dijous, 24 de febrer del 2022

La cosina Rachel - Daphne du Maurier


Títol: 
La cosina Rachel
Autora: Daphne du Maurier
Traductora: Marta Pera Cucurell
Llengua original: anglès
Editorial: Viena Edicions
Any: 1951

"El cas és que la vida s'ha de suportar, i viure-la. Però com viure-la, vet aquí el problema."

Ja se sap que les expectatives a vegades poden jugar males passades. No sé si ha estat això, aquestes ganes de llegir La cosina Rachel per totes aquelles ressenyes entusiastes que n’havia llegit, o si tampoc m’hauria entusiasmat si l’hagués llegit sense la “pressió” de les expectatives (ja m’enteneu).
L’he llegit en una lectura conjunta amb El Reducte Català, la comunitat lectora i ressenyaire en llengua catalana d’Instagram, i tot i que no se m’ha fet insofrible, tampoc m’ha encantat. Si no hagués estat una lectura conjunta i no fos perquè tenia ganes de saber què era el que havia fascinat a tants lectors, potser l’hagués deixat a mitges o l'hauria deixat reposar... Tampoc crec que el fet que l’hagués de llegir amb la pressió d’haver-lo de retornar a la biblioteca perquè algun altre usuari l’havia reservat hagi ajudat (i per cert, l’usuari en qüestió va acabar anul·lant la reserva quan ja l’havia acabat, gràcies! 😂😅).
Sigui com sigui, la Rachel i jo no ens hem acabat d’entendre.
 
La cosina Rachel és una novel·la psicològica i de suspens narrada pel jove Philip Ashley. En Philip, orfe des de ben petit, s’ha criat amb el seu cosí Ambrose, vint anys més gran i que li ha fet de pare. La seva relació és molt especial i viuen feliços i contents fent de terratinents en un casalot sense presència femenina. Tanmateix, l’Ambrose ha de viatjar a Itàlia per salut i allà coneix la cosina (llunyana i vídua) Rachel, una dona encantadora i atractiva amb qui s’acaba casant al cap de poc. Una carta de l’Ambrose alarma en Philip, que decideix marxar de seguida cap a Itàlia per retrobar-se amb ell. Malauradament, quan hi arriba ja és massa tard.

La novel·la està ben escrita i traduïda, carregada de detalls i matisos d’aquells que amb una segona lectura segur que enganxes (una segona lectura que no faré 😄). Suposo que la gràcia de la novel·la psicològica i de suspens és aquest ambient inquietant i tens, aquest veure que hi ha coses que no encaixen, aquest pensar que en qualsevol moment tot es pot tòrcer... però què voleu que us digui, a mi se m’ha fet lent i repetitiu i necessitava una mica més d’acció. Mentre llegia m’ho imaginava com una pel·lícula i tinc la sensació que com a tal m’hauria enganxat i m’hauria agradat més. Sí, tenia curiositat i notava la tensió, però no em treia el son i podia deixar de llegir perfectament.

Reconec que Du Maurier aconsegueix fer-nos ballar el cap i fer que no ens refiem ni de la Rachel ni d’en Philip. De fet, a mi cap dels dos personatges m’ha caigut bé. En Philip és misogin, prepotent i immadur, però la Rachel és manipuladora i tèrbola. L’autora se’n surt tan bé alhora de construir uns personatges carregats de clarobscurs que fa que augmenti la sensació de desconcert i d’intriga i que el lector no sàpiga per on tirar. La sensació és com la de caminar per una teranyina fina que es pot trencar en qualsevol moment.

Amb tot, he de dir que he gaudit de la lectura conjunta en si, i m’ha semblat que havíem escollit molt bé el llibre, ja que el debat ha estat molt ric i divertit. 
 
La cosina Rachel és el meu primer Du Maurier i, tot i que no descarto que pugui llegir-la de nou en un futur, ara mateix no correré a les llibreries ni biblioteques a buscar-la 🙃.

"...trobo que no hi ha res tan autodestructiu, ni cap emoció tan menyspreable, com la gelosia."
Coneixem una mica més l'autora?
Daphne du Maurier (Londres, 1907 - Cornualla, 1989) va ser filla d'una família benestant anglesa. Es va educar a casa i després en internats a París. Va començar a escriure contes el 1928, i tres anys després va publicar la seva primer novel·la, The loving spirit. Tanmateix, no va ser fins la publicació de Rebecca el 1928 que es va convertir en una de les escriptores més reconegudes del reu temps. Diverses novel·les seves han estat adaptades al cinema, com ara Rebecca, Els ocells o La cosina Rachel. El 1969 va ser nomenada Dama de l'Orde de l'Imperi Britànic.
"Vaig sentir una mena de commoció estranya al cor, com la que sents quan ets petit i de cop descobreixes la mort, o el mal, o la crueltat."

Txell.Cat

dijous, 17 de febrer del 2022

Atonement - Ian McEwan


Títol: 
Atonement (Expiació)
Autor: Ian McEwan
Llengua original: anglès
Editorial: Vintage
Any: 2001
"She learned a simple, obvious thing she had always known, and everyone knew: that a person is, among all else, a material thing, easily torn, not easily mended."
Aquest mes de febrer l'he començat compaginant dues lectures conjuntes de dos llibres que tenia pendents i mai no trobava el moment. En algun moment vaig pensar que llegir tantes coses diferents alhora seria massa, però ho he portat prou bé i he arribat força bé a les fites (en alguna ocasió, he fet tard, però això tampoc m'ha fet patir). Crec que no tots els llibres són adequats per llegir-los en grup i anar comentant, però els d'aquest mes eren d'allò més encertats. A banda de la novel·la que ens ocupa, que he llegit amb el club de lectura #British, he llegit Matar un rossinyol de Harper Lee amb el Club de Lectura Jaula de Grillos.

Fa poc més d'una hora que he enllestit Atonement i encara l'estic assimilant. Aquesta història m'ha deixat el cor petit, tendre i tou.

Atonement d'Ian McEwan està estructurat en quatre parts (o en tres parts i un epíleg, si ho preferiu) i totes elles són força diferents. De fet, això em va sorprendre molt i em va descol·locar, però quan acabes la lectura tot pren sentit i aleshores és quan ets conscient del tros de novel·la que acabes de llegir i saps que et farà falta temps per pair-la. 
"A story was direct and simple, allowing nothing to come between herself and her reader -no intermediaries with their private ambitions or incompetence, no pressures of time, no limits on resources. In a story you only had to wish, you only had to write it down and you could have the world; in a play you had to make do with what was available […]. A story was a form of telepathy. By means of inking symbols onto a page, she was able to send thoughts and feelings from her mind to the reader’s. It was a magical process, so commonplace that no one stopped to wonder at it."
La primera part ens situa en un dia molt calorós de l'estiu de 1935, en una casa dels Tallis, una família benestant. Briony és una adolescent de 13 anys que està començant a despertar de la infància, és molt fantasiosa, sensible i apassionada i li encanta escriure històries. Té moltes ganes que arribi el seu germà gran, Leo, i li prepara una obra de teatre per donar-li la benvinguda. A la casa també hi ha Cecilia, la germana mitjana que ha tornat de la universitat de Cambridge a passar l'estiu a casa, en Robbie, el fill de la serventa, i els cosins. Briony veu una escena de Cecilia i Robbie des de la finestra de casa que la portarà a una mal interpretació que afectarà per sempre més la vida dels tres. I així, Briony, intentarà expiar la seva culpa al llarg de tota la seva vida.
La primera part està divida en capítols i a cada capítol ens endinsem en la ment d'un personatge diferent. McEwan excel·leix en aquesta primera part, aconsegueix mantenir la intriga i el ritme, i alhora ens ofereix diverses visions com si es tractés d'un calidoscopi, sense que es faci pesat. Totes les veus estan molt ben construïdes i totes hi aporten alguna cosa nova.

La segona part és molt diferent i no m'hi esplaiaré per no fer espòilers. En aquestes pàgines la història se centra en un personatge i ens trobem en un altre escenari: estem a França durant la Segona Guerra Mundial en plena retirada. Hi ha flashbacks i records que ens permeten connectar amb la primera part de la novel·la, però és una altra història. Aquí hi va haver alguns moments que vaig pensar que se'm faria feixuga, però realment no deixava d'avançar pàgines.
Aquesta part té un estil diferent de la primera: és més descriptiva i potser menys introspectiva, però també té moments brillants. Jo us prometo que m'he sentit totalment entre les tropes que es retiraven cap a Dunquerque.

I arribem a la tercera part i McEwan ens torna a canviar l'esquema. Ara tornem a Anglaterra, a Londres i seguim en guerra, però ara la vivim des d'una altra perspectiva i des d'un altre personatge. Segueixen les descripcions que apareixen a la segona part i que submergeixen el lector totalment.
I el final. Unes últimes pàgines que d'entrada fan arrufar el nas i que et preguntes si realment fan falta, i aleshores tot s'acaba arrodonint, i McEwan et reserva una última sorpresa per trencar-te el cor en mil bocins.
"Finally he spoke the three simple words that no amount of bad art or bad faith can ever quite cheapen. She repeated them, with exactly the same slight emphasis on the second word, as though she were the one the say them first. He had no religious belief, but it was impossible not to think of an invisible presence or witness in the room, and that these words spoken aloud were like signatures on an unseen contract."
Atonement m'ha agradat moltíssim, però en sóc més conscient ara que he acabat la lectura i que me la miro sencera. Mentre anava llegint veia que estava ben escrit, que la història estava bé, però no tenia la sensació de tenir una novel·la brillant entre mans. McEwan ha escrit una novel·la amb una història commovedora i dura, i l'ha escrit amb estils diferents que demostren un domini brutal de les tècniques narratives. L'autor juga amb el lector i el fa anar per on vol, ens fa ballar el cap, ens fa estimar uns personatges que després ens fan enfadar, i ens fa odiar-ne uns altres que després ens desperten  una profunda compassió. Em trec el barret, senyor.

Finalment, apuntar que l'he llegit en anglès. El lèxic és molt ric i les imatges poètiques són molt freqüents, així que si no esteu avesats a llegir en anglès, no us recomano que el llegiu en aquesta llengua. A mi m'ha exigit un punt més de concentració que altres lectures en anglès; suposo que també hi fa l'estil de deixar fluir els pensaments dels personatges.

En qualsevol cas, en anglès, en català o en castellà, us en recomano moltíssim la lectura. Doneu-li una oportunitat i sigueu pacients perquè us sorprendrà.

Ara tinc moltes ganes de veure'n la pel·lícula, que no l'he vist 😊 (òbviament, perquè si no segurament no m'hauria sorprès tant). Si heu vist la pel·lícula, podeu llegir el llibre igualment només per gaudir de com està escrit.
"Perhaps she was not as weak as she always assumed; finally, you had to measure yourself by other people - there really was nothing else. Every now and then, quite unintentionally, someone taught you something about yourself."

Coneixem una mica més l'autor?
 Ian McEwan (1948) és un escriptor i guionista anglès, considerat un dels millors 50 escriptors britànics de l'actualitat per la seva vasta producció literària. Als seus inicis va començar escrivint novel·la gòtica, fet que li va donar el sobrenom de "Ian Macabre". L'any 1997 va publicar Enduring Love, que va ser portada al cinema amb el mateix títol. Atonement (2001) és la seva novel·la de més èxit, gràcies també a la versió cinematogràfica que se'n va fer i que va ser guardonada amb un Òscar.

"These were everyday sounds magnified by darkness. And darkness was nothing - it was not a substance, it was not a presence, it was no more than an absence of light."
Txell.Cat

dilluns, 14 de febrer del 2022

Matar un rossinyol - Harper Lee

Títol: 
Matar un rossinyol 
Autora: Harper Lee
Llengua original: anglès
Editorial: Edicions 62
Any: 1960

"A mi em sembla que només hi ha una mena de persones: les persones.
[...]
Però si només hi ha una mena de persones, com és que no s'avenen? Si totes les persones són iguals, com és que es tenen tanta tírria?"

Matar un rossinyol de Harper Lee és la segona lectura conjunta a què he participat aquest mes de febrer, combinant-la amb Atonement d’Ian McEwan.

Guanyadora del Premi Pulitzer, la novel·la s’ha convertit en un clàssic modern que aborda els prejudicis, el racisme arrelat al sud dels Estats Units els anys 30 i la coexistència del bé i el mal des dels ulls de l’Scout, una nena de 7 anys.

L’Atticus Finch, un advocat vidu i potser l’home més honest i bo del món, viu amb els seus fills Scout i Jem a Maycomb, Alabama. L’Scout i en Jem creixen en una llar on no hi falten els jocs i la imaginació, però tampoc la lectura i les reflexions sobre els casos de l’Atticus, la justícia i la injustícia. Malauradament, quan l’Atticus agafa la defensa d’en Tom Robinson, un noi negre acusat d’haver violat una noia blanca, les enraonies del poble, els prejudicis i el racisme inherent a la societat aclaparen i envolten els Finch. L’Atticus, per sort, té clar quins valors vol inculcar als seus fills: el respecte i la tolerància per als altres, la valentia, la perseverança...

"Plorar per com ens tractem com gossos els uns als altres sense adornar-nos-en. Plorar per com els blancs tractem com gossos la gent de color sense adonar-nos que són persones com nosaltres."

No en sabia massa cosa, però em sonava que aquesta novel·la parlava d'un advocat blanc que defensava un noi negre. Una de les sorpreses que m’he endut durant la lectura és que Matar un rossinyol és molt més que això i, de fet la novel·la està estructurada en dues parts i no és fins a la segona que el procés contra Tom Robinson i les seves conseqüències agafa el protagonisme. La primera ens situa al poble, ens presenta els veïns i les seves dinàmiques, les rutines de la família Finch, els jocs dels infants i s’intueix el cas.

He vist diverses pel·lícules de judicis, però mai no havia llegit un llibre “de judicis” i he de dir que m’ha agradat molt com es narra aquesta part: el ritme no decau, no es fa gens pesat i t’endinses de ple a la sala del Tribunal, entre el jutge, els testimonis i el jurat.

"Volia que veiessis què és ser valent de veritat, perquè no t'imaginis que una persona valenta és algú amb una escopeta a la mà. Ser valent és no rendir-se tot i saber que no hi ha res a fer. No te'n surts quasi mai, però hi ha vegades que sí."

Parlem una mica del títol? Els rossinyols són uns ocells bonics que destaquen pel seu cant, així que a l’obra encarnen la innocència i la bondat. Al llarg de la novel·la hi ha diversos personatges que traspuen innocència i bondat i que, a poc a poc, hauran d’enfrontar-se a la desagradable realitat que ve carregada de malícia. En Tom Robinson, en Boo Radley, l’Atticus, en Jem i l’Scout en són alguns exemples. En el cas d’en Jem, se li suma el pas de la infància a l’adolescència, així que us podeu imaginar que el desengany encara serà més fort.

Tota la família Finch entra a formar part dels millors personatges de la literatura, però l’Atticus especialment. És un personatge noble i bo com n’hi ha pocs. Tant de bo n’hi hagués més.


Matar un rossinyol és una lectura molt àgil i fluida, amb una prosa senzilla però molt tendra (hi fa que t’ho expliqui tot l’Scout). Teòricament estem lluny de l’escenari on se situa la història, però malauradament encara hi ha moltes coses i actituds que ressonen. Per mi aquest és un llibre d’aquells que hauria de llegir tothom i no cal fer-ho a l’edat adulta; els adolescents també el poden llegir perfectament. Segurament, si tothom llegís Matar un rossinyol de Harper Lee viuríem en una societat més tolerant i amb més bondat.

"Fins que no vaig tenir por de perdre-ho, llegir no va ser una passió, de la mateixa manera que tampoc ho és respirar."

Coneixem una mica més l'autora?
Harper Lee (1926 - 2016) va ser una escriptora nord-americana. Va guanyar el Premi Pulitzer el 1961 amb Matar un rossinyol, que es podria considerar la seva única obra. La novel·la va tenir tant d'èxit que s'ha traduït a molts idiomes i se'n va fer una adaptació cinematogràfica molt reeixida que li va valer l'Òscar a Gregory Peck. Cinquanta-cinc anys després de la publicació de Matar un rossinyol es va publicar Vés, aposta un sentinella. Tot i que inicialment es va considerar una preqüela, realment es tracta d'una versió preliminar de la mateixa novel·la i la seva publicació va estar carregada de controvèrsia. 

"Hi ha gent que està tan ocupada pensant sempre en l'altre món que no ha après a viure en aquest; només cal donar un cop d'ull al carrer per veure-ho."

Txell.Cat