Josafat - Prudenci Bertrana

Títol: Josafat
Autor: Prudenci Bertrana
Llengua original: català 
Editorial: Edicions de la ela geminada
Any: 1906

"El vestit i la mantellina de la bagassa influïren en l’esperit del campaner d’una manera estranya i complicada. Idees contradictòries sorgiren en son magí contorbat."

D’església a església sense haver-ho previst. Josafat, de Prudenci Bertrana, també ens presenta un protagonista, homònim al títol, que viu al campanar d’una església, talment com el protagonista de la meva darrera lectura, Un mes al camp. Les històries, això sí, són molt diferents.

Josafat és un home molt primitiu, sovint comparat amb animals, i força agressiu que viu a la Catedral de Girona, fa de campaner i s’encarrega del manteniment de l’església. És extremadament devot i hauria volgut ordenar-se, però el seu fanatisme religiós el porta al desig de convertir a tothom mitjançant la violència, així que troba una altra manera de servir al Senyor. Tanmateix, de tant en tant se li desperta el desig per les dones i aleshores cau en una espiral de culpa i pecat que el tortura profundament.

"Dues passions tan sols li daven molèsties: la ira i la luxúria. De la ira, havia trobat manera de servir-se’n a major honra i glòria del Senyor; però per la luxúria no hi trobava arreglo."

Dues dones li ocupen la ment: la Pepona, amb qui voldria compartir la vida però que no li correspon l’amor, i la Fineta, una prostituta que busca experiències violentes i s’obsessiona amb en Josafat. 

És inevitable trobar-hi un cert paral·lelisme amb Notre-Dame de París, amb un campaner que representa la lletjor i certa brutalitat, que viu al propi temple que li serveix de refugi, però que no evita, en el cas de Josafat, que la luxúria hi entri.
En aquest sentit, Bertrana rebla el clau. No deixa de presentar un personatge masculí amb desitjos sexuals, però en aquest cas, és la prostituta qui tempta i persegueix el campaner, i ho fa vestida de beata i en un espai sagrat.

L’estil de Bertrana és molt descriptiu i detallat, tant de l’espai, que recrea un ambient fosc, opressiu i laberíntic, una mica com si fos una presó; com dels personatges. Al llarg de la lectura, m’ha acompanyat un cert sentiment claustrofòbic i angoixant que crec que és el que devia sentir el protagonista i, tot i que és violent i bestial, Josafat m’ha fet pena. La culpa el tortura i no sap fer-ho d’una altra manera.

Josafat és una novel·la breu amb un ritme àgil malgrat la densitat descriptiva i l’edició que he llegit és original sense adaptar. Bertrana critica el fanatisme religiós i explora la lluita de l’individu amb l’entorn, però també contra si mateix i els propis desitjos. 

Altres entrades del mateix autor:

• L’hereu (ressenya de MAC)

Txell.Cat

El Cafè de la Granota - Jesús Moncada

Títol: El Cafè de la Granota
Autor: Jesús Moncada
Llengua original: català
Editorial: Club Editor
Any: 1985

"... un ofici no s’aprèn en quatre dies: vol temps, paciència, sacrificis, constància i la gent d’ara demana coses fàcils, no els vagis amb trencaments de cap! ¿Com podem anar bé?"

Jesús Moncada és un autor que tenia pendent i que en Dídac m’havia recomanat força perquè li agrada molt. L’he descobert fent una lectura conjunta d’El Cafè de la Granota i he de dir que m’ho he passat molt bé.

El Cafè de la Granota és un recull de contes, anècdotes que un cronista ha recollit escoltant els vilatans de Mequinensa en un cafè homònim. A través dels contes coneixem una terra que m’és coneguda i que m’estimo, a la vora de l’Ebre. 

Moncada ens transporta a la Mequinensa que ara es troba colgada sota el riu Ebre i la retrata amb una certa nostàlgia pel passat -que podem veure amb els oficis que hi surten i que ja no existeixen- i amb molt d’amor per la terra. A través de les històries dels mequinensans, alguns dels quals van reapareixent en més d’un conte, Moncada ens mostra el dia a dia de la postguerra, el pes de l’Església, i tracta temes recurrents com la mort o el futbol.

En general, tots els relats tenen un toc humorístic que els fa simpàtics, molta ironia i també molta bondat. M’ha agradat molt el to i l’estil de l’autor, però també el domini de la llengua. El lèxic és molt ric i realment fa goig de llegir, és una pena que hi hagi tantes paraules boniques que ja no diem.

Els que m’han agradat més són: “La plaga de la Ribera”, “Futbol de Ribera” i “Un enigma i set tricornis”.

Al final de l’edició que he llegit hi ha algunes de les cartes que Pere Calders va enviar a Jesús Moncada, i són molt xules de llegir perquè comenta què li han semblat alguns contes, lloa la ploma de Moncada, però també li recorda la importància d’escriure sense faltes d’ortografia.

— 

Deixo per a mi les anotacions que m’he fet després de llegir cada relat per poder-los recordar més endavant:

• "Un barril de sabó moll", o com el pobre llaüter Florenci va haver de carregar el barril de sabó costa amunt. Pere Camps, ets un dèspota i no caus bé.

• “La plaga de la Ribera", o com fer-se un lloc entre els malfactors més temuts. Aquest relat m'ha agradat molt 😊

• "Absoltes i sepeli de Nicolau Vilaplana", o quan dos esdeveniments importants se solapen i la decisió del cap no acaba de concordar amb la que dicta el cor. Aquest no m'ha entusiasmat especialment 😅

• "Paraules des d'un oliver", o la mandra que em fan els xarlatans 🫠. Un relat molt pim-pam, amb alguna lleugera referència a la guerra civil.

• "Informe provisional sobre la correguda d'Elies", o l'home més ric del cementiri. Aquest m'ha semblat divertit i he de dir que el final no me l'esperava i m'ha fet gràcia. M'ha agradat anar seguint tots els detalls de la correguda de l'Elies (per on passava, l'hora i amb qui es creuava). Bona feina d'investigació 😂😉

• "Futbol de ribera", o la importància i el protagonisme del riu. Aquest relat és un elogi a l'aigua, als rius i als pobles de ribera. M'ha agradat moltíssim 🤩

• "Senyora mort, carta de Miquel Garrigues", o la lenta desaparició d'oficis antics. Un relat que no enganya, ja des del títol, però amb una mica de nostàlgia pels oficis d'"antes". El pas de la barca és un dels meus llocs preferits de Flix, crec que el fa molt especial 🤩🥰

• "Preludi de traspàs", o quan el més temut no és morir sinó el més enllà. No és el meu preferit però m'ha agradat molt el tractament de la mort. És un conte molt breu, però molt ben fet. Condensa una història en 4 pàgines amb clímax i gir final, no és fàcil!

• "Els delfins", o el noble art d'acomiadar els morts. Aquest no m'ha convençut; m'ha semblat avorrit i el narrador un pesat 😵

• "Un enigma i set tricornis", o la passió pel futbol i la victòria de l'equip local. M'ha agradat força com construeix tot el relat des de l'arribada dels grisos a Mequinensa i com canvien les dinàmiques del poble fins que es presenta el cas que va fer aixecar tanta pols 🤭. Carregat de detalls memorables i graciosos com la Salomé o la Marieta Peris 😉

• "Amarga reflexió sobre un manat de cebes", o quan no vols dir res però se te'n va de les mans. M'ha agradat la riquesa lèxica (quina pena que haguem perdut tan vocabulari 🥹) i la construcció de la intriga amb tots els embolics dels veïns.

• "L'assassinat del Roger Ackroyd", o les vicissituds d'un lector empedreït. M'ha semblat un conte simpàtic i molt àgil. Damià, t'entenc perfectament 🫶
  ‼️ No el llegiu si no heu llegit el llibre homònim d'Agatha Christie!

• "Amor fatal en decúbit supí", o els drames de Gervasi Fenolleda. Aquest és el conte que menys m'ha agradat del recull fins ara. No m'ha fet especialment gràcia el gir ni la trama principal; m'ha semblat més divertit algun comentari aïllat sobre el cabell, la relació amb la minyona...

• "Guardeu-vos de somiar genives esdentegades", o quan la desesperació et porta a creure't qualsevol cosa. Tanco "El cafè de la granota" amb un relat que per mi trenca una mica amb la tònica general del recull. No m'ha acabat d'entusiasmar i els pocs trets humorístics que hi he trobat no són tan reeixits com en altres contes del recull.

Txell.Cat

L’orb abominable i altres contes obscurs - Josep Maria Prió

Títol: L’orb abominable i altres contes obscurs 
Autor: Josep Maria Prió
Llengua original: català
Editorial: Terra Ignota Ediciones
Any: 2025

El gènere de terror no és, ni de bon tros, la meva zona de confort, però aquest recull de contes obscurs em va semblar una bona opció per tornar-hi a fer una immersió controlada. 

L’orb abominable i altres contes obscurs és un recull d'històries molt fosques i tèrboles, en què l'horror no es presenta d'entrada, sinó que es va coent amb uns personatges i situacions relativament quotidianes (encara que hi hagi contes ambientats en altres èpoques històriques). 

Els contes estan ben tramats i la intriga, molt ben mesurada i dosificada. Les històries enganxen l'interès del lector fins al final, quan es descobreix l'element terrorífic que tot ho capgira. L'autor ens presenta històries diferents pel que fa a l'ambientació, els personatges i la llargada, però m'ha semblat que tots tenen un ritme i una estructura similar, aquest crescendo continu fins al final. A nivell temàtic també hi ha una certa homogeneïtat: la maldat humana, el canibalisme, el flirteig amb la mort i el més enllà, i elements sobrenaturals per sembrar el terror psicològic. 

Josep Maria Prió se serveix d'una llengua treballada i denota una gran riquesa lèxica, amb l'ús d'algunes formes arcaiques que, en algunes ocasions, m'ha semblat artificiosa. Aquest estil recobreix tot el conjunt d'una pàtina solemne, densa i antiga que reforça el conjunt, com si obrissis la porta d’un casalot fosc, vell i ple de teranyines, que alimenta la sensació d'angoixa i por. Tanmateix, també crec que aquesta densitat obliga a fer una lectura atenta i concentrada si hom no es vol perdre pels passadissos del casalot. 

El primer conte, “L'orb abominable”, és el que dona títol al recull però no és dels que més m'han agradat i em va costar força entrar-hi. Els que més m'han agradat són “En Fortià a l'Amazones”, “Una nit a Puigdefoix” i “La torre Elisenda”. 

N'hi ha un parell, “La confessió” i “L'existència unidireccional”, que m'han deixat una sensació estranya. La història m'ha agradat i com Prió ens la presenta també, però mentre els llegia em va semblar s'allargaven més del necessari. 

En conjunt, els contes m'han agradat força, m'han enganxat i entretingut, fins i tot més del que hauria dit inicialment. Pot ser una bona opció per a lectors que busquin una experiència de terror psicològic cuinat a foc lent, més que l’ensurt directe.

Txell.Cat

Terres mortes - Núria Bendicho

Títol: Terres mortes
Autora: Núria Bendicho
Llengua original: català
Editorial: Llibres Anagrama
Any: 2021

"L’espera més llarga de totes, perquè era la mateixa espera que tots tard o d’hora hauríem de passar. I jo sabia que, mentre esperàvem la seva espera, tots esperàvem més que mai la nostra perquè la mort és la mort i la por de la mort és la mateixa quan li toca a un o li toca a un altre, perquè tots sabem que ens ha de tocar a tots."

Ja puc treure Terres mortes de la llista de lectures pendents i quin encert haver-lo agafat finalment. 

Terres mortes ens situa en un entorn rural indeterminat de Catalunya al segle passat, en un poble petit amb un nucli on tothom es coneix i alguns masos allunyats al mig de la muntanya.
L’assassinat brutal d’en Joan, fill d’un d’aquests masos, és el punt de partida de la novel·la a partir del qual es va reconstruint la història de la família. Les diferents peces ens arriben a través de 13 veus diferents, cada personatge té un capítol: els germans, el pare, la mare, el capellà… A poc a poc, a mesura que anem coneixent els relats dels diversos personatges, la història es torna més tèrbola i fosca, i com a lectors anem lligant caps. L'important, però, no és descobrir qui hi ha darrera de la mort d'en Joan, sinó la història de la família.

"Però li vaig contestar que ningú pot parlar amb un mort. Que intentar parlar amb un mort sempre és fer trampes, perquè només serveix per aplacar l’angoixa del viu que ha deixat que el mort s’endugui a la tomba la veritat que mai va atrevir-se a escoltar."

Terres mortes és un relat coral per la pluralitat de veus, però també per les diferents formes de violència, patiment i resistència que hi trobem. Tots els personatges es troben en un entorn hostil, ja sigui per la natura o per la família; tots s’enfronten a algun tipus de violència; la desconfiança i la solitud són aclaparadores; tots tenen l’opció de rebel·lar-se i partir peres amb el passat familiar que és com una llosa, però no tots tenen la fortalesa per fer-ho. Facin el que facin el pes de la nissaga és tan feixuc, que tots en paguen les conseqüències.

"I encara no havia passat prou temps quan em vaig adonar que tenia set i no duia aigua. Vaig voler esperar-me una estona abans d’anar a buscar-ne, però després vaig recordar que existeixen coses com la set, com la mort, com l’amor, de les quals no es pot fugir, i que tard o d’hora hi hauria d'anar."

Bendicho ha escrit una novel·la salvatge, agresta i fosca, que t’arrossega com ho fa la natura més salvatge, una torrentada, una allau o un diluvi. És molt intensa i, en algun moment, angoixant, però alhora totalment absorbent. M’ha generat una barreja de sensacions: ràbia, desesperació, però també compassió.

Terres mortes m’ha agradat molt. La trama està molt ben dosificada, l’estil i el domini del català de Bendicho m’han convençut del tot.

Txell.Cat

La talpera. Un western de la vulnerabilitat - Gerard Vilardaga Cunill

Títol: La talpera. Un western de la vulnerabilitat Autor: Gerard Vilardaga Llengua original: català Editorial: L’Agulla Daurada Any: 2024

"L’olor més indiferent, em fa més basarda aquesta solitud que s’estén impassible entre els vells. L’aïllament, la invisibilitat, la reclusió dins de casa durant anys i panys, o l’amenaça latent de passar els últims dies que et queden en una residència dins d’una habitació compartida amb un estrany amb demència per company de crepuscle. Almenys algú et fregarà el cul cada matí. Fa temps que aquest món embruta més bolquers de vell incontinent que de criatura sense orinal.

Tria la teva aventura, que no t’escriguin l’epíleg, escull encara cabal, el final."

La talpera és una novel·la de ficció que simula un dietari d'un treballador social que podria ser l'alter ego de l'autor, i que es basa en la seva experiència.

Al llarg de la novel·la trobem una gran diversitat de casos, entorns de feina més i menys amables, que ens permeten fer-nos una idea del dia a dia d’aquests professionals. Vilardaga se serveix de la seva experiència en el sector per presentar-nos situacions de vulnerabilitat dels usuaris, però també dels treballadors, situacions injustes per falta de recursos i mitjans, per fer-nos coneixedors i partícips de la impotència que sovint senten els qui es dediquen a donar resposta als qui més necessiten. La talpera porta el subtítol “un western de la vulnerabilitat” i és una reivindicació a la feina dels professionals de l’àmbit social i a les condicions amb què sovint han d’exercir: sense prou recursos, protecció ni temps.

Tot i ser en format dietari, en primera persona i amb entrades datades, l’ordre no és cronològic. D’aquesta manera, l’autor aconsegueix que l’important no sigui l’ordre amb què passen els fets, sinó exactament allò que passa i que segueix passant independentment de la data: drogodependència (i altres addiccions), famílies vulnerables per motius econòmics, immigrants sense papers, maltractaments sistemàtics, persones que s’aprofiten d’altres… 

Hi ha un fil paral·lel als diferents casos descrits que narra la història personal del protagonista amb la seva parella. Desconec si aquesta part també està basada en fets reals, però tot i que també és colpidora, és la que menys m’ha interessat. Per mi, la gràcia de La talpera és precisament el fet de posar sobre a la taula una professió que sovint es menysté o no se li dona la importància que té en una societat en què les diferències cada vegada són més grans.

La talpera està molt ben escrit, amb un lèxic molt ric i un to àcid, sarcàstic i amb tocs d’humor que no pretén camuflar les crítiques. Es nota que hi ha hagut molta feina de reescriptura i de polir, però m’ha agradat molt l’equilibri que hi ha entre el col·loquialisme i la llengua literària. Això sí, per llegir-lo m’havia de concentrar força perquè si no perdia el fil!

La talpera, un western de la vulnerabilitat és una proposta molt interessant i realista per sacsejar-nos la consciència i que ens ofereix una mirada que, si no som del ram, difícilment podem tenir.

"Quan les netes marxen intento colgar de nou l’expedient al fons de l’armari, està tot tan rebotit que he de demanar auxili a un operari de la brigada que passava per allà per fer palanca entre tots dos i aconseguir l’espai mínim perquè el plec de negacions llisqui avall. M’adono que, vist des de la porta d’entrada, l’arxiu té un aire de necròpolis decrèpita, unes catacumbes palermitanes de sol·licituds fallides, el pròleg d'un munt de morts, cada calaix un nínxol d’abismes."

Txell.Cat

Tan lluny de casa - Sergi Purcet

Títol: Tan lluny de casa Autor: Sergi Purcet
Llengua original: català
Editorial: Sembra Llibres 
Any: 2025

“Com estàs”, en plena abraçada, la tieta segueix el guió establert, el manual que ningú s’ha dedicat a actualitzar, ningú vol aquesta responsabilitat. I les respostes, per descomptat, són també prefabricades i acordades, per no augmentar la incomoditat d’un dels moments menys desitjables que ens toca viure de tant en tant.

Quan llegeixes un llibre d’algú que coneixes et mous entre la il·lusió i la felicitat (i creieu-me crec que en Sergi no s’imagina el grau d’il·lusió que vam sentir a casa quan vam conèixer la notícia d’aquesta publicació), i un cert neguit (i si no m’agrada? i si no és tan bo?). Un bon garbuix d’emocions que em rondaven abans de començar la lectura de Tan lluny de casa, un recull de relats d’en Sergi Purcet. Us he de dir que després de llegir el primer relat, “La vetlla”, el neguit em va abandonar i em vaig deixar anar a la il·lusió.

Tan lluny de casa és un recull de nou relats d’històries que parteixen de situacions o personatges quotidians, que ens poden resultar familiars, per parlar de crisis i canvis, de relacions humanes, d’allò que no es veu a simple vista i d’allò que amaguem deliberadament. Quan érem petits i jugàvem, a vegades cridàvem “casa” per dir que ens trobàvem en un lloc segur. Quan som lluny de casa (i no cal que sigui una casa física) som lluny d’aquell lloc on ens sentim protegits, i podem no sentir-nos del tot còmodes. Els personatges de Tan lluny de casa també es troben en aquest lloc incòmode que suposa un punt d’inflexió: un enterrament, un viatge a París, una visita que desperta records del passat, un seguit de circumstàncies que acaben amb un accident de cotxe, una soledat desesperant, un somni o un desig difícil de complir…

M’ha agradat molt la intimitat i la proximitat que he trobat en tots els relats, en què el Sergi a poc a poc ens va vestint els personatges i els seus conflictes i la seva història, i així com a lectors anem descobrint que les coses no són el que semblen a primera vista. Totes les històries tenen un gir final que es presenta molt cap al final i que, en general, és inesperat, tot i que alguns els vaig veure venir.

Aquest narrar minuciós i lent denota molta feina de relectura, de polir i retocar fins a aconseguir el teixit perfecte. Llegint Tan lluny de casa he tingut la sensació que totes les frases estan mesurades, que el ritme de les històries està més que repensat, que no ens han abocat el primer que ha sortit del cervell. I tota aquesta feina d’orfebreria també l’he trobat en la llengua: un català treballat, cuidat i mimat. Segurament hi deuen tenir alguna cosa a veure les pàgines llegides i les ressenyes escrites… Però de debò que així dona gust llegir!

Com en qualsevol recull de relats, n’hi ha alguns que m’han agradat més que d’altres, i voldria destacar especialment “La vetlla”, “Sempre ens quedarà París”, “Ampolla amb missatge” i “Júlia”.
“La vetlla” m’ha agradat especialment per com es descriuen els pensaments i les sensacions d’incomoditat general que acostumen a donar-se als tanatoris. He sentit la incomoditat de la Laura i m’ha fet plantejar-me si jo mateixa en alguna ocasió he seguit els protocols no escrits perquè no ho sabia fer millor.
“Sempre ens quedarà París” i “Ampolla amb missatge” són dues històries que m’han despertat molta tendresa, les he trobat molt amables. 

I “Júlia” és una de les històries en què vaig preveure el final, però tot i així m’ha agradat molt la construcció dels tres protagonistes i, realment, són gairebé tres històries en una: la d’en Mario i en Víctor, la de la Júlia, i la dels tres junts.

Tanco Tan lluny de casa contenta d’haver descobert la faceta escriptora d’en Sergi, satisfeta i gens decebuda. Enhorabona per aquests relats!

No vull deixar passar l’ocasió d’agrair l’exemplar a en Sergi.

Txell.Cat

Cos, camp de batalla - Laia Mauri Baraza

Títol: Cos, camp de batalla Autora: Laia Mauri Baraza Llengua original: català Editorial: La Magrana Any: 2024 

"Durant bastant temps vaig viure aquesta nuesa sense tabús ni pudor, sinó amb molta alegria. No hi havia una mirada externa que no fos de tendresa. Però quan el meu cos va començar a canviar, també ho va fer la seva mirada, especialment la del meu pare. I la meva, perquè el meu cos ja no era només un cos que es passejava per casa i era estimat sense recances, sinó que era un objecte de desig als ulls de la societat, i també, evidentment, als meus ulls."

Vaig descobrir aquest llibre en un programa de Les dones i els dies, en què entrevistaven l'autora, i em va semblar que abordava molts temes que ens podien interpel·lar amb la colla d'amigues, així que el vaig proposar perquè fos la següent lectura a comentar.

Cos, camp de batalla és una novel·la molt àgil en què, a través dels records i les experiències viscudes, una jove badalonina de 29 anys parla del seu despertar sexual, del desig i de la seva relació amb el sexe. 

"He arribat a dubtar que em passés realment. La seva actitud inalterable, el fet que jo ho expliqués poc i tard, que algunes de les meves amigues continuessin sortint de festa amb ells, em desubicava. Haver-me mentit tant a mi mateixa durant anys a vegades em fa dubtar dels meus propis records. De si ho he somniat, m’ho he inventat o és real. [...] La violència com un càstig per haver fet massa públic el meu desig."

Cada capítol porta com a títol una part del cos a partir de la qual ens arriben pinzellades de la infància, l'educació sexual rebuda a casa, les primeres vegades, l’autodescobriment, els tabús, els complexos físics, els judicis de la societat… i, en definitiva, com els cossos femenins són un camp de batalla entre el propi desig, les pressions estètiques i el que s'espera de nosaltres. No hi ha una trama potent, sinó que la força està en les reflexions que fa i que, sense que sigui explícitament, et convida a fer. Com va ser el meu despertar sexual? El vaig viure amb vergonya? Tenia prou informació? Quines inseguretats i pors tenia? Era genuí el desig o buscava validació? A quantes companyes vaig jutjar per anar a un altre ritme? Quins tabús m'acompanyaven? Quants estereotips masclistes he seguit per inèrcia? He qüestionat alguna vegada el feminisme d'algú per com es relaciona afectivament amb els homes?

Entre els capítols s'hi intercalen unes notes de mòbil que no hem acabat d'entendre i que, si no hi fossin, no ens hi faltaria res. 

"No era la primera vegada que ho provava, això d’intentar que m’agradés qui m’havia d’agradar. Totes les vegades anteriors havia acabat com el rosari de l’aurora. És el que sol passar quan intentes falsejar el desig. Però sentir-te agradada, estimada, admirada és un somnífer tan fort, és una droga tan aclaparadora que a vegades et fa perdre el nord."

Cos, camp de batalla ha sigut una molt bona lectura per comentar en grup. La majoria hem coincidit que ens hi hem sentit interpel·lades en diversos moments, ja sigui perquè ens hi hem reconegut o perquè hi hem reconegut algú altre. També hem coincidit en què és un llibre molt valent, ja que posa per escrit pensaments, pors i inquietuds que hem pogut tenir, però que no ens hem atrevit a manifestar i, de fet, avui, comentant-lo mentre fèiem el vermut, hem compartit records i sentiments de quan érem més joves que, fins ara, no havíem parlat. 

"Ens jutgem, per descomptat, a més de l’evident competició entre nosaltres a què ens aboca el sistema, i ens fem mal i trenquem peres i ens reconciliem milions de vegades. Per sort, les dones no som éssers de llum incorruptibles que emanem una sororitat màgica de bondat. Ni les amigues són aquell espai on el món de merda que ens ofega no entra. Mitificar-ho és posar-hi una responsabilitat exagerada, és demanar a les teves amigues que siguin una cosa que no són."

És una lectura àgil i amb un llenguatge planer, molt recomanable per reflexionar i revisar la pròpia relació amb la sexualitat, per mirar enrere amb un punt d’autocompassió i perdonar-se, deixar enrere la vergonya i el pudor que ens ve a partir dels estereotips patriarcals i capitalistes. I que no us enganyin, crec que els homes també l'haurien de llegir per anar fent passos cap a una societat més lliure de judicis, de masclisme i de violència. 

"Durant molts mesos la por va prendre el control: la pena és una força desmesurada que s’ho emporta tot i que et desposseeix."

Txell.Cat