dissabte, 28 d’octubre del 2017

Assassinat a l'Orient Express - Agatha Christie


Títol: Assassinat a l'Orient Express
Autora: Agatha Christie
Llengua original: anglès
Traductora: Johanna Givanel
Editorial: La Magrana
Any: 1934 (traducció: 1965)

D'aquí poc estrenaran una nova versió cinematogràfica de la cèlebre novel·la negra d'Agatha Christie, Assassinat a l'Orient Express. Tot i que ja l'havia llegit feia anys i malgrat que també he vist la pel·lícula antiga, el tràiler de la nova versió em va semblar molt atractiu i vaig decidir refrescar la memòria abans d'anar-la a veure al cinema.

El cert és que al cap de pocs capítols ja recordava com es resolia el misteri, però això no va evitar que m'atrapessin les deduccions de Messieur Poirot.
Assassinat a l'Orient Express, com ja indica el títol, narra la resolució d'un assassinat en un tren de llarga distància que es queda atrapat en la neu.

Malauradament, tinc un "però". Em sap molt greu dir-ho, però la traducció al català no m'ha convençut i, en moltes ocasions, m'ha resultat arcaica. El cert és que la traducció té uns anys i no sembla que s'hagi revisat per actualitzar alguns usos. A més, el llibre conté diverses errades i, tenint en compte que la traducció és del 1965 i que aquesta reedició de La Magrana és del 2010, tinc la sensació que convindria fer una revisió més acurada.

Per sort, Christie no falla i atrapa els lectors des del capítol u (o tres, en aquest cas). L'autora és un clàssic que no passa de moda i que es pot recomanar a qualsevol persona: lectures ràpides, trepidants, originals i amb girs inesperats.
Per als més atrevits, Agatha Christie és una autora molt fàcil de llegir en anglès.


Coneixem una mica més l'autora?
Agatha Christie (1890 - 1976) és l'escriptora de novel·la detectivesca més coneguda del món i l'autora més venuda de qualsevol gènere, exceptuant William Shakespeare. S'han venut uns dos mil milions d'exemplars de les seves obres en anglès i mil milions més en altres llengües. Christie s'ha traduït a més de tres-centes llengües.

Christie va publicar més de vuitanta novel·les i obres de teatre, entre les quals destaquen títols com ara L'assassinat de Roger Ackroyd (1926), Deu negrets (1939) o Mort al Nil (1937).
Hercule Poirot i Miss Marple són els dos detectius principals que protagonitzen la majoria de les seves obres.
Algunes de les seves novel·les s'han adaptat al cinema, com ara Assasinat a l'Orient Express o Mort al Nil.

Tràiler de la pel·lícula
- Versió del 1974


- Versió del 2017


Txell.Cat

dijous, 26 d’octubre del 2017

La casa de la colina - Jonathan Black


Títol: La casa de la colina
Autor: Jonathan Black
Llengua original: anglès
Traductora: Edith Zilly
Editorial: Ultramar Editores
Any: 1979



Mirant fa uns dies els llibres que la meva germana té a la seva biblioteca, em va cridar l’atenció aquest exemplar, no sé si per la coberta que s’aparta molt de les tapes que actualment es fan, o per unes notes de l’autor que ja exposaré més tard. La versió és en llengua castellana i no he trobat enlloc que s’hagi traduït en versió catalana.


"Charles Talbot, el presidente de los Estados Unidos se había acercado a ella no sólo en busca de consuelo, sino para que le guiara paso a paso.
Marjorie estava exultante. Había llegado a un punto desde el cual podía ejercer dominio directo sobre el presidente, acuñando así las decisiones y los aconteceres que determinarían el destino de los Estados Unidos y de gran parte del mundo."

El gran palacio de estilo seudo-normando, en la calle más elegante de Washington, recibía desde hacía tiempo el nombre de LA CASA DE LA COLINA. A él acudían los hombres más poderosos del país, para permitirse fantasías ocultas e inenarrables. Allí jugaban las apuestas del poder, decidiendo los destinos de hombres y mujeres.
Sólo a Lady Marjorie Norworth confiaban los secretos de sus vidas íntimas. Però Lady Norworth, confidente i amante de presidentes, gran señora del mundo del placer de la capital, jugaba la mayor de todas las apuestas.
En esta novela-reportaje , Jonathan Black, nos presenta las sórdidas intrigas de la Casa Blanca y de ... LA CASA DE LA COLINA, espejo invertido de la primera, donde los hombres públicos del país buscan en privado a las mujeres más seductoras, mientras tejen las intrigas y compromisos que convierten la vida oficial en una comedia perfectamente ensayada y preparada en ese teatro íntimo que es La CASA DE LA COLINA. Libro repleto de testimonios sobre la intimidad de personajes como J. F. Kennedy, Truman, H.A. Wallace, D. Roosewelt, Nixon, Carter, Eisenhover, Aristóteles Onassis, H. Edgar Hoover, la CIA, el FBI.., los hombres de ficción son sólo una máscara que encubre a celebridades que jamás pensaron que el gran público pudiera conocer sus escapadas a LA CASA DE LA COLINA.


La novel·la es llegeix molt bé. En ella, l’autor s’endinsa en aquest món tan complicat de la política on flueixen les lluites pel poder, la depravació sota una màscara d’una societat políticament correcte. Dins d’aquest context no hi pot faltar ni la CIA ni el FBI. De fet, l’autor a través d’uns personatges ficticis, demostra com els favors es pagant i com un personatge, a la ombra, pot moure els fils dels esdeveniments. El més trist de tot això és que 40 anys més tard, les coses són més o menys semblant, no només a Amèrica, sinó en qualsevol país del món. Moltes de les accions que passen en aquella època, son totalment vigents a hores d’ara a Catalunya.
No deixa de ser singular algunes notes de l’autor que reforcen el contingut del relat i que detallo a continuació :


"Batallones enteros de ayudantes y consejeros del presidente Richard M.Nixon, hombres que designó para ocupar altos cargos oficiales, están bajo la acusación de haber cometido actos criminales; en muchos casos han sido declarados culpables.
...Sigue siendo un misterio la verdad sobre lo ocurrido en el caso del joven y apuesto senador que cayó de un puente con su coche y salvó la vida, mientras que la joven que lo acompañaba murió ahogada.
... Un ex director del FBI fue, durante décadas, azote de los desviados sexuales empleados por el gobierno de los EE.UU., según sus propias y estridentes declaraciones, enemigo implacable del delito y la corrupción en cualquiera de sus formas. Ahora el público descubre que él mismo era homosexual y utilizaba los fondos gubernamentales para comprar costosos regalos a sus favoritos.
... La directora de un periódico detalla abiertamente sus relaciones sexuales con el presidente Franklin D. Roosevelt.
... Fuentes de confianxa atestiguan que el presidente John F. Kenedy convirtió la Casa Blanca, virtualmente en un burdel."


Coneixem una mica més l'autor?
Jonathan Black, és el nom de pluma de Mark Booth. Va néixer el 1955 a Cambridge (Regne Unit). Va ser educat a la Ipswich School i posteriorment al Oriel Collège, a Oxford, on va estudiar Filosofia i Teologia . Ha treballat en publicacions durant més de vint anys.
És autor, entre altres de La història secreta del món ; La història sagrada: com els àngels, místics i intel·ligència superior van fer el nostre món; Los violadores del mundo- Petróleo- Oro. 

MAC

dijous, 19 d’octubre del 2017

La primera estrella del vespre - Nadia Ghulam i Javier Diéguez


Títol: La primera estrella del vespre
Autor: Nadia Ghulam i Javier Diéguez
Editorial: Rosa dels Vents
Any: 2016

Abans de començar, m’agradaria animar als lectors del blog a llegir abans d’aquesta novel·la, El secret del meu turbant, de la mateixa autora. Una història basada en fets reals, en la seva dura infantesa, colpidora, plena d’esperança, superació i sinceritat.

La primera estrella del vespre és aquella primera estrella que es pot veure al cel clar d’Afganistan. És un símbol d’esperança i innocència. Tothom té un record d’infantesa que associa a un element especial. Per la Nadia, la primera estrella de la nit és un punt d’unió amb la seva cosina Mersal, que des de ben petites han estat molt unides. Quan patia, tenia por o simplement li venien ganes de rendir-se, esperava que es fes fosc per poder contemplar la lluïssor dalt del cel.

Després d’haver-nos explicat la seva experiència a l'Afganistan amb guerra (El secret del meu turbant), la Nadia, amb aquest llibre vol retre un petit homenatge a les dones de la seva família i a totes les dones de l’Afganistan. Unes dones fortes i lluitadores davant l’allau d’adversitats que es troben al llarg de la seva vida. A partir de la mort de la seva tieta Sha Ghul, la Nadia torna al seu Afganistan després d’anys de viure a Badalona per poder retrobar-se amb la seva família, donar el condol i recuperar la Mersal, la seva cosina.

A través de la lectura d’aquest llibre, podem conèixer un Afganistan modern i obert de ment que existia abans de la guerra. Un Afganistan que permetia a les dones estudiar, treballar i vestir-se com volguessin. Permeteu-me doncs, reflexionar sobre qui són els veritables repressors de la societat afganesa, i de la majoria de països d’Orient del voltant. Doncs podem comprovar que no es tracta d’una societat antiga i carca sinó d’un sector de la societat que ha agafat les regnes del poder amb la violència i amb la interpretació convinguda per ells de la seva religió, l’Islam, han escampat la por i el terror per tot arreu.

La lectura d’aquest llibre, juntament amb la d'El secret del meu turbant, ens permetran empatitzar amb tota la gent que malauradament es troba en guerra als seus països i que es troben amb la necessitat de marxar de la seva terra per poder aspirar a una vida millor. Aquest és un tema molt actual avui en dia, amb la crisi dels refugiats que estem vivint, i podem veure que tot i ser un tema molt actual, aquestes situacions fa anys que les vivim. Jo no sé quina és la solució a aquest drama que estem vivint, però el que veig és que sovint a la societat occidental li manca empatia.

Per acabar, m’agradaria retre el meu petit homenatge a les dones. Com dèiem al principi, la Nadia parla de les dones de la seva família; la Zia, la seva mare; la Mersal, la seva cosina; la Sha Ghul, la seva tieta; la Razia i l’Arezo, les seves germanes; la Maboba i la Shabnam, també cosines; i l’Omaira, una cosina del seu pare. Totes elles han hagut de superar grans adversitats i dificultats que la vida els hi ha anat posant però sempre, i fins i tot quan ja no els quedava ni un bri d’esperança, han acabat superant-los, fent-se així més fortes. La vida de la dona a l’Afganistan no és fàcil, i malauradament encara hi ha molts països on les dones es troben amb inferioritat de condicions i amb una lluita diària per poder sobreviure.

La Nadia diu [...] En aquell moment vaig pensar que de vegades ens oblidem de valorar els petits detalls de la vida. Aquells detalls que ens donen instants de felicitat eterns [...].
Procurem doncs mirar de ser més conscients d’aquests petits moments, valorant el que tenim i guardant-los a la nostra memòria per poder al cap d’un temps recuperar-los i somriure.

Marta Català

diumenge, 15 d’octubre del 2017

Lliçó d'alemany - Siegfried Lenz


Títol: Lliçó d'alemany
Autor: Siegfried Lenz
Llengua original: alemany
TraductorJoan Ferrarons
Editorial: Club Editor
Any: 1968 (traducció: 2016)


"I és que el record també pot ser una trampa, un perill, perquè el temps no cura res, res de res."


Ahir vaig acabar de llegir Lliçó d'alemany de Siegfried Lenz i m'ha agradat molt. Cal dir que la lectura ha estat lenta i feixuga, i al principi em va costar entrar en la novel·la, però al final l'he acabat gaudint molt.

La història arrenca en un correccional per a joves inadaptats a Alemanya, l'any 1954. Un dia, Siggi Jepsen, un dels joves internats en el correccional, entrega una redacció en blanc i el castiguen aillant-lo per tal que escrigui la redacció. El tema de la redacció és "les alegries del deure", i Siggi l'entrega en blanc, no perquè no vulgui escriure-la, sinó perquè té massa coses a dir i no té temps de posar-les en ordre. 
Així doncs, aïllat de la resta de companys del correccional començarà un viatge al seus records del passat per tal d'il·lustrar el tema de "les alegries del deure" amb la figura del seu pare. El pare de Siggi Jepsen, Jens Ole Jepsen, és un agent de policia local que s'ha d'encarregar de fer complir la prohibició que arriba des de Berlín de pintar que s'imposa al seu amic de la infància, Max Ludwig Nansen. Amb el pas del temps, la vocació del policia local de fer complir el seu deure, es convertirà en una obsessió i perseguirà el pintor i totes les seves obres, incloses les pintures invisibles, fins i tot un cop acabada la guerra i aixecada la prohibició.
El jove Siggi es trobarà entremig del seu pare, que el vol utilitzar per fer complir la prohibició, i del pintor, a qui se sent més proper i a qui admira molt.

"A la nostra contrada, si pareu l'orella un vespre de tardor que bufi el vent, sentireu molt més del que esperàveu i del que us pugui convenir: els matolls sempre fan xerrameca, reciten romanços a l'aire, i si el que us proposeu és sentir veus o portes que es tanquin, sereu servits."

Tot i que m'ha agradat molt, és una novel·la que no recomanaria a tothom perquè és molt densa i lenta de llegir. 
Hi ha molta descripció detallada dels paisatges de la zona i, de fet, algunes crítiques de les que he llegit, comenten que el paisatge és un personatge més de la novel·la. També hi ha moltes descripcions dels quadres que pinta el pintor de l'obra.
A més, i segons el que he pogut llegir en altres crítiques, "(1) Lenz incorpora —de manera continguda, sense soltar les regnes de la narració— tècniques d’avantguarda: fragments dialogats amb acotacions com si fóra teatre, escenes expressionistes amb clarobscurs —ombres retallades a contrallum sobre el dic— i unes imatges visuals poderoses, de vegades quasi al·lucinatòries: els adults com bèsties marines —llamàntols, crancs, bous de mar, meros…— en l’aniversari del doctor Busbeck o les converses amb les figures fantàstiques dels quadres de Nansen".

Tot plegat fa que sigui una novel·la que s'ha d'agafar amb ganes i amb molta curiositat, perquè és molt fàcil rendir-se al primer capítol.

He trobat molt curiós que l'obra se situï en l'Alemanya nazi i en l'època de postguerra, però que la paraula nazi no aparegui en tota la novel·la.

Lliçó d'alemany és la primera obra de Siegfried Lenz que s'ha traduït al català i considero que la traducció que ha fet Joan Ferrarons i amb què s'ha donat a conèixer aquest autor en català està molt ben feta.
La lectura del postfaci que és a càrrec del mateix traductor també val molt la pena, no només perquè explica detalls de la traducció, sinó també perquè ajuda a entendre i a situar millor l'obra.
Una de les coses que s'expliquen en aquest postfaci és qui era el pintor en qui es va inspirar l'autor per crear el seu Max Ludwig Nansen, i és que Lenz es va servir d'Emil Nolde, Max Beckmann i Ernst Ludwig Kirchner.

"I ara calma't una mica, Vit-vit, va dir, un bon dia veuràs que el que hem fet i suportat junts no es perdrà tan fàcilment. El rastre que deixarem durarà més temps del que ens pensem; no hi ha res que es perdi tan de pressa. [...] Perquè una cosa duri, va dir, no cal que la tornis a veure; hi ha coses que primera cal perdre-les per poder-les tenir sense preocupar-se'n."

Coneixem una mica l'autor?
Siegfried Lenz (Lyck, març 1926 - Hamburg, octubre 2014) va ser un dels escriptors alemanys més coneguts de la literatura de postguerra i contemporània. Als tretze anys va ser enrolat a les Joventuts Hitlerianes i el 1943 va ser cridat a files. Era a bord d'un cuirassat que els aliats van bombardejar poques setmanes abans de la capitulació, va desertar i va fugir a Dinamarca, on va ser empresonat. Després de l'armistici, va arribar a Hamburg sense cap mena de recurs i hi va sobreviure traficant al mercat negre. Posteriorment va començar a treballar per a Die Welt i a escriure novel·les i relats. El seu primer èxit va ser Lliçó d'alemany (1968), que li va permetre viure exclusivament de la literatura fins a la seva mort.
La seva obra literària és molt vasta i ha deixat una petja intel·lectual profunda en l'Alemanya posterior al nazisme. 


"Ara sé per què el pare bregà tant per vèncer el silenci del pintor, per què li importava tant rebre resposta. Però Max Ludwig Nansen no es deixà provocar, no mostrà ni sorpresa ni por ni ràbia, i al pare no se li acudí res més que insistir-li que tot era culpa seva, tot, el que li havia passat fins ara i el que li hagués de passar després. Tu, va dir, tu ho has volgut. Us creieu tan grans, tan superiors a tothom, per vosaltres no hi ha llei que valgui. Se'l va veure molt desconcertat quan el pintor va dir, més aviat per si mateix que no pas per món pare: Ja és hora d'anar-nos-en."


Altres ressenyes
A continuació us deixo els enllaços d'algunes ressenyes de Lliçó d'alemany de Siegfried Lenz que he trobat molt interessants:
- Una lliçó per Manel Baixauli
- Elegia de l'invisible per David Vidal


"T'hi has d'acostumar, a les pèrdues, Vit-vit. De vegades és bo que un no es pugui quedar el que té. Sempre cal tornar a començar. Mentre o fem, podrem posar esperança en nosaltres mateixos. Mai no he estat satisfet, Siggi, i deixa que et doni un consell: estigues tan insatisfet com puguis."

Txell.Cat