Tren nocturn a la Galàxia - Kenji Miyazawa

Títol: Tren nocturn a la Galàxia
Autor: Kenji Miyazawa

Traductor: Ko Tazawa, Joaquim Pijoan
Llengua original: japonès

Any: 1934, 1924, 1931 originals; 2020 traducció

Editorial: Lapislàtzuli Editorial

"No sabem mai què és la felicitat. Si l'experiència més dura és un esdeveniment ocorregut per la via correcta, o si cada pujada i cada baixada, tot són passos per apropar-nos a la felicitat de debò."

M’he estrenat amb l’Editorial Lapislàtzuli amb aquest llibret que recull tres textos de Kenji Miyazawa: un relat breu, que dona títol al llibre, un conte titulat “El restaurant on es demanen moltes coses” i el poema “Malgrat la pluja”. No sabia que la sèrie de literatura japonesa d’aquesta editorial, liderada pel catalanòfil japonès Ko Tazawa, publicava autors seleccionats cronològicament i que, en alguns casos, inclouen més d'un relat o text.

L’edició m’ha semblat molt cuidada i crec que respon perfectament a la voluntat d’aquesta col·lecció i que s’explica a la primera pàgina: publicar contes o novel·les breus dels principals autors per conferir una imatge global dels autors japonesos als lectors catalans per poder comprendre els autors nipons actuals. Tots els llibres inclouen una cronologia per situar l’autor i l’obra, així com informació sobre la vida i l’obra de l’escriptor en qüestió. No és cap secret que, en general, em costa connectar amb la literatura japonesa, així que he agraït enormement aquesta informació prèvia per situar-me i enganxar alguns detalls que, d’altra manera, m’haurien passat desapercebuts.

“Tren nocturn de la Galàxia” (1934) és una novel·la breu que es va publicar pòstumament i la primera que trobem en aquest recull. En Giovanni és un nen que cuida de la mare malalta i treballa en una impremta quan surt de classe per fer quatre calerons, mentre espera que el seu pare absent torni a casa i mentre intenta adaptar-se a l’escola amb els companys, que es burlen d’ell. Una nit emprèn un viatge a bord d’un tren molt especial: el tren nocturn de la Galàxia. En aquest viatge l’acompanya en Campanella, un dels pocs companys de classe que no li fa la guitza. Al llarg d’aquest viatge anirà coneixent una sèrie de personatges peculiars i visitant indrets molt especials entre les constel·lacions de la nostra galàxia.

A voltes m’ha fet pensar en El petit príncep de Saint-Exupéry: aquest viatge iniciàtic, aquest parlar de la felicitat i l’amistat, aquests personatges extravagants que li van ensenyant coses... Tanmateix, no m’ha emocionat com el clàssic francès. El text és molt filosòfic i ple de símbols religiosos, i el món de fantasia per on passa aquest tren és volàtil, eteri i borrós, que no hi he acabat de connectar. Pot ser no l’he entès del tot i el viatge se m’ha fet llarg.

Aquest text es va descobrir després de la mort de l'autor i està incomplet. Durant la lectura en algun paràgraf hi ha una anotació perquè hi falten caràcters.
M’ha sorprès el nom dels personatges: Giovanni, Campanella... sonen més aviat italians, no? No sé si hi ha alguna explicació a aquest fet que desconec... El que m’ha agradat ha estat el despertar del jove Giovanni i el fet que, després del trajecte per la Via Làctia, té les eines per enfrontar-se i acceptar la realitat, que no sempre és plàcida.

Les dues cites d'aquesta ressenya són d'aquest primer relat.

 

El segon text del llibre és un conte que es titula “El restaurant on es demanen moltes coses” (1924). Aquest m’ha agradat força més que el primer. Tot i que també és un relat on la realitat es barreja amb la fantasia i en què la natura té un pes molt important, m’ha semblat una història molt fàcil d’entendre i amb un punt divertit.

En aquest cas ens trobem dos caçadors que es perden enmig del bosc i, morts de gana, tenen la fortuna de trobar-se un restaurant de cuina europea. Tanmateix, no sembla un restaurant normal i corrent...

 

Finalment trobem un poema titulat “Malgrat la pluja” (1931), que és un dels poemes més famosos del Japó. Es tracta d’un poema que és un homenatge a un home i la veritat és que és molt bonic. La traducció catalana sona molt fluida, així que enhorabona pels traductors!

 

Com us comentava més amunt, a la introducció sobre l’autor s’explica que Miyazawa compta entre grans fans de la seva obra entre els artistes de Studio Ghibli. Se’n fan dues referències que no vull deixar de compartir. A la pel·lícula El viatge de Chihiro, Chihiro puja al tren que la porta a un món de fantasia, com Giovanni a Tren nocturn de la Galàxia. D’altra banda, a El meu veí Totoro el vent és un element molt important que fa que la realitat i la fantasia es barregin; això ho trobem al segon conte “El restaurant no es demanen moltes coses”.

 "Se sentia el soroll del tren. Es veien les finestretes petites i vermelles alineades. En Giovanni es va sentir inexplicablement trist en imaginar-se molts passatgers pelant pomes, rient o fent altres coses dintre dels vagons i va dirigir de nou la mirada cap al cel."

No puc dir que m’hagi captivat, però crec que és un bon recull per conèixer un dels autors de literatura infantil i juvenil més famosos de Japó i que ha estat tan influent en les pel·lícules d’Studio Ghibli.

Amb aquesta lectura supero la premissa de llegir un llibre on els trens hi tinguin un paper destacat del repte de lectura que organitzen les Biblioteques de Mataró: Una Mataró de Llibres.

Coneixem una mica més l'autor?

Kenji Miyazawa (Hanamaki, 1896 - 1933) va ser una escriptor de literatura infantil i poeta, i un dels pioners de la literatura fantàstica japonesa. La Primavera i l'Asura (1922), El restaurant on es demanen moltes coses (1924) i Malgrat la pluja (1931) són alguns dels seus treballs més destacats. Va ser devot budista i va voler crear el seu "Ihatov", una utopia o paradís rural per trobar la "felicitat veritable". Va fundar una escola d'art per als pagesos. Va morir d'una pneumònia i després de la seva mort es va descobrir el manuscrit del Tren nocturn a la Galàxia, amb què va estar treballant més d'una dècada i que va quedar incomplet.

Txell.Cat

Pachinko - Min Jin Lee

Títol: Pachinko

Autora: Min Jin Lee

Traductor: Eva González

Llengua original: anglès
Any: 2017 original, 2018 traducció

Editorial: Quaterni

"Sunja había oído aquella idea toda su vida, en boca de otras mujeres: que debían sufrir. Sufrir de niñas, sufrir como esposas, sufrir como madres... Morir sufriendo. [...] ¿Debió enseñar a su hijo a aguantar las humillaciones que ella se había tragado como si fueran agua? [...] ¿Era un error de las mads no avisar a sus hijos de que el sufrimiento llegaría?"

Havia llegit poca cosa de Corea i, he de dir que, per mi, fins ara era un país força desconegut més enllà del que veiem sovint a la televisió. En el marc del març asiàtic vaig llegir la novel·la gràfica Hierba de Keum Suk Gendry-Kim, que també parla de la història de Corea i Japó i d’un període força fosc que no coneixia. Amb la lectura de Pachinko de Min Jin Lee he après moltes coses de la història d’aquest país i de la gent que hi viu.

Pachinko ens transporta a Corea i al Japó al llarg de 80 anys del segle XX, des de 1910 fins a 1989. Al llarg de més de 500 pàgines viurem l’ocupació japonesa de Corea, la Segona Guerra Mundial i la Guerra de Corea i acompanyarem fins a quatre generacions de la mateixa família.

La història comença a principis de segle a Corea, en un poblet de pescadors, on una parella treballadora i més aviat pobra té una filla, la Sunja. La Sunja només té 16 anys quan es queda embarassada d’un home ric i casat, així que es casa amb un sacerdot jove i bonàs, i emigra al Japó amb la promesa d’un futur millor. Allà es retroben amb el germà del seu marit i la seva cunyada.

La novel·la es divideix en tres parts i al llarg dels anys anem veient que, en alguns aspectes, la societat avança, les guerres passen (o canvien), però la precarietat i la duresa de la vida dels coreans al Japó no canvia. La Sunja, els seus fills, els seus nets... tots viuen una vida plena de patiment, prejudicis i racisme pel simple fet de ser coreans. Tan se val que hagin pogut reunir certa riquesa de manera honesta i que ja no pertanyin a la classe baixa; fins i tot les terceres i quartes generacions nascudes a Japó, que en molts casos no parlen ni coreà, segueixen arrossegant l’estigma i les males mirades dels ciutadans japonesos. Irònicament, però, també s’enduen les mirades receloses dels ciutadans de Corea (del Sud o del Nord, perquè en el seu moment els van fer triar) perquè, com que els seus avantpassats van marxar a Japó, tampoc no els consideren coreans.

Pachinko és una novel·la molt completa. Com us deia, permet conèixer la història de Corea, Japó i els coreans que van emigrar al Japó durant gairebé un segle, així com les dificultats que es van anar trobant en cada moment: rebuig inicial, pobresa i guerres, conflicte d’identitat i el sentiment de pertinença enlloc. El racisme i l’esperit de supervivència planen al llarg de tota la història i en totes les generacions.

Amb l’última generació Min Jin Lee il·lustra aquest conflicte d’identitat de manera brillant; la sensació de no saber on pertanys i que ningú et vol per un motiu o un altre, l’intent de fugir seguint la promesa d’un lloc millor (més obert) i trobar-se una vegada i una altra amb els estigmes. En aquest sentit, també m’ha agradat molt com l’autora tracta el concepte de ser “un bon coreà” o un “mal coreà”, o que també hi ha japonesos que passen pàgina, accepten i integren els descendents de immigrants coreans (una mica sortint del missatge “aquests són els bons i aquests els dolents”).

"...ella no creería que no era diferente de sus padres, que verlo solo como un buen coreano era lo mismo que verlo solo como un mal coreano. Ella no podía ver su humanidad y Noa se dio cuenta de que aquello era lo que más deseaba: ser visto como un ser humano."

També m’ha agradat molt veure la importància i l’evolució de la religió ancestral de Corea, fins l’entrada del cristianisme.

Els personatges estan molt ben construïts i il·lustren l’evolució del pensament de la societat, cada vegada més oberts i mirant més enllà de les fronteres. A mesura que els personatges es van fent grans, les il·lusions i els somnis es van aterrant, les expectatives es van ajustant. Cada generació i cada personatge està molt ben treballat: la majoria tenen clarobscurs, com a la vida mateixa, vaja.

La lectura és molt àgil i l’estil i els personatges enganxen de seguida. És d’aquelles lectures que no pots deixar de passar pàgines, que llegeixes sense parar amb l’esperança d’un futur millor per tots els personatges.

La Sunja, l’Isak, la Kyunghee, en Noa, en Mosazu, en Salomon... s’han fet un lloc en mi. Les seves vides m’han colpit i emocionat, i algun final de capítol m’ha fet caure alguna llàgrima.

Sobre el títol... ho desconeixia, però el Pachinko és un joc d’atzar similar al Pinball que és molt popular a Japó i a Corea. A la vida hi ha coses que no podem preveure, com quan es juga al Pachinko, però malgrat tot, seguim (i cal seguir) jugant.

"Etsuko había fracasado en esto tan importante: no había enseñado a sus hijos a tener esperanza, a creer en la quizá absurda posibilidad de ganar. El pachinko era un juego tonto, pero la vida no."

Us en recomano la lectura si us agraden les històries familiars i tant si coneixeu o no la història del poble coreà. A l’acabar aquesta lectura m’he adonat del gran desconeixement que tenia de Corea i he tingut la sensació d’omplir un buit que tenia en aquest sentit (tot i no ser-ne conscient). Cal conèixer i ampliar horitzons. 

"Ya casi eres una mujer, así que alguien debería decirte eto: el hombre con el que te cases determinará tu calidad de vida. Un buen hombre te dará una vida decente, pero junto a un hombre malo vivirás un infierno... Sea como sea, espera siempre sufrir, y sigue trabajando duro. Nadie se preocupa de las pobres mujeres... solo nosotras mismas."

Coneixem una mica més l'autora? Min Jin Lee (Seül, 1968) és una escriptora i periodista coreana-americana. Nascuda a Corea del Sud, la seva família se'n va anar als Estats Units quan només tenia 7 anys. Entre les seves obres destaquen Free food for Millionaire (2007) i Pachinko (2017). 

Txell.Cat

L'amor que fa caure ciutats - Eileen Chang

Títol: L'amor que fa caure ciutats

Autora: Eileen Chang

Llengua original: xinès

Traductora: Carla Benet

Editorial: El Club Editor

Any: 1943, 1944 (en català, 2016)

"Les cambres de la Liusu eren buides, el seu cor, també; i com que al rebost no hi havia res, el ventre era com les cambres i el cor."

Soc una romàntica, així que no puc negar que el títol d’aquest llibre em va cridar especialment l’atenció.

La primera sorpresa que em vaig endur a l’obrir el llibre va ser que es tracta d’un volum que conté dues històries: “L’amor que fa caure ciutats”, que dona títol al recull, i “Setge”, molt més breu.

Les dues històries tenen força elements en comú. Les dues s’emmarquen entre els anys 20 i 30 i s’ubiquen a Shanghai, amb la guerra com a teló de fons. A més, en totes dues hi apareix l’amor.

A “L’amor que fa caure ciutats” coneixem la Liusu, una jove divorciada que torna a casa la mare amb els germans i cunyades i, davant del rebuig de la família per trencar amb certs costums tradicionals, es veu empesa a buscar un nou marit. A través de la matrimoniera, coneix un jove modern i atractiu, un dandi ric amb la mirada oberta a Occident. La Liusu, que viu en una família molt tradicional (fins al punt de no voler canviar l’hora i seguir en l’hora antiga), queda captivada per la llum i les maneres de Liuyuan.

"En aquest món d'incerteses, la riquesa, les propietats, les coses que semblen permanents, no són de fiar. L'única cosa en què podia confiar era l'aire que li omplia els pulmons i la persona que dormia a prop seu. [...] Es miraren l'un a l'altre i es veieren, es veieren del tot."

Tot i que està escrita i traduïda d’una manera molt bonica, amb algunes imatges precioses, la història no m’ha fascinat ni captivat, ni tampoc m’ha emocionat. La relació amorosa entre Liusu i Liuyuan no m’ha resultat convincent.

"Tot l'univers s'enfosquí com si la tapa d'un bagul colossal hagués caigut de cop i volta tancant per sempre a dins les pors i penes incalculables."

 

“Setge” és força més breu que “L’amor que fa caure ciutats”; és, de fet, un relat i m’ha agradat molt més. Llegir “Setge” ha estat com observar un quadre d’aquells que hi ha tants personatges i tants detalls, que t’has de mirar a poc a poc i de ben a prop. Aquest relat ens transporta en un tramvia de Shanghai que queda bloquejat una estona per un avís de bombardeig. Durant l’espera, anem coneixent els diferents personatges que viatgen al tramvia, les seves vides, els seus pensaments i les seves il·lusions. 

"Ell llegia, i els altres també llegien. Qui duia un diari, llegia el diari. Qui no, llegia factures, instruccions, targetes de visita. Qui no duia cap imprès, s'entretenia amb els rètols de les botigues. No podien fer altra cosa que omplir aquell buit terrorífic... Si no, els seus cervells potser s'haurien posat a funcionar. I pensar és dolorós."

Eileen Chang només tenia 23 anys quan es va fer famosa per escriure, en temps de guerra, relats que parlaven de l’amor. Chang retratava l’època que li havia tocat viure: guerra, joventuts truncades i l’entrada de costums occidentals i modernes en una societat extremadament tradicional. Així doncs, d’aquesta lectura em quedo sobretot amb aquesta visió de la societat xinesa de la primera meitat del segle XX.

Amb aquesta lectura supero la quarta premissa del repte de lectura d’El Reducte Català: llegir un llibre de la biblioteca.

Coneixem una mica més l'autora?
Eileen Chang (Shanghai, 1920 - Califòrnia, 1995) (nascuda Zhang Ailin) va ser una escriptora en xinès i anglès. Va néixer en una família de classe alta, filla d'una dona moderna que havia estudiat a Anglaterra i un home tradicional. Va viure a Shanghai i a Hong Kong, on va treballar d'escriptora i de guionista, fins que el 1955 va emigrar als Estats Units. El règim comunista va relegar els seus contes, però la seva popularitat es va mantenir a Taiwan i a Hong Kong. Entre les seves obres destaquen La gàbia daurada (1943), Rosa vermella i rosa blanca (1944) i L'amor que fa caure ciutats (1945).

Txell.Cat

Hierba - Keum Suk Gendry-Kim

Títol: Hierba
Autora: Keum Suk Gendry-Kim

Llengua original: coreà

Traductora: Joo Hasun

Editorial: Reservoir Books

Any: 2017

"En esa estación de consuelo había una puerta principal y un pasillo. No "recibíamos" a los soldados. Ellos simplemente entraban cuando querían."

Hierba és una novel·la gràfica que narra la història real de Lee Ok-Sun, que durant l’ocupació japonesa de Corea va ser explotada com a “dona de confort”, un eufemisme per no dir “esclaves i captives sexuals”.

Lee Ok-Sun va néixer en el si d’una família molt humil i només volia anar a escola i aprendre com feien els seus germans grans, però ella era una nena i, per tant, havia de quedar-se a casa i ajudar a cuidar els altres germans més petits, anar a comprar, cuinar... La pobresa arrasava el país i a casa passaven molta gana, així que els pares van decidir donar-la en adopció (encara que realment la van vendre) amb la promesa d’un plat a taula i la possibilitat d’anar a escola. Res més allunyat de la realitat: Lee Ok-Sun va deixar la pobresa extrema per començar a treballar en condicions infrahumanes, i va anar canviant d’amos fins que, quan tenia 15 anys, la van segrestar per exercir de “dona de confort” per als soldats japonesos.

L’autora, Keum Suk Gendry-Kim, es va entrevistar amb la protagonista en una casa d’acollida gestionada per una ONG de víctimes d’abusos sexuals per part dels soldats japonesos. A partir d’aquestes entrevistes, que també s’entreveuen en les pàgines de Hierba, l’autora ens narra la vida de Lee Ok-Sun. No us enganyaré, la història és molt dura i pensar que és real fa posar els pèls de punta i encongeix el cor. L’ésser humà és capaç de fer coses meravelloses, però també és capaç de les pitjors atrocitats que ens podem arribar a imaginar.

A nivell visual Hierba és una meravella. A través de vinyetes en blanc i negre, les il·lustracions de Gendry-Kim t’absorbeixen i et transporten. La natura i els paisatges són espectaculars, i hi ha seqüències de vinyetes en què gairebé hi pots veure moviment, com si fos una pel·lícula i veiessis el blat gronxar-se amb el vent o els ocells volar. En algunes pàgines hi trobem bellesa, i en d’altres, contundència. El text i les il·lustracions es complementen d’una manera brutal: allò que no et diu el text, t’ho transmet el dibuix.

 

La vida de Lee Ok-Sun no va ser fàcil ni feliç en cap moment, però malgrat tot no va deixar de tirar endavant i, fins i tot en els últims anys, va ser activista i assistia a les manifestacions per exigir al Japó el reconeixement d’aquests crims de guerra i una indemnització. L’herba més forta reneix després d’un llarg hivern contra tot pronòstic, com va fer Lee Ok-Sun una i altra vegada.

S’estima que més de 200.000 dones van patir el mateix destí que Lee Ok-Sun: maltractaments, vexacions, violacions constants, fam, misèria i fred. Hierba es va publicar el 2017, mesos després que es signés un acord entre Japó i Corea del sud que no va tenir en compte la veu de les víctimes supervivents. Abans d’acabar el mateix any, l’acord es va anul·lar i es va deixar a mans de la justícia, que a principis de 2021 va sentenciar que Japó hauria d’indemnitzar les 12 víctimes supervivents que encara vivien.

Lee Ok-Sun va morir a finals de l’any passat als 94 anys, però la seva història i la de tantes altres dones que van patir el mateix destí ha quedat immortalitzada en aquesta novel·la gràfica tan dura, però alhora tan bonica visualment. Cal conèixer la història per no repetir-la, encara que sigui salvatge i dura.

Hierba val molt la pena. Tant de bo no hagués hagut d’existir aquesta novel·la gràfica i tant de bo ningú hagués patit el destí de Lee Ok-Sun, però això no ho podem canviar. Tanmateix, podem llegir Hierba per conèixer la història i per totes les víctimes a qui els van arrencar un tros de vida.

Coneixem una mica més l'autora? Keum Suk Gendry-Kim (Corea del sud, 1971) és llicenciada en Belles Arts. Va viure 17 anys a França, on va publicar les seves primeres novel·les gràfiques per al públic francès. També ha il·lustrat llibres infantils i ha exercit de traductora. Hierba (2017) va ser la seva primera obra en coreà i la que li ha donat més projecció internacional. S'ha traduït a més de 12 llengües i ha rebut nombrosos premis.

Txell.Cat

Orgull i prejudici - Jane Austen

Títol: Orgull i prejudici
Autora: Jane Austen

Traductor: Yannick Garcia

Llengua original: anglès

Editorial: Bernat Metge. La Casa dels Clàssics
Any: 1813, 2021 en català

"Faries bé d'aprendre una mica de la meva filosofia: pensa en el passat només quan et faci feliç recordar-lo."

M’he estrenat amb Austen i ho he fet amb Orgull i prejudici, una història d’amor ambientada a l’Anglaterra de principis del segle XIX.

Austen fa un retrat esmolat i irònic de la societat del segle XIX i de l’absurditat de certes normes i convencions a través d’uns personatges amb característiques ben marcades. Així, servint-se de la família Bennet, dels Bingley, d’en Darcy i del cosí Collins, Austen ridiculitza i critica el fet que, per exemple, en una família sense descendència masculina, l’herència passava al parent masculí més proper; o la importància que tenia presentar-se en societat, trobar un bon marit i casar-s’hi per no caure en la indigència. 

A Orgull i prejudici hi ha diverses històries d’amor que responen a diferents maneres de relacionar-se: la romàntica i assossegada, l’oportunista i mancada d’amor (per conveniència), i l’esbojarrada i apassionada. La principal, però, la d’Elizabeth Bennet i Darcy és la que està marcada inicialment per l’orgull de tots dos i els prejudicis que tenen l’un per l’altre. Tanmateix, a mesura que evoluciona la seva relació, els prejudicis i l’orgull es van suavitzant per fer lloc a l’amor que tot ho pot. Que bonic, eh.

La novel·la es llegeix molt bé i al traducció de Yannick Garcia és excel·lent: pel meu gust troba l’equilibri perfecte entre que ens soni bé als lectors actuals en llengua catalana, però sense perdre la pàtina pomposa d’una novel·la d’època.

"Per tant, comptat i debatut, va descobrir el que s'ha descobert altres vegades: que una fita perseguida amb impaciència, un cop assolida, no li aportava tota la satisfacció que s'esperava. Així doncs, calia fixar un altre moment perquè comencés la felicitat de debò, tenir una altra referència per supeditar-hi desitjos i esperances, consolar-se de moment gaudint un cop més del plaer de l'expectativa i preparar-se per un altre desengany."

Pel que fa al desenvolupament de la història, al principi l’allau de personatges i les diferents maneres de referir-s’hi poden ser una mica aclaparadores, però de seguida comencen els balls, les xafarderies i el salseo del bo. Alguna de les trames secundàries se m’han fet una mica llargues perquè m’interessaven menys que les de la dolça Jane Bennet i la de l’Elizabeth (que va de dura, però s’acaba estovant...). Pel meu gust el final es precipita massa ràpid en comparació amb la primera part de la novel·la, on el joc de seducció, de mirades i de comentaris té un tempo més pausat. D’una revolada passen del rebuig a l’amor més profund i apassionat i hauria preferit que aquest enamorament fos més gradual, però potser és una crítica més d’Austen a la rapidesa amb què alguns/es s’enamoren, qui sap?

Els diàlegs són brillants i molt irònics, en especial els d’Elizabeth i Darcy, però també els que mantenen el senyor i la senyora Bennet entre ells. Austen exagera l’absurditat dels comportaments i dels desitjos dels diferents personatges per ridiculitzar la seva societat. Això és el que més m’ha sorprès i reconec que en algun moment m’han provocat un somriure. Austen tenia la llengua esmolada i aguda, així que m’imagino que en la seva època no devia encaixar que una dona escrivís i que ho fes en aquest to.

Orgull i prejudici és una comèdia romàntica (com les que ara fan en pel·lícula, però en format novel·la), però també és un retrat i una crítica d’una societat que es regia per unes convencions socials un punt absurdes. Us la recomano si us agraden els llibres romàntics i les històries d'època; que no us espanti l'any en què es va publicar 😉.

"Pensava en l'immens plaer que poden provocar uns ulls bonics en el rostre d'una dona joliua."

Si llegiu la traducció catalana d’en Yannick Garcia publicada per la Bernat Metge us recomano que no llegiu el pròleg al principi, ja que té alguns espòilers. Per contra, el comentari final sobre la traducció que fa Yannick Garcia val molt la pena i crec que si l’hagués llegit abans de començar, m’hauria permès copsar certs matisos i detalls amb què no m’he fixat especialment (tot i que també té algun petit espòiler...).

Amb aquesta lectura supero la tercera premissa del repte de lectura d’El Reducte Català: llegir un clàssic de la literatura universal.

Coneixem una mica més l'autora? 
Jane Austen (1775 - 1917) va ser una novel·lista anglesa, les obres de la qual es consideren clàssics de la literatura anglesa. És l'autora d'Orgull i prejudici (1813), Seny i sentiment (1812) i Emma (1816), entre d'altres. La seva obra es caracteritza per un retrat irònic de la societat de la seva època. 

Txell.Cat