diumenge, 10 de desembre del 2017

L'home del llac - Arnaldur Indridason

Títol: L'home del llac
Autor: Arnaldur Indridason
Llengua original: islandès
Traductora: Maria Llopis
Editorial: La Magrana
Any: 2010


"La dictadura provoca la por i fa que la gent es comporti de manera servil. Ara a Hongria la gent se n’adona. No som una nació lliure. De manera sistemàtica, han muntat un estat comunista sota la vigilància de la Unió Soviètica. Ningú no ens ha preguntat a nosaltres, el poble, què volíem. Nosaltres ens volem governar a nosaltres mateixos, però es veu que no hi tenim dret. Els joves acaben a la presó. N’hi ha que desapareixen, va dir la Ilona."


La novel·la negra m’agrada força, potser alguna més que altra, però això passa habitualment amb qualsevol estil narratiu. M’he inclinat per aquesta novel·la però segurament continuaré llegint més títols d’aquest autor.

El nivell de l’aigua d’un llac islandès baixa tot de sobte després d’un terratrèmol. L’absència d’aigua descobreix un esquelet mig enterrat en el llit de sorra del llac. La calavera té un orifici. Encara més estranya és la presència d’un gros aparell de ràdio amb inscripcions en rus.
Erlendur, Elinborg i Sigurdur Oli inicien una investigació que els porta a l’època de la guerra freda, quan els estudiants d’esquerres més brillants eren enviats a estudiar a l’Alemanya Oriental.
La trama mescla un cas d’assassinat amb les esperances de la joventut i l’espionatge internacional. Caldrà força temps, no obstant això, abans que aquest episodi mostri tots els seus caires, els seus secrets, i que les diverses traïcions que es van cometre siguin venjades. L’home del llac descriu passions i somnis, el destí de gent desapareguda i el dolor dels que es queden enrere.

L’autor narra la investigació d’un assassinat que es va cometre fa més de 40 anys. Després de tants anys submergit, l’esquelet no aporta cap indici que pugui determinar qui és. L’única prova que es troba és aquell aparell. La investigació es fa sense cap mitjans tècnic, només amb preguntes i respostes.
Comença una feina complicada buscant respostes a diverses ambaixades del país a la recerca d’una persona desapareguda fa tants anys, i l’obsessió de l’investigador Erlendur per un embellidor d’una roda d’un cotxe aparcat en una estació d’autobús, l’amo del qual ha desaparegut sense deixar rastre, i que el portarà a la descoberta del que va passar.
El ritme de la investigació és reposat, pausat i molt natural, res a veure amb les accions trepidants d’altres novel·les d’aquest gènere. L’autor aprofita el curs de la investigació per explicar-nos el que passava a Europa de l’Est, a mitjans del segle passat, on la falta de llibertat d’expressió i les traïcions estaven per tot arreu i on ningú es podia refiar dels que semblaven amics o companys. L’autor fa una crítica social per demostrar els errors i els defectes de la societat en la que viu.

Sobta que els protagonistes surten amb els noms i que sempre es tutegen. Segons una nota de l’autor, a Islàndia, el cognom no és el nom de família, que exclou pràcticament els patronímics. L’individu sempre se’l designa pel seu nom de pila, seguit del nom del pare al qual s’afegeixen les desinències.. son (fill de ..) per als homes, i dóttir per a les dones. Així doncs Erlendur Sweinsson vol dir Erlendur, fill de Sweinn. 


"«Què ha passat Hannes? Què ha passat des que vas arribar aquí? En tu estaven dipositades totes les esperances dels camarades del país.»
Es va fer un silenci. En Hannes va contestar:
«A Islàndia podem discutir amb els nostres adversaris, podem publicar articles en els diaris. Aquí està prohibit. S’atreveixen a parlar d’eleccions quan el que fan és reunir la gent com un ramat de xais per fer que elegeixin l’únic partit autoritzat al país! Tot el que diguis se’t pot girar en contra: et poden venir a buscar, arrestar i expulsar-te de la Universitat. Les línies telefòniques estan punxades. S’espia la població!» "


Malauradament aquesta situació és, a hores d’ara, encara vigent en molts llocs i països del món, siguin del signe que siguin i la repressió pot ser més o menys cruentes.


Coneixem una mica més l'autor?
Arnaldur Indridason va néixer a Reykjavik el 1961 i és un escriptor islandès, fill del també escriptor Idriol G.Porsteinsson. Llicenciat en història, és periodista, crític de cinema i autor de novel·la negra. Casat i amb tres fills, viu a Reykjavik. És l’autor més conegut de les lletres islandeses. Les seves obres han estat traduïdes a 37 llengües. És l’autor de La dama de verd (Premi Golden Dagger), El passatge de les ombres (VII Premi RBA de novel·la negra- 2013) i Les Marismas.


MAC

dimecres, 1 de novembre del 2017

La trama dorada - Philippa Gregory


Títol: La trama dorada
Autora: Philippa Gregory
Llengua original: anglès
Traductora: Cristina Martin
Editorial: Planeta
Any: 2010

"El rey me ha ordenado que le devuelva el anillo de casada. Lo obedezco en eso igual que en todas las cosas, y lo acompaño con una carta. No va a percatarse de la rabia y la decepción que tiñen mis palabras porque ni me conoce ni piensa en mí, pero estoy a la vez furiosa y decepcionada, y puede quedarse con su anillo de boda, y con sus votos nupciales, y seguir convencido de que Dios le habla. De modo que se acabó. Y ahora empieza para la pequeña Catalina Howard."


Sempre m’ha agradat molt la història i per tant, les novel·les històriques, sobretot si aquestes estan ben documentades, la qual cosa sembla confirmar-ho la llista de títols que apareixen al final de l’obra, i que segon l’autora han contribuït a donar-li un informació molt àmplia en referència a aquella època.

Anglaterra 1539. Després de la mort de Jane Seymour, el rei Enric VIII torna a buscar esposa: la seva quarta reina. Des de tots els confins del regne les joves de família noble anhelen ser cridades a la Cort i evitar així un destí poc prometador.
Però el rei es fixa en Anna de Clèveris, filla del duc de Clèveris, a la qual únicament ha vist retratada en pintura. Joana Bolena i Caterina Howard, dues dones caigudes en desgràcia, sense fortuna que asseguri els seus dots, es compten entre les triades per servir a la nova reina.
Això no obstant, el que sembla un conte de fades, de sobte esdevé una trama daurada. La història es repeteix . Enric VIII s’enamora de una de les dames de companyia de la seva esposa. Però Anna de Clèveris és una dona que ha conegut la tirania des de la infància, una dona que sap del passat voluble del rei i que, conscient que s’enfronta al cadafal tindrà que jugar bé les seves cartes.
Després de La otra Bolena, La trampa dorada reprèn les vicissituds de la dinastia Tudor, després de l’execució d’Anna Bolena. Una novel·la intensa d’intriga absorbent i factura impecable que captura l’època i el sentir de tres dones radicalment oposades que però, veuran els seus destins unir-se per intentar sobreviure en la cort d’un tirà.


"Yo, Juana Bolena, sentía celos de Ana y de su amor por su hermano, mi marido, así como la devoción que el sentía hacia ella y testifiqué en su contra. Ella sabía que yo había prestado testimonio contra ellos dos, que había hablado con voz clara y fuerte y los había condenado sin el menor remordimiento. Que Dios me perdone."


El contingut d’aquest llibre m’ha agradat perquè l’autora ha tingut l’encert de narrar la situació de les protagonistes, des del punt de vista de les vivències de cadascuna d’elles i les seves reaccions: La voluntat d’ Anna de Clèveris per ser una bona esposa i millor reina, que sap mantenir-se amb dignitat quan les coses es torcen; la inconsciència de la jove adolescent Caterina, només pendent dels vestits nous, les joies, i les festes al palau; l’engany i l’ambició de Joana Bolena. Tot això es narra dins el context històric de la cort del rei Enric VIII que arriba a pensar que és Déu mateix.

Sense apartar-se del rigor històric d’aquella època, la ficció històrica està molt ben conduïda per l’autora que millor coneix i descriu tots els paranys d’una cort sòrdida, on ningú està lliure de morir ajusticiat. 

"Estoy sedienta de gozar del color y la riqueza, de los diamantes y los coqueteos, de los caballos y el baile. Deseo la vida que me corresponde, voy a tener lo mejor de lo mejor. Voy a ser reina de Inglaterra, Y entonces ya veremos lo que yo, la pequeña Catalina Howard, puedo considerar mío propio."


Coneixem una mica més l'autora?
Philippa Gregori (1954) va néixer a Nairobi (Kenia). Es va llicenciar a la Universitat de Sussex. Ha exercit periodisme durant 3 anys en premsa i ràdio. És una escriptora de reconegut prestigi internacional. Doctorada en literatura del s.XVIII per la Universitat d’Edimburg, s’ha guanyat el reconeixement de la crítica i del públic. És coneguda per la seva precisió històrica, la meticulositat de les seves investigacions y per la genialitat amb la que barreja detalls històrics reals, històries d’amor, aventura i vida de la cort. Viu al nord d’Anglaterra amb la seva família.
Ha publicat nombroses novel·les: Placeres terrenales (2000); La princesa fiel (2007); La otra Bolena (2008); La trampa dorada (2010); La reina blanca (2011) ; La reina roja (2012). 

"De modo que se acabó. Guardaré luto por el rey y después asistiré a la coronación del príncipe. Me he convertido en lo que me prometí a mí misma ser si lograba evitar el hacha de Enrique. Me prometí a mí misma que viviría mi propia vida, según mi propio parecer, que desempeñaría el papel que me corresponde en el mundo como mujer por derecho propio, y eso es lo que he hecho."

MAC

dissabte, 28 d’octubre del 2017

Assassinat a l'Orient Express - Agatha Christie


Títol: Assassinat a l'Orient Express
Autora: Agatha Christie
Llengua original: anglès
Traductora: Johanna Givanel
Editorial: La Magrana
Any: 1934 (traducció: 1965)

D'aquí poc estrenaran una nova versió cinematogràfica de la cèlebre novel·la negra d'Agatha Christie, Assassinat a l'Orient Express. Tot i que ja l'havia llegit feia anys i malgrat que també he vist la pel·lícula antiga, el tràiler de la nova versió em va semblar molt atractiu i vaig decidir refrescar la memòria abans d'anar-la a veure al cinema.

El cert és que al cap de pocs capítols ja recordava com es resolia el misteri, però això no va evitar que m'atrapessin les deduccions de Messieur Poirot.
Assassinat a l'Orient Express, com ja indica el títol, narra la resolució d'un assassinat en un tren de llarga distància que es queda atrapat en la neu.

Malauradament, tinc un "però". Em sap molt greu dir-ho, però la traducció al català no m'ha convençut i, en moltes ocasions, m'ha resultat arcaica. El cert és que la traducció té uns anys i no sembla que s'hagi revisat per actualitzar alguns usos. A més, el llibre conté diverses errades i, tenint en compte que la traducció és del 1965 i que aquesta reedició de La Magrana és del 2010, tinc la sensació que convindria fer una revisió més acurada.

Per sort, Christie no falla i atrapa els lectors des del capítol u (o tres, en aquest cas). L'autora és un clàssic que no passa de moda i que es pot recomanar a qualsevol persona: lectures ràpides, trepidants, originals i amb girs inesperats.
Per als més atrevits, Agatha Christie és una autora molt fàcil de llegir en anglès.


Coneixem una mica més l'autora?
Agatha Christie (1890 - 1976) és l'escriptora de novel·la detectivesca més coneguda del món i l'autora més venuda de qualsevol gènere, exceptuant William Shakespeare. S'han venut uns dos mil milions d'exemplars de les seves obres en anglès i mil milions més en altres llengües. Christie s'ha traduït a més de tres-centes llengües.

Christie va publicar més de vuitanta novel·les i obres de teatre, entre les quals destaquen títols com ara L'assassinat de Roger Ackroyd (1926), Deu negrets (1939) o Mort al Nil (1937).
Hercule Poirot i Miss Marple són els dos detectius principals que protagonitzen la majoria de les seves obres.
Algunes de les seves novel·les s'han adaptat al cinema, com ara Assasinat a l'Orient Express o Mort al Nil.

Tràiler de la pel·lícula
- Versió del 1974


- Versió del 2017


Txell.Cat

dijous, 26 d’octubre del 2017

La casa de la colina - Jonathan Black


Títol: La casa de la colina
Autor: Jonathan Black
Llengua original: anglès
Traductora: Edith Zilly
Editorial: Ultramar Editores
Any: 1979



Mirant fa uns dies els llibres que la meva germana té a la seva biblioteca, em va cridar l’atenció aquest exemplar, no sé si per la coberta que s’aparta molt de les tapes que actualment es fan, o per unes notes de l’autor que ja exposaré més tard. La versió és en llengua castellana i no he trobat enlloc que s’hagi traduït en versió catalana.


"Charles Talbot, el presidente de los Estados Unidos se había acercado a ella no sólo en busca de consuelo, sino para que le guiara paso a paso.
Marjorie estava exultante. Había llegado a un punto desde el cual podía ejercer dominio directo sobre el presidente, acuñando así las decisiones y los aconteceres que determinarían el destino de los Estados Unidos y de gran parte del mundo."

El gran palacio de estilo seudo-normando, en la calle más elegante de Washington, recibía desde hacía tiempo el nombre de LA CASA DE LA COLINA. A él acudían los hombres más poderosos del país, para permitirse fantasías ocultas e inenarrables. Allí jugaban las apuestas del poder, decidiendo los destinos de hombres y mujeres.
Sólo a Lady Marjorie Norworth confiaban los secretos de sus vidas íntimas. Però Lady Norworth, confidente i amante de presidentes, gran señora del mundo del placer de la capital, jugaba la mayor de todas las apuestas.
En esta novela-reportaje , Jonathan Black, nos presenta las sórdidas intrigas de la Casa Blanca y de ... LA CASA DE LA COLINA, espejo invertido de la primera, donde los hombres públicos del país buscan en privado a las mujeres más seductoras, mientras tejen las intrigas y compromisos que convierten la vida oficial en una comedia perfectamente ensayada y preparada en ese teatro íntimo que es La CASA DE LA COLINA. Libro repleto de testimonios sobre la intimidad de personajes como J. F. Kennedy, Truman, H.A. Wallace, D. Roosewelt, Nixon, Carter, Eisenhover, Aristóteles Onassis, H. Edgar Hoover, la CIA, el FBI.., los hombres de ficción son sólo una máscara que encubre a celebridades que jamás pensaron que el gran público pudiera conocer sus escapadas a LA CASA DE LA COLINA.


La novel·la es llegeix molt bé. En ella, l’autor s’endinsa en aquest món tan complicat de la política on flueixen les lluites pel poder, la depravació sota una màscara d’una societat políticament correcte. Dins d’aquest context no hi pot faltar ni la CIA ni el FBI. De fet, l’autor a través d’uns personatges ficticis, demostra com els favors es pagant i com un personatge, a la ombra, pot moure els fils dels esdeveniments. El més trist de tot això és que 40 anys més tard, les coses són més o menys semblant, no només a Amèrica, sinó en qualsevol país del món. Moltes de les accions que passen en aquella època, son totalment vigents a hores d’ara a Catalunya.
No deixa de ser singular algunes notes de l’autor que reforcen el contingut del relat i que detallo a continuació :


"Batallones enteros de ayudantes y consejeros del presidente Richard M.Nixon, hombres que designó para ocupar altos cargos oficiales, están bajo la acusación de haber cometido actos criminales; en muchos casos han sido declarados culpables.
...Sigue siendo un misterio la verdad sobre lo ocurrido en el caso del joven y apuesto senador que cayó de un puente con su coche y salvó la vida, mientras que la joven que lo acompañaba murió ahogada.
... Un ex director del FBI fue, durante décadas, azote de los desviados sexuales empleados por el gobierno de los EE.UU., según sus propias y estridentes declaraciones, enemigo implacable del delito y la corrupción en cualquiera de sus formas. Ahora el público descubre que él mismo era homosexual y utilizaba los fondos gubernamentales para comprar costosos regalos a sus favoritos.
... La directora de un periódico detalla abiertamente sus relaciones sexuales con el presidente Franklin D. Roosevelt.
... Fuentes de confianxa atestiguan que el presidente John F. Kenedy convirtió la Casa Blanca, virtualmente en un burdel."


Coneixem una mica més l'autor?
Jonathan Black, és el nom de pluma de Mark Booth. Va néixer el 1955 a Cambridge (Regne Unit). Va ser educat a la Ipswich School i posteriorment al Oriel Collège, a Oxford, on va estudiar Filosofia i Teologia . Ha treballat en publicacions durant més de vint anys.
És autor, entre altres de La història secreta del món ; La història sagrada: com els àngels, místics i intel·ligència superior van fer el nostre món; Los violadores del mundo- Petróleo- Oro. 

MAC

dijous, 19 d’octubre del 2017

La primera estrella del vespre - Nadia Ghulam i Javier Diéguez


Títol: La primera estrella del vespre
Autor: Nadia Ghulam i Javier Diéguez
Editorial: Rosa dels Vents
Any: 2016

Abans de començar, m’agradaria animar als lectors del blog a llegir abans d’aquesta novel·la, El secret del meu turbant, de la mateixa autora. Una història basada en fets reals, en la seva dura infantesa, colpidora, plena d’esperança, superació i sinceritat.

La primera estrella del vespre és aquella primera estrella que es pot veure al cel clar d’Afganistan. És un símbol d’esperança i innocència. Tothom té un record d’infantesa que associa a un element especial. Per la Nadia, la primera estrella de la nit és un punt d’unió amb la seva cosina Mersal, que des de ben petites han estat molt unides. Quan patia, tenia por o simplement li venien ganes de rendir-se, esperava que es fes fosc per poder contemplar la lluïssor dalt del cel.

Després d’haver-nos explicat la seva experiència a l'Afganistan amb guerra (El secret del meu turbant), la Nadia, amb aquest llibre vol retre un petit homenatge a les dones de la seva família i a totes les dones de l’Afganistan. Unes dones fortes i lluitadores davant l’allau d’adversitats que es troben al llarg de la seva vida. A partir de la mort de la seva tieta Sha Ghul, la Nadia torna al seu Afganistan després d’anys de viure a Badalona per poder retrobar-se amb la seva família, donar el condol i recuperar la Mersal, la seva cosina.

A través de la lectura d’aquest llibre, podem conèixer un Afganistan modern i obert de ment que existia abans de la guerra. Un Afganistan que permetia a les dones estudiar, treballar i vestir-se com volguessin. Permeteu-me doncs, reflexionar sobre qui són els veritables repressors de la societat afganesa, i de la majoria de països d’Orient del voltant. Doncs podem comprovar que no es tracta d’una societat antiga i carca sinó d’un sector de la societat que ha agafat les regnes del poder amb la violència i amb la interpretació convinguda per ells de la seva religió, l’Islam, han escampat la por i el terror per tot arreu.

La lectura d’aquest llibre, juntament amb la d'El secret del meu turbant, ens permetran empatitzar amb tota la gent que malauradament es troba en guerra als seus països i que es troben amb la necessitat de marxar de la seva terra per poder aspirar a una vida millor. Aquest és un tema molt actual avui en dia, amb la crisi dels refugiats que estem vivint, i podem veure que tot i ser un tema molt actual, aquestes situacions fa anys que les vivim. Jo no sé quina és la solució a aquest drama que estem vivint, però el que veig és que sovint a la societat occidental li manca empatia.

Per acabar, m’agradaria retre el meu petit homenatge a les dones. Com dèiem al principi, la Nadia parla de les dones de la seva família; la Zia, la seva mare; la Mersal, la seva cosina; la Sha Ghul, la seva tieta; la Razia i l’Arezo, les seves germanes; la Maboba i la Shabnam, també cosines; i l’Omaira, una cosina del seu pare. Totes elles han hagut de superar grans adversitats i dificultats que la vida els hi ha anat posant però sempre, i fins i tot quan ja no els quedava ni un bri d’esperança, han acabat superant-los, fent-se així més fortes. La vida de la dona a l’Afganistan no és fàcil, i malauradament encara hi ha molts països on les dones es troben amb inferioritat de condicions i amb una lluita diària per poder sobreviure.

La Nadia diu [...] En aquell moment vaig pensar que de vegades ens oblidem de valorar els petits detalls de la vida. Aquells detalls que ens donen instants de felicitat eterns [...].
Procurem doncs mirar de ser més conscients d’aquests petits moments, valorant el que tenim i guardant-los a la nostra memòria per poder al cap d’un temps recuperar-los i somriure.

Marta Català

diumenge, 15 d’octubre del 2017

Lliçó d'alemany - Siegfried Lenz


Títol: Lliçó d'alemany
Autor: Siegfried Lenz
Llengua original: alemany
TraductorJoan Ferrarons
Editorial: Club Editor
Any: 1968 (traducció: 2016)


"I és que el record també pot ser una trampa, un perill, perquè el temps no cura res, res de res."


Ahir vaig acabar de llegir Lliçó d'alemany de Siegfried Lenz i m'ha agradat molt. Cal dir que la lectura ha estat lenta i feixuga, i al principi em va costar entrar en la novel·la, però al final l'he acabat gaudint molt.

La història arrenca en un correccional per a joves inadaptats a Alemanya, l'any 1954. Un dia, Siggi Jepsen, un dels joves internats en el correccional, entrega una redacció en blanc i el castiguen aillant-lo per tal que escrigui la redacció. El tema de la redacció és "les alegries del deure", i Siggi l'entrega en blanc, no perquè no vulgui escriure-la, sinó perquè té massa coses a dir i no té temps de posar-les en ordre. 
Així doncs, aïllat de la resta de companys del correccional començarà un viatge al seus records del passat per tal d'il·lustrar el tema de "les alegries del deure" amb la figura del seu pare. El pare de Siggi Jepsen, Jens Ole Jepsen, és un agent de policia local que s'ha d'encarregar de fer complir la prohibició que arriba des de Berlín de pintar que s'imposa al seu amic de la infància, Max Ludwig Nansen. Amb el pas del temps, la vocació del policia local de fer complir el seu deure, es convertirà en una obsessió i perseguirà el pintor i totes les seves obres, incloses les pintures invisibles, fins i tot un cop acabada la guerra i aixecada la prohibició.
El jove Siggi es trobarà entremig del seu pare, que el vol utilitzar per fer complir la prohibició, i del pintor, a qui se sent més proper i a qui admira molt.

"A la nostra contrada, si pareu l'orella un vespre de tardor que bufi el vent, sentireu molt més del que esperàveu i del que us pugui convenir: els matolls sempre fan xerrameca, reciten romanços a l'aire, i si el que us proposeu és sentir veus o portes que es tanquin, sereu servits."

Tot i que m'ha agradat molt, és una novel·la que no recomanaria a tothom perquè és molt densa i lenta de llegir. 
Hi ha molta descripció detallada dels paisatges de la zona i, de fet, algunes crítiques de les que he llegit, comenten que el paisatge és un personatge més de la novel·la. També hi ha moltes descripcions dels quadres que pinta el pintor de l'obra.
A més, i segons el que he pogut llegir en altres crítiques, "(1) Lenz incorpora —de manera continguda, sense soltar les regnes de la narració— tècniques d’avantguarda: fragments dialogats amb acotacions com si fóra teatre, escenes expressionistes amb clarobscurs —ombres retallades a contrallum sobre el dic— i unes imatges visuals poderoses, de vegades quasi al·lucinatòries: els adults com bèsties marines —llamàntols, crancs, bous de mar, meros…— en l’aniversari del doctor Busbeck o les converses amb les figures fantàstiques dels quadres de Nansen".

Tot plegat fa que sigui una novel·la que s'ha d'agafar amb ganes i amb molta curiositat, perquè és molt fàcil rendir-se al primer capítol.

He trobat molt curiós que l'obra se situï en l'Alemanya nazi i en l'època de postguerra, però que la paraula nazi no aparegui en tota la novel·la.

Lliçó d'alemany és la primera obra de Siegfried Lenz que s'ha traduït al català i considero que la traducció que ha fet Joan Ferrarons i amb què s'ha donat a conèixer aquest autor en català està molt ben feta.
La lectura del postfaci que és a càrrec del mateix traductor també val molt la pena, no només perquè explica detalls de la traducció, sinó també perquè ajuda a entendre i a situar millor l'obra.
Una de les coses que s'expliquen en aquest postfaci és qui era el pintor en qui es va inspirar l'autor per crear el seu Max Ludwig Nansen, i és que Lenz es va servir d'Emil Nolde, Max Beckmann i Ernst Ludwig Kirchner.

"I ara calma't una mica, Vit-vit, va dir, un bon dia veuràs que el que hem fet i suportat junts no es perdrà tan fàcilment. El rastre que deixarem durarà més temps del que ens pensem; no hi ha res que es perdi tan de pressa. [...] Perquè una cosa duri, va dir, no cal que la tornis a veure; hi ha coses que primera cal perdre-les per poder-les tenir sense preocupar-se'n."

Coneixem una mica l'autor?
Siegfried Lenz (Lyck, març 1926 - Hamburg, octubre 2014) va ser un dels escriptors alemanys més coneguts de la literatura de postguerra i contemporània. Als tretze anys va ser enrolat a les Joventuts Hitlerianes i el 1943 va ser cridat a files. Era a bord d'un cuirassat que els aliats van bombardejar poques setmanes abans de la capitulació, va desertar i va fugir a Dinamarca, on va ser empresonat. Després de l'armistici, va arribar a Hamburg sense cap mena de recurs i hi va sobreviure traficant al mercat negre. Posteriorment va començar a treballar per a Die Welt i a escriure novel·les i relats. El seu primer èxit va ser Lliçó d'alemany (1968), que li va permetre viure exclusivament de la literatura fins a la seva mort.
La seva obra literària és molt vasta i ha deixat una petja intel·lectual profunda en l'Alemanya posterior al nazisme. 


"Ara sé per què el pare bregà tant per vèncer el silenci del pintor, per què li importava tant rebre resposta. Però Max Ludwig Nansen no es deixà provocar, no mostrà ni sorpresa ni por ni ràbia, i al pare no se li acudí res més que insistir-li que tot era culpa seva, tot, el que li havia passat fins ara i el que li hagués de passar després. Tu, va dir, tu ho has volgut. Us creieu tan grans, tan superiors a tothom, per vosaltres no hi ha llei que valgui. Se'l va veure molt desconcertat quan el pintor va dir, més aviat per si mateix que no pas per món pare: Ja és hora d'anar-nos-en."


Altres ressenyes
A continuació us deixo els enllaços d'algunes ressenyes de Lliçó d'alemany de Siegfried Lenz que he trobat molt interessants:
- Una lliçó per Manel Baixauli
- Elegia de l'invisible per David Vidal


"T'hi has d'acostumar, a les pèrdues, Vit-vit. De vegades és bo que un no es pugui quedar el que té. Sempre cal tornar a començar. Mentre o fem, podrem posar esperança en nosaltres mateixos. Mai no he estat satisfet, Siggi, i deixa que et doni un consell: estigues tan insatisfet com puguis."

Txell.Cat

dilluns, 28 d’agost del 2017

Habitacions tancades - Care Santos


Títol: Habitacions tancades
Autora: Care Santos
TraductorCare Santos i Isabel Olid
Editorial: Edicions 62
Any: 2012



Vaig veure aquest llibre a la llibreria del meu barri i com que s’acostava l’època de les vacances em vaig decantar per aquest títol, ja que els llibres de misteri o intrigues sempre em relaxen, sobretot en l’època estiuenca. Aquest llibre m’ha causat una grata sorpresa per la manera com l’autora descriu una època ja passada que no tornarà mai més, i com ens presenta els seus personatges.
Aquesta és l’herència que el temps confiarà a Violeta, última integrant de la saga; el passat vist des del present sempre és un trencaclosques amb peces perdudes.

"- Tothom sap que Barcelona, al Rei, li agrada molt més que Madrid.
-I no deu ser que els barcelonins som més del seu gust modern que no pas aquells nobles castellans que semblen tots acabats de treure d’un quadre de Velázquez ? Va preguntar un altre banquer insigne."


A la convulsa i fascinant Barcelona del Modernisme, la matriarca d’una de les nissagues més prestigioses de la ciutat es disposa a organitzar el trasllat a la seva nova llar, un palauet proper al naixent passeig de Gràcia. Les parets d’aquesta casa seran les guardianes silencioses d’unes vides plenes d’ambició, secrets inconfessables i passions ocultes.
Apassionant i additiva, Habitacions tancades, és una història d’intriga, amor i tragèdia amb el rerefons d’un món que va marxar per no tornar mai més.

L’autora fa el recorregut històric i social que ens convida a reflexionar sobre la feble memòria que trametem a les generacions que ens segueixen.

La novel·la mostra la manera de ser meticulosa i exhaustiva d’una societat de finals del segle XIX i principis del XX, on queda ben palesa la diferència entre la classe benestant, burgesa i emprenedora i la classe treballadora, sotmesa als designis dels senyors, fins a la rebel·lió dels treballadors a través dels gremi, on res serà igual.

El que he trobat d’interessant i enginyós és el sistema que utilitza l’escriptora al llarg de la trama, utilitzant una part narrativa, intercalada amb cartes i correus electrònics, entre el personatge principal femení, Violeta, i la seva mare, que li permet trobar la pau i descobrir què amaguen les habitacions tancades. Trenca també aquesta narració, la publicació d’articles en els diaris d’uns fets concrets, i l’inventari de les obres del pintor Amadeu Lax, principal personatge masculí de l’obra.
L’Amadeu Lax, el personatge masculí, és un pintor que desferma sentiments contradictoris. No acabo de definir realment la seva personalitat. Les dones acaben sent totes víctimes de la seva manera de ser. La seva obra pictòrica és realment impressionant i l’autora fa una descripció magistral de les seves obres, fins al punt de crear en el lector el dubte de si realment aquest personatge ha existit.
De l’escriptora jo destacaria la seva imaginació, consolidada amb una recerca documental impressionant i té l’enginy de barrejar personatges reals amb personatges ficticis. La lectura és àgil i es llegeix molt bé, amb ganes d’acabar el llibre per saber que va succeir en aquella casa. 

Hi ha una minisèrie de TV3 d'aquesta novel·la.


Coneixem una mica més l'autora? 
Care Santos (Mataró 1970). Va estudiar Dret però de ben jove va centrar-se en l’escriptura. Va treballar al desaparegut Diari de Barcelona i també a la revista Presència del Punt Diari. Ha col·laborat a Catalunya Ràdio, COMRàdio i BTV. Ha obtingut els premis Gran Angular, Ramon Muntaner i Protagonista Jove amb les seves novel·les adreçades a lectors joves, un terreny en el que és una de les autores més llegides del país. Ha estat antòloga d’Un deu. Antologia del nou conte català. A planeta va publicar la novel·la Habitaciones cerradas que ha estat traduïda a tretze idiomes incloent l’alemany, el francès, el suec, l’italià i l’holandès. I amb Estrella Polar, Fosca,. Aquesta nit no hi ha lluna plena.
Altres llibres d’ella són: L’aire que respires, Mitja tarda, Tantes coses a dir-nos.

MAC

diumenge, 27 d’agost del 2017

La biblioteca dels morts, El llibre de les ànimes, La fi dels escribes - Glenn Cooper

Títol: La biblioteca dels morts; El llibre de les ànimes; La fi dels escribes
Autor: Glenn Cooper
Llengua original: anglès
TraductorDavid Fernández; Mar Albacar
Editorial: Ara Llibres
Any: 2009; 2010; 2013


"Va tancar la porta sense fer soroll i va intentar caminar de puntetes; potser podria col·locar-se furtivament darrere d'ella, agafar-li els pits i estrènyer-se contra el seu cul. La seva idea de passar-s'ho bé."
La biblioteca dels morts - Glenn Cooper


Ahir vaig acabar de llegir la trilogia de "La biblioteca dels morts" de Glenn Cooper, que està formada per les novel·les La biblioteca dels morts (2009), El llibre de les ànimes (2010) i La fi dels escribes (2013).

Fa anys ja havia llegit la primera novel·la de la trilogia i m'havia agradat bastant, però no me'n recordava massa i com que els meus pares havien llegit la trilogia sincera i els hi havia agradat bastant, vaig decidir recuperar-la i començar la lectura de nou.

Les tres novel·les són obres de ficció amb elements històrics: les tres obres narren fets que ocorren en diversos moments de la història i hi apareixen personatges i fets històrics reals, però la trama de la novel·la és ficció.

"Li va agafar la mà sense vida entre les seves i el va mirar als ulls amb tendresa. Per uns moments, van tornar a ser joves, dos innocents, sols plantant cara a les poderoses i cruels forces d'un món que s'havia tornat boig."
El llibre de les ànimes - Glenn Cooper


La biblioteca dels morts narra el descobriment d'una biblioteca enorme i misteriosa que data del segle VIII i la resolució del cas de l'assassí en sèrie del Judici Final a mans de Will Piper i de Nancy Lipinski.
Aquesta és la que em va agradar més perquè considero que la història està molt ben lligada i és molt original. 

El llibre de les ànimes és una història d'aventures protagonitzada per en Will Piper que intenta trobar un llibre que va inspirar Shakespeare, Nostradamus o Joan Calví. Entre els capítols que narren les vicissituds de Piper, trobem capítols ambientats en diverses èpoques històriques on coneixem una mica més la història de la misteriosa biblioteca, així com la influència que va tenir en alguns grans personatges.
Al meu parer, es tracta d'una novel·la entretinguda i de lectura ràpida, però totalment prescindible.

La fi dels escribes és l'última part de la trilogia i, com sempre, es narren fets de diverses èpoques, tot i que la trama principal passa l'any 2026.
No vull explicar res més de la trama perquè suposaria aixafar la lectura de les dues primeres parts de la trilogia.
Si el segon llibre ja em va semblar fluix i prescindible, aquest és el súmmum. La trama és una bogeria total i hi ha alguna incongruència amb el que s'explica en els llibres anteriors.


Crec que La biblioteca dels morts és un bon thriller, ben lligat i molt original, però en aquesta trilogia es fa d'allò més certa la frase "las segundas partes nunca fueron buenas". Si que és cert que quan acabes el tercer llibre saps moltes més coses de la misteriosa biblioteca que havien quedat obertes a la primera novel·la, però també és cert que genera nous interrogants que no es resolen.
La sensació que tinc és que l'autor va trobar una mina d'or en la primera novel·la i va decidir explotar-la al màxim, encara que això suposés inventar sobre la marxa una trama que no estava definida quan va escriure la primera part. Segur que La biblioteca dels morts es va publicar per ser una trilogia?

Amb tot això, no puc negar que he estat enganxada als tres llibres i que me'ls he llegit en molt poc temps. I és que Cooper sap dosificar molt bé la intriga i deixar els lectors atrapats.

Recomano la lectura del primer per la seva originalitat, i el segon i tercer llibre els deixo en interrogants. Si el primer us enganxa i voleu saber què passa més endavant, per passar l'estona són llegibles.

"Jeien al llit. La roba era arrencada amb l'ànsia que caracteritza les primeres vegades. La carn freda i seca es tornava càlida i humida. Les juntures del llit de la pesada estructura van grinyolar i el xerric agut de la fusta contra la fusta posava en contrapunt als seus gemecs sufocats."
El llibre de les ànimes - Glenn Cooper

Coneixem una mica més l'autor? 
Glenn Cooper (1953) va estudiar Arqueologia i Medicina amb especialitat de malalties infeccioses. Ha escrit nombrosos guions i té una productora independent de cinema.
La biblioteca dels morts (2009) i El llibre de les ànimes (2010) van ser les seves primeres novel·les, amb què va aconseguir un gran èxit de vendes.

Txell.Cat