La sang de les promeses - Wajdi Mouawad

Títol: La sang de les promeses
Autor: Wajdi Mouawad
Llengua original: francès
Traducció: Cristina Genebat i Raimon Molins 
Editorial: Edicions del Periscopi
Any: 2009 original, 2017 en català

"No puc anar més enllà, però la història encara es podria resseguir fins molt de temps abans, d’una cosa a l’altra, de ràbia en ràbia, de pena en tristesa, de violació en assassinat, fins als orígens del món." (Incendis)

La sang de les promeses és un recull de quatre obres teatrals de Wajdi Mouawad que, tot i que són totalment independents, comparteixen temàtica i estil. 

Totes quatre són històries de violència i terror, on s'hi expliquen fets horribles. El mal, la guerra, la mort i el pes de la història del món i la memòria familiar (i com ens condiciona com a individus) sempre hi són presents, però també l'amor. Malgrat tot l’horror que es presenta i commou el lector (o l'espectador), Mouawad no provoca rebuig, sinó que t’absorbeix totalment. 

A La sang de les promeses hi ha molta sang vessada en el passat, el present i el futur, però també hi ha moltes promeses trencades. Són quatre tragèdies que ens recorden a la tradició grega clàssica, amb nissagues estroncades per la violència, però també amb un feix d'esperança, algun personatge que, després d'un viatge de descobriment, vol canviar les tornes. 

Les quatre comencen o fan referència a entorns que ens són propers i ens interpel·len per transportar-nos a realitats que ens semblen remotes i que sovint, des de la nostra posició privilegiada, volem ignorar. Totes comencen amb una mort -la mare a “Incendis” i “Boscos”, el pare a “Litoral” i un suïcidi a “Cels”- que enceten un camí de descobriment del protagonista o de qui ha mort.

“Litoral” és el text que encapçala la tetralogia i m'ha sorprès perquè el dramatisme de Mouawad queda camuflat en escenes oníriques, en què el somni i la imaginació és barregen amb la realitat, i en què diferents capes temporals de superposen. M'ha costat més entrar-hi i m'ha sorprès trobar-hi moments graciosos que no m'esperava. En aquest cas, després de la mort del seu pare, Wilfrid torna al seu país d’origen per intentar-lo enterrar, després de topar amb una negativa per part de la família materna.

"T’estimo, no diguis res! Soc boig perquè soc aquí, amb tu, davant del mar, per dir-te el meu amor, la meva amistat, per dir-te el meu amoristat." (Litoral)

“Incendis” és la història brutal que han de descobrir dos germans bessons a partir de les cartes que els deixa la mare en morir. L’un ha de trobar el pare, i l’altre el germà, però poc esperen que la veritat els destrossarà. A mesura que l’anava llegint em tornava el record de la posada en escena que vam veure el 2012.

“Boscos” té la intensitat d’”Incendis” i una trama densa i complexa. La mort de la mare de la Loup la porta a resseguir l’arbre genealògic de les dones de la seva família, des de 1871 fins al 2006, recorrent la història d’Europa.

"Perquè jo també tinc una pena que tu no te la pots ni imaginar i que, al contrari de tu, la detesto, aquesta pena, i voldria treure-me-la de sobre! Perquè jo també vaig fer una promesa i, per la més horrible de les coincidències, resulta que tu tens a les teves mans la clau que em permetria saldar un compte personal que tinc amb la meva pròpia vida!" (Boscos)

“Cels” m’ha semblat trepidant i m’ha atrapat des del principi. M’ha semblat diferent de les altres, ja que deixa de banda el drama generacional de les guerres però posa sobre la taula el terror per un conflicte internacional. Els integrants d’una cèl·lula d’investigació han de resoldre el motiu que ha portat a un dels companys, en Valéry, a suïcidar-se i esbrinar la data i lloc d’uns atemptats propers.

"Si no t’arrisques a equivocar-te en els instants que exigeixen més prudència, mai no estaràs a l’altura de poder dirigir els homes. Facis el que facis, Vincent, un dia o altre et tacaràs les mans de sang. El poder és això. La desobediència al poder és l’únic sabó eficaç per treure les taques, encara que no tregui la pudor." (Cels)

La força del text de Mouawad és brutal i punyent, però en escena ha de ser espectacular. Personalment només he vist “Incendis” al teatre, però si en algun moment tornen a fer “Boscos” o “Cels” m'agradarà anar-les a veure. 

Altres entrades del mateix autor:

• Ànima

Txell.Cat

Intermezzo - Sally Rooney

Títol: Intermezzo
Autora: Sally Rooney
Llengua original: anglès
Traducció: Ferran Ràfols

Editorial: Edicions del Periscopi

Any: 2024 original, 2024 en català

"Va bé visualitzar les coses per endavant, el moment de desembolicar la xocolatina, el gust que tindrà el cafè, si l’hi duran en un platet o només la tassa i prou. Són les coses adequades per pensar en un moment així: coses tangibles, plenes de detalls sensorials. I després començaran les partides."

Un intermezzo és, entre d'altres, un interludi, un temps mort, un impàs per agafar aire i continuar. I també és una jugada d'escacs inesperada que obliga el contrincant a replantejar l'estratègia definida. 

En aquesta novel·la de Sally Rooney ens trobem amb dos protagonistes que són germans i nois. Fins ara, Rooney tendia a presentar-nos protagonistes femenines i els conflictes amb les parelles i amistats. 

Així doncs, l'Ivan i en Peter són germans però són pols oposats. L’Ivan té 22 anys, és un geni dels escacs, és més aviat tímid, porta bràquets, i té una manera de relacionar-se que no coincideix amb allò més socialment acceptat (no es diu, però sembla força evident que pugui tenir algun tipus de trastorn de l’espectre autista). En Peter és deu anys més gran, un advocat de renom i èxit, femeller i extravertit, que navega entre dues relacions. No és d'estranyar que cadascú visqui de manera molt diferent el dol per la mort recent del pare, després d'anys de patir un càncer.

El dol és un catalitzador per als dos protagonistes, però no diria que la novel·la parli del dol, més enllà de la contradicció que senten en alguns moments els protagonistes entre les ganes de viure i la tristesa i enyor del pare. Rooney torna a explorar els problemes de comunicació i les relacions afectives, però ho fa explorant l'expressió de sentiments en el món masculí i les expectatives i rols fraternals.  

M'ha agradat especialment el focus en la relació entre els germans, en com navega entre la incomprensió, la distància i la ràbia, i l'amor i la cura. També en la pressió dels rols: I si en Peter necessita desfer-se temporalment del rol de protector de l'Ivan, de germà gran? I si l'Ivan necessita desfer-se de l’emmirallament cap en Peter? I si només necessiten ser germans i punt, sense jerarquies ni assumpcions prèvies?

Com dèiem, també hi ha amor i parelles. Rooney torna a explorar les relacions que defugen les convencions socials. L'Ivan comença a veure's amb la Margaret, amb qui hi ha una diferència d'edat de més de deu anys. Tenen una relació molt bonica, honesta i sana; m'ha encantat. En Peter, en canvi, trontolla entre dues relacions i no sap quin camí ha de seguir. D'una banda hi ha la Sílvia, la seva exparella, actual amiga i amor platònic, i per l'altra hi ha la Naomi, una noia deu anys més jove amb qui manté un vincle de certa dependència econòmica i amb qui satisfà moltes de les seves fantasies. És possible estimar dues persones alhora? És possible mantenir-hi una relació sense enganyar ningú?

Intermezzo és la novel·la més extensa de Rooney i també la que té uns personatges més complexos i desenvolupats. Les primeres pàgines em van desconcertar una mica per l'estil, encara més fragmentat de l'habitual. Els capítols es construeixen a partir de frases breus que expressen els pensaments dels personatges en tercera persona, però també diàlegs. La perspectiva va canviant en els diferents capítols, de manera que cada vegada he anat entenent més els personatges i sentint més empatia i tendresa per tots ells. Els capítols centrats al voltant d’en Peter són més caòtics i angoixants, mentre que els de l’Ivan són més lògics i estructurats. Ja absorbida pels personatges i amb l'estil enganxat, la novel·la és un passa-pàgines.

Personalment el final m'ha semblat massa feliç i, fins i tot, ensucrat, però a Sally Rooney l'hi perdono i l'hi compro, que ja han patit prou en Peter i l'Ivan. I per què no podem imaginar i creure en una societat més oberta, més lliure de judicis, on guanyi l'amor. 

Altres entrades de la mateixa autora

• Gent normal

• On ets, món bonic?

• Converses entre amics

Txell.Cat

Ànima - Wajdi Mouawad

Títol: Ànima
Autor: Wajdi Mouawad
Llengua original: francès
Traducció: Anna Casassas
Editorial: Edicions del Periscopi
Any: 2012 original, 2014 en català

"Les vibracions de la pena no són propietat de ningú i cada animal té el seu cant de dolor."

Abans de llegir Ànima coneixia l'obra de Wajdi Mouawad del teatre. Fa uns anys vam anar al veure Incendis, i l'any passat, Tots els ocells. Podia imaginar-me que a Ànima hi trobaria una història dura, carregada de violència, sobre la pròpia identitat que em sacsejaria, però no esperava tot l'univers que m'hi he trobat. 

Ànima narra el viatge interior i exterior que emprèn en Wahhch Debch després de descobrir la seva dona brutalment assassinada i violada al menjador de casa. És una aventura èpica que el porta a recórrer el Canadà i bona part dels Estats Units, i a recordar, a poc a poc, el seu poble natal, Sabra i Xatila al Líban. No busca venjança, només vol trobar l'assassí de la seva dona i mirar-lo als ulls. Una força l'empeny a sortir de casa i a fugir d'uns records molt llunyans i difuminats que el fan sentir culpable. 

La màgia de la novel·la i el que la fa molt especial són els diferents narradors que ens expliquen el viatge d'en Wahhch. La història ens arriba al través del testimoni dels animals que es va trobant el protagonista: gats, gossos, coloms, però també rates, aranyes o cuques. Mouawad construeix una xarxa de narradors testimonis que, en major o menor mesura estableixen un vincle especial amb el protagonista. Després de llegir Ànima em miro els animals d'una altra manera 😅. 

"Els humans estan sols. Malgrat la pluja, malgrat els animals, malgrat els rius i els arbres i el cel i malgrat el foc. Els humans es queden a fora. Han rebut la pura verticalitat en present, i tanmateix van, tota la vida, encorbats sota un pes invisible. Alguna cosa els esclafa."

L'originalitat dels narradors no camufla la brutalitat i la violència, sinó tot el contrari. La barbàrie despersonalitzada, en boca dels animals, és narrada de manera molt explícita. Paradoxalment, Ànima també és un llibre bonic i poètic en les descripcions dels paisatges i de l'ànima humana. 

Aquesta novel·la és la comunió entre l'home i la natura portada a l'extrem. El protagonista s'endinsa en boscos, muntanyes, i es creua amb molts animals, però el més salvatge no és la natura, que l'acompanya, sinó els homes, la violència i els records. 

"La llum del dia, de to en to, es va retirar del pis, aspirada pel moviment general del món a través dels dos grans finestrals com pel fons d’un embut. Era l’hora que el cel, en la seva límpida bellesa, conservava una lluminositat blavenca similar als vitralls de la catedral per on de vegades m’agrada rondar."

Al llarg de la trama hi ha diversos girs, però hi trobem els temes habituals de l'obra de Mouawad: violència, conflictes humans que porten mort i misèria, conviure amb un trauma, el desarrelament de la terra natal, la soledat i l'assimilació o, més ben dit, l'anihilació de cultures minoritzades. 

Mouawad ens recorda que l'ésser humà és un animal salvatge; potser el més salvatge de tots els éssers vius, capaç de matar per plaer, venjança i ràbia. La novel·la encadena diverses trames en què la violència és present, com un gran pla seqüència cinematogràfic que va canviant els ulls de qui enfoca.

Ànima és una novel·la diferent al que llegim habitualment, una obra mestra que surt de qualsevol marc, original i devastadora. 

"S’ha ajupit, m’ha abraçat, m’ha agafat el coll entre els braços i ha enganxat el seu front al meu front, i ha plorat. M’he empassat l’escalfor del seu alè, he tastat la sal dels seus ulls. La seva pena s’ha convertit en la meva. Un abisme em separa de la paraula. Com puc consolar un humà. Li he ofert el meu silenci, té, és teu, escolta’l i digues a qui he de devorar, quin mal, quina pena."

Txell.Cat

La vida del llibreter A. J. Fikry - Gabrielle Zevin

Títol: La vida del llibreter A. J. Fikry
Autora: Gabrielle Zevin
Llengua original: anglès
Traducció: Octavi Gil
Editorial: Edicions del Periscopi
Any: 2014 original, 2025 en català

"L’A. J. contempla la Maya amb el seu vestidet de festa rosa i sent un formigueig dins seu, una sensació vagament familiar, lleugerament insuportable. No sap si vol posar-se a riure o deixar anar un cop de puny contra la paret. Es nota ebri, o com a mínim efervescent. No hi és tot. D’entrada pensa que deu ser felicitat, però després conclou que no: és amor. “L’amor dels collons”, pensa. “Quina murga.” Se li ha interposat completament en el seu pla d’emborratxar-se fins a matar-se, d’arruïnar el negoci. El pitjor de tot és que quan una persona descobreix una cosa que sí que li importa, es troba que de cop i volta ha de començar a importar-li tot."

La vida del llibreter A. J. Fikry va ser un regal d'aniversari d'enguany i llegir-lo ha estat un autèntic goig. 

En Fikry és un llibreter vidu, malhumorat i enfadat amb la vida, que regenta l'única llibreria que hi ha a Alice Island, una illa que no està especialment ben comunicada. Després de perdre l’amor de la seva vida, a les nits es refugia en l’alcohol mentre l’economia de la llibreria cau en picat. Un dia es troba la Maya, una nena de dos anys, a la secció infantil de la llibreria, i aquesta troballa fa que la seva vida faci un gir de 180 graus. 

Zevin parla de les segones oportunitats, però també de les diverses formes que pot prendre l'amor -de parella, paternal, d’amistat, pels llibres…-, sense ser un llibre romàntic ni ensucrat. En la història també hi ha espai perquè no tot siguin flors i violes, però també en aquests moments plana la sensació agradable que envolta el llibre.

Al llarg de tota la novel·la hi ha moltes referències a llibres i autors que són un regal per als amants de la lectura. M'ha agradat trobar-hi referències conegudes, i d’altres totalment desconegudes. 

La vida del llibreter A. J. Fikry de Zevin és un llibre que enganxa, de lectura fàcil i ritme constant. La història que s’hi narra és senzilla, tira de tòpics i, en general, és previsible, però això la converteix en un refugi molt agradable.
He gaudit molt d'aquesta lectura amable i senzilla. La vida del llibreter A. J. Fikry és una delícia, un llibre gens pretensiós, d'aquells que es llegeixen amb un somriure que es manté després d'acabar l'última pàgina.

Txell.Cat

Vull fer-te algunes preguntes - Rebecca Makkai

Títol: Vull fer-te algunes preguntes
Autora: Rebecca Makkai
Llengua original: anglès
Traducció: Marc Rubió
Editorial: Edicions del Periscopi
Any: 2023 original, 2024 en català

"Se suposava que t’havies de sentir afalagada. [...] Tothom creia que era guapo. Tenia una imatge... quan ara mires enrere, tenia una imatge juvenil que per les adolescents era més atractiva que si hagués portat una gran barba, saps què vull dir?"

Vull fer-te algunes preguntes és una novel·la espectacular, m'ha semblat brutal. 

La Bodie Kane, presentadora d'un pòdcast d'èxit sobre crims masclistes, torna més de 20 anys després a l'escola on va estudiar, Granby, per impartir un parell de cursos breus de pòdcasts i cinema. Granby és un indret molt especial, una mena d'internat on la majoria d'alumnes són de famílies de classe alta, situat al mig del bosc. Allà la Bodie va ser molt feliç, era un espai amb una aura màgica, però també en té un record fosc, després que una companya fos assassinada, la Thalia Keith. Van condemnar l’Omar, membre del personal de l'escola, però realment ho va fer ell?

Amb aquest plantejament l'autora ens fa navegar per un pseudothriller que és molt més que això. Makkai basteix una novel·la complexa per abordar un tema complex i espinós. 

M'ha agradat sorprendre'm quan he acabat de muntar el trencaclosques i n'he pogut veure la foto sencera. Makkai no busca escriure un thriller sucós per resoldre un assassinat irresolt de fa més de 20 anys, per més que ens ho camuflin en una història de pòdcasts i aficionats al true crime. Makkai vol parlar d'un problema que té moltes dimensions, vol parlar de patriarcat, de racisme i classisme, dels silencis còmplices i institucionals, de violència. I és que la violència té moltes cares, no cal disparar a ningú per exercir-la. 

Per mi, el gran encert del llibre és la manera com està plantejat. És una crítica camuflada i dosificada, amb pistes des de la primera pàgina, però sense anar directament al cor del problema per no tirar enrere ni allunyar el lector, per evitar els “no n'hi ha per tant” que puguin sobrevolar el pensament. Makkai ens atrapa amb el plantejament d'un crim que no és aigua clara i, per si no fos prou, amb una narració dirigida a un “tu”, algú que sembla que podria tenir-hi alguna cosa a veure. La força d'aquesta narració que t’interpel·la i t’implica en la història és brutal. 

Vull fer-te algunes preguntes, d'alguna manera, també és un homenatge que no cau en el morbo ni el sensacionalisme. 

M'ha semblat una lectura absolutament magistral. Tot encaixa; és una crítica, una caiguda de la figuera totalment versemblant. Vull fer-te algunes preguntes és un llibre que tot i les seves 560 pàgines, es devora i és molt àgil per la trama, el discurs i el llenguatge. Però també és un llibre que, una vegada acabat, sacseja i remou, que fa enfadar i que fa reflexionar. En conec més d'un i d'una que farien bé de llegir aquest llibràs de Makkai, i potser després jo també els faria algunes preguntes. De debò, no us el deixeu perdre. 

Altres novel·les de la mateixa autora

• Els grans optimistes

Txell.Cat 

Morir sabent poques coses - Joan Enric Barceló

Títol: Morir sabent poques coses
Autor: Joan Enric Barceló
Llengua original: català
Editorial: Edicions del Periscopi
Any: 2023

"Sospito que quan algú se’n va massa d’hora, no se’n va mai una sola vegada. Se’n va tants cops com veus ho expliquen, com telèfons que tot d’una sonen a les nits, com frases que continuen entretallant-se durant les setmanes i els mesos següents."

Aquí una que és força fan d’Els Amics de les Arts des de fa molts anys i que no podia sorprendre’s més amb l’anunci de la publicació d’aquest llibre de relats, el primer de l’autor, Joan Enric Barceló, un dels components del grup.

Morir sabent poques coses és un recull d’onze relats independents que, d’alguna manera, estan connectats entre si, ja sigui per algun personatge (animat o inanimat), per algun lloc o per allò que passa a la vida real (un conegut que coneix algú). Aquest punt de connexió entre els diferents relats és el que ha portat a batejar el recull com una novel·la de contes.

Els onze relats són d’extensions diferents i presenten una varietat de veus molt ben construïdes. Com és habitual en els reculls, alguns dels relats m’han agradat més que d’altres, però en general el valoro molt positivament.

"Els dies importants sempre s’insinuen, com si fossin capaços d’emetre ecos en totes direccions."

Les onze històries són històries com les que ens canten Els Amics de les Arts, en què la quotidianitat, el patetisme i l’humor són ben presents, i que exploren sentiments i pensaments humans, com la soledat, les pors o el desig de sentir-se estimat i valorat.  En tots ells, això sí, amb la mort ben present. Una mort que es presenta amb naturalitat, ironia i defugint, en la majoria de casos, el drama (sempre hi ha alguna cançó per tocar la fibra tipus “Casa en venda”, “Louisiana” o “Reykjavik”).

Els relats que més m’han agradat són “Els últims onze dies”, “Dalton Highway”, “Homenatge” i “Atenció al client”, i el contrapunt, els que no m’han fet ni fred ni calor són “En el supòsit” i “Fèlix”.

La veritat és que m’ha estat inevitable imaginar-me qualsevol dels relats que formen Morir sabent poques coses com una cançó d’Els Amics de les Arts. Brillant debut!

"Canta abandonant-se a un d’aquells pocs moments en què el món sembla tenir sentit, quan les cançons ens exploten a la cara, quan sembla que estiguin parlant de nosaltres, amb nosaltres."

Sempre fan goig les fotos amb escriptors després de demanar-los una dedicatòria i xerrar breument. Aquesta és de l'Experiment Book Party prèvia a Sant Jordi que van organitzar a la llibreria Dòria Llibres de Mataró (2024).

Txell.Cat

Gent normal - Sally Rooney

Títol: Gent normal

Autora: Sally Rooney

Llengua original: anglès

Traductor: Ernest Riera

Editorial: Edicions del Periscopi

Any: 2018

"La majoria de la gent viu tota la seva vida, va pensar la Marianne, sense sentir-se mai tan a prop d'una altra persona."

He llegit Gent normal de Sally Rooney en 4 dies. Al final tenia el cor dividit entre seguir llegint per acabar-lo i deixar-lo reposar perquè la història de la Marianne i en Connell em durés uns dies més. L’he devorat, però encara l’estic digerint.

La Marianne i en Connell són dos joves que creixen al mateix poble d’Irlanda, que provenen de classes socials diferents i que s’enamoren (encara que no vulguin dir-ho així). Fins aquí, la clàssica història d’amor adolescent, si no fos per com està escrita i per la profunditat d’aquests personatges.

Els capítols narren els retrobaments entre els dos protagonistes en present i, a partir d’aquest present, Rooney reconstrueix què ha passat entre l’ara i el punt en què va acabar la trobada anterior. La narració és directa i àgil, i fa que no puguis deixar de llegir i que vulguis saber com continua la relació entre els dos joves i què ha passat durant aquelles setmanes o mesos fins la propera trobada.

Tornant als personatges, m’ha agradat com evolucionen amb el pas dels anys. La història comença al darrer curs d’institut (2011) i s’allarga durant els anys de la universitat (2015) amb totes les experiències que això comporta: marxar de casa per anar a la capital a estudiar, compartir pis, fer noves coneixences en un entorn que és nou, marxar d’erasmus, tornar de tant en tant al poble... I durant tot aquest temps la relació d’en Connell i la Marianne, que són amics i amants, que es troben, es defugen i es tornen a buscar desesperadament.

"Li encanta estar sola amb ell d'aquesta manera. Fa que la seva vida, tot d'una, sembli molt raonable."

La família de la Marianne és de classe alta, però extremadament distant. No s’entén amb la seva mare ni amb el seu germà que, per cert, és un personatge odiós. En Connell viu amb la seva mare, que el va tenir molt jove, i no gaudeixen del mateix nivell socioeconòmic que la família de la Marianne. Una té els diners, l’altre té el suport i l’amor familiar; però sigui com sigui tots dos són insegurs i fràgils, encara que ho intentin dissimular; tots dos malden per encaixar al món, per fer-se un lloc i ser feliços. I en un món on s’han d’aparentar tantes coses, trobar algú amb qui pots ser tu mateix, és sentir-se com a casa.

"Ella notava, com una pressió física damunt la pell, que els altres se'ls miraven. Potser la gent no s'ho havia cregut del tot fins llavors, o potser encara quedaven restes d'una fascinació morbosa per una cosa que en el seu moment havia estat escandalosa. Potser només tenien curiositat d'observar la química entre dues persones que, al llarg dels anys, aparentment no s'havien pogut deixar estar en pau."

Més d’una vegada m’hauria agradat abraçar-los, però també sacsejar-los i obligar-los a parlar entre ells, a comunicar-se. I és que la Marianne i en Connell tenen un problema (greu) de comunicació: es necessiten, es troben a faltar quan no es tenen, però no saben dir-s’ho.

"En Connell va desitjar poder saber com vivia l'altra fent les seves vides privades, per poder copiar-ne l'exemple."

 

Tots dos s’equivoquen, tots dos es penedeixen de coses que (s’)han fet, i tots dos evolucionen. Gent normal ens parla també de com les persones ens podem canviar les unes a les altres, per bé i per mal.

"S'han fet molt bé l'un a l'altra. [...] Les persones es poden canviar les unes a les altres."

 

Per posar-hi algun “però” hi ha una escena cap al final de la novel·la que m’ha semblat una mica forçada. He connectat i empatitzat amb els personatges, tot i que les seves realitats estan força allunyades de la meva i crec que potser els passen massa, massa coses. Tot i així hi ha un no-sé-què en els personatges de Rooney que em fan sentir una més d’ells.

"Després s'estarà al costat d'ella al vestíbul de l'església, sense dir gran cosa, però mirant-se-la als ulls per donar-li suport. S'intercanviaran somriures, somriures d'alleujament. I tornaran a ser amics."

Gent normal és una història de persones corrents que busquen el seu lloc al món i una mica d’amor. I no és això el que busquem tots?

Aquest és un llibre magnètic amb un final que et deixa el cor petit. Voldria poder llegir el següent capítol “7 mesos després”, tot i que no m’hauria de fer falta, perquè quan existeix una connexió així, la vida t’hi torna a portar. 

Altres entrades de la mateixa autora

• On ets, món bonic?

Coneixem una mica més l'autora?

Sally Rooney (Irlanda, 1991) és una escriptora i guionista irlandesa. Va debutar amb Conversations with friends (2017) i poc després va escriure Gent normal (2018). On ets, món bonic (2021) va ser la seva tercera novel·la. A banda de novel·la, Rooney també ha publicat assajos, poemes i relats curts a diverses revistes. 

Txell.Cat