diumenge, 29 de gener del 2023

Lluny a l'Àfrica - Isak Dinesen


Títol: 
Lluny a l'Àfrica
Autora: Isak Dinesen
Llengua original: anglès i danès
Traductor: Xavier Pàmies
Editorial: Viena Editorial
Any: 1937 original, 2021 traducció en català

"Un blanc que volgués dir-te una cosa bonica escriuria: «No t'oblidaré mai». Els africans diuen: «No creiem que puguis oblidar-nos mai»."

"La vida, al capdavall, no és una cosa sistemàtica i previsible." 


La lectura de Lluny a l’Àfrica d’Isak Dinesen se m’ha allargat quatre mesos perquè se m’ha fet lenta i pesada, però estava determinada a acabar-lo. En Dídac me’l va regalar per Reis l’any passat basant-se en la sinopsi que hi ha a la contraportada i, de fet, és aquesta mateixa sinopsi la que m’ha portat a llegir-ne fins l’última frase. Atenció, spòiler: la sinopsi de la contraportada no té res a veure amb el que trobareu dins. Si el que busqueu és això, el que heu de fer és mirar la pel·lícula Memòries d’Àfrica (que teòricament és una adaptació d’aquest llibre).

Lluny a l’Àfrica no és una novel·la, sinó que són unes memòries que va escriure l’escriptora danesa Karen Blixen quan va tornar a Dinamarca després viure a Kènia durant 17 anys. Esperava la història d’una dona blanca que es va trobar sola a l’Àfrica després que el seu marit l’abandonés i es quedés sense diners, que es va haver de reinventar i tirar endavant una plantació de cafè sense tenir-ne ni la més remota idea, que es va adaptar al ritme i a la vida de Kènia i que es va tornar a enamorar. Una història de superació, i amb un punt feminista, per què no? Bé, doncs no. El que hi he trobat és la vida d’una dona blanca i rica, que es lamenta perquè serveix cava en tasses en comptes d’en copes de cristall selecte, que en sap més que tothom, que se’n va de safari a matar girafes i lleons perquè és molt divertit, que s’encapritxa d’una polsera i li demana al seu servent negre que l’hi compri a la nadiua que el porta, i anar fent. 

"La llengua suahili no va tenir forma escrita fins que els blancs no es van decidir a donar-n'hi; van prendre's la pena de fer que s'escrivís tal com es pronuncia, i no té una ortografia antiga que pugui fer entrebancar el lector."


Com deia, no és una novel·la, no hi ha una trama que arribi a un punt àlgid (perquè potser així m’hi hauria enganxat), sinó que són retalls de records, escenes, paisatges dels anys de l’escriptora a l’Àfrica. En resum: que no hi passa res, i que les descripcions són molt boniques, però quan n’has llegit tres ja n’estàs una mica cansat. Només falta sumar-hi el to.

"A l'Àfrica, l'aire té més pes com a element del paisatge que a Europa; és ple d'al·lucinacions i miratges i, fet i fet, és el lloc on de debò passen les coses."

 

Normalment quan llegeixo soc molt conscient de l’època en què va ser escrit el llibre o en què s’emmarca i, tot i que no deixo de llegir-los per aquest motiu, reconec conductes o comentaris que ara són totalment inapropiats, ja sigui per masclistes, racistes, classistes, o el que sigui. Però contextualitzo, situo l’obra i l’autor i continuo la lectura. En aquesta ocasió les paraules d’Isak Dinesen m’han superat: classisme, supremacisme, racisme que m’han posat molt, molt nerviosa.

L’he llegit a poc a poc, deixant-lo reposar després de cada part per agafar aire i allunyar-me de tanta saviesa blanca i hi he anat buscant aquesta història d’amor que no he trobat ni a l’última frase.

L’última part “Adéu a la plantació” és, amb diferència, la que més m’ha agradat de tot el llibre (no sé si perquè sabia que ja s’acabava o què), però aquí m’ha semblat trobar-hi una Dinesen més sincera, menys prepotent i trista per haver de marxar.

"Quan finalment va arribar el dia que me n'havia d'anar, vaig aprendre una curiosa lliçó: que a vegades passen coses que no ens podem imaginar de cap manera, ni prèviament, ni en el moment en què tenen lloc, ni en acabat, quan les evoquem."

"L'única cosa que vaig pensar va ser que no havia vist cap vegada el país tan bonic com aleshores, com si el sol fet de contemplar-lo fos suficient per fer-te feliç per sempre més."

 

No us el puc recomanar, em sap greu. Ara només em falta veure la pel·lícula per conèixer la història d’amor entre Karen Blixen i Denys Finch Hatton i per confirmar que no té absolutament res a veure amb el llibre.

"A les persones a qui els prens la terra d'on són natives els prens alguna cosa més que la terra. També els prens el passat, les arrels, la identitat. Si els arrabasses les coses que sempre han vist, i que comptaven veure sempre, és una mica com si els traguessis els ulls [...] Els massais, quan els van traslladar del seu antic territori [...] a l'actual reserva massai, van conservar els noms de les serres, les planes i els rius que hi havia i els van donar a les serres, els plans i els rius de les seves noves terres. Per al foraster resulta un fet desconcertant: els massais es van emportar les seves arrels tallades, com si cossin un remei, i van intentar, en el seu exili, de conservar el passat per mitjà d'una fórmula."


Altres entrades de la mateixa autora

Coneixem una mica més l'autora?
Isak Dinesen (Dinamarca, 1885 - 1962) és el pseudònim de l'escriptora Karen Blixen. De família aristocràtica, es va casar amb un cosí llunyà i se'n va anar a viure a Kènia. Allà va regentar una plantació de cafè i, malgrat que el seu marit la va abandonar i ella es va arruïnar, l'experiència a l'Àfrica li va deixar molt bon record. De tornada a Dinamarca va escriure Lluny a l'Àfrica (1937), la seva obra més famosa i que va ser portada a la gran pantalla el 1985. 

Txell.Cat

divendres, 27 de gener del 2023

Appointment with death - Agatha Christie


Títol: 
Appointment with death (Cita amb la mort)
Autora: Agatha Christie
Llengua original: anglès
Editorial: Harper Collins
Any: 1938 

"Should one, if one sees a wrong being done, attempt to put it right? One's interference may do good - but it may do incalculable harm! It is impossible to lay down any ruling on the subject. Some people have a genius for interference - they do it well! Some people do it clumsily and had therefore better leave it alone!"

De tant en tant m’agrada deixar-me portar per les històries de la reina del crim, Agatha Christie. L’última, de fet, la vaig llegir tot just fa un any, a finals de gener del 2022 i va ser L’assassinat d’en Roger Ackroyd, i enguany he llegit Appointment with death, que s’ha traduït al català com Cita amb la mort.

No sabria dir perquè vaig triar aquest d’entre tots els títols de Christie, potser perquè em va cridar l’atenció la portada de l’edició anglesa de Harper Collins. En qualsevol cas, m’ha fet molta gràcia la localització del crim i la trama perquè no fa pas massa anys vaig ser allà i, si fa no fa, vaig seguir la mateixa ruta que els personatges (menys mal que no va acabar igual!).

En aquesta ocasió ens situem a Jordània (tot i que en el moment de la història encara no es coneix com a tal), on trobem un grup de personatges que estan de vacances. Després de visitar El Caire fan cap a Jerusalem, el mar Mort, Jerash i, finalment, Petra. D’entre els turistes trobem una família americana molt peculiar: una madrastra cruel, controladora i dèspota, que pateix del cor, amb els seus tres fillastres (un dels quals ja està casat i l’acompanya la dona) i la seva filla petita. Tots semblen subjugats a la senyora Boynton, que no els deixa respirar i els ha capat les habilitats socials. Però els Boynton no són els únics que estan de vacances per l’Orient Mitjà, també hi ha Jefferson Cope –un amic de la família–, en Dr. Gerard –un psicòleg francès de gran renom–, Sarah King –una doctora jove–, Lady Westholme –membre del Parlament anglès– i la senyoreta Pierce –que havia estat mestra–. I, és clar, el nostre detectiu Hercule Poirot.

El llibre està dividit en dues parts; en la primera Christie ens presenta els personatges i les relacions entre ells i la seva psicologia (que en aquesta novel·la té un pes força important), i en la segona és quan es produeix el crim de la senyora Boynton i la seva resolució. La mort de la senyora Boynton, un personatge odiós i repugnant no sap massa greu i allibera i beneficia a diversos turistes del grup, però i si realment no ha estat un assassinat i ha estat una mort natural? Poirot està decidit a esbrinar la veritat en 24 hores i exposar-la al Coronel Carbury, encarregat de gestionar la mort de l’estrangera al país, encara que sigui sense prou evidències per processar ningú.

"'Pretty confident, aren't you?' he asked. 
'I know my own ability,' murmured Poirot."

He de confessar que qualsevol llibre d’Agatha Christie m’atrapa i gaudeixo deixant-me portar per la intriga. Mai no resolc els casos, però m’ho passo bé i m’enganxen de valent. Probablement aquest no és dels més brillants, però m’ho he passat bé llegint-lo. En comptes de recomanar-vos que llegiu aquest llibre en particular de la dama del crim, us diré que en llegiu qualsevol 😉


Altres entrades de la mateixa autora

Coneixem una mica més l'autora?
Agatha Christie (1890 - 1976) és l'escriptora de novel·la detectivesca més coneguda del món i l'autora més venuda de qualsevol gènere, exceptuant William Shakespeare. S'han venut uns dos mil milions d'exemplars de les seves obres en anglès i mil milions més en altres llengües. Christie s'ha traduït a més de tres-centes llengües.
Christie va publicar més de vuitanta novel·les i obres de teatre, entre les quals destaquen títols com ara L'assassinat de Roger Ackroyd (1926), Deu negrets (1939) o Mort al Nil (1937).
Hercule Poirot i Miss Marple són els dos detectius principals que protagonitzen la majoria de les seves obres.
Algunes de les seves novel·les s'han adaptat al cinema, com ara Assasinat a l'Orient Express o Mort al Nil.

Txell.Cat

diumenge, 15 de gener del 2023

Les nits blanques - Fiódor Dostoievski


Títol: 
Les nits blanques
Autor: Fiódor Dostoievski
Llengua original: rus
Traductor: Miquel Cabal
EditorialAngle Editorial
Any: 1848 original, 2015 traducció al castellà

"Feia una nit meravellosa, d'aquelles que potser només es donen quan som joves, estimat lector. El cel era tan estrellat, estava tan il·luminat que, en veure'l, no quedava més remei que preguntar-se: com pot ser que sota un cel com aquest pugui viure-hi gent capritxosa i enrabiada per tota mena de coses?"

Les nits blanques és una novel·la breu de Fiódor Dostoievski amb la qual he tingut una relació poc estable. Feia temps que li tenia l’ull posat i n’havia llegit prou bones crítiques, així que finalment me la vaig endur en préstec de la biblioteca. Fa uns dies vaig decidir començar la lectura i, com que està dividida en cinc petits capítols (quatre nits i un matí), vaig pensar que llegiria una nit (i un matí) cada dia.

La lectura de la primera nit em va encantar; la manera com el narrador presenta els fets, els personatges i la intriga que et deixa aquell primer encontre. Però la segona nit, quin turment! Vaig estar tres dies per superar la segona nit, més llarga que la primera. No hi havia manera de passar pàgina sense caure en un sopor que em feia perdre el fil i l’interès, així que quan agafava el llibre havia de tornar enrere i arribava, si fa no fa, fins al mateix punt. En aquesta segona nit el narrador t’explica la seva vida amb un to magnificent i pompós, amb frases d’aquelles que no entens res de tan filosòfiques que són. Arribats en aquest punt vaig decidir abandonar la lectura, però una bona amiga em va animar a continuar, ja que a ella li havia agradat força, així que vaig decidir-me a donar-li una darrera oportunitat (aprofitant que havia d’agafar el tren i que els llibres lleugers sempre van bé). No us enganyaré: per superar la segona nit vaig tirar de lectura en diagonal, però per fi vaig arribar a la tercera i quarta nit, i finalment al matí. M’alegro d’haver acabat la lectura, però no és un llibre que recordaré especialment.

Les nits blanques és la història de dos joves –el narrador i la Nàstenka– que es coneixen a Sant Petersburg en una d’aquelles nits d’estiu en què gairebé no es fa fosc. Ell és un home solitari i somiador, que vagareja per la ciutat emmirallant-se en els seus conciutadans. Ella és una jove òrfena, que viu lligada a la seva àvia i que s’evadeix a través de la lectura. Tots dos somnien a trobar l’amor i la felicitat. Al llarg de quatre nits, després de conèixer-se per atzar, compartiran la història de la seva vida, teixiran un lligam que farà créixer l’amor, però també desil·lusions. Ell, sol·lícit, ajudarà la jove Nàstenka a fi que, almenys un dels dos, pugui ser feliç.

"Un minut sencer de benaurança! Que potser és poc per a tota la vida d'un home?"

Dostoievski, que ens arriba a través d’una traducció magistral de Miquel Cabal, ens narra els sentiments i pensaments dels personatges d’una manera totalment exaltada i intensa. L’evolució dels sentiments dels personatges és exageradament ràpida, gairebé impossible. Aquesta novel·la, de fet, és una de les primeres obres de l’autor i per això hi trobem aquests elements que fan pensar en el Romanticisme.

Les nits blanques de Dostoievski no és el millor llibre de l’autor, però sí que permet descobrir els seus inicis com a escriptor. La trama és senzilla, però la psicologia dels personatges està ben treballada. Les nits blanques és un exemple que no calen 200 pàgines per escriure una bona història. De fet, trobo que si Dostoievski hagués escurçat la segona nit encara li hauria quedat molt millor 😜!

Salvant les distàncies –n’hi ha molta i a favor d’Zweig– m’ha recordat a les novel·les breus de l’autor austríac: poques pàgines per a narrar històries molt intenses i carregades de sentiment. La diferència, però, és que Zweig em resulta més creïble i passador😅.

"L'alegria i la felicitat fan tan boniques les persones! Com bullen els cors amb l'amor! Sembla que vulguis fondre el teu cor amb el de l'altre, vols que tot sigui alegre, que tot rigui."


Altres entrades del mateix autor

Coneixem una mica més l'autor?
Fiódor Dostoievski (Moscou, 1821 - Sant Petersburg, 1881) va ser un dels escriptors russos més importants. Va iniciar la carrera d'escriptor molt aviat i, després de treballar 20 anys de traductor a Sant Petersburg, va publicar Pobra gent  (1846), novel·la que va tenir cert èxit. Tanmateix, les següents obres no van tenir la mateixa acollida i l'any 1849 va participar en un acte literari prohibit pel qual va ser condemnat a vuit anys de treballs forçats a Sibèria. Va tenir una vida molt convulsa i la mort de la seva dona i el seu germà el 1864, seguides per la seva passió pel joc, un nou matrimoni i la pèrdua d'una filla el van conduir a una vida nòmada i tràgica. La publicació de Crim i càstig (1866) el van tornar a posar al centre de la literatura russa i les novel·les posteriors el van acabar de situar com un dels autors més importants de la literatura russa. 
Va escriure nombroses novel·les i relats, entre les quals destaquen (a banda de les dues mencionades anteriorment): El jugador (1867), L'idiota (1868), L'adolescent (1875) i Els germans Karamàzov (1879-1880).


Txell.Cat

diumenge, 8 de gener del 2023

Els grans optimistes - Rebecca Makkai


Títol: 
Els grans optimistes
Autora: Rebecca Makkai
Llengua original: anglès
Traductor: Marc Rubió
EditorialEdicions del Periscopi
Any: 2018 original, 2021 traducció al castellà

"El món era un lloc terrible i bonic, i com que ell no hi seria gaire més temps podia fer el que volgués."

He començat el 2023 amb una gran lectura: Els grans optimistes de Rebecca Makkai. Que el seu gruix (poc més de 600 pàgines) no us faci tirar enrere, perquè us perdríeu una gran història que es deixa llegir molt i molt bé. Com pot ser que una novel·la tingui tanta mort i tanta vida alhora?

Aquesta novel·la ens narra dues històries situades en dos fils temporals diferents. D’una banda ens situem a Chicago el 1985, on en Yale Tishman, que treballa en una galeria d’art, intenta aconseguir una col·lecció d’obres inèdites. Alhora, en Yale veu com a poc a poc tots els seus amics i el seu entorn gai van morint de sida, en un moment en què encara hi ha poca prevenció, molts prejudicis i poques ajudes.

La segona trama ens porta a París el 2015, on trobem la Fiona (una amiga d’en Yale), que busca la Claire, la seva filla que va desaparèixer després d’abandonar una secta amb la seva parella. La Fiona arrossega el dolor i el trauma d’haver perdut el germà i molts amics de sida.

"Quan algú se'n va i tu ets el principal guardià del seu record... desfer-se'n és com una mena d'assassinat, no trobeu?"

Em va costar una mica arrencar en la lectura, però crec que el moment que vaig escollir per començar el llibre no li va fer justícia perquè quan m’hi vaig poder posar ja no vaig poder parar. De les dues trames, la del 2015 m’ha atrapat menys que la dels anys 80 i en alguns moments he tingut la sensació que s’allargava una mica massa en algunes escenes. Però vaja, res de l’altre món.

Una de les coses que més m’ha sorprès d’Els grans optimistes és que esperava una novel·la de l’estil d’El somni del poble Ding, en què la sida la gran protagonista i no és exactament això. M’he trobat una novel·la amb dues trames absorbents i treballades (la feinada d’en Yale per aconseguir aquelles obres d’art i la de la Fiona per trobar la seva filla), en què la malaltia va apareixent, però no és l’únic tema.

Makkai retrata molt bé els anys 80 i 90 i transporta el lector a la incertesa d’aquell moment davant l’epidèmia de la sida: una malaltia nova, sense cura i amb múltiples representacions que va arrasar, sobretot, la població homosexual. La ignorància, un sistema sanitari inaccessible i ineficaç, l’homofòbia i l’estigmatització de la malaltia, però també les marxes de l’Orgull, les sectes o els atemptats de París de 2015 són presents a Els grans optimistes.

"Crec que estem atrapats dins d'un cercle en què tots jutgem a tort i a dret - va dir-. Ens hem passat la vida intentant desaprendre a jutjar i mira on som."


Hi ha molts personatges en aquesta novel·la: imperfectes, carregats de pors, insegurs, lluitadors, somiadors, negacionistes... Un mosaic en què en destaquen alguns de molt especials que es fan estimar, com en Yale o la Fiona.

"En Yale no havia sigut mai capaç d'acceptar la bona sort sense donar-hi més voltes."


La manera com s’uneixen les dues trames és molt bonica i emotiva, m’ha agradat moltíssim. Els darrers capítols són de llagrimeta, de tenir el cor petit, però també d’alçar-se i deixar que la vida continuï.

Els grans optimistes és una novel·la plena de mort, però també de vida. És una història que podria ser molt trista i que té un final dur i colpidor, però que tanmateix desprèn optimisme, alegria i molta força. Ells són els grans optimistes.

 "Ben mirat, si havies de ser desgraciat, podies ser desgraciat a qualsevol lloc. Això feia anys que ho sabia: una persona podia morir de gana en un banquet i plorar mirant la pel·lícula més divertida del món."


Amb aquesta lectura supero la primera premissa del repte de lectura d’El Reducte Català: llegir un llibre amb representació LGTBI+.

Coneixem una mica més l'autora?
Rebecca Makkai (Chicago, 1982) és escriptora i professora. És autora de diverses novel·les com The Borrower (2011) i The Hundred-Year House (2014). Els grans optimistes ha estat finalista del Premi Pulitzer 2019 i del National Book Award 2018, i ha rebut nombrosos guardons. 



Txell.Cat