Novel·la d'escacs - Stefan Zweig

Títol: Novel·la d’escacs

Autor: Stefan Zweig

Llengua original: alemany

Traducció: Manuel Lobo

Editorial: Quaderns Crema

Any: 1942 original, 1987 català

"Quan m’assec una estona davant el tauler no és pas per trencar-m’hi el cap, sinó justament per tal de distreure’m. Jugo als escacs en tot el sentit de la paraula, mentre que els altres, els autèntics jugadors d’escacs, seriosegen als escacs, si m’és permès d’introduir aquest neologisme descarat a la nostra llengua."

Novel·la d'escacs ens situa a bord d'un transatlàntic que va de Nova York a Buenos Aires, on viatja Mirko Czentovicz, campió mundial dels escacs. 

El narrador és un altre passatger del vaixell que, en descobrir la identitat i la història de Czentovicz, frisa per poder-lo conèixer personalment i veure'l jugar. Mitjançant un pacte econòmic amb un altre passatger molt orgullós, se citen per a la partida, que genera una gran expectació. Tanmateix, Czentovicz és el vigent campió mundial dels escacs per algun motiu, així que els seus contrincants amateurs no aconsegueixen fer-lo dubtar ni un moment. Fins que arriba el misteriós senyor B. 

Zweig construeix el personatge i la història de Czentovicz primer, i la del senyor B després. La part centrada en cada personatge està molt descompensada, i la història del senyor B està molt més desenvolupada i se m'ha fet un pèl llarga, i, en canvi, m'hauria agradat aprofundir més en la de Czentovicz. En el moment en què la història recupera la partida d'escacs del vaixell, el ritme s'accelera fins a l'última pàgina.

El senyor B serveix per parlar del nazisme que no s'acostuma a retratar, de les tortures dels nazis lluny dels camps de concentració, de l'aïllament total i absolut i els interrogatoris repetits com una gota malaia. Quan tots els dies són iguals, quan ja no saps si estàs despert o somiant, quan no tens més que quatre parets, l'únic que et queda és la teva pròpia ment. I la ment humana és meravellosa però també pot ser terrible.

Zweig retrata la construcció d'una obsessió que es converteix en una malaltia, la lluita d'un mateix contra la seva ment, i la facilitat de tornar-hi a recaure. 

"Aviat és dit: quatre mesos. Quatre síl·labes. En dos mots s'escriu. En un quart de segon els llavis els poden articular: quatre mesos. Però ningú no podria descriure, ni mesurar, ni representar als altres ni a si mateix quant dura el temps fora del temps."

Novel·la d'escacs m'ha semblat una mica diferent de les novel·les breus que li he llegit fins ara, en què potser no m’ha estat tan evident quin sentiment predominava en la història, mentre que en altres novel·les seves és més evident des del principi o ja pel títol. En aquesta ocasió els sentiments no t’arrosseguen com una rierada, sinó que com a lectors assistim al naixement d’aquesta obsessió fins a la darrera jugada.

Comentant-ho amb les amigues, ens va semblar que hi ha coses inversemblants, com ara que Mirko Czentovicz sigui completament llec en tot i de sobte resulti ser un geni dels escacs, o la manera com el senyor B posa a prova la seva pròpia ment, però vam coincidir que és la manera de construir dos personatges totalment antagònics. Czentovicz és fred, impassible i no té cap mena d’empatia, mentre que el senyor B és un home culte i turmentat. 

Altres entrades del mateix autor

• L’amor d’Erika Ewald (1904)

• Por (1925)

• Carta d'una desconeguda (1927)

• Viatge al passat (1929)

• La impaciència del cor (1939)

Txell.Cat

Fill d'un malparit - Sorj Chalandon

Títol: Fill d’un malparit
Autor: Sorj Chalandon
Llengua original: francès
Traducció: Josep Alemany
Editorial: Edicions de 1984
Any: 2021 original, 2023 en català

"... no havia fet altra cosa que pronunciar els seus noms. Quaranta-quatre noms santificats, l’un rere l’altre, recitats enmig d’un silenci de mort. De mort, veritablement. La calma negra de la tomba. I també, encara més dolorós, havia llegit algunes cartes que ells havien escrit als seus pares, abans del 6 de juliol de 1944."

“Ets fill d’un malparit” és la frase que l’avi de Sorj Chalandon li va deixar anar quan només tenia 10 anys. En aquell moment no ho entén, i abans d’anar a dormir escolta les històries de la guerra que li explica el pare. 

Anys més tard, el 1987 Chalandon cobreix el judici a Klaus Barbie, que va ser cap de la Gestapo i oficial de les SS, conegut com el “carnisser de Lió”. És un esdeveniment històric amb molta pressió mediàtica, i el seu pare li demana poder assistir al judici com a públic. Durant les setmanes que s’allarga el procés, Chalandon també investiga el seu pare, necessita conèixer la veritat sobre ell durant la Segona Guerra Mundial. Amb qui va lluitar? On? Sempre que ha intentat parlar-hi ha obtingut una resposta diferent, una riallada, un comentari sarcàstic.

Chalandon no busca culpar ni condemnar el pare, només vol entendre’l, conèixer-lo i acceptar-lo. L’autor descobreix que va arribar a portar fins a quatre uniformes diferents, i que va ser desertor de fins a quatre exèrcits. Un home fantasiós, mentider, agressiu i imprevisible. 

"“Aquest individu és un mentider, dotat d'una imaginació fabulosa. Cal considerar-lo molt perillós i tractar-lo com a tal.”

Nota confidencial sobre el meu pare, redactada pel comissari Victor Harbonnier, cap de la Policia Nacional de Lilla (19 de desembre de 1944)."

Fill d’un malparit és un exercici documental brutal, una novel·la íntima i propera, molt ben escrita. Pot semblar feixuga en algun moment perquè hi ha molts noms propis, molts escenaris, molts fets i molts testimonis. No diria que és una novel·la amena ni lleugera, però és que no podia ser-ho de cap manera.

Chalandon intercal·la capítols en què relata el judici contra Klaus Barbie i capítols en què narra la descoberta de la veritat sobre el seu pare a base de declaracions, cartes, records, documents oficials…

Aquest és un llibre basat en fets reals i amb un vessant personal molt clar, que permet aproximar-se a la Segona Guerra Mundial des d’un escenari que he trobat menys en llibres: deixem enrere les trinxeres i el camp de batalla per anar-nos-en als jutjats.

Txell.Cat

L'home a la recerca de sentit - Viktor E. Frankl

Títol: L’home a la recerca de sentit
Autor: Viktor Frankl
Llengua original: alemany
Traducció: Francesca Martínez
Editorial: Labutxaca
Any: 1946, traducció al català del 2010

"Nietzsche: El qui té un perquè per viure és capaç de suportar gairebé qualsevol com. Calia, doncs, conscienciar els presos del camp, en la mesura en què es presentés l'ocasió, del "perquè" de la seva vida, de l'objectiu de la seva vida, per tal d'aconseguir que interiorment també fossin capaços de superar i resistir aquell "com" esborronador de la seva existència, aquell horror de la vida al camp. I viceversa: pobre del qui ja no veia cap raó per viure, per al qual la vida ja no tenia sentit i que no albirava cap objectiu en la vida, per a qui el sentit de la seva existència s'havia esvaït, i amb ell qualsevol sentit que el fes perseverar."

Al llarg de la meva adolescència i joventut m'he plantejat en més d'una ocasió quin era el sentit de la vida. La idea que vivim una existència en un món tan gran i que acabem desapareixent quan morim és una qüestió que m'ha preocupat en major o menor mesura, però sovint arribant a la conclusió que això no tenia ni cap sentit ni cap gràcia. En una ocasió ho vaig parlar amb la psicòloga que em visitava, que em va recomanar que em llegís aquest llibre. El vaig comprar quan m'ho va dir, però no em venia de gust llegir un llibre que parlava d'una de les atrocitats més ferotges de la humanitat i de com, malgrat això, l'autor havia trobat el sentit de la vida si jo, i perdoneu la sinceritat, no l'hi trobava pas. Així que l'he tingut al prestatge fins ara, que m'he vist en cor de llegir-lo. 

L'home a la recerca de sentit és un llibre en què l'autor, Viktor Frankl, exposa el procés psicològic dels presos en un camp de concentració nazi. Frankl escriu des de l'autobservació de la seva pròpia experiència i la dels companys, i divideix el text en tres etapes: l'arribada al camp, la vida al camp i l'alliberament. 

Al principi és més descriptiu i exposa moltes escenes del dia a dia al camp, records concrets, evitant els judicis i sense entrar en detall de les massacres i tortures perquè sap que se n'ha parlat molt en d'altres documents. Després, més cap al final el to es torna una mica més científic i parla amb la visió de psicòleg. 

M'ha cridat molt l'atenció la serenor amb què descriu comportaments humans i escenes que es vivien als camps de concentració, el sofriment, la presència constant de la por i de la mort. El text, sense ser fred, té un punt de distància científica sense ser un assaig teòric. 

En general no es fa feixuc perquè el text està dividit en moltes seccions en què es combinen anècdotes amb explicacions i conceptes de psicologia.

No considero que sigui un llibre d'autoajuda per se ni m'ha semblat un text pretenciós, més aviat és una anàlisi dels canvis i el procés psicològic que van viure els presos dels camps de concentració, així com les diferents actituds i conseqüències que se'n van derivar. El valor del llibre rau en el retrat dels interns i de les seves actituds, i de com s'ho va fer ell per tirar endavant, no suïcidar-se i buscar un motiu o un sentit a la vida quan semblava que menys en tenia. De fet, podríem arribar a dir que ell mateix es feia autoteràpia. 

"Sigui com sigui el sofriment (tant se val que sigui gran com petit), omple l'ànima de l'ésser humà, la consciència de l'home. Es dedueix, doncs, que la "grandària" del sofriment humà és una cosa absolutament relativa, i a partir d'aquí podem continuar deduint que fins i tot una fotesa pot produir la més gran de les alegries."

El missatge global del llibre és lluminós. Malgrat tot i malgrat el patiment la vida té sentit, encara que no sigui un sentit universal que serveixi per a tothom ni per sempre, sinó que depèn de cadascú i de cada moment. 

"El sentit de la vida humana no es podrà formular mai de manera general, mai no es podrà donar una resposta general a la pregunta pel sentit de la vida."

Havent llegit el llibre entenc que el sentit de la vida del qual parla Viktor Frankl és la pastanaga per tirar endavant. Si m'hi capfico gaire segueixo pensant que els meus dubtes sobre el sentit de la vida, entès com el fet inevitable de la mort i la nostra desaparició, segueixen sense haver-se resolt. Però vaja, que ara veig molt més clares les meves pastanagues 😊. 

"Al camp de concentració t'ho poden prendre tot menys una cosa: l'últim vestigi de llibertat per adoptar una actitud o una altra davant determinades condicions."

Coneixem una mica més l'autor?

Viktor Frankl (Viena, 1905 - 1997) va ser un neuròleg, psiquiatre i filòsof austríac d’origen jueu. L’any 1942 va ser deportat a un camp de concentració, on va estar tancat fins a l’abril de 1945. Supervivent de l’Holocaust, va escriure el best-seller L’home a la recerca de sentit (1946) i és el fundador de la logoteràpia, que és un mètode terapèutic que es basa en la voluntat del sentit. 

Txell.Cat

El tercer casament - Kostas Taktsís

Títol: El tercer casament
Autor: Kostas Taktsís
Llengua original: grec

Traducció: Jaume Almirall Sardà

Editorial: Trotalibros Editorial
Any: 1963 original; 2022 en català

"¿Per què ets tan beneita que et fas mala sang amb coses així?  [...] De vegades jo també m'enrabio i malbarato la vida amb les coses més insignificants, però almenys hi ha moments en què em desperto i comprenc com són de sàvies les persones que no donen cap importància a res."

El tercer casament de Kostas Taktsís m’ha volat a les mans, m’ha atrapat des del primer capítol i no he pogut deixar de llegir la història de la Nina i l’Ekavi fins que he arribat al final.

Aquesta és la història de la Nina i dels seus tres matrimonis, de la seva família i amics, però també és la història de la senyora Ekavi, amiga, confident i, finalment, sogra de la primera, i de la seva família. Dues vides plenes de desgràcies i conflictes de tots colors de dues dones fortes que, malgrat totes les vicissituds i infinites queixes, no deixen de tirar endavant.

"El papà deia que la mort de les persones que estimem és com un tall de ganivet esmolat, que el dolor ve més tard, quan el tall es refreda, i, com en tantes altres coses, també en això tenia raó. Ara ho sé, però llavors no sabia que quinze dies no basten perquè es refredi un tall d'aquesta mena, que havien de passar tants anys perquè plorés de debò."

La novel·la de situa a la primera meitat del segle XX i fa un repàs de la història de Grècia des del conflicte a Macedònia fins a la guerra civil, passant per la Segona Guerra Mundial i l'ocupació dels alemanys, però també de la seva societat i geografia (les dues famílies es van movent per diferents indrets del país). En aquest punt, cal destacar les notes del traductor Jaume Almirall, que són de gran ajuda per entendre moltes de les referències del text.

I és que l'estil està molt ben aconseguit. Amb una llengua fluïda, desacomplexada i directa Tatksís aconsegueix donar veu a les dues dones i fer que parlin de manera natural i col·loquial. És ben bé com si les sentissis parlar i criticar-ho tot i tothom (i, de nou, recalcar la grandíssima traducció d'Almirall).

Amb aquest teló de fons i aquests personatges, Tatksís aborda molts temes que en aquell moment eren tabú però formaven part de la societat. Així, hi apareix l'homosexualitat, el consum de drogues, la delinqüència, el comunisme a Grècia i les maternitats no desitjades, sense oblidar-se de retratar la davallada de les classes benestants per la guerra, les morts i la fam. Multitud de temes però que en cap moment m'han fet sentir que m'estaven explicant massa coses.
També m'ha semblat interessant el fet que El tercer casament és una novel·la amb un gran protagonisme femení. Hi ha homes, sí, però la veu cantant i el punt de vista és eminentment de les dues protagonistes en una època que sovint es retrata amb una visió masculina.

L'he gaudit molt, moltíssim. M'ha captivat la força de les protagonistes i he après moltíssimes coses de Grècia. He de confessar que tot i haver fet grec clàssic a Batxillerat i tot el que aprenem de la Grècia antiga, la moderna i contemporània m'era totalment desconeguda.
Per posar-hi un però, hi ha tants noms i personatges que a mitja lectura em vaig adonar que ja no sabia qui era qui i em vaig disposar a fer un arbre genealògic. Tot i que hagués sigut millor anar-lo fent des del principi, em va ajudar a resituar-me.

"Em sentia com quan a casa tens un finat, com quan algú mor de nit i, després dels primers plors, encara que intentis resistir-te al cansament i a la son perquè trobes egoista dormir quan has perdut un parent, al final no pots més, et deixes caure sobre el divan [...] i fas una dormida d'aquelles que, en comptes de donar-te descans, t'esgoten encara més, i quan obres els ulls amb la claror de la primera hora, el teu primer pensament és el mort, i dius: «D'ara en endavant no el tornaré a veure caminar, no el tornaré a sentir parlar, és mort, mort!» I el món et sembla negre, la vida insofrible."

 
No deixeu passar l'oportunitat de descobrir aquest autor que només va poder escriure aquesta obra abans de morir assassinat. És una lectura molt completa, que de ben segur que us farà aprendre un tou de coses i que us farà riure amb les sortides de la Nina i l'Ekavi. Agafeu el costat bo del sofà perquè quan comenceu, no podreu parar.

"Contemplava els estels, el llum verd i el vermell del pont, el clapoteig de l'aigua en la foscor, i vaig sentir una soledat com si no hi hagués, no solament en el vaixell, sinó ni en tot aquell firmament, ni una sola persona en qui poder recolzar-li el cap sobre els genolls i plorar."

Coneixem una mica més l'autor?

Kostas Taktsís (Salònica, 1927 - Atenes, 1988) va ser un escriptor grec de la Generació de Postguerra. Després de la separació dels seus pares quan tenia set anys, se'n va anar a viure amb la seva àvia a Atenes. Va començar a estudiar Dret a la Universitat d'Atenes, però va haver d'abandonar els estudis per anar a servir a l'exèrcit. Va publicar diversos reculls de poemes i una única novel·la, El tercer casament, que es va autopublicar el 1962 després de ser rebutjada per diverses editorials. La novel·la va tenir una gran rebuda i es va traduir a divuit idiomes, es va adaptar a la televisió, a la ràdio i al teatre, fet que va convertir Taktsís en un dels autors més importants de la seva generació. Durant la dictadura dels coronels (1967-1974) va estar implicat en diversos aldarulls per lluitar pels drets dels homosexuals i contra la seva repressió. El 27 d’agost de 1988 la seva germana se’l va trobar escanyat al seu apartament i la policia no va resoldre mai l’assassinat.

Txell.Cat

L'artefacte - Josep Ortiz

Títol: L'artefacte
Autor: Josep Ortiz
Llengua original: català
Editorial: Edicions de 1984
Any: 2022

"Jo sempre havia cregut que acabem conservant dins la memòria tot allò que prèviament ha passat pel nostre cor. Recordem el que ens ha impressionat, el ens ha fet plorar i el que ens ha omplert de remordiments; recordem els èxits i els fracassos, els desenganys i les traïcions, els instants de felicitat i els de ràbia. En canvi, oblidem els fets quotidians, les converses superficials, les lectures intranscendents i les rutines del dia a dia. Sí, les emocions són els cisells que graven els senyals més profunds en la memòria. [...] Ara sé, però, que de vegades alguns fets ens mostren veritats tan doloroses, tan punyents, que l'única manera que tenim de poder continuar endavant és oblidant-los."

András Éber (o Andrew Ever) és un físic hongarès i jueu que, després de participar en el Projecte Manhattan a Los Álamos per construir l’“artefacte” (és a dir, la bomba atòmica), es refugia a Austràlia i comença una nova vida allunyat de l’Europa de postguerra i, sobretot, del seu passat. Amb la jubilació decideix escriure unes memòries i repassar tota la seva vida des de la infància a Budapest amb els seus pares i amics fins a la fi de la guerra i la construcció als Estats Units de la bomba atòmica, passant per una joventut difícil que el porta a anar amunt i avall fugint del nazisme. Poc s’imagina, però, el nostre protagonista, que aquestes memòries destaparan una part de la seva vida que tenia completament oblidada fruit de l’estrès post-traumàtic i que, Ari Sonne, el seu gran amor, no va morir a la guerra, sinó que encara és ben viva.

"La bellesa més trasbalsadora, la que et toca directament el cor, és la inconscient, és la que no és volguda, és la que no ha estat buscada."

András s’haurà d’enfrontar al dolor de redescobrir un passat que havia quedat soterrat en el seu cervell, i haurà de passar un procés d’acceptació, compassió i d’autoperdó. Només coneixent la seva vida i el seu passat, es podrà reconciliar amb ell mateix i seguir endavant amb la vida. András, al mudar-se a Austràlia tanca una porta del seu cervell, es canvia el nom i trenca amb els lligams del vell continent, però les ferides no es poden tapar i prou, s’han de curar perquè cicatritzin bé.

"La infància és l'època en què les coses són eternes i immutables; en què et penses que viuràs a casa dels pares i jugaràs al carrer amb els amics pels segles dels segles. Però les coses tard o d'hora canvien, i si quan ho fan no estàs una mica preparat, et pots emportar una bona trompada."

L’artefacte és un tres en un: història, ciència i psicologia, en una novel·la de gairebé 500 pàgines que no es fa feixuga en cap moment, més aviat tot el contrari!

La història comença als anys 20, poc després de la Primera Guerra Mundial, i acaba als anys 70, en època de postguerra europea, amb Berlín dividit i Budapest sota un règim comunista. L’aparició i l’ascens del nazisme, l’establiment d’un discurs d’odi i rebuig contra els jueus que va calant i estenent-se per tot Europa, els camps de concentració, els estralls de la guerra... Malgrat ser una història que s’ha explicat (i es continuarà explicant moltes vegades), m’ha agradat que Ortiz se centri en una part que sovint no s’explica tant: la construcció de la bomba atòmica. Es parla del Projecte Manhattan, del llançament i les conseqüències de les bombes d’Hiroshima i Nagasaki, però no es parla tant dels científics que hi van participar, de com van treballar contrarellotge sota l’amenaça que Hitler també estigués construint un artefacte similar, dels petits avanços i dels fracassos que van haver d’anar superant, de les motivacions que els van dur a construir-la. Eren científics, més d’un jueus, i hi havia una voluntat de recerca i investigació. Alguns van anar abandonant el projecte a mesura que s’adonaven de l’abast i el potencial d’aquella bomba; molts altres es van oposar a l’ús de l’artefacte, un cop construït i quan es van adonar de la magnitud del que havien creat.

Tant l’ambientació com la documentació són excel·lents a nivell històric, però també la part científica de l’obra, quan s’explica el descobriment de la fissió nuclear i les diferents vies per intentar construir la bomba atòmica. Ortiz ha trobat l’equilibri perfecte entre crear una novel·la versemblant, afegint detalls històrics i científics, però sense caure en l’excés d’informació. Al final de la novel·la, però, hi ha unes pàgines complementàries molt interessants sobre els personatges reals que apareixen a la història, així com les diferents fonts amb què s’ha documentat.

"Les frases que tenia preparades em van fugir del cap, i només podia pensar en les disculpes que encara et devia. De vegades, però, les paraules no volen sortir. O potser és que ´no saben ben bé com fer-s'ho, per no sonar falses. Tot el que vaig ser capaç de dir-te és un perdona, seguit d'un ho sento, i després un altre cop silenci."

 

Josep Ortiz ha escrit una primera novel·la extensament documentada i completa, amb ciència, psicologia i història. És una gran novel·la, molt trepidant i ben lligada. Enhorabona!

Finalment vull agrair a l’autor que me'n fes arribar un exemplar amb dedicatòria inclosa. Gràcies i endavant amb l’escriptura!

Amb aquesta lectura supero una premissa més del repte de lectura d’#ElReducteCatalà: la de llegir un dels llibres pendents.

Coneixem una mica més l'autor? Josep Ortiz (Barcelona, 1967) és llicenciat en Informàtica. Apassionat de la literatura, la història i la psicologia, ha escrit una novel·la que aplega les tres disciplines: L'artefacte, que a més, és la seva primera novel·la.

Txell.Cat

Sol a Berlín - Hans Fallada

Títol: Sol a Berlín

Autora: Hans Fallada

Llengua original: alemany

Traductor: Ramon Monton

Editorial: Edicions de 1984

Any: 1947 original, 2011 en català

"«Els pensaments són lliures», deien, però haurien d'haver sabut que en aquell estat ni tan sols els pensaments eren lliures.

Per això es refugiaven cada cop més en la felicitat del seu amor. Eren com dos amants que, enmig d'un temporal, entre les onades, enmig de cases ensorrant-se i bestiar que s'ofegava, s'aferraven l'un a l'altre i pensaven que, mentre estiguessin junts i s'estimessin, podrien salvar-se de la ruïna general. Encara no havien entès que, en aquella Alemanya en guerra, ja no existia la vida privada. Per molt que un intentés tancar-se en si mateix, no podia evitar ser alemany i, com a tal, compartir el destí col·lectiu de tots els alemanys, com també la destrucció provocada per les bombes cada cop més nombroses que queien indiscriminadament damunt dels culpables i els innocents."

Fa un temps vaig iniciar una mena de tradició pròpia i, en la mesura del possible i sense forçar-me, m'agrada endur-me alguna lectura ambientada al lloc on viatjo. La setmana passada vam ser a Berlín i em vaig endur aquesta novel·la de Hans Fallada.

Aquesta novel·la coral, basada en fets reals, narra què feien els alemanys que no feien costat al règim hitlerià durant aquells anys. Els protagonistes principals són Otto i Anna Quangel, un matrimoni vell que, després de perdre el fill al front, decideixen actuar contra les monstruositats del règim nazi i ho fan a través de postals amb missatges dissidents que van deixant per tota la ciutat de Berlín. La novel·la també ens parla de la veïna jueva del matrimoni, dels policies de la Gestapo i les SS que s’encarreguen del cas, dels obrers i els treballadors, dels joves i nens... Tot un ventall de personatges que transporten al lector al Berlín de 1940, al terror, la desconfiança i el recel envers els conciutadans, veïns i companys de feina. Fallada va escriure una història de la gent corrent d’Alemanya en plena Segona Guerra Mundial, de què passava a la ciutat mentre els soldats lluitaven al front.

Fallada no amaga les atrocitats i la barbàrie en paraules boniques, sinó que és clar i punyent, especialment en les escenes on hi ha violència. No l’amaga i te la descriu de tal manera que se’t fa un nus a l’estómac.

Sol a Berlín no és només una novel·la més sobre la Segona Guerra Mundial; és una història sobre les conviccions, la justícia i la decència; una història per recordar que, malgrat tot, fins i tot en els pitjors escenaris, hi ha bondat.

"No vivim per a nosaltres, sinó per als altres. I allò en què ens convertim no només ens beneficia a nosaltres, sinó també als altres."

Fallada va escriure aquesta novel·la en només 24 dies i es va publicar a Berlín el 1947, però va patir una retallada considerable per la "desnazificació". En aquesta edició actual en català, però, podem llegir-ne la versió íntegra, a més de documentació addicional com un article del mateix autor en què parlava d’Otto i Elise Hampel, els noms reals d’aquesta història, i del transcurs de la investigació policial.

Als apèndixs també hi ha fotos del matrimoni, d’algunes postals i de fragments de l’original de la novel·la. Aprofitant que érem a Berlín ens vam acostar al Carrer Amsterdam número 10, on va viure el matrimoni Hampel: un matrimoni que va voler desafiar el règim des de la seva humil i desigual posició. Malauradament hi ha una tanca i no ens hi vam acostar per fer una bona foto...

Amb aquesta lectura supero una premissa més del repte de lectures #MataróDeLlibres que proposen les Biblioteques de Mataró. En aquest cas, el repte 9, que ens convida a llegir històries prohibides, que hagin estat censurades en algun moment.

"Enno tremolava sota la mirada d'aquells ulls despietats i maliciosos. Sabia que aquells ulls li farien dir qualsevol cosa, que ho xerraria tot de seguida, i que llavors estaria perdut per sempre, d'una manera o una altra..."

Coneixem una mica més l'autor?

Hans Fallada (Greifswald, 1893 - Berlín, 1947) és el pseudònim de Rudolf Ditzen. Fallada va ser un dels escriptors alemanys més famosos del segle XX, malgrat que no va tenir massa èxit mentre era viu. Durant el nazisme va ser un autor no desitjat, però no va haver d'abandonar Alemanya. La seva vida va estar marcada per les nombroses depressions que va patir i els diversos intents de suïcidi, que el van convertir en un addicte als fàrmacs. 

Txell.Cat

Belleza dorada - Laurie Lico Albanese

Títol: Belleza dorada (Stolen Beauty)

Autora: Laurie Lico Albanese

Llengua original: anglès

Traductor: Josep Escarré

Editorial: Duomo

Any: 2017

"Si la gente es un color, Klimt era turquesa profundo."

Vaig saber de l'existència d'aquesta novel·la gràcies al compte d'Instagram @elsaspis que en va fer una ressenya i de seguida em vaig convèncer que l'havia de llegir i que segur que m'agradaria. Viena és una ciutat que m'encanta i l'obra de Gustav Klimt sempre m'ha semblant preciosa, així que no vaig dubtar ni un instant i vaig anar a la biblioteca a agafar-la aquella mateixa setmana.

Belleza dorada de Laurie Lico Albanese és una novel·la basada en fets reals que gira al voltant del retrat Adele Bloch-Bauer I de Gustav Klimt.

Amb un estil fresc i àgil i amb gran versemblança, les poc més de 400 pàgines es llegeixen molt ràpidament i fluïda i et transporten a Viena i a les diferents èpoques que es van succeint. La novel·la s'emmarca en 120 anys d'història, des de 1886, en què llegim el primer passatge d'Adele Bloch-Bauer, fins el 2006, en què es tanca la història de Maria Altmann.

La novel·la intercala capítols d'Adele i de Maria, narrats en primera persona i en femení, amb alguns passatges en cursiva que resituen alguns esdeveniments des d'una veu externa. Des del punt de vista formal, el lector no té pèrdua: els capítols es titulen amb el nom de la veu que narra, ja sigui Maria o Adele, i amb l'any dels fets per situar-nos.

La història explica com Adele Bloch-Bauer coneix Gustav Klimt i, meravellada per la seva obra i per tot el que hi comunica, hi fa amistat i es converteix en mecenes i protectora del pintor. Per encàrrec del seu marit, Ferdinand Bloch-Bauer, Klimt pinta el retrat d'Adele, una obra que es converteix en un símbol de Viena, en la "Mona Lisa" de la ciutat. Maria Altmann, neboda d'Adele i Ferdinand, que creix en un entorn on l'art és sempre present, veu com Viena és envaïda pels nazis i com el llegat de la seva tieta perilla. 

Adele i Maria són dos personatges amb molts elements en comú (a banda de ser tieta i neboda). Totes dues provenen de l'aristocràcia vienesa, tenen una gran passió per l'art i són força modernes per l'època. A més, totes dues viuen el nazisme a Viena i el rebuig als jueus, però en dos moments diferents.

Adele és un personatge que em va atrapar des del principi. Ja des de petita mostra grans inquietuds de coneixement, i més endavant es qüestiona el rol de la muller, participa en la vida social de la ciutat independentment del seu marit... En la història d'Adele apareixen les primeres dones que porten pantalons i que fumen, un element més que farà que  la protagonista es qüestioni els rols i cànons imposats a les dones a finals del segle XIX. 

Per altra banda, Maria al principi no em va semblar un personatge tan potent com la seva tieta, però a mesura que va avançant la lectura, cada vegada agafa més i més força. Maria al principi sembla un personatge amb unes idees més clàssiques que Adele, però l'esclat de la guerra fa que es destapi tota la seva fortalesa i determinació.

Totes dues són un retrat de dones fortes, amb ideals i que els va tocar viure els anys de la història més fosca d'Europa.

"Karl escribió las letras de su nombre, y cuando el gatito gimoteó junto a mi pierna, escribió la palabra K-A-T-Z-E. Todo encajó en seguida, y estaba perdida en el remolino de letras y símbolos y en la posibilidad de que palabras y frases enteras aparecieran como un bote en una orilla lejana cuando mamá y los demás aparecieron en el porche. [...] Me encantaban las letras que se juntaban con otras, como 'tsch': la 'c', suave, arrimada a la estilizada 'h', producía un sonido que podía avanzar como un tren por la página o un susurro lo bastante suave como para que un gatito se quedara dormido."

He gaudit molt de la lectura i m'ha semblat molt interessant poder conèixer la història darrere d'un dels quadres més icònics de Klimt. 

A més, mentre llegia he anat buscant informació sobre altres artistes que apareixen a l'obra i que no coneixia, així com altres obres d'artistes cèlebres que tampoc tenia presents perquè, simplement, no els havia treballat a escola. Així que a banda d'aprofundir en Klimt, he après moltíssim! De fet, tinc ganes de seguir llegint sobre Klimt i la seva obra, i he vist que hi ha un parell de pel·lícules que també tinc ganes de veure i que expliquen aquesta mateixa història (Klimt (2006) i La dama de oro (2015)).

És una història realment fascinant, que m'ha transportat i m'ha captivat, que m'ha despertat unes ànsies de saber i una curiositat que poques lectures m'han despertat, així que us la recomano encaridament.

"El arte es un bálsamo incluso en los momentos más tristes. [...] Todo el mundo tiene momentos tristes, y el arte es uno de los mejores remedios contra un ataque de melancolía. El arte te habla pero tú no tienes que contestarle nada."

Algunes de les obres de Klimt que apareixen a Belleza dorada

Un dels aspectes que m'ha agradat més d'aquesta lectura és poder posar algunes pinzellades d'història a alguns dels quadres de Klimt que coneixia i conèixer-ne alguns de nous.

Klimt va retratar moltes dones de l'aristocràcia vienesa, dones que apareixen com a personatges d'aquesta novel·la, com ara Emilie Flöge (1902), Fritza Fiedler (1906), Margaret Wittgenstein (1905), Serena Lederer (1899), Amalie Zuckerkandl (1917, inacabat), Friederike Maria Beer (1916) o Mada Primavesi (1912). 

També apareixen alguns paisatges com ara Bosc de faigs I i Bosc de faigs II, el Pomer (1912) o Schloss Kammer (1909).

Dànae (1908), L'arbre de la vida (1909), Palas Atenea (1898), Judith amb el cap d'Holofernes (1901) o Les tres edats de la dona (1905) també apareixen a la novel·la, així com Filosofia (1907) i el Fris de Beethoven (1902).

I, per descomptat, el retrat d'Adele Bloch-Bauer I (1907) i II (1912), i El petó (1907-1908).

Coneixem una mica més l'autora?

Laurie Lico Albanese (1959) és una periodista i artista visual estatunidenca que ha publicat ficció, poesia, memòries i no ficció creativa. 

"¿Acaso no quiere todo el mundo que lo abracen como es debido durante el tiempo que sea necesario? Si no tenemos eso, nos ponemos tristes, pero si nos retienen demasiado tiempo, nos sentimos atados."

Txell.Cat