L'home jove - Annie Ernaux

Títol: L’home jove
Autora: Annie Ernaux
Llengua original: francès
Traductora: Valèria Gaillard
Editorial: Angle Editorial
Any: 2021

"De vegades, de lluny, amb discreció, demanant-me que no em girés, m’assenyalava un professor de la seva facultat de Lletres. M’allunyava de la meva generació, però tampoc formava part de la seva."

 
Hi ha molta veritat en les obres d’Annie Ernaux, i suposo que per això m'agrada tant, alhora que m'incomoda en alguns moments. De moment li he llegit tres llibres: Una mujer, L’esdeveniment i L’home jove. En tots tres llibres Ernaux evoca records del passat i es despulla davant dels lectors per descriure, sense embuts, com se sentia en aquell moment. D'alguna manera és com si, anys després, volgués rememorar i assentar el passat a través de l'escriptura. Ernaux escriu que “si no les escric, les coses no arriben a tocar fons, només les he viscudes”. Tan se li'n dóna si el que escriu està socialment acceptat o no, Ernaux parla del passat des de la serenitat i la capacitat d'anàlisi del present; mira enrere i en fa un retrat. En alguns moments fins i tot arriba a ser freda la manera com parla de la seva mare amb Alzheimer a Una mujer, del seu avortament clandestí a L'esdeveniment o del seu jove amant a L'home jove.
 
L'home jove és un llibre de menys de 40 pàgines en què Ernaux recorda la relació amorosa que va mantenir amb un jove estudiant, gairebé trenta anys més jove que ella. Amb aquesta relació, d'una banda, Ernaux, reconnecta amb la seva joventut i els seus anys universitaris; pisos d'estudiants, sexe sense preocupacions, posar-se un vestit provocatiu… De l'altra, explora el rol dominant amb un noi que la té en un pedestal, a qui introdueix en bons restaurants i obres de teatre que, per la seva condició d'estudiant de classe mitjana, no pot accedir tan fàcilment.
També li serveix per reafirmar-se com a dona lliure, davant les mirades acusadores que li fan en restaurants per sortir amb un noi tan jove. Ernaux, en comptes d'amagar-se, en fa bandera tal com faria un home que sortís amb una noia més jove, o observa juganera com noies de l'edat del seu amant intenten, sense èxit, seduir-lo davant d'ella. 

"El meu cos no tenia edat. Calia la mirada feixugament condemnatòria dels clients que teníem al costat en un restaurant per recordar-me-la. Una mirada que, lluny de fer-me vergonya, reforçava la meva determinació de no amagar l’aventura que estava vivint amb una home “que podria haver estat el meu fill”, quan qualsevol tipus de cinquanta anys podia desfilar amb la que òbviament no era la seva filla sense despertar cap condemna."

 
En general Ernaux torna sempre als mateixos temes (almenys en els tres llibres que li he llegit), però ho fa des de records i vivències diferents: la llibertat de les dones en una societat eminentment masclista, els seus orígens humils, el desig de viure noves experiències i de trencar amb les convencions socials. 

"Cada vegada més, em semblava que podia anar acumulant imatges, experiències, anys, sense sentir altra cosa que la repetició en si mateixa."

 
M'ha agradat trobar mencions precisament als altres dos llibres que li he llegit. És com si a poc a poc anés muntant un trencaclosques en què totes les peces estan relacionades entre si.
 
L'home jove és tan curt que l'he llegit dues vegades, la lectura no us prendrà massa més de 40 minuts. No us enganyaré, l'he llegit dues vegades perquè de tant curt que és, m'hi va faltar substància.
 
Si no heu llegit res de l'autora, no us recomanaria que us hi inicieu amb L'home jove, que per mi és el més fluix dels que he llegit. Personalment no m'ha desagradat llegir-lo, però crec que hi fa el fet de veure l'obra d’Ernaux com un tot que es va complementant.

Altres entrades de la mateixa autora

• Una mujer
• L'esdeveniment 

Txell.Cat

Els arbres - Percival Everett

Títol: Els arbres
Autor: Percival Everett
Llengua original: anglès

Traductor: Jordi Martín Lloret
Editorial: Angle Editorial
Any: 2021

"- Hi ha molts homes desconeguts. M'han costat d'escriure tant com els noms. -En Damon va tancar fort els ulls un moment.

- Home Desconegut és un nom -va dir la vella-. En certa manera, té més de nom que cap dels altres. A aquests se'ls va prendre una mica més que la vida.

- En tots els expedients que he llegit, ni una persona va haver de pagar. Ni una."

Els arbres de Percival Everett és un molt bon llibre, d'aquells que enganxen des de la primera pàgina, però que alhora estan carregats de missatge. Els arbres també és un llibre molt estrany. 

L'autor ens situa al petit poble de Money, a Mississipí, on el racisme és ben present i la comunitat blanca no acaba de veure amb bons ulls els conciutadans negres. En aquest context, es produeixen uns assassinats ben estranys i sàdics. Dos veïns blancs apareixen morts a casa seva, amb el coll envoltat de filferro espinós i amb els testicles tallats. Un jove negre que també és a l'escena del crim té els testicles de la víctima a les mans. Qui és aquest home negre? Qui ha mort a qui? La cosa es complica quan el cos de la víctima negra desapareix de la morgue i reapareix en una nova escena d'un crim. 

Percival Everett parteix d'un cas real, el linxament del jove Emmet Till. L'any 1955, quan tenia 14 anys, va ser apallissat, assassinat amb un tret al cap i llançat al riu Tallahatchie acusat, pressumptament, d'haver flirtejat amb una noia blanca, que el va acusar. Ella mateixa va desmentir-ho anys més tard, però no es va acusar ningú de la mort del jove Emmet Till. 

Aquest cas és el punt de partida d'aquests assassinats brutals a Money, que acaben desencadenant una onada d'assassinats com a resposta a anys i anys de racisme i linxaments impunes. 

D'alguna manera, Everett fa un homenatge a tots els qui han estat linxats als Estats Units; homes i dones de diferents ètnies i edats que han estat brutalment assassinats a mans dels seus veïns o, fins i tot, de la policia.

La investigació es va complicant i entren en joc investigadors d'instàncies més altes que, curiosament, també són negres i se les han de veure amb els comentaris i les actituds dels habitants de Money. 

Els arbres és un passa-pàgines que enganxa des de la primera pàgina. La lectura és molt lleugera, amb un to humorístic i crític que envolta tot el llibre, uns diàlegs hilarants i satírics, i amb una intriga que va in crescendo des del primer moment i que s'aguanta fins a 5 pàgines de tancar el llibre. 

Hi ha un però. I és que no he entès el final i m'ha deixat molt desconcertada. Tenia molta curiositat per saber com es resoldria tot l'entramat, però la veritat és que no m'esperava que acabés tal com acaba. És com si a l'autor se li anés de les mans la història i no sabés com acabar-ho i lligar-ho tot plegat. Després de llegir l'última pàgina i de tancar el llibre el que em va venir al cap va ser: què acaba de passar? Què acabo de llegir?

Malgrat això i havent deixat passar alguns dies, el valoro molt positivament. Els arbres m'ha fet reflexionar i m'ha mantingut enganxada a la història. És un bon llibre que parla del racisme que encara existeix als Estats Units, dels milers de linxaments que han quedat impunes, dels discursos d’odi i de la manipulació de les masses, del Ku Klux Klan, les seves cremes i els seus seguidors, de la caspa supremacista blanca… i en parla amb un to desenfadat i simpàtic que no resta potència al missatge que amaga. A Els arbres és més important el missatge de fons, que no pas la resolució de la trama en sí.

Relacionat amb això, el títol fa referència a la cançó “Strange fruit” de Billie Holiday, que parla del cos d’un home negre linxat que penja d’un arbre, talment com si fos una fruita estranya. 

"- Pot ser que s'hagin violat alguns drets civils -va dir la Hind.

- Quins drets civils? De qui?

- Encara no ho sé.

- Ho pregunto perquè els drets civils perquè te'ls violin cal tenir-los."

 

Coneixem una mica més l'autor?

Percival Everett (Geòrgia, 1956) és un escriptor satíric i professor universitari. Ha publicat més de trenta llibres i ha guanyat nombrosos premis. El 2021 va ser finalista del Premi Pulitzer. Les seves novel·les trenquen tòpics, barregen gèneres literaris i tracten temes polèmics.

Txell.Cat

L'esdeveniment - Annie Ernaux

Títol: L’esdeveniment
Autora: Annie Ernaux
Llengua original: francès
Traducció: Valèria Gaillard
Editorial: Angle Editorial
Any: 2000 original; 2022 en català

"La llei. Aquesta era per tot arreu. En els eufemismes i en les lítotes de la meva agenda, en els ulls protuberants de Jean T., en els casaments dits forçats, a Els paraigües de Cherbourg, en la vergonya de les que avortaven i en la reprovació dels altres. En la impossibilitat total d'imaginar que un dia les dones podrien decidir avortar lliurement. I, com de costum, era impossible determinar si l'avortament estava prohibit perquè era dolent, o si era dolent perquè estava prohibit. Es jutjava en relació amb la llei, no es jutjava la llei."

Vaig descobrir Annie Ernaux a finals de l'any passat amb Una mujer i em va commoure i agradar molt la seva manera de narrar, així que tenia clar que volia seguir llegint-la. 

L'esdeveniment és una narració que l'autora va escriure més de 35 anys després d'un dels fets més transcendentals de la seva vida: un avortament clandestí. 

Ernaux es va quedar embarassada als 23 anys i tenia clar que no volia tirar endavant aquell embaràs no desitjat. Tanmateix, a principis dels anys 60 a França era il·legal interrompre l'embaràs, així que no li va ser fàcil i ho va haver de fer sola i posant en risc la seva pròpia vida. 

"Ja no estava al mateix món. Hi havia les altres noies, amb els ventres buits, i jo."

Ernaux recorre les notes de la seva agenda i del seu diari d'aquells mesos per reconstruir aquells fets, en una narració que és un exercici terapèutic per a l'autora. Mentre escriu vol tornar a sentir allò que va sentir en el seu moment per transitar-ho de manera sana. I és que encara que la decisió d'avortar fos seva, el procés no va ser fàcil i va haver de fer-ho sola i enfrontant-se a violència obstètrica i cares llargues per part dels seus companys "progres" d'universitat. 

Els records que va reconstruint s'intercalen amb les sensacions que tenia l'autora al reviure aquells mesos. Hi apareixen persones reals amb qui va interactuar, però se'n preserva l'anonimat. 

Ernaux escriu per convertir la seva vida en escriptura i ho fa obrint-se en canal per parlar-nos dels moments de més soledat, duresa i tristesa de manera sincera i transparent. Ho fa amb una prosa directa que en alguns moments pot arribar a ser desagradable de tant explícita que és, però que remou el lector. 

Darrere del testimoni d'Annie Ernaux hi ha altres dones que van viure (i que viuen encara avui) situacions semblants: la prohibició per decidir sobre el seu cos, l'estigma i violència física i emocional. 

Tot i que m'agrada com escriu, ha sigut una lectura que m'ha fet estremir i que no recomano a tothom. Es llegeix d'una asseguda, però en alguns moments cal agafar aire i és extremadament explícita (del nivell que si fos una imatge sortiria aquell anunci dient que pot ferir sensibilitats). 

Així que si us voleu estrenar amb l'autora i tenint en compte que té moltíssims llibres publicats i traduïts, potser és millor que comenceu amb un altre 😅.

"He acabat posant en paraules el que em sembla una experiència humana total, de la vida i de la mort, del temps, de la moral i d'allò prohibit, de la llei, una experiència viscuda d'un extrem a l'altre a través del cos."

Amb aquesta lectura supero la premissa de llegir un Premi Nobel del repte de lectura d'El Reducte Català, i també faig parada a la literatura francesa amb el repte de La Caravana Lectora.

Altres entrades de la mateixa autora:

• 
  Una mujer

Coneixem una mica més l’autora?

Annie Ernaux (Lillebone, 1940) és una escriptora i professora francesa. La seva obra és essencialment autobiogràfica i amb un fort contingut sociològic. Ha estat guardonada amb diversos premis, entre els quals destaca el Premi Nobel de Literatura (2022).

Txell.Cat

El meu any de repòs i relaxació - Ottessa Moshfegh

Títol: El meu any de repòs i relaxació
Autora: Ottessa Moshfegh

Llengua original: anglès

Traductora: Alba Dedeu

Any: 2018 original. 2021 traducció al català

Editorial: Angle Editorial

"La meva vida passada seria un simple somni, i jo podria tornar a començar sense recança, envalentida per la joia i la serenitat que hauria acumulat durant el meu any de repòs i relaxació."

El meu any de repòs i relaxació d’Ottessa Moshfegh ha estat una experiència molt estranya que no m’ha aportat ni repòs ni relaxació, sinó més aviat tot el contrari.

Ens trobem a Nova York, abans de l’11S. La protagonista i narradora és una jove estatunidenca de 26 anys, a qui no li falten els diners i que decideix hibernar durant un any per descansar i superar una depressió que no s’esmenta mai. Aparentment ho té tot: és rica, alta, prima, rossa, atractiva, però té una existència buida i superficial. Després de perdre els dos pares en poc temps i de deixar-se acomiadar de la galeria d’art on treballa, no té ganes de fer res més que dormir. No vol veure ningú, ni a la Reva –la seva millor amiga de la universitat a qui menysté constantment deliberadament- ni a en Trevor –el seu ex-amant amb qui manté una relació intermitent i tòxica-. Bé, a en Trevor en algun moment el voldrà tornar a veure, per sentir-se volguda. Ja no sent, ja no pot plorar, una apatia profunda s’ha apoderat d’ella així que només li queda dormir, descansar per oblidar els records que li haurien de ser dolorosos i tornar a començar.

"La meva hibernació era una qüestió de supervivència. Pensava que em salvaria la vida."

La nostra protagonista es visita amb la Dra. Turtle, una psiquiatra de dubtosa fiabilitat, irresponsable i excèntrica, que li recepta tota mena de fàrmacs i drogues per dormir. La narradora l’enganya amb l’objectiu d’aconseguir més narcòtics per poder dormir i la psiquiatra ni se l’escolta.

Dorm dia i nit, només abandona l’apartament per anar a comprar un parell de cafès i alguna cosa per picar a la botiga de queviures que hi ha a baix. Però a mesura que avancen les setmanes i que canvia la combinació de pastilles, s’adona que abandona el somni profund i comença a tenir episodis de somnambulisme, que l’acaben portant a uns estats d’inconsciència en què no recorda absolutament res. Es deixar portar i vèncer pel son, amb què camufla la seva profunda tristesa i el seu desig d’aïllar-se del món. I va caient per aquesta espiral.

Com molta gent, he passat èpoques més fosques i a vegades hi ha dies que dic que voldria fer el cargol: arraulir-me al sofà o al llit, tapar-me amb una manta, tancar els ulls i que sigui demà. És la versió light del que vol i fa la protagonista d’aquesta novel·la, però no deixa de ser aquest intent de fugida de la vida real, pel motiu que sigui, perquè estic cansada o perquè tinc un mal dia.

Moshfegh descriu com s’enterboleix la vista i el judici de la protagonista quan s’adorm, i això al principi em feia venir son. Era com si jo també em prengués el còctel de pastilles i m’arrossegués abisme avall, deixant enrere l’angoixa que també em provocava la lectura. Arriba un punt, tanmateix, que la novel·la agafa un altre ritme, i aleshores és, gairebé, estressant.

Tot i que m'ha agradat força -me n'adono a mesura que escric aquesta ressenya- crec que no és un llibre per a tothom. Els fragments en què es narren els somnis, els estats d'inconsciència, els moments d'adormir-se tenen un punt de psicodèlics i surrealistes com els somnis mateixos, però es poden fer pesats. Per altra banda, tot i que tingui molts tocs d'humor, els temes que tracta no són, ni de bon tros, humorístics, així que crec que és d'aquelles novel·les en què el moment en que es llegeixen pot influir molt en la lectura.

 

El meu any de repòs i relaxació és una crítica a la vanitat i a al superficialitat; una novel·la existencial sobre la fragilitat de la vida, la pèrdua, el dol i la depressió. Moshfegh parla de l’autoestima i l’autoodi, de la família i els amics, de la salut mental, dels perills d’automedicar-se i de visitar metges no acreditats, del desig d’aïllar-se del món i desaparèixer durant una temporada.

Una novel·la estranya, perversa i divertida alhora. Com us deia, no us proporcionarà repòs ni relaxació, potser us farà posar nervioses en alguns moments, però és una lectura interessant, que, portats a l’extrem, aborda molts temes d’actualitat.

"Aleshores, finalment, a l'habitació de la Reva, en el soterrani, vaig sentir un deix de tristesa. El notava a la gola, com un os de pollastre encallat a la tràquea."

Coneixem una mica més l'autora?

Ottessa Moshfegh (Boston, 1981) és una novel·lista estatunidenca. Col·labora a la revista The Paris Review, on ha publicat diversos relats amb què va ser guardonada. La seva primera novel·la, My name is Eileen (2015), va tenir molt bona rebuda per la crítica i va guanyar el Premi Pen/Hemingway al millor debut literari. 

Txell.Cat

Les nits blanques - Fiódor Dostoievski

Títol: Les nits blanques
Autor: Fiódor Dostoievski
Llengua original: rus
Traductor: Miquel Cabal
Editorial: Angle Editorial
Any: 1848 original, 2015 traducció al castellà

"Feia una nit meravellosa, d'aquelles que potser només es donen quan som joves, estimat lector. El cel era tan estrellat, estava tan il·luminat que, en veure'l, no quedava més remei que preguntar-se: com pot ser que sota un cel com aquest pugui viure-hi gent capritxosa i enrabiada per tota mena de coses?"

Les nits blanques és una novel·la breu de Fiódor Dostoievski amb la qual he tingut una relació poc estable. Feia temps que li tenia l’ull posat i n’havia llegit prou bones crítiques, així que finalment me la vaig endur en préstec de la biblioteca. Fa uns dies vaig decidir començar la lectura i, com que està dividida en cinc petits capítols (quatre nits i un matí), vaig pensar que llegiria una nit (i un matí) cada dia.

La lectura de la primera nit em va encantar; la manera com el narrador presenta els fets, els personatges i la intriga que et deixa aquell primer encontre. Però la segona nit, quin turment! Vaig estar tres dies per superar la segona nit, més llarga que la primera. No hi havia manera de passar pàgina sense caure en un sopor que em feia perdre el fil i l’interès, així que quan agafava el llibre havia de tornar enrere i arribava, si fa no fa, fins al mateix punt. En aquesta segona nit el narrador t’explica la seva vida amb un to magnificent i pompós, amb frases d’aquelles que no entens res de tan filosòfiques que són. Arribats en aquest punt vaig decidir abandonar la lectura, però una bona amiga em va animar a continuar, ja que a ella li havia agradat força, així que vaig decidir-me a donar-li una darrera oportunitat (aprofitant que havia d’agafar el tren i que els llibres lleugers sempre van bé). No us enganyaré: per superar la segona nit vaig tirar de lectura en diagonal, però per fi vaig arribar a la tercera i quarta nit, i finalment al matí. M’alegro d’haver acabat la lectura, però no és un llibre que recordaré especialment.

Les nits blanques és la història de dos joves –el narrador i la Nàstenka– que es coneixen a Sant Petersburg en una d’aquelles nits d’estiu en què gairebé no es fa fosc. Ell és un home solitari i somiador, que vagareja per la ciutat emmirallant-se en els seus conciutadans. Ella és una jove òrfena, que viu lligada a la seva àvia i que s’evadeix a través de la lectura. Tots dos somnien a trobar l’amor i la felicitat. Al llarg de quatre nits, després de conèixer-se per atzar, compartiran la història de la seva vida, teixiran un lligam que farà créixer l’amor, però també desil·lusions. Ell, sol·lícit, ajudarà la jove Nàstenka a fi que, almenys un dels dos, pugui ser feliç.

"Un minut sencer de benaurança! Que potser és poc per a tota la vida d'un home?"

Dostoievski, que ens arriba a través d’una traducció magistral de Miquel Cabal, ens narra els sentiments i pensaments dels personatges d’una manera totalment exaltada i intensa. L’evolució dels sentiments dels personatges és exageradament ràpida, gairebé impossible. Aquesta novel·la, de fet, és una de les primeres obres de l’autor i per això hi trobem aquests elements que fan pensar en el Romanticisme.

Les nits blanques de Dostoievski no és el millor llibre de l’autor, però sí que permet descobrir els seus inicis com a escriptor. La trama és senzilla, però la psicologia dels personatges està ben treballada. Les nits blanques és un exemple que no calen 200 pàgines per escriure una bona història. De fet, trobo que si Dostoievski hagués escurçat la segona nit encara li hauria quedat molt millor 😜!

Salvant les distàncies –n’hi ha molta i a favor d’Zweig– m’ha recordat a les novel·les breus de l’autor austríac: poques pàgines per a narrar històries molt intenses i carregades de sentiment. La diferència, però, és que Zweig em resulta més creïble i passador😅.

"L'alegria i la felicitat fan tan boniques les persones! Com bullen els cors amb l'amor! Sembla que vulguis fondre el teu cor amb el de l'altre, vols que tot sigui alegre, que tot rigui."

Altres entrades del mateix autor

• Dos cuentos de Navidad

Coneixem una mica més l'autor?

Fiódor Dostoievski (Moscou, 1821 - Sant Petersburg, 1881) va ser un dels escriptors russos més importants. Va iniciar la carrera d'escriptor molt aviat i, després de treballar 20 anys de traductor a Sant Petersburg, va publicar Pobra gent  (1846), novel·la que va tenir cert èxit. Tanmateix, les següents obres no van tenir la mateixa acollida i l'any 1849 va participar en un acte literari prohibit pel qual va ser condemnat a vuit anys de treballs forçats a Sibèria. Va tenir una vida molt convulsa i la mort de la seva dona i el seu germà el 1864, seguides per la seva passió pel joc, un nou matrimoni i la pèrdua d'una filla el van conduir a una vida nòmada i tràgica. La publicació de Crim i càstig (1866) el van tornar a posar al centre de la literatura russa i les novel·les posteriors el van acabar de situar com un dels autors més importants de la literatura russa. 

Va escriure nombroses novel·les i relats, entre les quals destaquen (a banda de les dues mencionades anteriorment): El jugador (1867), L'idiota (1868), L'adolescent (1875) i Els germans Karamàzov (1879-1880).

Txell.Cat

El llibre de l'estiu - Tove Jansson

Títol: El llibre de l'estiu

Autora: Tove Jansson

Llengua original: suec

Traductora: Montserrat Vallvé

Editorial: Angle Editorial

Any: 1972 (original)

"De vegades ens adonem de les coses quan ja és massa tard i no tenim forces per tornar a començar. Altres vegades les anem deixant pel camí i ni tan sols en som conscients."

El llibre de l’estiu de Tove Jansson ha estat la meva segona lectura per a la iniciativa d’@elsbookhunters per al mes de juny: el Juny Nòrdic (aquí us explicava molt breument de què va la cosa).

Vaig llegir la sinopsi de la contracoberta d’aquesta novel·la i em va cridar especialment l’atenció perquè parla d’una relació molt especial entre una àvia i la seva neta, la Sophie, que acaba de perdre la seva mare. Tinc una relació molt especial amb la meva àvia (amb qui compartia aquest blog fa uns anys) i em va semblar que era ideal per mi. Situada a Finlàndia, un indret que he explorat poc amb la lectura, vaig agafar-lo amb ganes.

Però he de confessar que aquesta lectura no ha estat, ni de bon tros, el que esperava. El llibre de l’estiu m’ha semblat molt avorrit i no hi he connectat en absolut. Si us pregunteu per què l’he acabat és bàsicament perquè me'l vaig endur de viatge i el primer dia entre aeroport i vol ja me n'havia llegit la meitat, així que vaig decidir fer una empenta final per acabar-lo (malauradament l’empenta final es va anar allargant perquè em feia moltíssima mandra posar-m'hi...).

A El llibre de l’estiu trobem diverses escenes que podrien ser independents, en què l’àvia i la seva neta exploren l’illa, passen l’estiu i el dol. També el pare de la Sophie està passant el dol i cadascú el passa a la seva manera (de fet, el pare és una presència que apareix de tant en tant, però amb poca profunditat). Està escrit amb un punt d’innocència que ens acosta una mica més a la Sophie, tot i que he de dir que és un punt malcarada i insuportable a voltes...

La natura de les illes del golf de Finlàndia és màgic, un indret solitari on sembla que el temps passi a una altra velocitat.

No m’allargaré massa més. Hi ha qui parla del subtext (que de ben segur que hi és) en què s’aborda el dol, les relacions intrafamiliars, i de la comunió amb la natura i la descripció excel·lent de la natura. A mi m’ha faltat alguna cosa i estava tan lluny de la lectura que havia de fer un esforç perquè no se me n’anés el cap en altres pensaments...

Si l’heu llegit, m’agradarà compartir opinions.

"L'olor és molt important, perquè et recorda tot el que has viscut, i és un embolcall de records protectors."

Coneixem una mica més l'autora?

Tove Jansson (Finlàndia, 1914 - 2001) és coneguda arreu del món per ser la creadora dels Mumin, una saga de personatges bohemis, amants de la natura i tolerants amb les diferències, que han captivat lectors i espectadors de totes les edats. Va ser il·lustradora i autora de reculls de relats breus i novel·les, entre les quals destaquen Solstaden (1974) i Den ärliga bedragaren (1982). El llibre de l'estiu va ser la seva primera novel·la per a adults.

Txell.Cat

Amor i no - Alba Dalmau

Títol: Amor i no

Autora: Alba Dalmau

Llengua original: català

Any: 2021

Editorial: Angle Editorial

"...la Carme sent l'impuls de fer-li un petó i li posa la mà a la galta com per anticipar el gest. L'Yngve, que tantes vegades a pensat en com seria aquest moment, s'aparta amb tota la delicadesa de què és capaç per no ferir-la i li diu que prefereix no fer-ho, que està gairebé segur que és millor el que hi ha en aquesta banda del petó."

Aquesta novel·la em va cridar l'atenció de seguida per la trama i per les nombroses ressenyes positives que rondaven per la xarxa.

Amor i no comença amb una ruptura, la dels nostres protagonistes, una catalana i un suec: la Carme i l’Yngve. A Roma, on tots dos estudien, acaba una relació de parella i en comença una altra que va molt més enllà de l’amistat, i que durarà més de trenta anys, des de 1987 al 2020.

A través d’uns capítols força breus, Alba Dalmau, ens fa viure la relació de la Carme i l’Yngve any rere any, viatjant per molts racons del món: Roma, Estocolm, Barcelona, Nova York, Formentera… Alguns capítols coincideixen amb dies clau que han marcat les darreres dècades.

La relació de la Carme i l’Yngve és molt especial, tendra i bonica. És un amor profund i inesgotable, però no és un amor de parella. La seva és d’aquella mena de relacions que no tothom entén. De fet, jo mateixa, en alguns moments de la novel·la em mig enfadava amb ells i volia dir-los: si us estimeu tant, per què no esteu junts? Al llarg de tres dècades, mantenen el contacte, es van trobant i es van posant al dia del camí que han anat fent. Es tenen l’un a l’altre i ho saben.

"... ens hem estimat fins al final i ens hem begut tot l’amor que conteníem l’un per l’altre, sense que existís una paraula per fer-ho, perquè el dia que vam declarar la fi vam tornar a començar sense ser amics, ni germans, ni amants, només com dues persones que van decidir que valia la pena continuar i prou."

Els capítols van intercalant la veu de la Carme i la de l’Yngve, un recurs perfecte perquè el lector es faci una imatge completa de la relació dels protagonistes i que aquesta imatge sigui des de dins. Un narrador extern hauria fet perdre força a la història i, alhora, si només narrés la Carme, ens faltaria la versió de l’Yngve.

La Carme és modista i treballa vinculada al món de l’òpera, mentre que l’Yngve és artista plàstic. Com no podia ser d’altra manera, les referències a l’òpera hi són presents, però m’han agradat especialment les obres artístiques i performances que surten al llibre i que, com indica Dalmau al final del llibre, es basen en projectes artístics reals. La majoria d’ells m’eren totalment desconeguts, però són ben curiosos!

 

La lectura és àgil i passa ràpid. Hi ajuda que a cada capítol hagi passat un any més i passi en un lloc diferent. A més, té una mena de magnetisme, no sé si la història o els dos protagonistes, que fa que no puguis deixar de llegir i que vulguis seguir coneixent-ne la història.

No és la millor novel·la del 2021, però coincideixo amb què és bonica i lleugera, ideal per superar un bloqueig lector o per quan busqueu una història que us faci somriure, però que no us faci pensar massa.

"Roma és una ciutat superba, i ho sap, per això quan la veus per primer cop t'esclafa i et recorda que si no fos per ella ves a saber en quin món viuries: sense llei, ni ordre, ni arquitectura, i és per això que no tens més remei que mirar-la amb respecte i donar-li les gràcies, en silenci, per haver-te salvat d'un món abocat a la indigència."

Coneixem una mica més l'autora?

Alba Dalmau (Cardedeu, 1987) és una escriptora catalana, llicenciada en Comunicació Audiovisual i màster en Creació Literària. L'any 2011 va publicar la seva primera novel·la, Vonlenska, amb què va rebre el Premi Recvll. És coautora de tres llibres d'artista que combinen literatura i fotografia. L'any 2015 va escriure la novel·la Bategant, també guardonada, i el 2017 el recull de contes Estàndards. 

El camí dels esbarzers (2019) és la novel·la que va escriure abans d'Amor i no, que va ser molt ben rebuda per la crítica. 

Txell.Cat