"Aquest incident m'alterà i transtornà de la manera més inexplicable, llevat que em diguis que tot fou degut a les fletxes de Cupido, que no sols havien penetrat dins meu massa fondo, sinó que tenien pues i eren molt arrelades, i jo no havia estat capaç encara d'arrabassar-les del meu cor."
Aquest any amb en Dídac hem
decidit instaurar una nova tradició lectora, que consisteix a llegir durant l’estiu
un llibre triat per l’altre. Hi ha unes condicions mínimes, com ara que el
llibre triat pugui agradar a l’altre i que la tria no es faci “amb mala llet”.
Jo vaig triar La meitat evanescent
per a ell i estic contenta perquè li va agradar força; ell va triar La llogatera de Wildfell Hall.
En el meu cas, vaig decidir
començar-la al setembre, ja que des de fa un parell d’anys, sense haver-ho
previst, el mes de setembre s’ha convertit en el mes dels clàssics. Fa dos anys
vaig llegir Notre-Dame de París
de Victor Hugo, i l’any passat, El roig i el negre d’Stendhal. A més, amb aquest llibre he superat el repte número 11
del repte de lectura que
proposen les Biblioteques de Mataró (#matarodellibres). En
aquesta ocasió, amb el títol “Tast de clàssics” ens conviden a llegir algun
dels grans clàssics de la literatura universal.
"Si m'estimessis com jo t'estimo [...] hauries vist que aqueixes diferències i distincions de rang, naixença i fortuna tan importants per al món són com pols comparades amb aquesta unitat de pensaments i de sentiments, d'ànimes i cors que s'estimen i es comprenen sincerament."
La llogatera de Wildfell Hall d’Anne Brontë era, per mi, un llibre
desconegut. Després d’haver-lo llegit, trobo que aquest anonimat no li fa
justícia perquè realment és molt bo!
No vull explicar massa detalls de
la trama d’aquest clàssic de la literatura anglesa del segle XIX perquè una de
les coses que he gaudit més és endinsar-me totalment a cegues (vaig deixar el
text de les solapes i el pròleg per quan vaig acabar la novel·la). En general,
podríem dir que una dona jove i vídua, Helen Graham, es trasllada a viure a la
mansió de Wildfell Hall i altera la vida rural benestant dels habitants d’aquell
poble. Helen Graham és discreta i reservada, atractiva, valenta i reflexiva,
així que de seguida provoca una allau de xafarderies entre les joves, ja que
sembla evident que amaga algun secret sobre el seu passat. En aquell poble viu
Gilbert Markham, fill gran d’una família benestant de negocis rural que de
seguida se sent atret pel misteri de la jove Helen Graham.
Una dels trets més remarcables d’aquesta
novel·la és la seva modernitat, malgrat publicar-se l’any 1848. Està escrita en
primera persona, fet que accentua la psicologia i els sentiments dels
personatges. Tanmateix, no sempre ens narra la mateixa persona (i això ho he
trobat brillant i sorprenent!). Primer coneixem la història a través de les
cartes que Gilbert Markham envia a un amic seu, però després del primer terç de
la novel·la el narrador canvia i coneixem la història a partir del diari
personal de Helen.
La modernitat, però, no rau tan sols en aquesta primera persona en el
narrador, sinó en els temes que aborda: la llibertat i la igualtat de la dona
en una època en què les dones no podien fer res sense el beneplàcit dels seus
marits (ni dur una vida independent, ni separar-se, ni tenir propietats, ni
tenir la custòdia dels seus fills). De fet, el traductor i autor del pròleg
Joan Antoni Cerrato, explica al pròleg que l’obra va tenir un èxit immediat, “malgrat la crítica victoriana la catalogà de
“grollera” i “repugnant”.” I és que no només es postula a favor de les
dones, sinó que a més critica, sense passar-se, la hipocresia a la societat
victoriana, els homes que abusen de l’alcohol, la infidelitat i el
maltractament. Prou modern, no?
En tot plegat no hi falta un cert to moralista i religiós, alliçonador sobre el bé i el mal, i la importància del que fem davant de Déu.
"En les coses de l'amor, no hi ha mitjancer que pugui comparar-se a un nen alegre i de cor senzill sempre disposat a unir els cors separats, a ajeure's sobre l'abís hostil del costum, a fondre el glaç de la freda reserva, a saltar per damunt dels murs divisoris de la terrible formalitat i l'orgull."
He llegit que Anne Brontë era
especialment religiosa i que es va servir de la seva experiència pròpia com a
institutriu per construir alguns personatges d’aquesta novel·la (especialment
per construir el personatge d’Arthur Huntingdon).
No puc deixar de fer una menció
especial a la tasca del traductor, Joan Antoni Cerrato, poeta, novel·lista i traductor
manacorí. És xulo trobar-se pistes del parlar del traductor en el transcurs de
la lectura. Aquí us deixo una breu entrevista al traductor, centrada en la
publicació de La llogatera de Wildfell
Hall.
La recomano moltíssim perquè crec que es mereix ser molt més coneguda del que és, perquè es llegeix molt bé i no es fa pesada. És una lectura absorbent i fluida que no decau en cap moment.
"[...] segons el que penso, em satisfà que, si un llibre és bo, és bo sense que importi el sexe del seu autor. Totes les novel·les són, o haurien de ser, escrites perquè tant els homes con les dones les llegissin, i no entenc ni poc ni gens com un home s'hauria de permetre d'escriure res que fos realment desagradable per a una dona, o per què una dona hauria de ser censurada per escriure alguna cosa que per a un home seria adequat o convenient."
"Que estrany és que plorem tan sovint els uns per les desgràcies dels altres, quan no vessem ni una llàgrima per les nostres! El seu cor era força ple de penes pròpies, però es desbordà davant la idea de les meves. Jo també vaig vessar llàgrimes a la vista dels seus compassius sentiments, encara que no havia plorat per mi mateixa des de feia moltes setmanes."