Dos relats - Virginia i Leonard Woolf

Títol: Dos relats
Autors: Virginia i Leonard Woolf
Llengua original: anglès
Traductora: Marta Pera
Editorial: Cal Carré
Any: 1917 original, 2021 traducció al català

"Volia veure arbres nets i herba il·luminada pel sol; volia flors i fulles no embrutades pel sutge; volia veure i olorar la terra; i, sobretot, volia l'horitzó. Tenia la sensació que alguna cosa m'esperava més enllà de les cases i les xemeneies: ho tindria on la terra i el cel es troben."

La setmana passada vaig anar a tornar uns llibres a la biblioteca i aquest petit exemplar em va fer ullets des del mostrador de novetats. No, no me'n vaig poder estar i me'l vaig endur. Com que estic llegint un llibre que és força lent i avanço a poc a poc, vaig pensar que podia colar la lectura d’aquests dos relats entre capítols. Com veieu a la imatge, és un llibre petit i els relats són força breus (voregen les vint pàgines), així que en dos dies me l’he ventilat.

Dos relats és, com el seu nom indica, un petit recull que inclou un relat de Virginia Woolf titulat “La marca de la paret” i un del seu marit, Leonard Woolf, titulat “Tres jueus”. 

A principis de juny vaig intentar llegir La senyora Dalloway de Virginia Woolf, però no era el moment i el vaig deixar estar. Sé (o crec) que en algun moment hi tornaré, però vaig pensar que aquest petit relat em podia servir de porta d’entrada a l’autora. “La marca de la paret” és un monòleg interior, un fil de pensament d’una dona que, asseguda davant la llarg de foc, contempla una taca a la paret i deixa vagar la ment i el pensament lliurement. És un relat breu sense acció, en què no passa res més que allò que pensa la narradora. Està molt ben teixit i crec que Woolf excel·leix a l’hora de traslladar al paper el que ens passa pel cap, però aquesta manera d’escriure obliga a una certa atenció per part del lector, ja que és fàcil perdre el fil.

“Tres jueus”, en canvi, sí que és una història en què hi ha una mínima acció. Aquest relat ens transporta a l’esclat de la primavera a Londres i se’ns presenten uns personatges i una trama. Potser és per això que m’ha agradat més aquest relat que el de “La marca de la paret”.

Aquest és el primer llibre publicat pel segell editorial Cal Carré, un negoci familiar que va passar de la xarcuteria als llibres. Però la gràcia i l’encant de tot plegat és que aquest mateix recull amb aquests dos relats del matrimoni Woolf va ser el que va inaugurar el segell editorial Hogarth Press, que es va fundar en plena Primera Guerra Mundial per, ni més ni menys que, Virginia i Leonard Woolf. La tria de Cal Carré d’estrenar-se amb aquest llibre és simbòlica i bonica, i a més, l’edició i la traducció estan molt cuidades.

Aquest primer volum inclou un darrer capítol que parla de Hogarth Press i de Cal Carré que no us heu de deixar perdre!

Coneixem una mica més els autors?

Virginia Woolf (1882 - 1941) va ser una escriptora i editora anglesa. El 1912 es va casar amb Leonard Woolf i en va adoptar el cognom. És considerada una de les figures més destacades del modernisme literari del segle XX. La seva marca pròpia que es pot trobar en moltes de les seves novel·les és el monòleg interior. Al llarg de la seva vida, Woolf va patir un trastorn bipolar i, finalment, es va suïcidar llançant-se al riu amb pedres a les butxaques. D’entre les seves obres destaquen La senyora Dalloway (1925), Una cambra propia (1929), Al far (1927) o Orlando (1928).
Leonard Woolf (1880 - 1969) era fill d’una família jueva i va estudiar Clàssiques. Va formar part del Grup de Bloomsbury, on es reunien homes i dones per discutir sobre literatura, política, sexualitat, pacifisme… És autor de dues novel·les i de diversos llibres de teoria política.

Txell.Cat

Terra baixa - Àngel Guimerà

Títol: Terra baixa

Autor: Àngel Guimerà
Llengua original: català
Editorial: Proa
Any: 1897

"- El món diuen que és molt dolent. ¿Que ho creus tu, que ho siga, de dolent, el món?

- El món de la terra baixa, prou: que no ho era, no, el de la muntanya. Sinó que potser no ho era perquè allà dalt no hi havia homes!"

Feia que no llegia teatre des que vaig deixar enrere l’institut. Allà cada any llegíem com a mínim una obra de teatre, un recull poètic i alguna novel·la o recull de narrativa. Les propostes de l’institut per llegir teatre em van fer descobrir La casa de Bernarda Alba de Lorca, Maria Rosa del mateix Guimerà, Allò que tal vegada s’esdevingué de Pere Quart, Somni d’una nit d’estiu de Shakespeare, entre d’altres. En tinc bon record, però mai més he agafat teatre per llegir-lo. M’agrada molt anar al teatre i gaudeixo tant d’obres contemporànies com de clàssics, però llegir-lo, com veieu, no ho havia fet mai per decisió pròpia. Els reptes de lectura em serveixen, en part, per això mateix, per sortir una mica de la zona de confort lectora i explorar nous gèneres i temàtiques. Enguany estic seguint dos reptes: el del Reducte Català i el de les Biblioteques de Mataró, i tots dos inclouen una premissa que ens convida a llegir una obra de teatre. Mireu si m’ha agradat l’experiència que he decidit llegir-ne una per a cada repte 😊.
Així doncs, i sense més dilacions, vet-ho aquí la primera ressenya del blog d’una obra de teatre. I ja que ho fem, fem-ho amb un dels grans dramaturgs de Catalunya: Àngel Guimerà.

Terra baixa, juntament amb Mar i cel, és una de les obres de teatre més conegudes de Guimerà. Tant és així que ha estat traduïda a nombroses llengües, i se n’han fet moltíssimes representacions i més d’una versió cinematogràfica.

L’obra, dividida en tres actes, presenta el triangle amorós entre la Marta, l’amo Sebastià i en Manelic. L’amo Sebastià sempre ha gaudit i s’ha aprofitat del poder que té sobre la gent que viu i treballa a les seves terres, entre les quals la Marta, la filla del difunt moliner. Tanmateix, per a poder-se casar amb una bona pubilla cal fer callar les enraonies i decideix fer casar la Marta amb en Manelic, un pagès que viu a la muntanya, a la terra alta, i que és innocent i confiat. A partir d’aquí, es teixeix la trama del triangle amorós amb dos maneres d’estimar ben contraposades: l’amor pur i el possessiu.
Terra baixa també parla del conflicte del poder i de com reacciona el poble davant d’aquest poder que sotmet. Guimerà fa una crítica a aquest temor a les represàlies, a l’immobilisme del poble davant les injustícies, i al fet de sumar-se al més fort contra el més dèbil.

L’obra està carregada de simbolismes, alguns més evidents que d’altres. D’entrada trobem la famosa dicotomia entre la terra alta i la terra baixa, en què la primera és la més pura perquè és més propera el Cel i està més aïllada de tot el mal dels homes. A la terra baixa, en canvi, hi ha la corrupció, les relacions tòxiques i tot el mal. En aquest sentit, en Sebastià, que és l’amo de la terra baixa, també es troba simbolitzat pel llop, un animal ferotge i nocturn.
Hi ha molta documentació sobre l’obra de Guimerà i sobre Terra baixa, així que no entraré en detalls. M’ha semblat molt interessant llegir sobre tots els simbolismes que hi ha a l’obra i veure que la gran majoria són força evidents.

Terra baixa és una obra d’impàs en la trajectòria de Guimerà, ja que té elements realistes (com ara l’ambientació al molí, on veiem els personatges treballant), però també romàntics (com tota la trama i l’exaltació constant dels sentiments).

La lectura és molt ràpida i el ritme de l’acció és força trepidant, especialment al final.

Coneixem una mica més l'autor?

Àngel Guimerà (Santa Cruz de Tenerife, 1845 - Barcelona, 1924) va ser l'únic dramaturg català del segle XIX de nivell europeu, que va traspassar fronteres. Va començar la seva carrera literària cultivant la poesia i l'any 1877 va ser proclamat Mestre en Gai Saber. La seva primera tragèdia en vers va ser Gala Placídia (1879). L'any 1888 va escriure Mar i cel, obra amb què va obtenir un èxit sense precedents i que va iniciar la seva projecció internacional. A partir d'aleshores es va iniciar l'època de plenitud de l'autor, en què va escriure Maria Rosa (1894), Terra baixa (1897) i La filla del mar (1900), entre d'altres.

Txell.Cat

Joana E. - Maria Antònia Oliver

Títol: Joana E.
Autora: Maria Antònia Oliver
Llengua original: català
Editorial: Edicions 62, La Butxaca
Any: 1992

"Si mai tens tristor, Joana, t'has d'allunyar des centre de sa pena. Viatja, canvia d'aires, i si sa pena et persegueix, fes-li arruix sense contemplacions. Tant si són penes d'amor com de mort, no té sentit engreixar-les, perquè per molt grasses que estiguin no faran venir l'amor ni anar-se'n la mort..."

Maria Antònia Oliver explica al pròleg d’aquesta novel·la que la Joana va existir i que la vida que s’explica en aquesta obra va ser real. Després de conèixer-la, va decidir posar en paper la història d’aquesta dona, però després d’un parell d’intents fallits, va deixar que fos la veu de la pròpia Joana la qui expliqués la seva vida als lectors. Així va néixer Joana E. Tot i que n’havia vist un parell de ressenyes, el motiu principal que em va dur a escollir aquesta lectura és que es va publicar el 1992. Així, amb aquesta novel·la he superat una premissa més del repte de lectura d’El Reducte Català, el de llegir un llibre publicat l’any que vaig néixer. Celebro enormement que es publiqués aquell any i que això m’hagi portat a llegir-lo, perquè m’ha agradat molt.

Com deia, Joana E. és la història de la vida de la Joana, des que és petita i creix en una família de la burgesia de Mallorca, fins a la maduresa, narrada en primera persona per la mateixa Joana. Al llarg d’onze capítols, la protagonista rememora la seva vida mentre s’encamina cap a l’altar per contraure matrimoni. A través d’aquests records coneixem la societat mallorquina de principis del segle XX, carregada d’aparences, i en veiem l’evolució al llarg de la república, les dictadures, la guerra i la postguerra...

La Joana creix i evoluciona a mesura que es fa gran. La protagonista ens narra el seu pas a l’adolescència, el despertar sexual, els primers contactes amb el feminisme, l’entrada a l’edat adulta, l’amor i el descobriment del sexe, els desenganys i la hipocresia familiars, la maternitat, les contradiccions d’algú que ha crescut tenint-ho absolutament tot... ja ho veieu, tota una vida.

"No havia vist mai una feminista. [...] No m'adonava que l'havia vist a mitges, el feminisme, encara que no s'anomenàs així. No m'adonava que moltes dones són feministes encara que mai no se'n diguin, encara que no hagin sentit parlar mai del feminisme."

Al llibre hi surten personatges masculins, com el doctor Lligorra, en Miquel o en Joan, però els personatges més potents són, sense cap mena de dubte, dones. No només la pròpia Joana, sinó també la Dida Maciana, la tieta Carme, la seva mare o la Madona Bel. Dones amb caràcter que acompanyen la Joana al llarg de la seva vida i que tenen un impacte en la seva vida.

Joana E. no és una simple novel·la d’una vida; és una obra costumista amb una presència important de feminisme i sexualitat. A diferència del que és més habitual, en aquesta novel·la el centre és la dona, també quan es parla del plaer i en les escenes sexuals.

 

La lectura és àgil i fluida, amb una llengua planera i rica alhora. La història ens arriba com un fil de pensament, però està molt ben lligada i sense grans filigranes, i això fa que com a lectors no ens perdem en cap moment. Des de la primera pàgina sabem que està a punt de casar-se i que el casament forma part d’una venjança, però ens falta molta informació: qui és el nuvi? Contra qui és aquesta venjança? A mi em va enganxar des del primer moment per l’estil i per aquestes dues incògnites.

M’ha agradat llegir Oliver i trobar-hi mots i expressions mallorquins, així com les desinències verbals que fan servir. “M’explic” pel nostre “M’explico” central, o “qui t’entengui que et compr” pel nostre “que et compri”.

"Més d'una vegada he desitjat haver nascut home. Bé, no és vere. Més d'una vegada m'he rebel·lat contra les dificultats que la vida em posava pel fet de ser dona. Contra les dificultats que troba una dona per resoldre les dificultats que la societat li posa pel fet de ser dona. No sé si m'explic."

Salvant les distàncies m’ha fet pensar en La plaça del Diamant de Mercè Rodoreda. Si bé a La plaça del Diamant coneixem la Colometa quan ja és jove i no de petita, totes dues novel·les estan protagonitzades (i escrites) per dones, que tenen vides difícils i que han de superar un munt d’adversitats, que es casen i no són felices, i que en algun moment es rebel·len. La Colometa al barri de Gràcia de Barcelona, la Joana a Palma de Mallorca. La Colometa ve d’una família humil tirant a pobra, mentre que la Joana pertany a la burgesia. Però totes dues viuen la Guerra Civil i la postguerra i totes dues ens expliquen la seva història.

"I, val a dir-ho, me sentia feliç. No era aquella felicitat esclatant que t'omple tots els porus, teva i intransferible, i que només sents unes quantes vegades a la vida; no era, tampoc, aquella felicitat racional que sents quan estàs d'acord amb tu mateixa, encara que les coses i la gent al teu voltant, a prop o enfora, vagin malament. Era una felicitat petitona, baixa de sostre, que no demanava gaire. Era menys que estar contenta, però a mi em bastava. Perquè no feia més que sobreviure."

He devorat Joana E. i m’ha agradat moltíssim! És una novel·la que no és massa llarga però aconsegueix retratar tot una vida i l’evolució social de la primera meitat del segle XX. És molt recomanable i tinc ganes de continuar llegint Oliver.

"Que la vida no està feta tota d'alegries, jo ja ho sabia. [...] Però encara no sabia què eren de veritat les tristeses, aquest sentiment fondo que et fa mal i no et deixa respirar."

Coneixem una mica més l'autora?

Maria Antònia Oliver (Manacor, 1946 - Sencelles, 2022) va ser una escriptora mallorquina en llengua catalana, capdavantera de la generació dels 70. És coneguda per la seva producció de novel·les i narrativa breu, teatre, literatura infantil, així com de traduccions al català i castellà. El 2016 va ser guardonada amb el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes.

"A Barcelona vaig descobrir, a la manera com es descobreixen coses com aquesta als onze anys, que les ciutats tenen ànima i que, com les persones, cadascuna és diferent de les altres."

Txell.Cat

Poeta chileno - Alejandro Zambra

Títol: Poeta chileno
Autor: Alejandro Zambra
Llengua original: castellà
Editorial: Anagrama
Any: 2020

"Eran como dos desconocidos buscando desesperadamente un tema en común; parecía que hablaban de algo y estaban juntos, pero sabían que en realidad no hablaban de nada y estaban solos."

Llegir Poeta chileno d’Alejandro Zambra no estava dins dels meus plans lectors de setembre, com tampoc ho estava marxar a Xile per feina 10 dies. El primer dia que em vaig reincorporar a la feina després de vacances el meu cap em va deixar caure que revisés el passaport per si de cas i, tot i que em semblava improbable i impensable, finalment he acabat viatjant a Xile 🤭😳. No parlaré de l'enorme experiència que ha sigut aquest viatge a nivell laboral i personal, però ja sabeu que m'agrada llegir llibres d'escriptors del lloc on viatjo i si també hi estan ambientats, encara millor.
Amb Poeta chileno de Zambra l’he clavat més que mai. No sempre em passa (quan llegeixo lectures ambientades on viatjo) amb tanta intensitat, però en aquesta ocasió la lectura ha estat una experiència més del viatge.

El meu company de viatge, a mitja lectura, em va preguntar: de què va? I, sincerament, em va semblar una pregunta difícil de respondre. Poeta chileno va d’en Gonzalo, que ve de família humil, creu en l’amor i vol ser poeta, i del seu fillastre Vicente, que també voldrà escriure poesia uns anys més tard; va de l’amor i l’amistat, de la literatura i el poder de les paraules, de les expectatives i del fracàs.

Potser amb aquesta sinopsi (si és que podríem arribar a considerar-la sinopsi) potser no us crida l’atenció, però creieu-me si us dic que val la pena llegir Alejandro Zambra.

Tot i que formalment la novel·la està dividida en quatre parts, per mi la tercera part, titulada “Poetry in motion”, es diferencia clarament del global de l’obra. Aquí la poesia, que és present a tota l’obra, agafa un paper més important i es converteix en un personatge més de la novel·la. A través del personatge de Pru, una novaiorquesa que ha d’escriure un reportatge sobre la poesia xilena, el “mite del la poesia xilena”, com diu a la contraportada, cobra vida. La pressió que senten les i els poetes contemporanis de la tradició, de tenir tants precedents brillants i tants altres que han passat sense pena ni glòria, així com el poder de la literatura (i en especial de la poesia) per expressar-se i refugiar-se centren aquesta part.

"Es mejor escribir que no escribir. La poesía es subversiva porque te expone, te hace pedazos. Te atreves a desconfiar de ti mismo. Te atreves a desobedecer."

"Pero es un mundo mejor. Un poco. Es un mundo más genuino. Menos fome. Menos triste. O sea, Chile es clasista, machista, rígido. Pero el mundo de los poetas es un poco menos clasista. Solo un poco." 

"Los poemas sí que los recuerda, porque la poesía está hecha para ser memorizada, repetida, revivida, invocada, evocada."

"Habría sido mejor echarle la culpa a la poesía, pero habría sido mentira, porque ahí están esos poemas que acaba de leer, poemas que demuestran que la poesía sí sirve para algo, que las palabras duelen, vibran, curan, consuelan, repercuten, permanecen." 

I aquí és on trobem el gruix de referències a poemes, autores i autors, literatura... però també hi ha molta metaliteratura. Hi ha un fragment en concret que em va flipar, en què és com si el narrador que t’ha estat acompanyant al llarg de tantes pàgines sortís d’entre els fulls i et digués: “ei, que sóc aquí”. Us en deixo el fragment:

"De verdad me encantaría subirme con ella al avión pero tengo que quedarme en territorio chileno, con vicente, porque Vicente es un poeta chileno y yo soy un novelista chileno y los novelistas chilenos escribimos novelas sobre los poetas chilenos."

A Poeta chileno tampoc hi falta la crítica a les diferències socials de la societat xilena i a la precarietat laboral dels qui es dediquen a la literatura. Zambra no amaga la crítica darrere de subtileses, sinó que hi és i es veu, però te la deixa caure en comentaris i escenes còmiques i iròniques. La novel·la comença a principis dels anys 90 i acaba cap al 2015, així que com a lectors també veiem els canvis i l’evolució del país com a teló de fons de la història.

Us deia una mica més amunt que llegir Poeta chileno mentre era a Xile ha estat una experiència més del viatge, i això ha estat per l’ambientació de la novel·la i el lèxic. Quan llegim imaginem allò que no coneixem de primera mà i el Santiago de Xile o el Valparaíso que m’hauria imaginat no sé si serien com els que he vist. Així doncs, mentre seguia la història dels personatges a través de les pàgines de la novel·la, l’espai era molt més real. I amb el lèxic m’ha passat una cosa similar. Era ben bé com si els meus companys de Xile sabessin quina seria la propera paraula que descobriria a la novel·la. M’he fet un tip d’aprendre paraules i expressions, plats i begudes típics que poc després sortien a la novel·la, així que encara m’hi endinsava més: huevá, huevón, van, durazno, pebre, pisco sour, cuadra, loco... o els quiltros, els gossos de carrer que també ens van cridar l'atenció a nosaltres, entre tantes altres.

Un altre motiu per llegir Zambra és el seu estil. Zambra té una manera d'escriure peculiar, però que m'ha agradat molt. Tan bon punt està parlant de l'amor, de la poesia i dels sentiments més profunds amb una escriptura bella però accessible, com et descriu una escena de sexe sense tabús ni censures, per després fer-te somriure amb alguna sortida còmica. I tot això ja t’ho trobes al primer capítol. Vaja, una meravella!

"A las siete de la tarde, después de un polvo tranquilo, como conviene a los convalecientes, Gonzalo fue al baño y de pronto se encontró con la mirada de Oscuridad fija en su pene. Su primera reacción fue cubrirse, como si la mirada de la gata la provocara vergüenza, pero enseguida soltó una carcajada y hasta meneó las caderas para que Oscuridad contemplara su pene y sus testículos en movimiento."

En definitiva Poeta chileno és una novel·la molt treballada, però amb la prosa àgil i amable que no es fa gens pesada. Té sortides molt gracioses tot i no ser una novel·la d’humor, i uns personatges entranyables i imperfectes, que s’equivoquen, estimen i pateixen, com nosaltres.

Si us animeu a llegir aquesta novel·la, sapigueu que hi ha un llista pública a Spotify amb totes les cançons que surten a la novel·la. La trobareu aquí. Falta que algú s'animi a recopilar totes les referències i poemes que també hi surten...

"El mundo se cae a pedazos y casi siempre todo se va a la mierda y casi siempre dañamos a las personas que queremos o ellas nos dañan a nosotros irremediablemente y no parece haber motivos para albergar ninguna clase de esperanza."

Coneixem una mica més l'autor?
Alejandro Zambra (Santiago de Xile, 1975) és un poeta i escriptor xilè. Zambra va començar la seva carrera literària com a poeta i el seu primer recull de poemes, Bahía inútil es va publicar el 1998. Mudanza (2003) va ser el seu segon recull de poemes, abans de fer el salt cap a la novel·la. L'any 2006 va publicar-se la seva primera novel·la, Bonsái i l'any següent, La vida privada de los árboles. Amb l'aparició el 2011 de Formas de volver a casa es va tancar una mena de trilogia amb les dues primeres novel·les. És un autor que ha estat traduït a més de vint idiomes.

"Quizás existe una palabra para designar lo contrario del duelo, lo que se siente no después de que alguien muere sino cuando reaparece; lo que se siente cuando de súbito recuperamos a alguien que había permanecido ausente hasta de nuestros sueños. Palabras como "renacimiento" o "resurrección" son tan inadecuadas, porque lo que Gonzalo siente es más complejo, más específico: lo contrario del duelo coexiste con el duelo, es algo así como una alegría elegíaca."

Txell.Cat