Llibre de les bèsties - Ramon Llull

Títol: Llibre de les bèsties
Autor: Ramon Llull
Llengua original: català
Editorial: Sembra Llibres
Any: 1288

"En una plana bellíssima, per on saltironejava l’aigua, hi havia un grup de bèsties que volien elegir rei. Discutien amb vehemència, i al cap d’una bona estona, la majoria va arribar a l’acord que el lleó fos declarat monarca."

Aquesta edició del Llibre de les bèsties de Ramon Llull a càrrec de Roc Casagran és una bona oportunitat per fer un tast de l’obra d’una figura cabdal per a la llengua catalana, però cal llegir-la contextualitzada, ja que l’estil i el tema s’allunya del tipus de lectures a què puguem estar acostumats (almenys jo).

Aquest text és un capítol del Llibre de meravelles, protagonitzat per en Fèlix. Aquí, però, en Fèlix només apareix a l’inici i al final per introduir aquesta faula protagonitzada per animals. El Llibre de les bèsties narra els tripijocs i maquinacions dels animals per fer-se amb un lloc al poder, els canvis de bàndol, els enganys, els partidismes i com funciona la política del terror. La veritat és que m’ha fet pensat molt en Animal farm de George Orwell, on també trobem una crítica als comportaments humans a partir de les accions dels animals, que també conviuen amb els humans.

Per assegurar-se que el missatge arriba, Llull ho exemplifica amb petites històries que va encabint dins de la faula i crea una matrioska narrativa que en alguns moments és massa confusa. De fet, algunes de les històries que expliquen els animals per exemplificar allò que volen dir no m’han resultat gens evidents i he tingut la sensació d’anar llegint retalls de contes inconnexos. Suposo que en aquell moment el vessant didàctic i moral de Llull el van portar a posar exemples i més exemples 😅.

No puc dir que hagi gaudit aquesta lectura que, de fet, tot i ser molt breu, se m’ha travessat i se m’ha allargat, però crec que és un llibre que té un alt valor històric (estem parlant d’un text del segle XIII!) d’un autor clau per la nostra llengua i literatura. L’adaptació de Roc Casagran converteix aquest text en una lectura accessible i crec que és bo i necessari comptar amb aquestes noves edicions que ens apropen als nostres clàssics.

Txell.Cat

Seny i sentiment - Jane Austen

Títol: Seny i sentiment
Autora: Jane Austen
Llengua original: anglès
Traducció: Xavier Pàmies
Editorial: Viena Edicions
Any: 1811

"Com que ni l’adulaven a ella ni li adulaven els fills, no li resultaven simpàtiques; i, com que els agradava llegir, s’imaginava que eren satíriques, tot i no saber exactament què volia dir satíric. Però això tant li feia: era un retret que en aquella època s’acostumava a fer sovint."

Seny i sentiment és la primera novel·la que va escriure Jane Austen i la segona que li llegeixo, després d’Orgull i prejudici. En aquesta obra, Austen narra les peripècies romàntiques de dues germanes per trobar l’home ideal amb qui casar-se, que els proporcioni una renda per viure dignament. Bé, això és així després de la mort del pare, que deixa la mare i les tres germanes desemparades, ja que l'herència cau directament a mans del germanastre gran. 

La història gira al voltant de les dues germanes grans, l'Elinor i la Marianne i, com ens anticipa el títol, de dues maneres antagòniques de viure. Mentre que l'Elinor es deia guiar pel seny i deixa de banda els sentiments i emocions, la Marianne és tota visceral. 

Al llarg de la història coneixerem veïns, parents, amics i pretendents de les Dashwood; hi haurà temps per enamorar-se i per desenganyar-se, per assistir a vetllades i balls, per criticar i fer safareig amb les relacions de tots els coneguts i, sobretot, per parlar de diners, dots i rendes. 

He de reconèixer que no m'ha semblat una obra brillant i que fins gairebé al final no m'hi he acabat d'enganxar. Seny i sentiment m'ha semblat una novel·la d'amor, des de la visió més apassionada i la més assenyada, però no hi he trobat cap subtrama més amb prou pes. Tot es redueix a qui es casarà amb qui i quina renda té cadascú per veure si és un enllaç que surt a compte o no 😅, i les desil·lusions i els desheretaments conseqüents. 

Sí que Austen hi afegeix el seu to satíric i que aprofita les protagonistes per dir-hi la seva, i això és el que fa que Seny i sentiment sigui interessant; el fet que llegim el retrat de la societat anglesa de 1811 des de la perspectiva d'una dona. Potser és per això que no hi ha ni un personatge masculí retratat com l'home ideal 😂. 

A banda de tot això, m'ha agradat com manté les dues visions encarnades per cadascuna de les germanes al llarg de tota la història, i com veiem l'evolució i les conseqüències de viure la vida amb seny o amb sentiment. 

No us la perdeu si us agraden els llibres d'època amb salseo o voleu un clàssic escrit per una dona i amb un punt crític. 

Txell.Cat

Macbeth - William Shakespeare

Títol: Macbeth
Autor: William Shakespeare
Llengua original: anglès
Traducció: Salvador Oliva
Editorial: Vicens Vives
Any: 1606

"No hi ha pitjor enemic per als mortals

que la confiança, mare del trasbals."

He llegit poques coses de Shakespeare i, de fet, no en llegia res des que vaig fer literatura universal a batxillerat. Aleshores vaig llegir Romeu i Julieta, i Somni d’una nit d’estiu. Tot i que ens agrada molt anar a teatre i que quan en llegeixo, el gaudeixo, en general em costa trobar moments per llegir teatre i acostumo a decantar-me cap a la novela. En aquesta ocasió m'hi he animat gràcies a una lectura conjunta que durava pocs dies. 

Macbeth és una història de reis i de generals, de l’ànsia pel poder i de com aquest poder pot arribar a corrompre les persones, i de les profecies autocomplertes.

Duncan, rei d'Escòcia, està pendent dels avenços dels combats contra els exèrcits invasors de Noruega i Irlanda, quan rep notícies que els generals Macbeth i Banquo han tingut un paper clau en la victòria, així que decideix regraciar-los. De tornada a casa, Macbeth i Banquo reben la profecia de tres bruixes que auguren que Macbeth serà rei d’Escòcia. Aleshores, Macbeth, encegat per l’ambició i animat per Lady Macbeth, decideix fer-se amb el tron, encara que això li suposi haver-se d’enfrontar a posteriors remordiments i temors.

Macbeth és una obra de teatre especialment breu; de fet, és la tragèdia més breu que va escriure Shakespeare. Personalment, no m’ha agradat tant com esperava (ei, que parlem de Shakesperare eh!) i m’ha semblat massa simple i precipitada. M’hi han faltat pàgines per acabar-me d’endinsar en la història de Macbeth, i això que gràcies a la lectura conjunta precisament n’hem dilatat la lectura més del que hauria durat en solitari.

El personatge de Macbeth evoluciona excessivament de pressa en una tragèdia excessivament breu, i passa de ser el bon general de confiança, temerós i influenciable, a un rei sanguinari i insensible. I tot plegat perquè s’aferra a la profecia d’unes bruixes i, impacient i incapaç d’esperar que s’esdevinguin els fets, decideix fer encaixar el destí. 

"On ara som,

hi ha dagues amagades al somriure dels homes,

i com més pròxims a la nostra sang,

més sanguinaris."

No tinc la sensació d’haver llegit una gran obra d’un dels grans dramaturgs de la història, però és tan breu que m’alegro d’haver-la llegit per anar coneixent a poc a poc l’obra de Shakespeare.

Finalment, recalcar que és clau agafar una bona traducció per poder seguir la història. En el meu cas, després d’intentar-ho amb una altra, he acabat llegint la traducció de Salvador Oliva publicada a Vicens Vives. Aquesta traducció manté el vers, però és comprensible 🙂.

"Vinga, amic, no t'amaguis els ulls amb el barret:

dóna paraules a la teva pena. El dolor que no parla

infla molt més el cor, i fa que es trenqui."

Coneixem una mica més l’autor? William Shakespeare (Stratford-upon-Avon, 1564 - 1616) va ser un dramaturg, poeta i actor anglès, se’l considera un dels escriptors més rellevants de la literatura universal. L’obra de Shakespeare ha estat traduïda a moltes llengües i s’ha representat a tot el món.

Txell.Cat

Madame Bovary - Gustave Flaubert

Títol: Madame Bovary
Autor: Gustave Flaubert
Llengua original: francès
Traducció: Ramon Xuriguera
Editorial: Proa
Any: 1856
 

"Quant a Emma, ella mai no s'havia preguntat si l'estimava. Segons creia, l'amor havia d'arribar de cop i volta amb fulguracions i esclats, com un huracà dels cels que cau damunt de la vida, trasbalsant-la, arrencant les voluntats com unes tristes fulles i portant-se'n a l'abisme el cor sencer."

 
Madame Bovary de Flaubert és un clàssic realista de la literatura universal protagonitzat per una heroïna romàntica; és també una tragèdia escrita amb un to satíric que arrenca més d'un somriure.
 
Emma Bovary és una dona que, tot i venir de família modesta, s'emmiralla en les novel·les que llegeix i vol tenir una vida com la que s'hi descriu de luxes, festes i amors apassionats. Emma no encaixa en les convencions de l'època, així que decideix trencar el motlle i escapar de la rigidesa social que l’oprimeix. Fins aquí podríem arribar a entendre i empatitzar amb ella, però la qüestió és que ho fa malament i és un personatge bastant detestable. 

"Abans de casar-se, Emma creia que estava enamorada; la felicitat, però, que havia de fer néixer aquell amor no s'havia manifestat; era de creure, doncs, que havia comès un error. I cercava la manera de saber quin sentit exacte tenien a la vida les expressions "felicitat", "passió", "embriaguesa", que tan belles li havien semblat als llibres."

 
Charles Bovary, el seu marit, és el pol més oposat que pugui existir. Sense sang a les venes, conformista, feliç amb la seva existència senzilla, en té prou amb la seva família per anar tirant. Una bona sacsejadeta no li faria cap mal, sigui dit, perquè és d'aquells personatges que de tan bons que són, són ximples. Primer sota l'ala dels pares, i després sota la d’Emma, si li diguessin de saltar d'un pont, s'hi llançaria de cap. I, sincerament, tampoc el voldria per marit 😂.
 
Flaubert construeix dos personatges ben diferents que és impossible que s'entenguin i que siguin feliços junts. I malgrat que Emma representa l'alliberament femení (almenys d'allò que li imposa la societat), no hi he connectat en absolut. Perquè a diferència d'ella, en Charles Bovary no hi ha ni una mica de maldat; és tot cor i bondat, i l'estima tant que li consenteix tot perquè sigui feliç. Per això, veure com Emma el manipula fa peneta i desperta compassió.
De fet, aquests rols van més enllà del matrimoni Bovary. Emma es converteix en una titellaire magistral, si bé alguns personatges de li resisteixen; i Charles és un ninot a mans de tothom qui en pot treure un profit. 

"Haver denigrat, però, aquells que encara continuem estimant ja és deslligar-se'n una mica. Més val no tocar els ídols, car els dits s'emporten el daurat."

 
En general, el ritme de la novel·la és força lent i hi ha alguns passatges descriptius que se m'han fet una mica farragosos i avorrits. No sabria dir si ha estat pel realisme de Flaubert o per la traducció, que ja té uns anys i algunes expressions són arcaiques.
Flaubert és agut i les va deixant caure. Aquest contrapunt que en alguns moments arriba a l'humor i al ridícul va impulsant el ritme de la lectura a trompicons.
Cap al final el ritme s'accelera notablement, a mesura que el drama es va fent més evident (perquè durant més de la primera meitat de drama n'hi ha poc; més aviat tenim salseo del bo…).
 
Emma Bovary i Anna Karènina tenen moltes coses en comú, més enllà de ser les dues dones adúlteres més conegudes de la literatura. Es porten molt poc temps, ja que Emma va aparèixer el 1856 i Anna el 1878, i les dues busquen l'amor i la passió fora del matrimoni i trenquen amb les convencions socials. Tanmateix també hi ha diferències substancials entre aquestes dues heroïnes: en Anna no hi ha maldat, hi ha un enamorament real que se li escapa de les mans i que la fa patir; Emma, en canvi, disfressa d'amor el desig de fugir de la seva vida familiar i rarament demostra cap mena de penediment. Les seves accions s'acaben fent una gran bola que les condueix a la fatalitat, però aquí de nou les maneres com s'hi enfronten són ben diferents. No me n'amago, Anna em cau millor 🤭. 

"Es preguntava si no hi hauria hagut manera de fer la coneixença d'un altre home per alguna combinació de l'atzar; i tractava d'imaginar-se com haurien estat aquells esdeveniments que no havien tingut lloc, aquella vida diferent, aquell marit que no coneixia. [...] Mentre la seva vida era freda com una golfa encarada al nord, i l'enuig, aranya silenciosa, teixia a l'ombra i emplenava de teranyines tots els racons del seu cor."

 
Madame Bovary no és una lectura que m'hagi apassionat i, en algun moment, com ja he dit, se m'ha fet pesada perquè tampoc acabava de veure quin desenllaç podia tenir tot plegat. Crec que ha estat un encert llegir-la en una lectura conjunta per mantenir-m'hi enganxada i per acabar d'entendre detalls que a mi m'havien passat per alt entre tanta descripció i tant realisme.
Entenc que en el seu moment va ser un llibre trencador i atrevit, que va obrir la porta a noves heroïnes i a qüestionar les convencions socials, i per tant és clarament un clàssic de la literatura universal. Li reconec els mèrits, però a mi no m'ha canviat la vida.
 
En el seu moment Madame Bovary va causar un gran enrenou, ja que se la va considerar una obra escandalosa i Flaubert va haver d'anar a judici i tot! 

"-A mi em passa igual -replicà Léon-; per ventura hi ha res millor, en arribar al vespre, que estar-se a la vora del foc amb un bon llibre, recollit a la claror del llum mentre el vent fueteja els vidres?...

- És cert -digué Emma embolcallant-lo amb els seus grans ulls oberts.

- Les hores passen sense pensar en res -prosseguí l'escrivent-. Un hom es pot passejar immòbil pels països que li dicta la imaginació, i el pensament, entrelligant-se amb la ficció, pren part en els detalls o segueix el fil de les aventures. Es barreja amb els personatges; i fins sembla que sigui un mateix el qui batega sota llurs vestits."

Coneixem una mica més l’autor?
Gustave Flaubert (Rouen, 1821 - Croisse, 1880) va ser un escriptor francès, considerat un dels millors novel·listes universals. És especialment conegut per ser l’autor de Madame Bovary, tot i que també va escriure altres obres com Salambó (1862) o L’educació sentimental (1869). Flaubert va ser un escriptor molt exigent i perfeccionista, que passava hores i hores buscant la paraula exacta per a les seves novel·les. La publicació de Madame Bovary va suposar un gran escàndol que el va portar a ell i a l’editorial a judici per haver publicat un llibre immoral; finalment van ser absolts.

Txell.Cat 

Wuthering Heights - Emily Brontë

Títol: Wuthering Heights
Autora: Emily Brontë
Llengua original: anglès
Editorial: Penguin Classics
Any: 1847
 

"If all else perished, and he remained, I hsould still continue to be; and, if all else remained, and he were annihilated, the Universe would turn to a mighty stranger. I should not be a part of it."

 

Aquesta és d'aquelles ressenyes que costen d'escriure perquè després d'aquestes setmanes seguint una història d'amor turmentat fins a l'extrem no sé si estic fascinada per aquesta capacitat d'estimar més enllà de la vida o disgustada per unes relacions tan tòxiques i un desig de venjança inimaginable. Així que anem a pams.
 
En general m'ha agradat molt la història i m'ha atrapat del tot, no decau en cap moment. Probablement l'estructura que va triar Brontë per explicar-nos aquesta història hi té molt a veure, ja que hi ha dos narradors: Mr. Lockwood i la senyora Dean. El primer és el narrador de la història marc, i la segona és la criada que, al seu torn, li explica la història a Mr. Lockwood.
 
Posem-nos en situació: Mr. Lockwood lloga una casa (Thrushcross Grange), en una zona una mica aïllada de Yorkshire i un dia se'n va a visitar el seu arrendador a casa seva, Wuthering Heights. Allà coneix en Heathcliff, propietari de les dues cases, i una colla de personatges d'allò més estrafolaris i antipàtics entre ells. Quan torna a Thrushcross Grange -amb una galipàndria considerable- li demana a la senyora Dean, la criada que s'encarrega de la casa, que li expliqui la història de la família de propietaris. I aquí és on comencem a conèixer la història d'en Heathcliff, en Hindley, la Catherine, l'Edgar…
És aleshores que descobrim que els Earnshaw eren un matrimoni prou benestant que vivia a Wuthering Heights amb els seus dos fills, en Hindley i la Catherine. Un bon dia, però, el pare va tornar de la ciutat amb un altre nen que havia trobat vagarejant pel carrer i a qui estava disposat a adoptar i a tractar com un igual als seus fills, en Heathcliff. Mentrestant, a Thrushcross Grange vivia un altre matrimoni amb un fill i una filla, els Linton. I ho deixarem aquí, però les relacions entre uns i altres no tenen desperdici.
 
De fet, Emily Brontë es recrea en uns personatges que presenten les cares més fosques de la humanitat: enveges, malícia i un desig de venjança sense límits. Sí, també tenen coses bones, com les persones de carn i ossos, però és que aquests, quan volen ser dolents, ho són molt! En qualsevol cas, Cims borrascosos és una novel·la en què, per dir-ho fàcilment, no se salva ningú. Hi ha algun moment en què fins i tot l'estimada senyora Dean té alguna sortida reprovable, i per altra banda, fins i tot en alguns moments s'arriba a sentir pena, compassió i comprensió per en Heathcliff o la Catherine. De totes maneres, no intenteu entendre'ls… pitjor no ho poden fer (així en general), sempre prenen la pitjor decisió i sembla que en gaudeixin i tot.
 

"Because misery, and degradation, and death, and nothing that God or satan could inflict would have parted us, you, of your own will, did it. I have not broken your heart -you have broken it- and in breaking it, you have broken mine."

L'autora també se serveix de la llengua dels personatges per donar-los forma. Així, ens trobem amb una sèrie de personatges que parlen amb un grau alt de correcció perquè són de casa bona i d'altres, com Joseph, un altre criat de la casa, a qui no se li entén ni un borrall quan parla. Al text original això és molt evident i, si bé al cap d'unes quantes pàgines comences a enganxar alguna cosa, al principi és d'allò més inintel·ligible. Em consten dues traduccions al català, la primera de Montserrat de Gispert (1996) i una més recent de Ferran Ràfols (2022). A la primera traducció aquest detall es va perdre, però en la segona, sí que s'ha mantingut.
 
Tota la lectura és molt fosca i l'ambientació està molt ben aconseguida. Les descripcions de les habitacions, del paisatge, el temps que fa… tot plegat contribueix a crear una atmosfera gòtica i una mica esfereïdora, i en moltes ocasions trista i opressora.
 
Tot plegat per explicar-nos una història de l'amor més salvatge, apassionat, obsessiu i possessiu entre dues persones, però també de l'odi més profund i dels desenganys amorosos que van més enllà de la vida i la mort. Una història que il·lustra que la venjança és d'aquelles coses que es couen a foc lent, però que minen i deshumanitzen aquells qui la planegen. I tot amanit amb la determinació de la natura, la consciència de classes, morts i pseudoaparicions, la dicotomia raó - passió, violència verbal i física, i alguns devots molt devots.
Cims borrascosos és un bon còctel: molts elements, ben lligats i amb un acabat brillant.
 

"He shall never know how I love him; and that, not because he's handsome, Nelly, but because he's more myself than I am. Whatever our souls are made of, his and mine are the same."

 
El final m'ha agradat moltíssim. Podríem dir que el còctel s'assenta bé i no provoca acidesa ni malestar 🤭, i poc més diré per no aixafar-vos-en la lectura.

Coneixem una mica més l'autora?
Emily Brontë (Yorkshire, 1818 - 1848) va ser la segona de les tres germanes Brontë, filles d’un pastor protestant, que van viure isolades a la casa sacerdotal de Haworth. El 1946 va publicar un llibre de poemes amb el pseudònim d’Ellis Bell i l’any següent va aparèixer la seva única novel·la, Cims borrascosos.

Txell.Cat

Orgull i prejudici - Jane Austen

Títol: Orgull i prejudici
Autora: Jane Austen

Traductor: Yannick Garcia

Llengua original: anglès

Editorial: Bernat Metge. La Casa dels Clàssics
Any: 1813, 2021 en català

"Faries bé d'aprendre una mica de la meva filosofia: pensa en el passat només quan et faci feliç recordar-lo."

M’he estrenat amb Austen i ho he fet amb Orgull i prejudici, una història d’amor ambientada a l’Anglaterra de principis del segle XIX.

Austen fa un retrat esmolat i irònic de la societat del segle XIX i de l’absurditat de certes normes i convencions a través d’uns personatges amb característiques ben marcades. Així, servint-se de la família Bennet, dels Bingley, d’en Darcy i del cosí Collins, Austen ridiculitza i critica el fet que, per exemple, en una família sense descendència masculina, l’herència passava al parent masculí més proper; o la importància que tenia presentar-se en societat, trobar un bon marit i casar-s’hi per no caure en la indigència. 

A Orgull i prejudici hi ha diverses històries d’amor que responen a diferents maneres de relacionar-se: la romàntica i assossegada, l’oportunista i mancada d’amor (per conveniència), i l’esbojarrada i apassionada. La principal, però, la d’Elizabeth Bennet i Darcy és la que està marcada inicialment per l’orgull de tots dos i els prejudicis que tenen l’un per l’altre. Tanmateix, a mesura que evoluciona la seva relació, els prejudicis i l’orgull es van suavitzant per fer lloc a l’amor que tot ho pot. Que bonic, eh.

La novel·la es llegeix molt bé i al traducció de Yannick Garcia és excel·lent: pel meu gust troba l’equilibri perfecte entre que ens soni bé als lectors actuals en llengua catalana, però sense perdre la pàtina pomposa d’una novel·la d’època.

"Per tant, comptat i debatut, va descobrir el que s'ha descobert altres vegades: que una fita perseguida amb impaciència, un cop assolida, no li aportava tota la satisfacció que s'esperava. Així doncs, calia fixar un altre moment perquè comencés la felicitat de debò, tenir una altra referència per supeditar-hi desitjos i esperances, consolar-se de moment gaudint un cop més del plaer de l'expectativa i preparar-se per un altre desengany."

Pel que fa al desenvolupament de la història, al principi l’allau de personatges i les diferents maneres de referir-s’hi poden ser una mica aclaparadores, però de seguida comencen els balls, les xafarderies i el salseo del bo. Alguna de les trames secundàries se m’han fet una mica llargues perquè m’interessaven menys que les de la dolça Jane Bennet i la de l’Elizabeth (que va de dura, però s’acaba estovant...). Pel meu gust el final es precipita massa ràpid en comparació amb la primera part de la novel·la, on el joc de seducció, de mirades i de comentaris té un tempo més pausat. D’una revolada passen del rebuig a l’amor més profund i apassionat i hauria preferit que aquest enamorament fos més gradual, però potser és una crítica més d’Austen a la rapidesa amb què alguns/es s’enamoren, qui sap?

Els diàlegs són brillants i molt irònics, en especial els d’Elizabeth i Darcy, però també els que mantenen el senyor i la senyora Bennet entre ells. Austen exagera l’absurditat dels comportaments i dels desitjos dels diferents personatges per ridiculitzar la seva societat. Això és el que més m’ha sorprès i reconec que en algun moment m’han provocat un somriure. Austen tenia la llengua esmolada i aguda, així que m’imagino que en la seva època no devia encaixar que una dona escrivís i que ho fes en aquest to.

Orgull i prejudici és una comèdia romàntica (com les que ara fan en pel·lícula, però en format novel·la), però també és un retrat i una crítica d’una societat que es regia per unes convencions socials un punt absurdes. Us la recomano si us agraden els llibres romàntics i les històries d'època; que no us espanti l'any en què es va publicar 😉.

"Pensava en l'immens plaer que poden provocar uns ulls bonics en el rostre d'una dona joliua."

Si llegiu la traducció catalana d’en Yannick Garcia publicada per la Bernat Metge us recomano que no llegiu el pròleg al principi, ja que té alguns espòilers. Per contra, el comentari final sobre la traducció que fa Yannick Garcia val molt la pena i crec que si l’hagués llegit abans de començar, m’hauria permès copsar certs matisos i detalls amb què no m’he fixat especialment (tot i que també té algun petit espòiler...).

Amb aquesta lectura supero la tercera premissa del repte de lectura d’El Reducte Català: llegir un clàssic de la literatura universal.

Coneixem una mica més l'autora? 
Jane Austen (1775 - 1917) va ser una novel·lista anglesa, les obres de la qual es consideren clàssics de la literatura anglesa. És l'autora d'Orgull i prejudici (1813), Seny i sentiment (1812) i Emma (1816), entre d'altres. La seva obra es caracteritza per un retrat irònic de la societat de la seva època. 

Txell.Cat

Anna Karènina - Lev Tolstoi

Títol: Anna Karènina 

Autor: Lev Tolstoi

Llengua original: rus

Traductor: Andreu Nin

Editorial: Proa

Any: 1878 (original); edició en català de 1985

"Per l'agilitat dels moviments i la frescor i la vivacitat del rostre, que es manifestava adés en el somriure, ara en la mirada, Anna no s'assemblava a una dama de la bona societat o a la mare d'un noi de vuit anys, ans a una noia de vint, si no hagués estat una expressió dels ulls, seriosa i de vegades malenconiosa, que corprenia i atreia Kitty. Aquesta veia que Anna era d'una senzillesa absoluta i que no amagava res, però que hi havia a la seva ànima un altre món superior d'interessos, complicats i poètics, inaccessibles per a ella."

La història d'Anna, de Vronsky, de Levin, de Kitty, de Dolly, d'Stepan i de tots els personatges que habiten aquesta novel·lassa m'han acompanyat des de principis de gener fins ara en una lectura conjunta amb La Caravana Lectora. Al llarg d’aquests mesos també els he acompanyat  jo en la recerca de l’amor i la felicitat.

Anna Karènina, a banda de ser un clàssic dels clàssics, és una història complexa perquè va més enllà de les històries de (des)amor dels dos protagonistes, Anna i Levin. Tolstoi aborda qüestions molt més profundes com la religió, els canvis socials, la política o el sentit de l’existència, tot plegat a la Rússia noble del segle XIX.

Tolstoi és un mestre del realisme i excel·leix alhora de descriure algunes escenes i el fluir dels sentiments dels personatges, de tal manera que és ben bé com si fossis allà mateix i, de fet, quina angoixa i quin patir, en alguns moments! Això que en alguns passatges és magistral, en d’altres es fa una mica feixuc (i és que els embolics mentals que es fa el bo d’en Lev són dignes de mal de cap...). Per posar un exemple, hi ha una escena que narra una cursa de cavalls on realment acabes sentint que estàs galopant i competint amb els altres genets; i hi ha una altra escena de caça (generalment força avorrides) en què entres dins la ment del gos. Per contra, les dissertacions sobre la fe i l’educació (o la no educació) dels pagesos són força indigeribles...

"La mort, la inevitable fi de tot, se li apareixia per primera vegada amb una força inexorable. [...] La mort, la portava també dintre seu, en tenia la sensació. Si no ara, demà; si no demà, d'aquí a trenta anys. És que per ventura no era igual? I no solament no sabia el que era aquesta mort inevitable, no solament mai no hi havia pensat, sinó que no sabia ni gosava pensar-hi. [...] Però, com més intensament pensava amb més claredat veia que, efectivament, era així, que se n'havia oblidat, que no havia vist en la vida una petita circumstància: que vindria la mort i tot s'acabaria, que no valia la pena de començar res i que no hi havia remei. Era terrible, però era així."

Em feia respecte enfrontar-me a la lectura d’aquest clàssic pel gruix i perquè no sabia com de feixuga seria la història, però ara, vist amb perspectiva, crec que és un clàssic força assumible i intentaré explicar-me. Crec que hi ha moltes maneres de llegir Anna Karènina: la lectura de salseo, menys profunda però molt divertida; la lectura més social i filosòfica, fixant-se en els detalls de la societat i en els monòlegs filosòfics que hi apareixen; la lectura hiperprofunda, que permet relacionar els diferents personatges (sobretot masculins) amb el mateix autor... I segur que n’hi ha moltíssimes més, però el lector pot triar fins on vol aprofundir i, tot i que es podria arribar ben al fons, també es pot passar de puntetes pels passatges més pesats i centrar-se en l’acció.

He llegit la traducció d’Andreu Nin, però s’ha de dir que ha quedat un punt antiga. A mi és que ja m’agrada llegir els clàssics amb traduccions més aviat clàssiques, però si us fa respecte l’obra, potser és millor que trieu una altra traducció.

Ha estat tot un plaer compartir aquesta lectura en grup perquè hem pogut desgranar força totes les capes de l’obra i relacionar alguns pensaments amb el propi autor. Ha estat molt interessant!

En general l’obra m’ha agradat, però no puc negar que al llarg de tota la lectura hi ha hagut episodis en què hi he connectat més i episodis que menys. De totes maneres, és un gran llibre, amb una amalgama de personatges ben diferents i de gran profunditat psicològica, tots amb clarobscurs. Anna és qui fa de nexe d’unió entre tots els personatges de l’obra (d’aquí que probablement es tituli així), però també representa la lluita de l’amor verdader contra les convencions socials i la moral.

Com no s’havia de convertir en un clàssic una novel·la que parla d’allò més clàssic: de l’amor? L’amor romàntic, el carnal, el platònic, l’amor que perdura, el que s’esvaeix i el que et destrueix.

"Sentia que l'amor l'havia salvat del desesper i que, sota l'amenaça del desesper, l'amor esdevenia encara més fort i més pur."

"Va saber que ella era allí per la joia i per la por que garfi el seu cor. [...] Aparentment, no hi havia res de particular ni en el seu vestit ni en el seu posat; per a Levin, però, era tan fàcil de reconèixer-la entre aquella multitud com una rosa entremig d'unes ortigues. Ella ho il·luminava tot. Era un somriure que ho feia resplendir tot al seu redol."

No temeu Tolstoi i atreviu-vos amb Anna Karènina, feu-ne la lectura amb la profunditat que vulgueu, però doneu una oportunitat a l’obra de l’amor.

Amb aquesta lectura supero una premissa més del repte de lectura d'El Reducte Català: llegir un clàssic de la literatura universal.

"Després, al cap d'uns quants anys, aquesta mirada plena d'amor amb la qual l'esguardava i a la qual ell no corresponia li garfia el cor amb una vergonya punyent." 

Coneixem una mica més l'autor?

Lev Tolstoi (Iàsnaia Poliana 1828 – 1910) fou un escriptor rus, un dels grans novel·listes clàssics de tots els temps, especialment distingit per obres com ara Guerra i pau i Anna Karènina, dues grans obres realistes. A més d'escriptor i filòsof, va ser un anarquista cristià, pacifista, reformador de l'educació i vegetarià. Al llarg de la seva vida va patir diverses crisis espirituals, que el van portar a l’ascetisme i a aïllar-se de la seva família.

Txell.Cat