dilluns, 17 de desembre del 2018

Abans ningú deia t’estimo - Francesc Orteu


Títol: Abans ningú deia t'estimo
Autor: Francesc Orteu
Editorial: Catedral
Any: 2018

Aquest llibre s’ha fet a partir de converses mantingudes amb les filles i fills de presos polítics: Anna Forn, Beta Forn, Laura Turull, Marta Turull, Oriol Sànchez. Potser per això, l’exposició d’aquest llibre es mereix un tractament diferent. Abans de continuar fora bo fa una presentació de cadascuna de les persones que han estat testimoni i part del que ha succeït.

Anna Forn: 23 anys. Graduada en Dret. Viu a Londres on ha fet un màster de Relacions Internacionals. Ara comprèn que si hagués fet l’examen d’accés a l’advocacia, hauria pogut visitar al seu pare com a advocada i sense límit de temps. Li agrada observar, escoltar i entendre.

Beta Forn: 20 anys, estudia 2 n d’infermeria. Li agraden les persones, les emocions fortes i voldria treballar en el servei d’urgències d‘un hospital. De tant en tant fuig a la muntanya perquè el seu pare li va ensenyar a estimar-la.

Laura Turull: 21 anys. Estudia 3r de Dret i vol dedicar al Dret Penal i al Dret Sanitari. L’empresonament del seu pare ha fet que es plantegi la possibilitat d’especialitzar-se en Drets Humans. Creu en la justícia, li encanta caminar, la música de bandes sonores i conversar sobre política.

Marta Turull: 17 anys Estudia 1er de Batxillerat, modalitat Humanística. Es proposa estudiar alhora Periodisme i Filologia Catalana. L’apassiona llegir i vol ser escriptora i editora. Un dia escriurà sobre tot això que li ha tocat viure.

Oriol Sànchez: 20 anys. Estudia 1er d’Economia i creu que encara que encara hi ha masses coses al món que cal millorar, com ara respectar-nos més els uns als altres. Li agrada l’esport, estar amb amics i té previst començar a seguir un consell habitual del seu pare: Facis el que facis, fes-ho amb totes les ganes.
"El primer cop que et passen coses no saps què sentir, no saps com t’afectaran i, a poc a poc, tot se’t va fent familiar. Quan saps què pots esperar, encara que sigui dur, una part de l’angoixa desapareix. Una de les coses més dures és la incertesa, estar esperant sense saber si el teu pare quedarà en llibertat o no." (O. Sànchez)
 "Algú va dir: «que mirin els bancs, a veure si s’han endut diners». Des de petita m’he acostumat a sentir comentaris despectius dels polítics, però aquell dia em va doldre especialment. Qui va fer la broma no tenia ni idea que un d’aquells de qui se’n reia era el meu pare. Tampoc vaig dir-li res.(Anna Forn)
 "A sobre el llit hi havia una maleta oberta, amb roba seva. «He de marxar» em va dir.Vaig veure que allò era molt seriós i, de cop, em vaig posar a plorar. «Ara no has de plorar», em va dir i em va abraçar. «No vull que pateixis, has d’estar tranquil·la, però no pots explicar res a ningú. Eixuga’t les llàgrimes i surt i que no se’t noti res."(Beta Forn).
 "Al final del passadís hi havia les càmeres. Vam passar pel davant i vam baixar les escales principals, amb el cor bategant. Tot era soroll. Hi havia molta adrenalina, molta tensió. Veia el pare i sentia que estàvem junts però que també estàvem sols. Què passaria amb el meu pare? Què passaria a la meva família?"(Laura Turull).
 "Em van donar la carta del papa i la vaig llegir moltes vegades. La llegia i plorava. És que ja m’emocionava amb la primera frase. La tinc gravada. «Des del mòdul 4 de la presó d’Estremera, us voldria fer arribar tres missatges que es resumeixen en tres paraules: «dignitat, gratitud i unitat»."(Marta Turull).

Aquest llibre que es pot llegir amb poc temps, m’ha costat molt d’acabar-lo perquè et deixa amb la sensibilitat a flor de pell. Cada pàgina, cada situació dels protagonistes es veuen reflectides en la incomprensió, la ràbia, l’abús de poder de les persones que regeixen el destí del país. Penso que estaria bé que tothom el llegís per adonar-se que la llibertat de manifestar-se o simplement d’exercir els nostres drets, es paguen molt car.


MAC 

dimarts, 4 de desembre del 2018

El cel no és per a tothom - Marta Rojals


Títol:  El cel no és per a tothom
Autor: Marta Rojals
Editorial: Llibres Anagrama
Any: 2018
"Les bessones ja han après que, quan parlen d'elles, tot s'ho han de repartir per la meitat. En canvi el Pep tot ell és eixerit, tot ell és ros com un sol, tot ell és un trasto. Bo o dolent, dolent o dolent, ho és ell sencer; tan petit i ja és 'tot un' per a les mirades dels altres."

Marta Rojals ho ha tornat a fer: ha escrit una altra obra mestra que de ben segur no us deixarà indiferents i que és diferent de les seves obres anteriors.

El cel no és per a tothom és un drama més complex i més madur que les novel·les anteriors de Rojals, i si ja destacava per remoure'ns amb les seves històries, amb aquesta ens sacseja de tal manera que costa tornar-se a posar a lloc.

La trama explica les relacions entre tres germans --dues bessones, l'Eva i la Sara i un germà més petit, en Pep-- que s'han de retrobar després d'un distanciament agre i voluntari. L'Eva i la Sara són unes bessones que detesten ser bessones i ser iguals als ulls dels altres, i en Pep s'ha trobat al mig de les diputes familiars durant tota la vida.
La història es dilata molt en el temps i hi ha salts temporals constantment que ens permeten anar entenent la complexitat de tots els personatges i per què actuen com actuen. Al llarg de gairebé 600 pàgines, el lector assisteix a la infància, adolescència i maduresa d'uns germans que n'han passat de tots colors i l'autora aconsegueix que el lector vagi canviant el seu favor en un o en altra segons el moment.

Crec que aquest fragment d'una crítica de l'obra publicada a Vilaweb descriu molt bé els temes principals de la novel·la: "Marta Rojals ha construït una història en què furga en elements troncals del nostre sistema, com la família –i les relacions de poder i dominació que pot allotjar en el seu si–, el paper de la dona –la maternitat, les relacions de parella, el sostre laboral en un món dominat pels homes, la discriminació social, l’autoestima o el rol de tenir cura dels familiars de més edat– i el preu que hem de pagar per disposar de plena llibertat de decisió sobre les nostres vides. No són pas problemes trivials i, en aquest sentit, he de remarcar que la mirada de l’autora, directa a barraca, és implacable i no es perd en divagacions ni mitges tintes." (Marta Rojals: volar al cel, volar a la terra - Vilaweb)

Hi ha dues coses que he trobat curioses de la meva lectura d'El cel no és per a tothom. D'una banda, tot i estar molt enganxada a la història narrada, l'he llegit molt a poc a poc. De l'altra, acabar-lo em va produir un sentiment de buidor més marcat que amb altres lectures. Tant és així que he estat gairebé un mes intentant llegir altres novel·les sense acabar d'enganxar-me a cap, sense acabar de trobar el moment d'escriure aquesta ressenya i gairebé sense ganes de llegir!
No hi ha cap mena de dubte, que Rojals ens toca, i ens toca ben endins.

Lectura amarga, però molt recomanable!

"Quantes vegades no es construiran mentalment, sense voler, la criatura feta de l'una amb el millor de l'altra? I amb aquesta criatura de referent -el monstre, el Frankenstein- les germanes se sentiran incompletes per sempre, condemnades a reconèixer en l'altra les gràcies que els haurien pogut ser concedides per un atzar diferent."
Coneixem una mica més l'autora?
Marta Rojals (1975) és Llicenciada en Arquitectura, escriptora i articulista. Va debutar com a escriptora l'any 2011 amb Primavera, estiu, etcètera i de seguida es va fer evident el seu talent com a creadora d'històries. L'altra (2014) també va ser molt ben acollida per la crítica i els lectors.

"Sempre que el Miquel li ofereix la lluna, a quarts, a terços, a meitats, a l'Eva li agafen ganes de plorar. Si la felicitat és això, és ben estranya."

Txell.Cat