, però cal llegir-la contextualitzada, ja que l’estil i el tema s’allunya del tipus de lectures a què puguem estar acostumats (almenys jo).

Aquest text és un capítol del Llibre de meravelles, protagonitzat per en Fèlix. Aquí, però, en Fèlix només apareix a l’inici i al final per introduir aquesta faula protagonitzada per animals. El Llibre de les bèsties narra els tripijocs i maquinacions dels animals per fer-se amb un lloc al poder, els canvis de bàndol, els enganys, els partidismes i com funciona la política del terror. La veritat és que m’ha fet pensat molt en Animal farm de George Orwell, on també trobem una crítica als comportaments humans a partir de les accions dels animals, que també conviuen amb els humans.

Per assegurar-se que el missatge arriba, Llull ho exemplifica amb petites històries que va encabint dins de la faula i crea una matrioska narrativa que en alguns moments és massa confusa. De fet, algunes de les històries que expliquen els animals per exemplificar allò que volen dir no m’han resultat gens evidents i he tingut la sensació d’anar llegint retalls de contes inconnexos. Suposo que en aquell moment el vessant didàctic i moral de Llull el van portar a posar exemples i més exemples 😅.

No puc dir que hagi gaudit aquesta lectura que, de fet, tot i ser molt breu, se m’ha travessat i se m’ha allargat, però crec que és un llibre que té un alt valor històric (estem parlant d’un text del segle XIII!) d’un autor clau per la nostra llengua i literatura. L’adaptació de Roc Casagran converteix aquest text en una lectura accessible i crec que és bo i necessari comptar amb aquestes noves edicions que ens apropen als nostres clàssics.

Txell.Cat

Seny i sentiment - Jane Austen

Títol: Seny i sentiment
Autora: Jane Austen
Llengua original: anglès
Traducció: Xavier Pàmies
Editorial: Viena Edicions
Any: 1811

"Com que ni l’adulaven a ella ni li adulaven els fills, no li resultaven simpàtiques; i, com que els agradava llegir, s’imaginava que eren satíriques, tot i no saber exactament què volia dir satíric. Però això tant li feia: era un retret que en aquella època s’acostumava a fer sovint."

Seny i sentiment és la primera novel·la que va escriure Jane Austen i la segona que li llegeixo, després d’Orgull i prejudici. En aquesta obra, Austen narra les peripècies romàntiques de dues germanes per trobar l’home ideal amb qui casar-se, que els proporcioni una renda per viure dignament. Bé, això és així després de la mort del pare, que deixa la mare i les tres germanes desemparades, ja que l'herència cau directament a mans del germanastre gran. 

La història gira al voltant de les dues germanes grans, l'Elinor i la Marianne i, com ens anticipa el títol, de dues maneres antagòniques de viure. Mentre que l'Elinor es deia guiar pel seny i deixa de banda els sentiments i emocions, la Marianne és tota visceral. 

Al llarg de la història coneixerem veïns, parents, amics i pretendents de les Dashwood; hi haurà temps per enamorar-se i per desenganyar-se, per assistir a vetllades i balls, per criticar i fer safareig amb les relacions de tots els coneguts i, sobretot, per parlar de diners, dots i rendes. 

He de reconèixer que no m'ha semblat una obra brillant i que fins gairebé al final no m'hi he acabat d'enganxar. Seny i sentiment m'ha semblat una novel·la d'amor, des de la visió més apassionada i la més assenyada, però no hi he trobat cap subtrama més amb prou pes. Tot es redueix a qui es casarà amb qui i quina renda té cadascú per veure si és un enllaç que surt a compte o no 😅, i les desil·lusions i els desheretaments conseqüents. 

Sí que Austen hi afegeix el seu to satíric i que aprofita les protagonistes per dir-hi la seva, i això és el que fa que Seny i sentiment sigui interessant; el fet que llegim el retrat de la societat anglesa de 1811 des de la perspectiva d'una dona. Potser és per això que no hi ha ni un personatge masculí retratat com l'home ideal 😂. 

A banda de tot això, m'ha agradat com manté les dues visions encarnades per cadascuna de les germanes al llarg de tota la història, i com veiem l'evolució i les conseqüències de viure la vida amb seny o amb sentiment. 

No us la perdeu si us agraden els llibres d'època amb salseo o voleu un clàssic escrit per una dona i amb un punt crític. 

Txell.Cat

Macbeth - William Shakespeare

Títol: Macbeth
Autor: William Shakespeare
Llengua original: anglès
Traducció: Salvador Oliva
Editorial: Vicens Vives
Any: 1606

"No hi ha pitjor enemic per als mortals

que la confiança, mare del trasbals."

He llegit poques coses de Shakespeare i, de fet, no en llegia res des que vaig fer literatura universal a batxillerat. Aleshores vaig llegir Romeu i Julieta, i Somni d’una nit d’estiu. Tot i que ens agrada molt anar a teatre i que quan en llegeixo, el gaudeixo, en general em costa trobar moments per llegir teatre i acostumo a decantar-me cap a la novela. En aquesta ocasió m'hi he animat gràcies a una lectura conjunta que durava pocs dies. 

Macbeth és una història de reis i de generals, de l’ànsia pel poder i de com aquest poder pot arribar a corrompre les persones, i de les profecies autocomplertes.

Duncan, rei d'Escòcia, està pendent dels avenços dels combats contra els exèrcits invasors de Noruega i Irlanda, quan rep notícies que els generals Macbeth i Banquo han tingut un paper clau en la victòria, així que decideix regraciar-los. De tornada a casa, Macbeth i Banquo reben la profecia de tres bruixes que auguren que Macbeth serà rei d’Escòcia. Aleshores, Macbeth, encegat per l’ambició i animat per Lady Macbeth, decideix fer-se amb el tron, encara que això li suposi haver-se d’enfrontar a posteriors remordiments i temors.

Macbeth és una obra de teatre especialment breu; de fet, és la tragèdia més breu que va escriure Shakespeare. Personalment, no m’ha agradat tant com esperava (ei, que parlem de Shakesperare eh!) i m’ha semblat massa simple i precipitada. M’hi han faltat pàgines per acabar-me d’endinsar en la història de Macbeth, i això que gràcies a la lectura conjunta precisament n’hem dilatat la lectura més del que hauria durat en solitari.

El personatge de Macbeth evoluciona excessivament de pressa en una tragèdia excessivament breu, i passa de ser el bon general de confiança, temerós i influenciable, a un rei sanguinari i insensible. I tot plegat perquè s’aferra a la profecia d’unes bruixes i, impacient i incapaç d’esperar que s’esdevinguin els fets, decideix fer encaixar el destí. 

"On ara som,

hi ha dagues amagades al somriure dels homes,

i com més pròxims a la nostra sang,

més sanguinaris."

No tinc la sensació d’haver llegit una gran obra d’un dels grans dramaturgs de la història, però és tan breu que m’alegro d’haver-la llegit per anar coneixent a poc a poc l’obra de Shakespeare.

Finalment, recalcar que és clau agafar una bona traducció per poder seguir la història. En el meu cas, després d’intentar-ho amb una altra, he acabat llegint la traducció de Salvador Oliva publicada a Vicens Vives. Aquesta traducció manté el vers, però és comprensible 🙂.

"Vinga, amic, no t'amaguis els ulls amb el barret:

dóna paraules a la teva pena. El dolor que no parla

infla molt més el cor, i fa que es trenqui."

Coneixem una mica més l’autor? William Shakespeare (Stratford-upon-Avon, 1564 - 1616) va ser un dramaturg, poeta i actor anglès, se’l considera un dels escriptors més rellevants de la literatura universal. L’obra de Shakespeare ha estat traduïda a moltes llengües i s’ha representat a tot el món.

Txell.Cat

Madame Bovary - Gustave Flaubert

Títol: Madame Bovary
Autor: Gustave Flaubert
Llengua original: francès
Traducció: Ramon Xuriguera
Editorial: Proa
Any: 1856
 

"Quant a Emma, ella mai no s'havia preguntat si l'estimava. Segons creia, l'amor havia d'arribar de cop i volta amb fulguracions i esclats, com un huracà dels cels que cau damunt de la vida, trasbalsant-la, arrencant les voluntats com unes tristes fulles i portant-se'n a l'abisme el cor sencer."

 
Madame Bovary de Flaubert és un clàssic realista de la literatura universal protagonitzat per una heroïna romàntica; és també una tragèdia escrita amb un to satíric que arrenca més d'un somriure.
 
Emma Bovary és una dona que, tot i venir de família modesta, s'emmiralla en les novel·les que llegeix i vol tenir una vida com la que s'hi descriu de luxes, festes i amors apassionats. Emma no encaixa en les convencions de l'època, així que decideix trencar el motlle i escapar de la rigidesa social que l’oprimeix. Fins aquí podríem arribar a entendre i empatitzar amb ella, però la qüestió és que ho fa malament i és un personatge bastant detestable. 

"Abans de casar-se, Emma creia que estava enamorada; la felicitat, però, que havia de fer néixer aquell amor no s'havia manifestat; era de creure, doncs, que havia comès un error. I cercava la manera de saber quin sentit exacte tenien a la vida les expressions "felicitat", "passió", "embriaguesa", que tan belles li havien semblat als llibres."

 
Charles Bovary, el seu marit, és el pol més oposat que pugui existir. Sense sang a les venes, conformista, feliç amb la seva existència senzilla, en té prou amb la seva família per anar tirant. Una bona sacsejadeta no li faria cap mal, sigui dit, perquè és d'aquells personatges que de tan bons que són, són ximples. Primer sota l'ala dels pares, i després sota la d’Emma, si li diguessin de saltar d'un pont, s'hi llançaria de cap. I, sincerament, tampoc el voldria per marit 😂.
 
Flaubert construeix dos personatges ben diferents que és impossible que s'entenguin i que siguin feliços junts. I malgrat que Emma representa l'alliberament femení (almenys d'allò que li imposa la societat), no hi he connectat en absolut. Perquè a diferència d'ella, en Charles Bovary no hi ha ni una mica de maldat; és tot cor i bondat, i l'estima tant que li consenteix tot perquè sigui feliç. Per això, veure com Emma el manipula fa peneta i desperta compassió.
De fet, aquests rols van més enllà del matrimoni Bovary. Emma es converteix en una titellaire magistral, si bé alguns personatges de li resisteixen; i Charles és un ninot a mans de tothom qui en pot treure un profit. 

"Haver denigrat, però, aquells que encara continuem estimant ja és deslligar-se'n una mica. Més val no tocar els ídols, car els dits s'emporten el daurat."

 
En general, el ritme de la novel·la és força lent i hi ha alguns passatges descriptius que se m'han fet una mica farragosos i avorrits. No sabria dir si ha estat pel realisme de Flaubert o per la traducció, que ja té uns anys i algunes expressions són arcaiques.
Flaubert és agut i les va deixant caure. Aquest contrapunt que en alguns moments arriba a l'humor i al ridícul va impulsant el ritme de la lectura a trompicons.
Cap al final el ritme s'accelera notablement, a mesura que el drama es va fent més evident (perquè durant més de la primera meitat de drama n'hi ha poc; més aviat tenim salseo del bo…).
 
Emma Bovary i Anna Karènina tenen moltes coses en comú, més enllà de ser les dues dones adúlteres més conegudes de la literatura. Es porten molt poc temps, ja que Emma va aparèixer el 1856 i Anna el 1878, i les dues busquen l'amor i la passió fora del matrimoni i trenquen amb les convencions socials. Tanmateix també hi ha diferències substancials entre aquestes dues heroïnes: en Anna no hi ha maldat, hi ha un enamorament real que se li escapa de les mans i que la fa patir; Emma, en canvi, disfressa d'amor el desig de fugir de la seva vida familiar i rarament demostra cap mena de penediment. Les seves accions s'acaben fent una gran bola que les condueix a la fatalitat, però aquí de nou les maneres com s'hi enfronten són ben diferents. No me n'amago, Anna em cau millor 🤭. 

"Es preguntava si no hi hauria hagut manera de fer la coneixença d'un altre home per alguna combinació de l'atzar; i tractava d'imaginar-se com haurien estat aquells esdeveniments que no havien tingut lloc, aquella vida diferent, aquell marit que no coneixia. [...] Mentre la seva vida era freda com una golfa encarada al nord, i l'enuig, aranya silenciosa, teixia a l'ombra i emplenava de teranyines tots els racons del seu cor."

 
Madame Bovary no és una lectura que m'hagi apassionat i, en algun moment, com ja he dit, se m'ha fet pesada perquè tampoc acabava de veure quin desenllaç podia tenir tot plegat. Crec que ha estat un encert llegir-la en una lectura conjunta per mantenir-m'hi enganxada i per acabar d'entendre detalls que a mi m'havien passat per alt entre tanta descripció i tant realisme.
Entenc que en el seu moment va ser un llibre trencador i atrevit, que va obrir la porta a noves heroïnes i a qüestionar les convencions socials, i per tant és clarament un clàssic de la literatura universal. Li reconec els mèrits, però a mi no m'ha canviat la vida.
 
En el seu moment Madame Bovary va causar un gran enrenou, ja que se la va considerar una obra escandalosa i Flaubert va haver d'anar a judici i tot! 

"-A mi em passa igual -replicà Léon-; per ventura hi ha res millor, en arribar al vespre, que estar-se a la vora del foc amb un bon llibre, recollit a la claror del llum mentre el vent fueteja els vidres?...

- És cert -digué Emma embolcallant-lo amb els seus grans ulls oberts.

- Les hores passen sense pensar en res -prosseguí l'escrivent-. Un hom es pot passejar immòbil pels països que li dicta la imaginació, i el pensament, entrelligant-se amb la ficció, pren part en els detalls o segueix el fil de les aventures. Es barreja amb els personatges; i fins sembla que sigui un mateix el qui batega sota llurs vestits."

Coneixem una mica més l’autor?
Gustave Flaubert (Rouen, 1821 - Croisse, 1880) va ser un escriptor francès, considerat un dels millors novel·listes universals. És especialment conegut per ser l’autor de Madame Bovary, tot i que també va escriure altres obres com Salambó (1862) o L’educació sentimental (1869). Flaubert va ser un escriptor molt exigent i perfeccionista, que passava hores i hores buscant la paraula exacta per a les seves novel·les. La publicació de Madame Bovary va suposar un gran escàndol que el va portar a ell i a l’editorial a judici per haver publicat un llibre immoral; finalment van ser absolts.

Txell.Cat