dijous, 28 de maig del 2020

Els homes que no estimaven les dones - Stieg Larsson

Títol: Els homes que no estimaven les dones (Millenium I)
AutorStieg Larsson
Llengua original: suec
Traductors: Alexandre Gombau i Núria Vives
Editorial: Columna
Any: 2008 (edició en català)

Tinc una mena de mania que m'agafa a vegades i que fa que no llegeixi els llibres de moda quan estan de moda, sinó més endavant, quan realment em vénen de gust (o mai).
Així s'explica que encara no hagués llegit cap de les parts d'una de les trilogies contemporànies de més renom: Millenmium.

Després de llegir un llibre tan bonic i lent com El pes de la neu, de Christian Guay-Poliquin, necessitava una mica d'acció i de lectura de consum ràpid, per dir-ho d'alguna manera. En Dídac es va llegir aquesta trilogia aquest estiu passat i em va animar a llegir-la per poder-la comentar plegats, així que m'hi vaig posar.

Els homes que no estimaven les dones és una novel·la trepidant sobre dos casos: la desaparició d'una noia, la Harriet Vanger, quaranta anys enrere i un cas d'investigació periodística (corrupció política, blanquejament...).
Els protagonistes són en Mikael Blomkvist i la Lisbeth Salander, dos personatges molt diferents. En Mikael Blomkvist és un periodista i fundador de la revista econòmica sueca Millennium que, arran d'un article publicat sobre un magnat suec, Hans-Erik Wennerström, és acusat i condemnat per difamació a entrar a presó. Per altra banda, la Lisbeth Salander és una noia jove força inquietant, descrita com a "socialment inadaptada", carregada de tatuatges i de pírcings que es dedica a investigar persones per encàrrec.

La trama es planteja de la següent manera: en Blomkvist és acusat i condemnat per difamació i, abans d'entrar a presó, accepta l'encàrrec d'en Henrik Vanger, de reprendre la investigació de la desaparició de la seva neboda Harriet. A partir d'aquí es van destapant diverses històries de la família Vanger fins a resoldre el misteri. Durant el transcurs d'aquesta investigació, Blomkvist es troba amb Lisbeth Salander, que es converteix en la seva companya d'investigació.

Escrit amb un estil directe i punyent, Larsson aborda temes com la violència masclista, la corrupció o el nazisme. Així, sense floritures, el lector veu passar els capítols pel seu cap com si fos una pel·lícula amb tota mena de detall.

Les més de 600 pàgines d'Els homes que no estimaven les dones estan agrupades en quatre parts i, tot i que es consumeixen a gran velocitat, he de dir que l'última part és la que se'm va fer més feixuga, però probablement perquè després de les primeres quinze pàgines ja no vaig poder parar fins el final. Larsson aconsegueix que passis les nits en vetlla llegint i llegint per arribar al final.

Tinc previst continuar amb la trilogia més endavant, però necessito un respir i tornar a dormir a les nits.

Coneixem una mica més l'autor?
Stieg Larsson (1954 - 2004) va ser un periodista i escriptor suec que es va fer famós pòstumament arran de la publicació de la trilogia Millennium. Larsson va morir d'un atac de cor inesperat tres mesos després de lliurar la tercera novel·la i no va poder veure com la seva obra es convertien en un fenomen a escala mundial.


Txell.Cat

dilluns, 18 de maig del 2020

El pes de la neu - Christian Guay-Poliquin

Títol: El pes de la neu
AutorChristian Guay-Poliquin
Llengua original: francès
Traductora: Anna Casassas
Editorial: Edicions del Periscopi
Any: 2016
"Hi ha gotes d'aigua que perlegen la cornisa i arriben a la punta dels caramells. Quan el sol surt, brillen com dagues acerades. De tant en tant, n'hi ha algun que es desenganxa, cau i es clava a la neu. Una punyalada en la immensitat."
El pes de la neu és un dels llibres que han arribat a casa aquest Sant Jordi confinat. El tenia anotat en una llista de llibres per llegir, quan vaig sentir que en parlaven a principis d'any en un programa de ràdio. El dia que vam fer la comanda de llibres de Sant Jordi a través de la iniciativa de Llibreries Obertes, vaig decidir incloure'l i trobo que va ser un gran encert.
L'he llegit en una setmana i segurament l'hagués pogut llegir més ràpid, però també tenia la sensació que calia dosificar-lo i avançar en l'hivern que narra a poc a poc, com els personatges. Malauradament, no l'he pogut allargar més.

El pes de la neu explica una història de confinament absolut: dos desconeguts, un jove i un vell, es troben aïllats en una regió boscosa i es veuen obligats a passar l'hivern plegats en una cabana al bosc, després que la regió hagi patit una apagada elèctrica general i que, per diversos motius, cap dels dos no pugui tornar a casa seva. Entre aquests personatges, el narrador i en Matthias, s'estableix una relació de simbiosi perquè els dos necessiten l'altre per sobreviure, però carregada de desconfiança i recel. Al cap i a la fi, no es coneixen de res.
El narrador arriba al poble a principis d'hivern per visitar el seu pare, però pateix un accident de cotxe terrible i queda molt malferit. Els habitants del poble aconsegueixen salvar-li la vida, però haurà de passar tot l'hivern abans que pugui tornar a valdre's per ell mateix. Així doncs, decideixen encomanar la seva cura a en Matthias, un vell que també s'ha vist sorprès al poble per l'apagada elèctrica i per l'hivern i que necessita aconseguir una plaça al primer comboi que surti cap a la ciutat per tornar al costat de la seva dona malalta. No cal dir que aquesta plaça és la moneda de canvi que li ofereixen per cuidar el jove malferit.

A partir d'aquí, al llarg dels capítols el lector travessa l'hivern amb aquests dos personatges en la seva solitud i les seves dificultats. No passa massa cosa, com reconeix l'autor mateix en aquesta entrevista, però es genera un clima d'intriga i tensió que fa que no el puguis deixar. Com a lector vols saber què els passarà als dos personatges i, sobretot, com i quan acabarà aquest hivern tan dur.

"Voldria donar-li les gràcies. Dir-li que estic content de veure-la, que la recordo, encara molt joveneta, quan anàvem a col·legi. Dir-li que s'ha convertit en una dona magnífica, que els rulls dels seus cabells, les seves faccions fines, la seguretat dels seus gestos tornarien qualsevol moribund a la vida. Però, quan em decideixo a parlar, m'enfonsa un termòmetre a la boca."

El pes de la neu és especialment interessant per diversos motius, però sobretot perquè és una obra completa on res és en va.
A nivell de lèxic és brillant, si més no la traducció, però estic bastant segura que l'obra original també ho deu ser. És una novel·la força descriptiva en què la natura esdevé un personatge més, però en cap cas es fa farragosa. Pràcticament la totalitat dels capítols comencen amb un breu retrat de la situació del temporal i de la neu; totes són diferents. En aquest mateix sentit, Guay-Poliquin construeix unes imatges precioses i amb molta força. Aquí en teniu un parell d'exemples que m'agraden molt:
"El silenci de l'hivern és eixordador."
"Les ratxes de vent sacsegen la veranda, les parets gemeguen i el silenci queda esquerdat de cap a cap."
Des del punt de vista formal també ens trobem davant d'una obra fantàstica.
Està estructurada en set parts que desgranen una nova versió del mite de Dèdal i Ícar. En quatre paraules: Dèdal era un arquitecte i inventor d'Atenes que es va encarregar de construir el Laberint del Minotaure a Creta per ordre del Rei Minos. Tanmateix, el rei Minos va fer tancar Dèdal i el seu fill Ícar dins del laberint amb el Minotaure. Per tal d'escapar, Dèdal va construir unes ales amb plomes i cera per a tots dos i va advertir al seu fill que quan emprenguessin el vol no havia de volar massa alt ni massa baix malgrat tota la bellesa que pogués contemplar. Malauradament, Ícar no va escoltar els consells del pare i es va acostar tant al sol que les ales se li van desfer i va morir. Dèdal, el vell, representa la saviesa i Ícar, el jove, la curiositat i la impaciència.
Tanmateix, en el nostre llibre es giren les tornes i Dèdal, que no té pressa mentre les coses es facin bé, és el jove i Ícar, que és impacient és Matthias.

A més, aquestes set parts també es divideixen en petits capítols que estan numerats d'una manera molt particular, però alhora molt encertada (el lector descobreix la lògica de d'aquesta numeració al cap d'un parell de capítols).

A l'entrevista que he enllaçat més amunt, l'autor explica que en cap moment no volia escriure un thriller apocalíptic amb zombies i altres criatures, però sí que volia fer reflexionar els lectors sobre la força i el poder de la natura, que sempre hi és i acostumem a ignorar. L'autor explica que quan la natura es desborda, com ho fa a la novel·la, ens obliga als humans a replantejar-nos certs aspectes de la nostra vida, de la manera com vivim i a baixar el ritme que normalment portem.
No em direu que no era el llibre més adequat per llegir precisament ara.

"No replico. Però mentre arreglo la nansa de l'olla, tinc el convenciment íntim que, sigui quin sigui el sentit de cadascuna de les nostres accions, tot el conjunt de la nostra vida i miracles resulta ridícul."

Coneixem una mica més l'autor? Christian Guay-Poliquin (1982) és un escriptor i investigador del Quebec, considerat com una de les noves promeses de la literatura canadenca en francès.
La seva primera novel·la, Le fil des kilomètres, es va publicar l'any 2013. El pes de la neu és la seva segona novel·la, que ha rebut nombrosos guardons i ha estat traduïda a moltes llengües.

Txell.Cat

dimarts, 12 de maig del 2020

Los dioses de Gotham - Lyndsay Faye

Títol: Los dioses de Gotham
AutoraLyndsay Faye
Llengua original: anglès
Traductor: Vicente Campos
Editorial: El círculo de Lectores
Any: 2012

Los dioses de Gotham de Lyndsay Faye és una novel.la ambientada a la Nova York de mitjans del segle XIX que retrata la fundació del cos de policia i els problemes que va comportar l’arribada de nombrosos immigrants irlandesos, conseqüència d’una plaga que va assotar Irlanda i va originar “La gran fam”.

La història: una nit, un jove d’aquesta primera policia de Nova York, un “estrella de coure” recentment nomenat a contracor, es troba per casualitat amb una nena plena de sang quan torna a casa després de fer la seva ronda pels carrers de la ciutat. A partir d’aquí una sèrie de troballes el duen a sospitar de l’existència d’un assassí en sèrie que està matant nens irlandesos a la ciutat de Nova York.

L’autora descriu amb cruesa els odis, ressentiments i desconfiances que van generar els irlandesos en els “americans” autòctons; els pamflets de l’església protestant i els articles del periodisme del “sistema” contra el catolicisme, el Papa de Roma i els mateixos irlandesos; i la fredor i la hipocresia d’un partit demòcrata que vol aprofitar-se d’ells per aconseguir guanyar les eleccions als republicans.

“...Los países papistas de Europa están vomitando en nuestras costas, año tras año, a sus habitantes supersticiosos, ignorantes y corruptos, no sólo por decenas sino por centenares de miles, y ya reclaman los más elevados privilegios de los ciudadanos autóctonos, y hasta pretenden hacerse con el país”. American Protestant in Defense of Civil and Religious Liberty Against Inroads of Papacy, 1843.

“… esta comprensión hacia los delincuentes siempre ha sido un rasgo característico de los campesinos irlandeses, y aunque sea inútil explicar ese sentimiento malsano, es incuestionable que su simple existencia es la fructífera fuente de la que maman la atrocidad y el asesinato”. New York Herald, 1845.

D’altra banda, el llibre no només reflecteix un fet històric, la creació de la policia de Nova York el 1845, sinó també com evoluciona des d’un cos format per busca-raons, pinxos i mercenaris, destinat en un principi a evitar que es cometin actes delictius, fins a l’aparició de la figura del policia que investiga qui ha comès aquests actes.

La descripció que fa de Nova York resulta xocant comparada amb la que coneixem de la ciutat actual, tant pel que fa a l’urbanisme i l’activitat econòmica, com a la misèria, la manca d’higiene i les condicions de vida de la gent, sobretot dels infants.

Teresinha

divendres, 8 de maig del 2020

Gestión de incompetentes - Gabriel Ginebra

Títol: Gestión de incompetentes
AutorGabriel Ginebra
Editorial: Libros de Cabecera
Any: 2011
"Todos somos incompetentes porque todos somos mejorables, porque estamos siempre en proceso de aprendizaje."

Fa uns mesos el meu cap em va regalar aquest llibre (ara, després d'haver-lo llegit em plantejo si el regal no era una indirecta :)).
En qualsevol cas, la primera vegada que el vaig agafar, el vaig intentar llegir molt acadèmicament: subratllant, asseguda en una taula, apuntant allò més interessant en una llibreta... va ser un error.

Aprofitant aquests dies que estem confinats i que tenim més temps per dedicar-nos, he decidit tornar-m'hi a posar. Amb el teletreball les relacions personals es poden crispar i hem de treure totes les nostres eines per gestionar-nos a tots plegats, així que em va semblar que era el millor moment per reprendre la lectura. Ara, després d'haver-lo acabat, m'alegro d'haver-lo llegit i d'haver-ho fet ara.

Tot i que el llibre està editat en una editorial de llibres de capçalera de management i d'empresa, crec que aquesta lectura també pot ser molt útil en l'esfera personal. De fet, darrere d'aquest títol irònic i mordaç, s'hi amaguen alguns secrets i trucs per a la gestió de persones, ja siguin companys de feina, col·laboradors (si s'ocupa un lloc de direcció), amics o familiars.

El llibre s'estructura en tres parts diferenciades. La primera ubica el lector en el to i la base de la resta del llibre: tots som incompetents perquè tots som millorables i convé iniciar el canvi en nosaltres mateixos. La segona part fa una descripció de diversos perfils d'"incompetents" i de com gestionar o encarrilar aquestes incompetències, des del que no ho fa bé perquè no vol (en aquest cas, no val la pena esforçar-s'hi) fins el que ho vol fer bé, però no té els recursos. La tercera part és més aviat un catàleg d'eines addicionals per a la gestió de persones: el perdó, l'agraïment...

Gabriel Ginebra no descobreix la sopa d'all a Gestión de incompetentes, però canvia el punt de mira i el to i facilita eines que es poden posar a la pràctica des del dia 0.
A més, el to és amable i és molt fàcil de llegir. Hi ha força referències a llibres, pel·lícules i discursos de personalitats que exemplifiquen constantment allò que es va descrivint. De fet, l'annex és un llistat de 25 pel·lícules i sèries que exemplifiquen tot el que s'explica al llarg de l'obra.
També m'ha agradat especialment que l'objectiu, per dir-ho d'alguna manera, de tot el llibre és treure el millor de les persones que ens envolten.

Ja l'he deixat a la meva germana perquè el gaudeixi. Estic segura que, igual que a mi, li farà bé.
Insisteixo, més enllà d'un llibre d'empresa, és un llibre que ens pot fer servei en la vida personal.

"La incompetencia puede estar delante de nosotros, pero sobre todo está en nuestro interior. El problema siempre somos nosotros. Hay que asumirlo. Sin coartadas. Cambia tú mismo y habrá un sinvergüenza menos en tu empresa."

Coneixem una mica més l'autor?
Gabriel Barea va néixer a Barcelona l'any 1962 i és Llicenciat en Filosofia i Doctor en Organització d'Empreses. Es dedica a la docència i, a més de Gestión de incompetentes, també és autor de El japonés que estrenó el tren para ganar tiempo (2012).

Txell.Cat