divendres, 29 de novembre de 2019

Los asquerosos - Santiago Lorenzo

Títol: Los asquerosos
Autor:  Santiago Lorenzo
Editorial: Males Herbes
Any: 1786 (Traducció de 1984, edició de setembre de 2019)

"De pronto, la puerta se le vino encima. Le impactó en una ceja. Un tío grandón de unos treinta años la había golpeado desde fuera. Luego la empujó fuertemente con el hombro. Accedió al portal arrastrando en el embate al arrendatario. Vestía de paisano, y traía una porra extensible en la mano derecha y un portaplacas colgante con los antidisturbios al cuello. […]La reivindicación no era en el portal, no suele serlo. Allí no había nada que dispersar. Pero el agente cerró tras de sí. Dio por hecho que Manuel, que nunca llegó a saber qué se demandaba en la protesta, era un manifestante que buscaba cobijo. [...]La intimidad del portal acendró los ánimos del policía. Lanzó a Manuel contra el mural de buzones y cargó de impulso el brazo armado para trazar trayectoria coincidente con el hombro del atrapado. Le iba a pegar porqué sí."

Els meus sogres em van regalar la novel·la Los asquerosos de Santiago Lorenzo pel meu aniversari. Si he de ser sincera, no havia sentit a parlar d’aquest autor, però la breu biografia que vaig trobar al llibre em va semblar molt interessant, ja que vaig tenir la sensació que totes les seves novel·les anteriors em podien agradar.

Los asquerosos m’ha agradat força i m’ha sorprès gratament. És una novel·la molt estàtica, en què en la majoria de capítols no passa res i el lector simplement acompanya al protagonista, Manuel, en el seu dia a dia al camp. La història parteix d’un jove que fereix un policia antidisturbis en defensa pròpia i que, per tal d’evitar anar a la presó, fuig de Madrid cap als pobles fantasma de Castella. Allà comença una vida retirada i senzilla i descobreix que amb molt poc és feliç de veritat, i l’estil de vida que adopta per necessitat es converteix en un modus vivendi que després no vol abandonar.

L’obra és un cant a l’austeritat, a la vida tranquil·la, la senzillesa, la soledat i al silenci, elements molt difícils de trobar en la nostra societat actual. Però per sobre de tot, Los asquerosos és una crítica. D’entrada és una crítica a les forces de l’ordre, a la repressió i a la manca de llibertat d’expressió, però també a la precarietat laboral i a les dificultats del jovent per trobar una feina digna i ben pagada.
És, també, una crítica a la societat actual, sorollosa, que va sempre amb pressa i que no sap fer res per si sola. Jugat amb mestria, al costat del protagonista el lector s’allunya d’aquesta societat en què viu immers i, malgrat veure’s reflectit en uns personatges detestables molt caricaturitzats, ens permet observar-nos des de fora i plantejar-nos algunes contradiccions pròpies.

El narrador és el tiet, còmplice del protagonista, fet que permet al lector allunyar-se de les peripècies del Manuel. Sense diàlegs, la prosa és mordaç, irònica i carregada d’humor, amb un llenguatge a vastament ric, líric i, a vegades, inventat, però totalment comprensible.

El final de la novel·la m’ha semblat especialment bo i tot i que m’ha sorprès, no podia ser d’altra manera. No seria comprensible.

L’única pega que podria apuntar és que cap a la meitat, la novel·la perd ritme, però potser ja és el que volia l’autor per ajudar-nos a trobar aquesta tranquil·litat i senzillesa que lloa, no?

"El olor de la leche cortada es malo, pero el de la leche podrida desde hace semanas es desesperante. Un olor desesperante es aquel que no toca ya sólo la pituitaria sino el propio corazón. Ese olor que forra las venas de preguntas sobre si de verdad merece la pena seguir viviendo en un mundo capaz de dar acogida a una peste así."

Coneixem una mica més l'autor? 

Santiago Lorenzo (Portugalete, 1964) és guionista, escriptor, director i productor de cinema. Va estudiar Imatge i Guió y Direcció escènica.
Ha guanyat un Premi Goya al Millor Curtmetratge d'Animació per a Caracol, col, col (1995).
Los asquerosos és la seva quarta novel·la després de Los millones (2010), Los huerfanitos (2012) i Las ganas (2014).

"Era uno de esos críos a los que ahora llaman "niños de la llave". Sus padres, por trabajo o relaciones, nunca estaban en casa. Manuel llevaba la llave de su domicilio colgada al cuello porque no tenía a nadie que se ocupará de él a la salida del colegio. Se supone que esta es situación carencial y penosa. Muchos, en su tesitura de desasistencia, se tirarían con los años por la autolesión, el juego de rol insano, el hostión en moto, la anorexia o el romanticismo salido de rosca."

Txell.Cat