Ànima - Wajdi Mouawad

Títol: Ànima
Autor: Wajdi Mouawad
Llengua original: francès
Traducció: Anna Casassas
Editorial: Edicions del Periscopi
Any: 2012 original, 2014 en català

"Les vibracions de la pena no són propietat de ningú i cada animal té el seu cant de dolor."

Abans de llegir Ànima coneixia l'obra de Wajdi Mouawad del teatre. Fa uns anys vam anar al veure Incendis, i l'any passat, Tots els ocells. Podia imaginar-me que a Ànima hi trobaria una història dura, carregada de violència, sobre la pròpia identitat que em sacsejaria, però no esperava tot l'univers que m'hi he trobat. 

Ànima narra el viatge interior i exterior que emprèn en Wahhch Debch després de descobrir la seva dona brutalment assassinada i violada al menjador de casa. És una aventura èpica que el porta a recórrer el Canadà i bona part dels Estats Units, i a recordar, a poc a poc, el seu poble natal, Sabra i Xatila al Líban. No busca venjança, només vol trobar l'assassí de la seva dona i mirar-lo als ulls. Una força l'empeny a sortir de casa i a fugir d'uns records molt llunyans i difuminats que el fan sentir culpable. 

La màgia de la novel·la i el que la fa molt especial són els diferents narradors que ens expliquen el viatge d'en Wahhch. La història ens arriba al través del testimoni dels animals que es va trobant el protagonista: gats, gossos, coloms, però també rates, aranyes o cuques. Mouawad construeix una xarxa de narradors testimonis que, en major o menor mesura estableixen un vincle especial amb el protagonista. Després de llegir Ànima em miro els animals d'una altra manera 😅. 

"Els humans estan sols. Malgrat la pluja, malgrat els animals, malgrat els rius i els arbres i el cel i malgrat el foc. Els humans es queden a fora. Han rebut la pura verticalitat en present, i tanmateix van, tota la vida, encorbats sota un pes invisible. Alguna cosa els esclafa."

L'originalitat dels narradors no camufla la brutalitat i la violència, sinó tot el contrari. La barbàrie despersonalitzada, en boca dels animals, és narrada de manera molt explícita. Paradoxalment, Ànima també és un llibre bonic i poètic en les descripcions dels paisatges i de l'ànima humana. 

Aquesta novel·la és la comunió entre l'home i la natura portada a l'extrem. El protagonista s'endinsa en boscos, muntanyes, i es creua amb molts animals, però el més salvatge no és la natura, que l'acompanya, sinó els homes, la violència i els records. 

"La llum del dia, de to en to, es va retirar del pis, aspirada pel moviment general del món a través dels dos grans finestrals com pel fons d’un embut. Era l’hora que el cel, en la seva límpida bellesa, conservava una lluminositat blavenca similar als vitralls de la catedral per on de vegades m’agrada rondar."

Al llarg de la trama hi ha diversos girs, però hi trobem els temes habituals de l'obra de Mouawad: violència, conflictes humans que porten mort i misèria, conviure amb un trauma, el desarrelament de la terra natal, la soledat i l'assimilació o, més ben dit, l'anihilació de cultures minoritzades. 

Mouawad ens recorda que l'ésser humà és un animal salvatge; potser el més salvatge de tots els éssers vius, capaç de matar per plaer, venjança i ràbia. La novel·la encadena diverses trames en què la violència és present, com un gran pla seqüència cinematogràfic que va canviant els ulls de qui enfoca.

Ànima és una novel·la diferent al que llegim habitualment, una obra mestra que surt de qualsevol marc, original i devastadora. 

"S’ha ajupit, m’ha abraçat, m’ha agafat el coll entre els braços i ha enganxat el seu front al meu front, i ha plorat. M’he empassat l’escalfor del seu alè, he tastat la sal dels seus ulls. La seva pena s’ha convertit en la meva. Un abisme em separa de la paraula. Com puc consolar un humà. Li he ofert el meu silenci, té, és teu, escolta’l i digues a qui he de devorar, quin mal, quina pena."

Txell.Cat

Y llovieron pájaros - Jocelyne Saucier

Títol: Y llovieron pájaros
Autora: Jocelyne Saucier
Llengua original: francès
Traducció: Lisa Lucuix Venegas
Editorial: Edicions Minúscula
Any: 2011

"Y llovieron pájaros, le dijo. Cuando el viento se levantó y cubrió el firmamento con una cúpula de humo negro, el aire se enrareció, se volvió irrespirable del calor y de la humareda, tanto para nosotros como para los pájaros, y estos empezaron a caer como la lluvia a nuestros pies."

Tinc una llista de llibres per llegir. Quan algú em parla d'un bon llibre, o llegeixo alguna proposta literària que em resulta suggerent, l'apunto a la llista. Amb el temps no sé ni qui m'ho va recomanar ni perquè el vaig apuntar…

Fa uns dies vaig anar a la biblioteca a buscar Y llovieron pájaros, un d'aquests llibres de la meva llista. I realment mereixia ser-hi!!

És una d'aquestes joies que tant vols acabar de llegir com que no s'acabi mai. Una història entranyable sobre la vellesa, l'amor, i la llibertat de decidir quan, com i on morir. La novel·la gira al voltant de tres ancians que decideixen retirar-se del món i viure en solitud als boscos del nord del Canadà, cadascun amb la seva pròpia història. Quan dues dones s'hi presenten, per motius ben diferents, la vida fa un gir inesperat i es desvetlla un gran secret, un amor de joventut, i un nou enamorament. Perquè mai és tard per estimar.

Teresinha

L'inevitable home blanc - Jack London

Títol: L'inevitable home blanc 
Autor: Jack London 
Llengua original: anglès
Traducció: Jaume Creus 
Editorial: Comanegra 
Any: 1903-1916, recull en català del 2023

"Ho sabem. Ens ho han dit els nostres pares i els pares dels nostres pares. Van arribar com xaiets, amb bones paraules. I ja podien dir bones paraules, ja, perquè nosaltres érem molts i forts, i totes les illes eren nostres. Com dic, van venir amb bones paraules. N'hi havia de dues menes. Uns van demanar el nostre permís, el nostre amable permís, per predicar-nos la paraula de Déu. Els de l'altra mena van demanar el nostre permís, el nostre amable permís, per comerciar amb nosaltres. Allò va ser el començament." 

A principis d'any vaig acabar Lluny a l'Àfrica d'Isak Dinesen, un llibre que se'm va allargar més de l'esperat i desitjat perquè se'm feia molt pesat i incòmode de llegir. Arran d'aquest llibre, vam parlar amb en Sergi Purcet d'@elsbookhunters de llibres que són fills d'una època i d'un pensament i que, avui dia, poden semblar antiquats ja sigui per racisme, masclisme o el que sigui. Alguns envelleixen millor que altres, i és normal que al lector d'avui hi hagi certs punts de vista que no comparteixi, però també com a lectors crec que hem de saber contextualitzar l'obra en l'època. Ja és bo que arrufem el nas i detectem tot allò que no ens agrada, però sense lapidar els seus autors.

Bé, doncs si bé en general soc capaç de fer-ho, Lluny a l'Àfrica em va superar. Aleshores, en Sergi em va parlar de L'inevitable home blanc de London, i de com, malgrat que l'autor era un supremacista blanc sense disfressa, havia gaudit amb la lectura. I un dia que vam trobar-nos amb ell i la Laia, me'l va regalar (i així segur que el llegiria 😜). 

Finalment, aquest mes de setembre l'he llegit i comentat amb la Gina (com ja vam fer fa uns mesos amb El llano en llamas de Rulfo). 

"Aquell home no coneixia el fred. Probablement, totes les generacions dels seus ancestres havien ignorat el fred, el fred real, el fred de cent set graus per sota del punt de congelació. Però el cos sí que el coneixia; tots els seus ancestres el coneixien, i ell n'havia heretat el coneixement. Sabia que no era pas bo caminar a camp obert amb un fred tan espantós."

L'inevitable home blanc és una antologia de contes seleccionats per Jaume Creus. Al recull hi trobem 10 relats que conformen una barreja molt interessant de temes i ubicacions. London va tenir una vida molt intensa, va fer tot tipus de feines i ben diferents i va viatjar moltíssim; i de tota aquesta experiència en van sortir un munt de relats.

Si hi ha una cosa en què London i excel·leix és en les ambientacions. Les descripcions, sense fer-se feixugues, et transporten allà on vol: al Canadà amb un fred que traspassa les pàgines i et congela els peus, en una taverna en què gairebé t'arriba l'olor d'alcohol, a Hawaii amb l'oceà ben present, en un vaixell o en un futur alternatiu. En algunes de les històries la tensió va en augment de manera progressiva i London en controla el ritme de manera magistral, en d’altres alguns personatges i animals et desperten un sentiment de tendresa i pena, però també n’hi ha alguns que fan esbossar un somriure.

Tractat de diferents maneres, London aborda el conflicte de l'home amb la natura, una natura imparable i salvatge. Una altra qüestió recurrent en tots els relats és la supremacia de l'home blanc, ja sigui per raça, sexe o estatus. L'home blanc contra altres races i contra salvatges, l'home blanc per sobre de la dona, l'home lliure contra els esclaus. En tot plegat s'hi intueix una preocupació per la condició humana i per tot allò que el pot portar a la perdició i extinció. 

D'alguna manera algunes de les històries es poden aparellar i funcionen com a dues cares d'una moneda. "Encendre un foc" i "Llei de vida" comparteixen un escenari gèlid i remot, la solitud de l'home davant la vastitud de la natura i el foc com a símbol de la vida i, en la seva absència, de la mort. "Avergonyit" i "L'inevitable home blanc" són dues històries de violència i massacre, que mostren la victòria de la raça blanca, ja sigui moral o física. "Koolau el Leprós" i "Mauki" aborden de nou el xoc entre blancs i altres races, en aquest cas de les illes del Pacífic, mostrant la perseverança i resiliència dels no blancs, i amb dos finals oposats: una victòria i una derrota. "Un fragment curiós" i "Una invasió sense precedents" són dos relats especulatius que proposen una història alternativa. Aquí és on es veu més clarament el temor que l'home blanc perdi la seva hegemonia davant d'esclaus o dels xinesos. Aquests dos són els que m'han agradat menys, tot i que no ha deixar de sorprendre'm la capacitat narrativa i els recursos literaris de London. Hi ha un parell de relats, "A la salut de l'home del camí" i "A l'estora de makaloa" que no tenen (per mi) una parella tan evident. Són dues històries molt cinematogràfiques i, de nou, amb una ambientació excel·lent.

He gaudit molt de les històries de London, dels seus paisatges i les seves reflexions. Compartir la lectura ha estat, un cop més, un encert, ja que hem pogut aprofundir una mica més en cada història, en alguns símbols que es repetien i intercanviar opinions. Hi ha molts detalls i si us interessa i rasqueu, hi trobareu matisos i moltes capes. 

No conec massa l'obra de London, però crec que L'inevitable home blanc pot ser una bona porta d'entrada a l'autor, ja que us durà a fer un tomb per diversos continents i diverses etapes de l'autor. Si el llegiu, feu-ho amb la ment oberta i deixeu-vos portar per sentir el fred, l'olor de mar o el vent entre les fulles. 

Moltes gràcies, Sergi, per la recomanació!

 "Una certa por de morir, ombriva i opressiva, s'emparà d'ell. La por es va fer de seguida abassegadora quan va comprendre que ja no es tractava senzillament de la congelació dels dits de les mans i els peus, ni de perdre mans i peus sencers, sinó que era qüestió de vida o mort, i amb les oportunitats en contra."

Coneixem una mica més l'autor?

Jack London (1876-1916) va ser un dels autors més influents de la literatura americana i un dels millors contistes. La seva obra realista explora l'enfrontament entre l'ésser humà i la seva supervivència. Es va autoeducar llegint llibres a la biblioteca i durant la seva joventut va viatjar molt i va treballar de moltes feines (mariner, escombriaire, buscador d’or, articulista…). La seva etapa productiva és breu però prolífica. Va morir als 40 anys d’una sobredosi de morfina (no se sap si deliberada o accidental), però deixà un llegat de més de cinquanta obres entre novel·les, relats… Destaca La crida del bosc (1903) o Ullal blanc (1906).

Txell.Cat

La trena - Laetitia Colombani

Títol: La trena

Autora: Laetitia Colombani

Llengua original: francès

Traductora: Anna Casassas

Any: 2017 (original); 2018 (traducció al català)

Editorial: Edicions Salamandra

Tenia moltes ganes de llegir La trena de Laetitia Colombani. Ens el van recomanar a la llibreria on solem anar a comprar més llibres, hi havia moltíssimes ressenyes a les xarxes socials que en parlaven molt bé i, tanmateix, no m’ha acabat de fer el pes.

La trena narra la història de tres dones de llocs ben diferents, de religions diferents i d’estatus socials diferents que decideixen no conformar-se o rendir-se a la vida que, aparentment, sembla que el destí els té prevista, i lluitar-hi, encara que impliqui anar a contracorrent, per canviar el curs de la seva vida. Al cap i a la fi, va de tres dones que decideixen agafar les regnes de la seva vida i desafiar allò que està establert.

La Smita és de l’Índia i pertany a la casta dels dàlits, que s’encarreguen de recollir els excrements de les castes superiors i de caçar rates, que després aprofiten com a aliments. La Lalita, la seva filla de sis anys, és el motiu pel qual decideix lluitar contra les normes, a fi que pugui tenir una vida millor.

La Giulia és una jove siciliana que, als setze anys, decideix abandonar els estudis i endinsar-se al negoci familiar que gestiona el pare, l’últim taller de Palerm que confecciona perruques amb cabells humans. Un accident del seu pare l’obliga a posar-se al capdavant del taller i a prendre decisions que la faran enfrontar amb la seva mare i germanes.

La Sarah és una advocada de renom i de gran èxit de Canadà. Amb tres fills de dos matrimonis que han acabat amb divorci, té una carrera professional brillant i s’ha fet lloc en un món generalment dominat pels gomes. Una malaltia farà trontollar tot allò pel que ha lluitat i treballat tota la vida.

Colombani presenta les històries de la Smita, la Giulia i la Sarah sempre amb el mateix ordre, excepte al final, que trenca la seqüència puntualment.

La tesi de la novel·la és bona i la idea de trenar les seves històries, tal com apunta el títol de la novel·la, també. El final m’ha agradat i m’ha servit per donar sentit a tota la lectura, però pel camí hi passen coses que no em convencen.

Hi ha moltes coses que em semblen excessivament buscades i, pel meu gust, haurien de ser més dissimulades. D’entrada, hi ha grans diferències entre les tres protagonistes, però en alguns moments, s’emfatitza massa en aquestes diferencies de religió i creences, estatus social... No cal, ja sabem que pertanyen a mons diferents i no cal remarcar-ho constantment.

D’altra banda, en el curs de la lectura he tingut la sensació que l’autora havia fet recerca i volia plasmar allò après fos com fos en la novel·la, fins al punt de trencar el ritme de la novel·la per colar-hi aquesta o aquella explicació. Està bé documentar-se i crec que els llibres són una gran font d’aprenentatges, però cal trenar-nos (valgui la coincidència) amb el curs de la història i fer-ho el més natural possible. Als meus ulls, Colombani s’ha estudiat la lliçó i vol deixar-ne constància, però no aconsegueix fer-ho sense entorpir la trama.

Finalment, una altra cosa que m’ha desagradat i, en ocasions, m’ha posat nerviosa és l’excés de dramatisme. Els finals de capítol es construeixen amb frases forçadament dramàtiques, que busquen l’emoció fàcil i deixar-te amb la intriga. Sí, aconsegueix l’efecte de deixar-te en suspens i que vulguis seguir-ne llegint la història, però els finals són tan exagerats, que a mi em feien pensar en els finals d’episodis de les sèries de televisió amb un “continuarà” a peu de pantalla. Poc abans de la meitat del llibre ja esperava la frase lapidària final que remataria el capítol.

La trena és una lectura senzilla, amb un happy ending, que flueix i enganxa (això sí), i que vol abordar un cert feminisme des de diferents perspectives. Però també és una lectura previsible, que no aprofundeix.

Amb aquesta lectura he complert el repte número nou del repte de lectures de les Biblioteques de Mataró (#matarodellibres). En aquesta ocasió, ens proposen llegir un llibre “En femení”, i La trena és, clarament, un llibre narrat en femení.

Coneixem una mica més l'autora?

Laetitia Colombani (Bordeus, 1976) és directora de cinema, actriu, guionista i escriptora. Va estudiar cinema i va dirigir la seva primera pel·lícula quan només tenia 25 anys. L'any 2017 va publicar La trena, la seva primera novel·la, que va tenir un gran èxit, s'ha traduït a més de 36 idiomes i ha estat guardonada amb diversos premis. Les vencedores (2019) és la seva segona novel·la.

Txell.Cat

El pes de la neu - Christian Guay-Poliquin

Títol: El pes de la neu

Autor: Christian Guay-Poliquin

Llengua original: francès

Traductora: Anna Casassas

Editorial: Edicions del Periscopi
Any: 2016

"Hi ha gotes d'aigua que perlegen la cornisa i arriben a la punta dels caramells. Quan el sol surt, brillen com dagues acerades. De tant en tant, n'hi ha algun que es desenganxa, cau i es clava a la neu. Una punyalada en la immensitat."

El pes de la neu és un dels llibres que han arribat a casa aquest Sant Jordi confinat. El tenia anotat en una llista de llibres per llegir, quan vaig sentir que en parlaven a principis d'any en un programa de ràdio. El dia que vam fer la comanda de llibres de Sant Jordi a través de la iniciativa de Llibreries Obertes, vaig decidir incloure'l i trobo que va ser un gran encert.

L'he llegit en una setmana i segurament l'hagués pogut llegir més ràpid, però també tenia la sensació que calia dosificar-lo i avançar en l'hivern que narra a poc a poc, com els personatges. Malauradament, no l'he pogut allargar més.

El pes de la neu explica una història de confinament absolut: dos desconeguts, un jove i un vell, es troben aïllats en una regió boscosa i es veuen obligats a passar l'hivern plegats en una cabana al bosc, després que la regió hagi patit una apagada elèctrica general i que, per diversos motius, cap dels dos no pugui tornar a casa seva. Entre aquests personatges, el narrador i en Matthias, s'estableix una relació de simbiosi perquè els dos necessiten l'altre per sobreviure, però carregada de desconfiança i recel. Al cap i a la fi, no es coneixen de res.
El narrador arriba al poble a principis d'hivern per visitar el seu pare, però pateix un accident de cotxe terrible i queda molt malferit. Els habitants del poble aconsegueixen salvar-li la vida, però haurà de passar tot l'hivern abans que pugui tornar a valdre's per ell mateix. Així doncs, decideixen encomanar la seva cura a en Matthias, un vell que també s'ha vist sorprès al poble per l'apagada elèctrica i per l'hivern i que necessita aconseguir una plaça al primer comboi que surti cap a la ciutat per tornar al costat de la seva dona malalta. No cal dir que aquesta plaça és la moneda de canvi que li ofereixen per cuidar el jove malferit.

A partir d'aquí, al llarg dels capítols el lector travessa l'hivern amb aquests dos personatges en la seva solitud i les seves dificultats. No passa massa cosa, com reconeix l'autor mateix en aquesta entrevista, però es genera un clima d'intriga i tensió que fa que no el puguis deixar. Com a lector vols saber què els passarà als dos personatges i, sobretot, com i quan acabarà aquest hivern tan dur.

"Voldria donar-li les gràcies. Dir-li que estic content de veure-la, que la recordo, encara molt joveneta, quan anàvem a col·legi. Dir-li que s'ha convertit en una dona magnífica, que els rulls dels seus cabells, les seves faccions fines, la seguretat dels seus gestos tornarien qualsevol moribund a la vida. Però, quan em decideixo a parlar, m'enfonsa un termòmetre a la boca."

El pes de la neu és especialment interessant per diversos motius, però sobretot perquè és una obra completa on res és en va.
A nivell de lèxic és brillant, si més no la traducció, però estic bastant segura que l'obra original també ho deu ser. És una novel·la força descriptiva en què la natura esdevé un personatge més, però en cap cas es fa farragosa. Pràcticament la totalitat dels capítols comencen amb un breu retrat de la situació del temporal i de la neu; totes són diferents. En aquest mateix sentit, Guay-Poliquin construeix unes imatges precioses i amb molta força. Aquí en teniu un parell d'exemples que m'agraden molt:

"El silenci de l'hivern és eixordador."

"Les ratxes de vent sacsegen la veranda, les parets gemeguen i el silenci queda esquerdat de cap a cap."

Des del punt de vista formal també ens trobem davant d'una obra fantàstica.
Està estructurada en set parts que desgranen una nova versió del mite de Dèdal i Ícar. En quatre paraules: Dèdal era un arquitecte i inventor d'Atenes que es va encarregar de construir el Laberint del Minotaure a Creta per ordre del Rei Minos. Tanmateix, el rei Minos va fer tancar Dèdal i el seu fill Ícar dins del laberint amb el Minotaure. Per tal d'escapar, Dèdal va construir unes ales amb plomes i cera per a tots dos i va advertir al seu fill que quan emprenguessin el vol no havia de volar massa alt ni massa baix malgrat tota la bellesa que pogués contemplar. Malauradament, Ícar no va escoltar els consells del pare i es va acostar tant al sol que les ales se li van desfer i va morir. Dèdal, el vell, representa la saviesa i Ícar, el jove, la curiositat i la impaciència.
Tanmateix, en el nostre llibre es giren les tornes i Dèdal, que no té pressa mentre les coses es facin bé, és el jove i Ícar, que és impacient és Matthias.

A més, aquestes set parts també es divideixen en petits capítols que estan numerats d'una manera molt particular, però alhora molt encertada (el lector descobreix la lògica de d'aquesta numeració al cap d'un parell de capítols).

A l'entrevista que he enllaçat més amunt, l'autor explica que en cap moment no volia escriure un thriller apocalíptic amb zombies i altres criatures, però sí que volia fer reflexionar els lectors sobre la força i el poder de la natura, que sempre hi és i acostumem a ignorar. L'autor explica que quan la natura es desborda, com ho fa a la novel·la, ens obliga als humans a replantejar-nos certs aspectes de la nostra vida, de la manera com vivim i a baixar el ritme que normalment portem.
No em direu que no era el llibre més adequat per llegir precisament ara.

"No replico. Però mentre arreglo la nansa de l'olla, tinc el convenciment íntim que, sigui quin sigui el sentit de cadascuna de les nostres accions, tot el conjunt de la nostra vida i miracles resulta ridícul."

Coneixem una mica més l'autor? Christian Guay-Poliquin (1982) és un escriptor i investigador del Quebec, considerat com una de les noves promeses de la literatura canadenca en francès.
La seva primera novel·la, Le fil des kilomètres, es va publicar l'any 2013. El pes de la neu és la seva segona novel·la, que ha rebut nombrosos guardons i ha estat traduïda a moltes llengües.

Txell.Cat