La trena - Laetitia Colombani

Títol: La trena

Autora: Laetitia Colombani

Llengua original: francès

Traductora: Anna Casassas

Any: 2017 (original); 2018 (traducció al català)

Editorial: Edicions Salamandra

Tenia moltes ganes de llegir La trena de Laetitia Colombani. Ens el van recomanar a la llibreria on solem anar a comprar més llibres, hi havia moltíssimes ressenyes a les xarxes socials que en parlaven molt bé i, tanmateix, no m’ha acabat de fer el pes.

La trena narra la història de tres dones de llocs ben diferents, de religions diferents i d’estatus socials diferents que decideixen no conformar-se o rendir-se a la vida que, aparentment, sembla que el destí els té prevista, i lluitar-hi, encara que impliqui anar a contracorrent, per canviar el curs de la seva vida. Al cap i a la fi, va de tres dones que decideixen agafar les regnes de la seva vida i desafiar allò que està establert.

La Smita és de l’Índia i pertany a la casta dels dàlits, que s’encarreguen de recollir els excrements de les castes superiors i de caçar rates, que després aprofiten com a aliments. La Lalita, la seva filla de sis anys, és el motiu pel qual decideix lluitar contra les normes, a fi que pugui tenir una vida millor.

La Giulia és una jove siciliana que, als setze anys, decideix abandonar els estudis i endinsar-se al negoci familiar que gestiona el pare, l’últim taller de Palerm que confecciona perruques amb cabells humans. Un accident del seu pare l’obliga a posar-se al capdavant del taller i a prendre decisions que la faran enfrontar amb la seva mare i germanes.

La Sarah és una advocada de renom i de gran èxit de Canadà. Amb tres fills de dos matrimonis que han acabat amb divorci, té una carrera professional brillant i s’ha fet lloc en un món generalment dominat pels gomes. Una malaltia farà trontollar tot allò pel que ha lluitat i treballat tota la vida.

Colombani presenta les històries de la Smita, la Giulia i la Sarah sempre amb el mateix ordre, excepte al final, que trenca la seqüència puntualment.

La tesi de la novel·la és bona i la idea de trenar les seves històries, tal com apunta el títol de la novel·la, també. El final m’ha agradat i m’ha servit per donar sentit a tota la lectura, però pel camí hi passen coses que no em convencen.

Hi ha moltes coses que em semblen excessivament buscades i, pel meu gust, haurien de ser més dissimulades. D’entrada, hi ha grans diferències entre les tres protagonistes, però en alguns moments, s’emfatitza massa en aquestes diferencies de religió i creences, estatus social... No cal, ja sabem que pertanyen a mons diferents i no cal remarcar-ho constantment.

D’altra banda, en el curs de la lectura he tingut la sensació que l’autora havia fet recerca i volia plasmar allò après fos com fos en la novel·la, fins al punt de trencar el ritme de la novel·la per colar-hi aquesta o aquella explicació. Està bé documentar-se i crec que els llibres són una gran font d’aprenentatges, però cal trenar-nos (valgui la coincidència) amb el curs de la història i fer-ho el més natural possible. Als meus ulls, Colombani s’ha estudiat la lliçó i vol deixar-ne constància, però no aconsegueix fer-ho sense entorpir la trama.

Finalment, una altra cosa que m’ha desagradat i, en ocasions, m’ha posat nerviosa és l’excés de dramatisme. Els finals de capítol es construeixen amb frases forçadament dramàtiques, que busquen l’emoció fàcil i deixar-te amb la intriga. Sí, aconsegueix l’efecte de deixar-te en suspens i que vulguis seguir-ne llegint la història, però els finals són tan exagerats, que a mi em feien pensar en els finals d’episodis de les sèries de televisió amb un “continuarà” a peu de pantalla. Poc abans de la meitat del llibre ja esperava la frase lapidària final que remataria el capítol.

La trena és una lectura senzilla, amb un happy ending, que flueix i enganxa (això sí), i que vol abordar un cert feminisme des de diferents perspectives. Però també és una lectura previsible, que no aprofundeix.

Amb aquesta lectura he complert el repte número nou del repte de lectures de les Biblioteques de Mataró (#matarodellibres). En aquesta ocasió, ens proposen llegir un llibre “En femení”, i La trena és, clarament, un llibre narrat en femení.

Coneixem una mica més l'autora?

Laetitia Colombani (Bordeus, 1976) és directora de cinema, actriu, guionista i escriptora. Va estudiar cinema i va dirigir la seva primera pel·lícula quan només tenia 25 anys. L'any 2017 va publicar La trena, la seva primera novel·la, que va tenir un gran èxit, s'ha traduït a més de 36 idiomes i ha estat guardonada amb diversos premis. Les vencedores (2019) és la seva segona novel·la.

Txell.Cat

el sol i les seves flors - rupi kaur

Títol: el sol i les seves flors
Autora: rupi kaur

Traductora: Bel Olid

Llengua original: anglès

Editat per: Empúries

Any: 2017 (Traducció al català publicada el 2018)

M'agrada llegir poesia, i m'agrada llegir-la lentament, anant endavant i enrere, rellegint i assaborint cada vers. No sempre em ve de gust, així que a vegades tinc un recull de poemes a la tauleta de nit que m'acompanya durant diverses setmanes i mesos, i que obro de tant en tant per agafar aire (normalment entre lectures). Aquest poemari de rupi kaur m'ha acompanyat i vetllat el son durant la primera meitat del 2021. 

En el marc del repte de lectures de les Biblioteques de Mataró que comentava a la publicació anterior, el segon repte, titulat "vers a vers" ens convida a llegir poesia. Aquesta és, doncs, la meva proposta per al repte 2 de la #matarodellibres.

el sol i les seves flors és, en realitat, el segon llibre de poemes de rupi kaur, tot i que és el primer que llegeixo complet. El primer es titula milk and honey i es va publicar el 2014. Recentment ha publicat un altre recull titulat home body (s'ha traduït al català com tot el que em cal ja ho duc dins).

Quedi dit d'entrada, com que no soc cap experta en poesia, no entraré en els aspectes formals de l'obra de kaur. L'únic que vull apuntar són un parell de curiositats que vaig descobrir a la seva pàgina web. 

Hi ha dos trets característics de l'obra de kaur: l'ús de minúscules i la reducció dels signes de puntuació al punt. kaur (en minúscules) reivindica l'ús de únicament minúscules a la seva obra perquè en la seva llengua materna no existeixen les majúscules. Les minúscules aporten simplicitat i simetria a l'obra, però també donen una imatge d'igualtat. kaur apunta que aquesta igualtat que es troba visualment en la seva poesia és la que voldria que hi hagués al món. 

D'altra banda, kaur només utilitza un signe de puntuació: el punt. El motiu és el mateix; el punt (encara que representat gràficament amb un altre símbol) és l'únic signe que existeix en l'escriptura gurmukhi.

rupi kaur escriu una poesia reivindicativa en el missatge i en la forma. L'ús deliberat de minúscules i la reducció a mínims de la puntuació és una reivindicació dels seus orígens en la llengua que l'ha acollit: l'anglès.

el sol i les seves flors es divideix en cinc capítols que corresponen a un cicle de regeneració: marcir-se, caure, arrelar, alçar-se i florir. La tònica és la mateixa al llarg de tots els poemes: amor, desamor, autoconeixement, superació i emigració. Tanmateix, la força dels poemes va de menys a més: primer ve la davallada (amb 'marcir-se' i 'caure') i després comença la remuntada emocional (amb 'arrelar', 'alçar-se' i 'florir').

Una de les coses que m'agraden de la poesia de kaur és que és senzilla i directa. És fàcil d'entendre i entra directa al cor i a l'estómac. Remou i et fa sentir i emocionar.

kaur acompanya alguns poemes amb il·lustracions pròpies que reforcen el missatge escrit. 

Finalment, vull acabar aquesta ressenya parlant de la brillant traducció de Bel Olid. Crec que la poesia és un dels gèneres més difícils de traduir perquè sovint les paraules estan especialment buscades i triades pel poeta. Segueixo kaur a Instagram i he tingut l'ocasió de llegir alguns dels seus poemes originals. És per això que puc afirmar que Olid ha aconseguit traslladar el missatge, la força i el ritme de kaur al català de manera excel·lent.

En aquesta ocasió, en comptes de cites, us deixo un o dos poemes de cada capítol:

el sol i les seves flors - rupi kaur de Txell Català Dordal

Coneixem una mica més l'autora?

rupi kaur (1992) és una poeta, il·lustradora i fotògrafa canadenca. Després d'acabar la carrera de Retòrica, va publicar el seu primer poemari milk and honey (2014). Aquest poemari va ser un èxit a nivell internacional i s'ha traduït a més de trenta llengües. el sol i les seves flors és el segon poemari, que es va publicar el 2017.

En la seva obra, kaur aborda experiències doloroses com l'abús i la violència, així com l'amor, el desamor, les arrels i la feminitat.

Txell.Cat