El verano en que mi madre tuvo los ojos verdes - Tatiana Tibuleac

Títol: El verano en que mi madre tuvo los ojos verdes

Autora: Tatiana Ţîbuleac

Llengua original: romanès

Traductora: Marian Ochoa de Eribe

Editorial: Impedimenta

Any: 2016 original, 2019 traducció al castellà 

"Callábamos ambos casi gritando, y nuestro silencio era más pesado que cualquier ruido. Sabía que lo que sucediera más adelante ese día y ese verano sería para siempre."

Aquest és un dels millors llibres que he llegit des que ha començat l'any. És un llibre cru i devastador, però també bonic i tendre. Uf, quin llibre.

El verano en que mi madre tuvo los ojos verdes és el relat dels records d'Aleksy de l'últim estiu que va passar amb la seva mare en un poblet de França. Aleksy és ara adult i un pintor d'èxit i, seguint el consell del seu psiquiatra, escriu tot el que recorda d'aquells mesos que va passar amb la seva mare, a qui odiava profundament i que el repugnava, des que ella el recull a l'acabar el curs del centre psiquiàtric on viu.

No vull aprofundir massa en la trama perquè si m'ha agradat tant crec que ha estat també per no saber-ne massa coses i m'ha anat sorprenent a mesura que avançava.

Ţîbuleac explora l'impacte de les relacions maternofilial i de la manca d'afecte, així com les malalties mentals. El verano en que mi madre tuvo los ojos verdes és una història increïble, bonica, dura i punyent. És l'intent i el desig de perdonar i estimar, de reconciliar-se i curar-se les ferides; és la transformació d'una relació entre un fill i la seva mare que malgrat tot el ressentiment, troben una escletxa per on tornar a l'amor.

La narració no és lineal, sinó que Aleksy, a través dels records d'aquell estiu que va evocant, ens parla també d'altres moments anteriors i posteriors: un conjunt de pinzellades que ens fan anar endavant i endarrere en el temps, amb detalls i elements recurrents que arrodoneixen la història a la perfecció.

M'ha recordat a Los asquerosos de Santiago Lorenzo per com està escrit: hi ha bellesa, poesia i imatges molt potents, hi ha un vocabulari cuidat i ric, però també hi ha la fluïdesa de l'escriptura a raig i sense filtres.

El verano en que mi madre tuvo los ojos verdes m'ha remogut i m'ha fet sentir un batibull d'emocions: tristesa, incomoditat, tendresa i pena. L'inici és salvatge i directe com un cop de puny a la boca de l'estómac, però és que a mesura que avances pàgines se't va encongint i esprement el cor com quan s'escorre una baieta. El final brutal, el cop final per deixar-te descol·locada i sacsejada. 

Sens dubte aquest llibre es quedarà amb mi una temporada i, de tant en tant, quan pensi en l'Aleksy i la seva mare, notaré darrere els ulls aquella coïssor que precedeix l'emoció.

"...pero los recuerdos, como todas las cosas buenas, son caros. Y nosotros fuimos siempre unos tacaños y preferimos siempre invertir en nosotros mismos antes que en recuerdos."

Amb aquesta lectura supero un repte més dels que proposen les Biblioteques de Mataró a #MataróDeLlibres2022; el repte 8, que es titula En femení, i que busca una lectura que aprofundeixi en la relació entre mares i fills.

Coneixem una mica més l'autora?

Tatiana Ţîbuleac (Chișinău, 1978) és una escriptora, periodista i traductora moldava i romanesa. Després de treballar com a periodista diversos anys, va debutar com a escriptora el 2014 amb un recull de contes. La seva novel·la, El verano en que mi madre tuvo los ojos verdes, es va publicar el 2017 i va ser guardonada amb diversos premis. El 2019 va publicar El jardí de vidre, amb què va guanyar el Premi de la Literatura de la UE.

Txell.Cat

El viatge - Luigi Pirandello

Títol: El viatge

Autor: Luigi Pirandello

Llengua original: italià

Traductor: Narcís Comadira

Any: 1910 (original); 2020 (traducció al català)

Editorial: Viena Editorial. Col·lecció Petits Plaers

"Adriana, que mai no havia fet un pas fora del poble natal, quan el veia retornar així a la vasta casa antiga, on el temps semblava estancar-se en un silenci mort, sentia cada vegada un secret torbament indefinible.

El cunyat portava amb ell l'aire d'un món que ella no aconseguia ni tan sols imaginar."

Aquest és el primer títol de la col·lecció Petits Plaers de Viena que llegeixo i no m'ha decebut en absolut. Esperava una història bonica, senzilla i intensa que passés ràpid, i així ha sigut.

El viatge de Luigi Pirandello és una novel·la breu que es llegeix en un sospir, d’una tirada. Són només 50 pàgines en què no hi ha massa marge per fer un gran gir a la trama, però són prou per narrar el viatge de l’Adriana Braggi i per navegar pels seus sentiments, una mica a l’estil Zweig.

A la Sicília rural, l’Adriana Braggi és una dona de 35 anys que des de en fa 13 que viu en un dol estricte per la pèrdua del seu marit. Després de quatre anys d’un matrimoni opressor amb un home a qui mai no va estimar, Adriana es troba morta en vida als 22. La tradició l’obliga a viure vestida de negre, a no sortir de casa, confinada dins de casa seva “en un dol perpetu, fins a la mort”. En aquell poble sicilià, només un dels germans es podia casar i formar una família, preferiblement el gran. Tanmateix, és el segon fill qui es casa amb Adriana, obligant al primogènit, Cesare, a seguir essent el cap de família, però sense poder-ne formar una. Adriana viu amb cautela, vergonya i pudor durant anys i anys, mostrant obediència al seu cunyat, que s’encarrega de cuidar-la a ella i als seus dos fills un cop mort el marit. Cesare és amable i molt atent, i cada any, durant un mes, se’n va del poble i volta per Palerm, Nàpols, Roma, Florència, Milà...
L’aparició de símptomes d’una malaltia que no pinta bé porta a Cesare a obligar a Adriana a marxar de viatge amb ell, a acompanyar-lo a la ciutat i a recórrer indrets amb què mai no havia pensat.

El viatge de l’Adriana no és només un viatge físic per Itàlia, sortint de Sicília i passant per Palerm, Nàpols fins a recórrer diverses ciutats italianes, sinó també un viatge de creixement i autoconeixement, un redescobrir la bellesa del món i la bellesa de viure.

No havia llegit res de Pirandello abans, però m’ha agradat molt i, com ja he dit, m’ha recordat força a Stefan Zweig. La traducció de Comadira és un regal que permet al lector acompanyar Adriana en el seu viatge, partint d’un ambient sufocant i angoixant, fins a anar-se alliberant, agafant aire.

"La vida, la vida, solament la vida, es va sentir sacsejada dins l'ànima per una mena de tumult, per tots els sentits commosos i exaltats gairebé per una embriaguesa divina. [...] No, no, la vida, la vida! I aquell tumult intern que li trasbalsava l'esperit, que llavors li feia un nus a la gola, que no sabia què era, gairebé una antiga pena agitada al fons del seu ésser, se li havia estroncat de cop i ara la forçava a les llàgrimes, tanmateix de tanta joia."

Coneixem una mica més l'autor?

Luigi Pirandello (Sicília, 1867 - Roma, 1936) va ser un dramaturg, novel·lista i escriptor de relats breus reconegut, considerat un dels autors teatrals més rellevants de l'Europa entreguerres. Va rebre una  bona formació acadèmica, que va completar amb estudis universitaris a Palerm, Roma i a Bonn. 

L'any 1934 va ser guardonat amb el Premi Nobel de Literatura.

Txell.Cat