Ara no miris - Daphne du Maurier

Títol: Ara no miris
Autora: Daphne du Maurier
Llengua original: anglès
Traducció: Lluís-Antoni Baulenas
Editorial: Viena Editorial
Any: 1971

"El canal era estret, les cases semblaven inclinar-se al seu damunt. A la llum del dia, amb el reflex del sol a l’aigua, les finestres de les cases obertes, els llençols estesos als balcons i un canari cantant a la gàbia, havia tingut una sensació càlida, de recer acollidor. Ara, mal il·luminat, gairebé a les fosques, amb les finestres tancades, les aigües negroses, l’escena semblava del tot diferent, abandonada i pobra, i les barques llargues i estretes, amarrades als relliscosos graons de les entrades dels soterranis, semblaven taüts."

El meu primer encontre amb Du Maurier amb La cosina Rachel no va ser tan reeixit com esperava i he de confessar que, tot i voler retornar a l'autora per descobrir-hi el que els fans tant li lloen, em feia una mica de mandra. És per això que el relat breu Ara no miris, publicat dins de la col·lecció de Petits Plaers de Viena, em va semblar una bona opció: una nova oportunitat de conèixer Du Maurier però en un format breu per si tampoc no m'apassionava. 

En John i la Laura s'estan uns dies a Venècia de vacances, on miren de refer-se després de la mort de la seva filla petita, Christine. A poc a poc sembla que la Laura comença a recuperar-se i a deixar enrere la tristesa per tirar endavant, fins que coneixen dues senyores grans, germanes, que diuen tenir poders sobrenaturals i veure la petita Christine. A partir d'aquest moment l'escapada a Venècia comença a torçar-se i la tensió s'apodera del relat.

Aquesta vegada sí que he gaudit de la ploma de Du Maurier. I encara que el final m'ha semblat una mica sorprenent i que els elements sobrenaturals no són el meu fort, el conjunt m'ha agradat, m'ha mantingut atrapada i quan he arribat a l'última pàgina m'he dit: “ara sí”.

No negaré que el final m'ha sorprès i m'ha deixat una mica parada, però crec que és una bona manera de tancar la història i m'ha agradat la sensació que m'ha deixat. 

Du Maurier excel·leix a transformar l'aire romàntic, relaxat i lluminós de Venècia en una atmosfera tenebrosa, fosca i inquietant, i això ho va fent al llarg del relat, com si aquest ambient fosc i angoixant fos com núvols passatger que van cobrint la ciutat a intervals. Així, Ara no miris es manté en el terreny del suspens sense creuar al terror (que això no sé si ho hauria encaixat tan bé 🙃), i com a lector sents aquella calma tensa de saber que està a punt de passar alguna cosa que capgirarà el curs de la història, però de no saber exactament per on sortirà. 

Ara no miris és un relat breu de suspens amb molt bon domini del ritme i del to, així que si no us heu estrenat amb Du Maurier o, com jo, no heu tingut una bona estrena amb ella, us el recomano!

Altres entrades de la mateixa autora

• La cosina Rachel

Txell.Cat

La marca de l'aigua - Joseph Brodsky

"La felicitat, em sembla, és aquell moment en què t'adones com els elements que et componen s'alliberen."

Títol:  La marca de l'aigua

Autor:  Joseph Brodsky

Llengua original: anglès

Traductors: Marcel Riera

Editorial: El Cercle de Viena

Any: 1992

La marca de l'aigua no és una novel·la ni tampoc és ben bé un assaig. És un llibre de petites reflexions carregades de poesia que l'autor, Joseph Brodsky, fa sobre la ciutat de Venècia, un indret que ha visitat en nombroses ocasions.

Les reflexions s'emmarquen en el transcurs d'un viatge a la ciutat italiana des de l'arribada amb la vaporetto i van entrellaçant-se amb records d'altres viatges, persones, anècdotes.

"

Havent escodrinyat el rostre d'aquesta ciutat durant disset hiverns, ara m'hauria de veure amb cor d'encetar una feina tan plausible com la de Poussin: pintar el retrat d'aquest indret, si no durant les quatre estacions, almenys en quatre moments del dia.

Aquesta és la meva ambició. Si me'n desvio és perquè aquí desviar-se és literalment una rutina, de tanta aigua com hi ha. El que ve tot seguit, en altres paraules, potser no equival a una història sinó a un corrent d'aigua fangonosa "en la pitjor època de l'any". A vegades sembla blava, a vegades, grisa o marronosa; invariablement és freda i mai no és potable. Si m'he escarrassat a filtrar-la és perquè conté reflexos, entre els quals hi ha els meus."

Brodsky, doncs, pretén fer un retrat de una ciutat que per ell està carregada de màgia i records, sobretot, perquè com diu "la ciutat mateixa conté els seus propis reflexos". A partir d'aquest fragment podem entendre el títol de l'obra. Venècia és una ciutat plena de canals i on l'aigua és molt present. Així, doncs, la marca de l'aigua, l'element més important de Venècia, la marca de la ciutat en el record de les persones.

La lectura no se m'ha fet gens pesada, tot i que a vegades aquest tipus de lectura pot ser feixuga. L'obra s'estructura en petites reflexions que permeten una lectura pausada, si es prefereix així. D'altra banda, el llenguatge és molt poètic i està carregat de bellesa (en aquest sentit el traductor, Marcel Riera, es mereix una menció especial!)

A més, he de dir que la ciutat de Venècia era, per mi, un al·licient més per devorar aquesta lectura, ja que és una ciutat que sempre m'ha captivat i que considero preciosa.

"Inanimats per naturalesa, els miralls de les habitacions d'hotel són més deslluïts encara de tantes coses que han vist. El que ens retornen no és la nostra identitat sinó el nostre anonimat, sobretot en aquesta ciutat. Perquè aquí l'última cosa que tens ganes de veure ets tu mateix."

Per què aquest llibre? El cert és que no hagués agafat aquest llibre de la biblioteca si no fos perquè una autora i traductora croata me'l va recomanar en persona. Tinc l'oportunitat de fer pràctiques a la Institució de les Lletres Catalanes i una de les activitats que vaig fer va ser acompanyar Jadranka Pintaric durant la Setmana del Llibre en Català. Allà vaig tenir ocasió d'entrevistar-la i de xerrar amb ella una mica (podeu llegir-ne la crònica aquí). "Fora de càmeres" que dirien els periodistes de la tele, vaig demanar-li que em recomanés algun llibre dels que ella deia que li havien canviat la vida o que l'havien marcada. Pintaric em va anomenar un parell de poetes, entre els quals hi havia Brodsky i em va comentar que els assaigs i narratives que tenia també li havien agradat molt. Així, doncs, vaig anar a la biblioteca i vaig agafar el que tenien de Brodsky, La marca de l'aigua.

Gràcies Jadranka!

Coneixem una mica més l'autor? Joseph Brodsky va néixer a Leningrad el 1940 i fou poeta i assagista molt prolífic. Va ser acusat i condemnat a cinc anys de treballs forçats. Va estar-se a Viena i Londres i posteriorment es va exiliar a Nova York, on va adquirir la nacionalitat nord-americana el 1980.Va ser guardonat l'any 1987 amb el Premi Nobel de Literatura pels seus textos en rus i en anglès. 

L'any 1996 va morir als Estats Units a causa d'un atac de cor. El seu amor incondicional per la ciutat de Venècia el va portar a demanar que l'enterressin en aquesta ciutat.

"La boira és espessa, enlluernadora i immòbil. Aquest darrer aspecte, però, és favorable si surts a fer un encàrrec -diguem que a comprar un paquet de tabac- perquè pots trobar el camí de tornada pel túnel que el teu cos ha barrinat en la boira; el túnel acostuma a romandre obert durant mitja hora."

Txell.Cat